Un món millor?

La pel·lícula que dóna inici al ja tradicional cicle de reposicions de l’estiu, al Cinema Truffaut, és la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2012.

«Nader y Simin, una separación», és una pel·lícula iraniana que ens situa la història en l’època actual. Tot i la modernitat del paisatge, cotxes, carrers amb molta moguda, autobusos plens de gent, construccions massives, caos total d’una gran ciutat i que els personatges són moderns, d’un estatus social de classe mitjana lliberal, s’hi nota, en l’ambient, el pes de la religió i de la repressió a l’alliberament de la dona, encara que no és el més important de la història. Més ben dit, el director el que ens vol explicar en aquesta pel·lícula és una situació que ben be podria passar entre nosaltres. Aquesta, la història, comença en un jutjat, on la dona demana el divorci, per poder marxar del país amb la filla. El marit no vol deixar la seva terra ni el seu pare que està malalt d’Alzheimer i, al mateix temps, no vol perdre la filla que tenen. El comportament de la parella es normal i civilitzat. Només hi ha un problema, si el pare no autoritza que la seva filla, que no es major d’edat, pugui marxar amb la mare, aquesta no té clar el que farà. Ella, la dona, estima el marit i a la filla, el que no vol és viure més en la situació complicada familiar i del país.
A la història hi entra un tercer element, una dona que si que sofreix la repressió de la cultura islàmica i masclista. Aquesta dona, que sempre ha d’anar acompanyada de la seva filla, es contractada per tenir cura del pare malalt, degut a que la mare i esposa ha anat a viure a casa de la seva mare, mentre espera que es pugui solucionar el problema del divorci. I, aquí entre el tercer problema: la filla. La filla que s’ha quedat a viure amb el pare, ha de decidir si vol anar amb la mare, a fora a una terra entranya i més «civilitzada» o quedar-se el seu país, amb el seu pare, amb totes les conseqüències. I, la filla el que vol es que els seus pares continuïn vivint junts.
Per tant, com espectadors, viurem al mateix temps que els seus protagonistes, els tres problemes (n’hi ha d’altres) i, al igual que ells, intentarem trobar una solució que sigui beneficiosa per tots. Cosa que tot plegat és complicat.
És una història magníficament explicada pel seu director Asghar Farhadi i molt ben interpretada pels seus actors. Una història que no et deixa indiferent i que contínuament et fa estar pendent del que passarà, com si d’un thriller és tractes. Tot hi ésser una pel·lícula iraniana, està explicada amb un llenguatge molt occidental i pensada per arribar al gran públic, però sense rebaixar continguts.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ juliol 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓNJodaeiye Nader az Simin
Iran, 2011.
Direcció: Asghar Farhadi.
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami,
Sareh Bayat, Shahab Hosseini.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Persa.

OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA

GLOBUS D'OR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
DE PARLA NO ANGLESA

FESTIVAL DE BERLIN: MILLOR PEL·LÍCULA,
MILLOR ACTOR I MILLOR ACTRIU

Ens en sortirem

Hi ha una antiga frase dins el mon del comerç, que diu "Val més mil clients d'una pesseta que un client de mil pessetes". Doncs experts, entesos i gent que ha volgut administrar les nostres vides, prometent-nos el "oro y el moro" o allò tant conegut i popular de "duros a quatre pessetes", ens han portat a la situació actual. Gent, que suposadament era preparada per guiar-nos cap a un món millor, fantàstic i ple de futur. Al final hem pogut comprovar que molts d'ells son uns irresponsables i sense escrúpols que han estirat més la ma que màniga. I que han cap moment s'han sentit culpables ni tenen cap mena de vergonya del que han fet i la situació que ens han portat, ans el contrari, la culpa sempre son dels altres i de nosaltres, els que els hem elegit. Mai recorden, ni els agrada que se'ls hi recordin, les famoses promeses fetes durant les campanyes ( de tota mena) i fins hi tot de quan ens governen. I sempre amb aquell orgull i autoritat de que estan per sobre de nosaltres i que els hi hem de riure les seves tonteries i donar les gràcies perquè es dignen a rebre'ns o parlar amb nosaltres; quan en realitat estan al servei de la gent, del poble, ciutat o país. Aquesta insuportable prepotència, fa que cada vegada més, els hi perdem el respecte i la credibilitat.

Ha arribat el moment en que hem de prescindir d'aquest personal que ens diuen el que hem de fer i que administren els nostres diners. Hem de tornar a organitzar-nos i fer rutllar el país sense esperar gaire res d'ells. Hem estat massa temps, anys, vivim dels seus "donatius" i dels seus interessos.

Ens hem acostumat a que qualsevol cosa que volem organitzar, necessiten el suport i el patrocini de l'ajuntament, diputació o govern de torn, a que ens doni alguna subvenció. I quan la donen, fent-nos el gran favor, encara ho fan amb la condició de que vingui el polític de torn a fer el discurs i a posar-se medalles. Els ajuntaments s'han convertit amb els "promotors" més importants del país. Podríem dir els únics. Ells han administrat les nostres festes, han contractat els comediants i els musics. Han fet pavellons, camps esportius, piscines, pavellons, cinemes, teatres, cases de cultura, centre cívics. Ens hem venut i perdut la imaginació a canvi de la subvenció i la protecció dels polítics de torn. Vam deixar perdre els mil clients d'una pesseta i ens vam quedar amb el més fàcil, en mans d'un únic client de mil pessetes, que ara no té ni per pagar la llum dels locals que han anat creant amb els nostres diners.

L'Ajuntament d'Anglès encara deu les despeses de la Festa Major de fa dos anys. L'any passat ja van tenir problemes per poder organitzar una mena de Festa Major i aquets any, la cosa encara pinta més malament. Comento aquets exemple, però la situació dels ajuntaments de les nostres contrades no varia gaire.

