El retorn de Michael Furey

Fa 25 anys, John Huston va adaptar ‘Els morts', de JoyceUna setmana abans de Nadal, com si ens haguéssim disposat a rebre un regal de Reis amb anticipació, una quarantena de persones vam assistir a la projecció de The Dead al cinema Truffaut en l'última sessió del cicle dedicat a John Huston per part de la seu gironina de la Filmoteca. Avui és Dia de Reis i ahir, per tant, n'era la Nit. És a la Nit de Reis de 1904 que, reunits els personatges en un sopar a la casa de les senyoretes Morkan, transcorre Els morts, el relat que tanca Dublinesos, de James Joyce. Una quarantena de persones són moltes en aquests temps en què, encara que aquesta només tingui 25 anys, les pel·lícules del passat (fins i tot les del present) estranyament són vistes en una sala de cinema. Però aquest últim film de John Huston, que va rodar malalt en una cadira de rodes amb l'ajut del seu fill Dani, té una bellesa commovedora que es conserva a la memòria amb el desig de retornar-hi. Dic això perquè tinc la sensació que els assistents havíem vist la pel·lícula i volíem retrobar-la. També convida a ser rellegit el text de Joyce. Tant el relat com el film hem pogut sentir-los com una revelació, una epifania que desitja renovar-se.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 06.01.13

Si voleu llegir més http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/607306.html

PORTADES DE LLIBRES (II)

Recopilació de les portades de llibres que cada dia han dit "bon dia"
en Facebock de la Llibreria 22, durant el 2012.

Portades de llibres (I)

Recopilació de les portades de llibres que cada dia han dit "bon dia" en Facebock de la Llibreria 22, durant el 2012.

Dos escriptors atípics.

Moltes vegades els mitjans de comunicació em pregunten que doni la meva opinió sobre els escriptors gironins. Llavors els hi pregunto que volen dir i a quins escriptors és refereixen?, a Josep M. Fonalleras, a Vicenç Pagès, a M. Mercè Roca o a la Núria Esponellà, en Martí Gironell, Miquel Fañanàs, Miquel Pairolí, Lluís Muntada... per a mi són escriptors catalans, que viuen o han nascut a Girona o en algun indret de la província de Girona. O en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, Màrius Serra, Empar Moliner, Montserrat Roig, Jaume Subirana..., son, només, escriptors barcelonins?.


Presentació del llibre "Marques de foc"
a la 22 el dia 28.09.09. Foto: Joan Sabater



Hi han dos autors de Girona, que són atípics en quan a localització. Un és Narcís Comadira, nascut i educat a Girona, però que té la seva residencia des de fa molts anys a Barcelona, encara que darrerament la comparteix amb Sant Feliu de Guíxols. Comadira durant uns anys, per segons qui era un escriptor gironí i per altres un escriptor català, o sigui de Barcelona. Sort que en Narcís té les idees clares i això no l'ha fet variar en la seva identitat de català de Girona. L'altre, ja és més complicat. Em refereixo a Javier Cercas. En Cercas pel món literari és més conegut per ser un escriptor espanyol de Càceres i més concretament d'Ibahernando i resident en els darrers anys a Barcelona. En canvi, i això dit per ell, la seva infantesa, la seva educació i els seus primers amics, novies, escrits i articles així com també les primeres "fàrres" les ha portat a terme a Girona. Per tant, Cercas és un escriptor català de Girona que escriu en castellà o un escriptor espanyol que viu a Barcelona i escriu en castellà?. El que si que us puc dir es que totes aquestes preguntes en Cercas ni se li passen pel cap.

Aquets dos escriptors, de Girona, a finals de setembre van treure en el caòtic mercat del llibre, un llibre nou cadascú. Tots dos llibres tenen referències, ambientació i escenaris de Girona i les seves rodalies. Tots dos parlen d'una Girona, la de la seva infantesa i de la seva adolescència. 

Narcís Comadira ho fa en el llibre editat per Ara llibres "Marques de foc. Els poemes i els dies". Pensat inicialment com un llibre repàs dels poemes l'han influït al llarg de tota la seva vida. Una mena de decàleg personal de poetes i els poemes de referència de l'autor. Però Narcís Comadira, el que ha fet és un repàs de la seva vida a través de la poesia que l'ha acompanyat i l'ha influït al llarg de tots aquests anys. Primer a través de les cançons ( el rossinyol i muntanyes del Canigó) que li cantava el seu pare. Llavors, dels primers poemes: "Els primers poemes que vaig saber que eren poemes van ser castellans." escriu Comadira. Més endavant ens descriu els primers poemes catalans: de Maragall, de Carles Ribas... En d’altres capítols, "Els anys del seminari" per seguir a "Un temps a Montserrat" i així fins acabar amb Espriu, Vinyoli i Ferrater, passant per Anglaterra i Itàlia. “Marques de foc” és un llibre extraordinari per conèixer les diferents etapes de la vida de Narcís Comadira. Una gran selecció de poemes i poetes. Quan ens parla d'autors anglesos, francesos o italians (Leopardi, per descomptat o Petrarca) ens els presenta en versió bilingüe i molts d'ells traduïts pel mateix Comadira.

Cercas signant exemplars del seu llibre
LAS LEYES DE LA FRONTERA
a la LLibreria 22 el 29.09.12.

Javier Cercas, en la seva nova novel•la, "Las leyes de la frontera" editada per Mondadori, torna a la narrativa jugant entre la realitat i la ficció. Ens parla de l'adolescència i el pas a adult d'un noi de classe mitjana, anomenat Ignacio Cañas, de pares castellans, que viu a Girona en els pisos de "La Caixa" de la devesa al costat d'on hi havia la Plaça de Toros, molt a prop del riu Ter, que feia de frontera entre el final de la ciutat i els barracons d' "Albergues provisionales" o hi van viure durant molts anys emigrants del sud d'Espanya i Gitanos en condicions infrahumanes. Ens parla, també, d'un jove delinqüent i com és converteix en un "perillós" atracador anomenat Zarco i que té unes referències clares a el famós "Vaquilla". I en la història hi ha un tercer personatge, possiblement el més interessant, que es la Tere.

Una història impecablement ben escrita i explicada per Cercas, d'uns anys i una època quan Girona era molt més gris i negra, quan hi havia el "barri xino" i era una ciutat tancada, hipòcrita i religiosa. Però, sobretot "La Leyes de la frontera" és una gran història d'amor, que com la majoria de les novel•les de Cercas, tenen un referent en la pel•lícula "El hombre que mato a Liberty Valance" de John Ford.

