25 ANIVERSARI DEL CINEMA TRUFFAUT de Girona

Imatges de la celebració del 25 anys del Cinema Truffaut el dia 18 de Novembre de 2025 en el Teatre Municipal de Girona. A l mateix temps i a la mateixa el Diari de Girona, en el Auditoria de Girona, celebraven la tercera edició dels Premis de l'any 2025 i el Cinema Truffaut era premiat en el apartat de Cultura. Tot ho podeu trobar en aquest document realitzat per Joan Roura.

Petons Matinals Segon semestre 2025

Recopilació dels petons que cada matí penjo en el Facebook per desitjar bon dia. Segon semestre de l'any 2025. 31 de desembre 2025. Guillem Terribas Roca

CINEMA TRUFFAUT: Una experiència compartida del cinema

Potser la frase més cèlebre de François Truffaut és aquesta: “Qui estima la vida, estima el cinema.” La faig present a propòsit del fet que aquesta setmana s’ha celebrat el 25è aniversari del cinema Truffaut de Girona. Cal dir que, pròpiament, es festegen els seus vint-i-cinc anys com a cinema públic, essent-ne propietari l’Ajuntament de Girona, però que, des del 1992, ja existia en ser-li destinada una sala de l’edifici del Modern (que continua sent la seu del Truffaut) per part d’uns exhibidors cinematogràfics que van acollir la proposta d’un grup de cinèfils que consideràvem que a la ciutat hi mancava una programació regular de pel·lícules en VO, cosa que aleshores estava lligada fonamentalment al cinema independent. Aquells cinèfils vam crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que, sense ànim de lucre, va començar a programar al Truffaut, dins d’un cinema privat, i que ho ha seguit fent, assumint-ne també la gestió un cop, adquirit el Modern per l’Ajuntament, va convertir-se en un cinema públic.

El cas és que l’esmentada frase de Truffaut podem qüestionar-la o almenys relativitzar-la. És clar que n’hi ha que estimen la vida sense estimar el cinema. Fins hi ha qui considera que estimar el cinema, fer-ho molt, pot ser propi de qui no estima prou la vida real i defuig el món. No sento que sigui així per als membres del col·lectiu vinculat al cinema Truffaut. Per a nosaltres, cadascun amb la seva experiència pròpia, el cinema està lligat a la vida o viceversa. El cinema, contribuint a ser el que som, forma part de la nostra vida. Ens ha format i segueix fent-ho en la mesura que va aportant-nos una experiència estètica i de coneixement explicant-nos o mostrant-nos vides i realitats diverses. Això fa que ens dugui a pensar sobre la vida i el món, però també sobre el mateix cinema pel que fa a com els mostra i/o representa: en com, de fet, els transforma en cinema. Amb aquesta manera de viure el cinema, de pensar-lo, vam embarcar-nos en una aventura per compartir-la. M’hauran de perdonar que parli d’una experiència que m’implica tan personalment, però si ho faig és perquè, de fet, és col·lectiva. I això no només té a veure amb el col·lectiu del qual formo part.

El cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor. Però m’atreveixo a dir que ens canvia la vida i fins a vegades per millorar-la. Ho ha fet i ho va fent amb pel·lícules que, emocionant-nos o colpint-nos especialment, viuen per sempre més en nosaltres. I també coneixent gent que en fa. En veure un vídeo, que mostra una successió de fotografies d’un centenar de persones que han presentat pel·lícules al Truffaut i que va projectar-se a l’inici de l’acte de celebració del vint-i-cinquè aniversari, vaig pensar: “Que afortunats que som!” Els membres del col·lectiu i els treballadors d’aquest cinema hem tingut l’ocasió de conèixer aquesta gent. I també vaig pensar que el millor és que ho hem compartit amb tots els que no només són espectadors del Truffaut, sinó que en formen part. Més encara: comparteixen aquest cinema. Per això ens sembla important que hi hagi tants de col·lectius, tantes associacions, tantes entitats i també tantes persones a escala particular que, sentint que és el seu cinema, han aportat propostes, han programat pel·lícules que han suscitat debats, i així reflexions compartides sobre la vida, el món, el cinema.

