Tota una vida

Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

* Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.

Recull de Poemes de Just M. Casero

Un volum recupera la poesia de J.M. Casero

LAURA PORTAL. (el Punt 19.10.08)) Girona

Els poemes del periodista i polític Just Manuel Casero escrits entre 1960 i 1970 han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (Abrantes, 1946 - Girona, 1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador.

Costa-Pau va explicar durant la presentació del volum aquesta setmana que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre.

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic» –suggereix l'antòleg–, pel qual l'edició ha estat un treball intens, de relació gairebé personal. A banda dels dos capítols principals, s'hi ha afegit un tercer titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.

Paul Newman... adeu (27.09.08).

L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.

MUNTANYA, 27 * per Carles Arbó (a la foto)

Guillem Terribas, fundador de la Llibreria 22, cita en l'autobiografia "Demà serà un altre dia" la casa del carrer Muntanya 27 de Girona. Aquesta adreça pot haver despertat un munt de records a aquells que, a principis del anys setanta, coneixien el peculiar domicili d'estudiants. Estadants i passavolants van convertir l'habitatge en una mena de nina russa o matriushka formada per un conjunt de figures de mida decreixent. En aquell lloc s'hi podien trobar cristians de base, activistes culturals, hippies camuflats i també un ínfim grup de joves revolucionaris. No eren ni mitja dotzena d'universitaris disposats al compromís militant els que van protagonitzar un minúscul episodi d'una llarga marxa de lluita contra la dictadura. Potser uns estaran avergonyits d'aquell pecat de joventut mentre que altres estaran orgullosos d'haver posat un gra de sorra, arriscant el seu futur, per desgastar un règim que es resistia amb dents i ungles a desaparèixer. Si no em falla la memòria, pels voltants d'octubre de 1971 es reunien en una sala de la planta baixa els simpatitzants de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), organització trotskista vinculada a la Ligue Communiste francesa dels Alain Krivine i DanielBensaïd, secció de la IV Internacional liderava per Ernest Mandel. Els assistents, dos nois i dues noies, rebien formació de qui escriu per passar d'estagiaris (nom afrancesat que equivalia al període de pràctiques) a militants. A part d'inculcar-los el programa polític se'ls preparava per convocar i manejar assemblees, confeccionar pancartes, llançar octavetes i captar nous adeptes. Confesso que a cada viatge de Barcelona a Girona deixava el cotxe lluny del carrer Muntanya, em citava en un bar de la Rambla i quan l'enllaç apareixia donàvem unes quantes voltes per assegurar-nos que a la casa no hi trobarien la policia esperant-nos. Sabíem que la bòfia mantenia una aleatòria vigilància i devia anar una mica despistada en veure entrar i sortir ara nois ben posadets, ara noies de bon veure, ara grenyuts amb la guitarra sota el braç. Tot i considerar aquell indret un niu de subversius se'n devien fer creus de la pintoresca gentada que hi circulava. A cada reunió se'ls lliurava exemplars de la revista Combate, que s'havia de distribuir, i es resumien els avenços realitzats: les ?reunions als locals del Col·legi Universitari de Girona, l'augment dels simpatitzants i els contactes amb joves obrers de les fàbriques Torres Hostech i Grober, que no acabaven de reeixir. Un tema sempre debatut eren les mesures de seguretat per impedir que la brigada politicosocial descobrís l'existència d'un nucli organitzat. El llibre de Victor SergeEl que tot revolucionari ha de saber de la repressió servia per il·lustrar la conducta a seguir: compte amb els seguiments, les cartes, els apunts, les xerrades telefòniques i les converses amb companys. També s'havia d'evitar la mania persecutòria, els aires misteriosos, la dramatització de les situacions més simples i les actituds de conspirador. Però la impaciència i la inconsciència, en suma l'infantilisme, aviat va fer que els esforços per consolidar una mínima estructura se n'anessin en orris. Malgrat les recomanacions de no muntar manifestacions llampec com les de Barcelona, mesos després, al capvespre, un grup d'estudiants es van llançar a l'aventura en tallar el trànsit d'un carrer de Girona, repartir pamflets, fer pintades a les parets i corejar consignes contra el règim. L'endemà diversos participants, incloent-hi els domiciliats al carrer Muntanya 27, van ser detinguts, interrogats i alguns s'enfrontarien a processos judicials. Així es va posar fi, a Girona, a la breu existència d'aquest grupet d'aspirants a revolucionaris.