Narcís Comadira, Javier Cercas, en les seves obres sempre tenen molt present d'allà on son, d'allà on s'han educat i s'han fet escriptors.

Guillem Terribas, publicat a la revista digital EL PROCÉS (pàg. 73) número 3 www.revistaelproces.wordpress.com

Llarga vida a Scalletti!

Estètica anys 70. Sintonia del tipus Starsky&Hutch -qui amb més de 35 anys no ha volgut ser una vegada a la vida l'Starsky, el moreno, o en Hutch, el ros?-, fotos de Charles Bronson i homenatges a José Luis Perales, el del "¿Y cómo es él? ¿En qué lugar se enamoró de ti?". Noies en biquini i sabates de taló, Fords Mustang, donuts greixosos, cafès en vasos de cartró per endur i una parella de policies durs de Los Angeles, un de blanc i un de negre, que de seguida se'n va a l'altre barri, com és preceptiu en tota bona "pel·li de polis"; una organització crimininal, Spectrum, i un malfactor professional que es diu Bigote Manchú ho acaben d'adobar.

Amb tots aquests ingredients, De ovejas y geranios és el primer capítol de la websèrie made in aquí, Scalletti: Girona connection, escrita i dirigida per David U. Ruiz, que promet moltes emocions. Amb un humor que ultrapassa el surrealisme josmarià, Scalletti és una petita benedicció en èpoques de finals del món i de mals presagis a granel. Els diàlegs són brillants, les caracteritzacions formidables i les pretensions, a primer cop d'ull, les justes: fer cinema de qualitat amb pocs recursos per a un mitjà, Internet, que ofereix moltes possibilitats i a cost zero per a l'espectador afortunat.

Un capità de policia amb mostatxo postís que parla com en Guillem Terribas, el llibreter de la 22, ens dóna pistes de cap a on anirà el segon capítol de la saga (el primer, disponible a Vimeo): "Conoces Catalunya?", li pregunta al seu subordinat, en Harry Scalletti, el prota, que respon amb una pregunta qui sap si volgudament retòrica o no: "Es un burdel?".

Irreverent, original, arriscada, divertida, fresca, desacomplexada i força gamberra, ja la tenim aquí, com en el seu moment en Tarradellas. Llarga vida a Scalletti!
Pep Taberner, publicat en el Diari de Girona 22.12.12

QUE BONIC ÉS VIURE!

Abans tot era més simple i el catàleg d'uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l'americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà.
Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri -o per Setmana Santa o per Nadal-, eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d'aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It's a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l'altra a l'anterior, sempre se'ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d'una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s'assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l'utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l'esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l'oportunitat d'anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d'aquella neu angelical.
Quim Curbet, publicat en El Diari de Girona 22.12.12
http://www.youtube.com/watch?v=hNCb6pMMd0o
 

La Farinera és una comissaria.

La Farinera Teixidor, seu d'aquest diari, va reconvertir la seva recepció i despatxos en una autèntica comissaria de policia nord-americana per un dia. L'equip de rodatge de Scaletti hi va recalar aquest cap de setmana per rodar algunes de les seqüències que il·lustraran el capítol pilot d'aquesta futura websèrie, que està previst que s'estreni als voltants de setembre. Dirigida per David Ruiz (aka Callahan), es tracta d'un thriller d'acció i humor protagonitzat per l'agent de policia Scaletti que parodia pel·lícules del genere com ara Harry el brut o Cobra. El rodatge d'aquest primer capítol va començar a l'octubre i es preveu que es continuï filmant fins al mes de juny.
Publicat en El Punt-Avui per Jordi Camps Linnell el 01.05.12 
>  Avui, dia 19 / 12/ 12  a les 21.00 h. en horari 'praimtaim' s'estrena la websèrie Scalletti: Girona Connection al web www.scalletti.com. No us la perdeu!! A més sortim a les 14.00 h. al TN COMARQUES de TV3.

http://vimeo.com/55756832

Pere Ignasi Fages

El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l'independentisme d'ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l'Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l'exili a l'Estat espanyol, de l'aleshores secretari general del PCE. Fages s'havia retirat a l'Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d'aquest país.
Narcís Genís publicat El Punt-Avui 19.12.12.
* El funeral serà el dijous dia 20 de desembre 2012, a les 11 del matí en el tanatori Funararia Vicens de Figueres.

> Vaig tenir la sort de Conèixer a en Pere I. Fages ja de gran. Havia sentit a parlar molt d' ell en la seva vessant de cinèfil, sobretot de les programacions de pel·lís prohibides que feia en els cinemes al sud de França, en els “feliços” anys setanta.
Llavors ja parlant amb ell li vaig saber tota la relació amb la política i el seu exili durant uns anys a Paris. Però sempre acabàvem parlant de cinema o de llibres. Durant una època venia molt sovint a la 22. Les darreres vegades que ens vam veure i parlar, ja va ser a Figueres, a l’entrega del Premi Muntaner a Joan-Daniel Bezsonoof i, ara farà uns tres anys, en el Festival de cinema “Festicurts”, que vam acabar sopant junts en Francesc Bellmunt, ell i en David Ruiz, entre altres. El vaig trobar de pensament com sempre molt actiu, físicament molt cansat.
Que vagi bé Pere i records a els amics del setè art.

Les mil cares d'en Guillem

 

Digitalitzar-se o morir

 El món del cinema encara la recta final d'un dels processos de reconversió industrial més complexos que ha viscut en els seus gairebé 120 anys d'història. La conversió del suport cinematogràfic d'analògic a digital, després de superar un llarg període de dubtes, incerteses i entrebancs, s'ha accelerat definitivament i ha entrat en la seva recta final. El calendari amb què treballa en aquests moments el sector fa pensar en una plena digitalització a mitjan 2015, tot i que alguns dels principals territoris i mercats internacionals l'assoliran molt abans. Alguns països europeus, com ara Noruega, Holanda i Luxemburg han arribat a la plena digitalització durant aquest 2012, i la majoria de països del nord d'Europa estan en nivells superiors al 85-90%. Les previsions apunten que grans mercats com ara França o la Gran Bretanya assoliran el 100% a mitjan de l'any que ve, la major part d'Àsia a finals de 2013, els Estats Units a principis de 2014 i el conjunt de l'Europa Occidental a mitjan 2015. Segons la consultora IHS Screen Digest, de les 125.000 pantalles de cinema actives, 90.000 ja han fet el procés (55% en 3D i 45% en 2D) i només en queden 35.000 per digitalitzar. Per tant, la mitjana a nivell mundial que ha acabat el procés és del 65%.

