Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 

M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.

Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat.

Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019

Neus Ballús presenta a Girona la seva primera pel·lícula de ficció

«El viatge de la Marta», produïda pel gironí Edmon Roch, s'ha estrenat en 28 sales de cinema de tot l'Estat.

Guillem Terribas, Elena Andrada, Neus Ballús i Edmon Roch, durant la presentació de pel·lícula EL VIATGE DE MARTA

La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019

LLIBRERIA 22 / promoció Tardor 2019

Imatges, presentacions, recomanacions, activitats, novetats, llibres... A la 22 celebrem cada dia de cada dia el dia que vivim. I ara vivim la tardor del 2019. 

AUTE RETRATO en el Cinema Truffaut de Girona

AUTE RETRATO 
Espanya, 2019
Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà

Aute, ¡ánimo animal! 
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

39 Premi de novel·la Curta JUST M. CASERO. Premsa

Cervià il·lumina el Casero

 Un total de 43 obres s’han presentat en la 39a edició del premi de novel·la curta de la Llibreria 22, que dedicarà l’acte central a l’actriu

Un total de 43 obres d’escriptors dels Països Catalans concorren aquest any en el 39è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona. El jurat continua format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta i Eva Vàzquez, amb Jordi Gispert com a secretari sense vot. El veredicte del premi, dotat amb 2.200 euros per a l’obra guanyadora, més la publicació a l’Editorial Empúries, i 600 euros per a la finalista, es donarà a conèixer, com ja és tradicional, el dia 30 d’octubre durant la festa literària que tindrà lloc a la sala La Planeta (20 h).

La cerimònia estarà dedicada, en la primera part, a recordar l’actriu gironina Cristina Cervià, artista i amiga molt vinculada molts anys al premi.
La festa de lliurament del Casero forma part de la setmana literària organitzada conjuntament per la llibreria gironina i la sala La Planeta amb el nom de Proposta de Poesia, que aquest any arriba a la 27a edició. Les activitats tindran un preàmbul el dijous 24 d’octubre, a la biblioteca Just M. Casero del Pont Major (20 h), amb una tertúlia del club de lectura de Tristany amb la seva autora, Anna Monreal, guanyadora de l’edició passada. A partir d’aquí, la sala La Planeta ha programat una sèrie d’espectacles al voltant del premi, aquest any marcats per la figura de tres dones: Teresa Pàmies, Svetlana Aleksiévitx i l’esmentada Cristina Cervià. Pel que fa a Teresa Pàmies, l’any en què s’han reeditat bona part de les seves obres, es farà una conferència concert a càrrec de Big Mama Montse (28 d’octubre), que homenatjarà la seva figura. De l’autora russa, es representarà Carrer de Txernòbil, una proposta escènica a càrrec de Joaquim Armengol –l’únic acte de pagament– que acostarà l’espectador a les veus dels supervivents d’aquella tragèdia (2 i 3 de novembre).
Completaran la Proposta de Poesia tres recitals poètics: UyàSívori, obra lírica (29 d’octubre), amb el duet de rapsodes Edu Sívori i JMa Uyà; el que oferirà David Caño (31 d’octubre), guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2019 amb la col·lecció de poemes Un cos preciós per destruir, del qual recitarà alguns fragments, i Varosha, a càrrec de la rapsoda Mireia Calafell, la violoncel·lista Björt Rùnars i l’artista visual Nadia Sanmartin.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 03/10/2019 

l'actriu Cristina Cervià

Teresa Pàmies i Svetlana Aleksievitx també seran protagonistes de la proposta de poesia

El lliurament del 39è premi Just M. Casero de novel·la curta estarà dedicat a l'actriu Cristina Cervià, morta el març passat i molt vinculada tant a la sala La Planeta com a la Llibreria 22, les dues entitats gironines que organitzen els guardons. L'entrega dels premis Casero, prevista pel 30 d'octubre a la Planeta, inclourà una primera part amb un muntatge amb imatges de l'intèrpret i les intervencions de persones que l'havien coneguda, com l'escriptor Josep Maria Fonalleras o l'actriu Meritxell Yanes.

