"¡Que estos no son hostiles!"

Artur Mas va ser l'últim a arribar als premis Planeta. Això va permetre al president estalviar-se la protesta d'una vintena de treballadors del grup Husa que denunciaven a l'entrada de la festa uns impagaments de l'empresa de Joan Gaspart. Quan Mas va fer acte de presència al Palau de Congressos de Barcelona, la protesta havia estat desarticulada i els Mossos d'Esquadra vigilaven ja més tranquils. Potser massa tranquils per ser la vetllada més prestigiosa de les lletres espanyoles, aquest any amb un morbo afegit: la trobada entre el ministre Wert -l'espanyolitzador de nens-, l'editor Lara -empresari díscol que no es mossega la llengua- i Mas, el líder de la pàtria.
L'escena inicial d'aquest vodevil literari va transcórrer així: Mas surt del cotxe oficial, el cap de l'operatiu dels Mossos es quadra i la resta d'agents s'ho miren amb tafaneria. Fins que un altre oficial els crida l'atenció: " Que estos son los que hay que proteger, ¡que no son hostiles! " Els tres policies es giren immediatament cap on hi havia la protesta, però els empleats emprenyats d'Husa ja no hi són: només hi sóc jo, prenent notes, i Júlia Otero parlant amb Joana Bonet, directora de Marie Claire. " Pero si ya no hay hostiles ", respon un dels policies amb un to de queixa quan el president ja entra a la festa.
El president no hostil baixa a la planta baixa del Palau de Congressos per mantenir un intercanvi de paraules amb Wert i després amb Lara. Per separat. El trio només es troba per primer cop per accedir al saló on se celebrava el banquet. Darrere els segueix una cort d'unes trenta persones. L'alcalde Trias s'interessa per l'estat d'Alberto Fernández Díaz, que té un ull ferit. El grup entra enmig d'una pluja de flaixos; qui riu més és Wert. A la taula presidencial, Lara se situa entre Mas i el ministre. Durant la vetllada descobreixo Mas interactuant amb Lara, però no amb Wert.
Els empresaris convidats esquiven els periodistes, per si algun té l'ocurrència de preguntar sobre la independència i no sobre literatura. Joan Maria Nin, el director general de La Caixa, departeix amb Màrius Carol, del Grupo Godó, però no em sembla que parlin de política. Els que sí que parlen del procés sobiranista català són Rafel Nadal i la professora de l'Iese Nuria Chinchilla. Nadal recorda a Chinchilla el procés de separació de Noruega i Suècia el 1905, que va coincidir amb el Nobel a Ramon y Cajal. Chinchilla diu que sí a tot però avisa que li preocupa l'estat de dret. De sobte apareix Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i li demano la seva opinió sobre les paraules de Wert reafirmant la seva voluntat d'espanyolitzar els catalans. Terribas em respon en castellà, com els Mossos: " Ladran, luego existo ".
L'escriptora Care Santos confia que Lara, Mas i Wert tinguin un sopar amigable. Dels Planeta en sap molt, Santos. Fa més de vint anys que hi assisteix. "El primer cop va ser com a periodista del diari Crónica de Mataró . Ella és qui em descobreix que els Planeta se celebren el dia de Santa Teresa en honor de Teresa Bosch, la mare de José Manuel Lara.
M'assec al costat d'una altra escriptora, Llucia Ramis. M'explica que al gener publica una nova novel·la, sobre la seva família i com la nostra generació ha estat una generació de crèduls: "Ens van fer creure que si treballàvem molt, estudiàvem molt i teníem parella, seríem feliços. I no ha estat així". El futur és més incert que mai, però almenys podrem dir que no som hostils.
Cristian Segura, publicat a l'Ara.cat 16.10.12 Foto: Pere Virgili.

Llibres Parlats. Entrevista a TVGI

Entrevista a Televisió de Girona 07.09.12.
Exposició LLIBRES PARLATS. 30 ANYS
DE PRESENTACIONS DE LLIBRES.

