Entrevista a Albert Serra.

Albert Serra & Guillem Terribas

Confrontar el cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) a un entrevistador ortodox té el risc que la trobada no sigui excessivament fructífera o interessant. Serra és un creador poc convencional, no descobrim res de nou. Per això a Proscenium vam creure que  seria més adequat que Serra mantingués una trobada amb Guillem Terribas, llibreter (Llibreria 22), activista cultural i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona l'imprescindible Cinema Truffaut. Terribas, malgrat que malda per sortir en alguna de les seves pel·lícules, manté un cert punt d'escepticisme respecte l'obra de Serra i, per tant, posseeix un necessari i saludable  desapassionament. Serra estrenarà en el marc de Temporada Alta, el 10 d'octubre, al Truffaut, la seva darrera pel·lícula, 'Història de la meva mort', una història en la qual creua la trajectòria de dos personatges literaris universals: Casanova i Dràcula. Serra va guanyar amb aquest film, el passat mes de setembre, el Lleopard d'Or del Festival de Cinema de Locarno.
Guillem Terribas / Dani Chicano
Fotografies: Inma Sáinz de Baranda
Càmeres i edició: Jep Porras / Miki Colomer (Imago Tv)

Guillem Terribas: La teva primera pel·lícula va ser Crespià, the film not the village (2003). Com van anar que fessis aquest film, de manera matussera, però que va tenir força èxit?
Albert Serra: No li donava massa importància, va ser una pel·lícula feta sense ambició artística, sense l'autoconsciència que havia de ser una obra d'art. Era feta més per divertir-se, al principi de la tecnologia digital, quan encara no estava tan clar que es podia fer. De fet, devíem ser dels primers a fer un llargmetratge tal qual, amb tecnologia digital disponible a nivell domèstic en aquell moment.

GT: En canvi ja llavors tenies una estètica personal marcada...
AS: Perquè jo ja sóc artista des del dia que vaig néixer. Però en aquesta pel·lícula en concret no hi havia la voluntat de fer una obra d'art. Però l'artista que era jo, ja hi era des de sempre, no es pot evitar això.

GT: Aquest artista de sempre, abans de fer Crespià, on s'havia mostrat?
AS: Era latent. Podia desenvolupar-se en un moment o altre o no fer-ho mai. Això no té res a veure, però en qualsevol cas, allò que diuen de si l'artista neix o és fa, neix. És un do diví, és una gràcia, ningú que no hi hagi nascut podrà arribar-hi mai. És una putada, però jo mai seré futbolista i no estic pas trist.

GT: Aquest do artístic podria haver passat a la pintura o a la música?
AS: No, en aquest cas no, perquè aquesta potencialitat o autoconsciència, que es transforma en una autosuggestió artística, ha d'anar acompanyada del talent, tot i que una actitud molt forta hi fa... És el que deia Dalí: “Ay Salvador, Salvador, ahora lo sabes, jugando a ser un genio al final se acaba siéndolo”. A força d'autosuggestió, es pot arribar a fer alguna cosa, però si acompanya el talent és molt més ràpid i molt més fàcil.

GT: La fórmula seria tenir talent i anar-te repetint que ets el millor...
AS: Com més talent tinguis, és més fàcil, i aquest fet és la demostració empírica de que en tens. Però si no, també. És a partir del Romanticisme i l'art del segle XX que l'actitud ha acabat essent quelcom important, sempre i quan es tradueixi en coses concretes, però... No sé, és una combinació de les dues coses. A més, s'ha de continuar amb la idea que els artistes no són com l'altra gent, no són gent normal. La Sara Montiel va dir: “¡Hombre, yo soy Sara Montiel! ¡Nunca he ido a un supermercado!”. És el mateix. No és que no hagi anat mai a un supermercat perquè és Sara Montiel, és a la inversa.

GT: Però ara, per algun geni que ens vegi o llegeixi, si es va repetint que és el millor...
AS: Jo no parlava de genis! No ens confonem ara! Parlava d'artistes!

