ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (v.o.s.e.):

UNA FAMÍLIA PERILLOSA
El director Sidney Lumet ( Philadelphia 25.06.1924), ha rodat la majoria de les seves pel·lícules a Nova York. També, Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you´re dead). I ens mostra un Nova York poc vist. Un Nova York que no és de pel·lícula. També a l’espectador jove i coneixedor de pel·lícules realitzades per Abel Ferrara o per Quentin Tarantino, poden pensar que Sidney Lumet està influenciat per la seva manera d’explicar històries fosques i de perdedors. I no, el veterà director que ha tingut 5 nominacions a l’Oscar, que ha rodat 43 llargmetratges ( 30 a Nova York), és un expert en trhillers i en explicar històries fosques, de corrupció i d’ambició. I d’embolics i de personatges que volen triomfar i acaben perdent.
Sidney Lumet és un gran narrador, un bon exemple de saber explicar històries amb rere fons social, així ho demostren alguns dels seus films, com: “Doce hombres sin piedad” (1957), “Serpico” (1973), “Network, un mundo impecable” (1976), “Veredicto final” (1982) o “Gloria” (1998).
La història familiar que es narra Lumet es complicada: Dos germans, l’un (Philip Seymour) aparentment en bona situació econòmica, casat amb una dona de bon veure (Marisa Tomei), acostumada a la bona vida, aburrida del monotonia del matrimoni i que s’entén amb el germà del seu marit (Ethan Hawke), que és un perdedor, que li dona a la beguda i està separat, amb una filla que li vol donar tots els seus capricis, però que no té ni per passar la manutenció a la dona. Els pares dels dos nois tenen una joieria. Els dos germans no tenen diners i es complicaran la vida.
Durant quasi les dues hores que dura la pel·lícula l’espectador viurà amb tota la seva intensitat les peripècies, intrigues i situacions límits que han de viure els personatges de la història. I Lumet, amb una seguretat que li ha donat els anys i l’experiència, sap conduir aquesta història a la perfecció, sense baixar en cap moment el “tempo” de la narració. Potser, el final ( d’un “creixendo” magistral) algun espectador el pot trobar previsible, però és el que hi ha.
Lumet ha sabut explicar la història, però també s’ha de dir, que ha trobat uns actors que li han fet cas. Que s’hi han entregat i han donat credibilitat a els personatges que configuren aquesta tragèdia moderna. Philip Seymour, com la majoria de les vegades, està impressionant en el paper de germà gran, així com Ethan Hawke, fent de germà insegur i acorralat. Marisa Tomei, compleix amb el seu paper, que és discret, però eficient i, Albert Finney, en la seva esplendorosa maduresa, està impecable fent de pare, protagonitzant una de les millors escenes del film: la conversa que manté amb el fill gran, després de l’enterrament de la mare.
Una vegada més, queda demostrat que els grans directors no baixen mai la guàrdia.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

*Publicat en el full informatiu (postiorment en el llibre anual) del Cinema Truffaut de Girona.

Bones lectures d'estiu

Bones vacances (el que en faci) i bon retorn pels que ja els han acabat.
Us proposo unes lectures de sempre, per (re)llegir i fer el vostre propi viatge..., durant aquest mes d’agost 2008.
LES FLORS DEL MAL de Charles Baudelaire, a cura de Jordi Llovet
LA EDUCACIÓN SENTIMENTAL de Gustave Flaubert
INCERTA GLÒRIA de Joan Sales
MOBY DICK d’ Herman Melville
LORD JIM de Joseph Conrad
ELS MISERABLES de Victor Hugo
CUENTOS d’Antoni P. Chejov
EL GRAN GASTBY de Francis Scoot Fitzgerald
ELS BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes
LA ILIDIADA d’Homer
ELS SONETS DE W. SHAKESPEARE a cura de Salvador Oliva
CADAQUÈS de Josep Pla
LAS MIL Y UNA NOCHES edició de René R. Khawman
CRÒNIQUES ITALIANES de Stendhal
KIM de Rudyard Kipling
DAVID COPPERFIELD de Charles Dickens
VIDA I OPINIONS DE TRISTAN SHANDY de Laurence Stern
SEXUS d’Henry Miller
LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda
QUARTET D’ALEXANDRIA de Lawrence Durrell
EL ARTE DE CONVERSAR d’ Oscar Wilde
EL HOMBRE SIN ATRIBUTOS de Robert Musil

