Vint anys no són res.

Que veinte años no es nada, i fins i tot que és un soplo la vida, ho vaig sentir fa uns dies quan pràcticament van coincidir la inauguració a la Fontana d'Or de l'exposició Vint anys de pensament contemporani, a propòsit de les activitats de la Càtedra Ferrater Mora, i l'acte de celebració dels 10 anys del cinema Truffaut, el qual té el seu origen llunyà, però cert, en una Setmana de la Crítica que va organitzar-se, també fa vint anys, als desapareguts Cinemes Catalunya. Dic llunyà, però cert, perquè els crítics de cinema que vam programar aquella setmana ignoràvem que uns anys més tard ens constituiríem en el col·lectiu que va assumir la gestió del Truffaut, però aleshores vam descobrir el plaer d'organitzar coses junts i el sentit de fer possible que un “altre cinema”, i a més en versió original, es fes visible a Girona. Per això, passat el temps, continuem una aventura tan singular al nostre país com és la gestió d'un cinema públic.
Deu anys, que en certa manera són vint, sense oblidar que durant un període hi va haver una sala Truffaut assumida per una empresa d'exhibició, no són res, però a la vegada molts. En aquests anys hi ha hagut gent que ha marxat i d'altra que ha entrat en un col·lectiu d'amics que mai no hem deixat de barallar-nos i que ens hem resistit a perdre la il·lusió. Però reconec que, començant per jo mateixa, hi hem estat temptats. No només perquè moltes distribuïdores ens trepitgen perquè no tenim poder i no mostren cap mena de sensibilitat pel projecte d'una sala pública que pressuposa que el cinema també és Cultura. No només perquè, tot i el compromís i implicació de l'Ajuntament de Girona, la crisi va retallant el finançament de la Cultura. També, perquè aquell sentit del qual parlava ha pogut entrar en crisi quan hem cregut que el públic ens abandonava. I és clar que ens hem preguntat si ens equivocàvem o si havíem perdut la connexió amb els nostres espectadors.
Per això, mai no agrairem prou a Joan Alsina, un espectador habitual del Truffaut, que el dia del desè aniversari es presentés amb un mateix regal per a cadascun dels membres del col·lectiu i per als treballadors de la sala: un exemplar imprès de les nostres crítiques dels films programats en aquests últims dos anys. Un volum fet a imatge i semblança dels que vam editar durant vuit anys fins que no vam poder continuar fent-ho per falta de diners. Sense signar-lo, discret com és, en Joan hi va deixar un text preciós en què evoca l'experiència com a espectador al Truffaut i afirma que, malgrat els moments de possible distanciament amb el públic, hi ha persones que valoren la dedicació i la passió amb la qual mantenim viu aquest projecte. Gràcies. Però qui de veritat el manté viu i amb sentit són els espectadors com ell.
Potser Joan Alsina exemplifica allò que el sociòleg Edgar Morin va dir un dia de fa més de vuit anys al Truffaut en presentar-hi Andrei Rublev, de Tarkovski. Que el cinema ens fa ser millors o que almenys som més generosos quan veiem una pel·lícula: ens apartem d'un indigent al carrer, però simpatitzem amb el rodamón Charlot. Morin va ser al Truffaut quan va participar com a professor convidat a la Càtedra Ferrater Mora. Malauradament, quan el juny del 2000 va ocupar-la Theo Angelopoulos, l'únic cineasta que ha estat professor d'aquesta càtedra de pensament contemporani, el nou Truffaut s'havia d'obrir. Ho va fer cinc mesos després. Més endavant, aprofitant una altra ocasió, hi va presentar Eleni. Recordo Angelopoulos pensant com neix un film. I també recordo molts altres professors convidats que, sobretot els primers anys, vaig tenir la sort d'entrevistar. Molts ja són morts, com és el cas del mateix Josep Ferrater Mora, que va morir poc després de la constitució de la càtedra que manté viva i plena de sentit el seu director, Josep Maria Terricabras; de Paul Ricoeur (1913-2005), que va recordar la tendència humana a la fragilitat i l'error; d'Adam Schaff (1913-2006), que, l'any 1991, encara va poder dir que el fracàs del socialisme real no comportava la derrota del socialisme, sinó el fet que aquest no pot existir sense democràcia i llibertat; del matemàtic Lluís Antoni Santaló (1911-2001), per al qual el repte de les matemàtiques és ser capaç de dir alguna cosa dins del caos d'un univers que no és perfecte, ni ordenat ni harmoniós; del físic i químic Ilya Prigogine (1917-2003), que va veure a l'univers que el caos tendia a l'ordre. I recordo el dia que Noam Chomski, que és viu, va reunir mil persones en una conferència anti-imperialista a La Mercè.
Imma Merino. Publicat a El Punt 28.11.10