GT: D'acord, algú dotat. Al darrera hi ha d'haver quelcom. Ets un gran lector i a més, dur; ets algú que cinematogràficament, tot i que a vegades dius que el cinema no t'interessa, has vist més cinema que molta altra gent...Vull dir que hi ha una base...
AS: Però no seria decisiva. Així com et deia que l'actitud i allò innat és decisiu,  aquesta base es podria donar el cas que no fos determinant. Si hi és potser pot enriquir, o al contrari, pot empobrir. És el cas que he denunciat mil vegades d'aquesta gent obsessionada per la tradició i el passat en el cinema. És allò que sempre parlo d'en Guerín i tots aquests, que passa al contrari, a ells els és terriblement perjudicial. D'alguna manera s'agafen a això perquè no tenen res més on agafar-se, perquè no van néixer, no van tenir aquesta sort d'haver nascut tocats per la gràcia. En algun cas pot ser útil, i en altres, perjudicial. Crec que no té res a veure. El talent sí que és important.

GT: No et sorprèn la rapidesa amb què el teu talent ha estat descobert per un sector de gent...
AS: Jo no ho trobo tant ràpid!

GT: Home! Perdona! Tres llargmetratges que se'ls han disputat els festivals, a Canes ets considerat algú important, t'han fet una retrospectiva a l'Arts Santa Mònica, t'han fet llibres, n'hi ha un que porta el teu nom... Als 38 anys, a algú que ja li hagin fet exposicions, llibres, premis... N'hi ha que passen tota una vida! Grans personatges que tenen dots, i no els ha passat.
AS: És una casualitat. La primera pel·lícula representa quelcom relativament innovador o significatiu pel cinema mundial, pel cinema d'autor mundial. El fet de rodar en digital, començar a adaptar una història molt coneguda de la literatura, amb un aire una mica èpic, fet amb petits mitjans, de manera diferent, més atmosfèrica, però alhora lírica, però alhora èpica i demostrar que això es podia fer, és simptomàtic que a partir d'un determinat moment qualsevol persona que es plantegi fer una pel·lícula pot fer-ho, fins i tot amb la màxima ambició artística, tractant grans temes, grans llibres. Aquesta primera pel·lícula  tenia la gràcia  i el do de l'oportunitat de demostrar que això es podia fer. A partir d'aquí trobo que evoluciona més lentament, cada pel·lícula costa molt de produir. Per exemple, encara que hagi fet altres coses, El cant dels ocells era del 2008, i ara som al 2013, han passat cinc anys fins que he acabat aquesta. Trobo que és força temps.

GT: Història de la meva mort és possiblement el projecte més ambiciós que has fet. De pressupost, com a mínim...
AS: No. Tampoc és gaire més cara que les altres. És una coproducció francesa i és cert que és un 30% més cara que l'anterior o un 40%, només això. Passa que com que hi ha nous elements que se sumen als anteriors, una mica més d'acció, molts diàlegs escrits, i no havent tret res del que hi havia sí que és un trencaclosques més difícil de completar, però essencialment és el mateix i és una mica més ambiciosa en el sentit que et deia de l'autoconsciència artística, que cada vegada hi és més i cada vegada és més sofisticada i refinada. A Locarno ja ho vaig prometre... Quan a la gent li donen premis fan que siguin més ambiciosos i asseguren que la propera serà més gran, i jo vaig dir que la propera seria més petita, més boja, més difícil i encara la veurà menys gent.

GT: La propera pot ser una comèdia?
AS: Sé el que serà més o menys. Sé de què anirà em sembla, però hi ha dues idees. D'aquí al dia 10 d'octubre ja ho hauré aclarit.

GT: Llavors pactarem si jo hi puc aparèixer o no...
AS: Això serà un altre tema. Tot apunta que “va a ser que no”, que és una frase que m'agrada molt. Sempre fem broma amb un amic, que em diu: “Serà una obra mestra aquesta pel·lícula?” I jo deia: “Va a ser que sí”.

GT: Hitchcock té un llibre de converses amb Truffaut i Godard, i em va cridar l'atenció que un dels dos li diu a Hitchcock que una pel·lícula estava molt bé, no recordo quina, i que la crítica l'havia deixat molt bé. Però Hitchcok el va rebatre i li va dir que no, que era un desastre perquè a la gent no li va agradar. La tesi és: quan a una pel·lícula no hi va gent, no és bona. Com ho veus?
AS: A mi m'és igual si hi va gent o no.

