LA ISLA PERDIDA, full de sala Cinema Truffaut

Títol original: Haunted Heart

País: Espanya, 2024

Direcció: Fernando Trueba

Guió: Rylend Grant, Fernando Trueba

Intèrprets: Matt Dillon, Aida Folch, Juan Pablo Urrego, Kika Georgiou, Polydoros Vogiatzis

Gènere: Thriller. Drama. Romança

Durada: 128 minuts

Idioma: Anglès

Subtítols: castellà

LA ISLA BONITA 

Encara que la pel·lícula té factura majoritàriament espanyola, el seu títol és Hauted Heart, la versió original és en anglès i alguna frase en grec, per tant, la versió que estem passant al Cinema Truffaut, és la versió original. Per cert l' Aida Folch, parla un anglès perfecte.
L'acció del film passa en una illa molt bonica, amb molta llum i amb vistes més que envejables. Una illa que de fet només hi ha un restaurant que treballa molt a l'estiu i que està regentat per un anglès, que al mateix temps n'és el cuiner i amb posat d'amargat (tipus Bogart a Casablanca) i amb un passat misteriós, que està interpretat per Matt Dillon d'una manera eficaç i a voltes repetitiu.
A l'illa un bon dia hi apareix una noia que es diu Alejandra, Àlex pels amics, de Barcelona (interessantíssima l'Aida Folch) que no sap nedar, que es mareja anant en barca i que està contractada per fer de "maitre" en el restaurant, però hi arriba uns dies tard i la seva feina està ocupada per un noi. Gran emprenyada per part d'ella que fins i tot li surten uns insults en castellà. Al final, el propietari, sense deixar el seu posat d'home dur, la contracta com a cambrera. Fins aquí la introducció de la història que ocupa els primers 20 minuts del film.
Llavors la cosa es complica, enamorament, malentesos, gelosies, festes, situacions estranyes, a la recerca del passat d'un i de l'altre amb sorpreses i al final acaba sent un film de suspens i tragèdia.
Fernando Trueba, 69 anys, és una icona dins el cinema espanyol i, també, internacional, que sovinteja amb coproduccions de fora d'Espanya i moltes vegades amb actors internacionals, majoritàriament de parla anglesa, com es en el cas d'aquesta pel·lícula La Isla perdida, que es en Mat Dillon. Fernando Trueba, com la majoria de gent sap d'ell, es el responsable de films com Belle Epoque (1992 que va obtenir l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera); La niña de tus ojos (1996); Chico y Rita (2010) Calle 54 (2000, que va inaugurar la segona etapa del Truffaut) Two Much (1995) i la seva primera pel·lícula Opera Prima (1980). Aquestes referències donen prestància i una credibilitat d'un director que sap fer cinema. De totes maneres aquest fet que sigui un home de cinema i que tingui tantes referències cinematogràfiques, fa que en les seves pel·lícules sempre tens la sensació de que ja saps de que va i anirà, que com diuen els francesos és un "dejà vu" moltes vegades.
Fernando Trueba té la sort de comptar amb una actriu que no li ha fallat mai, l'Aida Folch. En tres pel·lícules l'ha dirigit: El embrugo de Sanghai (2002), La Reina de España (2016) i ara aquesta La isla perdida, de protagonista absoluta. I l'altre protagonista, el mític actor Matt Dillon, que va protagonitzar dues pel·lícules de Francis Ford Coppola, que han fet història, totes dues el mateix any 1983 La ley de la Calle i Rebeldes. Posteriorment l'hem vist amb Todo por un sueño ( Gus Van Sant 1995) o Crash (Paul Haggin 2004).
Matt Dillon, en aquest film (que també n'és productor) està correcta amb la seva interpretació del propietari del restaurant i com he dit, amb un passat no gaire recomanable.
Tot plegat ens trobem amb una pel·lícula que és llarga i es fa llarga, que té una durada de 128 minuts, en moments magistrals, amb unes vistes i una llum extraordinàries, els exteriors estan rodats a Grècia i amb una interpretació de l'Aida Folch que manté l'interès per una història que va canviant (a bé) a mesura que passa el temps.
Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona.

CINEMA TRUFFAUT. Reposicions d'estiu * 2024

 Tràiler de les pel·lícules que es projecten en el Cinema Truffaut de Girona, del 02 al 23 d'agost. Son recuperacions de films que podem tenir el seu interès recuperar-los en versió original. DESCONOCIDOS / FERRARI/ SALA DE PROFESORES / LA CASA.

PETONS MATINALS * I part 2024

 Petons matinals que cada dia penjo en el "Face" per donar el bon dia al personal. Primera part. Primer semestre. Gener / Juny 2024.

Guillem Terribas.