La digitalització ha estat un dels focus principals d'atenció de la 17a Conferència Anual d'Europa Cinemes celebrada el cap de setmana passat a París. La principal xarxa de sales de cinema europea i de països afins –que agrupa 3.200 pantalles en 68 països– no s'ha centrat tant en el propi procés de conversió tecnològica, que tothom dóna per fet, sinó en l'avaluació de com s'ha fet aquesta mutació, en l'aprofitament dels nous equipaments, en maximitzar les sinergies entre institucions que s'han generat i en un futur del sector, per la qual cosa la sala de cinema continuarà sent el punt de partida majoritari del procés d'exhibició d'un producte cinematogràfic. Si s'analitzen les estratègies que han seguit els diversos països per planificar la seva transició al digital, ens adonem que hi conflueixen dos elements essencials: coordinació amb suma d'esforços de tot el sector i intervenció decisiva de les institucions a través de fons públics per facilitar i accelerar la reconversió. En molts casos, com el d'Holanda, s'han creat consorcis temporals que agrupaven totes les parts implicades per concentrar recursos, pressuposant que encarar el procés col·lectivament havia de ser necessàriament molt més ràpid i econòmic que fer-ho individualment. I els resultats han estat espectaculars: en només dos anys i mig des de la creació del consorci, Holanda ha passat d'un 50% de sales digitalitzades al 100% assolit el setembre passat.
Un cop les principals cadenes d'exhibició –controlades per grans grups de comunicació o directament per les majors americanes– ja havien assolit uns índexs molt elevats de transició al digital, els esforços de les diverses administracions s'han centrat en les sales independents. Des de la perspectiva europea, i en aquest sentit la xarxa Europa Cinemes és un actor clau, no impulsar la digitalització d'aquestes sales hauria suposat perdre el principal territori d'exhibició del cinema europeu i, en conseqüència, reduir encara més el pes específic d'unes sales que aposten per la diversitat, els valors artístics i culturals, i no tant per la dimensió estrictament comercial de l'exhibició cinematogràfica. Aquests ajuts directes a la digitalització han oscil·lat entre l'excepcional 60% de suport del CNC francès fins al 20-30% de la majoria de països. Si a això hi sumem un 25% aproximat de suport de la UE a través del programa Media, veurem que l'esforç directe que han hagut de fer les sales independents europees ha estat perfectament assumible, tot i les dificultats actuals.

A la conferència de París s'ha constatat que en aquests moments la principal preocupació, no només a nivell europeu sinó fins i tot mundial, és la situació d'Itàlia i Espanya. Amb pràcticament 7.000 pantalles i un potencial d'espectadors de 100 milions, aquests dos mercats estratègics superen per poc el 50% de digitalització, però, tot i els ajuts europeus, no s'ha creat cap consorci ni pla estratègic que condueixi a una reconversió ordenada del sector. En el cas d'Espanya, les sales d'exhibició no es poden acollir a cap subvenció pública directa –hi ha només línies de finançament toves–, i amb una conjuntura global de retalls pressupostaris, l'augment de l'IVA al 21% ha acabat d'agreujar una situació que ja era complexa. La gran preocupació de les institucions europees és que una reconversió desordenada del sector com la que s'està produint pot conduir al tancament d'un 20% de les sales, però el que és més greu, afectarà essencialment els petits exhibidors i les sales independents, contribuint encara més a un desequilibri territorial en el mapa de l'exhibició i a una menor diversificació de l'oferta cinematogràfica per als espectadors.

Paco Villalonga
Director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna- Universitat Ramon Llull -
Publicat en el Punt-Avui edició Nacional  el 29.11.12.
 * Paco Villalonga i jo vam participar en la 17 Conferència Anual d'Europa Cinema, en representació del Cinema Truffaut de Girona, els dies 22 al 25 de novembre de 2012.
Van ser uns dies ben aprofitats per copsar l'estat de la situació del món del cinema a Europa. També de fer relacions amb la gent d'Europa Cinemes i altres membres d'Europa Cinema.
També, en el meu cas, el dissabte dia 24 a la tarde, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició dedicada a Salvador Dalí, en el Centre Pompidour, que s'havia inaugurat el dia 21 de novembre. La exposició és extraordinària, sobre tot la part de documentació cinematogràfica: entrevistes, performances, inauguracions i pel·lícules en les que hi va participar Dalí.


 

ALLÀ ON ES CUSTODIA EL CONEIXEMENT I EL TEMPS S'ATURA.

5 novembre 2012

Sempre he pensat que els indrets on regnen els llibres són màgics, plens de coneixement i móns per explorar, llocs on voldries perdre’t o refugiar-te, espais on el temps s’atura, la calma es respira arreu i sents la necessitat de seure en un racó per esbrinar tot allò que et vulgui explicar aquest magnífic objecte que és el llibre. És una percepció totalment romàntica fruit del sentiment  d’una lletraferida, no obstant això, la perspectiva canvia quan et trobes immers en el dia a dia d’una llibreria.
Des de ben petita creia que els bibliotecaris i els llibreters eren uns privilegiats perquè custodiaven el coneixement i tenien la funció de difondre’l a tot aquell que hi estès interessat. Considerava els llibres com els objectes més preuats i valuosos del món. Crec que aquesta passió m’ha portat a estudiar i treballar ben a prop dels llibres, i ara per ara, puc dir que sóc llibretera o que treballo com a tal.
Avui en dia existeixen poques llibreries que encaixin a la perfecció amb l’ideal que he descrit abans, inclús m’aventuro a dir que estan en perill d’extinció, no per falta d’espais magnífics, llibreters talentosos i obres excepcionals sinó per un seguit de factors que afecten negativament la seva supervivència. D’un temps ençà han proliferat les grans cadenes de llibreries, que ocupen transitats i vistosos espais per oferir al públic les últimes novetats i els best sellers de moda. Aquests monstres del comerç tenen uns interessos que van més enllà de promoure i difondre el coneixement ja que la seva finalitat és assolir el màxim benefici possible emplenant els seus espais amb piles i piles de llibres sense tenir en compte la seva qualitat literària, qui els ven o de quina manera…“qui paga, mana”, i gaudir d’un espai en una taula de novetats o en un aparador és cada cop més complicat, i costós.
En una societat de consum com la nostra aquests tipus de negocis tenen gran acollida; centres comercials, grans espais en zones turístiques i concorregudes, estructures gegantines que engoleixen els petits comerços…Tot acaba tenint la mateixa cara, que més dóna si el que s’està venent són llibres o camises, la finalitat és vendre més que ningú deixant de banda la qualitat, l’ofici i el bon servei.
En un espai com aquest ser llibreter sembla una utopia. Són comptades les ocasions en les quals pots recomanar un llibre a un client o tenir una conversa distesa sobre un autor i la seva obra. No hi ha temps per a això! La tasca del llibreter es redueix a col·locar les novetats, emplenar el magatzem de devolucions i cercar llibres en prestatgeries cada cop més abarrotades.
Possiblement la idea de la llibreria com a santuari del coneixement està més que obsoleta i és tota una odissea trobar-ne una on l’atenció i el servei sigui l’adequat, però existeixen, i les que queden, lluiten per mantenir-se fermes als seus principis. Una llibreria ha de ser un indret on tot lector i lletraferit es senti acollit, comprès i sobretot, ben atès, amb tot el que això comporta.  No es ven un producte qualsevol, es ven l’ànima i l’esforç de tota la gent que hi ha al darrere de cada paraula, de cada pàgina, es ven el treball de l’autor, de l’editor, del corrector, del dissenyador, del distribuïdor…de tots aquells que creuen i viuen pels llibres.
Publicat Chordà Comunicació

