Pregoner Festa Major 2018 / Guillem Terribas

Inici Festa Major de Salt / Pregó

A time for us Romeo and Juliet 1968

1968 / 2018. Sempre.

Maneres de fer poble

Imatge de la lectura del Pregó .

En el pregó de la Festa de Salt, el llibreter Guillem Terribas, guardonat ben merescudament amb el premi Trajectòria , no es va estar de recordar que és de Salt qui vol ser-ho i va fer un cant a les virtuts d’aquest poble que va lluitar per ser-ho, i de la barreja cultural i lingüística en la qual s’ha convertit. En Guillem sap el que diu i, tot i no ignorar els problemes que suposa el fet migratori en un poble sense massa recursos, va voler recordar altres migracions. La que va fer que Salt passés de ser una vila agrícola a un poble industrial, iniciada a meitat del segle XIX, però també la que va portar el XX gent procedent de tots els punts d’Espanya. Alguns d’ells van deixar Salt amb els anys i molts d’altres van buscar en l’expansió de la vila els seu nou hàbitat, allunyant-se dels cèntrics carrers que van acollir les noves onades migratòries, aquesta vegada d’altres continents. En Terribas però, no es va estar de recordar la lluita per la independència, protagonitzada pel poble quan des de Madrid van decidir que Salt deixava de ser un municipi. Eren un poble i units com un poble es va recuperar la independència municipal ja durant la transició. La lluita de la gent ho va aconseguir, sobre la base de la unitat. Salt, que per població és la sisena ciutat de les comarques en

Jordi Grau.

nombre d’habitants, és encara un poble i reacciona com a tal. Per això ara un grup important de veïns del Barri Vell ha iniciat una campanya contra el tancament d’una sucursal de la Caixa, la que hi ha fent xamfrà del carrer Major i el passeig Marqués de Camps, al cantó de l’estanc. Un dels que encapçala el moviment, va estar també en la lluita per tornar a ser poble, el senyor Miquel Casellas Casals, de can Maret. Home de teatre, diu que porta Salt de tercer cognom. Va ser present a la lluita per tornar a ser municipi i ara demana a la que ha estat casa seva, la Caixa, que no tanquin aquesta sucursal que ell va obrir quan era el delegat general per a les comarques gironines. Salt té dues sucursals més, a la plaça Llibertat i a la Massana, però pels clients de més edat, fer un quilòmetre més d’anada i un de tornada, és una molèstia que volen evitar. Certament és un afer privat entre una empresa particular i els seus clients i no és tema polític, però sí que és un tema de poble si els veïns se’l fan seu. I una part del poble de Salt s’ha tornat a activar per tornar als vells temps del: Parle’m?
Jordi Grau a la columna La Galeria El Punt Avui 05.08.2018

LA CASA JUNTO AL MAR (La Villa) / Full de Sala Cinema Truffaut

LA CASA JUNTO AL MAR / La Villa

França, 2017
Direcció: Robert Guédiguian
Intèrprets: Ariana Ascaride, Jean-Pierre Darroussin,
Gérard Meyland, Jacques Boudet
Gènere: drama
Durada: 107minuts
Idioma: francès

LA TROBADA
A La Villa (2017) els seguidors de Robert Guédiguian (Marsella, 1953) trobaran una continuïtat dels temes que sempre li ha agradat tocar –l’amistat, l’amor, la convivència i la solidaritat–, sempre situats a la seva Marsella i amb un to irònic i de comèdia, fins i tot, però sense perdre la circumspecció ni evitar de fer crítica social. N’hem pogut gaudir a Les neiges du Kilimandjaro (2011), Marie-Jo et ses deux amour (2002) i Marius et Jeannette (1997), per esmentar algunes de les seves pel·lícules anteriors més conegudes i que hem pogut veure al Truffaut.

Guédiguian no solament és un home fidel als seus orígens i a la seva manera de veure i d’explicar les històries, també ho és als actors, a la colla d’actors que sempre l’ha acompanyat en les seves aventures cinematogràfiques, començant per la seva dona, l’actriu Ariane Ascadire, seguida de Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan i Jacques Boudet, entre d’altres. Tots plegats fan una banda i s’avenen molt bé, i, menys Ascadire, que sempre és la protagonista i la que domina la situació i la història, es van intercanviant els papers. En un moment de La Villa, Guédiguian es permet agafar un fragment d’una altra pel·lícula seva, realitzada fa anys, en què apareixen tots quatre, molt més joves.