* Publicat en el Diari de Girona el 02/09/08. Foto: Diari de Girona.

REVISTA DE SARRIÀ DE TER

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
Per Àngel Garcia

En Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22, a qui vaig conèixer fa ja més de vint-i-cinc anys a través d’en Jordi Nadal i d’en Joan Carbó en una dura jornada “cosetxant” ordi a Can Sopa, ha publicat un llibre de memòries “Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter.” Al llarg de més de tres anys va col·laborar a Parlem de Sarrià oferint-nos la ressenya d’algunes de les moltes novetats de la 22. Només que per això i també per l’amistat que encara tenim, és d’agraïts fer-ne aquí una breu ressenya del seu llibre.

Amb un estil planer i amè, intimista i alhora distès, en Guillem fa un recorregut al llarg de la seva vida. Des del seu primer record d’infància fins els inicis de l’aventura de la llibreria 22, la seva és la petita –i potser no tan petita—història de Girona.

Farcit d’anècdotes i referències cinèfiles (ja el títol n’és una) pel llibre hi desfilen sense solució de continuïtat, personatges públics de l’àmbit cultural o polític com N. J. Aragó, A. Pagans, A. Puigverd, Bosch Martí, Just M. Casero, M. Berga, S. Suñer, i un llarguíssim etcètera que configuren la història d’un temps i una generació, el motor de la qual va ser l’activisme en els diferents fronts culturals, nacionals, ètics i/o polítics.

Les feines més diverses, el seu paper “d’espia” a l’Àfrica fent la mili just abans d’esclatar la crisi del Sàhara i la Marxa Verda, la seva vinculació a grups de teatre com Proscènium o el Talleret de Salt, el seu pas per Presència, l’organització de cinefòrums al desaparegut cine Núria de Salt, la implicació en el procés d’independència de Salt (d’on n’és fill), el llarguíssim episodi radiofònic passant per gaire bé totes les emissores de Girona amb peripècies delirants com l’entrevista a Jordi Pujol, i tota una colla d’activitats impossibles d’enumerar, donen fe del seu caràcter emprenedor i belluguet fugint sempre del protagonisme. “Constato que mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i per passar-m’ho bé. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveixen a mi.” Lluny del protagonisme i rematadament modest!

L’apassionant aventura d’engegar la Llibreria 22, atapeïda d’anècdotes divertides unes, entranyables d’altres, ocupa prop d’un terç del llibre, i ens fa reviure, als qui tenim una edat, un període ple de projectes, ambicions, somnis i esperances. La 22 és avui, gràcies a en Guillem i a tot un equip a qui ell va saber transmetre la seva empenta, no només un referent en l’àmbit de Girona sinó també a nivell de tot Catalunya.

Sento una gran admiració per la seva personalitat emprenedora i, per què no dir-ho, una mica de sana enveja: potser perquè la meva ambició mai confessada era fer de llibreter.

Us aconsello aquest llibre amè i divertit, altament recomanable per als gironins de soca-rel i pels que ho som d’adopció, com jo mateix.

*L'article sortirà publicat el setembre 2008

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (v.o.s.e.):