Vanesa Roca, llibretera i editora

http://www.tv3.cat/videos/4314311/Mar-Bosch-premi-Just-Manuel-Casero?fb_action_ids=4922831553063&fb_action_types=og.likes&fb_source=aggregation&fb_aggregation_id=288381481237582

Imatges de la 32 edició del Premi
JUST M. CASERO
2012

       Veredicte del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero

Els membres del jurat del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitza i convoca la Llibreria 22, han resolt que els guanyadors de la convocatòria 2012 siguin:

Finalista: Anna Altisén, de Barcelona
Quan vaig deixar de ser natura lleugera

La novel·la és l’exploració íntima d’una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena “melancolia”. La protagonista refà la seva experiència i els tractaments que rep en una relat que més enllà de la descripció minuciosa i personal aspira a ser una “auto patografia”, el retrat biogràfic de la malaltia d’una dona “fragmentada”.
“Ara, en canvi, aquests illots de pedra inerta, exànime, suren dins el cervell com ho fan les glaceres dins el mar, i allunyen tota senyal de vida al seu voltant. Els mapes del patró d’un vaixell, com, els diagnòstics dels psiquiatre, determinen l’existència o no d’aquests illots o glaceres dins la ment d’una persona i dictaminen així el grau de seny o de bogeria d’un ésser humà, si està fragmentat o sencer, si el seu comportament està fora del que es considera normal”.
La novel·la fa reflexionar sobre la vida, sobre la salut mental, sobre la literatura.

Guanyadora: Mar Bosch Oliveras, de Girona.

BATLAM. Darrera les hores càlides (presentada sota el pseudònim: “Bedlam”)

Una novel·la amb un aire naïf que recrea un món insòlit i desconegut, sense una ubicació clara, en una mena de territori oníric anomenat Bedlam, on un 22 de juliol, de sobte, arriba un hivern inesperat i sense fi. La vida, les peripècies, les llegendes, les històries dels seus habitants s’expliquen a l’entorn d’aquest fenomen sorprenent i en relació a un nen que es diu Haikú i a la seva mare, Agnès.

“Un núvol espès i bufador va glaçar el sol resplendent i els pèls de les cames del venedor de gelats, de les cames dels pares que miraven les mares que prenien el sol i de les cames de les mares que parlaven dels seus marits; tots els pèls de la plaça van esdevenir estalactites (...) En menys de seixanta segons, la neu ho havia cobert tot. Van començar a caure pedrades d’orenetes del cel, cristal•litzades pel fred. Els crits dels nens anaven desapareixent a poc a poc. Tothom s’havia anat ficant dins a casa, glaçat de por, mort de fred…”

El jurat del Premi Just M. Casero de novel·la curta esta format per: Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez i Guillem Terribas que actua com a secretari sense vot.

L’import del premi és de 2.200 € a l’obra guanyadora i 600 € a l’obra finalista. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per Editorial Empúries i la Llibreria 22 es reserva l’autorització i condicions per a la publicació de l’obra finalista durant un any.

‘Sunset Day', de J.A. Duran, millor curt de l'Acocollona't



Una imatge de la I Zombie Walk, organitzada per
l'Acocollona't, ahir al vespre al  Barri Vell de Girona
Foto: JOAN SABATER.



‘El escondite', d'Andrés Curbelo, rep el segon premi de la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona Més de 2.000 persones han passat pel Truffaut durant el sis dies de projeccions.
Sunset Day, de Josep Antoni Duran (Igualada), va rebre ahir a la nit al cinema Truffaut el premi al millor curt de la segona edició de l'Acocollona't, la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona. El segon premi va ser per a El escondite, d'Andrés Curbelo (Uruguai-Barcelona). Sunset Day és un film ambientat a la Guerra Freda sobre l'existència de persones amb poders fantàstics i conspiracions internacionals, i el jurat n'ha valorat “la seva capacitat d'hibridar gèneres i idees narratives, fins al punt de fer desitjar a l'espectador que es tracti de l'episodi pilot d'una sèrie”. El escondite mostra dos nens jugant a fet i a amagar mentre ho graven tot amb la videocàmera dels pares, i ha estat premiat pel fet “d'inserir-se en una tendència molt actual del gènere, adaptant-se amb èxit i coherència al format curtmetratge”. El jurat de l'Acocollona't, format per l'editor i productor Álex Samaranch; el redactor de la revista Sci-Fi World Ángel Agudo, i presidit per l'escriptor i crític de cinema Pep Prieto, també ha atorgat una menció especial al curt Decapoda shock, de Javier Chillón, (Madrid) per “l'originalitat de la història i la seva habilitat en fusionar llenguatges”.