L'atípic productor multifunció

Al final de la projecció de Les aventures de Tadeu Jones, dirigida per Enrique Gato, i que és el millor llargmetratge d'animació per a infants fet mai a l'Estat espanyol –més que un afalag és gairebé una constatació, perquè fins ara aquest gènere, pel que fa al cinema, estava força oblidat tret de Planet 51–, hi ha diverses curiositats en els crèdits, alguna de significativa especialment per als gironins. És una bona pel·lícula d'aventures, que entreté d'allò més la mainada, sense oblidar que aquesta va al cinema acompanyada d'adults, de manera que inclou alguna mostra de complicitat.

Expliquem-ho. Dimarts al vespre, el gironí Edmon Roch, fundador de la productora Ikiru Films (Garbo,Bruc o Lope, entre d'altres, en aliança estratègica amb El Toro Pictures, de Jordi Gasull), va tenir el detall de convidar uns quants periodistes a la preestrena del film Les aventures de Tadeu Jones, que es va projectar al multisales Cinesa Diagonal de Barcelona. Era una preestrena per a amics, familiars, convidats
i també oberta al públic, que va acabar d'omplir la sala, d'unes 300 places llargues. La pel·lícula es va estrenar oficialment divendres, però dimarts es va poder veure a Barcelona i dijous es va projectar a Madrid. A Cinesa, es va projectar la versió catalana per decisió expressa de Roch, que també ha tingut molta cura que el doblatge a la nostra llengua, que va supervisar personalment, fos de tanta qualitat com acostuma a ser el castellà, malgrat algun petit problema puntual amb els pronoms. La tria dels dobladors també va anar en funció d'això, ja que tots els actors, menys un, són bilingües. Així, dels protagonistes, van posar les veus a les dues versions els barcelonins Òscar Barberán (Tadeu) –possiblement el menys mediàtic de tots, malgrat que és la veu habitual de Ben Affleck, Keanu Reeves i del xèrif Woody de Toy Story, i que té un historial que fa caure de cul– i Michelle Jenner (Sara) –també és la veu d'Hermione Granger a Harry Potter, i la que fa caure de cul és la seva bellesa–. Hi ha un tercer protagonista destacat, el desvergonyit Freddy. Roch, seguint la mateixa lògica, havia triat José Corbacho per a les dues versions, però la versió castellana la va fer l'humorista José Mota, per allò de la comercialitat, mentre que Corbacho, inconfusible com la camisa que duia dimarts als Cinesa, fa la catalana.

Es tracta d'un projecte que ha ocupat quatre anys de feina, ha costat la mòdica xifra de deu milions d'euros i en el qual han treballat unes dues-centes persones, de manera que la satisfacció entre l'equip tècnic i de producció era generalitzada, i justificadíssima, sense perdre un l'esperit d'autocrítica per allò que cal polir, pensant a afegir més films a la saga. Per entendre'ns, Tadeu Jones és a Indiana Jones el que Super López a Superman. Al final del film, en els crèdits, una perla gironina: surt en els agraïments el llibreter, activista cultural i, darrerament, prolífic actor en curtmetratges Guillem Terribas. “Surt en tots els films que produeixo, des de sempre”, explicava Roch. La durada del projecte ha estat tan dilatada que també surt als crèdits la mainada de l'equip que va néixer mentre es gestava el film, entre ells les dues filles de Roch, un productor tan atípic que, abans de la projecció, era a les escales d'accés a la sala repartint les ulleres per 3D mida hostessa de l'Un, dos, tres. Divendres a la tarda, aquest productor multifunció, que s'estima allò que fa, va assistir, amb la família, a l'estrena de Les aventures de Tadeu Jones als Òscar de Girona.

