Calia una Nit de les Lletres Catalanes? Així, si. / Escriu Toni Punti.

 La petita revolució cultural que suposava renovar la Nit de Santa Llúcia ha deixat una gala més ambiciosa, més jove, més espectacular i amb més premis.

"Les tres bessones i la bruixa..." Foto: 3cat.

 Un espai solemne com la sala oval del MNAC i un escenari blanc, blanquíssim, amb la bellesa serena de Lluís Danés, que ens ha fet pensar en la listening party que Rosalía va fer en aquest mateix espai.
Si la literatura catalana necessitava llum, aquí la tenim. En aquest sentit, sembla oportú el nou disseny dels premis de la nit amb la forma d'un fanalet de festa major o, si vols, d'un llum per a la tauleta de nit.
I la llum eterna, per cert, de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, que van rebre -merescudament- la gran ovació de la nit.

Aquest nou model per celebrar les lletres catalanes arribava com una petita revolució cultural perquè suposava renovar la tradicional Nit de Santa Llúcia del mes de desembre amb el repte d'una gala més ambiciosa, més jove, més espectacular, amb més premis i retransmesa en prime time, un dissabte a la nit, per 3Cat: TV3, Catalunya Ràdio i la plataforma.
No hi havia pla B: havia de sortir bé. Hi ha hagut voluntat i bona energia perquè així fos i hauria de ser així en futures edicions.
S'havien de trobar uns presentadors que garantissin espectacle, complicitat amb el públic i coneixement del sector. I que el sector de les lletres, lletraferit com és, també els reconegués. El tercet Grasset/Pineda/Riera han superat el repte de forma notabilíssima.
A la Sala Oval, aquesta nit de dissabte, sonava "A la voreta del foc" de les Alosa, poc abans de començar l'acte de lliurament dels dotze premis, alguns de nous, de la gran festa de les lletres catalanes. Òmnium i l'Institut d'Estudis Catalans se'ls han gastat perquè tot llueixi com toca.
"Tenim una literatura de primer nivell mundial", li deia Xavier Bosch, a cau d'orella, poc abans de començar la festa, al president Jordi Pujol, un dels molts convidats de l'univers polític, cultural i social català. I d'això es tractava tot plegat, de treure pit.
"Ens hem d'eixugar les llàgrimes", deia Xavier Grasset a l'inici de l'acte citant la irlandesa Iris Murdoch. Aquesta festa, justament, ha estat dissenyada per celebrar i no pas per plorar.
Asseguts al meu costat, el llibreter gironí Guillem Terribas --tota una institució-- i el poeta Manuel Forcano, jurats, tots dos, del Premi Sant Jordi.

Per part meva, he tingut l'honor de formar part --per segon any-- del jurat del Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any, un dels que, fins ara, se celebrava en una festa a banda i que, des d'aquest any, s'incorpora a la festa grossa. Per cert, ara que molts premis estan en entredit, per la part que em toca, dono fe de la llibertat de decisió que han tingut els meus companys de deliberació i jo mateix. Que quedi escrit.
Pel que fa al palmarès, ve de gust el Sant Jordi de Carles Rebassa, els poemes de Jaume Coll o la primera novel·la de Cristina Genebat, actriu, traductora i un nou talent narratiu.
I celebrem els nous premis de còmic, traducció o literatura dramàtica. Tots els guanyadors, segur, es podrien fer seu el breu discurs d'agraïment de Marc Artigau, guanyador del Mercè Rodoreda de contes, celebrant el privilegi d'escriure i de ser llegit.

Entrevista a Marc Artigau. Foto. GTR

I d'això es tracta: d'escriure i de llegir. I de seduir nous lectors amb cerimònies festives com aquesta, que va tenir, fins i tot, el seu In Memoriam preceptiu, com el de les millors gales de cine. No hi va faltar de res: la seva pancarta del "No a la guerra" (Alejandro Palomas), l'eufòria d'escriptora sorpresa (Antònia Carré-Pons), la contundent defensa de la llengua i el país (Carles Rebassa) i el seu discurs viral: el del traductor Ramon Monton (no us el perdeu).
I que per molts i bons anys a les lletres catalanes!
JORDI PUNTI, Cap de Culura sw 3Ccatinfo. Publicat el 15.03.2026
https://www.3cat.cat/3catinfo/calia-una-nit-de-les-lletres-catalanes-aixi-si/noticia/3399673/

Imatge del public assitent a la Sala Oval. Foto GTR

Sopa de Lletres. Bar del Teatre de Salt. Març 2026

 