Millors curts gironins
Pel que fa als millors curts gironins, el jurat, format per tres membres del bloc de cinema i televisió d'El Punt Avui Els Bastards, ha premiat ex aequo els films El caserón, de Miguel Ángel Izquierdo, “per la seva habilitat d'abordar el thriller amb un ritme narratiu frenètic i un muntatge colpidor”; i Zombis vegetarians, d'Albert Portal, “per parodiar amb gràcia, i sense cap més pretensió que aquesta, el gènere zombi”. El públic ha guardonat amb el seu premi el curt Luminaris, de Juan Pablo Zamarella (Madrid-Argentina), una producció d'animació stop-motion, a la qual els assistents al festival han donat un suport majoritari. Segons els organitzadors de l'Acocollona't, aquesta segona edició ha estat “un èxit de participació”, ja que durant els sis dies de projeccions s'han superat “amb escreix” els 2.000 espectadors de l'edició anterior. L'Acocollona't va acabar ahir, en plena nit de Halloween, amb la primera Zombie Walk de Girona, que va reunir uns quants zombies locals en una peculiar cercavila pel Barri Vell de Girona. Després va tenir lloc l'entrega de premis al Truffaut, i el fi de festa es va fer a Platea, amb Esteso's Combo.
Publicat en El Punt-Avui 01.11.12

Què diu en… Guillem Terribas

E l proper dia 30 d’octubre es celebrarà, a Girona, la festa de lliurament del 32 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero que convoca i organitza la Llibreria 22. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per l’editorial Empúries.
Avui entrevistem a Guillem Terribas, ànima i cor de La 22 -com es coneix la llibreria, només amb article, com les grans dives- i del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.
  
Pots definir, amb un adjectiu, els següents noms de la nostra cultura?

Just M. Casero:  Un activista cultural, molt solidari, irònic i realista.
Quim Nadal:  Un amic, un historiador, un alcalde, un polític i un tafaner.
Narcis Comadira: Un gran poeta, un pintor i un amic.
Josep M. Fonalleras:  Un gran cuiner de les lletres. No te mai un no. Un amic d’anys.
Miquel Pairolí:  El trobo molt a faltar.
Modest Prats:  M’ha ensenyat molt. Gran conversador i molt intel·ligent.
Mònica Terribas: Al final hem pactat que som cosins. Encantadora, decidida i treballadora. Salvador Sunyer:  Un geni, un amic de sempre. És de Salt.
Joan Daniel Bezsonoff:  Un gran descobriment. Un bon lector. Cinèfil. Un amic recent.
Xavier Folch: Un home amb molta historia al darrera, tant social com literària. Fa anys que ens entenem.

• Qui va ser Just M. Casero?

Un home que estimava el pròxim, que es va fer ell mateix i que li agradava tot el que tenia relació amb l’escriptura. La llàstima és que ens va deixar jove. Tenia molt per donar-nos. Va néixer a Abrantes (Portugal) i va morir a Girona l’any 1981. Les seves dues grans passions van ser l’escriptura i la política i va ser un dels fundadors, al 1979, del Punt Diari de Girona.

•  Perquè un premi de novel·la curta amb el seu nom?

Per perpetuar la seva memòria.

•  Amb el premi has viscut molts moments emotius però, quin d’ells no podràs oblidar mai?

N’hi ha tants que no sabria per quin començar. Els 32 anys de les deliberacions del jurat. Són d’antologia tant literària, com divertides, apassionades  i de grans discussions .

• Un gran percentatge dels guanyadors del Casero eren força desconeguts quan van rebre el premi i ara són primeres plomes de la nostra cultura. Com ho vius això?

Amb satisfacció, amb orgull i amistat.

• Enguany, quants originals s’han presentat?

54 originals, 15 més que l’any passat. Cada any ens arriben més i més originals.

• Has pogut parlar amb els membres del jurat? Hi ha originals clarament vencedors?

He parlat amb ells i sembla ser que hi ha alguna obra que l’estant discutint, de moment, via correus electrònics. Però això és molt bona senyal.

• En la festa del veredicte del Premi sempre hi ha una gran actuació. Enguany, quina proposta ens presentes?

Aquest anys serà un homenatge a els 25 anys dels “pallassos” Escarlata Circus, la Bet i en Jordi. Uns fenòmens més coneguts Nord  enllà, que aquí entre nosaltres.

• Al 2007 vas publicar “Demà serà un altre dia” (Ara Llibres). Hi haurà una segona part?

Com diuen la gent del país veí “estoy en ello”. Però no tinc presa. I no sé si serà exactament una segona part. Però serà.

• Se’t coneix com a gran agitador cultural, però és una funció voluntària i buscada o t’hi has trobat empès per les circumstàncies?

Si sóc el que dius que sóc, no en sóc conscient. Faig i vaig fent, i m’agrada més que no pas en cansa.

• Al començament hem demanat que ens defineixis amb un adjectiu a diferents noms de la nostra cultura. Ara ho fem amb un últim nom. Quin adjectiu pot definir a Guillem Terribas?

Un “inconscient” al que li agrada la vida i la gent.

Neus Chordà http://www.neuschorda.com/noticies/690/que-diu-en-guillem-terribas



Accés a tot el programa d’actes del 32 Premi Just M. Casero de Novel·la Curta

PREGÓ I BALCONS

A finals d'octubre, al balcó de l'Ajuntament, que de tan atapeït un dia caurà, s'hi pronuncia el pregó de les Fires i Festes de Sant Narcís. El pregoner, escollit a voluntat de l'alcalde d'entre centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Girona, llegeix un text literari de temàtica festiva amb la intenció d'agradar, d'encoratjar a les festes, d'evocar...
Rafael Nadal i Farreras-de la nissaga Nadal i Farreras, que tanta importància ha tingut en la història de la ciutat dels darrers trenta anys (un alcalde, un rector d'Universitat, un primer secretari, un director de diari...)- ha escenificat aquest any un esplèndid pregó.
Per la manera, tan clara, tan concisa, tan ben lligada, de dir-lo; pel contingut, meitat nostàlgic, meitat irònic; meitat autobiogràfic, meitat crònica; per la proclama independentista, per la reflexió social, per la subtil matisació al partit de l'alcalde i a les polítiques neoliberals.
Un pregó és exactament això: un exercici de retòrica. L'habilitat de qui el diu no rau només en com el diu (Sopa de Cabra el va cantar esplèndidament fa uns anys), sinó en què explica (en aquests anys, hi ha hagut de tot i per a tots els gustos: Martí Anglada, els germans Roca, Guillem Terribas, Eudald Carbonell, Salomó Marquès, Josep Maria Terricabras, el Girona FC, etc.).
Especialment interessant va ser abans-d'ahir el final del parlament del periodista Rafel Nadal: "No deixem enrere els que estan essent maltractats per la crisi. El futur de Catalunya serà solidari, col·lectiu i unitari o no serà".
Hi ha a Girona una ciutat molt real: els desnonats, els qui han perdut la feina, els joves que no en troben, els que depenen de Càritas i del Banc d'Aliments, els que passen gana...
És una ciutat propera, viva, necessitada d'auxili. No poden els polítics seguir jugant al que han jugat fins ara: sectarisme i poltrones. Senzillament, no poden. Val la pena aplaudir l'actitud positiva de la CUP i d'ICV.
Jordi Vilamitjana, publicat a El Diari de Girona el 28.10.12 Foto: Marc Martí.

