CORONAVIRUS / COVID 19, el virus que canviarà el món.

A Girona, la Llibreria 22, Guillem Terribas, es viu el confinament del Coronavirus. Va començar el dissabte 14 de març de 2020 i no se sap quan acabarà. El llibreter Guillem Terribas parla sobre els llibres i les llibreries.

CRÒNICA DE LA SETMANA LITERÀRIA: Petons i abraçades / Llucia Ramis

En només tres dies, les conven­cions socials ja no són les que eren. Dilluns al vespre, em pregunto què passarà quan creui la porta giratòria de l’hotel Palace. Núria Pradas està a punt de rebre el premi ­Ramon Llull per la novel·la Tota una vida per recordar (Columna). Hi ha molts convidats, entre els quals Ada Colau. Aquest matí, tres regidors de l’Ajuntament han estat confinats per coronavirus, i em consta que l’alcaldessa fa temps que ja no dona la mà a ningú. Però com actuarem els altres en veure’ns? El gest de fer-se dos petons és tan mecànic que, davant d’un conegut (i aquí ens coneixem tots), l’únic que pots fer és la cobra, si s’inclina cap a tu. I apartar-te, aquest dilluns al vespre, encara genera bromes i comentaris jocosos sobre paranoies i exageracions.

Mariàngela Villallonga, Ada Colau, Josep Creuheras
 i Núria Pradas

Entre les meves fòbies no hi ha la hipocondria. I, com que em fa més por quedar malament que la malaltia, mentre prenem un aperitiu al gran saló encatifat accepto besar a les galtes l’artista Joan Pere Viladecans i el periodista Rafael Vallbona, també el llibreter Guillem Terribas i el secretari general del Gremi d’Editors, Pep Lafarga. Beso el president del Gremi, Patrici Tixis, i conec Laia Aguilar, la primera dona que ha obtingut el Josep Pla des del 2010, amb Pluja d’estels . “Potser estic essent negligent o imprudent?”, em dic mentre planto dos petons a Rafel Nadal, que acaba de publicar Mar d’estiu a Univers. I també faig dos petons a Jordi Cabré, i a l’autora Núria Esponellà i a Pere Puigbert, fundador de Fruites Núria, que diu ser el col·laborador més antic de RAC1. Amb Carme Riera ens saludam a la mallorquina. Això vol dir: a distància, aixecant les celles i una mica el cap. De lluny, veig altres membres de jurat, com Gemma Lienas, Emili Rosales o Pere Gimferrer. També el president de Planeta, Josep Creuheras.
continua  https://www.lavanguardia.com/cultura/20200314/474114725901/petons-i-abracades.html

Llucia Ramis / la vanguardia 14.03.2020

* Aquest va ser el darrer acte que es va poder fer on encara hi havia gent i abraçades. Després, a partir del divendres 13, la cosa va quedar totalment confinada. Tothom a casa i a fer bondat,

ENRIC MIRAMBELL en el record

Enric Mirambell. Foro: Pedres de Girona

 El que diu la Wikipedia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Mirambell_i_Belloc 

El PuntAvui 07.03.2020
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1753616-mor-enric-mirambell-cronista-oficial-de-la-ciutat-de-girona.html

El Diari de Girona .7.03.2020
https://www.diaridegirona.cat/girona/2020/03/07/mor-enric-mirambell-cronista-ciutat/1032997.html

Foto: Quim Curbet.

