Roberto Bolaño, cinc anys després, en el record.

Es tracta de parlar de Roberto Bolaño, l’escriptor Xilè que vaig tenir la sort de conèixer en els darrers anys de la seva curta, però intensa vida. Una vida, que li va costar trobar el seu lloc en aquest mon, si es que alguna vegada el va trobar. Ara, després de 5 anys d’aquella llastimosa pèrdua, anunciada però no desitjada, torno a evocar aquella amistat, aquella coneixença.

Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.

Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.

La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.

Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.

Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.

Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...

Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.

Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.

Guillem Terribas

* Aquest article es publicrà el setembre 2008 a la Revista "El llop ferotge", en un espcial dedicat a Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.

La Postal (imaginaria) d'aquets estiu.

Hola a tots i a totes, aquest any com podeu veure no us envio la típica postal des de Formentera, la Bretanya, el Perigaux, Nova York o Calella de Palafrugell. La postal d’aquest any es des de casa, o més ben dit: des de Girona. Ara be, tot s’ha de dir: des de casa, perquè cada vegada em fa més mandra planificar les obligatòries vacances d’estiu.
Aquestes vacances, les penso passar estirat al sofà, llegint, mirant la tele, escoltant música, posant ordre a les moltes coses que tinc pendent de fa anys. A preparar la segona part del llibre. I també, a no fer res, que sens dubte això serà el que més faré.
Des de casa m’organitzaré excursions i trobades. Girona té aquestes avantatges, el mar es a prop i la muntanya també. Per tant aniré a la platja a prendre el sol i a banyar-me, a veure com la carn jove i no tant jove, es va transformant del seu color natural a la vermelló dels primers dies i finalment al moreno tant desitjat. Potser, alguna vesprada sortiré i aniré a veure un espectacle musical, que n’hi per triar i remenar, sobretot a les nostres contrades. Faré una discreta visita a la Festa Major de Salt. També aprofitaré per anar algun sopar d’aquests d’estiu, d’amics i d’aniversaris; i al cinema a l’aire lliure i el d’aire refrigerat, que sol estar sempre molt més fred del que el cos demana. Si em queda temps, potser, m’arribaré fins a Vilanova i la Geltrú a saludar els amics que allà hi tinc i, també, a donar una volta per la Garrotxa, que sempre altiva l’esperit amb els seus paisatges i la seva cuina
De totes maneres quan hagi passat la febre de les vacances estiuenques, ja rebéreu una postal meva des de Roma, que com deia Josep Pla, es una ciutat per passejar-hi i civilitzar-s’hi.

Guillem Terribas

En la mort del Pare (Sebastià Salellas) 28/05/08

Que vagi bé, Pare Tià…

Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.

Guillem Terribas.

Publicat en El Punt 29/05/08

Tià, jo també t'enyoro .
per CARLES MONGUILOD. advocat
Fa pocs dies, quan ja la malaltia havia posat les seves urpes ferotges al seu damunt, en Tià em va trucar. Em va dir, irònic i cansat: «Mongui, t'enyoro!» Es trobava enclaustrat a casa seva i s'avorria. Trobava a faltar els jutjats, les tertúlies a la llibreria 22, les seves presons, l'Audiència Nacional, els sopars amb els amics. Trobava a faltar el que era la seva vida. Després d'aquell dia tot ha passat de pressa. Massa de pressa. Fins arribar aquí a on ara ens trobem: tristos, desolats, orfes de la seva companyia, sempre tan noble, tan íntegre, tan crític, tan apassionat. Sempre tan bona persona.
Ell era el rei de les causes perdudes però no ha pogut guanyar aquesta darrera que la vida (aquesta vida tan injusta avui) li ha posat al davant. Ara ens faltarà la seva presència com l'aire que respirem.
Deixeu-me dir, però, que no m'agra daria que ningú s'equivoqués. En Tià, l'advocat tossut, lluitador, incansable, ens ha deixat a qui millor recollirà (ha recollit ja) la seva torxa: el seu fill Benet, a qui hem après a estimar.
Tià, ho deia el poeta Miguel Hernández: «A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero. Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.»
Aquell dia quan em vares trucar, Tià, no sé si t'ho vaig dir. Per si de cas vull que sàpigues que també t'enyoro.

Article publicat a El Punt 30/05/08.

MÉS PERDUTS
per IMMA MERINO.