També vull dir que no hem programat només per a nosaltres, d’acord amb els nostres gustos cinematogràfics. Al capdavall, afortunadament, tenim gustos diversos, i això es deu haver reflectit en la programació, configurada amb la voluntat d’acollir el cinema independent, d’autor, a vegades aquell que, de manera aliena al seu valor i interès, té més dificultats per fer-se visible. Hem procurat tractar amb igual cura i estima les pel·lícules d’èxit que aquelles amb pocs espectadors: aquests tenien el dret de veure unes pel·lícules que mereixen l’oportunitat de ser vistes. No hem pogut projectar sempre les pel·lícules que hauríem volgut: sigui perquè les distribuïdores no n’havien adquirit els drets o perquè no ens han permès exhibir-les. Com també sovint hem considerat que no havíem de programar-ne algunes que ja oferien altre sales. Però, en tot cas, creiem que el Truffaut ha exhibit part del cinema més significatiu, més rellevant pel que fa al valor artístic i/o testimonial, dels últims vint-i-cinc anys. Compartir-ho amb tants d’altres és un motiu d’alegria. Visca la vida i visca el cinema!

IMMA MERINO, el Punt Avui 21.11.2025

Documental de l'acte https://youtu.be/Rgqc7dg3cwQ?si=oH0heX6Xp6Gpqmzz

Sixte Moral Reixach, text de la presentació a Vilanova i la Geltrú del llibre UN REGAL PER LA MARTINA 16.02.2025

 De contes i d’avis i de nets

Bon dia a tothom

Gràcies per haver vingut.

Gràcies a la Llibreria “A tres tintes” per la seva tasca continuada de presentació de llibres, d’agitació cultural.

Ens trobem per gaudir del col·loqui entre autor i II il·lustradora a l’entorn del llibre Un regal per a la Martina (Un conte per aprendre a compartir), publicat per Estrella Polar dins la col·lecció Baobab Edicions 62 , La Polar.

La Història del contes protagonitzats per la Martina s’inicien a l‘any 2017 amb   L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor)  debuta amb un llibre infantil, inspirat en la seva pròpia neta, la Martina del títol, i il·lustrat per Sandra de la Prada.

Els protagonistes s’endinsen en el món dels llibres per conèixer-ne detalls, i misteris.

Seguirà  a l’any 2019 La Martina va al cau (Estrella Polar, 2019), amb les il·lustracions d’Òscar Julve. En aquest segon llibre, la Martina acaba de fer sis anys i, com diu el títol, va al cau, on la primera sortida de cap de setmana es converteix en tota una aventura.

Imatge de la presentació a la Llibreria Tres Tintes de Vilanova i la Geltrú

III    

I ara acaba de sortir Un regal per a la Martina (Un conte per aprendre a compartir),  en forma d’àlbum il·lustrat de gran format, amb tapa dura. Les il·lustracions, en aquest cas, són de la sabadellenca  Laura Duran  , i la història està marcada per l’aniversari de l’àvia de la Martina i l’anunci de l’arribada d’un nou membre a la família. Tot plegat, per transmetre als nens i nenes la importància de saber compartir les coses, d’una manera divertida.

 La literatura infantil.

De passar de la germaneta pobre de la literatura i durant molts anys vivint de la renda dels clàssics a ser un sector puixant i potent de  la literatura.

·       Autors de gran qualitat

·       llibreries sensibles

·       Biblioteques amb disposició a potenciar al literatura infantil amb actes i conta contes

·       Aules de lectura en temps lectiu.

·       Biblioteques escolars

Mestres invocant a Gianni Rodari

I grans personatges. Babar, Teo, Ibai, les tres bessones,

 Pares i avis amb voluntat d’explicar i generar un diàleg preciós. Contes de referència personal . El nen gris i El peix Irisat

I L’escola. Un paper determinant dels nous corrents pedagògics que vetllen per treballar , la inventiva, la imaginació, la comparació....

Canvi en el fons i els formes De contes ben editats però amb poca substància a àlbum d’un contingut literari i d’il·lustració excel·lent i traslladant valors i coneixements.

 Quatre paraules sobre al funció de l’avi o l’avia que també son protagonistes en aquest llibre

Fer d’avi no és fer de cangur, ha de ser un acció voluntària, pactant els termes i els temps d’aquest exercici perquè els nens a cas del avis moltes vegades s’eduquen diferent, amb matisos,  i poden fer  alguna  “transgressió” que potser els pares no permetrien a cas seva però en canvi en el territori del “avis” són permeses dintre de la lògica educativa, es clar.