Un cinema que està sol

El cinema Truffaut de Girona ha fet deu anys. El Truffaut és l'únic cinema públic de versió original que hi ha en aquests moments a Catalunya. La proposta pot resultar estranya per als que creuen que el cinema sempre ha estat i serà un negoci privat. A mi em sembla molt bé, que hi hagi multiplexs, que el cinema privat inverteixi en 3-D i que a les sales, a més de pel·lícules, es facin partits de futbol. El problema és que ningú des dels multiplexs no pensa en el cinema com a bé cultural. Actualment a Catalunya, més enllà dels grans circuits de sales en versió original de Barcelona –Verdi, Icària i Renoir– i d'experiències aïllades –Alexandra, Casablanca i Méliès–, no hi ha lloc perquè circulin determinades pel·lícules. El cinema català viu el millor moment de la seva història, i una part de la seva producció no troba un espai per projectar-se en la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya. L'existència d'uns cinemes públics permetria preservar el cinema com a bé cultural, fer circular tot tipus de produccions del país i proporcionar les grans pel·lícules internacionals. Això és el que recull la llei de cinema quan parla de crear una xarxa de cinemes concentrada.
El problema que té actualment el Truffaut de Girona és que es troba sol. No té cap altra cinema semblant que permeti que les distribuïdores apostin còmodament per la circulació de determinats productes i que ajudi a difondre la versió original arreu del país. La soledat del Truffaut és deguda al fet que mentre a Girona hi va haver un interès polític per crear un espai cultural pel cinema, en altres llocs no hi va haver aquesta vocació. En els darrers anys, han estat moltes les ciutats que han quedat sense cinemes al centre de les ciutats. Els ajuntaments no han mogut ni un dit per recuperar-los, i s'han anat creant sumptuosos multiplexs als afores. Resulta curiós que mentre els polítics no paren de parlar de com la gran aposta cultural ha estat la política de creació d'equipaments, en canvi no s'hagi pensat en el cinema com a bé públic. Sempre he cregut que si des de fa anys en el teatre es va pensar que s'havia de fer una gestió entre el que és públic i el que és privat, en l'exhibició del cinema també era necessari pensar en aquests termes. Si s'hagués fet, el Truffaut no seria un oasi enmig del desert.
Àngel Quintana, publicat en El Punt, a la secció: Plaça Major, 21.11.10

Els deu anys del cinema Truffaut de Girona

Amb la preestrena d'una pel·lícula del cineasta gironí Isaki Lacuesta i amb un petit acte amb diferents parlaments dels representants de les institucions que li donen suport, el cinema Truffaut de Girona, dedicat a la difusió i programació del cinema que no té cabuda en les sales comercials, ha celebrat els seus deu anys de vida. La sala, després de les dificultats dels primers temps, s'ha consolidat plenament entre el públic gironí, que hi troba una pantalla on es projecten films que, d'altra manera, no arribarien a Girona. El fet que sigui subseu de la Filmoteca de Catalunya ha contribuït també a dinamitzar el Truffaut, a hores d'ara un referent pel que fa a aquests tipus de sales arreu de Catalunya. Al llarg dels seus deu anys, el Truffaut ha posat en evidència també que, com passa amb el teatre, el cinema d'autor i de creació més arriscada necessita també del suport públic, sense el qual la seva difusió seria molt difícil, per no dir impossible.
Editorial "El Punt" 20.11.10