Anava a escriure sobre La mort a Venècia, en relació amb l'òpera de Britten de la qual acaben avui les representacions al Liceu, però m'ha trucat la Dolors per dir-me que en Tià Salellas havia mort a l'hospital Clínic. M'ha costat posar-me a escriure. De fet, posar-me a fer qualsevol cosa. Els morts aixafen. Cauen amb un pes que t'estaborneix. I m'estranya que ara pugui escriure i fer-ho sobre en Tià Salellas perquè s'ha mort. Però només puc escriure sobre ell. Això no és retòric, però temo que ho pugui semblar. També em fa por la impudícia amb la qual pugui afegir-me a altres escrits necrològics que diguin: «A aquest home l'he conegut i me l'estimava.» Tanmateix, és cert, però no me l'estimava pel coneixement que n'havia fet o pels moments que, sovint atzarosament, hi he compartit. O no només per això, tot i que se'm fa difícil imaginar que pugui passar un dissabte al migdia per la Llibreria 22 i no hi trobi en Tià Salellas fullejant un llibre, creuant-se amb el seu col·lega Carles Monguilod, discutint amb en Guillem Terribas. Parlant amb en Guillem, devastat perquè van morint els seus amics, he tingut la sensació que Girona se'm va convertint en una ciutat plena d'absències, que cada cop hi ha més espais on sento la presència dels morts. A en Tià Salellas, doncs, l'estimava al marge de la nostra relació: per la seva posició en el món. Potser també, o encara més, per les seves contradiccions, que mai no arribaven a contradir les seves conviccions, sinó que, en tot cas, revelaven la complexitat del que som. Deien que era un advocat de causes perdudes, però ell feia que estiguessin menys perdudes amb la convicció que són les que paga la pena defensar. Pot haver-se dit que ho feia amb l'esperit militant d'una altra època. No era d'una altra època perquè en aquesta continua havent-hi una mateixa realitat d'injustícies i desigualtats. D'aquí el desemparament dels pobres i els socialment exclosos, la fragilitat dels perseguits. Sense ell estaran, estarem, més perduts.

Text de Joan Ferrerós a la presentació de Figueres

Demà serà un altre dia. Guillem Terribas

Quan un comença a llegir un llibre no sap realment amb què es trobarà, tot i que el títol o el que insinuen els textos de les solapes o de la coberta, ens pot donar pistes.

Llegir, en aquest cas, el llibre d’en Guillem Terribas que avui presentem a Figueres, d’entrada em comportava el plus de curiositat que va afegida a la lectura del text d’un amic.

I confesso que vaig encetar el volum amb la vaga idea que hi trobaria el que se’n podria dir ‘vida i miracles de l’amic Guillem’. Fixin-se que dic ‘Guillem’ i prou. I ho faig perquè al bisbat de Girona, entre la gent tocada per l’afició als llibres, en Guillem, per ser reconegut o identificat, no necessita l’adjectiu del cognom; com a molt se li pot afegir el complement “de la 22”, és a dir: ‘en Guillem de la 22’.

Tornant a allò de ‘la vida i miracles’, els haig de dir que no: que m’he trobat amb molt més que una “vida i miracles”. M’he trobat amb un sac de coneixements, d’informació, i sobretot m’he trobat amb un exemple de trajectòria vital edificant, exigent des de la consideració ètica. M’he llegit el llibre –me l’he empassat amb molt de gust- en dues tirades el dijous i el divendres sants proppassats. Ja em permetran que els digui que la seducció que em va produir el llibre em va estalviar d’haver de decidir-me si per la casa rural, molt de moda; la platja, puix que feia bon temps, o l’esquí ja que havia nevat oportunament.

Entretingut amb el llibre d’en Guillem, he pogut discórrer amablement per la vida d’un home ordenat com un col·leccionista, i això de col·leccionista no ho dic per dir: a l’hora que en Guillem s’ha posat a relacionar els fets de la seva vida, com a mínim ha pogut comptar amb la col·lecció de retalls de premsa, de fotos, i d’enregistraments sonors i videogràfics que ha acumulat pacientment des de la llibreria i que li han permès aquella eficàcia i aquell ordre de què parlava.

El llistó ètic, que també apuntàvem, li ha permès sospesar sovint el volum de la bondat de les persones que ha anat tractant, però també el de la mesquinesa quan, a judici seu, s’ha produït. Resulten plenes d’autèntic sentiment les expressions de dol quan s’explica sobre un amic que ha desaparegut, i de sincer agraïment quan considera que l’ha de manifestar. I quan ha de jutjar negativament algunes persones que apunta ho fa sense fer-s’hi mala sang, “sin acritud”, que deia el del ribot.

