Potser la frase més cèlebre de François Truffaut és aquesta: “Qui estima la vida, estima el cinema.” La faig present a propòsit del fet que aquesta setmana s’ha celebrat el 25è aniversari del cinema Truffaut de Girona. Cal dir que, pròpiament, es festegen els seus vint-i-cinc anys com a cinema públic, essent-ne propietari l’Ajuntament de Girona, però que, des del 1992, ja existia en ser-li destinada una sala de l’edifici del Modern (que continua sent la seu del Truffaut) per part d’uns exhibidors cinematogràfics que van acollir la proposta d’un grup de cinèfils que consideràvem que a la ciutat hi mancava una programació regular de pel·lícules en VO, cosa que aleshores estava lligada fonamentalment al cinema independent. Aquells cinèfils vam crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que, sense ànim de lucre, va començar a programar al Truffaut, dins d’un cinema privat, i que ho ha seguit fent, assumint-ne també la gestió un cop, adquirit el Modern per l’Ajuntament, va convertir-se en un cinema públic.
El cas és que l’esmentada frase de Truffaut podem qüestionar-la o almenys relativitzar-la. És clar que n’hi ha que estimen la vida sense estimar el cinema. Fins hi ha qui considera que estimar el cinema, fer-ho molt, pot ser propi de qui no estima prou la vida real i defuig el món. No sento que sigui així per als membres del col·lectiu vinculat al cinema Truffaut. Per a nosaltres, cadascun amb la seva experiència pròpia, el cinema està lligat a la vida o viceversa. El cinema, contribuint a ser el que som, forma part de la nostra vida. Ens ha format i segueix fent-ho en la mesura que va aportant-nos una experiència estètica i de coneixement explicant-nos o mostrant-nos vides i realitats diverses. Això fa que ens dugui a pensar sobre la vida i el món, però també sobre el mateix cinema pel que fa a com els mostra i/o representa: en com, de fet, els transforma en cinema. Amb aquesta manera de viure el cinema, de pensar-lo, vam embarcar-nos en una aventura per compartir-la. M’hauran de perdonar que parli d’una experiència que m’implica tan personalment, però si ho faig és perquè, de fet, és col·lectiva. I això no només té a veure amb el col·lectiu del qual formo part.
El cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor. Però m’atreveixo a dir que ens canvia la vida i fins a vegades per millorar-la. Ho ha fet i ho va fent amb pel·lícules que, emocionant-nos o colpint-nos especialment, viuen per sempre més en nosaltres. I també coneixent gent que en fa. En veure un vídeo, que mostra una successió de fotografies d’un centenar de persones que han presentat pel·lícules al Truffaut i que va projectar-se a l’inici de l’acte de celebració del vint-i-cinquè aniversari, vaig pensar: “Que afortunats que som!” Els membres del col·lectiu i els treballadors d’aquest cinema hem tingut l’ocasió de conèixer aquesta gent. I també vaig pensar que el millor és que ho hem compartit amb tots els que no només són espectadors del Truffaut, sinó que en formen part. Més encara: comparteixen aquest cinema. Per això ens sembla important que hi hagi tants de col·lectius, tantes associacions, tantes entitats i també tantes persones a escala particular que, sentint que és el seu cinema, han aportat propostes, han programat pel·lícules que han suscitat debats, i així reflexions compartides sobre la vida, el món, el cinema.
També vull dir que no hem programat només per a nosaltres, d’acord amb els nostres gustos cinematogràfics. Al capdavall, afortunadament, tenim gustos diversos, i això es deu haver reflectit en la programació, configurada amb la voluntat d’acollir el cinema independent, d’autor, a vegades aquell que, de manera aliena al seu valor i interès, té més dificultats per fer-se visible. Hem procurat tractar amb igual cura i estima les pel·lícules d’èxit que aquelles amb pocs espectadors: aquests tenien el dret de veure unes pel·lícules que mereixen l’oportunitat de ser vistes. No hem pogut projectar sempre les pel·lícules que hauríem volgut: sigui perquè les distribuïdores no n’havien adquirit els drets o perquè no ens han permès exhibir-les. Com també sovint hem considerat que no havíem de programar-ne algunes que ja oferien altre sales. Però, en tot cas, creiem que el Truffaut ha exhibit part del cinema més significatiu, més rellevant pel que fa al valor artístic i/o testimonial, dels últims vint-i-cinc anys. Compartir-ho amb tants d’altres és un motiu d’alegria. Visca la vida i visca el cinema!
IMMA MERINO, el Punt Avui 21.11.2025
Documental de l'acte https://youtu.be/Rgqc7dg3cwQ?si=oH0heX6Xp6Gpqmzz