La Villa és una pel·lícula crepuscular, una història de records, de moments que no tornaran. D’errors, equivocacions, malentesos. D’evocació d’un passat que a hores d’ara ja no se sap si era millor. D’un retrobament a partir de l’anunciada desaparició del venerable de la família.

Angèle (Ariane Ascadire) és una actriu que viu a París i torna al poble, a tocar de Marsella. Allà es troba amb els seus dos germans: Joseph (Gerard Meylán), que s’ha enamorat d’una noia molt més jove, i Armand (Jean-Pierre Darrousin), que és el qui es va quedar a ajudar el pare, ara malalt i paralitzat, en el restaurant que la família té al poble i que ell intenta que mantingui la solera que tenia quan el pare el regentava. Aquesta és la història que Guédiguian ens proposa d’entrada: gris i amb una mena de tensió constant; de records i de rancúnies, tal com ja he dit. Però la cosa canvia (i ens porta a la realitat del present) quan descobreixen dos nois amagats en una mena de cova que, segons sembla, han arribat amb pàtera. Aquest és el moment en què Guédiguian fa crítica social sobre com van les coses en aquest món egoista i cada cop menys solidari.

No és la millor pel·lícula de Guédiguian, però hi trobareu l’esperit, l’essència, la humanitat i la manera que té aquest director d’explicar les històries. No us defraudarà.

Nota final: entre els molts reconeixements que ha rebut Robert Guédiguian, fa dos anys li van concedir el premi LiberPress Cinema, que es lliura a Girona, i el va venir a rebre molt agraït.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
03.07.2018

Gremi de Llibreters de Catalunya. Premi Trajectòria: Guillem Terribas

En Guillem Terribas de la Llibreria 22 de Girona ha estat guardonat amb el Premi Trajectòria
2018 que otorga la Setmana del Llibre en Català.
Des del Gremi de Llibreters de Catalunya volem donar-li la més sincera enhorabona per tal
merescut reconeixement.Tot seguit, podeu llegir un petit escrit d’agraïment fet pel mateix
Guillem Terribas:

Rebre el Premi Trajectòria en
la seva 22 edició, en el marc de
la 36 Setmana del Llibre en
Català, ha suposat per a mi un
orgull i un honor, pel fet  que
els diferents gremis que formen
part del món del llibre i també
els periodistes culturals hagin
pensat en la meva persona i els meus anys dedicats a fer de Llibreter. 

He viscut les diferents etapes de la Setmana. Des dels seus inicis a l’Estació de
Sants fins a la seva actual ubicació a l’Avinguda de la Catedral. Durant uns anys,
a través del Gremi de Llibreters, vaig formar part de la comissió organitzadora.
Durant aquella època, a través d’una proposta meva, la Setmana va obrir noves
seus a Tarragona, Lleida i Girona. Fins i tot vaig formar part de la delegació que la
va portar a Nova York. Per tant, conec i crec en la feina que s’hi fa i la necessitat
que es porti a terme.  

Cada vegada, i aquesta vegada també, quan rebo un reconeixement pel meu
treball com a llibreter, mentalment miro enrere  i repasso  la feina que he fet i el
perquè del reconeixement. I és en aquests moments, en aquestes imatges,  que
em passen com a una pel·lícula, que veig que han passat moltes coses bones i
algunes de no tant, durant aquests anys que he estat a primera línia com a llibreter. 

 I recordo que,  ara farà 40 anys, concretament el 20 d’octubre de 1978,  es va
inaugurar la Llibreria 22 i va  començar aquesta història. Una història que vam
crear una colla de gent que crèiem que havíem de portar aire nou en aquella
Girona grisa i negra. Una gent que teníem ganes de fer coses, després de 40
anys de foscor. Aleshores vam idear les bases del que havia de ser la 22: un
espai de venda de llibres, obert, participatiu, creatiu; que organitzés actes i
presentacions, tertúlies i trobades. Que organitzés un premi literari. Al mateix
temps teníem molt clar que no  havíem d’oblidar que, per a portar a terme totes
aquestes “utopies”, havíem de crear una empresa que fos rendible i una llibreria
que fos creïble perquè fos possible el projecte. 