"¡Que estos no son hostiles!"

Artur Mas va ser l'últim a arribar als premis Planeta. Això va permetre al president estalviar-se la protesta d'una vintena de treballadors del grup Husa que denunciaven a l'entrada de la festa uns impagaments de l'empresa de Joan Gaspart. Quan Mas va fer acte de presència al Palau de Congressos de Barcelona, la protesta havia estat desarticulada i els Mossos d'Esquadra vigilaven ja més tranquils. Potser massa tranquils per ser la vetllada més prestigiosa de les lletres espanyoles, aquest any amb un morbo afegit: la trobada entre el ministre Wert -l'espanyolitzador de nens-, l'editor Lara -empresari díscol que no es mossega la llengua- i Mas, el líder de la pàtria.
L'escena inicial d'aquest vodevil literari va transcórrer així: Mas surt del cotxe oficial, el cap de l'operatiu dels Mossos es quadra i la resta d'agents s'ho miren amb tafaneria. Fins que un altre oficial els crida l'atenció: " Que estos son los que hay que proteger, ¡que no son hostiles! " Els tres policies es giren immediatament cap on hi havia la protesta, però els empleats emprenyats d'Husa ja no hi són: només hi sóc jo, prenent notes, i Júlia Otero parlant amb Joana Bonet, directora de Marie Claire. " Pero si ya no hay hostiles ", respon un dels policies amb un to de queixa quan el president ja entra a la festa.
El president no hostil baixa a la planta baixa del Palau de Congressos per mantenir un intercanvi de paraules amb Wert i després amb Lara. Per separat. El trio només es troba per primer cop per accedir al saló on se celebrava el banquet. Darrere els segueix una cort d'unes trenta persones. L'alcalde Trias s'interessa per l'estat d'Alberto Fernández Díaz, que té un ull ferit. El grup entra enmig d'una pluja de flaixos; qui riu més és Wert. A la taula presidencial, Lara se situa entre Mas i el ministre. Durant la vetllada descobreixo Mas interactuant amb Lara, però no amb Wert.
Els empresaris convidats esquiven els periodistes, per si algun té l'ocurrència de preguntar sobre la independència i no sobre literatura. Joan Maria Nin, el director general de La Caixa, departeix amb Màrius Carol, del Grupo Godó, però no em sembla que parlin de política. Els que sí que parlen del procés sobiranista català són Rafel Nadal i la professora de l'Iese Nuria Chinchilla. Nadal recorda a Chinchilla el procés de separació de Noruega i Suècia el 1905, que va coincidir amb el Nobel a Ramon y Cajal. Chinchilla diu que sí a tot però avisa que li preocupa l'estat de dret. De sobte apareix Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i li demano la seva opinió sobre les paraules de Wert reafirmant la seva voluntat d'espanyolitzar els catalans. Terribas em respon en castellà, com els Mossos: " Ladran, luego existo ".
L'escriptora Care Santos confia que Lara, Mas i Wert tinguin un sopar amigable. Dels Planeta en sap molt, Santos. Fa més de vint anys que hi assisteix. "El primer cop va ser com a periodista del diari Crónica de Mataró . Ella és qui em descobreix que els Planeta se celebren el dia de Santa Teresa en honor de Teresa Bosch, la mare de José Manuel Lara.
M'assec al costat d'una altra escriptora, Llucia Ramis. M'explica que al gener publica una nova novel·la, sobre la seva família i com la nostra generació ha estat una generació de crèduls: "Ens van fer creure que si treballàvem molt, estudiàvem molt i teníem parella, seríem feliços. I no ha estat així". El futur és més incert que mai, però almenys podrem dir que no som hostils.
Cristian Segura, publicat a l'Ara.cat 16.10.12 Foto: Pere Virgili.

Llibres Parlats. Entrevista a TVGI

Entrevista a Televisió de Girona 07.09.12.
Exposició LLIBRES PARLATS. 30 ANYS
DE PRESENTACIONS DE LLIBRES.

L'atípic productor multifunció

Al final de la projecció de Les aventures de Tadeu Jones, dirigida per Enrique Gato, i que és el millor llargmetratge d'animació per a infants fet mai a l'Estat espanyol –més que un afalag és gairebé una constatació, perquè fins ara aquest gènere, pel que fa al cinema, estava força oblidat tret de Planet 51–, hi ha diverses curiositats en els crèdits, alguna de significativa especialment per als gironins. És una bona pel·lícula d'aventures, que entreté d'allò més la mainada, sense oblidar que aquesta va al cinema acompanyada d'adults, de manera que inclou alguna mostra de complicitat.

Expliquem-ho. Dimarts al vespre, el gironí Edmon Roch, fundador de la productora Ikiru Films (Garbo,Bruc o Lope, entre d'altres, en aliança estratègica amb El Toro Pictures, de Jordi Gasull), va tenir el detall de convidar uns quants periodistes a la preestrena del film Les aventures de Tadeu Jones, que es va projectar al multisales Cinesa Diagonal de Barcelona. Era una preestrena per a amics, familiars, convidats
i també oberta al públic, que va acabar d'omplir la sala, d'unes 300 places llargues. La pel·lícula es va estrenar oficialment divendres, però dimarts es va poder veure a Barcelona i dijous es va projectar a Madrid. A Cinesa, es va projectar la versió catalana per decisió expressa de Roch, que també ha tingut molta cura que el doblatge a la nostra llengua, que va supervisar personalment, fos de tanta qualitat com acostuma a ser el castellà, malgrat algun petit problema puntual amb els pronoms. La tria dels dobladors també va anar en funció d'això, ja que tots els actors, menys un, són bilingües. Així, dels protagonistes, van posar les veus a les dues versions els barcelonins Òscar Barberán (Tadeu) –possiblement el menys mediàtic de tots, malgrat que és la veu habitual de Ben Affleck, Keanu Reeves i del xèrif Woody de Toy Story, i que té un historial que fa caure de cul– i Michelle Jenner (Sara) –també és la veu d'Hermione Granger a Harry Potter, i la que fa caure de cul és la seva bellesa–. Hi ha un tercer protagonista destacat, el desvergonyit Freddy. Roch, seguint la mateixa lògica, havia triat José Corbacho per a les dues versions, però la versió castellana la va fer l'humorista José Mota, per allò de la comercialitat, mentre que Corbacho, inconfusible com la camisa que duia dimarts als Cinesa, fa la catalana.