GT: Però què t'estimes més, que la crítica la deixi bé, o que hi vagi gent i li agradi?
AS: Sempre prefereixo la crítica, perquè se suposa que és gent que hi entén. Que hi vagi gent pot ser interessant des d'un punt de vista econòmic per a segons qui.

GT: I la satisfacció de fer una cosa que ha connectat amb la gent?
AS: No vol dir res això. És molt fàcil fer-ho. Fer una pel·lícula bona és molt més difícil que fer-ne una que agradi a la gent. No pots pensar això mentre les fas. Sempre poso l'exemple del fabricant d'armes. Un fabricant d'armes és com un director de cine -sempre m'hi emmirallo molt-, és una persona que ha de fer la millor arma possible, el més mortífera possible. Si es posa a pensar a qui mataran o quin ús se'n farà, ja no fabricarà l'arma. És una fabricant d'armes i per tant ha de fabricar la millor pistola possible o el millor tanc possible. El mateix passa amb un director de cine. Jo haig de fabricar la millor pel·lícula possible, i que a la gent li agradi o no li agradi, les víctimes d'això, si gaudiran o no, a mi m'és igual, jo em concentro en la pel·lícula.

GT: Hitchcock també deia que no s'ha d'adaptar mai una bona novel·la al cinema. Que s'ha de llegir. Curiosament tu t'has basat en tres grans temes literaris, el Quixot, fragments de l'Evangeli i dos personatges literaris com Casanova i Dràcula...
AS: Això és un tòpic d'aquella època, en què per fer cine es necessitaven grans mitjans, i alhora fer una adaptació d'una novel·la suposava fer-la molt respectuosament, dins uns aires molt clàssics, molt derivat de la novel·la del segle XIX i fins i tot del teatre. Tot això en el cine contemporani es trenca i sobretot el que es perd és el respecte a l'original, a la font original, perquè evidentment ja no ets  jutjat tant per si has fet una adaptació més o menys fidel a l'original, com per si la pel·lícula en sí mateixa és bona o dolenta, encara que sigui més infidel o ho sigui totalment a l'original. Aquesta pèrdua de respecte en relació a la font original és una cosa relativament moderna. Ell no ho podia concebre això. Si feia el Quixot, havia de ser fidel i els personatges havien de ser com els del llibre, i havien de dir el que deien en el llibre, i havien de representar el que representen en el llibre. Però no ha de ser així necessàriament, pots fer una aproximació més oberta, com fa l'art contemporani amb mil coses, i no passa res. Paradoxalment, aquesta manca de respecte per l'original ha fet que les adaptacions puguin millorar i aquest tòpic ja no sigui verídic. Només s'aplicava a una època i a una manera de pensar molt convencional del que ha de ser el cine.

GT: Creus que Hitchcock feia bones pelis?
AS: Sí. Hi ha alguna pel·lícula que m'agrada, però en general no seria un tipus d'autor que m'interessaria. M'agrada a vegades la idea -m'agrada de les pel·lícules-, d'una persona que està sola contra tot, que, malgrat tot, la fatalitat se l'ha d'emportar. És l'única cosa que m'interessa. Però en general, els directors de cine burgesos, que jo dic, no m'interessen. Per més ben fet que estigui, gent que ensenya gent normal, fent la vida normal, etc, m'avorreix. M'estimo més veure Easy rider, si haig de triar. Hi ha algunes excepcions, però ara ja tendeixo a no fer excepcions respecte això. És massa avorrit. M'agradava molt Ozu, que també explica la vida quotidiana, però és una perspectiva amb un punt de sublimació, d'artificiositat. La gent normal a mi no m'interessa. Un director ha de ser molt bo, ha de tenir molta gràcia o fer-ho d'una manera diferent, molt més misteriós del que són els personatges en realitat. No s'acostuma a traspassar aquest statu quo de normalitat. Ha de ser un gran director qui ho faci, i no n'hi ha. Hong Sang-soo, el director coreà que a mi m'agrada tant, o l'Ozu mateix si parlem del passat, tractant aquesta mena de personatges, transcendeixen això mitjançant una sèrie de recursos, com ara la posada en escena.

GT: Dels francesos, en Godard, per exemple...
AS: No, no m'interessa massa. Bé, de fet a mi, no m'interessa res.