Encara no sé, el moment d'escriure aquestes ratlles, com aniran les coses de la Festa Major en el nostre poble de Salt, però tal com està la situació i amb l'excusa de les retallades, feina hi haurà en poder celebrar una festa com cal si és que estem per festes.

Ens hem d'organitzar, en èpoques en que els ajuntaments no tenien diners per a res, i no perquè estiressin més la mà que màniga, l'empenta i la imaginació d'una sèrie de gent feia que en els pobles hi haguessin inquietuds cíviques i culturals. Les Festes Majors eren organitzades per una comissió de veïns que anaven casa per casa a vendre abonaments i a demanar col•laboració dels vilatans per poder tenir una Festa Major digne. I la gent de fora, si no tenia abonament, pagava una entrada, que no era excessiva i així podia compartir la festa amb la gent del poble. I ens en sortíem i ens la fèiem nostra i no calia que vingués cap autoritat a inaugurar cap dels actes, si de cas a l'Ofici religiós.

Vist com estan les coses, ens ho hem de fer nosaltres. No esperem que les administracions tinguin una visió col•lectiva. Ens han demostrat que van a la seva i que l'únic que els interessa es controlar a la competència, o sigui a la oposició. Col•lectivament i amb imaginació podem tornar a organitzar les nostres festes i el que calgui. No serà la primera ni la última vegada en que la força del poble guanya. Si lluitem podem guanyar, sinó ja hem perdut.
Guillem Terribas, publicat en el Programa de la festa major de Salt 2012

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres: Un cap vespre de la 22 a can Xifra  Tarda d’amics i llibres. 20/03/2010 Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el pro...

Fent de jurat a Canes

Quan fa dos mesos el Cinema Truffaut va rebre una carta d'Europa Cinemas convidant-nos a formar part del jurat que atorgaria el premi al millor film europeu de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, la primera reacció va ser una barreja de satisfacció i sorpresa. Per què el Truffaut, un cinema d'una sola pantalla d'una ciutat mitjana de Catalunya havia estat un dels quatre escollits entre una àmplia xarxa de 1.100 cinemes, ubicats en 629 ciutats de 68 països diferents?

Amb aquest dubte vaig arribar a Canes, amb una sensació diferent a les altres divuit vegades que hi havia anat per seguir el festival. Per primera vegada deixaria de tenir només la perspectiva dels que habitualment seguim el certamen com a periodistes, per sumar-hi el punt de vista d'un jurat, amb tota la responsabilitat que comporta atorgar un premi en una secció tan prestigiosa, lliure i independent com la Quinzena de Realitzadors, justament la secció que va sorgir després del maig del 68 com a contrapès a la secció oficial del festival.

En la primera reunió del jurat, vaig entendre perfectament quina era la nostra responsabilitat: el premi que decidiríem, el Label Europa Cinemas, és un guardó pensat especialment per ajudar la promoció, difusió i exhibició de la pel·lícula guanyadora dins la pròpia xarxa de cinemes de què formem part. I això, per a molts films que tenen serioses dificultats per obrir-se camí en la majoria de països europeus significa senzillament un plus de visibilitat que pot fer canviar decisivament les seves possibilitats comercials o d'arribar a un volum de públic significatiu. I en aquesta primera reunió també vaig entendre per què el Truffaut havia estat escollit per formar part del jurat. En primer lloc, per una qüestió de repartiment geogràfic: Europa Cinemas procura que tots els països tinguin presència alternativament en els quatre jurats anuals que atorguen el guardó al millor film europeu (els altres tres són Berlín, Locarno i Venècia). Però sobretot ho vaig entendre en conèixer les persones que m'acompanyaven al jurat: tant Sarah Beaufol, dels cinemes Le Meliès de Pau (França), com Erik Hamre, del Gentofte Kino (Dinamarca), representen un model molt semblant al del Truffaut: cinemes singulars de ciutats mitjanes que tenen un concepte dinàmic de l'exhibició cinematogràfica, associant-ho permanentment a la vida cultural i ciutadana, i fent una programació equilibrada que no es basa en criteris estrictament comercials sinó en un plus que té en compte la qualitat dels films o l'actualitat de les temàtiques que tracten. I completant el jurat, la mexicana Paula Astorga, directora de la Cinemateca de Mèxic DF, una de les més reconegudes d'Amèrica Llatina.

A partir d'aquest moment, dies intensos de projeccions de la Quinzena –en el cas del nostre jurat havíem de visionar obligatòriament onze films, que eren els que competien pel Label Europa Cinemas– que molts compaginàvem també amb la secció oficial per convertir el festival en una autèntica marató que ens ha portat a veure globalment una quarantena de pel·lícules en deu dies. En la selecció de la Quinzena s'ha posat de manifest l'excel·lent moment creatiu que està vivint el continent sud-americà i com França continua sent el gran motor productor d'Europa (però també del nord d'Africa i de l'Àsia per la via de la coproducció).

Poques hores abans de la cerimònia de clausura, la reunió definitiva del jurat per decidir el film premiat va resultar apassionant, no només per l'argumentari vehement amb què els diferents membres del jurat defensàvem les nostres pel·lícules preferides, sinó sobretot perquè vam tocar el moll de l'ós de la pròpia idiosincràsia del nostre jurat: com a jurat d'exhibidors havíem de fer una valoració pura de les pel·lícules o hi havíem d'introduir altres aspectes associats a la comercialitat, possibilitats de difusió o potencial receptivitat dels films per part del públic que acudeix als nostres cinemes?

Quan a la cerimònia de clausura em va correspondre llegir el veredicte del jurat, ho vaig fer amb la convicció que el premi a Le repenti, la coproducció francoalgeriana de Merzak Allouache, sintetitza molt bé alguns dels valors que havia de recollir el nostre premi: ser un film rigorós i cinematogràficament interessant, fer un plantejament compromès d'un tema delicat i punyent com la reinserció dels terroristes islàmics i potenciar que el film tingui més oportunitats d'arribar a un públic ampli i divers que les que hauria tingut sense haver obtingut el premi. I també vaig pensar que tots aquests valors són alguns dels que han guiat la trajectòria de gairebé dotze* anys del Truffaut a la ciutat de Girona.

