dilluns, 16 de desembre del 2019
CAMPANYA DE NADAL I REIS 2019·2020 * Llibreria 22 (reduïda)
Imatges de presentacions i de la Llibreria 22, Còmics 22, Espai 22 i Llibreria&quiosc 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres de ficció i no ficció; infantil / juvenil. Tot a punt per a la Campanya de Nadal i Reis del 2019/2020.
diumenge, 8 de desembre del 2019
ARDARA * Full/ critica Cinema Truffaut
Catalunya, 2019
Direcció: Raimon Fransoy, Xavier Puig
Intèrprets: Bruna Cusí, Macià Florit Campins, María García Vera, Elisabet Casanovas, Don Bryne, Lau Florit Campins, Nan Sweeney, Carmel McGill
Gènere: drama
Durada: 119 minuts
Idioma: català i anglès
Un misteri per resoldre
Ens trobem davant d’un film que juga entre l’amistat, la recerca d’un temps passat, el misteri, el paisatge, la imatge i tres personatges en una illa hostil, dura i plena de misteris, amb una gent tancada, però amable.
La pel·lícula, la història, comença en una illa del Mediterrani i acaba en una illa de l’oceà Atlàntic. Comença amb un idioma, el català de Menorca, i acaba amb un altre idioma, l’anglès d’Irlanda. Tres personatges en són els protagonistes. Dues noies que viuen a Barcelona, una de catalana i l’altre del sud de la península que parla castellà, i un noi que parla català de les illes. Llavors hi ha la gent de l’illa d’Irlanda, que són els secundaris de la narració. Perquè des del seu començament, la història d’aquesta pel·lícula és descobrir el misteri dels tres personatges, que per diferents conductes s’han trobat en uns paratges i amb una gent diferents dels del seu hàbitat.
És una història de ficció, però està explicada com si fos un documental. Amb una investigació, amb preguntes i entrevistes a diferents personatges que habiten a l’illa d’Irlanda. Així han volgut explicar aquesta intrigant i misteriosa història els seus directors, Xavier Puig i Raimon Fransoy, un tàndem que ja havia treballat en un documental realitzat l’any 2018 amb el títol La gent no s’adona del poder que té i en un altre, l’any 2012, sobre el cantant de rock saltenc Adrià Puntí.
De fet, la trama d’Ardara és senzilla. Un noi de Menorca, a través d’uns dibuixos que va realitzar el seu pare en un viatge que va fer amb la seva mare a un petit poble de la costa de l’Ulster anomenat Ardara, reconstrueix els paisatges i els indrets del viatge dels seus pares amb fotografies del que va dibuixar el seu pare. Paral·lelament, dues amigues joves, que són actrius, fan un viatge, improvisat i a l’aventura, als mateixos paratges que el jove. La casualitat fa que es trobin i continuïn el viatge junts, recuperant els paisatges pintats pel pare en un bloc que porta el noi. Fins aquí tot bé, cap problema, ans al contrari.
Els actors que interpreten els personatges de la història són molts convincents en la trama i el misteri que es vol resoldre. Macià Florit interpreta el noi de Menorca; Bruna Cusí, l’actriu catalana, i María García Vera, l’actriu del sud que viu a Barcelona.
La història, amb una fotografia impecable, uns paisatges sorprenents i meravellosos i un bon acompanyament musical, té la gràcia de la diversitat idiomàtica. Sentirem parlar el català de Barcelona i el de Menorca, el castellà del sud i l’anglès de l’Ulster. Per tant, és incomprensible mirar-la en una versió que no sigui l’original, que és la que us oferim al Truffaut.
Només, per acabar, recalcar que ens trobem davant d’un primerenc film, que té la seva fantasia, el suspens, la incògnita de què els ha passat als tres protagonistes, i una posada en escena que et té permanent atent al que passa a la pantalla. I tot com si fos un Sense Ficció, de mentida.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
dimarts, 19 de novembre del 2019
LIBERTÉ: Cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia
El director Albert Serra presenta al festival Temporada Alta la seva pel·lícula més atrevida
Abans de la projecció, el director ja alertava que Liberté és segurament la seva pel·lícula més “agosarada, atrevida i, sens dubte, la més original de l’any”. Però, tot i l’advertència, el film va desbordar les expectatives de molts dels espectadors d’una sala plena a vessar, que va rebre la pel·lícula amb estranyesa, disconformitat i entusiasme a parts iguals.
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019
 |
| Albert Serra en el Cinema Truffaut el dia del pre-estrena de Liberté. Foto: David Borrat. |
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
 |
| Guillem Terribas, Albert Serra i Àngel Quintana durant la presentació de Liberté en el Cinema Truffaut. Foto Salvador García. |
El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
 |
| Foto: Arxiu Cinema Truffaut. |
A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
 |
| Article en el Diari Ara.cat |
En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019
dilluns, 18 de novembre del 2019
LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell
Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.
divendres, 8 de novembre del 2019
CRISTINA CERVIÀ en el record.
Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.
Llucia Ramis toca el cel
Llucia Ramis (Palma, 1977), amb Les possessions (Anagrama), és
la guanyadora del tretzè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en el darrer any. L’escriptora mallorquina recollirà el premi, dotat amb 3.000 euros, divendres de la setmana vinent, dia 15 de novembre, en un decurs d’un acte que tindrà lloc a la biblioteca Iu Bohigas de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt (20 h).
A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019
Més informació :
 |
| Llucia Ramis. Foto Diari de Girona. |
A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019
Llucia Ramis, premi Setè
Cel per «Les possessions»
El guardó es lliurarà divendres 15 a les vuit del vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt.
Més informació :
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/11/07/llucia-ramis-premi-sete-cel/1012431.html
diumenge, 3 de novembre del 2019
Dedicat a la Cristina
 |
| Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22 a la Planeta. |
 |
| Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat. |
Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019
dissabte, 26 d’octubre del 2019
Neus Ballús presenta a Girona la seva primera pel·lícula de ficció
«El viatge de la Marta», produïda pel gironí Edmon Roch, s'ha estrenat en 28 sales de cinema de tot l'Estat.
La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019
 |
| Guillem Terribas, Elena Andrada, Neus Ballús i Edmon Roch, durant la presentació de pel·lícula EL VIATGE DE MARTA |
La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019
dimecres, 9 d’octubre del 2019
LLIBRERIA 22 / promoció Tardor 2019
Imatges, presentacions, recomanacions, activitats, novetats, llibres... A la 22 celebrem cada dia de cada dia el dia que vivim. I ara vivim la tardor del 2019.
AUTE RETRATO en el Cinema Truffaut de Girona
AUTE RETRATO
Espanya, 2019
Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà
Aute, ¡ánimo animal!
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Espanya, 2019Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà
Aute, ¡ánimo animal!
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)