Amb aquestes bases, vaig tenir la sort de capitanejar el projecte, amb gent que
m’ha fet costat i la que hi ha treballat,  i ho hem fet amb molta imaginació,
empenta, ajudes, hores i hores... i, en aquests anys, la 22 s’ha fet un lloc en el
món de les llibreries. 

Durant tots aquests anys he après, viscut, gaudit, patit, compartit i estimat aquets
ofici i, finalment, puc dir ben alt que sóc llibreter. 

Guillem Terribas.  

22 Premi Trajectòria 2018 GUILLEM TERRIBAS

 La 36a Setmana del Llibre en Català, que tindrà lloc del 7 al 16 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, amplia un 25,2% el nombre d’expositors.

Una imatge de l'edició del 2017. Foto: Albert Salamé

La 36a edició de la Setmana del Llibre en Català tindrà lloc del 6 al 17 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, com és habitual els darrers anys. És curiós que per parlar de llibres; per tant, bàsicament de lletres, el millor sigui fer servir números. Ha arribat als 204 expositors repartits en 62 mòduls, cosa que suposa un augment del 25,2% en relació amb l’any passat. Es presentaran al voltant de 250 novetats editorials –i hi haurà unes 200 firmes d’autors–, desenes de milers de títols de fons i 500 capçaleres de revistes que, “en un país com el nostre, en són moltes”, com va destacar ahir en una nodrida roda de premsa Joan Sala, director de La Setmana.
La presidenta d’Editors.cat –potser encara convé recordar que és el nou nom de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana–, Montse Ayats, va confessar: “Us rebem amb la ressaca de la Creu de Sant Jordi que ens van donar ahir [dilluns per al lector] en reconeixement de la feina feta en favor de l’edició en català; perquè la feina es fa fent-la, no dient que l’hauríem de fer”, va declarar amb un embarbussament que va vorejar l’estil rajoynià –amb perdó– però que manté tot el pes de la raó.
“És un any de poques novetats, perquè en les darreres tres edicions hem fet força canvis i ara toca consolidar-los”, va assegurar Sala, abans d’anar desgranant el programa d’aquest any, on cal tornar al llenguatge de les xifres.
El gran aparador de la indústria editorial en català que és La Setmana ocuparà un espai de 1.750 metres quadrats on, a més de la venda de llibres als diferents estands –repartits entre 183 segells editorials, onze llibreries, dues distribuïdores i set institucions–, hi tindran lloc unes 265 activitats, 45 de les quals adreçades al públic familiar, perquè cal fomentar la lectura entre els lectors del futur.
No hi ha gaires novetats, però algunes, sí. Per exemple, se celebrarà per primer cop La Nit de la Setmana, en què, divendres 14, estarà oberta fins a les 12 de la nit i hi haurà una intervenció lumínica de l’artista Tom Carr. I també és nova l’aplicació de la normativa –ja existent, però no era de compliment obligat– que només permet que cada títol es vengui en un sol estand, d’aquesta manera s’ha pogut racionalitzar l’espai i incloure molts més llibres.

Guillem Terribas, Premi trajectoria. Foto: Arxiu

I encara una novetat més, el gremi del guardonat amb el premi Trajectòria, Guillem Terribas, que és llibreter. Aquest premi, que es concedeix des del 1997, ha premiat setze autors –més prosistes que poetes–, tres periodistes, dos editors i una traductora, però cap llibreter, tot i que a Lluís Millà (premi del 1998) se’l podria considerar... Tant és. El que importa és que el polifacètic (llibreter, escriptor, cinèfil, pintor, dibuixant...) Guillem Terribas, sempre simpàtic, xerraire i ben predisposat (ja va participar en la primera edició), ha estat el triat, i rebrà l’original de l’obra que ha fet expressament per a aquesta edició l’artista Frederic Amat.