Paco Vilallonga és professor de cinema de la URL i membre del col·lectiu de crítics que gestiona el Cinema Truffaut / publicat en el Pun-Avui 03.06.12
Més informació

* De fet, son 22 els anys que és va crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema i 20 que van  crear i fundar la "marca" Cinema Truffaut. (Guillem Terribas

Carpenter beneeix l'Acocollona't

Snake Plissken, el protagonista de ‘1997, rescat a Nova York',
que es projecta avui Foto: ARXIU.

Avui arrenca al Truffaut el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona amb “La nit Carpenter'.
Després de l'èxit de la primera edició, el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona, l'Acocollona't, arrenca avui amb un preludi en forma de sessió doble especial que serveix com a original pretext per explicar les bases del concurs de curtmetratges. Les dates del festival en qüestió es mantenen i l'Acocollona't arribarà el cap de setmana de les Fires i Festes de Sant Narcís, 26, 27 i 28 d'octubre.

Pel que fa a l'acte d'avui, La nit Carpenter, consisteix en la projecció d'una sessió doble al més pur estil Phenomena –que es fa a Barcelona amb gran èxit de públic–, en la qual aquí es projectaran les mítiques Christine i 1997, rescat a Nova York, dirigides pel mestre John Carpenter, un dels directors de gènere més importants i un dels pares de la filosofia de cinema fantàstic que promulga sens dubte l'Acocollona't. La nit Carpenter, que serà presentada pel crític de cinema Pep Prieto, començarà a les deu del vespre a un preu únic de 4 euros i amb un obsequi per a tots els assistents.

A la roda de premsa que es va fer ahir al bar La Cocollona –un dels patrocinadors del festival d'enguany– Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va destacar “el gran èxit de públic de la primera edició i la necessitat de continuar treballant en la mateixa direcció”, a més de demanar més implicació a la ciutat i sobretot al Barri Vell. “Hem d'aconseguir portar l'Acocollona't al carrer i fer que en participi tot el Barri Vell”, va dir.

Per la seva banda, David Ruiz, un dels organitzadors del festival, va destacar la importància de disposar d'un lloc com el Cinema Truffaut per poder encabir l'Acocollona't, i va afirmar que “ el Truffaut, per espai, per disponibilitat, per bona entesa amb els seus gestors, és el lloc ideal per fer l'Acocollona't”.
Jordi Camps Linnell publicat en el Punt-Avui 01.06.12

Elogi de Miquel Plana

Em va ensenyar paraules com tòrcul o burí, la premsa manual que es fa servir per imprimir làmines o per treure'n proves i l'eina d'acer per fer gravats. Però no em va ensenyar només això, sinó que vaig poder treballar amb ell mentre observava com feina anar tòrcul i burí per confeccionar els seus tresors amagats, els llibres enquadernats amb cura, amor, dedicació i amb una deu inesgotable de sensibilitat. I més encara: vaig aprendre, com diu el seu amic Domènec Moli, que la producció de Miquel Plana s'anava fent “en silenci, amb humilitat, sense cap tipus de fressa, però amb una constància indescriptible”. En dono fe. La persistència de Plana, que ha mort aquesta mateixa setmana després d'una llarga malaltia, tenia a veure amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa. Moli, que n'ha fet una glossa molt sentida, parla de “l'escalfor de les seves mans”, i afegeix que “ell concebia el llibre com una religió, com a protagonista artístic”. Hi estic plenament d'acord. El llibre, el treball artesanal, la fixació per aconseguir una delicada obra mestra, començava quan Plana ideava el motiu que l'havia d'empènyer, el motor que havia d'iniciar el recorregut de tota la maquinària. Les mans, és clar, però també l'escalfor de les persones amb qui tractava. Plana construïa bibliofília (és a dir, estimació pel llibre) a partir de la seva pròpia experiència i gràcies al fet que era capaç de tenir un respecte reverencial per tots aquells que, com ell, participaven en la cerimònia, en la litúrgia laica de l'objecte. L'he sentit parlar d'escriptors, d'artistes, de poetes, de tots aquells que van col·laborar en la seva obra, amb una cordialitat extrema, amb respecte, amb admiració. La mateixa que li demostraven ells, després, quan veien que la seva aportació es convertia, en les mans de Miquel Plana, en una joia d'orfebre. Delicada i sense artificis.

Hi ha un llibre, En defensa de la lletra, que és una de les peces fonamentals de l'obra del gravador d'Olot. Conté un text esplèndid de Modest Prats i un elogi, que és delitós i humil, de totes i cadascuna de les lletres de l'alfabet. Ja no se'n deuen trobar. Si mai el poden tocar, s'hi agenollin i el besin, com si fos una relíquia. És el llegat d'un mestre.

Josep M. Fonalleras, a la columna setmana Un sofà a la riba, publicat en el Punt-Avui 25.05.12.

 

Corroboro el que diu en Fonalleras i el mestre impressor Domènec Moli.

Vaig conèixer a Miquel Plana e1 dia 1 de novembre de 1969, a la segona Fira del dibuix de Girona. Teníem taula de costat. Sempre més i fins a la seva mort vaig mantenir amb en Miquel una relació permanent. Una amistat de respecta i admiració entre la seva feina, i la meva. Primer va ser la pintura, llavors els llibres. Amb la seva mort es perd una manera d'entendre l'amistat, la vida i el treball. Ens ha deixat un amic i un gran artesà. Un home bo.

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

Salmon fishing in the Yemen

Regne Unit, 2011.

Direcció: Lasse Hallström.

Intèrprets: Ewan McGregor, Emily Blunt,

Kristin Scott Thomas, Amr Waked.

Durada: 107 min.