Però el paper del avis està qüestionat per alguns mentre que altres el valoren i encara uns tercers l’invoquen com a clau en moments de certa dificultat

Intentar ser grans narradors d’històries. Històries de vida o simplement contes en els que poden fer sortir valors positius, virtuts... mostrant, sense imposar, uns valors

Els avis desenvolupen Amor, respecte, experiència, història, lliçons de vida, records... Els avis i àvies juguen un paper molt important en la criança, i sovint estableixen relacions molt especials amb els nets i netes. Molts tenen un paper clau en la conciliació familiar, potser més del que els pertocaria. D'altres juguen un paper més secundari.

 Els avis són en la seva majoria experts contistes van explicar-ne al fills i ara als nets.

Són la baula que enganxa el passat, el present amb el futur  a través de les seves explicacions i experiències

Algunes realitats de la relació avis- nets

·       Recerca de complicitat

·       Saben explicar històries o se les inventen

·       Trameten coneixements , experiències i valors

·       Tenen imaginació per adaptar els contes quan cal. Fem les nostres versions

·       Acompanya  a la primera lectura

·       Desenvolupa al imaginació.

·       Resolem les frustracions que com pares vam tenir amb els fills.

 En Guillem ja havia tingut l’experiència de publicar alguns llibres

A Alegra’m la vida, l’emblemàtic llibreter Guillem Terribas ens descobreix a través de records, experiències i vivències la seva passió pel cinema i reivindica les paraules d’un dels més grans del cel·luloide, François Truffaut: «Quand on aime la vie, on va au cinéma!». Així, de Maruja Torres a Woody Allen, de David Trueba a Sergi López, d’Edmond Roch a Ariadna Gil, descobrirem tota una rua de personatges que l’autor ha conegut i que faran les delícies de qualsevol apassionat del setè art.

A més, hi trobareu la recomanació de vint-i-dues pel·lícules per a tota la família que us despertaran la il·lusió per viure, veure i estimar el cinema en majúscules.

Un altre llibre “Demà serà un altre dia” Que vam presentar a Llorens Libres sota la sempre excel·lent amfitriona de la Rosanna i el Conseller Nadal el 14 de març del 2008 ja fa doncs 17 anys.

Podríem usar els biografies que han aparegut al llarg d’aquests dies.

Nascut a Salt que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona- a l’any 1951.

El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.

Casat i amb dos fills.

Defensor de causes perdudes.

Pintor, il·lustrador i dibuixant

Promotor cultural

Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema

Parlador irrefrenable

Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt

D’oficis varis i escadussers beneficis.

Locutor de ràdio

Llibreter .

President del gremi de llibreters

I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar  i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.

Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen  a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i  ara res no ve bé.

No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.

Memòries doncs no, memòria sí.

Laura Duran i Guillem Terribas 

 Laura Duran, a Sabadell però des de fa alguns anys visc a Barcelona.

Diuen de les meves il·lustracions que són dolces i empàtic-efectives.

M’agrada donar importància a les petites coses de la vida, aquelles que normalment passen per alt.

La meva feina és fruit d’un treball exigent, delicat en la línia i els colors.

Principalment treballo amb aquarel·les i llapis de colors.

Vaig estudiar disseny de moda a l’Escola Idep de Barcelona i les meves primeres feines com a il·lustradora van venir d’aquest món. Amb el temps em vaig sentir més còmoda amb la il·lustració infantil, així que vaig ampliar els meus estudis com a il·lustradora a l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona i a la Llotja.

No és fàcil i la il·lustradora ho aconsegueix dotar d’esperit els personatges, que d’alguna manera la seva expressió, el seu  no moviment però posició ens doni a entendre que d’alguna manera ens parles.

Imatges que acompanyant e o s’acompanyen mútuament amb les  paraules

Ajudar al lector a seguir la narració, a situar l’ambient i el context del conte,  a evitar la reiteració de la descripció literària i a aportar carrega narrativa definint el to i al manera de ser dels personatges.

La il·lustració va evolucionant segons l’edat dels nens que usen els llibres , des de quaderns on la imatge és bàsica i fonamental com en llibres en que el dibuix acompanya el text  i a  l'inrevés compleix la funció de fer visualitzar els aspectes més importats del text.