Ambient en el Bar de Teatre de Salt, amb el Sopa de Llegtres. A la Foto es pot veure en Pere Garcia
a primerta fila. Foto: GTR

 EL SOCI Terribas, AMB L'AJUD D'EN PERE QUE GESTIONA EL BAR DEL TEATRE DE SALT, o si voleu el segon amb l'ajud del primer, han muntat un "tinglado" que funciona de meravella al que han anomenat SOPA DE LLETRES - UN SOPAR LITERARI EN PETIT COMITÈ. El "tinglado" consisteix en convidar un escriptor i un cuiner. La setmana passada va ser l'ESTEL SOLÉ en conversa amb LOLA REGINCÓS per el que va prepara el sopar en LLUC QUINTANA xef de Can Xapes, al que no vaig poder ser. Avui dijous ha estat el torn de MONTSE ALBETS autora de "Només Terra, Només Pluja, Nomé Fang" que ha conversat amb el periodista POL ESTRADA, que han tingut una distesa conversa al Bar Teatre de Salt, prou interessant. Però això, que es una mena de presentació d'un llibre i ha estat molt be, no ha tingut comparació amb el que ha vingut tot seguit: un sopar al vestíbul del teatre que ha confeccionat el xef ISAAC JOVER de EL BROT de Vilavenut, al que si he pogut assistir, i això ha estat fantàstic. Un bon sopar i una conversa amena i molt agradable compartit amb autora, lectors i aspirants a ser-ho, que m'ha semblat genial, sobre tot per el molt ambient entre autora i lectors-comensals. Un plaer poder-hi ser.

Pol Estrada i Montse Albés. 

Dijous dia 19 serà el torn de PEP PRIETO amb la seva ROSITA i el xef VIVANCOS, per acabar el dijous 26 amb MIQUEL BERGA la seva obra EILEEN- RETRAT D'UN MATRIMONI, i sopar de l'escola-taller TAKKOKKEN de JORDI PARÈS.

Si tot ha de ser com el d'avui -potser ha estat l'efecte sorpresa ??-, m'apuntaré a totes aquestes SOPES DE LLETRES al Teatre de Salt. Un plaer.

Pere Garcia, publicat en el seu Facebook el 13 de març

de 206 

Reformes a la Llibreria&quiosc22

 A la Llibreria&quiosc22 del carrer Emili Grahit de Girona, hi han hagut algunes reformes, com posar parquet al terra, canviar la porta d'entrada i reforçar la llum ¡, tot plegat li dona un toc més elegant i més ganes de passejar buscant aquell llibre que us està esperant. Imatges i Realització Guillem Terribas. Març del 2026.

Full de Sala del film ON VOUS CROIT (Jo et crec) en el Cinema Truffaut de Girona

JO ET CREC (On vous croit)
País: Bèlgica, 2025
Direcció: Charlotte Devillers, Arnaud Dufeys
Guió: Charlotte Devillers, Arnaud Dufeys
Intèrprets: Myriem Akeddiou, Laurent Capelluto, Natali Broods
Gènere: Drama Durada: 78 min
Idioma: Françès Subtítols: Català