Cinema i autocinema al GEiEG

Foto: G;T;R

El cinema Truffaut és un equipament de l’Ajuntament de Girona que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que presideix Guillem Terribas i que està allotjat a l’equipament cultural el Modern, és a dir a l’antic cinema Modern de Girona. El Truffaut programa pel·lícules en versió original i se’n surt. La gènesi original cal buscar-la l’any 1990 en l’oferta de l’empresari Narcís Agustí, content per un premi que havia rebut a nivell dels crítics del país, que va oferir als crítics de cinema gironins que programessin el que volguessin durant una setmana al desaparegut cinema Catalunya 3. Va ser un èxit que es va repetir l’any següent de tal manera que els crítics, que llavors eren bàsicament els que estaven lligats als dos diaris de la ciutat i a les emissores de ràdio, van proposar fer la programació durant tot l’any. No va ser possible. Però el 1992 va sorgir la oportunitat de programar entre setmana i en hores de vespre-nit a la que fins llavors era la sala X del Modern, i es va fer rebatejada com a cinema Truffaut. I allà, d’acord amb els empresaris, van començar a programar pel·lícules en versió original, de manera que poc després la sala segona ja era només per a ells. Amb les obres del Modern el Truffaut va ser acollit després pels cinemes ABC de la plaça Jordi de Sant Jordi, de l’empresa Regàs, que tenia Josep Maria Pallàs de programador, i allà van estar mentre van durar les obres al Modern, on van tornar i estan instal·lats perquè van guanyar, ja constituïts legalment, el concurs per a la gestió. El cinema Truffaut, que forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas, és també la seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona.

El motiu d’aquest article és que el col·lectiu va col·laborar amb l’Ajuntament en la programació i la presentació del cicle de cinema al carrer Truffaut d’Estiu, que es va celebrar durant anys a la plaça Josep Pla de Girona. Fa temps l’experiència va acabar per diverses raons, entre les quals, les burocràtiques. Però aquest any han tornar les sessions de Cinema a la Fresca. I ho fan en col·laboració amb el GEiEG, a les instal·lacions del Grup de Sant Ponç i de Palau-sacosta. La setmana passada, el dia 2, es va celebrar, amb èxit d’assistència, la primera sessió amb la projecció de Saben aquell, la pel·lícula de David Trueba amb gran interpretacions sobre la vida d’Eugenio. I demà, dia 9, a les deu del vespre, la segona pel·lícula a Sant Ponç. S’hi podrà veure Sis dies corrents, de la directora Neus Ballús, on s’explora, en clau de comèdia, els perjudicis en les relacions humanes, on es barreja ficció i realitat i es retrata la vida de treballadors d’una empresa de lampisteria i electricitat.

I torna també l’autocinema a la fresca, per veure cinema des del cotxe. El GEiEG i el Truffaut repeteixen iniciativa. Serà el dimarts dia 16, també a partir de les deu del vespre, al complex del GEiEG a Palau, al camp de llançaments. Ho podran escoltar per una freqüència per la ràdio del cotxe, però també per uns altaveus per a tots aquells que hi arribin en moto, bicicleta o patinet. Allà s’hi programarà Mad Max: Furia en la carretera. Ah, i totes les

projeccions són gratuïtes i obertes al públic.

JORDI GRAU, "Mirades" publicat en el Punt/Avui el 08.07.2024 

Dos grans escriptors de diaris: Miquel Pairolí / Manuel Cuyàs.

Fa tretze anys, de bon matí d’un 6 de juliol, en Guillem Terribas em trucava per donar-me la trista però esperada notícia de la mort d’en Miquel Pairolí. Demà farà ja tretze anys de la seva desaparició física i encara trobo a faltar el seu article diari on passava revista a l’actualitat però també a tantes altres coses més; llegir-lo s’havia convertit en una necessitat diària. Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955) va morir jove, amb 55 anys, quan li restaven les millors planes per escriure, tot i que el nivell de les que ens va deixar, al diari, a les seves novel·les, als assajos literaris, als dietaris i les biografies que va escriure, és d’un alt valor literari, com li ha reconegut la crítica. Queden els seus llibres, que agafen pes literari amb el pas dels anys i que, com sempre que escric sobre en Miquel, els animo a llegir. Ell, com tants, però més que ningú, va patir allò de la frontera mental de la Tordera i essent un gran escriptor va haver de passar per ser “un gran escriptor gironí”.

Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Foto: R. Esteban 

Pensar en Miquel Pairolí em porta sempre inevitablement a Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020). Va ser també una patacada, la seva mort en plena pandèmia, perquè tots esperàvem que el trasplantament de medul·la aniria bé. No va ser així. També trobo a faltar el seu article diari. Quan en Miquel Pairolí es va trobar malament i només podia escriure tres dies a la setmana, li vaig demanar a en Manuel Cuyàs que ocupés el seu lloc. Després, quan en Miquel va publicar el seu mític Teló, el darrer article, en Cuyàs el va substituir. Era un risc, perquè en Pairolí tenia un públic fidel, era un analista fi de la situació, seriós però irònic i amb una mala llet que no necessitava paraules gruixudes. Però va ser un encert. En Manuel era radicalment diferent: era divertit, irònic, punyent. Podia semblar més superficial, però no ho era. Són dos dels grans escriptors de diaris que ha tingut aquest país, lamentablement morts massa joves.