Una última advertència, si teniu mainada propensa a caçar ràpidament cançons d'aquelles encomanadisses, escoltareu Te voy a esperar, de Juan Magán i Belinda, durant temps.
Dani Chicano, publicat en el Punt-Avui 02.09.10

El poli que li agrada alegrar el dia

EL IRLANDÉSThe guard
Irlanda, 2011.
Direcció i guió: John Michael McDonagh.
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle,
Mark Strong, Liam Cunningham.
Durada: 96 min.
Gènere: Comèdia negra.
Idioma: Anglès. Data d'estrena al Truffaut: 31/08/12.

Ens trobem davant d’una sorprenent i agradable pel·lícula que ha deixat bocabadat al personal, no només a la clientela sinó, també, als professionals. A Irlanda, -és una producció Irlandesa-, ha estat la pel·lícula més taquillera de la història d’aquell país. L’Acadèmia Irlandesa li va atorgar els premis a la millor pel·lícula, millor director, millor guió i millor actor de repartiment. També ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
John Michael McDonagh, el seu director, fina ara només havia fet de guionista, aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. També n’és el guionista i la seva dona i el seu germà, han participat en la producció. O sigui que tot és molt casolà i això és nota en la manera de realitzar-la. Està feta amb tota la professionalitat del món, però sense exageracions de producció. Una pel·lícula controlada amb qualitat i en economia. L’actor americà, Don Cheadle que li dona el toc internacional, li va agradar li idea i el guió i va participar en el projecte amb el 40%, a través de la seva productora Elements Films.
Què té El Irlandés que agradi als Irlandesos i també als altres països on s’ha estrenat?. La història, de fet, explicada així per sobre, no és res de l’altre mon: Un poble petit, un policia passota, que li agrada provocar a el personal i anar de prostitutes i té una mare malalta. Un dia apareix un mort sense saber perquè. L’altre dia un agent del FBI que busca a uns traficants de drogues. El poli americà, es negre, polit i intel·ligent. El poli irlandès, es primari i racista (com tots els irlandesos, segons ell) apart de les altres coses ja esmentades. Els dos polis no s’entenen i es compliquen la vida. Al final s’entenen.
Doncs bé, El irlandés, la gràcia que té és la manera d’explicar aquesta història, combinant molt bé la comèdia, el thriller i el costumisme. Hi ha moments divertits, d’altres tendres i moments agressius, violents i de denuncia. També hi ha unes pinzellades molt subtils sobre els irlandesos i Irlanda. Possiblement aquestes pinzellades, que de tant en tan apareixen, son les que més sorprenen a l’espectador. En acabar la pel·lícula, tens més coneixement i idea de com son els irlandesos, com pensen i com actuen en segons quines circumstàncies, que no pas una història que només volgués explicar això.
Un altre element que la fa una pel·lícula diferent i que t’enganxa a la primera escena, és la interpretació de l’actor Brendan Gleeson, un actor nascut a Dublín i que ha fet molts papers secundaris, però amb caràcter, en pel·lícules com «Gangs of New York», «Braveheart», «Michael Collins», «Troya», «Cold Montain» i diverses pel·lícules de Harry Potter, que interpreta a el sergent Gerry Boyle, autèntic protagonista del film i que broda el personatge. Estan molt ben resoltes les escenes d’acció i les que son més intimes, com la relació de mare i fill o les divertides escenes de la gent del poble.
Un altre element que fa la pel·lícula interessant i que l’espectador agreix, son els diàlegs. Uns diàlegs intel·ligents, directes i de vegades barruers, que fan creïbles els personatges. Sobretot, a recalcar, els diàlegs i pensaments dels dolents de la història, son d’antologia, surrealistes i divertits.

El Irlandés és una pel·lícula de visió recomanada, per tot el que ja he dit i més. Una pel·lícula que hi ha moments que el personatge del Sergent Gerry Boyle, et fa recordar amb un altre policia «problemàtic» anomenat Harry Callahan, més conegut com a «Harry el sucio».