El Truffaut es fa gran

El desè aniversari del cinema aplega nombroses autoritats, elogis per al col·lectiu que el gestiona, i l'alcaldessa Anna Pagans promet la reconversió de dues sales.
http://www.tv3.cat/videos/3219710
La proposta de celebrar l'aniversari del cinema Truffaut amb dues sessions de La noche que no acaba no podia ser més adient. En primer lloc, perquè es tractava d'una preestrena en l'àmbit estatal i, sobretot, perquè aquesta ha estat dirigida per l'amic Isaki Lacuesta, cineasta gironí que representa la nova fornada de directors sorgits d'aquestes comarques. En segon lloc, perquè Lacuesta va ser membre durant una etapa del col·lectiu de crítics que gestiona la sala. I en tercer lloc, què millor que preestrenar un film que la primera meitat tracta vastament sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
La cita va congregar un nombrós públic en la primera sessió –gratuïta com a agraïment als incondicionals d'aquest cinema–, i nombros

es autoritats en la segona, l'oficial a porta tancada amb rigorosa invitació. Potser en aquesta hi faltava un cert caliu –els seients buits mai no hi ajuden–, però que el mestre de cerimònies Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va saber solucionar aportant el seu habitual to proper i fent còmplices tots els que van pujar a l'estrada a fer parlaments. Abans, però, ell es va encarregar de fer un repàs als més de deu anys d'història del Truffaut (tot recordant la primera etapa que depenia de l'empresa privada) i per repassar un per un tots els membres del col·lectiu que l'han fet realitat. També va aprofitar l'ocasió per agrair el suport incondicional de l'Ajuntament –“l'única que ha apostat fort perquè el Truffaut fos un cas únic a tot l'Estat”–i per remarcar que el Truffaut vol ser “l'alternativa i no pas la competència als altres cinemes de la ciutat”. Això ho va dir, com bé va assenyalar Terribas, sense la presència de cap empresari del sector, a diferència del 17 de novembre de fa deu anys, quan es va fer l'acte d'inauguració.
D'aquesta manera es va donar pas un per un als diversos parlamentaris. La primera a intervenir va ser Lluïsa Faxedas, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Girona –“la jefa” en paraules de Terribas–, la qual va aprofitar per fer una lloança a la tasca del col·lectiu i qüestionant si a la pràctica el model Truffaut és exportable. A continuació, Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, també va remarcar “la tasca exemplar” del cinema, sobretot pel que fa a la programació de la que també és subseu de la Filmoteca a Girona.

Del passat al futur

El protocol es va trencar amb l'aparició estel·lar del conseller Quim Nadal, que va acabar pujant a l'escenari com a exalcalde i per declarar la seva satisfacció “pel que vam fer” i “que duri molts anys”. Això va donar pas al fet que l'alcaldessa de Girona Anna Pagans no només va aprofités per felicitar el col·lectiu –“sense ells no estaríem aquí”, va dir–, sinó per parlar de futur. És aquí quan no només va garantir-ne la continuïtat, sinó assegurant que d'aquí a pocs dies el consistori posarà en funcionament un concurs d'idees i el projecte executiu per rehabilitar l'edifici Modern com a “centre cívic i cultural” que tindrà dues sales de cine. Aquesta va ser la cirereta de l'acte, l'anunci que el cinema Truffaut compleix deu anys i, sobretot, que es fa gran.

Eduard Voltes “dubta” sobre l'aplicació de la llei del cinema
El secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltes, que tampoc no es va voler perdre l'acte de celebració del que ell considera el “model de cinema” al qual fa referència la llei del cinema quan parla de la xarxa concertada de pantalles, a més de considerar el Truffaut “un petit miracle”, va aprofitar l'ocasió per reivindicar la tasca feta pel govern a l'hora d'esbossar la llei del cinema. També, però, va recordar que ara el que cal és aplicar-la i fer-la complir. És aquí quan, en declaracions a aquest diari, creu que les eleccions projecten una “ombra de d'incertesa” respecte a quina serà la seva aplicació. Segons una percepció personal va dir que “si després de les eleccions ERC no és decisiva aquesta llei no s'aplicarà o, com a molt, s'aplicarà a la baixa”. Va afegir “m'agradaria pensar el contrari, però les darreres declaracions [en referència explícita a Artur Mas] em fan témer el pitjor”. Voltes va recordar que malgrat la llei es va aprovar amb una gran majoria, els dos grans partits, PSC i CiU, semblaven que “l'aprovaven arrossegats”.
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 18/11/10 A la foto de Manel LLadó: Guillem Terribas, Llüisa Faixedas, Quim Nadal, Esteve Riembau, Anna Pagans i Eduard Voltes. Foto 2: Esteve Riembau, Sílvia Munt, Rosa Verges...