Verano

Antes de que Proa, Planeta, 62, Columna...
se fundieran en una empresa,
los autores conocieron la prosperidad
Publicat a "La Vanguardia" el 06/08/08 per Julià Guillamon (a la foto)

En estos días del mes de agosto se están escribiendo los libros que llegarán a las librerías en las campañas de Sant Jordi y Navidad del 2009. Un renombrado escritor catalán está sentado frente al ordenador de pantalla plana, con unos pantalones de tenis Quechua (con bolsillos para poner las pelotas), una camisa Ralph Lauren de grandes franjas entrecruzadas de color rojo anaranjado y amarillo verdoso abierta hasta el ombligo, y unas alpargatas azul celeste con los talones pisados. Es su indumentaria de trabajo: sin nada que apriete, informal, pero con un toque de elegancia. Cuando se viste así significa que va a dedicarse a escribir por lo menos durante cuatro horas. Ante él, en la mesa, no tiene un manuscrito, ni siquiera las notas para empezar uno: tiene una libreta de ahorro y varios recibos que acaba de sacar de la cartera,doblados con el resguardo del Servicaixa. En la pantalla del ordenador,abierta, una hoja de Excel.

Hace unos años se compró, baratísima, una casa de pueblo de la que todavía está pagando la hipoteca. En junio, cuando termina las clases, o en primavera,si consigue liberar el último trimestre, se encierra aquí a escribir y con lo que saca financia la casa de verano y lo que le queda por pagar del piso de Barcelona (anota la cifra del último cargo de la hipoteca y del seguro de vida en la planilla de Excel). Después abre las pestañas de los últimos meses, de los últimos años. ¡Una época
de oro! Antes de que Proa, Edicions 62, Empúries, Destino, Columna y Planeta se fundieran en una única empresa, los escritores vivieron un momento de boyante prosperidad. Su agente, con la amenaza de una oferta de la competencia, podía conseguir un buen anticipo, una mejora de contrato, ¡un sueldo! Todo lo que tiene aquí (la mesa de roble, la alacena, la repisa de mármol, el sofá de Alcántara y las tres lámparas Vinçon) se lo debe a Miquel Alzueta. Guarda en una carpeta la factura
del restaurante Ca la Cèlia, donde invitó al periodista del Avui que subió el lunes a hacerle una entrevista, y del Motel Empordà, donde estuvo cenando anteayer con Maria Rosa. En pocos meses tenía terminada la primera de las tres novelas del contrato. Las ventas importaban relativamente: ya se sabe que este es un país que no valora la excelencia. Siempre había otras puertas a las que llamar y otras ditoriales que te ofrecían premios.

Mira el sol de las diez de la mañana y las hojas de parra que el viento agita. Le quedan dos libros por escribir. Antes de abandonarle, su agente renegoció con el editor para que en lugar de dos novelas pudiera escribir una novela y una obra de no ficción. Ha perdido todo el mes de julio con un texto para el libro de Navidad de la Diputación de Barcelona. Hoy es su primer día. Entra en Word, abre un documento nuevo y escribe el título provisional en letras mayúsculas: "Què vol dir ser
català".

Roberto Bolaño, cinc anys després, en el record.