He dit escriptors de diaris. Els dos van fer de periodistes i eren molt bons, però eren alguna cosa més que periodistes a la recerca de la notícia, tot i que ho feien. Eren escriptors, excel·lents columnistes. En Miquel excel·leix en els seus Dietaris que ha reeditat Editorial Gavarres. En Manuel va triomfar com escriptor de les Memòries de Jordi Pujol, amb el seu llibre biogràfic El nét del pirata, els seus llibres de temàtica mataronina i els seus article ara recollits a El Mataró de Manuel Cuyàs. Un altre cas en que no ser barceloní el va perjudicar massa.

Eren diferents, però molt bons. En Miquel va estudiar Filologia i en Manuel Història. Van donar classes com a mestres de català. El de Quart era reservat i es va tancar a Palol d’Onyar, per fer obra. En Manuel no parava de córrer tertúlies perquè era el tertulià perfecte, sempre irònic, sempre sortia amb un ciri trencat, sempre protagonista, a L’Oracle o amb en Grasset al 3/24. Eren bons en tot, però eren uns columnistes excelsos. Encara ara penso què escriurien sobre la situació del país i m’ho puc imaginar. Segur que es farien llegir i, a la seva manera, ens farien pensar. Els trobo molt a faltar: L’Escaire d’en Miquel. Els Vuits i nous d’en Manuel.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt/Avui 05.07.2024

FUERA DE TEMPORADA, full de sala del Cinema Truffaut.

FUERA DE TEMPORADA
(Hors saison) França, 2023
Direcció: Stéphane Brizé
Guió: Stéphane Brizé, Marie Drucker Intèrprets: Guillaume Canet, Alba Rohrwacher, Sharif Andoura, Lucette Beudin Durada: 115 min
Gènere: drama
Idioma: francès
Data d’estrena: 05/07/2024 

UN HOME I UNA DONA

Amb un començament totalment tranquil, sense presses, predominant el blanc, el protagonista d’aquesta història entra en un hotel/balneari, que està situat en un poble petit de la costa oest del nord de França. No gaire lluny de París, que és on viu el nostre protagonista. La recepcionista de l’hotel, en silenci, només se sent el soroll del teclat de l’ordinador, està omplint la fitxa del nostre protagonista, que en contrast amb el blanc predominant en tot l’entorn, porta un abric fosc, els cabells foscos i la barba curta, també fosca. La recepcionista una vegada omplerta la fitxa i d’explicar-li alguns detalls de l’hotel, li dirà, a escala personal, que és una gran fan d’ell i que ha vist totes les seves pel·lícules. És així que sabrem que el nostre protagonista és un conegut actor de cinema i que es diu Mathieu (interpretat per un convincent Guillaume Canet). 

Enmig de silencis, del color blanc, acompanyat de persones ja de certa edat, sabrem que l’actor ha deixat la companyia de teatre enmig dels assajos d’una obra que s’havia escrit i es representava per a ell, ja que era la primera vegada que actuava en una obra i en un teatre. Desolat, deprimit, amb un senti de culpabilitat... sol, passa les hores, fins que un dia rep una nota.

En aquest poble, gris, humit, amb un mar nerviós i amb molta boira i humitat, hi viu una antiga amiga, que va ser més que una amiga. Ella, que es diu Alice (molt ben interpretada per l’actriu italiana – que en un dels diàlegs fa broma sobre el seu accent- Alba Rohrwacher, que entre altres films va participar en la reconeguda pel·lícula italiana Lazzaro felice, dirigida l’any 2018 per la seva germana Alice Rohrwacher) viu feliç, té una filla, toca i ensenya piano i viu feliçment casada amb un metge que es diu Xavier, i no és català. Ell, actor famós, viu bé, té un fill i està feliçment casat amb una coneguda periodista de televisió. I doncs, per què passa el que passarà?
Stéphane Brizé, cinquanta-set anys i director entre altres del film Un mundo nuevo (2021) agafa aquesta delicada història i ens l’explica sense presses, agafant-se el seu temps, mirant molt de prop les reaccions dels dos protagonistes, utilitzant primers i primeríssims plans. I per fer-ho no s’inventa res, no fa coses estranyes amb la càmera i el muntatge, utilitza les velles i efectives claus per explicar aquesta romàntica història d’amor.
Fuera de Temporada és un film íntim, que sap mantenir l’equilibri d’aquesta història d’amor sense caure en el ridícul. És clar, que aquest fet, tot s’ha de dir, s’aconsegueix amb el bon afer dels dos actors que es compenetren i es creuen la història i la fan creïble, agradable i fins i tot aconsegueixen que no es noti (tant) de què és un pèl lenta.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Cinema Truffaut.

Girona torna a tenir cinema a la fresca gràcies al Truffaut i el GEiEG

Les dues entitats amplien la seva col·laboració programant dues projeccions obertes a tothom i gratuïtes a l’aire lliure, i fent també una sessió d’autocinema, a Palau.

Aquest estiu, Girona tornarà a tenir Cinema a la Fresca. Seran tres sessions, dues a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç i una tercera, d’autocinema, al complex de Palau.

La iniciativa sorgeix de la col·laboració que l’entitat i el Cinema Truffaut mantenen durant els mesos d’estiu, oferint avantatges als socis i sòcies, coincidint amb el cicle de reposicions, i que ara s’amplia amb una programació de projeccions a l’aire lliure, obertes a tothom i amb entrada gratuïta. 