La 36a Setmana del Llibre en Català, que Joaquim Bejarano, director de l’àrea del llibre de la Generalitat, no va dubtar a qualificar de “l’esdeveniment més important a Catalunya, després de Sant Jordi”, inclourà moltes més activitats, com ara les converses i entrevistes dalt de l’escenari de tot d’autors, entre els quals destaquen dos d’internacionals, Ayobami Adebayo i Sarah Andersen.
Seguint amb el tema internacional, per segon any hi participa l’Institut Ramon Llull (IRL), que hi portarà 18 editors de 16 països diferents “per mostrar l’embranzida, el múscul i el braó de l’edició en català”, va afirmar Manel Forcano, director de l’IRL. Amb el seu habitual do de la paraula, Forcano va destacar l’esperit mediterrani de la institució que representa tenint present el drama diari que es viu a les aigües del nostre mar tot recordant que la nostra cultura parteix “d’Enees, fundador de Roma, que va arribar en barca fugint de la guerra de Troia”.
I seguint amb el to reivindicatiu, en una programació tan atapeïda, no hi faltarà l’espai de La Setmana Compromesa, que aquest any se cedeix a l’Associació Catalana dels Drets Civils que llegirà el Manifest per a la llibertat d’expressió.
Encara falten 45 dies, però no patiu, que a l’estiu, passen volant.

LLUÍS LLORT publicat en el PuntAvui 25.07.2018

Més información en altres mitjans:

24/07/2018 Digital Catorze redacció https://goo.gl/n4n3bf
24/07/2018 Digital CatZona ARA https://goo.gl/TZSwAo
24/07/2018 Digital Comunicació 21 redacció https://goo.gl/ZULLhG
24/07/2018 Digital Cultura.Newsbelow La Vanguardia https://goo.gl/zpmKAj
24/07/2018 Digital Diari de Girona DdG / ACN https://goo.gl/DSELCA
24/07/2018 Digital Directe.cat ACN https://goo.gl/dgpYMQ
24/07/2018 Digital El Periódico Anna Abella https://goo.gl/72E3fZ
24/07/2018 Digital Europa Press redacció https://goo.gl/6GRZhX
24/07/2018 Digital ABC Agència EFE https://goo.gl/tk59vF
24/07/2018 Digital Al Dia Europa Press https://goo.gl/FtCcUx
24/07/2018 Digital ARA Laura Serra https://goo.gl/WvTa7S
24/07/2018 Digital Bonart redacció https://goo.gl/ALsMP1
25/07/2018 Digital L'Illa dels Llibres Jordi Milian https://goo.gl/MED55J
25/07/2018 Ràdio RAC1 Informatius Joan Maria Morros https://goo.gl/yySxkE
25/07/2018 Digital La Vanguardia Justo Barranco https://goo.gl/pa9KqP25/07/2018 Digital El Punt Avui Lluís Llort https://goo.gl/SsUD7z
25/07/2018 Digital El País Carles Geli https://goo.gl/xP3kyM25/07/2018 Digital Diari de Girona ACN https://goo.gl/q4t2JT
La Vanguardia
 https://www.lavanguardia.com/cultura/20180908/451691563689/setmana-llibre-en-catala-2018.html

Guillem Terribas, Joan Sala i Montse Ayats.

Entrevista a Catalunya Ràdio 01.08.2018 El Mati. amb Roger Escapa.
https://bit.ly/2KhheE1

LA ÚLTIMA BANDERA / Last flag flying · Full de Sala.

La última bandera
Last flag flying
Estats Units, 2017
Direcció: Richard Linklater
Intèrprets: Steve Carell, Bryan Cranston, Laurence Fishburne, J. Quinton Johnson
Gènere: comèdia dramàtica
Durada: 125 minuts
Idioma: anglès
27.07.2018

Tres amics

Comencem les ja tradicionals reposicions d’estiu, amb la darrera aportació del interessant director nord-americà Richard Linklater (Texas, 1960). Un cineasta que ens ha sorprès gratament en films molt humans, originals i amb una recerca constant de la realitat, de les relacions humanes d’una manera extraordinària, com ho ha demostrat en pel·lícules com Boyhood (2014) o la trilogia (de moment) d’ Abans de l’alba (1995), Abans de la posta (2004) i Abans del capvespre (2014).