Seguint l’ordre del llibre, en Guillem ens porta al Salt de la seva infància, municipi llavors depenent de Girona; viatgem a França, a Occitània, on de petit s’està a casa d’uns parents. Sabem de l’escola que freqüenta i que els que som de la mateixa generació (com amb tantes altres coses que ens explicarà) ho trobem tot molt familiar, com si escrivís sobre les nostres pròpies experiències o sensacions.

Coneixem la seva malaltia reumàtica que el fa patir i l’agraïment que dedica als metges que el visiten. Ens fa saber per què entra a l’escoltisme, i no a l’OJE com li aconsellava el seu pare. Ens presenta els amics que ho seran tota la vida, particularment en Mines i en M Berga. El món laboral i la primera feina en un hotel. Coneixem la família amb un pare l’ofici del qual, de jovenet l’incomoda perquè es guàrdia municipal, i coneixem la Marta, la primera novieta. Passem per les reflexions sobre les pràctiques religioses, sobre l’anar a missa...

Una frase que m’ha semblat essencial d’aquells anys que evoca el nostre home és quan afirma: ‘M’agradava el que feia a partir de les 8 del vespre’. És clar que es refereix a les aficions, allò que triava de gust, que no era ni la feina, ni els compromisos de cap classe. I així ens introduïm als móns del cine, del còmic i del dibuix; del disseny i la pintura de tots els quals en Guillem n’és entusiasta i expert. També participem d’aquelles activitats que recullen les pàgines del llibre i que molts havíem practicat semblantment perquè eren vies de sentit únic; la cosa solia anar així: a redós de la parròquia d’un capellà condescendent, organitzar totes aquelles activitats que s’acostumaven a fer: recitals, teatre, conferències, cine-fòrums... En el seu cas i dels seus amics de Salt, aquesta institució parroquial és batejada amb un nom que posteriorment serà molt conegut: La Pastera de Salt

Acompanyem a en Guillem a la colònia espanyola africana d’El Aayoun, naturalment a fer la mili, aquesta activitat que cada any que passa sembla més arcaica. Coneixem el tarannà dels militars en aquell remot racó del Sahara. (Coses de l’atzar: amb uns amics vam fer un llarg i contemplatiu –deliberadament lent- viatge en “600” fins a Tan Tan, sud del Marroc, i després en tot terreny fins als Sahara, llavors espanyol, per visitar un amic que va conèixer Guillem, en Xavier Falgarona)

I, després d’uns quants enamoraments sense port ni nord, acabem tornant a la Marta; ens hi casarem i tindrem un parell de fills. I viurem els problemes de la feina, o de les feines, fins que una carambola de les de la vida facilita, presenta la idea d’obrir una llibreria. I aquí comença allò que els papers en solen dir ‘una nova singladura’.

En Guillem, parlant de la “22”, ens informa de tot allò que no sabíem del comerç dels llibres i que no havíem sabut a qui demanar-ho. Ens parla, és clar, de la constitució de l’establiment, que, a la vegada, li representa la solució a les angoixes laborals. El per què del nom triat, l’aportació dels socis (que fou de 200.000 pta.), les 12.000 pta de calaix que feren el 1r dia; la ‘22’ que havia de ser també papereria; del mercat dels llibres, correntment amb unes 450.000 obres ‘vives’, de les quals les llibreries prou ben dotades en tenen 50.000, és a dir que quan un client demana un llibre tens 400.000 possibilitats de no tenir-lo en estoc, etc.

El Guillem de llavors era convidat a la ràdio per parlar de llibres sense cobrar, és a dir cobrant en forma de la publicitat implícita que rebia la llibreria; coneixem també el món del gremi de llibreters, assistim a trobades amb autors i editors, i fins i tot amb personatges glamurosos, com ara Inka Martí, però ho fem des d’una altra talaia que l’habitual en aitals casos. També ens encomana (amb això m’hi he fixat tan particularment que em repeteixo) el sentiment que professa a moltes persones, amics, ja morts prematurament

L’estil del llibre és planer, dóna la impressió que li flueix sense esforç i sense artifici. Dic que dóna la impressió, no que no s’hi hagi esforçat. És com una mena d’estil naïf en aparença, però que no se m’entengui malament, quan dic senzill vull dir molt comunicatiu, no només de les coses que va desgranant, sinó –ja ho he dit i repetit- del sentiment que les acompanya. La sensació és que ens permet mirar el món, el seu món, a través d’un vidre net; ens invita a llegir un text verité que es va produint com el fluir de la vida. No ens deixa perdre mai el fil de la comunicació: ara ens porta cap a allò que enyora, i ara ens encamina cap allò que té. Un llibre íntim pel to i perquè és ple d’intimitats de la vida del seu autor, sense baixar mai els esglaons de l’exhibició i encara menys allò que s’anomena obscenitat literària.