La primera sessió tindrà lloc demà dimarts, 2 de juliol, a les instal·lacions de Sant Ponç, a partir de les 22 h amb la projecció de Saben aquell, pel·lícula dirigida per David Trueba i interpretada per David Verdaguer i Carolina Yuste, que relata els inicis de l’humorista Eugenio.

El cicle seguirà dimarts, 9 de juliol, amb Sis dies corrents, una comèdia romàntica catalano-francesa dirigida per Neus Ballús i protagonitzada pels treballadors d’una petita empresa de lampisteria i electricitat de les afores de Barcelona.

La programació es tancarà dimarts 16 de juliol amb una sessió d’autocinema al camp de llançament de les instal·lacions del GEiEG de Palau, amb la projecció de Mad Max: fúria en la carretera. Tothom i serà benbingut.

El GEiEG de Sant Ponç ja havia acollit dues projeccions de cinema a la fresca l’any 2001 i el cinema Truffaut ja havia impulsat sessions d’autocine fa uns anys.

Per altra banda, més endavant s’anunciaran els títols del cicle de reposicions d’estiu que es projectaran al Truffaut durant el mes d’agost que, en aquest cas, els socis i sòcies del club esportiu gironí disposen de dues entrades gratuïtes.
Jordi Camps, publicat en el Punt Avui 02.07.2024

La novel·la «Aterratge» d’Eva Piquer guanya el premi literari Setè Cel

El guardó, dotat amb 3.000 euros, és l'únic que té en compte lectors i bibliotecaris en la decisió final.

Eva Piquer. Foto: Catorze. 

La novel·la Aterratge, d’Eva Piquer –fundadora i directora de Catorze–, ha guanyat el 18è premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada en català durant l’any 2023. Dotat amb 3.000 euros, aquest guardó està impulsat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Salt en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona. El Setè Cel és l’únic premi literari català que té en compte els lectors i els bibliotecaris en la decisió final. El premi es lliurarà l’11 de juliol a la biblioteca Iu Bohigas de Salt, a quarts de vuit del vespre.

Les tres obres finalistes d’aquesta edició, triades d’entre totes les que es van publicar el 2023 en llengua catalana, eren Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, i la que ha resultat guanyadora: Aterratge, d’Eva Piquer. El jurat del premi Setè Cel el presideix Vicenç Villatoro i en són vocals Guillem Terribas, Miquel Berga, Albert Rossich i Margarida Casacuberta, així com l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, i el regidor de Cultura, Toni Vidal, amb veu però sense vot. Aquest jurat designa les tres novel·les finalistes d’entre les vuit obres més votades per les biblioteques públiques de Catalunya. També participen en la deliberació diversos clubs de lectura.

“Em fa una il·lusió immensa que m’hagin donat el premi Setè Cel de Salt –ha declarat l’autora del llibre guardonat– perquè crec molt en els premis a obra publicada, perquè m’agrada que en la decisió hi participin lectors i bibliotecaris, perquè els membres del jurat són persones amb criteri literari i perquè les altres dues novel·les finalistes són esplèndides, no se m’acut una companyia millor. Aterratge és el millor llibre que he sabut escriure fins ara i vull pensar que aquest reconeixement farà que voli més amunt”. Aterratge narra la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe. Estructurada en tres plans narratius, l’obra explora el tema de la supervivència a partir d’una dona que està transitant cap a la llum i d’un pilot d’avió que va patir un accident a Islàndia mig segle enrere.

Aterratge l’ha publicat el segell Club Editor en la versió original catalana i l’editorial Tránsito en castellà, amb traducció de Celia García Abellán.

Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista cultural. Edita i dirigeix el digital literari i de creació Catorze des del 2014. Imparteix tallers d’escriptura creativa. Ha treballat a la secció de cultural del diari Avui i ha col·laborat a diversos mitjans. Ha estat corresponsal a Nova York i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2006 va rebre el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Va ser directora literària de l’editorial Thassàlia. Com a novel·lista, va debutar en el camp de la literatura infantil i juvenil amb La noia del temps (premi El Vaixell de Vapor 1996). L’any 2002 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Una victòria diferent. També ha escrit llibres de no-ficció com La feina o la vida (2010), Evasions (2018) i Com abans de tot (2021), entre d’altres. L’any 2003, després d’un silenci novel·lesc de dues dècades, va publicar Aterratge.

Publicat a la Revista Digital Catorze  02.07.2024

LLUÍS MATEU, premi 3 de Març 2024

Lliurament a Salt del Premi 3 de Març 2024 a Lluís Mateu ( Salt 18 de juny de 1943). Imatges de l'acte de Guillem Terribas, TV·3. Realització de Guillem Terribas Roca.

