El pas del temps té l'última paraula

Amélia Nothomb amb Mita Casacuberta, en el Mot 2016.
Foto: Manel Lladó

El festival Mot de literatura d'Olot i Girona convida una quarantena d'autors a reflexionar en aquesta edició sobre ‘Escriure el passat'

Tota escriptura pot ser entesa, ben mirat, com un acte de rememoració, si fins el present d'indicatiu, un cop passat al paper, té ja alguna cosa de pretèrit perfet. Però hi ha escriptors que han fet de la indagació de temps passats una obsessió de la seva obra, o potser també un deure –amb la memòria, amb els afligits, amb les llengües mortes–, o un acte polític, per tal de reconstruir episodis foscos o oblidats de la història, o fins i tot una immersió en la ciència-ficció, perquè com podem acostar-nos si no és com marcians al·lucinats al temps de la Roma imperial, de la Revolució Francesa o de l'extermini nazi, posem per cas? Escriure el passat no és només fer novel·la històrica, tot i que aquesta n'és una de les branques més esponeroses, sinó sobretot “il·luminar allò que és perdut i retrobat”, com diu Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i comissària del festival Mot de literatura d'Olot i Girona que s'inaugura demà.

La quarta edició d'aquesta cita literària, que ha trencat més d'un tòpic provincià sobre les “segones ciutats” en relació amb la cultura, transformarà durant dos caps de setmana la sala La Carbonera d'Olot, des de demà fins dissabte que ve, i la biblioteca Carles Rahola de Girona, des del 30 de març a l'1 d'abril, en espais de trobada entre una quarantena d'autors i els seus lectors per debatre, en un format de conversa distesa i en profunditat, a l'entorn de la representació de la Guerra Civil (Almudena Grandes i Anna M. Garcia), les relacions entre Orient i Occident (Kenizé Mourad i Emili Manzano), l'imaginari del món antic (Santiago Posteguillo, Valerio Massimo Manfredi i Jacinto Antón), la lluita contra l'extinció (Manuel Rivas i Guillem Terribas), l'exploració de les ciutats (Edward Rutherfurd i Enric Calpena) o les marques que deixa el temps (Bernardo Atxaga i Albert Sánchez Piñol).

Manuel Rivas i Guillem Terribas

Cap d'aquestes sessions no està pensada per exhaurir el tema proposat (en les anteriors convocatòries del Mot van ser l'escriptura i la seva relació amb el fantàstic, amb l'imaginari de les ciutats o amb la construcció d'identitats), sinó per eixamplar-lo projectant-lo en múltiples direccions, tantes com escriptors que s'hagin endinsat en el passat i n'hagin obtingut el relat d'una nissaga familiar, posem per cas, com Tània Juste, Gemma Ruiz i Patrícia Gabancho, que hi dedicaran una de les converses, a tres bandes en aquest cas; o que hagin escoltat el soroll del passat en l'escena teatral, com Sergi Belbel i Josep M. Mestres; o que hagin extret una teoria de la modernitat a partir dels seus cicles històrics, com Patrick Deville, que conversarà amb l'historiador i polític Ferran Mascarell; que hagin excavat en la realitat per transcendir el temps, com Francesc Serés i Ramon Solsona; que hagin aixecat ponts entre la història i la identitat, com en l'obra de Joan-Daniel Bezsonoff, Mathias Énard i Salem Zenia, escriptor algerià de llengua amazic refugiat a Olot, o que hagin pretès escriure sobre la memòria mateixa, a la manera del colombià Evelio Rosero, o sobre la particular cosmogonia de Cuba, com Leonardo Padura en diàleg amb Daniel Rodríguez.

Per intensificar la relació dels escriptors amb el seu públic, els dos dissabtes del festival hi haurà també sessió de Ver-Mot, que aquest any giraran al voltant de Ramon Llull i la guerra de 1714.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 22.03.2017