• En aquesta ocasió, Linklater agafa una història del escriptor Darryl Ponicsan que, amb el mateix títol, es va editar l’any 2004 als Estats Units i aquest 2018 l’editorial Almuzara l’ha editada en castellà. De fet, aquesta història ve a ser una mena de continuació o d’ampliació d’un altra novel·la de Ponicsan titulada El ultimo deber, publicada l’any 1970 i en castellà aquest any 2018, per la mateixa editorial Almuzara. D’aquesta novel·la també se’n va fer una versió cinematogràfica de títol homònim l’any 1973, molt ben acollida pel públic i la crítica, dirigida per Hal Ashby i interpretada per Jack Nicholson.
  Linklater pren un relat de base senzilla com és el retrobament de tres amics que fa anys que no es veuen i que van estar junts en els “marines” a la Guerra del Vietnam. El motiu: acompanyar a un d’ells a l’enterrament del seu fill que ha mort, essent també “marine”, durant la guerra d’Iraq. I Linklater també sap trobar uns actors perfectes per explicar-nos aquesta història. Uns actors que es creuen el que han d’explicar i expressar i que, per tant, fan que l’espectador participi intensament en les penes, les alegries i els records que viurem durant les dues hores de metratge. Tots tres estan perfectes amb els seus respectius rols.
  La pel·lícula està explicada com una “road movie“, on els tres personatges van d’un lloc a l’altre, en cotxe, en furgoneta i en tren. És en aquetes anades i vingudes que anirem coneixent la història d’aquests homes que la vida els ha castigat. En Doc ( Steve Carrell) el més jove de tots, ha quedat viudo i el seu únic fill ha mort a l’Iraq. En Sal (Bryan Granston), un escèptic que en l’actualitat esdevé propietari d’un ruïnós bar i que no espera res de la vida: alcohòlic, provocador, però, al capdavall, el més honest i el que es fa més preguntes. Finalment, en Muller (Laurence Fisburne), el més “bèstia” de tots durant l’estada en el Vietnam i ara convertit en un venerable i conservador predicador.
  Una història d’amistat, plena d’ironia i de moments ridículs i divertits i també de molta mala bava. Memorable l’escena en el tren, on els tres recorden, en presència del soldat que els acompanya i que era amic del fill mort, totes les bestieses i farres que s’havien muntat durant el temps que van estar junts en el Vietnam.
  Linklater, en clau de comèdia agredolça, ha sabut transmetre tota la força de la història, lliure i amarga, i també ha sabut explicar molt bé el pas del temps i les relacions d’amistat en unes situacions extraordinàries i fora de context, amb l’afegit d’una contundent crítica envers els militars i la religió.
  Guillem Terribas
  Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
  http://www.cinematruffaut.com/la-ultima-bandera/
• 
  

Maleïda mort

Joaquim Nadal

Ho sabem, però sempre ens sorprèn. Sabem que naixem i morim. Sabem que la mort és de les poques certeses de la vida. Però quan ens toca de prop, de forma inesperada, en els nostres entorns ciutadans o familiars, sempre ens trasbalsa.

És el que ha passat en els darrers quinze dies. I passa cada dia, perquè cada dia moren persones. Ens ha colpit la mort de l' Assumpció Nicolazzi, tan arrelada a la vida gironina. El seu centre de gravetat era el carrer Nou i entre Girona i Calella, entre l'hotel Peninsular, el Savoy, el Rosaleda, l'Ajuntament i el Mercadal s'ha anat descabdellant tota una vida que ens semblava que no s'havia d'acabar mai. En el seu funeral vam evocar mentalment el dia del funeral del seu marit, en Juli Lara; junts van deixar una petjada acollidora projectada a l'hostaleria i la gastronomia en una època que Girona estava mancada de referents. Des de la tradició dels

Assumpció Nicolazzi

Nicolazzi, l'Assumpció i en Juli, projectats a la ciutat, han fet un servei extraordinari a la comunitat gironina que mai no ponderarem prou. L'educació, l'elegància, la discreció i la simpatia van acompanyar la vida de l'Assumpció i més enllà dels clients dels seus establiments ho podem confirmar els que hi vam conviure un mandat a l'Ajuntament; pensant en la ciutat les discrepàncies polítiques se superaven sempre i ho saben també els feligresos del Mercadal que l'han vist involucrada fins a darrera hora a les tasques parroquials. Fidel als seus orígens, quan va fer el seu primer aprenentatge de cara al públic, no va faltar al funeral en Guillem Terribas, llibreter reconegut i premiat de forma imparable; si ho tinc ben entès a casa dels Lara-Nicolazzi en Guillem va tenir la seva primera feina.