Pagans anuncia un complex civicocultural amb dos Truffaut
L'alcaldessa va explicar que properament s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern.
L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va anunciar ahir la creació d'un complex civicocultural a l'antic edifici del cinema Modern de Girona, que tindrà dues sales de cinema Truffaut. D'aquesta manera, la sala que gestionava el col·lectiu de crítics de Girona es duplicarà. Pagans va fer aquest anunci en un dels actes de commemoració del desè anivesari de la sala Truffaut, en el qual es va preestrenar la nova pel·lícula del director gironí Isaki Lacuesta, La noche que no acaba, que evoca l'estada de l'actriu nord-americana Ava Gardner a la costa Brava als anys 50.
L'alcaldessa de Girona va explicar que en les properes setmanes s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern. Pagans va assenyalar que aquest nou equipament tancarà un potent triangle cultural del Barri Vell de la ciutat que té per vèrtex el Teatre Municipal, el Centre Cultural de la Mercè i el Centre Cívic amb les sales Truffaut. A l'acte, també hi va participar el secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas, qui va assegurar que el Govern català donarà suport a aquesta iniciativa cultural.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 18/11/10

Estranya parella

El titular no es refereix a la imatge que acompanya aquestes línies, en què podem veure, l'any 2005, l'actor Sergi López i el director d'escena Jorge Picó en la presentació de l'estrena de Non solum, a Salt, sinó a la que formen el duet Sergi López-Guillem Terribas. Dissabte a la nit, en un nou capítol del cicle Espai Obert, del Teatre de Bescanó, l'actor i el llibreter van confegir un epíleg de gairebé una hora per a la representació del monòleg que protagonitza l'actor vilanoví, una mena de miracle teatral que ja fa cinc anys que volta. López i Terribas coincideixen, al cap de l'any, en uns quants actes, ja siguin presentacions de films al Truffaut, d'obres de teatre com la que ens ocupa, o fins i tot de premis literaris, com el Just Manuel Casero, o teatrals, com el Quim Masó. Són amics des que l'actor va venir al Truffaut a presentar el film Western (Werbnstern, en versió Terribas), el 1998. Abans, López ja havia actuat poc abans a la sala La Planeta, d'on es va endur un dolorós record, en una de les representacions de Brams o la kumèdia dels herrors, amb Toni Albà, quan, en l'escena final de la funció, es va menjar una de les columnes que hi ha entre les cametes negres. Tres punts i a córrer. L'anècdota és invariablement comentada en cada trobada, com també la de la catifa vermella de Canes, en què López, aleshores sense haver viscut cap catifa vermella, sentint els fotògrafs que el cridaven pel nom va pensar que per allà hi havia algú de Vilanova que el coneixia. Gràcies a l'Espai Obert, però, a més de gaudir novament de l'estranya parella, vam poder saber que López es va empescar Non solum, juntament amb Jorge Picó, per tornar a trepitjar escenari després d'un llarg període d'abstinència teatral, a causa dels compromisos cinematogràfics. “Jo no volia, però, fer personatges –va explicar–, volia actuar, però sense complexitats, no volia explicar històries, volia fer una cosa més estripada, més estranya, i en aquest sentit el llenguatge del teatre té més possibilitats d'anar més lluny que el del cinema, perquè l'espectador accepta millor les convencions”. Transformar el teatre en un “espai viscut”, perdre-li el respecte, és una de les premisses per fer una bona feina, tot i que no evita els nervis, perquè el mateix actor reconeix que, fins al centenar de funcions d'un espectacle, abans de sortir hauria agraït tenir a mà un botó que, en prémer-lo, li permetés desaparèixer automàticament, per aparèixer en el bar de davant del teatre prenent una canya. López és algú pròxim, espontani, amb una agilitat mental remarcable, que és capaç de parlar de la seva feina sense rastre de fatuïtat, la qual cosa s'agraeix, i més si després d'una funció d'un espectacle que requereix una notable exigència mental i física –malgrat que, aparentment, el que fa no sigui dificultós–, està disposat a compartir les seves impressions amb el públic que es queda al teatre. Vetllada completa.
Dani Chicano, publicat en El Punt 26/10/10