 El llibre Un regal per a la Martina arrenca amb una sorpresa a la vida de la nena: la tieta està embarassada. Amb l’arribada d’aquesta criatura a la família, la Martina es convertirà en la cosina gran i per això té por de no passar tant de temps amb els avis com fins ara.  El que no s’imagina la petita és la sorpresa que li ha preparat l’avi per al seu aniversari: serà tota una aventura i l’ajudarà a descobrir que els millors regals són els que es poden compartir. Tot escrit amb un llenguatge apte perquè ho llegeixin nens d'entre 6 i 12 anys i amb un to per ser escoltat a qualsevol edat. Temàticament, el conte se centra en la relació avi-neta

La Martina pateix per uns moments la síndrome del “Principe destronado” que tan bé va il·lustrar  Miquel Delibes i la figura i les paraules del avi, incommensurable apaivaguen les neguits de la Martina. Serà la gran. Sabrà compartir Això és important.

Compartir els avis , compartir el protagonisme. serà el repte de la Martina.

Un llibre entranyable, que destil·la estimació

No serà fàcil i això ja ho veurem en el proper llibre.

  Personatges.

 Com es creen i com es dibuixen? Models prefixats o es busca algú

Historieta i realitat. Percepció dels sentiments i reaccions davant la vida.

Llenguatge.

Detalls mocadors de roba, corbates, la maleta que es fa la Martina com es troben?

Qui és el primer o primera lectora.

Guillem Terribas amb en Sixte Moral Reixach

Procés de la il·lustració ordinador?

 Sixte Moral Reixach

llibreria  

A tres tintes

16 de febrer 2025

La presència de l'actor Maxi Iglesias aixeca passions a Girona / Llibreria 22

Desenes de persones fan cua per una signatura de l'intèrpret, que ha publicat la seva primera novel·la.

La presència de l'actor Maxi Iglesias a Girona per signar la seva primera novel·la ha aixecat molta expectació. Desenes de persones, sobretot admiradores, han fet cua aquest dissabte davant la llibreria 22 perquè l'intèrpret, conegut per les seves aparicions en sèries com Física o Química, Velvet o Valeria, els firmés un exemplar d'Horizonte artificial, el seu debut en la narrativa.

El llibre, editat per Roca Editorial, és un thriller d'intriga protagonitzat per un dels empresaris més poderosos del país, Arturo Rodríguez, i la seva filla Mónica, a qui acusen de greus irregularitats.

Tot plegat, posa en marxa una de les crisis més importants de l'empresa i tot sembla assenyalar-la com a última responsable. Acompanyada de Beatriz, la seva assistent, ha de viatjar a Brussel·les per solucionar-ho, però després d'aquest vol res ja no serà igual.ALBA CARMONA Diari de Girona 20.12.2025  

Imatges Aniol Resclosa i Llibreria 22. 

 

Llibres escrits i que estan editats de Guillem Terribas

Llibres escrits i editats d'en Guillem Terribas. Alguns encara es poden trobar a les llibreries 

 

Llibreria 22: CAMPANYA NADAL I REIS 2025 2026

Campanya de Nadal i Reis de la Llibreria 22. S'han ajuntat els tres videos, 

dedicats a la Campanya, la signatura de llibres de Maxi Iglesias

 (19.12.2025 i la trobada d'autors (diumenge 20.12.2025)

Gran Circ de Nadal a Girona 2026

orna a Girona a Gran Circ de Nadal, del 26 de desembre de 2025 al 04 de gener de 2026. Un tast. Guillem Terribas.

NADAL 2025 *AUTORS SIGNANT A LA 22

Diumenge 20 de desembre 2025, una cinquantena d'autor es va apropar a la Llibreria 22 per celebrar el Nadal i signar exemplars dels seus llibres... Hi ha tota la llista en el video... per citar alguns, Mar Bosch, Josep M. Fonalleras, Quim Curbet, Jordi Grau, Quim Nadal, Helena Carreras, Miquel Fañanas, Anna Carreras, Martí Gironell, Laia Vilaseca, Núria Esponellà, Damià Barbera, Josep Pastells, Gemma Busquets, Rafel Casas, Mar Camps, Pep Prieto, Lluís Lucero, Carla Gracia, Pere Parramon, ... Realització Guillem Terribas Roca