En síntesi, de la lectura del llibre diria que:
- permet de capbussar-se en la vida pública gironina, en el “tot Girona” de l’art, la literatura, el cine, la política... Com qui no vol la cosa, i tot parlant d’ell mateix, l’autor ens parla de tothom, de tothom que compta a la ciutat.
- Però sobretot, Guillem Terribas ens proposa un exemple de vida constructiva.

Joan Ferrerós

Presentació a Figueres de "Demà serà..." 10/04/08

Dijous dia 10 d'abril 2004 a les 8 del vespre, a MALLART llibres, carrer Besalú,12 de Figueres, presentació del llibre editat per Ara llibres, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA de Guillem Terribas.

Intervindran:

JOSEP M. FONALLERAS, escriptor

JOAN FERRERÓS, professor i articulista.

"Els Terribas" a Sant Cugat del Vallès 28/03/08

GuillemTerribas i Mònica Terribas a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès.

Fotos: Carles Pineda.

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter. Guillem Terribas
(Barcelona: Ara Llibres, 2008).
Llibreria Paideia, Sant Cugat del Vallès, divendres 28 de març del 2008
(Text de Mònica Terribas)
Bon vespre a tothom.
Espero aquest cop tenir més sort que la darrera presentació de llibre en què vaig participar: era el llibre que havia escrit la meva mare, la Magda Sala. EI llibre es titula: Devoció per uns colors. Jo no participo mai en presentacions de llibres, però com que era família ... i en Puyal ja havia fet la presentació a la 22, la de Lleida em va tocar a mi. I se'm va ocórrer explicar que gràcies al Barça, que havia mantingut la mare tan ocupada durant tants anys de la meva infantesa, adolescència i joventut, jo m'havia convertit en una persona autònoma, independent ... no li va agradar, gens, a la mare, perquè s'ho va prendre com un retret, com si no fós veritat que el Barça sempre l'ha abduït, com em passa ara a casa amb el meu fill, Marc. Això d'escriure sobre la vida d'un mateix, és una aventura d'alt risc .... ella sempre ha sigut com el pare una dona de risc.

I mira, aquí estic, acompanyant un altre membre de la meva família ... no! és broma. En Guillem no és família, és la prova que hi ha ocasions a la vida que els suports no només els trobes dins de casa ... En Guillem i jo tenim antecessors que devien tenir més parentiu, però compartim cognom, i això és molt. Però, mira, som d'aquells emparentats per voluntat, per estima ... el què fa que aquest vespre sigui una estona feliç la que passaré amb ell i amb tots vosaltres.

Deia que escriure sobre la vida d'un mateix és una aventura d'alt risc, i en Guillem sempre ha estat un Jan sense por. Llegint aquest llibre n'he descobert moltes coses que no sabia ... I l'he estimat una mica més, per molts motius, que us intentaré explicar.
Totes les persones són úniques. Tenen un camí, un recorregut que les fa imprescindibles pels altres, un camí ple de relacions, de persones, de projectes, que van teixint un univers molt significatiu. Aquest és el llibre del Guillem: la descripció de l'univers que ha girat entorn d'ell i que ha significat aquest teixit ric i oxigenat que és la 22, que és ell. Però per explicar-lo, per entendre en què s'ha convertit la 22 i el què significa per ell, havia d'explicar-se a ell mateix, la seva arrancada a la vida, la seva inquietud permanent per fer coses, per dinamitzar, i sobretot, per compartir, des de la mili fins als primers anys de bellugar en el teatre i les lectures, els primers anys d'amors i amics. Les grans decisions, les incerteses, les valenties. I sobretot, les intuïcions que el van dur a prendre les rutes que el van dur fins a la seva passió.

EI llibre és el recorregut vital d'un home que necessita compartir amb els altres el què fa, si no, tot té poc sentit, i per això, la vida és literatura, és el Talleret de Salt i les seves aventures als escenaris amb estrena complexa inclosa, és la ràdio i les entrevistes sonades a personatges admirats, és el cinema, és la tertúlia permanent, i la suma de tot això, és ser motor de vivències comunes, divertides, profundes.