Gènere: Comèdia romàntica.

Idioma: Anglès.

Increïble, però mentida
L’escriptor Paul Today, autor de la novel·la que porta el mateix títol que la pel·lícula i que en castellà està editada per Salamandra i en català per La Magrana, va treballar en la industria d’enginyeria marina, és coneixedor del Orient Mitjà i, un gran amant de la pesca del salmó. Per tant té tots els coneixements per inventar-se una història entre la comèdia i la política ficció.
El guionista de la aplaudida, sobretot pel gran públic, i oscaritzada pel·lícula Slumdog Millonaire (EEUU 2008) Simon Beaufoy, ha estat l’encarregat d’adaptar el llibre per portar-la al cinema. De fet el guió és una idea de la novel·la, una mena d’apunt, ja que Beaufoy li ha donat un to més romàntic a la història i possiblement més fantàstic. El responsable de dur terme aquesta història ha estat el director suec, Lasse Hallström, amb una bona i reconeguda trajectòria, com ho demostren pel·lícules Qui estima a Gilbert Grape? (EEUU 1993), Les normes de la casa de la sidra (EEUU 1999) o Chocolat (GB 2000).
Davant de l’experiència i el fruit que han donat tant el guionista com el director un, com a espectador, s’hi posa bé i n’espera més del que en un principi hi troba una vegada ha vist la pel·lícula.
La pel·lícula té la seva gràcia, sobretot la primera part, que és una bona sàtira envers les fundacions i les especulacions polítiques, sobretot en el gabinet de premsa i comunicació d’algun ministeri i el seu ministre, en aquest cas concret de la Gran Bretanya. Aquest inici anima a l’espectador que pensa que serà una mena de Cortina de fum (EEUU 1996) amb tocs de la famosa sèrie anglesa Sí ministre. Sobretot per la divertida i sorprenent actuació de la sempre agradable Kristin Scott Thomas, amb un paper secundari fent de la cap de gabinet. A mitja pel·lícula la cosa canvia i perd aquell to de d’humor satíric i se’n va una cosa més pausada, relaxada, encaminada a fer una mena de reportatge turístic i agradable del Iemen, amb tocs de denuncia, així molt per sobre. I a la part final la cosa és desborda (tant simbòlicament com efectivament), per part de la cap del gabinet i el seu ministre i la parella protagonista, que tot plegat queda tot molt confós i amb un final feliç de pel·lícula.
Suposo, que si un hi va sense les expectatives que indicava l’inici d’aquesta fulla, troba la pel·lícula distreta, amena, curiosa i divertida, que també ho és. I, per descomptat en Ewan McGregor, com sempre està bé, se’n surt i aguanta la història.
De ben segur que una vegada vista la pel·lícula us interessareu pel llibre, degut a que un intueix que allà hi ha moltes més coses, que tant el guionista i el director ho han obviat, per poder fer una agradable comèdia romàntica.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut Maig 2012

Wilaya

WILAYA

Espanya, 2012.

Direcció: Pedro Pérez Rosado.

Intèrpets: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed,

Aziza Brahim, Ainina Sidagmet.

Durada: 97 min.

Gènere: Drama.

Idiomes: Castellà, àrab.

Un camí sense tornada

Si mirem la filmografia del director Valencià Pedro Pérez Rosado, veurem que el seu cinema es decanta per parlar de la gent marginada i geogràficament situada en el continent africà. L'any 2003 ja va dirigir Cuentos de la guerra saharaui, el mateix indret i el mateix conflicte que ens explica a des d'un altre punt de vista a Wilaya. L'any 2005 va dirigir Agua con sol, on ens explica la història de dues dones que han perdut el seu estatus dins la societat del benestar.
Wilaya, està situada en Sahara, en un gran campament de refugiats sahrauís, molt a prop de Smara. A Wilaya, també hi trobarem la història i la relació de dues dones. En aquest cas el retrobament de dues germanes, després de la mort de la mare. Una d'elles, Fàtima, criada a València i per tant, amb una educació i manera de viure i de vestir totalment diferent a la germana i a la gent del campament.
La pel•lícula transcorre amb lentitud. En el desert les hores no es noten. El temps passa en càmera lenta. El paisatge es sempre d'un mateix color. El color de la sorra i de la terra seca i sempre acompanyada del vent, del "siroco", que fa moure les dunes que canvien dia a dia el paisatge repetit.
No passen gaires coses, la gent s'ha acostumat a la vida del campament, a viure amb poques coses. El més important és tenir una nevera, encara que no tinguin res per posar-hi a dins. També la televisió.
La Fàtima, la germana que s'ha educat a València i que parla castellà, idioma que tots coneixent, no troba el camí de tornada i si val la pena tornar. I així, arribem al final d'aqueta història, de cultures diferents, d'amistat. De sobreviure en una terra de ningú, perquè la seva els hi van mal vendre a el Marroc, els espanyols l'any 1975.
En definitiva, una crònica d'una gent, d'un territori que el govern espanyol va abandonar de la mà de Déu o d'Alà.
Guillem Terribas. Full crítica pel Cinema Truffaut de Girona. Maig 2012

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.
El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.

Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.

Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.

Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.

Guillem Terribas, publicat a Bastards  http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/05/14/el-fum-de-la-vida/ Maig 2012

CULTURA RIMA AMB LITERATURA I AMB LECTURA.

La cultura, la paraula cultura, el fet cultural, la cultura en general, es ambigua i de vegades menyspreada. Què és cultura ?. Qui fa cultura? La cultura és només per uns privilegiats?. I així podria anar qüestionant la paraula Cultura.

La cultura és una manera de viure, de pensar, de raonar i de veure les coses. La cultura és civilització, tolerància i solidaritat. La cultura és memòria. La cultura la vivim cada dia de cada dia amb molts dels nostres actes que fem quotidianament: llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió, participar en una tertúlia, … escoltar música, anar a passejar i veure la ciutat; observar, xafardejar, tenir curiositat per on passes, pel que passa i a on vas. Fer-te preguntes i donar respostes. Anar al teatre, el cinema, concerts de música,…el menjar, el saber menjar, també es cultura. Visitar museus, veure exposicions. Llegir.