ASISTIR EN DIRECTA A UNA VISTA JUDICIAL

D’entrada, faig una declaració d’amor total a aquesta pel·lícula que amb 80 minuts m’ha robat el cor, l’enteniment i la renovació cap a les històries ben explicades i ben realitzades i ben interpretades. És sens dubte una de les millors, per no dir la millor, que veuré aquest any.
Feta aquesta declaració, i deixant les coses ben clares, ara ja puc parlar amb tranquil·litat de què va aquesta història i el perquè m’ha agradat i atrapat tant.
La història, escrita i dirigida pels joves, i en el seu primer llargmetratge, Charlotte Devillers (francesa) i Arnaud Dufeys (Belga), passa tot en un interior, en un despatx d’una jutgessa, on hi ha una dona i un home amb les seves respectives advocades i un advocat que fa d’observador. Un home i una dona, separats i amb mala relació, lluitant per la custòdia dels seus fills, una noia adolescent i el seu germà més petit. La primera versió és la de l’advocada de l’home, la segona de l’advocada de la dona, llavors la història explicada per l’home i seguidament explicada per la dona. La jutgessa escolta i li demana l’advocat observador, que doni la seva opinió dels fets. Una vegada acabada i escoltada la “vista”, la jutgessa ha d’opinar. I encara hi ha una mena d’epíleg, que no desvetllarem. 
Tot això en un mateix espai, en una mateixa llum, amb els mateixos personatges. Només amb la paraula, amb les mirades, amb les expressions i el to de veu. Només, en una introducció on es mostra el comportament dels fills, que destaquen amb la seva vestimenta negra, amb el blanc que hi ha en tot l’edifici, que estaran en una altra habitació de l’edifici. Amb aquests elements i amb una interpretació impecable, l’espectador, els espectadors, vivim intensament el “problema” sense cap element que ens destorbi. Directament a la qüestió. Nosaltres som una mena d’espectadors de la situació que es planteja i estem a primera fila. Tindrem els mateixos dubtes que té la jutgessa, patirem en algun moment de l’explicació dels fets. Estarem amb tensió i no podrem treure la mirada de la dona, una dona que escolta i pateix el que està sentint, el que diu l’home, i amb la mirada i les expressions que ho diuen tot.
Tota la pel·lícula està rodada en primers plans. Amb silencis. En mirades i amb una història on els fills són els que pateixen les conseqüències de la situació matrimonial.
Tot això que estic explicant, que estic escrivint, no seria creïble sense la interpretació per part de tots els actors. I tampoc ho seria sense la impecable direcció dels responsables de la història, que no s’entretenen en explicacions fora de lloc per passar l’estona i fer minuts. Van directament al problema, sense concessions.
Com he dit, la interpretació dels actors amb els diferents personatges és impecable i impressionant, sobretot l’actriu belga Myriem Akeddiou, que es pot permetre estar amb un primer pla durant una estona llarga mentre l’advocada del seu marit està exposant perquè el pare té dret a compartir els fills. Les expressions, les mirades, la baixada d’ulls, el moviment de les seves mans per la cara, els cabells, són tota una mostra del que viu i pateix el personatge. No pots deixar de mirar la pantalla. No pots deixar de mirar les diferents expressions dels diversos personatges. No pots deixar d’escoltar el que diuen i expliquen.
Són els 80 minuts més intensos i ben aprofitats que haureu vist en cinema.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

 

Llibreria 22: Llibres i actes. Primer trimestre del 2026

 Imatges de llibres que suggereix i recomana la Llibreria 22 de Girona, el primer trimestre de 2026. Realització Guillem Terribas Roca.

MITA CASACUBERTA "Memorial Pere Rodeja Girona, 26 de febrer de 2026"

 

Carme Ferrer, i els premiats Eva Vázquez i les llibreteres de la Llibreria Mitja Mosca de Badalona.

En Guillem Terribas em truca i em demana que parli en l’obertura del Memorial Pere Rodeja d’enguany. Diu que soc una persona que ha viscut i viu envoltada de llibres i que no em costarà res parlar-ne entre 5 i 10 minuts. Soc, com diu una coneguda meva, una dona fàcil i, ja ho veieu, no vaig saber-li dir que no. Des d’aquell dia que estic pensant què puc dir-vos per no fer-lo quedar del tot malament, que no sigui un tòpic o que no sigui parlar de mi mateixa, un tema que —us ho ben asseguro— és ben poc interessant.

Mita Casacuberta llegint el "prego". 

 S’acosta el dia i jo vinga a donar-hi voltes: que si podria fer un “me’n recordo...” tipus Joe Brainard o Georges Perec i se m’apareix immediatament el record de la primera vegada que vaig entrar a Can Geli. El que em va sorprendre més no va ser la memòria prodigiosa d’en Pere, que tenia la llibreria al cap; ni la sensació d’entrar en una biblioteca de les d’abans —com la que teníem aleshores al Col·legi Universitari de Girona, al Seminari, de fusta i amb altell—, sinó la parella de monges que va entrar a la llibreria a buscar pa d’àngel per fer les hòsties per ser consagrades a missa, els retalls de les quals les meves amigues i jo fèiem servir de llaminadures quan anàvem a escola a la Providència d’Olot. 
 No, ja ho veieu: no podia tirar per aquí, perquè era parlar de mi; i tampoc no podia, pel mateix motiu, dir que Can Sala, d’Olot, va ser la meva primera llibreria, d’on van sortir els primers llibres que recordo de la meva biblioteca, dels clàssics d’aventures de la col·lecció de Bruguera (Los hijos del capitán Grant, Veinte mil leguas de viaje submarino), fins a El Superexecutiu d’Oriol Vergés, El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o les primeres rodoredes que vaig comprar abans que se m’acudís matricular-me a Filologia Catalana, el juliol de 1982, passant, és clar, pels Puck, Torres de Malory, Los Cinco, Els Hollister i tants altres llibres que les meves amigues i jo llegíem a totes hores i que després, és clar, intentàvem imitar pels carrers i els prats dels voltants d’Olot. Abandonar Can Sala i començar a freqüentar El Drac, més lluny de casa i clarament més moderna en l’Olot de l’època, devia tenir alguna cosa a veure amb una recomanació poc recomanable per a una adolescent que començava a veure el món per un forat. Es tracta, me’n faig creus, de La vida sale al encuentro del jesuïta José Luis Martín Vigil. Encara corro. Però també devia tenir molt a veure amb el nou context polític. Aquella adolescent començava a anar a l’institut i començava a entendre moltes coses que fins aleshores havien quedat convenientment tapades. Va ser amb disset anys que, després del cop d’estat del 23F, va decidir emprendre la carrera de Filologia Catalana, cosa que ja la lligaria per sempre més a la literatura, els llibres, les biblioteques i les llibreries. A partir d’aquí, què us podia explicar, si parlar de les meves llibreries seria parlar, altra vegada, de la meva vida? Em trobava en un cul de sac.
 A començament d’aquesta setmana em vaig decidir a escriure a en Terribas: “Guillem, SOS. De què puc parlar dijous? Necessito una bona idea!”. I ell, immediatament em contesta: “El plaer de la lectura; i és curiós que, passejant per una llibreria, sempre hi trobes aquell llibre que no busques. Ah, i si no llegiu no passa res; però si ho feu, passa MOLT”. 