M'ha agradat molt el llibre d'en Guillem, perquè m'hi he sentit molt a prop, en la manera d'afrontar la vida: en Guillem s'ha sentit atrapat i bolcat en cada cosa que ha fet, i hi ha sabut posar la dedicació sense pensar en profits i utilitats, sense pensar en què faré després, què en trauré ... ha anat construint, a poc a poc, allò que l'interessava. Ara un grup de teatre, ara una colla de tertulians, ara una llibreria que s'ha convertit en tot un món cimentat de complicitats, ara les hores passades a la redacció d'EI Punt, ara un premi a un amic perdut, el Just Casero, ara una relació intensa amb aquells qui l'han correspost amb la mateixa senzillesa i sinceritat, des de la Neus de la Paideia fins a la Imma Merino o al Quim Monzó. EI llibre és ple d'amics del Guillem. Relacions apuntades, més que no pas explicades, de tant plena que té la bossa dels amics, en Guillem ...
Aquest no és un llibre per trobar-hi xafarderies i males paraules contra ningú. És el llibre d'una persona que no té mala intenció i que ha tingut l'encert d'escriure en positiu en un moment en què tothom espera a abandonar posicions de poder que ha ocupat per començar a escampar tot el què de capciós i rebregat li ha tocat viure. Vendran molts més llibres que en Guillem, segur. Les maldats són rendibles, a curt termini. De fet, no podia ser de cap altra manera. No n'hauria sortit. L'ha arrossegat el sentiment d’agraïment a la vida per tot el què li ha tocat viure ...

Però en realitat, la història que explica Demà serà un altre dia, és una història que no se l'endurà la tramuntana: la 22 és una pedra sobre la qual s'escriu cada dia la realitat social i cultural d'aquest país. No de Girona, sinó d'aquest país, en la suma de la feina que féu els llibreters, per vertebrar, discutir, crear, animar, vincular. Vosaltres sabeu què sap la gent, què llegeix, què els interessa, per on van les idees dels qui busquen saber. Això no té preu. Vosaltres dirigiu també el pensament perquè s'enriqueixi. Aquest recorregut per la creació de 22 és el recorregut per radiografiar la realitat d'una passió: el llibreter ... aquell personatge inquiet que devora llibres, els olora, intueix si funcionaran, si aporten res, que s'indigna quan li arriben bestieses, quan ven bestieses, que lluitar per construir moments en els actes que organitza .... no sé com deu ser el retrat d'un llibreter en abstracte, però es deu assemblar molt al Guillem Terribas.

Estic orgullosa que de tant en tant em soni el telèfon i sigui ell. Quan podem, xerrem més. Quan podem, xerrem menys. I ja està. La vida ha de ser senzilla. Anar fent. Treballant, treballant en allò que ens agrada ... i un dia, quan surten les forces i la necessitat, explicar-ho. Com ha fet ell. Perquè el món el construïm entre tots, aquestes persones que teixeixen móns significants, que no ocupen grans càrrecs, però que senten la responsabilitat anònima sobre les espatlles ....

"Ara he de capitanejar ... "(pàg. 139).
Sí, és veritat, t'escoltem. A veure què en penses d'això i d'allò. I aquells qui poden fer-ho sovint, entren a la 22 a xerrar, a escoltar els altres, a pensar. "Pensar": aquest és el verb que fa realitat el llibreter .... quina gran responsabilitat, quina gran aventura.

I que demà sigui un altre dia, i un altre, amb persiana amunt i avall i sense cap altre silenci, que el del carrer al vespre, quan t'han omplert ja totes les paraules, les impreses i les que han ressonat a les parets de la 22.

Mònica Terribas, la teva "cosina que t'admira".

Presentació a Sant Cugat del llibre "Demà..."

Divendres dia 28 de març 2008 a les 8 del vespre a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès (carrer Santiago Rusiñol, 14) presentació del llibre editat per Ara Llibres "Demà serà un altre dia" de Guillem Terribas.

Intervindran:
MÒNICA TERRIBAS, periodista
GUILLEM TERRIBAS, autor.

Presentació a la Llibreria Llorens 14/03/08

A la foto: Guillem Terribas, Quim Nadal, Sixte Moral
a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú
Fotos: Neus Chordà.

Sixte Moral i Guillem Terribas

Alguns reflexions a “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes. Per Sixte Moral Reixach

Avui en aquest acte és un d’aquell moments en que un està content de jugar a casa, tenir la hipotètica avantatge que sempre s’atorga al qui juga en camp propi. I la llibreria Llorens per mi i, amb permís de la Rosanna , es jugar camp propi.
I ho és mes encara quan al costat – no necessariament al davant ni competint – hi tens dos pesos pesants i influents de la vida gironina actual. Avui ens aplega aquí la presentació del llibre “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes amb la col·laboració de Xevi Planes , però ens hi podria haver aplegat la presentació d’alguns del llibre de Quim Nadal, ara fa un any i mig apareixia un Dietari sobre l’any 2003, que també segurament tenia molt d’una certa memòria d’un temps i d’un moment molt concret ,apassionant i esperançat des d’un punt de vista política i humà i encara, algun altre llibre de més llunyà en el temps, que seria bo de reivindicar ara que tothom parla de catalanisme.