Un país, una ciutat, un poble que cuida la seva cultura, és més civilitzat, obert i ric. Un poble que no perd els orígens i mira amb tolerància el demà, té futur.

La cultura no és rentable en el sentit especulatiu de negoci. Però la Cultura dona negoci, benestar i prosperitat, a la llarga; i a la curta, si està ben planificada, participada i promocionada. Nova York es coneguda pels seus museus, pels seus musicals i els seus edificis, al igual que Roma ho és, per la seva historia i els seus monuments,...

Escriure, saber escriure, es cultura i, també, literatura. Sabem del nostre passat més llunyà, perquè algú ho va deixar escrit. Les històries s’escriuen i llavors s’editen en llibres. Les cançons ens parlen d’ històries que abans han estat creades i recordades a través de l’escriptura. El teatre, el cinema, moltes de les arts, abans han estat escrites i moltes vegades publicades, i llavors, llegides, discutides i, per tant, ha creat i provocat un fet cultural.

La cultura es un bé de tots, que tots d’una manera o altre contribuïm a la seva difusió i coneixement. Com més preguntes ens fem i més curiositat tenim, ampliem les nostres possibilitats culturals i per tant, ampliem les nostres relacions.

Qui oblida i abandona la seva cultura no té futur.

Guillem Terribas, publicat a la Revista TOTDONA, abril 2012.

Girona recorda amb retalls emotius el seixantè aniversari de Jaume Curbet

Amics i familiars recorden l'exregidor de Girona i expert en seguretat, mort el mes de maig, en un acte multidisciplinari al casal bisbe Cartañà.

Un acte emotiu i distès al mateix temps va servir ahir al vespre per "felicitar" els seixanta anys a l'exregidor de Girona i expert en seguretat Jaume Curbet i Hereu, que va morir el 16 de maig de l'any passat. Amics, familiars, coneguts i també admiradors van apropar-se fins al casal Bisbe Cartañà, on diferents testimonis van narrar retalls i records de la vida compartida amb Jaume Curbet. Es van llegir documents, cartes, poemes i es van veure diferents vídeos.

Mon Marquès i Manel Serra participant a
l´"Espai Obert Jaume Curbet" ahir al vespre al
casal bisbe Cartañà.. Foto:. Marc Martí

Un a un, van anar pujant sobre l'escenari diferents amics de Curbet. Mon Marquès i Manel Serra van ser els primers. Marquès va llegir un document escrit l'any 1971 que ja duia el segell de Curbet i que reflexionava sobre la vida i les persones. Serra va esmentar com jugaven a bèlit en diferents places de Sant Narcís, el casament amb Victoria Eugenia oficiat per Modest Prats o com va arribar a la regidoria de Seguretat de l'Ajuntament de Girona.
Després d'un curtmetratge de Jordi Curbet i Adrià Mercader on es veia Jaume Curbet jugant a futbol a l'estadi de la joventut o en una cursa de sacs, van pujar a l'escenari, altres participants en l'acte. Paco Pérez va llegir una carta d'uns amics colombians de Curbet, on repetien una de les seves màximes: "Sempre millor la raó que les bales". També llegiria un poema de Machado. Salvi Jacomet va recitar "Elogi de viure" de Maragall. Tatus també va llegir una missiva colombiana on els escriptors informaven que per ells Curbet "és un far per als que seguim navegant". Miquel Berga va rememorar un Nadal que van passar junts i una xerrada a la Fura dels Baus. Guillem Terribas va fer un vídeo. I va seguir pujant i pujant gent.
Publicat en el Diari de Girona, 31.03.12

La bona vida a Girona. Part 1

Rafel Vallbona, conductor del programa de televisió CARRETERES SEGUNDÀRIES, 21.02.11.

Ens hem quedat a Girona. Ens hi sentim bé: un àpat al Celler de can Roca, un llibre a la 22 i, de postres, un xuxet de can Castelló. I seguim pedalant-hi.
Si a Girona m’hi trobo bé, a la Llibreria 22 m’hi sento com a casa. De llibreria progre dels setanta a icona del talent i la creativitat que empeny la ciutat, en Guillem Terribas ha convertit una botiga en un centre d’agitació cultural. I això val molt.
http://carreteressecundaries.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/553

Guillem Terribas és el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó

El llibreter Guillem Terribas serà el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó de Girona que se celebra avui al matí a la plaça Salvador Espriu i que compta amb la col·laboració dels comerciants de la plaça. El Mercat s'ha decodat a l'estil de l'oest i es faran actuacions. El pregó es farà a les dotze i abans hi haurà una rua amb percussions des de la plaça Independència. Avui també hi ha carnavals a Sant Narcís, Sant Pau, Montilivi i Vista Alegre. En aquest darrer, sortiran per primera vegada els capgrossos de l'Agrupament Escolta i Guia Sta. Maria de Vista Alegre.
Diari de Girona, 17.02.12