Es tracta d'un projecte que ha ocupat quatre anys de feina, ha costat la mòdica xifra de deu milions d'euros i en el qual han treballat unes dues-centes persones, de manera que la satisfacció entre l'equip tècnic i de producció era generalitzada, i justificadíssima, sense perdre un l'esperit d'autocrítica per allò que cal polir, pensant a afegir més films a la saga. Per entendre'ns, Tadeu Jones és a Indiana Jones el que Super López a Superman. Al final del film, en els crèdits, una perla gironina: surt en els agraïments el llibreter, activista cultural i, darrerament, prolífic actor en curtmetratges Guillem Terribas. “Surt en tots els films que produeixo, des de sempre”, explicava Roch. La durada del projecte ha estat tan dilatada que també surt als crèdits la mainada de l'equip que va néixer mentre es gestava el film, entre ells les dues filles de Roch, un productor tan atípic que, abans de la projecció, era a les escales d'accés a la sala repartint les ulleres per 3D mida hostessa de l'Un, dos, tres. Divendres a la tarda, aquest productor multifunció, que s'estima allò que fa, va assistir, amb la família, a l'estrena de Les aventures de Tadeu Jones als Òscar de Girona.

Una última advertència, si teniu mainada propensa a caçar ràpidament cançons d'aquelles encomanadisses, escoltareu Te voy a esperar, de Juan Magán i Belinda, durant temps.
Dani Chicano, publicat en el Punt-Avui 02.09.10

El poli que li agrada alegrar el dia

EL IRLANDÉSThe guard
Irlanda, 2011.
Direcció i guió: John Michael McDonagh.
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle,
Mark Strong, Liam Cunningham.
Durada: 96 min.
Gènere: Comèdia negra.
Idioma: Anglès. Data d'estrena al Truffaut: 31/08/12.

Ens trobem davant d’una sorprenent i agradable pel·lícula que ha deixat bocabadat al personal, no només a la clientela sinó, també, als professionals. A Irlanda, -és una producció Irlandesa-, ha estat la pel·lícula més taquillera de la història d’aquell país. L’Acadèmia Irlandesa li va atorgar els premis a la millor pel·lícula, millor director, millor guió i millor actor de repartiment. També ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
John Michael McDonagh, el seu director, fina ara només havia fet de guionista, aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. També n’és el guionista i la seva dona i el seu germà, han participat en la producció. O sigui que tot és molt casolà i això és nota en la manera de realitzar-la. Està feta amb tota la professionalitat del món, però sense exageracions de producció. Una pel·lícula controlada amb qualitat i en economia. L’actor americà, Don Cheadle que li dona el toc internacional, li va agradar li idea i el guió i va participar en el projecte amb el 40%, a través de la seva productora Elements Films.
Què té El Irlandés que agradi als Irlandesos i també als altres països on s’ha estrenat?. La història, de fet, explicada així per sobre, no és res de l’altre mon: Un poble petit, un policia passota, que li agrada provocar a el personal i anar de prostitutes i té una mare malalta. Un dia apareix un mort sense saber perquè. L’altre dia un agent del FBI que busca a uns traficants de drogues. El poli americà, es negre, polit i intel·ligent. El poli irlandès, es primari i racista (com tots els irlandesos, segons ell) apart de les altres coses ja esmentades. Els dos polis no s’entenen i es compliquen la vida. Al final s’entenen.
Doncs bé, El irlandés, la gràcia que té és la manera d’explicar aquesta història, combinant molt bé la comèdia, el thriller i el costumisme. Hi ha moments divertits, d’altres tendres i moments agressius, violents i de denuncia. També hi ha unes pinzellades molt subtils sobre els irlandesos i Irlanda. Possiblement aquestes pinzellades, que de tant en tan apareixen, son les que més sorprenen a l’espectador. En acabar la pel·lícula, tens més coneixement i idea de com son els irlandesos, com pensen i com actuen en segons quines circumstàncies, que no pas una història que només volgués explicar això.
Un altre element que la fa una pel·lícula diferent i que t’enganxa a la primera escena, és la interpretació de l’actor Brendan Gleeson, un actor nascut a Dublín i que ha fet molts papers secundaris, però amb caràcter, en pel·lícules com «Gangs of New York», «Braveheart», «Michael Collins», «Troya», «Cold Montain» i diverses pel·lícules de Harry Potter, que interpreta a el sergent Gerry Boyle, autèntic protagonista del film i que broda el personatge. Estan molt ben resoltes les escenes d’acció i les que son més intimes, com la relació de mare i fill o les divertides escenes de la gent del poble.
Un altre element que fa la pel·lícula interessant i que l’espectador agreix, son els diàlegs. Uns diàlegs intel·ligents, directes i de vegades barruers, que fan creïbles els personatges. Sobretot, a recalcar, els diàlegs i pensaments dels dolents de la història, son d’antologia, surrealistes i divertits.

El Irlandés és una pel·lícula de visió recomanada, per tot el que ja he dit i més. Una pel·lícula que hi ha moments que el personatge del Sergent Gerry Boyle, et fa recordar amb un altre policia «problemàtic» anomenat Harry Callahan, més conegut com a «Harry el sucio».