Juli Lara

Al cap de molt pocs dies ens va adolorir a molts la mort de la Carme Galí, companya d'en Tomàs Sobrequés. Simpàtica, alegre, feinera, senzilla, eficient, la Carme portava alegria a totes les fires i mercats d'art on parava i sempre els dissabtes a la plaça Miquel Santaló. La Carme era una artista sense pretensions però amb un dibuix fàcil i una intuïció creativa indiscutibles. Ella, abans que ningú, va començar a modelar amb metalls les siluetes icòniques de Girona, la Catedral, Sant Feliu, les cases del riu, i també de d'altres indrets de Catalunya. Va fer joies, arracades i penjolls, va estampar samarretes, va popularitzar artísticament la Girona més exportable. La Carme tenia molts amics i amigues, i ella i en Tomàs, eren una presència visible i tangible a la ciutat. La frondositat de les ribes de l'Onyar, al costat del tanatori de Girona, va aportar pau i serenor als centenars de persones que s'hi van acostar. El buit immens, el forat queda reservat per la intimitat dels familiars més directes començant per la seva neta Berta que era, ara, una de les seves raons de vida.

Quim Garriga

La relació entre l'Assumpció Nicolazzi i en Quim Garriga venia de moltes dècades enrere. En molt pocs dies en Quim va emmalaltir i al Mercadal mateix la Gemma Rigau, la seva esposa, ens explicava que la vigorositat simpàtica que encara havíem vist al claustre magnífic de Sant Domènec el 14 de juny, s'havia afeblit molt. El sotrac de la seva mort ha trasbalsat el món de l'art, dels historiadors de l'art, dels museus, dels conservadors, el món acadèmic en general. Companys i deixebles ploraven la mort sobtada del referent en l'art del Renaixement i també del Barroc. Al funeral en Joan Bosch Ballbona, fent el cor fort, ens va evocar el fil subtil de l'amistat i el treball compartit en el descobriment constant dels replecs del fet artístic, en la joia de la recerca i la divulgació, en l'enriquiment del coneixement i en la transferència del coneixement, en la passió per Itàlia.

En Narcís Comadira va evocar l'amistat forjada al seminari, l'admiració compartida pel rector Damià Estela, que va fer d'aquella casa, una universitat anticipada, per en Modest Prats i

Narcís Comadira

per mossèn Josep Teixidor, mestre de cerimònies, devot de la Verge i «cònsol honorari d'Itàlia a Girona» en paraules de Comadira. Comadira va evocar les dues cites indefugibles de cada any, aglutinats sempre per en Modest, el dinar de Nadal a casa en Pep Nadal (més de quaranta) i el sopar del «Niu» al Motel per celebrar sant Modest. D'aquí el fil poètic d'en Comadira se'n va anar cap a Itàlia i cap a la passió compartida pels viatges incansables a la recerca de les emocions directes, en el lloc, de l'art més delicat i fi, de l'arquitectura més culta, dels paisatges més ajustats a l'art que van generar. Roma, molt Roma, i Florència, i Miquel Àngel i Piero della Francesca i un univers inacabable amb què en Quim Garriga es va arribar a familiaritzar i va ajudar a compartir. A cada cim sublim de la vida d'en Quim, i de l'evocació de Comadira, aquest martellejava des de la presumció d'una eternitat desmentida la idea de la «Maleïda mort», que ha estroncat una vida bella, feta per ponderar la bellesa i la felicitat. El dibuix de la neta, de l'avi que viu a Barcelona, ens recordava el dolor i la tristesa íntims i serens de la Gemma, en Damià i tots els seus.

Salvador Carrera

Molts no havíem encara eixugat les llàgrimes del funeral d'en Quim Garriga quan un nou sotrac ens ha trasbalsat. Ha mort en Salvador Carrera, president de la Diputació, diputat, senador, president del consell social de la UdG i tantes coses més. Amic, cavaller de la vida i de la política. Com l'Assumpció, en Salvador feia les coses fàcils i entenia la política com un servei a la ciutadania, a la col·lectivitat. La política com a pont, diàleg, element d'unió i de construcció positiva, lluny de la confrontació estèril. En Salvador tornarà a la seva estimada vall de Ribes i els aires del Pirineu amorosiran el dolor dels amics que abracen la Irene Rigau i li diuen tota l'amistat que destil·lava en Salvador per tot arreu on passava. Maleïda mort!

QUIM NADAL, Opinió en el Diari de Girona 27.07.2017

 https://bit.ly/2Ai1p0q

TEXT INTEGRE DEL PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE SALT 2018

Bon vespre a tothom.

