PENSAMENT DE MORT, CORDELL DE LA VIDA

Va ser divendres passat un dia funest, d'aquells en què la mort es fa present de punta de dia a nit foscant en forma de persones conegudes, properes i joves que se'n van. Va ser ahir, dissabte, un dia de lectura de necrològiques, de records emocionats, de retrats pòstums. Avui diumenge, l'Anna, la Montse i la Judith són tres dones que ja no hi són; representen tres entorns diferents d'amics i familiars que ploren tan estimades absències; són tres dones que en les seves diferents presències a Girona han deixat una empremta intangible i, de ben segur, indeleble per a molts.
No coneixia l'Anna Lizarán més enllà del que la pugui conèixer un aficionat del teatre de peu de carrer o de butaca de platea. Però, he trobat a l'hemeroteca de l'Ajuntament de Girona el programa del Municipal de les Fires de 1978, un programa excel·lent amb figures de la talla de Montserrat Caballé, Nacha Guevara, Dolores Pradera..., i el Teatre Lliure, l'estimadíssim Teatre Lliure de la nostra joventut (física i democràtica); el Lliure de Fabià Puigserver, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, Lluís Homar, Fermí Reixach..., i Anna Lizarán. Heus ací, doncs, que la primera vinculació de l'actriu amb Girona em duu a les Fires de 1978, als dies 29 i 30, al Municipal, amb la representació de "La Nit de les Tribades" d'Olov Enquist i traducció de Guillem-Jordi Graells. Dec al Teatre Lliure la passió pel teatre i a l'Anna Lizarán, la imatge i la veu d'una grandíssima actriu.
Sí que, en canvi, coneixia la Montse Hosta. La coneixia perquè era gironina (i a Girona gairebé ens coneixem tots), com a germana d'Assumpció Hosta i com a cunyada del meu amic, en Joan Olòriz. La coneixia, és clar que sí, com a arxivera; la seva ocupació i la seva passió. Justament, penso que li agradaria que en l'aplec de records, que glossen i glossaran feina i vida, hi afegeixi una entranyable informació extreta de la premsa de fa 37 anys, gràcies precisament a la tasca ingent de digitalització que el gremi d'arxivers està duent a terme i que permet que tothom pugui treure el nas en el passat sense filtres ni limitacions.
El dia 15 de desembre de 1976, es va celebrar a Espanya el Referèndum sobre la Llei de la Reforma Política ("Aprova el projecte de llei per a Reforma Política?", deia la pregunta), que va rebre el 94,17% de vots afirmatius. En els dies previs a la consulta, els partits feien mítings; els primers de la democràcia. A començament de desembre, el PSC Reagrupament va fer el seu a Girona. L'havia de fer al teatre Albèniz, però dos atemptats terroristes al local per part de grups feixistes (a les 12 de la nit i a les 3 de la matinada) van obligar a improvisar-lo, gairebé amb tothom a peu dret, a la plaça de Sant Agustí (Independència). La crònica, les fotografies i el collage del Grup Praxis a Presència són absolutament impagables. Hi prengueren part: Xavier Rocha, Xavier Gassiot, Miquel Gayolà, Amadeu Ciutó, Amadeu Clarià, Montse Hosta, Joaquim Arana, Joan Paredes i Josep Pallach. La intervenció de Montse Hosta: "fou molt concreta en les reivindicacions dels sectors marginats, reclamà l'assistència prenatal i postnatal gratuïta per a tothom, la majoria d'edat als 18 anys, la reinstauració del divorci, el dret al control dels béns de la Delegación Nacional de Juventudes, pensions dignes per als jubilats..." Va acabar dient que "el socialisme i la democràcia són el nou horitzó d'esperança que torna a tenir Catalunya".
No coneixia la bescanonina Judith Escobar Robledillo, però fa uns pocs anys, en aquesta mateixa carretera de la vergonya, va morir, també d'accident, un alumne meu quan venia a classe a l'institut. Aquesta mort ha multiplicat la ràbia que sento pels responsables de tan ignominiosa via. No coneixia la Judith, però he llegit amb emoció els comentaris dels que sí que la coneixien i estimaven. En Sergi González, exalumne meu, ha escrit al ?Facebook: "Una gran noia, simpàtica i alegre, que vivia en una família molt unida. Sense conèixer-te ja tenia la idea d'ajudar-te i de col·laborar en el que fes falta. Quan va ?morir el meu pare ens va fer molt de costat i només tenia 16 anys. Tenia molt bon cor. Era una persona que inspirava bondat".
Que no ens deixi mai el pensament de la Mort, perquè com deia el poeta Vicent Andrés Estellés "em tens tibant el cordell de la vida/ fent-me servei sereníssim de plom".


Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 13.01.13

Montse Hosta, directora de l´Arxiu Històric de Girona, mor als 59 anys

El tracte de proximitat amb els usuaris la va definir a la feina i invertia activament el temps d'esbarjo en el grup excursionista de l'ADAC.
El passat 15 d'agost li van diagnosticar un tumor cerebral irremeiable i ahir va morir Montserrat Hosta, de 59 anys, des del 2003 directora de l'Arxiu Històric de Girona, activa excursionista amb el grup de l'ADAC, mare de dos fills fruit del seu matrimoni amb el també malaguanyat Jaume Curbet, i ja àvia. El funeral tindrà lloc a les 12 d'aquest migdia a l'església de Santa Susanna del Mercadal de Girona. Montserrat Hosta va estudiar Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va especialitzar en història. Als anys de la lluita antifranquista va ser membre del PSC de Josep Pallach i, de ben joveneta, tot just estudiant de COU, va ser detinguda per participar en una manifestació a Girona contra els procés de Burgos.
Va treballar al primer Departament de Cultra a Girona, quan Modest Prats n'era delegat territorial. A principis de la dècada de 1990 va entrar a l'Arxiu Històric i després va guanyar la plaça de funcionària del cos de Titulats Superiors d'Arxivers de la Generalitat.
David Moré, arxiver municipal de Tossa de Mar, recorda una Montserrat Hosta "apassionada per les coses" en què creia i "molt pròxima" als usuaris de l'arxiu. Moré va ser ànima de l'exposició Apocalíptica: els rastres de la mort a través de la història, inaugurada per les Fires de Girona de 2008, i que Hosta va comissariar.
Joan Olòriz, portaveu municipal d'ICV, cunyat de la finada, afirma que el procés de malaltia i mort "ha estat dur" perquè Montse Hosta es trobava en un "moment bo" ja que portava una vida "activa i sana", esperava ser àvia per segona vegada i havia de viatjar a Suècia a casa del seu fill, casat en aquell país. El 15 d'agost tots l'esperaven com cada any al dinar de celebració del sant de la germana Assumpció, la directora del Patronat del Call de Girona i secretària de la Red de Juderias d'Espanya. Per comptes d'aparèixer, va trucar des de la feina. Va agafar les claus i va obrir l'arxiu un dia festiu. Li començava a fallar la memòria. El mateix dia, poques hores després, a l'hospital Trueta, li van trobar el tumor irreversible.
Habitual a les excursions de la secció de muntanya de l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) de Girona, Hosta va pujar, el passat juliol, el pic de Bardamina, de 3.079 metres, a Osca. Ahir l'ADAC va lamentar la seva mort en un comunicat.
La substituirà Joan Ferrer, actual director de l'Arxiu Comarcal del Ripollès.
Publicat en el Diari de Girona, el 12.01.13

* De la Montse Hosta hem queda: Els seus ulls blaus. La seva mirada sincera,amable, agradable i amiga. Sant Feliu de Pallarols. Les festes particulars i el hey Jude. La tribu. Les llargues nits sense lluna. Les sortides, sopars, dinars, passejades. Els fills i els nets. Molta vida viscuda junts que mai oblidaré. Gràcies Montse, ves amb pau. Guillem

MIQUEL RUIZ, BÒSNIA I L' ICTUS.

Miquel Ruiz és un personatge que va néixer a Granada. Sempre que pot torna a Granada. Però és va fer home, o sigui educar i tenir els primers amors, els primers amics i els primers treballs a l'Empordà. Durant un temps anava amb els seus pares a mercats a vendre roba. D'aquí li ve el mot simpàtic  d'en Bragues.

Vicenç Tomàs, Pep Boix i Guillem Terribas
en el cinema Truffaut.

Miquel Ruiz, un bon dia va descobrir una màquina de fer fotos. Més tard, se'n va adonar que amb aquell aparell podia observar la vida i explicar-la. Així va començar a col·laborar en revistes i, més tard, entrar com a fotògraf en El Punt. També ho ha estat per La Vanguardia i altres mitjans de comunicació. Però en Miquel és un xafarder i no en tenia prou de mostrar-nos i il·lustrar les notícies, sinó que  volia i vol anar sempre més lluny.