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Agost / Setembre 2012

http://www.cinematruffaut.com/

La Penyora dedicarà el 6è Pepe Sales a la poeta cubana Carilda Oliver

L'homenatjada, de 90 anys, no podrà assistir al festival gironí d'art independent, que tindrà lloc durant la segona quinzena del gener vinent

La sisena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora, estarà dedicada a la poeta cubana Carilda Oliver Labra, que acaba de celebrar el 90è aniversari. Per la seva extensa i brillant obra poètica, però també pel seu caràcter indomable i sempre a contracorrent, Carilda Oliver ha esta triada per Consol Ribas i Lluís Llamas, directors del festival gironí, com a epicentre inspirador per a tota una sèrie de creadors que reinterpretaran la seva obra a través de la música, les arts plàstiques, el cinema, etc.
Com sempre, el Festival Pepe Sales tindrà lloc a finals del gener, però ara s'obre un procés en què, després de contactar amb Carilda Oliver –que s'ha mostrat gratament sorpresa per aquesta iniciativa gironina, però no hi podrà assistir personalment–, es posa a disposició dels artistes la seva poesia, poc coneguda a l'Estat espanyol, perquè s'impregnin dels seus versos i comencin a treballar en les creacions que presentaran al festival.
Carilda Oliver (Matanzas, 1922) ha estat també una dona molt avançada al seu temps i apartada dels convencionalismes socials. Aquesta dona bellíssima i seductora no només va estimar lliurement homes de tot tipus i condició –li deien la núvia de Cuba–, sinó que va plasmar també la seva intensa sensualitat en poemes com ara el cèlebre Me desordeno, amor, me desordeno:
“Me desordeno, amor, me desordeno / cuando voy en tu boca, demorada; y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno.
Te toco con la punta de mi seno / y con mi soledad desamparada; / y acaso sin estar enamorada / me desordeno, amor, me desordeno.
Y mi suerte de fruta respetada / arde en tu mano lúbrica y turbada / como una mala promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada, / cuando voy en tu boca, demorada, / me desordeno, amor, me desordeno”.
“És la sensualitat explicada per una dona, un fet gens habitual en la seva època. Per això Carilda Oliver ha estat una alliberadora de dones en un sentit sexual, com santa Teresa ho va ser en un sentit espiritual”, explica Consol Ribas. Santa Teresa va ser la protagonista de la cinquena edició del Festival Pepe Sales, com abans ho havien estat Lluís Vilà, Pedro Casariego, Miquel Bauçà i el mateix Pepe Sales com a bons representants dels tres principis bàsics del festival gironí: cultura, criteri i llibertat.
Recentment, la Villa del Libro de Urueña, la Diputació de Valladolid i la Fundació Jorge Guillén, dirigida per Antonio Piedra, han publicat una antologia poètica de Carilda Oliver, Todos los días, prologada i seleccionada per Luis Enrique Valdés Duarte. Una bona eina, com també ho és el Pepe Sales, per difondre l'obra d'una de les dones més singulars de la literatura hispanoamericana del segle XX.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 25.08.12

El Exótico Hotel Marigold

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD

The best exotic Marigol Hotel

Regne Unit, 2011.

Direcció: John Madden.

Intèrprets: Judi Dench, Bill Nighy,

Tom Wilkinson, Maggie Smith.

Durada: 124 min.

Gènere: Comèdia.

Idioma: Anglès.

Aventures de la tercera edat
Ens trobem amb la típica pel·lícula anglesa, simpàtica, agradable i de molt bon passar. Una comèdia sense pretensions però que et deixa un bon gust i un bon record. Una comèdia anglesa d'aquelles que no et sap greu haver-la vista. La típica comèdia "blanca" amb tocs d'humor i en algun moment de denúncia d'un tipus de gent i una manera de viure. Comèdia com ja ens han ofert altres vegades la indústria anglesa, com per exemple "Las chicas del calendario" (GB 2003), "El jardin de la alegria" (GB 2000), totes dues dirigides per Nigel Cole i que ja vam programar en un cicle de reposicions a l'estiu en el seu moment en el Truffaut; o bé, també, una altre film per l'estil "El inglés que subió una colina y bajo una montaña" (GB 1995) de Christopher Monger. Son comèdies realitzades seriosament, elegants, optimistes i fins hi tot en algun moment reivindicatives.
La gràcia, també, d'aquestes pel·lícules, d'aquestes comèdies, son els actors. La majoria son actors amb una forta tradició teatral, que en el cinema moltes vegades fan de secundaris i que en aquests films fan una interpretació coral, que tots son protagonistes de les diverses situacions que es desenvolupa la història. En aquesta concretament, hi trobem uns actors i actrius de luxe com son Judi Dench, Bill Nighy, Maggie Smith, Tom Wilkinson, Penelope Wilton, Celia Imrie y Ronald Pickup, que interpreten a uns jubilats que decideixen retirar-se, uns per viure una nova experiència i els altres per passar-hi uns dies de reflexió, a un hotel de l’Índia, concretament a Banlgalore, que segons la web de l'hotel, té tot l'exotisme que un es pot imaginar i que els hi va com el dit a l'anell per les seves expectatives de futur. I, a més, a un preu a l'abast de les seves butxaques. El problema és quan hi arriben i es troben el que es troben.
La pel·lícula està dirigida per John Madden que ens va sorprendre gratament l'any 1998 amb la pel·lícula sobre Shakespeare i el seu temps "Shakespeare in Love" i apart dels actors abans esmentat, també hi trobem el jove actor britànic fill d'immigrants indis d'ascendència guayratí, que es va donar conèixer mundialment amb la oscaritzada pel·lícula "Slumdog Millionaire (GB 2008) Dev Patel, que aquesta vegada interpreta el jove que vol tirar endavant un abandonat i destrossat hotel de la família, que ha venut a través d'una web com exòtic i únic i que anomena Hotel Marigold.
La pel·lícula té situacions que deixen bocabadats a els aventurers jubilats, com l'arribada a l’Índia, el caos circulatori, la manera que condueixen... i sobretot l'arribada a l'hotel. Sempre amb una música molt adient per a cada situació.
A través de diferents situacions, anirem coneixen la vida i el perquè del viatge a un lloc tant exòtic, diferent i lluny de la família. Coneixerem les seves penes i alegries, les relacions amb els seus familiars i el seu entorn. Els canvis d'actitud, l'acceptació d'algun punts difícils del que ha estat la seva vida anterior a el viatge i, també, el canvi d'actitud en la manera de comportar-se amb els nous amics.
De les bones actuacions corals de tots els protagonistes, deixeu-me ressaltar la interpretació de Judi Dench, sempre tant el seu lloc i en el seu personatge. No és estrany que el director John Madden, li sàpiga treure tot el profit de la seva manera d'interpretar, doncs aquesta és la tercera pel·lícula que la dirigeix.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Reposició en V.O.E. en el Cinema Truffaut el 17.08.12