EL TEXT
Molt bon dia GENT DE GIRONA, de RODALIES i de més enllà.
Estic molt conten d'estar avui aquí per pregonar la bona nova del carnestoltes 2012, de la gent que fa possible que cada dia de cada dia, aquest mercat, el Mercat del Lleó, s'ompli de gironins i de queviures. Al mateix temps, també cal dir-ho, estic sorprès d'estar avui aquí .
La meva relació amb la moguda-festa del carnestoltes és molt ambigua i fins i tot diria que gairebé nul•la. Encara més, hi tinc una mena de relació d'amor i d'indiferència. Mai m'ha acabat d'interessar.
Doncs que hi faig jo aquí i perquè he acceptat. El perquè m'han encomanat a mi aquest honor, es cosa de la junta del Mercat i el perquè ho he acceptat, ara mateix us ho explico..
L'any 1978, dos anys i poc més de la mort del Caudillo por lo gracia de Dios, a Girona és va tornar a recuperar la poca tradició que hi havia hagut del Carnestoltes. I la seva recuperació va ser de la mà de l'Assemblea d'Artistes de Girona, de la qual en formava part. Va ser poca cosa, una exposició bastant "destralera" i políticament (totalment) incorrecta. Vam muntar una festa al carrer, molt improvisada, però bastant concorreguda, a la rambla de Girona. Tot plegat, una nova revindicació de l'Assemblea d'Artistes de la festa, fins a les hores prohibida i bastant oblidada.
L'any després, el 1979, la gent del grup de teatre El Talleret de Salt, per fer diners, van organitzar una festa-ball de carnestoltes en el Pavelló de la Devesa. Em van demanar si la 22 podia fer-se càrrec de la producció. O sigui fer l'avançament de diners per organitzar la vetllada. Inconscientment vaig dir que si. Es va contractar la Orquestra Plateria i La Salseta del Poble Sec, lo millor del moment.. A la 22 veníem entrades anticipades. Tres dies abans havíem venut 6 entrades. Els costos de la festa pujaven a 400.000 ptes. El mateix dia, en Fonalleras i jo ens vam posar uns vestits negres, que ens donaven un posat serio i de "goriles" de discoteca i ens vam posar a la única entrada que vam habilitar perquè entrés el personal que anava de "farra" i a pesar-s'ho bé. A la una de la matinada, tocades, ja estàvem cansats de tant tallar entrades i veure entrar gent i més gent. Vam anar a taquilla a preguntar com estava la cosa. Ens van dir que ja havien contat més de 400.000 ptes., moment que en Fono i jo vam aprofitar per deixar la porta lliure i intentar de recuperar el que ens havíem perdut de la festa.
Fins el dia d'avui no havia tingut cap més contacte amb el Carnestoltes. I aquí em teniu obrint una nova etapa del Mercat del Lleó, en aquestes participatives i engrescadores festes d'hivern i que aquests any, sembla fet expressament, la decoració està ambientada i en un homenatge a una debilitat meva, que és el cinema i molt concretament a les pel•lís de l'oest. Fantàstic. Espero que aquesta moguda que munteu, que ja és una tradició, tingui llarga vida, pels segles dels segles. Espero que el dia d'avui sigui l'inicií d'una bona relació.
La meva relació amb el mercat, podríem dir que es nul•la. Sí que sóc un gran consumidor de productes comprats en aquest Mercat del Lleó , però per part de la meva dona. Això sí, un cop l'any no fallo i des de fa anys. I és el dia d'avui. M'encanta i m'encanto en les parades, amb les botigueres i els botiguers, amb la seva imaginació, la seva gresca i alegria. No paro de passejar, donar voltes, saludar a amics i coneguts, però sobretot, a mirar bocabadat la vostra imaginació. Encara, que aquest any hi trobo a faltar els dos carnissers que eren l'alegria del mercat. Llàstima!.
Penso que la festa del Carnestoltes s'ha de re inventar. En els seus inicis era un parèntesis de llibertat en que durant uns dies es podia fer tot allò i més perquè llavors vindrien dies, llargs dies d'abstinències de paraula, pensament i obra. Ara, pràcticament és carnaval tot l'any. És a dir, un campi qui pugui i fes el que vulguis. No estem reprimits de pensament, paraula i obres. O si?... per altra banda els polítics si posen tant bé, que ja estan avesats a sentir cada dia crítiques contra ells. Encara diria més, som nosaltres que ja els hem avorrit. La moral i la religió "oficials", no estant pas en el seu millor moment i no crec que estiguin en bona situació per donar exemple per tirar la primera pedra i de donar-nos classes de com ens hem de comportar.
Per tant, durant aquets dies no parlem de polítics de dretes, ni d'esquerra o d'allà on siguin. Ni parlar de capellans siguin de la religió que siguin; ni de xoriços, ni d'institucions que ens fan la punyeta. Oblidem per uns dies que tota aquesta mena de gent existeix. Ballem, mengem, juguem, ... rebolquem-nos i divertim-nos fins a morir. Que son quatre dies.

Això sí, no deixa-ho de venir i passar una bona estona pel Mercat del Lleó. Aquí hi ha pau, menjar i bona convivència. I sobretot, moltes ganes de gresca i d'imaginació.
Salut i força al canut.
Guillem Terribas.
informació gràfica: http://www.pedresdegirona.cat/mercatlleo/carnestoltes_index.htm