En Miquel és un cul inquiet, apart de xafarder. Un sentimental i a la més mínima s'entrega a les causes més injustes. I la Guerra dels Volcans, era una guerra injusta i en Miquel va voler viure aquella injustícia i explicar-la a els gironins, a els catalans i el qui fos. I ho va fer de la manera que més en sabia: amb la màquina de fotografiar i ajudant a quanta gent va poder. I ens va començar a mostrar el que passava allà, d'una manera digna i real, apartant-se de les típiques fotos de "sang i fetge".

 He tingut la sort d'anar a Sarajevo i altres ciutats de Bòsnia amb en Miquel. Dic sort, perquè a través d' ell, he pogut compartir les seves alegries i la seves tristeses en aquell paisatge, amb aquella gent que ell estima i que ells l'estimem.

Però en Miquel, a través de Fotògrafs per la Pau (que ell n'és l'ànima), no solament ha treballat per Bòsnia, sinó per molts altres llocs d'Àfrica, de Sud-Amèrica... Sempre té algun projecta o alguna ajuda humanitària al cap. No para. Només l'ha pogut aturar un Ictus que va patir l'any 2010. Però l'està guanyant i el cap ja li barrina coses i més coses que és poden fer i que s'han de fer.

El documental d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix "DE BÒSNIA A L' ICTUS" , intenta explicar aquesta complicada i intensa vida d' en Miquel Ruiz. Dic intenta, perquè és difícil concretar en una hora i deu tota aquesta vida. El tàndem Vicenç/Pep han agafat a en Miquel i li han fet explicar el que ell sent i viu per Bòsnia. També han fet sortir a amics i coneguts d'en Miquel que ho certifiquin. Entre aquesta gent, n'hi ha de Girona, Figueres, Banyoles,  Roses i de Bòsnia... També imatges de fa anys i de l'actualitat de Sarajevo. De la campanya de les vaques i ovelles  a Svrenica... i la darrera part del documental, ens mostren a  en Miquel explicant l' Ictus i la seva incapacitat per fer coses i la lluita per recuperar-se... i de la seva dona, la Dolors Perpinyà, que es infermera de professió, però per en Miquel també ho és de comprensió.

En definitiva, el treball d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix, ens mostra la vida, les ganes de viure i de solidaritat d'un personatge que es diu Miquel Ruiz, que es tot un caràcter que de vegades costa de seguir i de comprendre, però si en aquest món hi haguessin més Miquel Ruiz, molt millor aniríem.

Enhorabona a en Vicenç Tomàs a en Pep Boix i llarga vida a en Miquel.

Guillem Terribas, publicat a la revista Som-hi de Malgrat (Maresme) desembre 2012

El retorn de Michael Furey

Fa 25 anys, John Huston va adaptar ‘Els morts', de JoyceUna setmana abans de Nadal, com si ens haguéssim disposat a rebre un regal de Reis amb anticipació, una quarantena de persones vam assistir a la projecció de The Dead al cinema Truffaut en l'última sessió del cicle dedicat a John Huston per part de la seu gironina de la Filmoteca. Avui és Dia de Reis i ahir, per tant, n'era la Nit. És a la Nit de Reis de 1904 que, reunits els personatges en un sopar a la casa de les senyoretes Morkan, transcorre Els morts, el relat que tanca Dublinesos, de James Joyce. Una quarantena de persones són moltes en aquests temps en què, encara que aquesta només tingui 25 anys, les pel·lícules del passat (fins i tot les del present) estranyament són vistes en una sala de cinema. Però aquest últim film de John Huston, que va rodar malalt en una cadira de rodes amb l'ajut del seu fill Dani, té una bellesa commovedora que es conserva a la memòria amb el desig de retornar-hi. Dic això perquè tinc la sensació que els assistents havíem vist la pel·lícula i volíem retrobar-la. També convida a ser rellegit el text de Joyce. Tant el relat com el film hem pogut sentir-los com una revelació, una epifania que desitja renovar-se.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 06.01.13

Si voleu llegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/607306.html

PORTADES DE LLIBRES (II)

Recopilació de les portades de llibres que cada dia han dit "bon dia"
en Facebock de la Llibreria 22, durant el 2012.

Portades de llibres (I)

Recopilació de les portades de llibres que cada dia han dit "bon dia" en Facebock de la Llibreria 22, durant el 2012.