UNA FAMÍLIA PERILLOSA
El director Sidney Lumet ( Philadelphia 25.06.1924), ha rodat la majoria de les seves pel·lícules a Nova York. També, Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you´re dead). I ens mostra un Nova York poc vist. Un Nova York que no és de pel·lícula. També a l’espectador jove i coneixedor de pel·lícules realitzades per Abel Ferrara o per Quentin Tarantino, poden pensar que Sidney Lumet està influenciat per la seva manera d’explicar històries fosques i de perdedors. I no, el veterà director que ha tingut 5 nominacions a l’Oscar, que ha rodat 43 llargmetratges ( 30 a Nova York), és un expert en trhillers i en explicar històries fosques, de corrupció i d’ambició. I d’embolics i de personatges que volen triomfar i acaben perdent.
Sidney Lumet és un gran narrador, un bon exemple de saber explicar històries amb rere fons social, així ho demostren alguns dels seus films, com: “Doce hombres sin piedad” (1957), “Serpico” (1973), “Network, un mundo impecable” (1976), “Veredicto final” (1982) o “Gloria” (1998).
La història familiar que es narra Lumet es complicada: Dos germans, l’un (Philip Seymour) aparentment en bona situació econòmica, casat amb una dona de bon veure (Marisa Tomei), acostumada a la bona vida, aburrida del monotonia del matrimoni i que s’entén amb el germà del seu marit (Ethan Hawke), que és un perdedor, que li dona a la beguda i està separat, amb una filla que li vol donar tots els seus capricis, però que no té ni per passar la manutenció a la dona. Els pares dels dos nois tenen una joieria. Els dos germans no tenen diners i es complicaran la vida.
Durant quasi les dues hores que dura la pel·lícula l’espectador viurà amb tota la seva intensitat les peripècies, intrigues i situacions límits que han de viure els personatges de la història. I Lumet, amb una seguretat que li ha donat els anys i l’experiència, sap conduir aquesta història a la perfecció, sense baixar en cap moment el “tempo” de la narració. Potser, el final ( d’un “creixendo” magistral) algun espectador el pot trobar previsible, però és el que hi ha.
Lumet ha sabut explicar la història, però també s’ha de dir, que ha trobat uns actors que li han fet cas. Que s’hi han entregat i han donat credibilitat a els personatges que configuren aquesta tragèdia moderna. Philip Seymour, com la majoria de les vegades, està impressionant en el paper de germà gran, així com Ethan Hawke, fent de germà insegur i acorralat. Marisa Tomei, compleix amb el seu paper, que és discret, però eficient i, Albert Finney, en la seva esplendorosa maduresa, està impecable fent de pare, protagonitzant una de les millors escenes del film: la conversa que manté amb el fill gran, després de l’enterrament de la mare.
Una vegada més, queda demostrat que els grans directors no baixen mai la guàrdia.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

*Publicat en el full informatiu (postiorment en el llibre anual) del Cinema Truffaut de Girona.

Bones lectures d'estiu

Bones vacances (el que en faci) i bon retorn pels que ja els han acabat.
Us proposo unes lectures de sempre, per (re)llegir i fer el vostre propi viatge..., durant aquest mes d’agost 2008.
LES FLORS DEL MAL de Charles Baudelaire, a cura de Jordi Llovet
LA EDUCACIÓN SENTIMENTAL de Gustave Flaubert
INCERTA GLÒRIA de Joan Sales
MOBY DICK d’ Herman Melville
LORD JIM de Joseph Conrad
ELS MISERABLES de Victor Hugo
CUENTOS d’Antoni P. Chejov
EL GRAN GASTBY de Francis Scoot Fitzgerald
ELS BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes
LA ILIDIADA d’Homer
ELS SONETS DE W. SHAKESPEARE a cura de Salvador Oliva
CADAQUÈS de Josep Pla
LAS MIL Y UNA NOCHES edició de René R. Khawman
CRÒNIQUES ITALIANES de Stendhal
KIM de Rudyard Kipling
DAVID COPPERFIELD de Charles Dickens
VIDA I OPINIONS DE TRISTAN SHANDY de Laurence Stern
SEXUS d’Henry Miller
LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda
QUARTET D’ALEXANDRIA de Lawrence Durrell
EL ARTE DE CONVERSAR d’ Oscar Wilde
EL HOMBRE SIN ATRIBUTOS de Robert Musil

Verano

Antes de que Proa, Planeta, 62, Columna...
se fundieran en una empresa,
los autores conocieron la prosperidad
Publicat a "La Vanguardia" el 06/08/08 per Julià Guillamon (a la foto)

En estos días del mes de agosto se están escribiendo los libros que llegarán a las librerías en las campañas de Sant Jordi y Navidad del 2009. Un renombrado escritor catalán está sentado frente al ordenador de pantalla plana, con unos pantalones de tenis Quechua (con bolsillos para poner las pelotas), una camisa Ralph Lauren de grandes franjas entrecruzadas de color rojo anaranjado y amarillo verdoso abierta hasta el ombligo, y unas alpargatas azul celeste con los talones pisados. Es su indumentaria de trabajo: sin nada que apriete, informal, pero con un toque de elegancia. Cuando se viste así significa que va a dedicarse a escribir por lo menos durante cuatro horas. Ante él, en la mesa, no tiene un manuscrito, ni siquiera las notas para empezar uno: tiene una libreta de ahorro y varios recibos que acaba de sacar de la cartera,doblados con el resguardo del Servicaixa. En la pantalla del ordenador,abierta, una hoja de Excel.

