L’equipament municipal, gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, viu el moment més dolç de l’última dècada amb més de 20.000 espectadors l’any 2022, dues sales i encadenant títols «amb ganxo» que han permès als gironins redescobrir l’espai després del tancament per sorpresa dels Albèniz. |
| Guillem Terribas i Carles Ribas |
Fa 25 anys, Girona era un paradís per als cinèfils. I és que després de pujar al tren del «boom» que vivia el sector de l’exhibició cinematogràfica arreu de l’Estat espanyol, la ciutat va passar de tenir 11 sales el maig de 1997 -Albèniz, Coliseu, Catalunya (3), Modern (2), Plaça (3) i Ultònia- a 34 en poc més de tres anys, amb la incorporació al mapa cinematogràfic dels Lauren (9), l’antic Teatre Albèniz (10), 2 sales més a l’històric Coliseu (però l’aventura amb prou feines duraria més d’un any), i els Óscar, avui Ocine (11), que van aixecar la persiana al desembre del 2000. Ara, després de més de dues dècades, el Cinema Truffaut és l’últim cinema al centre de Girona. Però rebobinem una mica més, en concret, fins l’any 1990. I és que mentre Barcelona bullia ultimant els preparatius dels Jocs Olímpics, a Girona es començava a cuinar -en petit comitè- la il·lusió d’oferir pel·lícules en versió original subtitulada. «L’Associació Catalana de la Crítica acabava de premiar Narcís Agustí (propietari dels cinemes Catalunya i Ultònia) i, com a agraïment a la crítica, em va trucar i em va dir que ens cedia durant una setmana el cinema Catalunya 3 (situat a la travessia de la Creu i amb capacitat per a 120 persones) perquè hi projectéssim les pel·lícules que volguéssim», recorda el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas.
Aquest regal, que va tenir continuïtat un segon any, es va batejar com a «Setmana de la Crítica» i s’hi van poder veure des de El crepúsculo de los dioses (1950) de Billy Wilder a Lawrence de Arabia (1962) de David Lean. Totes en versió original i presentades per crítics de renom, des de Jaume Figueras a José Luis Guarner. «Va ser un èxit rotund», rememora Terribas.
Però no es podia quedar amb una simpàtica anècdota. «Així que vam proposar-li [a Narcís Agustí] convertir el Catalunya 3 en un cinema on es poguessin veure exclusivament pel·lícules en versió original amb una programació diària perquè era una proposta que a Girona no existia, però ens va dir que no tenia prou sales», lamenta Terribas. Però lluny de tirar la tovallola, van trucar a la porta d’un altre empresari cinematogràfic de la ciutat, la família Gratacòs, que gestionava el Modern. I van segellar un acord: «Ens van deixar una sala al pis de dalt, l’antiga sala X, estava molt abandonada però per fi teníem un espai propi per projectar versions originals i convidar als directors a presentar les seves pel·lícules», explica el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema. Tot i que el Col·lectiu decidiria la programació i n’assumiria la gestió, el propietari de la sala seguiria sent el Modern. En aquest primer trajecte vital, que va arrencar el 31 de gener de l’any 1992 (amb la projecció de Barton Fink, dels germans Coen) i es va allargar fins al 2000, es va dir Cinema Estudi Truffaut. |
| Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas. Inuaguració Cinema Estudi Truffaut 1992 en el Modern 20201119-WA0020 |
L’any 2000, amb el tancament del Modern arran de la crisi que travessava el sector cinematogràfic, «el Truffaut se n’anava a la merda», assenyala Terribas. Però l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici (el Modern) i va encarregar al Col·lectiu de Crítics de Cinema (que aleshores es va constituir legalment com a associació sense ànim de lucre) l’elaboració d’un projecte de com hauria de ser el Cinema Truffaut per a obrir un concurs, que van acabar guanyant. «No érem uns nens pijos que volíem que l’Ajuntament de Girona ens fes un cinema, sinó que vam fer el projecte en base als 10 anys d’experiència que teníem gestionant-lo en mans d’una empresa privada», assenyala Terribas, que subratlla que «no va ser un vestit a mida» fet perquè el Col·lectiu guanyés el concurs, sinó que «havíem demostrat durant una dècada que l’aposta funcionava». En aquest projecte ja van sol·licitar la creació d’una segona sala, que va arribar 22 anys després.