GT: Ets jove i si als 38 anys ja hi ha coses que no t'interessen, quan arribis a 70...
AS: És el que penso...

GT: Penses arribar a 70?
AS: No ho tries tu, i el que no depèn de tu... Però és interessant el que dius, perquè si ara hi ha aquesta negativitat... És com un col·lapse, ja no és ni una inèrcia, és un col·lapse.

GT: Potser falta una mica d'apassionament per les coses...
AS: No, no et pensis. Passa però que ara estem parlant del cine i és una cosa que no em motiva.

GT: Però forma part de la teva vida...
AS: Sí, però em motiva més això de trobar nous actors, noves possibilitats en relació a allò que faig, no com a espectador diletant. Anar a veure coses no em motiva i, de fet, rarament hi vaig. Ara volia anar a veure, perquè les he vist totes, el conec i havíem coincidit alguna vegada, la de l'Ulrich Seidl, Paradís: Esperança. He seguit la trilogia, i dec ser de les poques persones que ha vist totes les seves pel·lícules menys una, un mig metratge. Aquesta és una persona que m'interessa, i aniré a veure-la. Serà dels pocs casos que ho faci com a diletant, perquè no crec que tingui res a veure amb el que jo faig, però sempre pot ajudar una visió, no del cine, sinó del món, perquè té una visió del món molt interessant i et recomano que vagis a veure aquesta de Paradís: Amor, que va de turisme sexual d'alemanyes i austríaques gordes, que van a un país de l'Àfrica a fer turisme sexual.

GT: En cinema, tu no has fet cap paper a les teves pel·lícules...
AS: No, perquè tota la gent que trobo tinc sempre la sensació que són millors que jo.

GT: Però en canvi en teatre, sí que has actuat.
AS: Sí, perquè era un altre tema, d'una precisió diferent, un altre enfoc. Era un text que havia escrit jo, molt complicat, i em feia més gràcia. El cine està molt basat en la fotogènia, una certa animalitat, un costat més salvatge, quelcom més imprevisible, i considero que tota la gent que he trobat és molt millor que jo, que tenen aquest do més desenvolupat que jo. En canvi en teatre sí que considerava que podia aportar coses interessants a la qualitat de l'obra i, de fet, tan és així que considero que era el millor actor de les dues obres en què vaig participar.

GT: Ho has aparcat això del teatre?
AS: No, ja m'agradaria de tornar-hi. Per casualitats de la vida, no sé perquè, considero que tinc algunes coses interessants a aportar en el teatre. Com a mínim, les meves influències barrejades amb la meva personalitat, etc, dóna una cosa que és bastant imprevisible i una mica original. Jo crec que es pot desenvolupar molt més, és una línia que no està treballada sobretot per por al fracàs, perquè són obres difícils. Algunes persones s'hi han acostat intentant fer el mateix, i com que és una cosa tan arriscada i que és molt segur que fracassi... Avui en dia ja saps que el teatre és com un circ! Tota la gent que es dedica al teatre és circ! Només van allà a riure, a fer ha ha ha!... Només has de mirar les fotos del diari d'una obra de teatre, tots estan així amb un rictus, o rient molt o cridant molt, sempre els agafen així. És circ això! No és teatre! Són pallassos que van allà per entretenir la gent. És que és molt dramàtic això del món del teatre actual! No conec els altres països, però aquí és molt dramàtic! És dramàtic! Mai millor dit! És dramàtic el que està passant! Van allà a entretenir la gent i estan absolutament terroritzats que facin una obra i a la gent no li agradi o que no tingui èxit, perquès és clar, com que viuen d'això del dia a dia i han de vendre entrades... Estan terroritzats, tenen una por cerval, interioritzada i estan en plan “xistòs” tota l'estona o hipergrandiloqüent. Hi ha un article de Roland Barthes que en parla molt d'això del teatre, en els seus assajos crítics. Era un gran admirador de Brecht, en la mesura que proposava unes coses que no passaven per aquí, era una altra fórmula i com a mínim s'evitava tot això. Ho trobo patètic! No vaig mai al teatre! Excepte alguna vegada que ve algú estranger...