Adeu a La Penyora

Jordi Grau

Quan passen aquestes coses t’adones que t’has fet gran i que allò que sempre havies conegut i ara desapareix s’emporta una part de la teva vida. La Penyora ha tancat. El restaurant inclassificable de l’antic “carrer dels torrats” ha tancat portes sense avisar ningú però deixant-nos orfes de l’acolliment que senties quan traspassaves el llindar de la seva porta.
He escrit que és (era) un restaurant inclassificable perquè no té comparació i per això penses que sense en Lluís i la Consol podria continuar havent-hi un restaurant en aquell local, però ja no seria el restaurant que hem conegut i estimat i que ha omplert moltes estones de la nostra vida en els darrers quaranta anys. Vaig conèixer en Lluís Llamas a Ràdio Girona al final de la dècada dels setanta. Ell, després d’haver voltat món però sense arribar a la trentena, va ser contractat i enviat pels propietaris de Radio España de Barcelona per dinamitzar Ràdio Girona, emissora que era propietat de la marca barcelonina en mans de Ramón de Rato –pare de Rodrigo Rato, ara a la presó– i Rodríguez San Pedro, aquells banquers a qui Franco va fer empresonar. Poca cosa va aconseguir dinamitzar en Lluís a l’emissora perquè va ser rebut com un espia que venia a canviar-ho tot, com segurament tocava. Però ens vam fer amics i vam parlar molt. Es va enamorar de Girona i poc després va tornar amb la Consol Ribas a la ciutat on, després d’un intent de negoci de bugaderia, van obrir La Penyora. Encara recordo les patates amb crema d’anxoves dels primers temps. Una cuina d’autor, mai tan ben dit, d’exploració, d’experimentació, però sempre de primer nivell gastronòmic.

La Consol i en Lluís a l'entrada de la Penyora.

Amb un personal divertit i sorprenent. Cada dinar o sopar era per si mateix una experiència: per en Lluís i la Consol, pel que cuinaven, pel personal que hi podies trobar, per tot... Amb en Lluís conversar és un plaer. A La Penyora o al mercat del Lleó, on el trobaves cada dia cap al migdia, recollint els encàrrecs, perquè sempre ha fet cuina de mercat, creativa, però amb productes que es poden reconèixer. En Lluís ha fet setanta anys i diu prou. De la cuina.

Pepe Sales 2019. Tot de voluntaris per una moguda made in Conso&Lluís.

Però ara ell i la Consol tindran més temps, des del Pont Major, per parir idees i continuar amb el festival d’art independent Pepe Sales, també imprescindible, també inclassificable. Trobarem a faltar La Penyora; continuarem disfrutant d’en Lluís i la Consol.
Jordi Grau, el PuntAvui 16.02.2020

GRÀCIES PARELLA
* No sé quan vaig conèixer a la parella Consol&Lluís, el que si sé es que d'una manera o altra sempre han estat present en els darrers 40 anys de la meva vida en diversos esdeveniments, tant personals com compartits, sigui a través de sopars amb amics, celebrant un aniversària, la fi d'una presentació de llibre o pel·lícula. La festa del meu 50 aniversari. Diversos sopars després del premi Casero. També en sopars tertúlies que durant alguns anys van organitzar aquesta distreta parella. Sopars que consistien en convidar a un personatge a que durant el sopar parles de teatre, de viatges, de pintura, de llibres o de cinema i els altres comensals havien pagat per assistir a la tertúlia i sopar. A mi em van convidar a parlar de cinema. Va ser una magnifica vetllada. 

La Consol i en Lluís, son generosos, divertits, optimistes, exagerats, organitzadors, punyeteros. Tenen una capacitat de convicció, de creació i de convèncer admirables.

A la Penyore hi hem fet i ha passat de tot. Això ningú ens ho treurà.

Mai oblidaré una memorable nit sopant a la Penyora amb el gran actor francés Jean-Louis Trintignant i el també actor (gran amic) català i si voleu també francés, Sergi Lopez.  

Per tant sempre ens quedarà la Penyora i la Consol i en Lluís tenen marxa per estona. Ja ens podem agafar perquè ara seran imparables.

Moltes gràcies parella i com sempre a la vostra disposició.

Guillem Terribas 

en Lluís i la Consol a la Penyora. Foto: Xavi Castillón.