Hi ha un llibre mític a Girona i que també ho va ser en altres llocs no pel títol sinó pel plantejament crític que es diu “ Girona gris i negra” de Just Casero, Narcís Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment - alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva.
Bé doncs, ens trobem acompanyats de dues de les persones, junt amb moltes altres, que des de punts de vista diversos però coincidents, en l’objectiu de fer una mica més humana la seva ciutat i a la societat, han ajudat a la transformació d’aquella Girona bruta i negre , en una ciutat envejable. En una ciutat acollidora, en una ciutat que combina diverses ciutats, en definitiva ens acompanyen dos persones; personalitats que han construït de manera diferent ( tampoc tant) però paral·lela la nova forma de la seva ciutat, a trencar una bona part de les inèrcies que comportava una manera rància de fer i d’entendre la ciutat amb tota la seva complexitat.
Llegeixo aquets dies un interessant llibre de J.J. López Burniol, en que en el seu pròleg manlleva unes paraules d’ Ortega y Gasset sobre la condició de “llibre”. Diu, que diu Ortega “o se hace rigor, o se hace poesía” , o se calla”.
Al llibre de Guillem Terribes hi ha rigor. Al llibre hi ha poesia.
No cal, doncs callar. Més aviat parlar i el Guillem acostuma a fer-ho, i molt.

Però és evident que per parlar del llibre he de parlar prèviament de l’autor ja que si estic aquí és precisament per la meva coneixença d’ ell i per haver conreat aquest terme tant difús, aquesta sensació d’anades i vingudes que en diuen l’amistat, a vegades des de la distància, a vegades des dels silencis de temps, però sempre deixant un pòsit de proximitat i d’estima.
Podríem usar els biografies que han paregut al llarg d’aquests dies.
Nascut a Salt, que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona, a l’any 1951. El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.
Casat i amb dos fills.
Defensor de causes perdudes. Pintor, il·lustrador i dibuixant. Promotor cultural. Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema. Parlador irrefrenable. Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt. D’oficis varis i escadussers beneficis. Locutor de ràdio. Llibreter. President del gremi de llibreters. I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.
En tot cas el “meu” – permeteu-me l’expressió - Guillem té un altre currículum.
Comença a les sorres plàcides, però odiades en ocasions i canviants del desert.
I és un coneixement primer de la persona que no pas del llibreter, del cinèfil o de l’agitador cultural, també és cert que poc després de conèixer-lo ja intueixes per on van els seus interessos vitals, perquè això si, és transparent i per tant poques vegades pot dissimular el que pensa o diu.
Ens coneixem doncs en un barracots pintats de verd en el Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1 de la Playa del Aaiun. Àfrica Occidental espanyola.
Ell escrivent ,de renom “pàl·lid” perquè no li toca el sol, de la quarta companyia i jo caporal instructor de la tercera companyia, diuen que era la pitjor.
Coneixença, connexió. Coincidència en moltes coses i vas aprofundint en elles
Nits de tabac Corones o altre coses, cervesa, nescafés i/o licors forts...
Descobriment de Leonard Cohen comentaris de lectures i confidències que ja et situen a la persona i el marc en que es mou habitualment lluny de l’exèrcit.
No parlaré d ela Mili, perquè l’autor en esmentar aquesta nostra trobada diu que no n’ hem parlat mai massa i és veritat. Però la nostra mili té noms propis. Crec que indiquen el temps, el oment, l’ambient d’aquella generació. Mort de Carrero Blanco. Portugal 25 d’ abril. Gutierrez Mellado i Diez Alegria estaven conxorxats amb els militars portuguesos?. Pepe Beúnza, el primer objector catòlic tancat a Cabrerizas
Múñoz Grandes fill, general sancionat més tard per una certa tendència anti-democràtica
De Pablo Loizaoga primer intendent de l’ Ertzaina. Front Polisàrio. Front popular d’alliberament del Sàguia el Amra i el Rio de Oro” Primeres incursions i primeres nits de patrulla. Assumpció de formar part de l’exèrcit colonial. Rescabalar aquest deute amb la solidaritat. He descansat quan he tingut la possibilitat d’ajudar a la seva causa – un bell obsequi- i tinc ara una bandera de l República Sahrauí a casa que em van oferir uns nens que venien a la ciutat a fer colònies. No en parlo més , per més informació llegiu “Mira si yo te querré” de Luis Leante de l’editorial Alfaguara. Magnífic. D’aquelles nits i jornades plenes i intenses en queda un bon record i una bona amistat que avui perdura.
Retornat a la península ens retrobem ara ja a cara descoberta sense necessitat d’embuts i subterfugis. Casaments , fills i filles. Augmenta la relació. A vegades es temporades de silencis. Però sempre amatents a la notícia dels uns altres.
És impensable i imperdonable anar a Girona i no passar per la vint-i-dos ni que sigui per preguntar pel ell. Encara que sigui només per fer-hi un cafè.
A casa amb la Teresa i l’Aida sempre ha estat un personatge mític.
L’ hem seguit , hem seguit les seves cuites. ( actor a Soldados de Salamina – gran paper per cert- I aquell no massa llunyà episodi que el va catapultar a primera pàgina dels diaris i a les televisions, quan des d’un tren aturat en mig d’un aiguat i abandonat per tothom truca al Conseller demanant auxili i que algú fes alguna cosa ( era abans del desastre de rodalies). Hem llegit els seus articles i les entrevistes que li han et i hem celebrat els seus èxits professionals .
I els èxits professionals en són molts que queden més o menys notariats en l llibre.