GT: Dels d'aquí no te n'interessa cap...
AS: No, és que...Hi havia algunes obres que havia vist que em podien interessar, però és que jo ja sé què em trobaré. Et trobes gent que està obsessionada per seduir el públic, agradar al públic, fer gràcies que facin riure, i el que ha de fer plorar que faci plorar... No poden estar una estona seriosos, és impossible. Si és seriós ha de ser una conversa apassionant... No hi ha seriositat. Són presoners de l'èxit i del públic, i és patètic. Jo, me'n donaria vergonya de ser aquesta gent.

GT: No et fa vergonya que en algun moment algú cridi contra una obra, o escrigui, o s'empipi o surti del teatre? Jo recordo aquella que hi havia tan de fum, Pulgasari, que va sortir tanta gent...
AS: Tothom és lliure.

GT: No et molesta?
AS: No. Ni em molesta, ni m'agrada, ni res. Tothom és lliure. Si vols hi vas, si no vols no hi vas, si vols tens el dret de marxar. Jo també he marxat de moltes obres que no m'agradaven. La gent és una mica idiota. Marxar, d'acord, està bé, però fer crítiques, no sé... Bé, si t'entrevisten, o si t'ho pregunten, tu contestes, però saps aquesta gent que dedica el seu temps a...? És com quan vas a una roda de premsa després d'una pel·lícula, que ja veus un paio amb el braç alçat que no han ni començat a preguntar i ja el veus. Ja és un que no sé quin problema tindrà amb la pel·lícula. En comptes de marxar i no perdre el temps, si tant t'ha desagradat, marxes i  no perds el temps i et dediques a coses que t'aportin... Però és un egocentrisme patètic, molt d'espectador, que es creu que té algun dret en relació a l'obra. I és clar, com que estan tan mal acostumats, es creuen que tenen algun dret en relació a l'obra que van a veure, o que tenen algun tipus de propietat pel fet d'haver pagat l'entrada. És un problema que els han malacostumat tant! És com un nen petit el públic! Si tu li vas donant caramels tot el dia, li vas rient les gràcies i el vas maleducant, passa que es torna un nen insuportable, i a tu et va terroritzant cada cop més, perquè si no li dones el caramel es fot a plorar durant tres quarts d'hora seguits. El públic és igual. Aquests autors contemporanis són els pares que s'han dedicat a anar donant-li el caramel, d'anar-li rient les gràcies quan el nen no fa gràcia, de deixar que vagi a dormir tard, explicar-li el conte, entretenir-lo, com si aquest nen tingués algun dret. Doncs no! Un nen no té cap dret, només té obligacions, i ja està! Quan sigui adult tindrà drets com és normal en la societat.

GT: Tu, no ets pare encara, ni tens...?
AS: No. Però no té res a veure.

GT: Per què presentes les pel·lícules a festivals de cinema?
AS: Perquè és on són apreciades. És on hi ha el seu públic natural...

GT: No és a les sales de cinema o a la televisió?
AS: També pot haver-hi algú. Als festivals, però, és on es crea un ambient més propici.

GT: Però també és una manera de promocionar la pel·lícula...
AS: Sí. El que passa és que ara ja està agafant un contingut nou. Els festivals abans eren una plataforma per dirigir les pel·lícules a un altre públic, i el públic de les pel·lícules serioses ja està com desapareixent. Per tant, ara, el festival encara és més important, perquè ja no és una plataforma cap a una altra cosa, és en sí mateix que és molt important, i és en sí mateix que molta gent va allà a veure la pel·lícula, o molta gent la coneix i comença a reflexionar-hi. S'obre un lloc de debat molt més interessant que no pas la simple estrena en sales que, des d'un punt de vista industrial, pot estar molt bé, però ni creativament ni pel que fa a crear debat, ni de reflexió sobre la pel·lícula. O ja no sobre la pel·lícula, perquè quan parlo d'això ja no parlo de les meves pel·lícules, no sóc l'únic que vaig a festivals, n'hi ha molts. És un tipus de cine, una defensa d'un cert cine d'autor, en què aquest ritual d'alguna manera es celebra allà. No és que defensi el meu, sinó el meu i molts d'altres, de gent seriosa que desgraciadament han vist com en els darrers temps l'estrena a sales convencionals ja no tenia massa sentit perquè, molt típic, el públic s'ha anat idiotitzant cada vegada més, i al contrari, el cine d'autor s'ha anat refinant i sofisticant cada vegada més. Són com dues línies que estan separades i com  més passa el temps, més es van separant i ja no es tornaran a trobar mai més. Per tant, no és culpa dels autors, és culpa del cine convencional. Uns estan fent el bé i els altres estan fent el mal. Tampoc no s'hi ha de donar més importància, però és clar, el festival és l'únic refugi, l'últim refugi de l'art en el món del cine.