Restaurant obert en la memòria
Una nit vam passar amb uns amics per davant del restaurant La Penyora (al carrer Nou del Teatre, de Girona, també anomenat extraoficialment el carrer dels Torrats en una època en què s’hi concentrava la vida nocturna de la ciutat) i vam trobar-lo tancat. Ens va estranyar perquè no era el dia habitual de descans (el dimarts) i no hi havia cap cartell que anunciés un període de vacances. Poc després, de fet aquella mateixa nit, ens vam assabentar que en Lluís (Lamas) i la Consol (Ribas) havien tancat el restaurant. Tal cosa ens va estranyar molt més, tot i que, fent comptes sobre l’edat dels propietaris, vam adonar-nos clarament que podien jubilar-se. Tanmateix, ens semblava que no ho havien de fer mai, que La Penyora no es tancaria mai, que en Lluís i la Consol, incombustibles, sempre hi serien per acollir-nos, que ell continuaria fent a la cuina i que ella ens vindria a demanar què volíem menjar. A qui ens ho va dir, li vam fer una petició sabent de la seva confiança amb la parella: que els preguntés si podien preparar-nos “l’últim sopar”. 
Continua  https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1754684-restaurant-obert-en-la-memoria.html
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 10.03.2020

 LA PENYORA
Fa pocs dies em va arribar a les mans la Guia d’establiments emblemàtics i singulars, una iniciativa de l’Ajuntament de Girona a traves de l’Àrea de Promoció econòmica, Desenvolupament local, Turisme i ocupació. El mèrit de la publicació que ara arriba en paper però que és accessible en format digital és que aplega, posa junts, un conjunt d’establiments singulars del comerç de la ciutat; les tipologies d’establiments que es presenten acrediten la diversitat i la qualitat de l’oferta a la ciutat i se’n destaca l’antiguitat emblemàtica (més de 50 i més de cent anys) i la singularitat. És evident que en un repàs a fons sabríem trobar algunes absències notables i poc justificades però he d’insistir que el que és important és els que hi són no pas els que per una raó o altra no hi són.Continua  https://www.blogger.com/blogger.g?rinli=1&pli=1&blogID=1430932478799843024#editor/target=post;postID=1654030341510688952;onPublishedMenu=allposts;onClosedMenu=allposts;postNum=2;src=postname
JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 06.03.2020 i extret del blog de Quim Nadal.

ELS 22 TÍTOLS DE LA 22 DEL 2019 i Més. Promoció Hivern 2020

Els 22 títols que han estat importants durant l'any 2019 a la Llibreria 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres per passar millor l'hivern. Finalment, també hi han imatges de presentacions de llibres a l'espai 22 de la Llibreria 22.

De lectors; de llibreters.

Lluís Hernàndez.

Xerrada distesa en un vespre agradable amb un llibreter. (I cinèfil, gestor i animador cultural, avi, escriptor, pintor, marit… Però, especialment, llibreter). Es parla de llibres; i de lectors; i de compradors de llibres, i de visitants ocasionals de llibreries. Els llibreters, confessa, no llegeixen tot el que els arriba. Si de cas, i ja és molt, es llegeixen les contraportades. En una llibreria com la seva, diu, hi arriben cada dia uns cinquanta llibres. Cada dia. Cinquanta. Llegir cinquanta llibres al dia és, òbviament, impossible. Llegir, i entendre, i valorar, cinquanta contraportades… és una feinada. No és impossible: és una bogeria. Els llibreters, confessa (i es resigna!) no poden llegir (ni haver llegit) els llibres que tenen als prestatges. Una llibreria com la seva té uns quaranta o seixanta mil llibres. Seixanta mil! Un lector que llegís 300 llibres l’any (1 al dia, més o menys), durant cinquanta anys de vida lectora trigaria quatre vides per llegir seixanta mil llibres. Quatre vides de cinquanta anys lectors.
En el circuit editorial actual, segueix dient el llibreter, hi ha uns tres-cents o quatre-cents milers de llibres vius, de llibres que són vigents en el catàleg d’alguna editorial i que, per tant, pots demanar a la llibreria i tenir-los a casa en un parell de dies. (Una llibreria (molt) ben assortida no té a les prestatgeries sinó una desena part d’aquesta oferta, recordem). Un (molt i molt eficient) lector que no fes altra cosa sinó llegir en podria llegir una quarta part.
La resta de llibres no els podria llegir.