Hace unos años se compró, baratísima, una casa de pueblo de la que todavía está pagando la hipoteca. En junio, cuando termina las clases, o en primavera,si consigue liberar el último trimestre, se encierra aquí a escribir y con lo que saca financia la casa de verano y lo que le queda por pagar del piso de Barcelona (anota la cifra del último cargo de la hipoteca y del seguro de vida en la planilla de Excel). Después abre las pestañas de los últimos meses, de los últimos años. ¡Una época
de oro! Antes de que Proa, Edicions 62, Empúries, Destino, Columna y Planeta se fundieran en una única empresa, los escritores vivieron un momento de boyante prosperidad. Su agente, con la amenaza de una oferta de la competencia, podía conseguir un buen anticipo, una mejora de contrato, ¡un sueldo! Todo lo que tiene aquí (la mesa de roble, la alacena, la repisa de mármol, el sofá de Alcántara y las tres lámparas Vinçon) se lo debe a Miquel Alzueta. Guarda en una carpeta la factura
del restaurante Ca la Cèlia, donde invitó al periodista del Avui que subió el lunes a hacerle una entrevista, y del Motel Empordà, donde estuvo cenando anteayer con Maria Rosa. En pocos meses tenía terminada la primera de las tres novelas del contrato. Las ventas importaban relativamente: ya se sabe que este es un país que no valora la excelencia. Siempre había otras puertas a las que llamar y otras ditoriales que te ofrecían premios.

Mira el sol de las diez de la mañana y las hojas de parra que el viento agita. Le quedan dos libros por escribir. Antes de abandonarle, su agente renegoció con el editor para que en lugar de dos novelas pudiera escribir una novela y una obra de no ficción. Ha perdido todo el mes de julio con un texto para el libro de Navidad de la Diputación de Barcelona. Hoy es su primer día. Entra en Word, abre un documento nuevo y escribe el título provisional en letras mayúsculas: "Què vol dir ser
català".

Roberto Bolaño, cinc anys després, en el record.

Es tracta de parlar de Roberto Bolaño, l’escriptor Xilè que vaig tenir la sort de conèixer en els darrers anys de la seva curta, però intensa vida. Una vida, que li va costar trobar el seu lloc en aquest mon, si es que alguna vegada el va trobar. Ara, després de 5 anys d’aquella llastimosa pèrdua, anunciada però no desitjada, torno a evocar aquella amistat, aquella coneixença.

Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.

Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.

La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.

Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.

Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.

Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...

Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.

Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.

Guillem Terribas

* Aquest article es publicrà el setembre 2008 a la Revista "El llop ferotge", en un espcial dedicat a Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.

La Postal (imaginaria) d'aquets estiu.

Hola a tots i a totes, aquest any com podeu veure no us envio la típica postal des de Formentera, la Bretanya, el Perigaux, Nova York o Calella de Palafrugell. La postal d’aquest any es des de casa, o més ben dit: des de Girona. Ara be, tot s’ha de dir: des de casa, perquè cada vegada em fa més mandra planificar les obligatòries vacances d’estiu.
Aquestes vacances, les penso passar estirat al sofà, llegint, mirant la tele, escoltant música, posant ordre a les moltes coses que tinc pendent de fa anys. A preparar la segona part del llibre. I també, a no fer res, que sens dubte això serà el que més faré.
Des de casa m’organitzaré excursions i trobades. Girona té aquestes avantatges, el mar es a prop i la muntanya també. Per tant aniré a la platja a prendre el sol i a banyar-me, a veure com la carn jove i no tant jove, es va transformant del seu color natural a la vermelló dels primers dies i finalment al moreno tant desitjat. Potser, alguna vesprada sortiré i aniré a veure un espectacle musical, que n’hi per triar i remenar, sobretot a les nostres contrades. Faré una discreta visita a la Festa Major de Salt. També aprofitaré per anar algun sopar d’aquests d’estiu, d’amics i d’aniversaris; i al cinema a l’aire lliure i el d’aire refrigerat, que sol estar sempre molt més fred del que el cos demana. Si em queda temps, potser, m’arribaré fins a Vilanova i la Geltrú a saludar els amics que allà hi tinc i, també, a donar una volta per la Garrotxa, que sempre altiva l’esperit amb els seus paisatges i la seva cuina
De totes maneres quan hagi passat la febre de les vacances estiuenques, ja rebéreu una postal meva des de Roma, que com deia Josep Pla, es una ciutat per passejar-hi i civilitzar-s’hi.

Guillem Terribas