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Agost / Setembre 2012

http://www.cinematruffaut.com/

La Penyora dedicarà el 6è Pepe Sales a la poeta cubana Carilda Oliver

L'homenatjada, de 90 anys, no podrà assistir al festival gironí d'art independent, que tindrà lloc durant la segona quinzena del gener vinent

La sisena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora, estarà dedicada a la poeta cubana Carilda Oliver Labra, que acaba de celebrar el 90è aniversari. Per la seva extensa i brillant obra poètica, però també pel seu caràcter indomable i sempre a contracorrent, Carilda Oliver ha esta triada per Consol Ribas i Lluís Llamas, directors del festival gironí, com a epicentre inspirador per a tota una sèrie de creadors que reinterpretaran la seva obra a través de la música, les arts plàstiques, el cinema, etc.
Com sempre, el Festival Pepe Sales tindrà lloc a finals del gener, però ara s'obre un procés en què, després de contactar amb Carilda Oliver –que s'ha mostrat gratament sorpresa per aquesta iniciativa gironina, però no hi podrà assistir personalment–, es posa a disposició dels artistes la seva poesia, poc coneguda a l'Estat espanyol, perquè s'impregnin dels seus versos i comencin a treballar en les creacions que presentaran al festival.
Carilda Oliver (Matanzas, 1922) ha estat també una dona molt avançada al seu temps i apartada dels convencionalismes socials. Aquesta dona bellíssima i seductora no només va estimar lliurement homes de tot tipus i condició –li deien la núvia de Cuba–, sinó que va plasmar també la seva intensa sensualitat en poemes com ara el cèlebre Me desordeno, amor, me desordeno:
“Me desordeno, amor, me desordeno / cuando voy en tu boca, demorada; y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno.
Te toco con la punta de mi seno / y con mi soledad desamparada; / y acaso sin estar enamorada / me desordeno, amor, me desordeno.
Y mi suerte de fruta respetada / arde en tu mano lúbrica y turbada / como una mala promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada, / cuando voy en tu boca, demorada, / me desordeno, amor, me desordeno”.
“És la sensualitat explicada per una dona, un fet gens habitual en la seva època. Per això Carilda Oliver ha estat una alliberadora de dones en un sentit sexual, com santa Teresa ho va ser en un sentit espiritual”, explica Consol Ribas. Santa Teresa va ser la protagonista de la cinquena edició del Festival Pepe Sales, com abans ho havien estat Lluís Vilà, Pedro Casariego, Miquel Bauçà i el mateix Pepe Sales com a bons representants dels tres principis bàsics del festival gironí: cultura, criteri i llibertat.
Recentment, la Villa del Libro de Urueña, la Diputació de Valladolid i la Fundació Jorge Guillén, dirigida per Antonio Piedra, han publicat una antologia poètica de Carilda Oliver, Todos los días, prologada i seleccionada per Luis Enrique Valdés Duarte. Una bona eina, com també ho és el Pepe Sales, per difondre l'obra d'una de les dones més singulars de la literatura hispanoamericana del segle XX.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 25.08.12

El Exótico Hotel Marigold

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD

The best exotic Marigol Hotel

Regne Unit, 2011.

Direcció: John Madden.

Intèrprets: Judi Dench, Bill Nighy,

Tom Wilkinson, Maggie Smith.

Durada: 124 min.

Gènere: Comèdia.

Idioma: Anglès.