Un lector normal (un molt bon lector) pot llegir una cinquantena de llibres l’any. Són 50 sobre els 40.000 de la llibreria, sobre 400.000 de l’oferta viva, sobre (milions?) de llibres existents, disponibles en biblioteques i arxius, sobre (més milions? de llibres que ja han desaparegut…)
Potser hauríem de recordar una cosa òbvia i oblidada: no llegim per mantenir viva una biblioteca o una tradició cultural. Llegim per al nostre propi i personal plaer, per al nostre propi enriquiment personal (que sovint compartim amb els nostres amics, és clar).
No llegim per fer-nos més bones persones, ni per suprimir la injustícia o la misèria. Són altres lluites, aquestes. Tampoc no llegim per fer amics, o per obrir-nos al món. Tampoc. A més, hi ha milers (em quedo curt?) de llibres perversos, escrits per odiar, per fer mal.
Tant li fa si llegim un llibre al dia o deu. (Si traiem un got d’aigua del llac o en traiem deu). La nostra història, la nostra cultura, és massa gran (‘molt’ massa gran!) per a una persona, per a qualsevol persona.
Llegir ens fa (ens pot fer) més rics, més lliures, més savis. O menys avorrits.
Simplement, i és molt.
Lluís Hernàndez,  del seu bloc "A contra mà". http://www.lhs.cat/

EL "GLÒRIA", el seu pas per Girona

Les tempestes d'aigua, vent i neu dels dies 20, 21, 22 i 23 de gener de 2020, tenen un nom "Glòria". Tot Catalunya va patir embestida ferotge d'aquesta tempesta. Son imatges recollides a Girona Capital. Guillem Terribas.

EL GUARDIÁN INVISIBLE, tot va començar a Elizondo. Gener 2013

7 anys després, la història continua.

Premi Nadal / Josep pla 2020: Pòquer de polítiques, parella d’autores

La vetllada del Pla i el Nadal reuneix la vida literària barcelonina.

Anna Mir, premi Nadal amb "Mapa de los afectos" i Laia Aguilar
Premi Josep Pla amb  "Pluja d'estels".

Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...

En els premis literaris els polítics acostumen a deixar-s’hi veure. M’expliquen que aquesta nit la classe política tindrà una alta representació femenina: Ada Colau, Mariàngela Vilallonga, Núria Marín i Teresa Cunillera. Si venen totes quatre serà un pòquer bastant insuperable. Sento que a Pere Gimferrer li xiuxiuegen el menú de la nit: “Hi haurà peix”. “Ah, sí? Quin peix?” “Serà calent, no pateixis. I per postres hi ha poma”. A la taula de periodistes algú farà una observació: “Aquest menú sembla del 1954”. Ho diu en positiu, que consti en acta.

Veig Núria Marín, primera carta del pòquer. Joaquim Nadal, Miquel de Palol, David Cirici, Sebastià Alzamora, Martí Gironell, Gerard Quintana, Carme Riera, Víctor Amela, Enric Calpena, Isona Passola, Hèctor Bofill, Jenn Díaz, Eva Piquer, Ada Castells, Alicia Kopf, Paula Bonet... L’abric de pells del comte de Sert em deixa estabornit. Guillem Terribas i Lluís Morral, dos llibreters amics que arriben junts. Veig la consellera de Cultura, segona carta confirmada. M’expliquen que Care Santos acaba d’explicar un

acudit. Això és un home que entra en una llibreria i demana que li recomanin alguna bona novel·la d’Ernest Hemingway. “Tenim El vell i el mar ”. “Ah, doncs doni’m El mar, sisplau”.

El gran Pepe Ribas conversa amb els no menys grans Javier Aparicio i Álvaro Colomer. “Espero que el nou ministre de Cultura estigui a l’altura. De moment ja ens n’han encolomat un d’Universitats que deunidó...” Es refereixen a Manuel Castells i entenc que no és sant de la seva devoció. De reüll veig que Teresa Cunillera ja ha arribat. Només en falta una. Joan Safont m’explica que, gràcies a uns diaris ocults, fa poc ha descobert que la seva tieta era una fidelíssima de Bocaccio. És bonic descobrir les vides ocultes dels que crèiem conèixer bé. Les novel·les n’estan plenes, d’aquesta mena d’històries.