POETES

El 30 de novembre de 1984 va morir Joan Vinyoli. Tot i no conèixer gaire la seva poesia ni la seva persona, havia sentit parlar molt bé d'ell i, a més, feia poc que l'editor Xavier Folch l'hi havia publicat un llibre de poemes que va tenir unes molt bones crítiques i que els bons lectors de poesia van agrair, la publicació d'aquell llibre de poesia anomenat "Domini màgic"; aquell mateix dia li vaig dedicar una part de l'aparador de la llibreria a la seva obra.
Un mes després, de haver fet l'aparador, el vaig treure i vaig endreçar els llibres de Joan Vinyoli a la secció de poesia. Una vegada enllestida la feina, va entrar a la Llibreria el Poeta Juan Luis Panero. Era la primera vegada que el veia en persona. El vaig reconèixer per la seva participació en la coneguda pel·lícula de Jaime Chavarri "El desencanto", una pel·lícula que em va marcar molt i em va sorprendre gratament la seva visió no només pel seu contingut, sinó també per la manera d'explicar la història de la familia Panero, entre cinema i documental amb un blanc i negre que no era normal en aquella època. Doncs, això, que em va sorprendre l'entrada "triomfal" i silenciosa de Panero. No va dir res, va donar unes quantes voltes per la llibreria mirant i fullejant algun llibre exposats sobre les taules. Jo l'observava discretament. No hi havia ningú més a la Llibreria que ell i jo. Era mig matí d'un dia entre setmana. Al cap d'una estona, per a mi va ser llarga, suposo que devien ésser uns quants minuts, al passar pel meu costat, Panero em diu: Es curioso que en una libreria com esta, no haya ningún rincon dedicado al recuerdo del gran poeta catalan Juan Vinyoli que hace un mes que nos dejó. Vaig quedar blanc i indignat (interiorment) sense saber que dir-li, encara que li vaig explicar que feia un moment que acabava de desmuntar l'aparador dedicat a Vinyoli, sonava més a excusa que a veritat.
D'aquesta primera trobada i conversa amb en Panero, amb en Vinyoli de rere fons, és va iniciar una amistat amb el poeta castellà que viu a Torroella de Montgri, que encara dura.
Una anys més tard, en els actes paral·lels que la Llibreria 22 organitza amb la Sala la Planeta, les Propostes de poesia, dins el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, vam convidar a l'actor Lluís Soler, a que representés el seu espectacle en solitari sobre poemes de Joan Vinyoli. Per tal esdeveniment vaig convidar a Juan Luis Panero a veure la representació. El vaig col·locar a primera fila. En acabar l'espectacle, en Lluís Soler va estar com sempre perfecta, vaig acompanyar a Panero a saludar a l'actor. Panero va estar correcte li va fer algun comentari sobre alguns del poemes que havia interpretat i es van acomiadar. Vaig acompanyar, com he fet moltes vegades, amb el meu cotxe a Panero cap a Torroella. Durant el trajecte, en Panero em va comentar que no li havia agradat l’l'escenografia que havia triat Lluís Soler, per acompanyar l'espectacle, que consistia en tot de botelles buides de diverses marques de vins i licors. Que en Vinyoli bevia era sabut, em va dir Juan Luis Pamero, però que tampoc n'hi per tant, no cal posar a primera línea una debilitat que tenim molts mortals; el més important de Vinyoli no era el que bevia sinó el que escrivia.
Ara fa cosa d'un any, després de diverses cites aplaçades i no per culpa meva ni de Panero, que sempre és a Torroella esperant a ningú, vaig acompanyar a en Pep Solà Bohigas a veure a Juan Luis Panero a Torroella. Amb en Pep havíem parlat molt sobre el llibre que estava fent sobre Joan Vinyoli i la relació amistat de Vinyoli amb en Panero. Aquell dia, després de diverses cites aplaçades, en Pep li va poder entregar el seu llibre "la bastida dels somnis, l'obra de Joan Vinyoli 1914 · 1984", editat per Curbet edicions dins la col·lecció Fundació Valvi; un llibre molt ben treballat i amb estudi seriós i profund sobre la vida i l'obra de Joan Vinyoli, que en Pep el va treballar durant molts any i que amb en Panero li va encantar i agrair. Aquella tarda, a Torroella a casa d'en Panero vaig poder assistir, com altres vegades amb altre gent, a una mena de classe de literatura. En aquesta ocasió, entre dues persones coneixedores de la vida i la obra de Joan Vinyoli.
Guillem Terribas, publicat a la Revista EL PROCÉS/Revista contracultural a l'abast de ben pocs. Nº 1, febrer 2012 .

* La lectura completa de la revista a través de http://revistaelproces.wordpress.com

Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´

La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.

Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

> Més informació en EL PUNT-AVUI Foto: Joan Sabater http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/503069-reconeixement-local.html

BILINGÜISME

(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12

La trucada marginal: origen del caos

MARGIN CALL
Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.

NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL

L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.

Margaret

“Sóc una persona extraordinàriament pacient sempre que, al final, s'imposi el meu criteri”. Aquí tenen “la dama de ferro”. Ara han fet una pel·lícula sobre la vida de Margaret Thatcher i veig que ha tingut crítiques negatives. Facin com els que l'han criticat: no se la perdin. Darrerament, el cinema anglès ha ofert productes notables basats en personatges polítics. A The queen vèiem Isabel II lluitant contra ella mateixa per trobar la manera de gestionar políticament i emocionalment la tràgica mort de Lady Di. A El discurs del rei vèiem Jordi VI lluitant contra el seu defecte de parla quan es va convertir en rei de manera inesperada. I veiem ara Margaret Thatcher lluitant per trobar sentit al seu passat mentre la boira de l'Alzheimer ho va esborrant tot. Tractar figures públiques des d'un problema personal humanitza, inevitablement, el personatge i projecta un sentimentalisme que dificulta l'avaluació objectiva de l'acció política o els valors que representa. El públic va a veure La dama de ferro però surt havent vist Margaret. Els anglesos –en la novel·la, el teatre o el cinema– saben explorar la tensió entre veu pública i veu privada. Veient La dama de ferro un s'imagina els polítics de les nostres retallades asseguts a primera fila, encisats amb els principis polítics de la Thatcher. Ara, convé recordar que Cameron, conservador com ella, ha dit que la Meryl Streep està colossal (un oscar dat i beneït) però que la pel·lícula podia haver esperat. Sembla que ho digui perquè la Thatcher encara és viva, però s'ha d'entendre en clau política. Cameron sap que aquella radical només va ser fervorosament aplaudida en plena histèria nacionalista durant la guerra de les Malvines. Al final, el seu propi partit se la va treure del damunt per evitar-li una derrota electoral cantada. Avui, en plenes retallades arreu, el thatcherisme sembla una recepta hegemònica però ningú a Anglaterra apel·la al seu llegat. Curiosa paradoxa. I, amb tot, els seus principis van tenir gran influència i van trastocar les rutines de la dreta i l'esquerra. La pel·lícula és una ocasió, en un moment molt oportú, de revisar el llegat de la “dama de ferro”... via Margaret.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 15.01.12