Aventures de la tercera edat
Ens trobem amb la típica pel·lícula anglesa, simpàtica, agradable i de molt bon passar. Una comèdia sense pretensions però que et deixa un bon gust i un bon record. Una comèdia anglesa d'aquelles que no et sap greu haver-la vista. La típica comèdia "blanca" amb tocs d'humor i en algun moment de denúncia d'un tipus de gent i una manera de viure. Comèdia com ja ens han ofert altres vegades la indústria anglesa, com per exemple "Las chicas del calendario" (GB 2003), "El jardin de la alegria" (GB 2000), totes dues dirigides per Nigel Cole i que ja vam programar en un cicle de reposicions a l'estiu en el seu moment en el Truffaut; o bé, també, una altre film per l'estil "El inglés que subió una colina y bajo una montaña" (GB 1995) de Christopher Monger. Son comèdies realitzades seriosament, elegants, optimistes i fins hi tot en algun moment reivindicatives.
La gràcia, també, d'aquestes pel·lícules, d'aquestes comèdies, son els actors. La majoria son actors amb una forta tradició teatral, que en el cinema moltes vegades fan de secundaris i que en aquests films fan una interpretació coral, que tots son protagonistes de les diverses situacions que es desenvolupa la història. En aquesta concretament, hi trobem uns actors i actrius de luxe com son Judi Dench, Bill Nighy, Maggie Smith, Tom Wilkinson, Penelope Wilton, Celia Imrie y Ronald Pickup, que interpreten a uns jubilats que decideixen retirar-se, uns per viure una nova experiència i els altres per passar-hi uns dies de reflexió, a un hotel de l’Índia, concretament a Banlgalore, que segons la web de l'hotel, té tot l'exotisme que un es pot imaginar i que els hi va com el dit a l'anell per les seves expectatives de futur. I, a més, a un preu a l'abast de les seves butxaques. El problema és quan hi arriben i es troben el que es troben.
La pel·lícula està dirigida per John Madden que ens va sorprendre gratament l'any 1998 amb la pel·lícula sobre Shakespeare i el seu temps "Shakespeare in Love" i apart dels actors abans esmentat, també hi trobem el jove actor britànic fill d'immigrants indis d'ascendència guayratí, que es va donar conèixer mundialment amb la oscaritzada pel·lícula "Slumdog Millionaire (GB 2008) Dev Patel, que aquesta vegada interpreta el jove que vol tirar endavant un abandonat i destrossat hotel de la família, que ha venut a través d'una web com exòtic i únic i que anomena Hotel Marigold.
La pel·lícula té situacions que deixen bocabadats a els aventurers jubilats, com l'arribada a l’Índia, el caos circulatori, la manera que condueixen... i sobretot l'arribada a l'hotel. Sempre amb una música molt adient per a cada situació.
A través de diferents situacions, anirem coneixen la vida i el perquè del viatge a un lloc tant exòtic, diferent i lluny de la família. Coneixerem les seves penes i alegries, les relacions amb els seus familiars i el seu entorn. Els canvis d'actitud, l'acceptació d'algun punts difícils del que ha estat la seva vida anterior a el viatge i, també, el canvi d'actitud en la manera de comportar-se amb els nous amics.
De les bones actuacions corals de tots els protagonistes, deixeu-me ressaltar la interpretació de Judi Dench, sempre tant el seu lloc i en el seu personatge. No és estrany que el director John Madden, li sàpiga treure tot el profit de la seva manera d'interpretar, doncs aquesta és la tercera pel·lícula que la dirigeix.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Reposició en V.O.E. en el Cinema Truffaut el 17.08.12

El pastisser i músic gironí Fredi Faure mor als 61 anys

Va ser una peça clau en la recuperació de la música gironina dels anys seixanta.

Després d'una llarga i dura lluita contra la malaltia, el pastisser i músic gironí Frederic Faure i Garriga, en Fredi per als molts amics que tenia, va morir ahir als 61 anys. El funeral tindrà lloc avui, a dos quarts de quatre de la tarda, al tanatori de Girona.
Fredri Faure va ser un creador polifacètic, conegut sobretot per la seva tasca com a artista de la xocolata i creador de simpàtics caganers inspirats en tot tipus de personatges mediàtics, però també com a bateria de la banda de rock'n'roll Bit-Shadow. Faure va ser també un gran col·leccionista i el principal historiador del rock gironí dels anys seixanta, del qual també va ser protagonista com a membre de diversos grups, com ara IV Dinastia. Sense ell, probablement tot el moviment musical que va tenir lloc a les comarques gironines durant l'anomenada dècada prodigiosa hauria caigut en un oblit inevitable. El seu llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, escrit juntament amb Xavier Juanhuix i publicat per la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, és un document de valor incalculable per a qualsevol persona interessada en aquell fenomen. Entre els seus molts somnis realitzats, Fredi Faure va compartir escenari amb membres de l'històric grup britànic The Shadows en la Fira del Disc de Col·leccionista de Girona.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.12. Foto: X. Castillón

Un món millor?