Dos escriptors atípics.

Moltes vegades els mitjans de comunicació em pregunten que doni la meva opinió sobre els escriptors gironins. Llavors els hi pregunto que volen dir i a quins escriptors és refereixen?, a Josep M. Fonalleras, a Vicenç Pagès, a M. Mercè Roca o a la Núria Esponellà, en Martí Gironell, Miquel Fañanàs, Miquel Pairolí, Lluís Muntada... per a mi són escriptors catalans, que viuen o han nascut a Girona o en algun indret de la província de Girona. O en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, Màrius Serra, Empar Moliner, Montserrat Roig, Jaume Subirana..., son, només, escriptors barcelonins?.


Presentació del llibre "Marques de foc"
a la 22 el dia 28.09.09. Foto: Joan Sabater



Hi han dos autors de Girona, que són atípics en quan a localització. Un és Narcís Comadira, nascut i educat a Girona, però que té la seva residencia des de fa molts anys a Barcelona, encara que darrerament la comparteix amb Sant Feliu de Guíxols. Comadira durant uns anys, per segons qui era un escriptor gironí i per altres un escriptor català, o sigui de Barcelona. Sort que en Narcís té les idees clares i això no l'ha fet variar en la seva identitat de català de Girona. L'altre, ja és més complicat. Em refereixo a Javier Cercas. En Cercas pel món literari és més conegut per ser un escriptor espanyol de Càceres i més concretament d'Ibahernando i resident en els darrers anys a Barcelona. En canvi, i això dit per ell, la seva infantesa, la seva educació i els seus primers amics, novies, escrits i articles així com també les primeres "fàrres" les ha portat a terme a Girona. Per tant, Cercas és un escriptor català de Girona que escriu en castellà o un escriptor espanyol que viu a Barcelona i escriu en castellà?. El que si que us puc dir es que totes aquestes preguntes en Cercas ni se li passen pel cap.

Aquets dos escriptors, de Girona, a finals de setembre van treure en el caòtic mercat del llibre, un llibre nou cadascú. Tots dos llibres tenen referències, ambientació i escenaris de Girona i les seves rodalies. Tots dos parlen d'una Girona, la de la seva infantesa i de la seva adolescència. 

Narcís Comadira ho fa en el llibre editat per Ara llibres "Marques de foc. Els poemes i els dies". Pensat inicialment com un llibre repàs dels poemes l'han influït al llarg de tota la seva vida. Una mena de decàleg personal de poetes i els poemes de referència de l'autor. Però Narcís Comadira, el que ha fet és un repàs de la seva vida a través de la poesia que l'ha acompanyat i l'ha influït al llarg de tots aquests anys. Primer a través de les cançons ( el rossinyol i muntanyes del Canigó) que li cantava el seu pare. Llavors, dels primers poemes: "Els primers poemes que vaig saber que eren poemes van ser castellans." escriu Comadira. Més endavant ens descriu els primers poemes catalans: de Maragall, de Carles Ribas... En d’altres capítols, "Els anys del seminari" per seguir a "Un temps a Montserrat" i així fins acabar amb Espriu, Vinyoli i Ferrater, passant per Anglaterra i Itàlia. “Marques de foc” és un llibre extraordinari per conèixer les diferents etapes de la vida de Narcís Comadira. Una gran selecció de poemes i poetes. Quan ens parla d'autors anglesos, francesos o italians (Leopardi, per descomptat o Petrarca) ens els presenta en versió bilingüe i molts d'ells traduïts pel mateix Comadira.

Cercas signant exemplars del seu llibre
LAS LEYES DE LA FRONTERA
a la LLibreria 22 el 29.09.12.

Javier Cercas, en la seva nova novel•la, "Las leyes de la frontera" editada per Mondadori, torna a la narrativa jugant entre la realitat i la ficció. Ens parla de l'adolescència i el pas a adult d'un noi de classe mitjana, anomenat Ignacio Cañas, de pares castellans, que viu a Girona en els pisos de "La Caixa" de la devesa al costat d'on hi havia la Plaça de Toros, molt a prop del riu Ter, que feia de frontera entre el final de la ciutat i els barracons d' "Albergues provisionales" o hi van viure durant molts anys emigrants del sud d'Espanya i Gitanos en condicions infrahumanes. Ens parla, també, d'un jove delinqüent i com és converteix en un "perillós" atracador anomenat Zarco i que té unes referències clares a el famós "Vaquilla". I en la història hi ha un tercer personatge, possiblement el més interessant, que es la Tere.