HIT MAN, full de Sala del Cinema Truffaut

HIT MAN
Estats Units, 2023
Direcció: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater, Glen Powell,
Skip Hollandsworth
Intèrprets: Glen Powell, Adria Arjona,
Austin Amelio, Retta
Durada: 113 min
Gènere: thriller
Idioma: anglès
Data d'estrena: 07/06/2024

Impossible..., però mentida

El subtítol "asesino por casualidad" que li han posat al títol original de Hit Man, hi sobra totalment. Encara diria més: despista. No té res a veure amb aquesta comèdia singular i molt original, com és el cinema del director Richard Linklater; director que li agrada explicar històries "reals com la vida mateixa", com ho ha fet amb la deliciosa i recomanable trilogia Antes del amanecer (1995), Antes del aterdecer (2004) i Antes del anochecer (2013). Per cert, potser ara tocaria ja una quarta. I no oblidem la meravellosa i interessant Boyhood"- Momentos de una vida- (2014). 

Linklater, en aquesta ocasió, s'ha inspirat lliurement amb la història de Gary Johson, un mediocre professor universitari de Filosofia i Psicologia, dels Estats Units, que en hores lliures col·labora amb la policia. Portant així una doble vida, que utilitza per als seus interessos. I no sempre li surt bé.

L'ha ajudat en la creació de la història, o sigui en el guió, l'actor protagonista del film, Glen Powell, que el vam poder veure com a actor secundari en films com Top Gun: Maverick (2022) o en la divertida i interessant La Sociedad literaria y el pastel de piel de patata (2018).

Hit Man té un començament trepidant i al mateix complicat fins que no entres en el joc que et proposa el director, i a la darrera mitja hora la cosa s'anima tant que estàs completament integrat en la complicada història i preocupat de com pot acabar tot plegat.

El film de Linklater té els paral·lelismes amb el film de Lawrence Kasdan Fuego en el cuerpo (1981) del sexe, l'atracció i la curiositat per saber-ne el desenllaç, i fins i tot es pot emparentar amb l'apassionant film de suspens d'Alfred Hitchcock Con la muerte en los talones (1959).

S'ha de dir que a part de les bones arts del director, cal ressaltar la bona actuació i la bona química dels actors protagonistes i els efectius actors secundaris. Gran descobriment de l'actriu protagonista Adria Arjona, que està esplèndida, seductora i creïble en el paper del personatge que complica la vida del protagonista d'aquesta història esbojarrada, que sens dubte no us deixarà indiferents com ha fet amb la crítica internacional, que uns la detesten i molts d'altres la deixen com un extraordinari joc ple bons moments i com una obra mestra. Mireu aquesta història amb ganes de veure una comèdia negra, un thriller modern i antic al mateix temps. Divertida, apassionant, misteriosa, intrigant... intel·ligent, diferent. Singular.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Trailer  

 

Françoise Hardy - Tous les garçons et les filles

fa 3 anys #LeaSeydoux #França #París

Llançada al juny de 1962, va ser un gran èxit a França i el primer de Françoise Hardy. La cançó ha estat gravada per Eurythmics, Saint Etienne, Cœur de Pirate, Pomme i molts altres artistes. Vídeoclip filmat a París amb Léa Seydoux.

La festa del GIRONA F.C. en tres minuts

El diumenge 26 de maig de 2024 més de 30.000 persones es van aplegar a la Copa (a la Devesa de Girona) per celebrar la proesa del Girona C.F. durant aquesta temporada a la Lliga Espanyola. Han quedat tercers (Madrid, Barcelona, Girona...) i per primera vegada jugaran a la Lliga de Campions de la UEFA. Imatges, realització i muntatge de Guillem Terribas una setmana després.

Edició Limitada: Guillem Terribas & Guillem Terribas

Durant més d sis anys, en Joan Roura realitzador i productor del programa de TV "Edició Limitada" que ha conduit Guillem Terribas i que s'ha emès per Televisió de Girona, ha arribat a la seva fi (sembla ser) i després de 100 converses en diverses personalitats del mon de la cultura, la societat, la política el darrer programa ha estat una conversa entre en Guillem Terribas i en Guillem Terribas. El programa es va gravar fa mig any i s'ha emès per TVGI el 29 de maig de 2024,

SEGUNDO PREMIO, full de sala Cinema Truffaut.

SEGUNDO PREMIO Espanya, 2024 Direcció: Isaki Lacuesta, Pol Rodríguez Guió: Isaki Lacuesta, Fernado Navarro Intèrprets: Daniel Ibañez, Cristalino, Stéphanie Magnin, Mafo Durada: 109 min Gènere: drama Idioma: castellà
Data d'estrena: 24/05/2024

Llums i ombres d'una generació

Una vegada més Isaki Lacuesta ens aproxima, ens explica (a la seva manera) la història d'uns personatges, o d'un grup (com és en aquest cas) com ja ho ha fet d'una manera original i molt personal en films com Cravan vs Cravan (2002) un documental molt premiat sobre el poeta i boxejador Arthur Cravan ; La leyenda del tiempo (2006), una aproximació extraordinària al malaguanyat Cameron de la isla; La noche que no acaba, sobre l'estada de l'Ava Gardner entre nosaltres durant el rodatge de Pandora y el holandes errante ( 1951)... per dir-ne alguns dels films que investiga sobre la vida de personatges singulars i que l'Isaki tan bé ha sabut portar al cinema, creant una marca, una manera d'explicar històries. Històries com ho va fer en la seva darrera pel·lícula, Un año, una noche (2022) inspirada en el llibre Paz, amor y death metal de Ramón González, sobre la matança del Teatre/discoteca Batclan de París.