El film Partir i Sergi López al Truffaut

Catherine Corsini, directora i guionista francesa de 54 anys, ja va dirigir a Sergi López, l'any 1996, en una pel•lícula anomenada "La novelle Eve". Es una realitzadora que en les seves històries li agrada explicar i experimentar el comportament entre parelles i, sobretot, ressaltant la seva relació sexual.
A "Partir", Corsini, segueix en aquesta mateixa línea, però amb més duresa, arribant fins a les darreres conseqüències.
L'acció esta situada al sud de França. Un matrimoni d'uns quaranta anys, amb un fill adolescent, té una vida còmode, que sobre el paper tot funciona de meravella. Ella( Kristin Scott Thomas) està a casa, no treballa. Ell (Yvan Attal) treballa de metge i porta els diners a casa i té el domini sobre tot el que passa al seu voltant. Es un home progre i aparentment tolerant. Tot va bé fins que ella decideix tornar a obrir la consulta. Ell, tot generós, no hi veu cap problema, ja pagarà els costos. Durant les obres del nou consultori, ella coneix a un dels paletes, emigrant català (Sergi López). I aquí comença a trontollar la història d'aquest matrimoni que es l'enveja de l'espectador.
A partir d'aquest moment la història fa un gir i el que era de color de rosa, un mon perfecta, es converteix en una mena d'infern sense sortida. Amb una història agressiva, turmentosa i amb un "amour Fou" fins a les darreres conseqüències.
La pel•lícula té alguns alts i baixos, però queden superats per la perfecta interpretació i compenetració dels dos actors protagonistes. Les escenes intimes de sexe, gens gratuïtes, entre la Kristin i en Sergi, son creïbles i envejables.
Curiositats:
Alguns dels exteriors de la pel•lícula es van rodar en terres gironines.
Les nacionalitats dels dos actors, son respectades a la pel•lícula. La Kristina es una actriu anglesa que treballa molt sovint a França i per tant té un francès correcte. A la pel•lícula, fa d'una anglesa que és va casar amb un francès i que ha agafat la seva nacionalitat. En Sergi, és un actor català que es més conegut i premiat a França que en el seu país. A la pel•lícula fa d'un obrer català que ha anat a treballar a França, i parla un francès no tant correcta com ella, igual que a la vida real.
Els dos, en un moment de la pel•lícula, per explicar els seus orígens ho fan amb cançons que els han marcat. Ella li canta una cançó en angles i ell li canta "l'home estàtic" de Pau Riba, en català. Una Clara referència, al mateix temps, del seu espectacle teatral "Nonsolum".
Recomanació: atenció amb el principi i amb la fi.
* El dissabte dia 23/10/10, a 2/4 de 7 de la tarda la pel·lícula va ser presentada per Guillem Terribas i Sergi López .

Guillem Terribas, fulla-crítica pel Cinema Truffaut. Del 22 al 28 d'Octubre 2010

10 anys de Truffaut

El 17 de novembre es commemorarà l'aniversari del cinema amb la preestrena del documental d'Ava Gardner realitzat per Isaki Lacuesta
Malgrat que la “marca” Truffaut, creada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ja fa vint anys que funciona, enguany, concretament el proper 17 de novembre, se celebraran els 10 anys de la primera projecció com a cinema públic. Si aleshores la pel·lícula inaugural amb caràcter de preestrena va ser Así es la vida, d'Arturo Ripstein –Calle 54, de Fernando Trueba, va ser la primera pel·lícula estrenada en sessions regulars–, ara, en motiu d'aquest aniversari s'ha decidit celebrar un acte institucional commemoratiu projectant La noche que no acaba, el documental d'Isaki Lacuesta sobre Ava Gardner, basat en el llibre de Marcos Ordóñez La noche que no acaba i presentat amb èxit al darrer Festival de Sant Sebastià. Una proposta que no podia ser més adient, si es té en compte que el film està dirigit per un cineasta gironí –que a més representa la nova fornada de directors de relleu sorgits d'aquestes comarques– i que, durant uns anys, va estar vinculat al mateix col·lectiu que gestiona el cinema. Tot això, sense dir que mitja pel·lícula tracta sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
Així mateix, aquella mateixa setmana, del 12 al 18 de novembre, es completarà l'acte de celebració amb la projecció de tres títols mítics que han marcat la dècada del Truffaut (Saraband, Mulholland drive, El silenci abans de Bach) i un d'homenatge a François Truffaut (Jules i Jim).
Durant la roda de premsa d'ahir, Guillem Terribas i Paco Vilallonga, membres del Col·lectiu de Crítics, van voler valorar aquests deu anys destacant com el cinema ha funcionat a ple rendiment malgrat viure temps de crisi “gràcies sobretot perquè gaudim d'un equip molt compacte i mancat d'esperit especulatiu i, és clar, al suport de l'Ajuntament de Girona, sense el qual el Truffaut no seria possible”. També es va recordar que el Truffaut pertany des del 2002 a la xarxa Europa Cinémas i que el projecte d'un nou Truffaut amb dues sales que tira endavant permetrà adaptar-se als “nous temps.”
L'“amic” Sergi López
Per altra banda, l'actor Sergi López tornarà novament al Truffaut per presentar avui (18.30h) la projecció de Partir, que ell protagonitza.
Jordi Camps Linnell; El Punt 23/10/10 Foto: Manel LLadó