MAXI IGLESIAS a la Llibreria 22

L'actor i ara també escriptor Maxi Iglesias, el 20 de desembre 2025 va passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar exemplars dels seu llibre HORIZONTE ARTIFICIAL. Realització Guillem Terribas Roca

Campanya de Nadal i Reis 2025/2026 LLIBRERIA 22

IMATGES, logos, recomanacions, propostes de lectures i llibres per regalar. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics 22 del carrer Hortes,22 i de la Llibreria&quiosc22 del carrer Emili Grahit. Realització i imatges de Guillem Terribas Roca. Desembre 2025

LA CRÒNICA 25 anys del Cinema Truffaut de Girona

Reivindicant la bogeria creativa que el va fer néixer.

El Teatre Municipal de Girona s’omple per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.

  

Foto del dia de la inauguració del Cinema Truffaut fa 25 anys. Foto: Arxiu/ Punt Diari.

Nouvelle vague, de Richard Linklater, narra el rodatge complex d’El final de l’escapada (A bout de soufle) amb la voluntat de ser un sentit homenatge a aquella colla de bojos del cine –molts d’ells crítics de cinema– que van escriure un nou capítol de la història canviant les regles de la filmació i l’aportació estètica i moral de l’obra cinematogràfica. És una pel·lícula festiva –en cap cas fetitxista ni grandiloqüent– que, projectada com a preestrena en exclusiva, s’adiu molt a l’esperit viscut dimarts a la nit al Teatre Municipal de Girona per celebrar els 25 anys del cinema Truffaut, aquest equipament municipal tan singular gestionat per una altra colla de bojos pel cine –i també crítics de cinema– que en el seu dia ja van triar donar nom al “cinema del poble” amb un dels membres emblemàtics de la Nouvelle vague. per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat. 

La gent del Col·lectiu durant l'acte en el Teatre Municipal.

La festa va ser genuïna, celebrada en el majestuós teatre pr poder encabir tants convidats que han fet possible aquest somni col·lectiu. No hi van faltar responsables polítics partícips des del primer moment, com l’exalcalde Joaquim Nadal, qui en va ser l’impulsor després de comprar l’edifici i apostar per fer “un equipament cultural de primera magnitud”; i l’alcalde Lluc Salellas, que defensa que aquest projecte esdevé “estratègic” per a l’impuls d’El Modern, Centre Audiovisual i Digital. Tampoc hi van faltar exhibidors destacats, com la família Agustí (Ocine) i Gratacós (Olot, Figueres i Sabadell) i el programador Josep M. Pallàs, que van apostar per donar corda a aquell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que, més tard, va portar a terme un Truffaut que “sempre ha estat complement i no competència, una alternativa als cinemes comercials”. Van donar-hi suport presencial, d’entre els centenars de personalitats que han passat pel cinema, l’actor Sergi López (un dels més estimats si no el que més, que no va parar de fer-se fotos amb els assistents), el director Marc Recha i el músic Gerard Quintana. I, és clar, el públic, sempre fidel, tan aquell que ha vingut des del principi com aquell qui ha descobert recentment que allà s’hi programa cinema de qualitat, independent i autoral, talent gironí i català o internacional, respectant les llengües originals; així com els membres del col·lectiu que el gestiona, representats en els discursos pel seu president, l’omnipresent Guillem Terribas, el pal de paller Paco Vilallonga i els ideòlegs Àngel Quintana i Imma Merino.

Com passa a Nouvelle vague, res no ha estat un camí de roses ni tampoc ells han tingut fàcil arribar fins aquí: s’ha tirat endavant realment com una bogeria en construcció, equivalent al que va fer Godard al seu primer llargmetratge, però sense la seva autosuficiència. Els nostres Truffaut, Rohmer, Rivette, Chabrol, Resnais, Vardà... segurament no seran mai tan transcendentals per a la història del cinema, però sí que puc assegurar de primera mà que tothom ha col·laborat altruísticament i pencant per fer créixer aquest petit gran cinema que ha fet de la nostra una millor ciutat. Com va dir Imma Merino –citant Vardà–, “el cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor, però sí que canvia la vida i de ben segur ens la millora”. Llarga vida al Truffaut!