I ara toca parlar del llibre.
Abans però crec que seria injust no fer esment que a la ciutat i també queda referenciat adequadament al llibre en Guillem hi té altres bons amics. Paco Escribano, Sergi López , la Rossana i segur que me’n deixo alguns i també hauríem d ‘esmentar a la policia local, - no referenciat en el llibre- bé per multar-lo en més d’una ocasió o bé per atendre una trucada d’algun veí fart de sentir una tertúlia que tenia com a un dels protagonistes al Guillem a altes hores de la nit.

El llibre:
Algú podria dir que és un llibre gironí. Si i no. Ho és però crec que té una projecció i abast més enllà d’un marc físic i fins i tot temporal.
Sí ho és perquè el protagonista és un saltenc amb la doble nacionalitat gironina i, no ho és perquè jo crec que és el llibre guia d’una certa manera d’entendre la vida d’una generació de ciudatans i ciutadanes que al llarg dels setanta fem la nostra via. Som una generació que com diu Javier Pérez Andújar “No hem viscut la guerra però hem perdut la majoria de les batalles”
L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i ara res no ve bé.
No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.
Memòries doncs no, memòria sí.
I aquí manllevo un fragment d’un article de Quim Nadal escrit a rel de la presentació d’aquet llibre a Girona.

“M’agafo l’índex i busco noves generacions compromeses en la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme de canvi social necessària i detectem noms pont entre un generació i una altra però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, la mateixa ciutat”.
I segueix: “ Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània , lluny del reduccionisme de la política i amb l’afany de conèixer el propi nervi que conforma la personalitat col·lectiva....”

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.
Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

El llibre del Guillem mostra un altre aventura seguida per molts i moltes ciutadans de Catalunya que després tindran un paper rellevant a la vida pública des de consellers a regidors del poble més petit , d’artistes i escriptors, de gent compromesa amb l’educació i l’oci i la cultura com maneres diverses de transformar el petit món que ens rodeja... Hi ha una trajectòria vital que és gairebé calcada.