La pel·lícula que dóna inici al ja tradicional cicle de reposicions de l’estiu, al Cinema Truffaut, és la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2012.

«Nader y Simin, una separación», és una pel·lícula iraniana que ens situa la història en l’època actual. Tot i la modernitat del paisatge, cotxes, carrers amb molta moguda, autobusos plens de gent, construccions massives, caos total d’una gran ciutat i que els personatges són moderns, d’un estatus social de classe mitjana lliberal, s’hi nota, en l’ambient, el pes de la religió i de la repressió a l’alliberament de la dona, encara que no és el més important de la història. Més ben dit, el director el que ens vol explicar en aquesta pel·lícula és una situació que ben be podria passar entre nosaltres. Aquesta, la història, comença en un jutjat, on la dona demana el divorci, per poder marxar del país amb la filla. El marit no vol deixar la seva terra ni el seu pare que està malalt d’Alzheimer i, al mateix temps, no vol perdre la filla que tenen. El comportament de la parella es normal i civilitzat. Només hi ha un problema, si el pare no autoritza que la seva filla, que no es major d’edat, pugui marxar amb la mare, aquesta no té clar el que farà. Ella, la dona, estima el marit i a la filla, el que no vol és viure més en la situació complicada familiar i del país.
A la història hi entra un tercer element, una dona que si que sofreix la repressió de la cultura islàmica i masclista. Aquesta dona, que sempre ha d’anar acompanyada de la seva filla, es contractada per tenir cura del pare malalt, degut a que la mare i esposa ha anat a viure a casa de la seva mare, mentre espera que es pugui solucionar el problema del divorci. I, aquí entre el tercer problema: la filla. La filla que s’ha quedat a viure amb el pare, ha de decidir si vol anar amb la mare, a fora a una terra entranya i més «civilitzada» o quedar-se el seu país, amb el seu pare, amb totes les conseqüències. I, la filla el que vol es que els seus pares continuïn vivint junts.
Per tant, com espectadors, viurem al mateix temps que els seus protagonistes, els tres problemes (n’hi ha d’altres) i, al igual que ells, intentarem trobar una solució que sigui beneficiosa per tots. Cosa que tot plegat és complicat.
És una història magníficament explicada pel seu director Asghar Farhadi i molt ben interpretada pels seus actors. Una història que no et deixa indiferent i que contínuament et fa estar pendent del que passarà, com si d’un thriller és tractes. Tot hi ésser una pel·lícula iraniana, està explicada amb un llenguatge molt occidental i pensada per arribar al gran públic, però sense rebaixar continguts.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ juliol 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓNJodaeiye Nader az Simin
Iran, 2011.
Direcció: Asghar Farhadi.
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami,
Sareh Bayat, Shahab Hosseini.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Persa.

OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA

GLOBUS D'OR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
DE PARLA NO ANGLESA