El 17 de novembre del 2000 es va inaugurar el Cinema Truffaut a la sala B del Modern, el seu emplaçament actual, que només ha estat interromput per un parèntesi de dos anys (del 2019 al 2021), quan la programació es va traslladar temporalment a una sala dels Albèniz Plaça durant les obres de remodelació del Modern.
 |
| Foto: Aniol Resclosa. |
Una caixa dels records
Abans de la inauguració, però, la sala B es va remodelar, actualitzant la pantalla i el so. Les butaques van ser herència del Cinema Coliseu (i es van mantenir els 15 anys següents). Però aquest no va ser l’únic tresor del cinema gironí que el Truffaut va voler conservar.
I és que a mesura que els altres establiments abaixaven la persiana, Guillem Terribas rescatava els seus objectes més emblemàtics per fer-los perdurar en el temps. Així és com va arribar al Modern la màquina de venda d’entrades de l’Ultònia (que el Truffaut encara feia servir fins fa un any) o les fotografies de cineastes que lluïa el Cinema Orient.
«Complement» als multisales
El Cinema Truffaut, s’esforça en remarcar Guillem Terribas, «no pretén fer la competència als multisales, sinó que és un complement que busca potenciar el cinema i fer arribar al públic un estil de pel·lícules que fins aleshores no arribaven a Girona». En aquest sentit, assegura que «mai projectarem Avatar perquè no és el que hem vingut a fer» i aclareix que «la nostra essència són les pel·lícules d’autor, també d’estudi i d’assaig, en versió original subtitulada».
A més, el Truffaut ha estat un punt de pelegrinatge per a cineastes i actors internacionals com Agnès Jaoui, Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Jirí Menzel, Krzysztof Zanussi, així com també Carla Simón, Albert Serra, Mikel Gurrea o Isaki Lacuesta, que han volgut portar personalment les seves produccions a l’espai. «Que el mateix director et presenti la pel·lícula té un valor extraordinari», sentencia el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Les més taquilleres
Estiu 1993 de Carla Simón ha estat la pel·lícula més vista al llarg de la història del Cinema Truffaut, amb 3.700 espectadors; seguida de Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch); Alcarràs (Carla Simón); Italiano para principiantes (Lone Scherfig); Kandahar (Mohsen Makhmalbaf); En tierra de nadie (Danis Tanovic); The quiet girl (Colm Bairéad); El abrazo partido (Daniel Burman); Living (Oliver Hermanus) i El triángulo de la tristeza (Ruben Östlund).
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’encarrega de dissenyar la programació. «La clau és l’equilibri, combinar títols amb capacitat d’atraure a un major nombre de públic com Alcarràs o As bestas amb una pel·lícula minoritària coreana que, tot i que només et portarà 50 espectadors, estaran molt agraïts de poder veure-la», assegura el coordinador del Cinema Truffaut, Carles Ribas. Per a confeccionar el cartell, els membres de l’associació assisteixen als festivals de cinema de Cannes o de Sant Sebastià. «Allà seleccionen els títols que els interessa portar al Truffaut», assegura Ribas. Tot i que al principi tenien «problemes» per aconseguir les pel·lícules que volien perquè les distribuïdores encara no els coneixien (i es van mantenir ferms evitant projectar títols que es desmarcaven de la filosofia del Truffaut), ara «totes, menys les majors que no ens interessen, ens n’ofereixen», celebra Terribas.
A més, ara poden estrenar la pel·lícula el mateix dia que ho fan a Barcelona o a Madrid. Al principi, havien d’esperar sis mesos fins que els arribava la còpia (amb una pel·lícula de 35 mm) després de recórrer cinemes d’arreu de l’Estat espanyol: «Abans només hi havia quatre còpies en versió original a tot Espanya i havies d’esperar el teu torn, i sovint quan t’arribava ja estava gastada, ara en canvi tot és immediat, les pel·lícules ens arriben tant per satèl·lit com amb disc», explica Terribas. Al llarg de l’any, el Cinema Truffaut estrena 50 films.