En el cas de Segundo Premio, Isaki Lacuesta n'ha fet el guió juntament amb Fernando Navarro i l'ha dirigit amb la col·laboració de Pol Rodríguez, i aquesta vegada ens aproxima a la biografia del grup musical molt conegut els anys noranta: Los Planetas. L' Isaki ens mostra el procés de creació i la relació entre el grup format per tres nois: Juan Rodríguez (Jota) veu i guitarra; Florent Muñoz guitarra, que es coneixen a principis dels anys noranta i formen un grup que s'anomena Los Subterráneos, que amb la incorporació, més tard, de Paco Rodríguez a la bateria i de la noia May Olive al baix, en sortirà el grup Los Planetas.

Lacuesta ens introdueix a la història d'aquest grup en un moment de crisis, en un moment en què el grup s'està desfent, en un moment de crisis de creació i de mal rotllo entre ells, sobretot amb la May. També és el moment en què el grup està preparant un nou disc, que volen gravar-lo a Nova York, cosa que també comporta els seus problemes amb la companyia discogràfica. Curiosament, en alguns moments m'ha recordat el recomanable documental de sis hores sobre la gravació del darrer disc de The Beatles i la seva famosa actuació en el terrat de l'edifici d'Apple records de Londres, que podeu veure a la plataforma Disney+.

A Segundo Premio, a part de la història d'aquest grup de Granada, viurem l'ambient d'una època que hi havia moltes coses per fer. En un moment creatiu i amb ganes de viure i de fer coses. Viurem la música d'aquella època, les discoteques i les actuacions d'uns grups de rock, als quals no els hi calia tota una parafernàlia de llums i de so per fer vibrar l'entusiasme dels seus seguidors. I, això, l'Isaki i en Pol Rodriguez ho saben mostrar i explicar molt bé, tant, que entres a la màgia del grup, de l'època sense adonar-te i amb una certa enveja i nostàlgia.

Segundo Premio també és la història d'una amistat i d'amor. De compartir una vida i una experiència. Una relació envejable i al mateix temps complicada. Una relació de compartir la creació, la vida i les ganes de viure-la, tot i les seves complicacions. Una vegada més Isaki Lacuesta sap treure tot el suc d'un temps i una gent, que són originals, singulars i creatius i, comparteix amb l'espectador la seva admiració i curiositat. Finalment, només recalquem que tant l'Isaki Lacuesta com el productor de la pel·lícula, Edmon Roch, són membres fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Tot un orgull.  

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

10 anys (sense) MODEST PRATS

 

Acte de recordatori dels 10 anys de la mort física de MN. MODEST PRATS i DOMINGO ( 5 de setembre del 1936 / 29 de març del 2014 ) celebrat a l'Auditori del Centre Cultural de La Mercè, el 21 de març de 2024. Amb la participació de MARIÀGELA VILALLONGA, ERNEST FOLCH, MONTSERRAT TERRADAS, NARCÍS COMADIRA, MÀRIUS SERRA, PERE DOMÈNEC, FRANCESC PÈLACH, FÀTIMA DALMAU, MONTSE VEHÍ, NARCÍS IGLESIAS, FRANCESC FELIU, ALBERT ROSSICH, DOLORS VIDAL, DOLORS OLLER, XAVIER GRASSET, PEP NADAL, SÍLVIA LLACH, LLUC SALELLAS. Guió i direcció JOSEP M. FONALLERAS, amb la col·laboració de Guillem Terribas. Presentació a càrrec de JOSEP M. FONALLERAS. Imatges, realització i muntatge de GUILLEM TERRIBAS.

GIRONA TEMPS DE FLORS 2024 / JARDINS DE JOSEP TARRÉS

Imatges del primer dia de "Girona Temps de Flors 2024" en el seu primer dia, dissabte 11 de maig. Inauguració de l'exposició i de la Plaça Jardins de Josep Tarrés. Realització i imatges de Guillem Terribas Roca

Cicle WIM WENDERS en el Cinema Truffaut.

Del 6 de maig i fins el 17 de Juny la Filmoteca de Catalunya en seu a Girona en el Cinema Truffaut, es farà un cicle dedicat al director alemany Wim Wenders, amb les següents pel·lícules: ALICIA EN LAS CIUDADES / ALICE IN DEN STÄDTEN / EN EL CURSO DEL TIEMPO / IM LAUF DER ZEIT / EL AMIGO AMERICANO DER AMERIKANISCHE FREUND / EL ESTADO DE LAS COSAS / DER STAND DER DINGE / PARIS, TEXAS / TOKIO-GA / EL CIELO SOBRE BERLIN / DER HIMMEL ÜBER BERLIN. Cada Dilluns. Per a més informació https://www.girona.cat/adminwebs/docs... / Girona Maig 2024 / Guillem Terribas.