 El plaer de la lectura, és clar. Fa molts anys que em dedico a dir que això del plaer de la lectura és molt enganyós, sobretot quan ens fan creure que plaer o gust per la lectura vol dir distracció, facilitat, Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de plaer és totalment esbiaixada per aquest cantó: “Viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu.” O gust. Al mateix diccionari hi trobem l’accepció 3: “Sensació agradable que produeixen certs sabors i, en general, plaer que hom troba en alguna cosa.” No ens equivoquéssim: tant el plaer com el gust tenen múltiples cares i estic convençuda, amb el meu sociòleg de capçalera, Pierre Bourdieu, que el plaer i el gust són construccions culturals i que, com a construccions que són, s’han de crear, normalment amb un cert esforç. La sensació que tens en llegir una Mary Shelley, un E. A. Poe, un Dostoievski, un Hamsun, un Céline, una Víctor Català, una Rodoreda o un Kafka ha de ser necessàriament “agradable”? Si és així, malament rai, perquè poc recorregut els queda als grans clàssics de la literatura universal. El plaer i el gust es construeixen i, tot i que hi ha excepcions, la majoria de nosaltres necessitem que se’ns ajudi a destriar el gra de la palla, a entendre els mecanismes de la literatura i de la lectura, cosa que vol dir modelar-nos com a persones. Per això estic totalment a favor de la prescripció lectora, entenent la prescripció en relació directa i inextricable amb la jerarquització i la canonització en termes de qualitat de les obres. Aquí l’escola hi té un paper fonamental, però no pas tractant la literatura com si fos una maria o un esplai, sinó amb la mateixa exigència que les matemàtiques. Només coneixent el funcionament del fet literari, del significat real de l’escriptura i la lectura en la construcció d’una individualitat i d’una col·lectivitat, tothom pot accedir en termes d’igualtat a la formació que hauria de garantir una educació pública i universal. Però aquesta tasca prescriptora i, per tant, educadora del gust i del plaer, també —potser sobretot— la fan les biblioteques i les llibreries. Per això, deixeu-me acabar l’obertura d’aquest Memorial Pere Rodeja 2026 amb una frase que, per a mi, conté el significat ple i real del que significa el plaer i el gust de la lectura: 
 « Necessitem els llibres que ens afecten com un desastre, que ens afligeixen profundament, com la mort d’algú que estimem més que a nosaltres mateixos, com estar desterrats dintre dels boscos, allunyats de tothom, com un suïcidi. Un llibre ha de ser la destral que ens obri el mar gelat que portem dins. Això és el que crec.»
Franz Kafka, Letters to Friends, Family and Editors (2016) 

 

La noticia en el Punt Avui 19.02.2026 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2621554-la-periodista-eva-vazquez-i-les-llibreteres-carla-i-laia-arce-guanyen-el-xv-premi-memorial-pere-rodeja.html

EL SOROLL DEL TER

 Imatges gravades el 11 de març de 2026, després de dies de pluja al Territori. El riu Ter pel seu pas per Girona. Sempre reclaman aigua. A veure quan dura. Editat per Guillem Terribas Roca.