Jordi Camps i Linnell, publicat en el Punt Avui 20.11.2025

LA CRÒNICA Presentació a la Llibreria 22, Girona del llibre UNA RECANÇA INFINITA

Sense recança 

Foto de grup dels assistents a l'acte a la Llibreria 22. Foto: Quim Curbet.

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal.

Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable.  

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal Nadal va definir el llibre com “un assaig en format pur” que recorre sovint a la història.  Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable. Aquest és el cas de la presentació del llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025, que es va fer aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona i en què va ser present Joaquim Nadal. El llibre, editat per Arcàdia, és un resum notable de la política catalana en un període certament convuls. Nadal va definir-lo com “un assaig en format pur per part d’una persona que té vivències i coneixements de primera mà”. Josep Maria Muñoz va ser director durant 24 anys de L’Avenç (1999-2023), una de les revistes més prestigioses del país, i, des d’aquesta talaia privilegiada, va poder seguir l’evolució de la política catalana i va tenir l’oportunitat d’entrevistar alguns dels seus principals protagonistes, des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Però Muñoz, igualment com Nadal, també és historiador, i el llibre recorre sistemàticament a la història, se’n nodreix per ajudar-nos a comprendre el present. L’autor, però, adverteix des de bon començament que el lector no es troba davant d’un llibre d’història, sinó d’un assaig que escriu “com a historiador, des d’una posició identificada amb el catalanisme cultural i polític”. Nadal encara va voler afinar més i va adscriure Josep Maria Muñoz en l’àmbit del “maragallisme”.

En la seva presentació, Joaquim Nadal no només va parlar del llibre, sinó que es va sentir interpel·lat, tal com va confessar des de bon començament, pel “corrent de fons de la meva pròpia biografia”. Era inevitable –i hauria estat gairebé incomprensible que no hagués estat així– que la presentació derivés en una crònica personal d’aquest darrer “mig segle de política catalana”, en què Quim Nadal ha estat de tot: des d’alcalde de Girona (1979-2002) fins a conseller de la Generalitat en diverses legislatures (la darrera, entre el 2022 i el 2024) i fins i tot presidenciable del PSC. En la seva intervenció, Nadal va esbossar, a través d’anècdotes i reflexions, un petit llibre en paral·lel, un compendi de records, anècdotes i reflexions. Va parlar del pas d’una Catalunya que era “admirada, temuda i respectada” a una altra que era “odiada, bescantada i repudiada”, del “desvergonyiment” de la dreta actual respecte al franquisme i de la conclusió que  només hi ha una cosa “més impossible que la independència de Catalunya”, que és “l’Espanya federal”. Però, per damunt de tot, es va concentrar en aquell “moment” de la política catalana que es va obrir el 14 de desembre del 2003, quan el Saló del Tinell va ser el marc de la signatura d’un “acord per un govern catalanista i d’esquerres”. L’hegemonia del catalanisme polític va passar de “l’autonomisme de la llarga etapa de Jordi Pujol” als intents de Pasqual Maragall de formar una nova majoria que ocupés el “terreny central” de la política catalana, i que van culminar “amb l’Estatut renovat del 2006”.

A banda de recordar que aquell 14 de desembre va acceptar la custòdia d’un dels documents originals, Nadal va recordar un munt d’anècdotes ben reveladores. En el pròleg del llibre, l’autor es pregunta sobre la utilitat d’un nou assaig sobre la “qüestió catalana”; i fins i tot reconeix que ell mateix s’havia queixat “d’un conreu excessiu del monotema català”. És probable que sigui així, però si es tracta d’un bon assaig, com el que ens ofereix Josep Maria Muñoz, i d’una bona presentació, com la que va fer Joaquim Nadal, es fa difícil contemplar-ho amb recança.

Pere Bosch, publicat en el Punt-Avui 05.12.2025

Girona i Salt viuen un dia sobre rodes per celebrar, estimar i reivindicar el català

Inici de la pedalada. Foto: GTR

Entitats i institucions dels dos municipis s'han unit per acollir "Pedalem pel català", un acte festiu protagonitzat per les bicicletes, música i, sobretot, per la llengua catalana.

Parlaments a Sta. Eugènia.