Truffaut 10 anys en versió original

La sala gironina celebra l'aniversari recuperant els films més representatius d'aquesta dècada.
Els llums d'un cotxe il·luminen la carretera que simbolitza l'ascens als paradisos de la Meca del Cinema. Mulholland Drive deixa Los Angeles als seus peus, mentre de la ràdio s'escapa una sonata de Bach. Dins el vehicle, una parella escolta la melodia en silenci; feia 30 anys que no es veien. Podria ser l'inici d'una pel·lícula, però són imatges de tres films que han esdevingut mite dins l'imaginari recent del cinema Truffaut. És per això que la sala gironina rescata Mulholland Drive, El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, i la bergmaniana Saraband per celebrar el seu desè aniversari.El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, parla de l'efemèride com d'un bon moment "per aturar-se i mirar enrere, a veure si la feina feta ha valgut la pena". Al seu torn, l'associació arriba enguany als 20 anys de vida, i Terribas recorda els seus primers passos als cinemes Moderna i ABC fins que l'Ajuntament va adquirir el Museu del Cinema. Va ser llavors quan es va demanar al col·lectiu que elaborés un projecte de gestió, que va culminar en l'assentament definitiu al carrer Portal Nou. "Bojos", diferents i unitsEn aquesta dècada, s'ha ?aconseguit consolidar un model que és únic a l'Estat espanyol: una sala de cinema amb programació estable i permanent, en un edifici de titularitat municipal i gestionada per una entitat sense ànim de lucre. El secret, segons Terribas, és que aquells "bojos" apassionats del setè art que van unir-se fa vint anys continuen tenint les mateixes ganes de tirar el projecte endavant: "Tenim visions molt diferents del cinema, ens barallem molt i discutim si cal, però ens uneix la il·lusió del primer dia i el fet que aquest projecte és una part molt important a la nostra vida". De la mateixa manera, Terribas explica que entrar a formar part de la xarxa Europa Cinemas, que vetlla per la producció independent, els va donar un suport i un ressò internacional bàsic per al desenvolupament de la institució.Els regals d'aniversari són diversos: d'una banda, s'ha elaborat un cicle de Filmoteca amb alguns films representatius d'aquests deu anys, escollits cadascun per un crític del col·lectiu que el "defensarà" davant el públic assistent. A tall d'exemple, el president de l'associació ha triat Million Dollar Baby; el dilluns vinent es projectarà Gerry, de Gus Van Sant, i el cicle el clourà l'amor impossible i perfecte de In the mood for love.On sí s'han posat d'acord els diversos crítics és en la tria de "Les Tres Pel·lícules", en majúscules, que millor simbolitzen aquesta dècada. Són les esmentades Mulholland Drive, Saraband i El silenci abans de Bach, que es projectaran la setmana del 12 al 18 de novembre, la mateixa de l'aniversari.Mirant al futur, Terribas admet que la gran assignatura pendent és poder disposar d'una segona sala per a les activitats alternatives, i així no haver de tallar l'exhibició regular de films quan s'organitzen xerrades, presentacions de pel·lícules fora de la programació estable o durant els cicles de Filmoteca. "Les distribuïdores s'empipen, i és normal", diu, "quan lloguem una pel·lícula per una setmana i n'acabem fent només la meitat dels passis", així que aconseguir un segon espai és ara l'objectiu. El Truffaut encara els propers temps, doncs, amb energies renovades i projectes per complir. "Estem molt contents de continuar vius", conclou Terribas. I per molts anys, desitja la comunitat cinèfila de Girona.
MARTA PALLARÉS, Diari de Girona 23/10/10