Guillem Terribas i Jordi Basté parlen de 'delícia de text, altament recomanable' sobre 'la sala d'estar és un camp de futbol" a LV @arallibres. Aquest text el penjava Josep M. Fonalleras en el "Face" del 26 d'abril de 2015. El text de la Vanguardia es d'en Jordi Basté. El dia 22 d'aquell mateix mes jo havia anat en el seu programa a parlar de llibres per primera vegada.
 

Bolaño a Dues Mans: JOSEP M. FONALLERAS / GUILLEM TERRIBAS

Una conversa a dues mans entre l'escriptor JOSEP M. FONALLERAS i GUILLEM TERRIBAS, llibreter, on es tractaran d'una forma més intimista els aspectes biogràfics i literaris sobre l'escriptor xilè Roberto Bolaño, qui passà la major part de la seva vida entre Girona i Blanes

EXPOSICIÓ "OBRA RECENT" de GUILLEM TERRIBAS, en el Centre Cívic del Barr...

Imatges/document de l'exposició de Guillem Terribas "Obra Recent" en el en Centre Cívic del Barri vell de Girona del 5 al 30 d'abril de 2024. Les imatges hi ha un recorregut en 'obra de Guillem Terribas i les imatges del dia de la inauguració i de l'exposició. Imatges de Guillem Terribas, Martina Espot i Quim Curbet. la realització i muntatge es d'en Guillem Terribas.

Pre-Sant Jordi 2024. Autors signant a la Llibreria 22

El divendres 19 a la tarda i el dissabte 20 d'abril 2024 al matí diversos autors de diverses editorials van passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar els seus darrers llibres i que molts d'ells poden ser els més demanats a aquest Sant Jordi 2024. Imatges de Guillem Terribas, Davis Ferrando. Realització de Guillem Terribas

Sant Jordi 2024. Propostes. Llibreria 22

Un any més, una mirada a els títols que han aparegut durant l'any 2024 i que poden interessar a la hora de triar el llibre de Sant Jordi. Títols, autors, presentacions.

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Com fas de la presentació d’un llibre de poesia una celebració de la literatura i no un intercanvi versallesc d’elogis? Esteve Miralles (Masquefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se estimar parlant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invitar els altres a estimar alguns dels poemes que hi ha reunit, ni que fos un de sol, va portar a la seva presentació a la Llibreria 22 tres escriptors que professen per cada paraula escrita el mateix respecte que hi posa ell, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras i Narcís Comadira, per tal de defensar (el verb potser és massa bel·licós) el seu llibre com si diguéssim des de dins, a través de la lectura i el comentari del parell de poemes que cada un havia escollit. 

Esteve Miralles a l'any 2022 a la Llibreria 22. 
Foto: Quim Puig. 

Miralles, ben mirat, va parlar poc: escoltava, somreia, assentia i abaixava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una trobada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arribava de fora la veu d’una cantant des del carrer que, a mitja lectura d’un poema festiu, va entonar quasi profèticament l’himne eufòric d’aniversari “Per molts anys”), en aquest acte es va parlar de la pietat, dels monstres, del camp de batalla que és cada poema, de la necessitat d’eixamplar l’ànima amb certa frivolitat de “lírica lleugera”, de cinema, de teatre, de Pasolini, de Carner, de la diferència entre dicció i ficció establerta per Gérard Genette, dels llegats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jornet, i fins i tot de l’anunci de l’Estrella Damm i si era pertinent o no que Pere Arquillué escatimés la seva nuesa en sortir de la sauna alpina.

Tot això en un llibre de poesia? Sí, tot això al voltant de L’Estrany, que en realitat en són tres, de llibres: dos de ja publicats en l’últim decenni en edicions poc convencionals, Com si tinguessis temps (Biblioteca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teoria poètica de Miralles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puigverd en disculpar la seva absència a la presentació de Girona amb un correu a Miralles en el qual exaltava la “radicalitat moral” i “l’honestedat intel·lectual” dels seus poemes. Fonalleras, que va escollir aquesta mena de decàleg final sobre la poesia, la pietat i la paradoxa per obrir la seva intervenció, va esbossar el retrat de l’autor mateix mentre provava en realitat de definir la pietat: “Deu ser la voluntat d’intervenir en detriment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epilogal que fa explícita una posició davant de la literatura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sempre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver viscut, d’haver volgut escriure); que fer servir una determinada llengua produeix “assumpcions, esgarrifances, esgarrinxades”; que ser imprecís i temptatiu ben mirat és ser exacte; que “la pietat és una militància civil”; que “la poesia és un vincle”, la possibilitat d’una mena de vincle, i que el jo, en el poema, no existeix, però “paradoxalment la meva pietat sí”, és a dir, el jo moral, o com va referir-s’hi el mateix autor, “aquesta actitud prelingüística”. 