Sola davant el perill

LA DAMA DE HIERRO
The Iron Lady
Regne Unit, 2011.
Direcció: Phyllida Lloyd.
Intèrprets: Meryl Streep, Harry Lloyd,
Jim Broadbent, Richard E. Grant.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama biogràfic.
Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 05/01/2012
Phyllida Lloyd és la reconeguda directora teatral que és va fer famosa arreu a través del famós i aplaudit musical “Mamma Mia” (2008) i que després de dirigir-lo al teatre el va dirigir pel cinema amb una interpretació extraordinària, divertida i simpàtica de la Meryl Strepp.
Les coses els hi devien anar bé, ja que la pròxima pel·lícula que ha realitzat Phyllida ha estat amb la mateixa Meryl Strepp que l’ha “vestit” de Margaret Thatcher, per fer la seva personal visió de la primera ministra anglesa, la primera de la història, d’aquesta famosa monarquia, governada molt sovint per dones amb “geni”.
La pel·lícula comença amb una Margaret Thatcher, a casa seva, sola, amb 80 anys, en una decadència tant física com mental. Els fantasmes dels seus records van apareixent i es van mostrant de jove, ajudant a els seus pares que tenen una botiga d’ultramarins, molt estrictes, austers i criada com a devota metodista. Va estudiar química a Oxford, un èxit personal poder entrar en un ambient que no era de la seva classe. Aquest fet la marcarà contínuament, el seu desplaçament d’un tipus de societat en la que ella no pertany. El seu contacte quotidià amb el marit, que fa dos anys que es mort, però que ella el continua tenint present i parlant amb ell, fent-li de dona i cuidant-lo amb les petites coses quotidianes, com el que s’ha de vestir o menjar, és el que més ens mostra la directora. El seu marit, Denis Thatcher, fou un alt càrrec d’una empresa de petroli, li va pagar els estudis de dret i és va llicenciar dos anys després de casar-se, l’any 1953, el mateix any que va tenir els seus dos fills, bessons, Carol i Mark.
La pel·lícula ens va mostrant més la part íntima i personal de la Tatcher que la seva vida política, que també hi surt. Les seves decisions criticades, la seva lluita contra els sindicats, les grans manifestacions contra la seva severa política conservadora... Les discussions en el parlament, amb els seus assessors i ministres... Curiosament no surt mai cap trobada amb la Reina Isabel II. Una altre curiositat, que ja es mostrava en la pel·lícula “The Queen” (Stephen Frears 2006), és que tant ella, com el primer ministre Blair a “The Queen”, miren molt la televisió per saber que passa en el món i en el seu entorn. Ella s’assabenta que la volen destituir a traves de la televisió, i Blair s’assabentava del que feia la Reina a través del que deia la televisió.
Phyllida Lloyd ha sabut compaginar molt bé el ritme de la pel·lícula, combinant les parts intimes, amb les públiques i amb documents de l’època, que recorden que la Margaret Thatcher va ser primera ministra durant onze anys (1979 - 1990).
Finalment cal ressaltar la gran interpretació que en fa la Meryl Streep de la primera ministra i, sobretot, el treball de la veu, que sens dubte en versió doblada és perd la meitat del treball d’aquesta gran actriu camaleònica. També, esmentar el treball dels actors secundaris així com el d’ambientació de l’època .

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut

Els millors films del 2011

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tria ‘Melancolia', de Lars von Trier.

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat "Melancholia", de Lars von Trier, com a la millor pel·lícula projectada a les pantalles gironines el 2011. La segona millor pel·lícula és "True grit" (Valor de llei), dels germans Coen, i la tercera, "L'arbre de la vida", de Terrence Malick. De la resta de votacions és remarcable que el sisè lloc l'ocupa "Los pasos dobles", del cineasta gironí Isaki Lacuesta, l'únic autor que té dues pel·lícules puntuades (amb La noche que no acaba). El resultat de les votacions denota que ha estat un dels anys més igualats pel que fa a les pel·lícules amb més suport del col·lectiu, malgrat la diversitat manifestada en les llistes particulars de cadascun dels seus membres. També cal remarcar que la majoria de títols han estat rodats per irectors consagrats.
Rere les tres primeres els crítics gironins han situat "Misterios de Lisboa", "L'Havre", l'esmentada "Los pasos dobles","Cisne negro", "Jane Eyre", "Le père de mes enfants" i "Habemus papam" i "The artist", empatades en el desè lloc.
En el cas del film guanyador, "Melancholia", és un dels títols més venerats per la crítica especialitzada tot i que la seva presentació al festival de Canes es va veure envoltada d'una forta polèmica arran d'unes declaracions inoportunes del seu director. Protagonitzada per Kirsten unst i Charlotte Gainsbourg en els papers principals, narra en dues parts com la col·lisió imminent d'un asteroide contra el planeta Terra és assumida de manera diferent per dues germanes, l'una fectada per problemes psicològics i l'altra amargada per la vida que porta.
A "True grit" els Coen porten el seu estil al marc del western, crepuscular –com podia ser d'una altra manera?–. Amb una introducció i un final magistrals, la parella de cineastes desglossa una història típica de venjança basada en un clàssic menor de Henry Hathaway protagonitzat per John Wayne, el personatge del qual encarna en aquest remake Jeff Bridges, que no desmereix el seu predecessor.
Pel que fa a "L'arbre de la vida" és un dels films més ambiciosos de tots els temps (recorda en part 200: una odissea de l'espai) perquè vol visualitzar una cosa tan intangible com la creació del món des d'un punt de vista espiritual i focalitzat en la història d'una família marcada per la rigidesa moral impartida pel pare (Brad Pit). Tot rodat com si fos un gran poema audiovisual, la pel·lícula ha rebut una divisió d'opinions ben contrastades.
Els crítics que han votat són Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Publicat en El Punt-Avui 09.01.12

Cementiri marí / Un sofà a la riba

Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11

Quan la mentida ens millora la vida

La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.