La 46 edició del premi de narrativa breu Just Manuel Casero s’entrega, com sempre des de fa 34 anys a la sala La Planeta. I aquest va ser un Casero amb veu de dona, encara que el presentador fos l’emèrit Guillem Terribas, que amb conya, sornegueria i anar fent, aconsegueix posar-se el públic a la butxaca, fent gala dels seus oblits i badades com a part d’un guió perfectament estructurat entre ell i Jordi Gispert, l’actual cara de la 22 i secretari sense vot d’un jurat format per quatre dones i un home, just al contrari que els primers Casero en què el jurat estava format per quatre homes i una dona, Dolors Oller. He dit que els Casero van tenir en la dona la principal protagonista, des del moment inicial amb un emotiu homenatge a Anna Donato i Dolors Oller, obra d’en Guillem. I van seguir amb una actuació que m’agradaria destacar, la de la cantant i compositora gironina Glòria Vilà, a qui vaig descobrir a la Planeta. Excel·lentment acompanyada al piano per Isa Membrilla i al saxo per Lucas Martínez, arribat d’Itàlia i que marxava cap a Costa Rica, Glòria Vilà ens va regalar amb la seva veu poemes que ha musicat per encàrrec de l’Institució de les Lletres Catalanes. Poemes musicats, d’entre altres, per Josep Maria Llompart, Clementina Arderiu, Blai Bonet i Montserrat Vayreda amb els quals es va posar la gent a la butxaca
I va ser també nit de dones guanyadores. La periodista d’aquesta casa Gemma Busquets va ser finalista amb la seva novel·la Un rastre de plomes, mentre que Marina López Planella va guanyar el Casero amb Un camp d’asfòdels, que és un títol provisional. Les dues novel·les seran publicades per Univers i l’editora Ester Pujol i Maria Mercè Gumbau, que va ser companya de vida de Just Manuel Casero, van entregar els premis. Però és que les dues obres premiades també tenen en la dona el principal referent. Marina López explica la història de la Maria, una biòloga que treballa a la Costa Brava estudiant les algues del fons marí i que inicia una recerca del seu besavi després de saber per la seva àvia que havien trobat el seu cos en una fossa. Cosa que ella ni sabia, perquè està basat en fets reals. Una reflexió sobre el fracàs, la pietat, l’empatia i la reconciliació després que la Maria, que està patint un trasbals vital, inicia un viatge fins al poble de Las Alpujarras, a Granada, per recuperar la memòria familiar. Allà, acompanyada per un examant de joventut, s’embarca en el que Josep Maria Fonalleras, portaveu del jurat, va definir com una road movie en la qual el que espera és retrobar-se ella mateixa. Josep Maria Fonalleras, portaveu d’un jurat format també per Imma Merino, Cristina Masanés, Mar Bosch i Eva Vàzquez, en va dir “un procés d’aprenentatge moral” amb una “prosa elegant i precisa” i “uns diàlegs contundents”. I va reblar: “La veritat de la narració està en la pròpia narració.” “Una novel·la en majúscules” segons el jurat, el valor de la qual rau en com està contada la història i “en la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l’estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria”.
 |
| Guillem Terribas, Jordi Gispert, Mar Bosch, Marcè Gumbau, Marina López, Gemma Busquets, Ester Pujol, Imma Merino i Josep M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet. |
I també va d’una dona la narració de Gemma Busquets. Ella, que ha investigat i molt bé el paper de les dones durant la República i que ha guanyat la Beca Rahola i publicat un llibre com Matrioixques, que hauria merescut un millor tracte de la intel·lectualitat barcelonina, que prefereix buscar històries al País Basc que no pas a les comarques gironines, tracta de la història d’una mestra represaliada pel franquisme i que des de Navarra i el País Basc va ser deportada a Peratallada. Segons Josep Maria Fonalleras el gran valor d’Un rastre de plomes és que els fets reals han servit a Gemma Busquets per bastir un relat novel·lesc amb profunditat i determinació que narra tant l’etapa inicial de la mestra republicana com el seu exili confinada en un poble i una comarca per a ella desconeguda. Dues obres de dues dones, amb dues protagonistes dones en un temps de postveritat i de revisionisme en què val la pena buscar i recordar el que va passar per evitar-ho en un futur. Fosses i repressió en dues obres que Josep Maria Fonalleras va qualificar de “memorables”.
Un dels grans moments de la nit, que n’hi va haver molts, va ser quan en Fono va explicar que aquests anys no s’havia preparat la intervenció perquè qui havia d’actuar com a portaveu del jurat era l’Imma Merino. Però que hauria d’improvisar perquè per un problema, l’Imma no havia arribat. I poc després de comentar-ho i quan la valoració ja s’estava acabant, es va obrir la porta de La Planeta i va aparèixer l’Imma Merino, que s’havia confós d’hora. I que va explicar, compungida, que havia estat dos dies preparant la seva intervenció. Com va dir en Terribas, tot guionitzat. Imma, hauràs d’escriure-ho al diari perquè a tots ens hauria agradat sentir el que t’havies preparat.
JORDI GRAU / Publicat en el Punt Avui 06.11.2026
* El Video sobre el premi Casero 2026 es obra de Quim Curbet
* El Video sobre Anna Donato i Dolors Oller, es obra de Guillem Terribas.