Cristina Cervià. Foto: Lluís Serrat

«La Cristina sempre havia dit que no volia homenatges i això no ho vol ser, vol ser un cant a la vida de la Cristina i al seu riure, que és de les coses que més es troben a faltar», explica el llibreter Guillem Terribas.Pel que fa al premi literari, s'hi han presentat 43 obres, la majoria sota pseudònim i provinents de Girona i Barcelona, però també de la resta del Principat, de les illes i el País Valencià.Com cada any, el Casero arribarà acompanyat de la proposta de poesia, que enguany girarà al voltant de tres dones. A més de Cervià, les altres dues protagonistes seran les escriptores Teresa Pàmies i Svetlana Aleksiévitx com a transmissora de la veu de les dones que van patir el desastre nuclear de Txernòbil.Coincidint amb el centenari del seu naixement, Pàmies centrarà el 28 d'octubre una conferència-concert de Big Mama Montse. Malgrat ser una dona amb una trajectòria molt rica en l'àmbit cultural i de militància política, explicava el responsable de la Planeta, Pere Puig, «és una autora poc llegida pel gran públic. Volem obrir una porta a l'obra de Pàmies».En referència a Aleksiévitx, el 2 i 3 de novembre s'estrenarà a la Planeta Carrer de Txernòbil, un espectacle de teatre documental inspirat en La pregària de Txernòbil dirigit per Joaquim Armengol.La programació, però, arrencarà el 24 d'octubre a la Biblioteca Just M. Casero amb una tertúlia amb Anna Monreal, autora de la novel·la Tristany, guanyadora del Premi Casero 2018.El 29 serà el torn de Josep M. Uyà i Edu Sívori amb el recital poètic Uyàsívori, on els mateixos autors recitaran obres seves d'una manera teatralitzada amb paròdies incloses.El dia 31, l'olotí David Caño recitarà fragments d'Un cos preciós per destruir, amb el qual va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2019 i l'endemà Mireia Calafell presentarà Varosha, un poemari sobre una antiga destinació turística a Creta, ara abandonada i convertida en una ciutat fantasma.Tots els actes són gratuïts excepte l'espectacle teatral.
Alba Carmona, Diari de Girona .3/10/2019

Presentació del llibre LA MARTINA VA AL CAU (versió reduïda)

Presentacions del llibre LA MARTINA VA AL CAU de Guillem Terribas amb il·lustracions d'Òscar Julve i publicat per Estrella Polar. Llibre per a primers lectors a partir de set anys. La primera aventura de la Martina en el Cau i la primera nit fora de casa.
La primera presentació va ser Girona, el 7 de setembre de 2017 a les 12 del migdia a la Llibreria 22 d'Emili Grahit, amb la participació de Silvia Martí, Marc Sole, Cesc Molina, Martina Espot i Guillem Terribas. La segona presentació es va fer a Barcelona en el marc de la 37 Setmana del Llibre en Català, el 12 de setembre amb la participació de Paula Jarrin, Martina Espot i Guillem Terribas

Premi Es Còdol de conte per a Farners Casas

La Lena, de Farners Casas Fontcoberta, ha estat l’obra guanyadora

A la Foto: Xavier Trias, Regidor de l'Ajuntament de Palafrugell Sr. Salvatella, Lluís Hernández, Núria Martí, Lluisa Bonal (Presidenta de l'AVAC) , Lena Farners i Guillem Terribas. Foto: AVAC, M. Dolors Niell. 

del IV Premi de Conte Es Còdol, guardonat amb 300 euros i atorgat per l’Associació de Veïns i Amics de Calella de Palafrugell (AVAC). La finalista ha estat El fill, de Lluís Hernández. El jurat del guardó, integrat per Mar Bosch, Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, ha triat entre 124 contes aspirants, amb un rècord de participació. Les dues obres guardonades es publicaran a la revista Es Còdol, que l’AVAC edita semestralment. La convocatòria se celebra amb el patrocini d’H10 Hotels i la col·laboració de la Fundació Josep Pla.

11 setembre 2019... un altre.

Imatges de la diada de l'onze de setembre de 2019. Concentració a la Plaça d'Espanya i els carrers que hi van. Les imatges son del Paral·lel i la mateixa Plaça d'Espanya. 600 mil persones hi van participar d'arreu de Catalunya.

La primera aventura / La Martina va al Cau

Guillem Terribas publica ‘La Martina va al Cau’ (Estrella Polar), el primer d’una sèrie de relats infantils inspirats en la seva neta, amb il·lustracions d’Òscar Julve.

El llibreter i promotor cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) fa temps que recorre a la seva neta, no tant com a musa però sí com a eix inspirador dels últims llibres que ha escrit. Ho va ser en el seu debut en el camp de la literatura infantil, L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2017), una història que vol reivindicar la importància de les persones que deixen un pòsit en els nens i nenes que els marcarà per a tota la vida. I ho va ser en la segona part del llibre Alegra’m la vida (Columna, 2017), a l’hora d’elaborar les 22 pel·lícules “imprescindibles” per descobrir amb la mainada.
No se n’amaga i amb orgull d’avi diu de la Martina: “És la dona de la meva vida; la persona que m’ha fet canviar la manera de veure les coses.” I és precisament per aquesta mirada d’infant i com descriu les seves vivències que, en aquesta ocasió, Terribas enceta una sèrie literària infantil destinada als primers lectors, que té com a protagonista una nena que s’assembla molt a la Martina. Es titula La Martina va al Cau ( Estrella Polar ) i amb ella narra –acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve– l’experiència d’una nena de sis anys a qui apunten per primer cop a un cau on viurà les primeres sortides de cap de setmana lluny de l’entorn familiar.
I com va anar? “La resposta d’ella va ser: ‘Fatal, però hi tornaré!’ i és precisament aquesta genial contradicció la que em va motivar a escriure aquest relat. A partir d’aquí explico a través del seu personatge aquest tipus d’experiències que et marquen de petit però també aplicant coses de la meva pròpia infantesa o adolescència. Perquè jo, a campaments, hi vaig anar de més gran!” Per això, com remarca, no tot el que li passa a la Martina del llibre vol dir que li hagi passat en realitat. Com el desencadenant d’aquesta anècdota que la Martina va resumir amb un “fatal!”...