Estic content i orgullós de poder estar aquí, en el balco de l’ajuntament de Salt, lloc emblemàtic de proclames i anuncis, la majoria de les vegades,  de bones notícies.

Estic orgullós de ser de Salt i de poder proclamar l’inici de la Festa Major d’aquest any 2018, una festa major que em porta molts records d’històries d’amor, de trobades, de dinars, d’envelats (recordem que Salt era el poble que tenia més muntadors d’envelats i que a l’estiu es repartien totes les Festes Majors dels pobles de Catalunya), orquestres, conjunts, cantants  i de nits llargues i caloroses.

Estic orgullós de poder dir que vaig néixer a Salt i que a Salt em vaig formar com a persona. Vaig néixer el carrer llarg, abans dit Hernán Cortés, a Can Nic, al mig de Can Ferragut i de Can Manuel, no gaire lluny de cal carreter, de can sori, del cal paroler, de can Tacnons, de Can Toni, de la rectoria amb Mossen Sebastià Puig, de cals mestres,( la meva primera escola),  de l’estanc de Salt, de cal Biciclista i de Can Torres;  de la baixada, de les hortes i del rec. Era el carrer per on passaven totes les noies que anaven a l’escola de les Dominiques i també el carro dels morts, amb tota la comitiva al darrera,  per anar fins a l’església. Allà hi vaig tenir el primers amics i allà vaig començar a conèixer de que anava la vida. Allà vaig començar a aprendre a ser saltenc i persona.

L’escoltisme, la Pastera, a Can Panxut, el Cinema Nuria, els diumenges a missa, les deveses, el Te, com en diem els de Salt, van ser la meva geografia i on vaig aprendre i posar les arrels del que seria més endavant i per vida, el que ara sóc. El que ara pugui estar aquí en el balco de l’Ajuntament de Salt per anunciar i proclamar l’inici d’aquestes festes que a partir d’avui es viuran a diferents indrets del poble.

Aquest poble que s’ha anat transformat i que s’ha anat fent gran. Com a anècdota deixeu-me explicar que quan a l’any 1972 vaig anar a la mili, tranquils no explicaré aventis d’aquella oblidable experiència, doncs quan vaig marxar de casa, vivia el carrer Hernán Cortes i durant aquesta absència obligada,  els meus pares s’havien traslladat a viure amb el meu germà Xarli, en uns pisos nous d’Eugesa en el carrer Torres i Bages. Us puc assegurar que m’hi van haver de portar, uns amics que em van venir a buscar a l’Aeroport,  perquè el panorama de Salt havia canviat tant que no sabia exactament on era el carrer on vivia la meva família. 

Salt es un poble en plena transformació. Salt sempre ha estat un poble d’acollida, obert, solidari i generós. I no sempre ha estat fàcil. A principis del segle passat, Salt va passar de ser un poble agrícola a un poble agrícola-industrial, amb les dues fàbriques tèxtils, la Gassol i la Coma-Cros. Aquest fet va comportar que molta gent de l'entorn es traslladés a viure a Salt. Pels vols dels anys seixanta, Salt es va transformar d’una manera “agressiva” amb l’arribada de molta gent d’arreu d’Espanya, deixant pràcticament de ser un poble agrícola, a un poble industrial, de serveis i dormitori.  I, tots plegats, amb dificultats, ens vam sortir. L’altre, podríem dir acolliment, i més recent, va ser a finals dels noranta, amb l’arribada de gent de tot el mon. D’Àfrica, i d’Amèrica del Sud, sobretot. Aquest fenomen ha comportat que el poble de Salt  sigui el que hi ha més ètnies i diversitat de llengües d’Europa. I no ha estat ni es  fàcil la convivència, però estem demostrant que , amb totes les dificultats i tots els problemes del mon, som un poble que no amaguen a les afores, com fan la majoria de les ciutats i pobles,  tota aquesta nova gent, sinó que els integrem a dins el poble. Convivim junts. Hem aprés, estem aprenent que aquets fet, que inicialment es un problema, si li donem la volta, es una riquesa . Aprofitem-nos i compartim la riquesa d’aquesta diversitat  cultural, de llengües, de noves experiències, la diferent manera de pensar i de menjar. Aprofitem tota aquesta experiència, no ens quedem solament amb els problemes. Deixeu-me dir una altra anècdota: un dia una dona de Salt em va dir que ella no li calia anar de viatge, només passejant pels carrers de Salt ja podia donar la volta al mon.