Les pel·lícules que més il·lusió li ha fet projectar a Carles Ribas són les de «cineastes gironins»: «Em fa molta il·lusió passar els films d’Isaki Lacuesta (també va ser membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona), Isa Campo o Albert Serra perquè són amics de tota la vida, me’n recordo de quan van començar i ara s’han convertit en directors i guionistes de prestigi internacional, hem viscut de primera mà la seva evolució i això et fa sentir orgullós». «Són els primers que volen venir a presentar la seva nova pel·lícula al Truffaut, els hi encanta», celebra Carles Ribas.
Mig milió d'espectadors
Al llarg dels seus 23 anys d’història, han passat pel Cinema Truffaut mig milió de persones. L’any 2022, l’equipament va registrar 20.028 espectadors, una xifra que va superar els números previs a la pandèmia i que suposa la millor dada d’assistència de la darrera dècada, en concret, des de l’any 2013, quan el cinema municipal va registrar 21.197 espectadors. Les dades de 2022 representen un creixement del 48% respecte l’any 2021 (13.517) i d’un 21% respecte les dades del 2019 (16.498).
La posada en marxa de la segona sala el novembre de 2022 (que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona reclamava des de l’any 2000) i la coincidència de pel·lícules d’autor aclamades per la crítica, com Alcarràs de Carla Simón o As bestas de Rodrigo Sorogoyen, han fet reflotar el Cinema Truffaut, en un moment en què els cinemes de l’Estat espanyol han perdut un 40% de públic respecte el 2019.
Ara, durant el primer trimestre de 2023, el Truffaut ha doblat els espectadors respecte el mateix període de l’any passat. Entre els mesos de gener i març, van passar per l’equipament un total de 10.400 espectadors. Un fet que atribueixen, a més de l’obertura de la segona sala (els ha permès duplicar el públic, passant de 300 a 600 espectadors a la setmana, tot i que han aconseguit arribar als 1.200 espectadors setmanals) i a l’arribada encadenada de títols «amb molt ganxo», al tancament dels Albèniz, que els ha fet arribar una nova onada de públic que no vol haver d’agafar el cotxe per a anar al cinema. «A més coincideix que estem fent Suro i As bestas, que són espanyoles i per tant no tenen subtítols, en aquell moment molts gironins redescobreixen el Cinema Truffaut perquè som al centre de la ciutat», explica Terribas.
Tot i això, conserven un públic fidel que els ha acompanyat tota la vida: «Són persones d’entre 40 i 60 anys que sistemàticament venen cada setmana, confien en el nostre criteri i saben que els proposarem una pel·lícula que els interessarà», assegura.
Als joves, però, els costa més seduir-los: «És una lluita constant, van néixer amb una mentalitat digital i no valoren el fet d’anar al cinema», lamenta Ribas. «Aniran a veure Avatar o Super Mario Bros, però la resta del consum el faran a través de plataformes», afegeix. Els subtítols, però, no els tiren enrere: «Són consumidors nats de sèries i estan acostumats a veure-les subtitulades en versió original perquè no volen esperar a que s’estrenin doblades», assegura.
A banda de la programació regular de dilluns a diumenge, el Cinema Truffaut també és subseu de la Filmoteca de Catalunya (al llarg de l’any acull diversos cicles dedicats a cineastes i actors) i també dona cabuda a actes puntuals per part d’organismes, associacions i entitats gironines, des del Museu del Cinema a la Universitat de Girona. A més, un cop al mes (de setembre a juny), conviden a una ONG perquè presenti el seu projecte, una trobada que es complementa amb la projecció d’una pel·lícula.
Amb tot, Guillem Terribas celebra que «Girona té Cinema Truffaut per temps perquè és un equipament municipal».
Meritxell Comas, publicat en el Dominical del Diari de Girona 07.05.2023
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)