Prop de 300 persones han format part de la primera edició del "Pedalem pel Català". L'esdeveniment ha acabat aquest migdia a La Copa de Girona després d'un dia sobre rodes per diferents espais de la zona i sota una consinga comuna: la promoció, defensa i estima del català. "Pedalem perquè el català és cosa de tothom, des de la Generalitat, els ajuntaments, les entitats, les associacions i cadascú de nosaltres, pedalem per demanar la intervenció institucional", així han assegurat les diverses entitats implicades sota l'organització de Xarxa pel Català en l'esdeveniment d'avui. A través de la lectura d'un manifest conjunt, els participants han volgut celebrar la llengua catalana i reivindicar-la: "Reclamem regulacions exigents i contundents per la promoció, protecció i defensa del català".

Trobada a Sant Narcís.

Un bon grapat d'entitats i associacions s'han unit per organitzar aquest esdeveniment: ADAC, Plataforma per la Llengua, Mou-te en bici, Geieg, Òmnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana , Mantinc el Català, Assocació de Veïns de Sant Narcís i Associació de Veïns de Santa Eugènia del Ter. Tots ells, juntament amb Xarxa pel Català i Taula pel Català han fet d'aquest diumenge una jornada sobre rodes. Jordi Homet i Manel Cassú, de La Xarxa pel Català, asseguren que tanquen la corrua amb molt bones sensacions: "Hi havia gent, potser hauria pogut ser més, però suficient com per estar contents". Al migdia hi quedava una quarantena de persones, però en total, tenint en compte totes les parades i la gent que també hi ha participat sense bicicleta, compten que al voltant de 300 persones han format part del "Pedalem pel Català". La ruta ha comptat amb quatre parades a diversos espais de Salt i Girona, subratllen la implicació de les diferents zones: "A cada lloc parlaven entitats del barri sobre la seva relació amb el català, a tot arreu ens han rebut amb els braços oberts veïns i parlaments destacats".

Trobada a Salt.

Música, bicicletes i diversos espais

Els participants s'han trobat aquest matí a La Copa, des d'on han donat el tret de sortida a la corrua, després de la benvinguda i presentació de Guillem Terribas, de La Xarxa pel Català. Abans de pujar a les bicis, també hi ha hagut el parlament de l'alcalde de Girona, Lluc Salellas, que ha celebrat la iniciativa i ha aprofitat per recordar que la Girocleta arribarà a Salt a partir del 2026. Al llarg del matí, el recorregut ha anat parant per diversos espais: primer, al parc Monar de Salt, on els esperava la regidora de Serveis Urbans i Desenvolupament Local, Núria Heras per donar-los la benvinguda, també hi ha hagut una lectura de poemes de Salvador Sunyer i un darrer parlament de Margarida Falgàs, que ha fet un breu repàs

històric del català. Després d'aquesta primera parada i al ritme de música, els participants han seguit el seu recorregut fins a la segona parada, al parc Núria Terés de Girona. Allà, Carme Ferrer, de l'Associació de Veïns de Santa Eugènia del Ter, ha donat la benvinguda a la corrua i a 3 testimonis que han posat sobre la taula la situació actual del català. El barri de Sant Narcís ha sigut el tercer escenari on "Pedalem pel Català" ha deixat petjada avui. Carme Castel, de l'associació de veïns, ha parlat del fenòmen bèlit: la integració al barri a través de l'esport. A més, Josep Campmajó, activista i empresari investigat en la causa contra el Tsunami Democràtic, ha fet un parlament sobre la vida diària en català. Finalment, al voltant de la una del migdia, La Copa ha tornat a rebre els foulards grocs que s'han unit avui en aquesta primera edició del "Pedalem pel Català". Terribas els ha donat la benvinguda i ha passat la paraula a Pep Vila (membre de La Xarxa pel Català) i Anna Arqué (del col·lectiu Mantinc el català), que han parlat de les seves

Final a la Copa. Girona.

vivències en defensa de la llengua catalana. Arqué ha fet un extens parlament posant en valor la llengua i fixant-se tant en les dades més preocupants com en allò més positiu: "En aquests moments és quan tenim més parlants de català que mai. Llavors si tants som, per què surten aquestes dades? Doncs perquè hi ha un important nombre de catalans que no el mantenen". Amb les seves paraules ha volgut situar el català al nivell d'una obra d'art" amb la qual "s'ha de poder viure en tots els àmbits".
Joana Amat publicat en el Diari de Girona 01.12.2025