GT: En guanyar el premi a Locarno, em va agradar allò que vas dir que, malgrat haver guanyat, la pel·lícula era tan bona amb premi o sense, reivindicant el seu valor i la seva qualitat, guanyi o no guanyi...
AS: O tan dolenta. Quan vam presentar Honor de cavalleria a Girona, ja t'ho vaig dir. Em vas preguntar si allò de Canes no em feia content, i jo et vaig respondre: Qui és més important, Velázquez o l'actual director del Museu del Prado? Si jo m'haig de sentir orgullós d'haver anat a Canes, o m'ha d'afectar d'alguna manera, representarà que el director del Museu del Prado és més important que Velázquez. Seria el món a l'inrevés! Molt i molt girat això! Seria girar el món de caps per avall molt i molt! Aquest premi de Locarno tenia gràcia per una cosa, perquè el jurat que hi havia allà eren gent molt seriosa en general, o bastant. Alguns més, altres menys, però en general... Bé, hi havia una directora i actriu francesa força coneguda, però és igual! L'artista està per sobre de tot, menys de l'obra que ha fet, que està una mica per sobre d'ell, però per sota de l'obra hi ha l'artista i després tots els altres, veniu a quilòmetres lluny, a anys llum de quilòmetres lluny o com es digui, veniu a planetes, galàxies, allunyats. O sigui, hi ha l'obra a dalt, l'artista que ve tot seguit i que està per sota de l'obra, això sempre, però després, el buit total, fins que, com quan un planeta xoca i apareixen uns detritus, allò és tota l'altra gent, el públic i tots aquells, que resulta que també han fet un ecosistema solar a part, però vénen molt lluny. És això que et parlo de la gent del públic que vénen a les obres i se'n van... Home, tenen el dret, no hi ha cap problema, però no tenen el dret d'expressar la seva opinió, perquè la seva opinió no té cap interès. Poden marxar, i això és maco, fins i tot m'agrada, perquè hi ha d'haver una mica de varietat a la vida, sinó què seria això, una mena de societat comunista? Tots allà aguantant com si hi hagués en Kim Jong-un fent un discurs i a ningú l'interessa però estan aguantant. O qui diu en Kim Jong-un, diu en Sarkozy o en Pere Navarro, saps? Tots estan aguantant el discurs, a ningú l'interessa i tothom sap que diu una bajanada, o en Putin o qualsevol d'aquests. Precisament, en una obra de teatre o l'art, no, allà tothom pot fer el què vulgui i ningú s'emprenya. Precisament aquesta és la gràcia, que la gent pot marxar, pot tenir l'opinió que vulgui i jo tinc aquesta sobirania. L'artista, com que ja està a aquests anys llum que et deia de tots els altres, a ell tan se li'n pixa si la gent se'n va o es queda, o el què pensen. És ridícul! No té els problemes que poden tenir en Sarkozy o aquests.

GT: Història de la meva mort ara comença a voltar, a Toronto i altres festivals. Però de les tres pel·lícules que has fet, en quina podries dir que realment has fet allò que volies fer?
AS: Això no existeix en el meu cas, perquè jo no sabia què volia fer abans de fer-les, és aquest el tema. Una vegada fetes és una altra història. Respecte la que m'agrada més, saps que sempre s'ha de dir l'última...

GT: Sempre! Com l'últim fill...
AS: No! S'han d'estimar a tots per igual. Com a productor les estimo a totes igual, igual que com a pare no pots estimar més un fill que l'altre...

GT: Però sempre n'hi ha un que et cau més simpàtic...
AS: No podria dir-ho. Un amic meu va dir que Honor de cavalleria és la clàssica, El cant dels ocells és la maleïda, i aquesta... No sé...  A mi, per exemple, per no dir-ne cap de les que has dit, la que m'agrada més és El Senyor ha fet en mi meravelles, que és un documental sobre mi mateix i, encara que jo no hi surti, és la que més directament es parla sobre l'artista. Ens quedarem amb aquesta.