Però Salt també ha estat i es un poble tossut. Que no es vol deixar trepitjar ni  ser ocupar per la força. El 12 de març de 1974 el govern franquista va donar la ordre de que l’Ajuntament de Girona podia annexionar el poble de Salt. El 30 de desembre del mateix any, l’alcalde de Salt, el farmacèutic Narcís Davesa, va lliurar les claus del poble a l’alcalde de Girona, Ignasi Ribot. Des de les hores, a través de l’activa Associació de Veïns, entitats culturals, agrupacions, entitats esportives, casals i tota la persona que vivia i se sentia saltenc, no van parar de manifestar-se, demanar, reunir-se i exigir la independència de Salt...   fins el 3 de març de 1983 i a través de la Generalitat de Catalunya,  vam tornar a ser un poble. I aquí es va demostrar que amb paciència, amb la raó i molt tossudament, vam aconseguir recuperar la llibertat i el poder governar-nos nosaltres mateixos. Vam tornar a ser un poble. Salt havia aconseguit  la desitjada independència.

Foto: Marc Martí.

És de Salt qui vol ser de Salt. Qui vol treballar-hi i viure-hi, qui vol fer-hi arrels i qui vulgui participar a en aquesta gran aventura de la vida a Salt. No hi ha d’haver “els saltencs de tota la vida” i els altres. Ningú té el dret a fer  aquesta denominació, de donar el títol de saltenc a uns i els altres no. Es de Salt qui vulgui ser de Salt, amb totes les conseqüències, a les bones i les dolentes.

De totes maneres no he pujat a dalt d’aquets balcó a donar lliçons a ningú, ni a dir que som els millor ( que ho som) sinó que no hem de baixar la guàrdia. Salt no es un poble perfecte, només faltaria. La perfecció no existeix i si existís, seria avorrida.

La gràcia consisteix amb modificar, rectificar, crear, escoltar, participar i treballar per millorar allò millorable. No n’hi ha prou en criticar, s’ha d’actuar. Es feina de tots fer que el poble de Salt s’hi pugui viure millor. De vegades veiem una palla a l’ull del veí, però no sabem veure una biga en el nostre.

He pujat en aquest balco, perquè us vull fer partícipes de la meva satisfacció de ser saltenc, de tenir unes deveses com les que tenim, de tenir un teatre i un Festival de Teatre que es l'enveja del país i la sala de ball i concerts La Mirona. Tenim unes hortes que donen fruits i que es poden trobar a tots els mercats de la província. Unes associacions actives i amb renovació constant. Uns castellers, Els Marrecs de Salt,  que ja poden anar amb el cap vent alt a qualsevol competició o exhibició arreu del país. Els Amics dels Gegants de Salt i també unes corals. Tenim dues biblioteques envejables i saludables. Tenim el centre cultural La factoria Coma Cros i Les Bernardes. Atenció amb les Bernardes que cada dia està oferint millors propostes. Tenim esglésies, mesquites i altres centres religiosos. Tenim un riu, el Te, on jo hi molta gent hi vam aprendre a nadar. Tenim zones esportives i espais pel lleure, Casals de Jubilats i Salt Sardanista. La revista La Farga, gran moments viscuts a la redacció i els anys que en vaig ser director.  Tenim equips de bàsquet, de futbol i Hoquei sobre patins. Escoles, instituts. Tenim zones industrials,  centres comercials i carrers comercials. Tenim botigues de proximitat...Tenim ganes de viure. Tenim ganes de ser Satencs.

Vinga gent, que tenim una festa per endavant, tenim uns dies per conèixer-nos millor. De vegades sabem més del que passa en els personatges de les sèries de televisió, que no pas dels veïns que tenim al davant de la nostra escala o al costat de casa. Aprofitem per conèixer la  gent del nostre entorn i compartim la nostra festa, la nostra cultura i la nostra manera de viure i de veure el nostre poble de Salt.

Apa, que tinguem una bona festa Major i no oblidem mai d’on som.

Visca Salt, Visca Catalunya!

Salt 24 de juliol de 2018.

Imatges amb el pregó integre : https://youtu.be/4srw22wS4xw