Maragall viu

Sentir Montserrat Carulla recitar el Cant espiritual, tal com el recita al final de l'obra teatral Joan Maragall: la llei d'amor, és emocionant. A banda que el poema sigui conegut més enllà de Catalunya o que no ho sigui –és el preu que paguem tots els europeus per tenir un sistema cultural en què les cultures estatals i majoritàries eclipsen les minoritàries– el cert és que el poema de Maragall mereix ser considerat una composició de referència de la tradició occidental. Independentment que sigueu creient o agnòstic–de fet l'autor serpenteja entre una actitud i l'altra– el poema commou. En el muntatge teatral de Joan Ollé culmina l'obra, pren forma de colofó, i la dicció de l'actriu, en particular als últims versos, tendeix a l'apoteosi. El Cant espiritual és un poema per ser llegit en la intimitat del lector, però també per ser escoltat, quan es diu amb la claredat i el ritme amb què ho fa Carulla. En els últims anys, Ollé ha signat diversos muntatges teatrals a partir de la prosa o el vers d'escriptors catalans. Aquest de Maragall, que s'ha estrenat a Temporada Alta, és el més reeixit de tots. Ollé treballa per immersió poètica, més que seguint un fil cronològic o temàtic. És la paraula el que pren més relleu i que perfila el món i la biografia de l'escriptor. Per això, la dicció dels actors és molt treballada, impecable. En aquest muntatge s'ha aconseguit un efecte sorprenent. Llegint l'obra de Maragall, de vegades fa ànsia la llengua que utilitza. És el barceloní de fa un segle, prefabrià, impregnat de castellanismes i d'arcaismes de la Renaixença. En canvi, sentida en aquest muntatge, la llengua de Maragall vola alt, es revaloritza. Com es revaloritza l'obra de Maragall en conjunt. Tenim la sensació que, per a força gent, l'Any Maragall servirà per descobrir un autor que dormia al prestatge dels clàssics polsosos. Servirà per fer passar Maragall de la condició de clàssic mort a la de clàssic viu, que són aquells autors que, més enllà del temps, ens parlen, amb saviesa i emoció, de les coses essencials de la vida.
Miquel Pairolí, El Punt-Avui 12.10.10 . Foto: Julieta Soler

Set anys arreu del món

"Fin du voyage" guanya el premi al millor film del Cycle Touring Film Festival
Fin du voyage, de Claude Marthaler, va ser designada la millor pel·lícula de la I edició del Cycle Touring Film Festival, celebrat aquest cap de setmana al Casino de Begur i en el marc de la celebració del primer congrés de cicloturisme a Palafrugell. Pel jurat, el film, en què es mostra l'experiència del viatge en bicicleta que va fer Marthaler durant 7 anys arreu del món, va merèixer el guardó “per la seva capacitat de mostrar, relatar un viatge i molt especialment per explicar el després: les emocions, el reconeixement i la rebuda del públic”.
Pel que fa al premi a la millor aventura, va ser per a l'obra titulada Long road north, de Gwendal Castellan i Ian Hinkle, documental que també es va endur el premi del públic. Segons el jurat, “la ruta que segueix és impressionant a nivell paisatgístic, però val a dir que són els seus protagonistes els que a través de les seves paraules, en un to de conversa privada, ens fan viure intensament i gaudir d'aquest viatge”.
El jurat d'aquesta primera edició estava composat per Empar Vaqué, naturalista i promotora del cicloturisme al Baix Empordà; Luis Markina, cicloturista expert; Guillem Terribas, membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona; i Mikael Colville-Andersen, fotògraf i membre del Denmark's Bicycle Ambassador.
Jordi Camps Linnell, El Punt 12.10.10