GT: Doncs avui el Senyor ha fet meravelles, perquè fa molts anys que et conec Albert, però aquesta és la conversa més llarga que hem tingut... Està molt bé, ha fet meravelles...
AS: Ha estat el de dalt, no jo. Jo sóc un transmissor de la veritat, però no l'he inventat jo, ni la tinc jo, ni res. Per això, quan jo defenso el cine d'autor enfront d'altra gent que són fals cine d'autor, és el Bé contra el Mal. Jo sóc un defensor del Senyor, de la moral, de la rectitud... Sóc el defensor d'uns valors que crec que són positius, però no sóc jo que ho faig. Ni jo faig les pel·lícules, ni jo em defenso a mi mateix, estic defensant una visió del món en què els bons guanyen i els dolents han de perdre per força, perquè la puresa sempre ha de guanyar la corrupció, i per tant estic a favor de la puresa i crec que és una lluita col·lectiva en el fons.

GT: A Història de la meva mort introdueixes per primera vegada un element extern al teu cercle habitual, que és en Vicenç Altaió. Per què?
AS: Perquè s'assemblava físicament. Estava donant voltes a això i, físicament, de perfil sobretot, s'assemblava molt als gravats i quadres del Casanova real, i tenia aquest aire d'home aventurer del segle XVIII. Va ser a partir d'això. És molt important aquesta decisió, perquè ja saps que no faig mai assajos, ni càstings ni res d'això, sinó que el primer dia que s'arriba a lloc, en aquest cas a Romania... Inevitablement té un punt de risc perquè és un personatge principal d'una pel·lícula, protagonista de moltes de les escenes de la pel·lícula. Podria no anar bé, podria no ser tan interessant com a priori tens al cap que ha de ser, però és aquesta intuïció, aquest risc. Què seria la vida sense risc?

GT: També és la primera vegada que hi ha més música de l'habitual...
AS: No sé perquè, perquè a mi m'ha agradat sempre la música, però semblava que a les altres pel·lícules no hi lligava tant. Alhora és també aquell problema de: Per què no? Oi? No s'ha de fer una pel·lícula d'aquelles de manual també com fan tants altres, del que ha de ser aquest cine d'autor despullat, més contemplatiu, etc. Aquí no, és cine d'autor molt radical, amb què quedareu realment servits com sempre, però d'una altra manera, perquè hi ha molts diàlegs, molta música, molta acció i et prometo que t'ho farà passar malament, però amb elements que a priori no t'ho haurien de fer passar malament. No hi ha temps morts, no hi ha contemplació, però continua essent cinema d'autor d'aquest que molesta tant.

GT: Abans he vist algunes imatges... Ja saps que no sóc fan del teu cinema, sóc dels personatges que no acabo d'entrar-hi, és un problema meu, ho sé, però la imatge m'ha agradat molt, l'ambientació, la caracterització de l'Altaió...
AS: Però no et facis il·lusions, eh, et sorprendrem...

GT: Em continuaràs castigant vols dir?
AS:  Sí, patiràs i ho passaràs malament, ja t'ho adverteixo.

GT: El que he vist, em sap greu dir-ho, però m'ha agradat. Més coses: l'actriu Montse Triola, ja sortia a les anteriors pel·lícules, però a més has agafat més noies de Banyoles i les has portat a Romania, i fins i tot vas agafar alguna romanesa. Hi ha més senyores de l'habitual respecte les altres pel·lícules...
AS: Sí. La gent sempre preguntava perquè no hi havia personatges femenins. Doncs era perquè tampoc s'havia donat mai l'avinentesa. La gent es pensava que potser no en sabien tant, i crec que són igual de bones, i veuràs que tenen la mateixa categoria que els personatges masculins i ho fan perfecte igual.  L'única cosa és que potser sí que jo tenia una mica de prejudici i pensava que era avorrit treballar amb dones en el rodatge. Però no és tan estrambòtic. Si mires John Ford o molts d'aquests clàssics en general, el personatge femení és una comparsa, i en molts moments avorreix. Si mires un western, a la majoria passa...