Una de les il·lustracions d'Òscar Julve.

Que el llibre expliqui les aventures de la Martina en un cau, diu Guillem Terribas que va agradar a l’editorial perquè, tot i ser una tradició molt arrelada a la cultura catalana el fet de participar en caus i esplais, no ha estat gaire tractat en cap àmbit de la literatura. Sobre si tindrà continuïtat, Terribas assegura que ja té altres idees al cap, “fins al punt que en podria fer un Boyhood literari”, en referència al film de to biogràfic de Richard Linklater.
El llibre es presentarà el dissabte 7 de setembre a la Llibreria 22 de Girona i el 12 de setembre a Barcelona en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
JORDI CAMPS LLINNELL, publicat en el Punt Avui 29.08.2019

La Catalunya bombardejada pels feixistes / Imma Merino

cartell de la presentació a Palafrugell.

Quan vaig arribar, una mica tard a causa del trànsit, a la presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, al teatre cinema de Palafrugell, Esteve Riambau parlava de Joan Castanyer, pintor, escenògraf i cineasta que, nascut a Blanes l’any 1903, va passar bona part de la seva vida a París, on va arribar de jove per participar de l’efervescència cultural i artística i d’on va tornar com a exiliat després de la Guerra Civil espanyola. Riambau, autor del llibre publicat per L’Avenç, en parlava a propòsit del fet que Joan Castanyer (Jean Castanier, per als francesos) va ser el coordinador de Laya Films, la secció de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravitlles. Aquest va demanar a Castanyer que tornés a Catalunya sabent que, sent un home d’esquerres, havia adquirit a França una gran experiència en el món del cinema, sobretot a través de la seva col·laboració en els decorats de films de Jean Renoir.

Joaquim Nadal, Esteve Riambau, Guillem Terribas, Joan Soler, Director de
la Biblioteca de Palafrugell. 

No sé quantes coses més va explicar Riambau de Joan Castanyer a Palafrugell, però en el seu llibre se’n poden llegir moltes, com ara que Renoir va definir-lo com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”. Amic de Buñuel i de Picasso, a qui tant va adreçar cartes entusiastes mentre coordinava Laya Films, convençut de col·laborar en un cinema al servei del poble, com peticions d’auxili quan va emprendre l’exili vivint en la misèria. Transmetent una fascinació fàcilment compartible, com exemplifico jo mateixa, Riambau li dedica moltes pàgines en un llibre que, com va comentar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació a Palafrugell, conté els relats biogràfics dels participants (siguin principals o secundaris) en una història en què, a propòsit del cinema, s’aborda la Guerra Civil a Catalunya. És així que, a partir d’una exhaustiva recerca documental que es fa present a través de la capacitat narrativa de l’autor, hi apareix la confrontació entre anarquistes i comunistes, la vida al front i la rereguarda, la il·lusió i les decepcions revolucionaries, les fidelitats ideològiques i les traïcions, la confiança en la victòria i els perquès de la derrota.

Pla general de la presentació. 

Com en altres ocasions en què s’ha presentat aquest llibre del director de la Filmoteca de Catalunya, a Palafrugell, en un acte impulsat per la biblioteca de la localitat i en què també va participar l’activista cultural Guillem Terribas, es van projectar diverses mostres de la producció de Laya Films. La selecció va començar amb noticiaris, que complien una funció informativa, i va continuar amb un film rodat als entorns de Palafrugell: Tapers de la costa, un dels documentals dirigits per Ramon Biadiu amb la idea de mostrar com, malgrat la guerra i l’amenaça del feixisme, es conservaven intactes la vida civil i les tradicions artesanals, com ara la indústria del suro. Només podia ser al final que es mostressin les imatges de Catalunya màrtir/Le Martyre de la Catalogne, en què, amb Jaume Miravitlles com a narrador, hi ha imatges esfereïdores dels morts (entre què moltes criatures) i de la destrucció dels edificis a causa dels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana. Un film per conscienciar i demanar ajuda a la comunitat internacional amb imatges semblants a tantes d’actuals que, difoses amb les mateixes intencions, commouen sense que siguem capaços de provocar una intervenció en conseqüència. Tanmateix, per molt que hàgim vist tantes imatges d’horrors reals, diria que el centenar d’espectadors vam quedar consternats. Són imatges que s’haurien d’haver vist i difós més per no oblidar com Franco va guanyar la guerra amb els crims dels seus aliats feixistes.
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 25.08.2019