Cristina Garcia Molina, que va descobrir Miralles amb el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a introduir la ferida i el monstre a la festa, sobretot des de la perspectiva que ja cantava Caetano Veloso: vist de prop, tothom és una mica estrany, raonament que Esteve Miralles va recollir assegurant que “tothom es pensa que la seva família és normal fins que porta gent a casa”. El concepte el desplega sobretot en la seva poesia, en la qual aquest Estrany o Estranya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més perfecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitchcock, que surt al poema “La por” (on Comadira veu molts ressons de l’Orgia de Pasolini, de la mateixa manera que considera que “el teatre és la sortida natural dels poetes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa despoetitzada” que fa de l’argument de Forrest Gump tota una altra cosa: una descripció de la “bèstia destructora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, masclista, colonialista i sense intel·ligència que sobreviu a l’amiga fràgil, la de vida equivocada, la que mor, per descomptat. 

  

Imatge de la presentació  del llibre de pomes a l'Espai22/Llibreria22 el 063 d'abril de 2024:
Esteve Miralles, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira i Jordi Gispert.  

Enfront de la gravetat diríem que política d’aquests poemes, Narcís Comadira va elogiar també l’encantadora frivolitat de les villanelle incloses en el llibre, inspirades formalment en les cançonetes italianes a base de tercets encadenats que Miralles, que les va descriure com floracions d’un pensament obsessiu, adapta al seu gust per desplegar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recordar Comadira, ja en publicava a la revista de la universitat, Ratlles 4, editada amb els amics Joan Simó i David Vilaseca, emmascarat sota noms de trobadors juganers. 

Al final, Esteve Miralles, que és d’una integritat tan rocosa que continua dedicant els llibres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va llegir-ne un, dels seus poemes, la Villanella testamentària que dedica a Benet i Jornet, que parla dels llegats, de la tradició, del compromís, de la llengua i de construir un futur feliç amb aquests deutes, havent baixat a l’infern i havent-ne tornat.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 13.04.2024

EL SALTO
Espanya, 2024 

Direcció: Benito Zambrano 

Guió: Flora González Villanueva 

Intèrprets: Moussa Sylla, Edith Martínez Val, Nansi Nsue, Mariola Fuentes 

Durada: 92 min 

Gènere: drama 

Idioma: castellà / francès.  

Data d'estrena: 12/04/2024

QUANTA, QUANTA MISERA     

No és la primera vegada que un director espanyol ens mostra la misèria i el mal viure dels emigrants que volen entrar a Europa via Espanya. Sigui a través del Mediterrani amb pasteres o a través del Marroc i Ceuta amb les tanques de separació on tants emigrants hi han deixat la vida. Un drama que commou a molta gent, però que no s'acaba d'arreglar. Un problema que tothom es vol treure de sobre. Una situació en què les màfies de traficants s'aprofiten de les desgràcies de tota aquesta gent que vol marxar de la misèria i que la majoria quan arriben a lloc cauen a les mans del capitalisme agressiu i opressiu. 

Benito Zambrano, director sevillà nascut el 20 de març de 1965, es va donar a conèixer amb l'esplèndida pel·lícula Solas (1999) que va obtenir cinc Goyas. També és el responsable de l'agradable pel·lícula Pan de limón con semillas de amapola (2021), basada en el llibre de Cristina Campos. 

Amb El Salto, ha sabut explicar correctament la història creada per la guionista Flora González Villanueva. Una història que ja s'ha vist en diversos films i documentals. Una història de misèries, desgràcies, de corrupció i de malentesos. També el problema de viure sense papers, que és en el qual Zambrano hi incideix més. La situació de viure i treballar sense papers. En aquest cas, el protagonista Ibrahim (interpretat per Moussa Sylla) treballa en una empresa de construcció, que l'explota i li paga una misèria i a més sense contracte ni assegurat. Viu amb una noia (interpretada per Nansi Nsue) que a la seva manera estan casats, però no hi ha papers que ho justifiquin. Ella treballa en una bugaderia amb el seu cosí i altra gent del seu país d'Àfrica. Viuen Madrid i, un dia anant al treball, la policia de paisà atura a Ibrahim i com que no té papers el detenen i el porten a comissaria a l'espera de si el deporten. Aquí hi ha una moguda per part de l'advocat d'ofici l'advocada de l'Associació per veure que poden fer. És aquí on la dona de l'Ibraim, que està embarassada, diu: "No som delinqüents, no som terroristes. Fem les feines que la gent del país que no vol fer i a més mal pagada. Per què ens tracten d'aquesta manera?" Una pregunta a la qual ningú li dona una resposta. 

La història i la misèria humana continua amb el fet d'haver de tornar a començar. Al ser deportat Ibrahim, ha de tornar a viure tot el procés. Viure o malviure en situacions inhumanes, suportar el maltractament i l'especulació de les màfies que trafiquen amb la desgràcia de tota aquesta gent. La seva fita és tornar a Madrid amb la seva família,

Son d'agrair les col·laboracions de les actrius Vicenta N'Dongo i de Vicky Peña, que interpreten molt correctament el paper d'advocada i de monja espanyola en el Marroc. 

No surts content de veure aquesta història, per més que te l'hagin explicat o que ja l'hagis vist. Però sí que val la pena que ens recordin i nosaltres tinguem present, que vivim en una civilització que no és generosa amb la gent que no té les mateixes oportunitats que nosaltres.

Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Tràiler:

https://www.youtube.com/watch?v=iqPKLVgf8N8&t=1s