FESTIVAL DE BERLIN: MILLOR PEL·LÍCULA,
MILLOR ACTOR I MILLOR ACTRIU

Ens en sortirem

Hi ha una antiga frase dins el mon del comerç, que diu "Val més mil clients d'una pesseta que un client de mil pessetes". Doncs experts, entesos i gent que ha volgut administrar les nostres vides, prometent-nos el "oro y el moro" o allò tant conegut i popular de "duros a quatre pessetes", ens han portat a la situació actual. Gent, que suposadament era preparada per guiar-nos cap a un món millor, fantàstic i ple de futur. Al final hem pogut comprovar que molts d'ells son uns irresponsables i sense escrúpols que han estirat més la ma que màniga. I que han cap moment s'han sentit culpables ni tenen cap mena de vergonya del que han fet i la situació que ens han portat, ans el contrari, la culpa sempre son dels altres i de nosaltres, els que els hem elegit. Mai recorden, ni els agrada que se'ls hi recordin, les famoses promeses fetes durant les campanyes ( de tota mena) i fins hi tot de quan ens governen. I sempre amb aquell orgull i autoritat de que estan per sobre de nosaltres i que els hi hem de riure les seves tonteries i donar les gràcies perquè es dignen a rebre'ns o parlar amb nosaltres; quan en realitat estan al servei de la gent, del poble, ciutat o país. Aquesta insuportable prepotència, fa que cada vegada més, els hi perdem el respecte i la credibilitat.

Ha arribat el moment en que hem de prescindir d'aquest personal que ens diuen el que hem de fer i que administren els nostres diners. Hem de tornar a organitzar-nos i fer rutllar el país sense esperar gaire res d'ells. Hem estat massa temps, anys, vivim dels seus "donatius" i dels seus interessos.

Ens hem acostumat a que qualsevol cosa que volem organitzar, necessiten el suport i el patrocini de l'ajuntament, diputació o govern de torn, a que ens doni alguna subvenció. I quan la donen, fent-nos el gran favor, encara ho fan amb la condició de que vingui el polític de torn a fer el discurs i a posar-se medalles. Els ajuntaments s'han convertit amb els "promotors" més importants del país. Podríem dir els únics. Ells han administrat les nostres festes, han contractat els comediants i els musics. Han fet pavellons, camps esportius, piscines, pavellons, cinemes, teatres, cases de cultura, centre cívics. Ens hem venut i perdut la imaginació a canvi de la subvenció i la protecció dels polítics de torn. Vam deixar perdre els mil clients d'una pesseta i ens vam quedar amb el més fàcil, en mans d'un únic client de mil pessetes, que ara no té ni per pagar la llum dels locals que han anat creant amb els nostres diners.

L'Ajuntament d'Anglès encara deu les despeses de la Festa Major de fa dos anys. L'any passat ja van tenir problemes per poder organitzar una mena de Festa Major i aquets any, la cosa encara pinta més malament. Comento aquets exemple, però la situació dels ajuntaments de les nostres contrades no varia gaire.

Encara no sé, el moment d'escriure aquestes ratlles, com aniran les coses de la Festa Major en el nostre poble de Salt, però tal com està la situació i amb l'excusa de les retallades, feina hi haurà en poder celebrar una festa com cal si és que estem per festes.

Ens hem d'organitzar, en èpoques en que els ajuntaments no tenien diners per a res, i no perquè estiressin més la mà que màniga, l'empenta i la imaginació d'una sèrie de gent feia que en els pobles hi haguessin inquietuds cíviques i culturals. Les Festes Majors eren organitzades per una comissió de veïns que anaven casa per casa a vendre abonaments i a demanar col•laboració dels vilatans per poder tenir una Festa Major digne. I la gent de fora, si no tenia abonament, pagava una entrada, que no era excessiva i així podia compartir la festa amb la gent del poble. I ens en sortíem i ens la fèiem nostra i no calia que vingués cap autoritat a inaugurar cap dels actes, si de cas a l'Ofici religiós.

Vist com estan les coses, ens ho hem de fer nosaltres. No esperem que les administracions tinguin una visió col•lectiva. Ens han demostrat que van a la seva i que l'únic que els interessa es controlar a la competència, o sigui a la oposició. Col•lectivament i amb imaginació podem tornar a organitzar les nostres festes i el que calgui. No serà la primera ni la última vegada en que la força del poble guanya. Si lluitem podem guanyar, sinó ja hem perdut.
Guillem Terribas, publicat en el Programa de la festa major de Salt 2012

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres: Un cap vespre de la 22 a can Xifra  Tarda d’amics i llibres. 20/03/2010 Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el pro...