GT: Quan hi havia la Maureen O'Hara no tant, eh!
AS: Potser, però hi ha moltes d'aquestes pel·lícules que ja es comencen a fer avorrides, si no es juga una mica amb això i es fa un gir conceptual, com Johnny Guitar, en què Nicholas Ray li dóna la volta al personatge femení. Si no, hi havia aquesta cosa... De fet, ho ha de fer a través d'altres mitjans, perquè els mitjans clàssics de fer l'acció convencional ha de ser una pel·lícula molt tancada, basada en diàlegs, i requereix una altra manera de fer, l'èpica és diferent. Per mi no hi havia problema, el que compta és el resultat final i si és igual de bo...

GT: I no et fa gràcia que a Girona Història de la meva mort s'estreni en el marc d'un festival de teatre?
AS: Ni em fa gràcia ni me'n deixa de fer. Per què me n'hauria de fer?

GT: Perquè és de teatre i s'hi estrena una pel·lícula...
AS: N'hi ha dues més, que són una mica límit...

GT: Sempre ha estat lligat el cinema a Temporada Alta, però en aquest cas la particularitat és que s'hi estrena la pel·lícula...
AS: Hi ha dos motius que ho fan pertinent, primer perquè està en un context en què hi ha dues pel·lícules més, que estan una mica al límit en certs aspectes: la de la Pina Bausch i la d'en Barceló feta per en Lacuesta, que són films que tenen un punt limítrof; l'altre és el que deia abans en relació als festivals de cine, que són un veritable marc, que la gent ho va a veure d'una altra manera, una altra predisposició, que són llocs de reflexió. Doncs això, l'única manera que jo trobo de poder-ho aconseguir és aquí. És així. Automàticament, a aquesta sessió, la gent ja va amb una predisposició diferent, que no és la que tenen quan van a una estrena convencional i passa allò que et deia, que es pensen que tenen drets, etc. En canvi aquí la gent saben què van a veure, sigui molt llarg o no. Es crea un esdeveniment i la seva predisposició s'adapta a això. És com quan van a veure una obra de teatre que saben que dura quatre hores. Doncs dura això i ja està, no es queixaran perquè dura quatre hores, o perquè és lenta.

GT: La peli no dura quatre hores...
AS: No, en dura dues i mitja. Aquí es fa la presentació en un marc en què la gent ja té la predisposició adequada a veure una cosa com un esdeveniment, gairebé té aquella gràcia, pertinent en aquest cas, perquè la pel·lícula té aquella espontaneïtat, aquesta cosa una mica performàtica per la manera com filmo les pel·lícules. No és allò convencional, és molt una performance, són moments únics que no es repeteixen i té aquest aire. El públic no es queixarà perquè sigui lenta, o duri dues hores i mitja. Es queixaran per altres motius, però no per això. Es crea l'esdeveniment i, en aquest cas, crec que és hiperadequat, perquè funciona amb una sèrie de pel·lícules, que són aquestes tres que han programat i crec que pot anar bé. L'experiència no és tant diferent a la de veure teatre. Crea una fascinació i té una delicadesa, que no notes tot allò que d'alguna manera ens avorreix, o allò que a l'espectador de teatre l'avorreix quan va a veure una pel·lícula, que és aquesta cosa una mica hiperpreparada, hipercalculada, que està veient com un cartró, tot dissenyat... És quelcom diferent crec. Té una delicadesa comparable, malgrat que mai serà el mateix, però té quelcom d'aquesta atmosfera de la cosa que s'està produint en el moment.

GT: Lluís Serrat i Lluís Carbó són intèrprets assidus a les teves pel·lícules i continuen, però potser amb menys protagonisme...
AS: Hi ha més personatges, però en Serrat i en Carbó surten i tot continua exactament igual, pels segles dels segles, i igual ho percebràs, t'ho garanteixo.

GT: Sí, però jo ho tinc malament per introduir-me aquí dins, no?
AS: Sí, és gairebé impossible. No es pot dir mai impossible perquè això només és del Regne dels Cels, però és difícil, com a mínim.

GT: Va bé. Deixem-ho aquí...
Guillem Terribas. Transcrita per Dani Chicano i publicada a la revista digital Proscenium
https://itunes.apple.com/es/app/revista-proscenium/id715672986?mt=8