Una història impecablement ben escrita i explicada per Cercas, d'uns anys i una època quan Girona era molt més gris i negra, quan hi havia el "barri xino" i era una ciutat tancada, hipòcrita i religiosa. Però, sobretot "La Leyes de la frontera" és una gran història d'amor, que com la majoria de les novel•les de Cercas, tenen un referent en la pel•lícula "El hombre que mato a Liberty Valance" de John Ford.

Narcís Comadira, Javier Cercas, en les seves obres sempre tenen molt present d'allà on son, d'allà on s'han educat i s'han fet escriptors.

Guillem Terribas, publicat a la revista digital EL PROCÉS (pàg. 73) número 3 www.revistaelproces.wordpress.com

Llarga vida a Scalletti!

Estètica anys 70. Sintonia del tipus Starsky&Hutch -qui amb més de 35 anys no ha volgut ser una vegada a la vida l'Starsky, el moreno, o en Hutch, el ros?-, fotos de Charles Bronson i homenatges a José Luis Perales, el del "¿Y cómo es él? ¿En qué lugar se enamoró de ti?". Noies en biquini i sabates de taló, Fords Mustang, donuts greixosos, cafès en vasos de cartró per endur i una parella de policies durs de Los Angeles, un de blanc i un de negre, que de seguida se'n va a l'altre barri, com és preceptiu en tota bona "pel·li de polis"; una organització crimininal, Spectrum, i un malfactor professional que es diu Bigote Manchú ho acaben d'adobar.

Amb tots aquests ingredients, De ovejas y geranios és el primer capítol de la websèrie made in aquí, Scalletti: Girona connection, escrita i dirigida per David U. Ruiz, que promet moltes emocions. Amb un humor que ultrapassa el surrealisme josmarià, Scalletti és una petita benedicció en èpoques de finals del món i de mals presagis a granel. Els diàlegs són brillants, les caracteritzacions formidables i les pretensions, a primer cop d'ull, les justes: fer cinema de qualitat amb pocs recursos per a un mitjà, Internet, que ofereix moltes possibilitats i a cost zero per a l'espectador afortunat.

Un capità de policia amb mostatxo postís que parla com en Guillem Terribas, el llibreter de la 22, ens dóna pistes de cap a on anirà el segon capítol de la saga (el primer, disponible a Vimeo): "Conoces Catalunya?", li pregunta al seu subordinat, en Harry Scalletti, el prota, que respon amb una pregunta qui sap si volgudament retòrica o no: "Es un burdel?".

Irreverent, original, arriscada, divertida, fresca, desacomplexada i força gamberra, ja la tenim aquí, com en el seu moment en Tarradellas. Llarga vida a Scalletti!
Pep Taberner, publicat en el Diari de Girona 22.12.12

QUE BONIC ÉS VIURE!

Abans tot era més simple i el catàleg d'uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l'americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà.
Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri -o per Setmana Santa o per Nadal-, eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d'aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It's a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l'altra a l'anterior, sempre se'ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d'una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s'assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l'utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l'esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l'oportunitat d'anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d'aquella neu angelical.
Quim Curbet, publicat en El Diari de Girona 22.12.12
http://www.youtube.com/watch?v=hNCb6pMMd0o
 

La Farinera és una comissaria.

La Farinera Teixidor, seu d'aquest diari, va reconvertir la seva recepció i despatxos en una autèntica comissaria de policia nord-americana per un dia. L'equip de rodatge de Scaletti hi va recalar aquest cap de setmana per rodar algunes de les seqüències que il·lustraran el capítol pilot d'aquesta futura websèrie, que està previst que s'estreni als voltants de setembre. Dirigida per David Ruiz (aka Callahan), es tracta d'un thriller d'acció i humor protagonitzat per l'agent de policia Scaletti que parodia pel·lícules del genere com ara Harry el brut o Cobra. El rodatge d'aquest primer capítol va començar a l'octubre i es preveu que es continuï filmant fins al mes de juny.
Publicat en El Punt-Avui per Jordi Camps Linnell el 01.05.12 
>  Avui, dia 19 / 12/ 12  a les 21.00 h. en horari 'praimtaim' s'estrena la websèrie Scalletti: Girona Connection al web www.scalletti.com. No us la perdeu!! A més sortim a les 14.00 h. al TN COMARQUES de TV3.

http://vimeo.com/55756832