Just abans d’entrar a sopar detecto el periodista que és famós per guardar-se ametlles, cacauets i patates fregides a les butxaques en tots els refrigeris i vernissatges a què assisteix, que no són pocs. Artur Mas i la seva dona també són ja al pis de baix, on hi ha el bar, aquell reservat del vell Ritz que per anys que passin sempre em crida l’atenció. La Cèlia, la fotògrafa del diari, em dona l’avís definitiu, l’alcaldessa Colau ja és a l’hotel. Pòquer completat. Aquestes festes han sigut mogudes per a Colau. “Doncs a mi m’agrada molt el que va escriure sobre la seva operació, el masclisme imperant i tanta inhumanitat”. És una editora qui m’ho confessa i, secretament, no puc estar-hi més d’acord. Ja està tothom assegut. Em diuen a cau d’orella que potser aquest any els dos guardons també tinguin “accent femení”. “Què és això de l’accent femení? Això sona fatal, tu!”, diu una membre de la conversa. Doncs sí, sona fatal. Allò de la literatura femenina ja ho tenim més que superat, oi?

TONI VALL diari Ara 07.01.2020

“Paràsits”, millor film estrenat a Girona EL 2019 segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

“Paràsits” , dirigida pel sud-coreà Bong Joon-Ho i avalada amb la Palma d’Or del festival

de Canes, és la millor pel·lícula estrenada l’any 2019 a Girona a parer del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona i programa el cinema Truffaut. El film, una faula tremenda sobre la divisió social en classes i la lluita per la supervivència, va rebre 45 dels 70 vots possibles en una votació en què hi van participar set membres del col·lectiu: Anna Bayó, Jordi Camps Linell, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Paco Vilallonga i Guillem Terribas.

“Once upon a Time in Hollywood”, amb la qual Quentin Tarantino evoca el Hollywood del final dels anys seixanta, va ser la segona pel·lícula més valorada amb 39 vots mentre que la sensibilitat amb la qual la francesa Celine Sciamma mostra la relació amorosa entre una pintora i la seva model a “Portrait d’une jeune fille en feu” va

ser reconeguda amb 36 vots i, per tant, ocupa el tercer lloc de la llista. Més enrere i, sense gaires vots de diferència entre elles, consten les pel·lícules “An Elephant Sitting still” (26), òpera prima sobre la Xina actual d’un jove cineasta, Hu Bo, que va suïcidar-se després de rodar-la; “The Marriage Story” (24), una producció de Netflix dirigida per Noah Baumbach, que hi aborda el dolor d’una separació; “Le livre d’image” (24), l’assaig fílmic amb el qual Jean-Luc Godard reflexiona sobre el món a partir d’una diversitat d’imatges pre-existents;  “Joker” (21), l’aproximació psicològica de Todd Phillips i l’actor Joaquin Phoenix al cèlebre antagonista de Batman, i “Il traditore” (21), amb la qual el gran Marco Bellocchio fa una reconstrucció poderosa del macrojudici de l’any 1992 contra la màfia siciliana que va ser instruït pel jutge Falcone a partir de la delació de Tomasso Buscetta. Amb 13 punts va quedar el film de nacionalitat Noruega   "Utoya 22.Juli"  de Eric

Poppe i en el número 10 amb 8 punts "Midsommar" pel·lícula d'America del Nord del 2019 i dirigida per Ari Aster.

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 03.01.2020.

LA MEVA VOTACIÓ:

GUILLEM TERRIBAS
01.DIAS DE LLUVIA EN NOVA YORK
02. UN AMOR IMPOSIBLE
03. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS
04. JOCKER
05. LOS HERMANOS SISTER
06. ÉRASE UNA VE EN HOLLYWOOD
07. MULA
08. LA HIJA DE UN LADRON
09. PARÁSITOS
10. HISTORIA DE UN MATRIMONIO

* Va de menys a més. Historia de un matrimonio es la més valorada,