Escoltisme o esplai- parròquia ( motivacions pures i no tant pures. El tema de la noia del coro em sembla fantasiós i recurrent, gairebé de pel·lícula) .Pastorets, revistes AA de VV i integració en moviments culturals o politiques Assemblea Democràtica- que just naixien i que han florit esplendorosament . A la certa acomodació actual, a la vida gairebé subvencionada, a la reclamació permanent els caldria segurament un bany d’aquells moments, no perquè passessin les obligades penúries d’aquella situació, sinó perquè d’alguna manera les coses que s’havien de fer, es feien amb poca lamentació i molt d’esforç personal i també amb convicció i potser com diu l’autor: "No teníem la sensació de canviar el món , volíem passar-nos –ho bé ( cito de memòria).
El llibre al meu entendre té un seguit de raons per ser comprat primer, i llegit després:
v Aquest és un llibre vital, de recorregut fàcil de lectura però de profunditat i rigor testimonial - recordin a Ortega –
v Aquest és un retrat local d’una generació que globalment segueix el mateix itinerari o alguns de semblants i paral·lels.
v Aquest és un llibre de testimoni d’un combat cultural i vital.
v Aquest és un llibre que il·lumina un temps i unes persones, moltes, un llibre que no cerca la brillantor personal sinó el testimoni col·lectiu, això si sota el punt de vista del coprotagonista de moltes històries.
v Aquest és un llibre d’homenatge sincer als seus amics, la nòmina dels quan és amplíssima i amb molt de llustre.
v Aquest és un llibre on hi tronem esmentat i documentades bona part dels autors literaris contemporanis i sempre amb alguna anècdota i història vinculada al Guillem. Això dóna mostra del saber fer i del saber estar del protagonista . D’això en fa un aprenentatge i mai una impostura.
v Aquest és un llibre en que es dona protagonisme als altres – i ben merescudament, segur- i això demostra la generositat de l’autor que és un més d’ells però defuig el protagonisme fatu i fatxenda per ser un d’aquest secundàries imprescindibles en tota bona pel·lícula. I aquest paper el fa guanyar l’Oscar.
v Aquest és un llibre enormement aventurer . En el sentit de saber les mil i unes aventures consumades positivament o no de l’autor i del seu entorn.
v Aquest és un llibre que descriu el triomf – consolidació i projecció- d’una empresa. Llibreria 22, lluny dels manuals de Harward , Minessota o Esade ens dóna algunes receptes pràctiques per sobreviure amb una certa solvència, sempre amb dignitat, però , en el món del llibre.
v Aquets és un llibre de consell de veterà no de “cebolleta”. S’ha analitzen problemes i s’esbossen possibles solucions des de l’experiència i des de la batalla a la trinxera a la quotidianitat.
v Aquest és un llibre que condensa trenta anys de batalla personal i col·lectiva de posar en el mapa les ciutats mitjanes – perdó, de capitals més enllà de Barcelona- de Catalunya amb projectes importants de caràcter nacional i amb vocació de serveis , sense perdre el prisma del negoci ben entès. Si diuen, algun cop amb una certa sornegueria,que hi ha una manera gironina de fer política, en aquest llibre veiem que hi ha un manera de “fer” i reeixir pròpies dels gironins i gironines. És doncs per mi un llibre que val la pensa llegir-lo.
Ara la diré grossa, però la dic convençut. Paral·lelament ha “Demà serà un altre dia” he llegit “Dietari de 1973” de Josep Maria Castellet, dietari que sembla que s’havia perdut i que és la memòria d’un temps convuls i agitat. Guardant les referències , les distàncies,l’ edat i el “glamour”, tots dos podrien competir en interès. Per mi el matx acabaria en taules. Ho signo públicament.
En fi, que és un llibre abastament recomanable perquè com he dit la batalla personal i privada vol ser diluïda volgudament en una tasca col·lectiva que, en el fons, són aquelles que perduren perquè que són més que la suma de voluntats personals i tenen el valor afegit de compromís de molts i moltes persones.

Abans d’acabar deixeu-me però fer cincs darreres cons¡deracions breus:
- Tinc enveja del Xevi Planes, el periodista que ha ajudat a confegir el discurs. Només pensar les hores divertides i d’apassionada conversa amb el Guillem en fan delir.
- Confessar que vull agrair-li al Guillem tres coses , primera haver-me fet conèixer a Leonard Cohen i la seva mítica Susanna en alguns cops havia assoldat llargament. Dos, haver pogut estar a menys de cinc metres del meu mite cinematogràfic més preuat. L’Ariadna Gil en una imatge carregada de Màgia al claustre de la Universitat de Girona rodant Soldados de Salamina. Me la volia presentar , no vaig voler trencar l’encant el moment. I tercer aquest llibre que des d’una perspectiva pública i publicada em reconcilia amb la meva pròpia generació i crec que col·lectivament ens hem divertit i modestament hem canviat una mica més el món.
- “La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisi estereotipades i buides de contingut”. L’afirmació, que manllevo altre vegada, és de Quin Nadal però la faig meva i la deixo aquí com a millor qualificatiu del llibre. Contribuir a la memòria històrica.
- Tornant a Ortega . I la poesia? Ras i curt. Llegiu atentament el capítol setè. Llegiu el que està explícit però , per mi la gran lectura és allò d’implícit, allò que hi ha de personal i íntim darrera de la reflexió sense que s’expressi obertament.
- I la darrera, Ara la locomotora ja va a tota marxa, és doncs el moment de dir: Guillem no l’aturis i cridar “ más madera!!!”. Demà serà un altra dia , segurament i desitjada amb millors expectatives fonamentades sobre velles i immutables certeses.

Vilanova i la Geltrú
Llibreria Llorens
14 de març del 2008