Es tracta de parlar de Roberto Bolaño, l’escriptor Xilè que vaig tenir la sort de conèixer en els darrers anys de la seva curta, però intensa vida. Una vida, que li va costar trobar el seu lloc en aquest mon, si es que alguna vegada el va trobar. Ara, després de 5 anys d’aquella llastimosa pèrdua, anunciada però no desitjada, torno a evocar aquella amistat, aquella coneixença.

Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.

Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.

La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.

Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.

Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.

Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...

Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.

Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.

Guillem Terribas

* Aquest article es publicrà el setembre 2008 a la Revista "El llop ferotge", en un espcial dedicat a Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.

La Postal (imaginaria) d'aquets estiu.

Hola a tots i a totes, aquest any com podeu veure no us envio la típica postal des de Formentera, la Bretanya, el Perigaux, Nova York o Calella de Palafrugell. La postal d’aquest any es des de casa, o més ben dit: des de Girona. Ara be, tot s’ha de dir: des de casa, perquè cada vegada em fa més mandra planificar les obligatòries vacances d’estiu.
Aquestes vacances, les penso passar estirat al sofà, llegint, mirant la tele, escoltant música, posant ordre a les moltes coses que tinc pendent de fa anys. A preparar la segona part del llibre. I també, a no fer res, que sens dubte això serà el que més faré.
Des de casa m’organitzaré excursions i trobades. Girona té aquestes avantatges, el mar es a prop i la muntanya també. Per tant aniré a la platja a prendre el sol i a banyar-me, a veure com la carn jove i no tant jove, es va transformant del seu color natural a la vermelló dels primers dies i finalment al moreno tant desitjat. Potser, alguna vesprada sortiré i aniré a veure un espectacle musical, que n’hi per triar i remenar, sobretot a les nostres contrades. Faré una discreta visita a la Festa Major de Salt. També aprofitaré per anar algun sopar d’aquests d’estiu, d’amics i d’aniversaris; i al cinema a l’aire lliure i el d’aire refrigerat, que sol estar sempre molt més fred del que el cos demana. Si em queda temps, potser, m’arribaré fins a Vilanova i la Geltrú a saludar els amics que allà hi tinc i, també, a donar una volta per la Garrotxa, que sempre altiva l’esperit amb els seus paisatges i la seva cuina
De totes maneres quan hagi passat la febre de les vacances estiuenques, ja rebéreu una postal meva des de Roma, que com deia Josep Pla, es una ciutat per passejar-hi i civilitzar-s’hi.

Guillem Terribas

En la mort del Pare (Sebastià Salellas) 28/05/08

Que vagi bé, Pare Tià…

Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.

Guillem Terribas.

Publicat en El Punt 29/05/08

Tià, jo també t'enyoro .
per CARLES MONGUILOD. advocat
Fa pocs dies, quan ja la malaltia havia posat les seves urpes ferotges al seu damunt, en Tià em va trucar. Em va dir, irònic i cansat: «Mongui, t'enyoro!» Es trobava enclaustrat a casa seva i s'avorria. Trobava a faltar els jutjats, les tertúlies a la llibreria 22, les seves presons, l'Audiència Nacional, els sopars amb els amics. Trobava a faltar el que era la seva vida. Després d'aquell dia tot ha passat de pressa. Massa de pressa. Fins arribar aquí a on ara ens trobem: tristos, desolats, orfes de la seva companyia, sempre tan noble, tan íntegre, tan crític, tan apassionat. Sempre tan bona persona.
Ell era el rei de les causes perdudes però no ha pogut guanyar aquesta darrera que la vida (aquesta vida tan injusta avui) li ha posat al davant. Ara ens faltarà la seva presència com l'aire que respirem.
Deixeu-me dir, però, que no m'agra daria que ningú s'equivoqués. En Tià, l'advocat tossut, lluitador, incansable, ens ha deixat a qui millor recollirà (ha recollit ja) la seva torxa: el seu fill Benet, a qui hem après a estimar.
Tià, ho deia el poeta Miguel Hernández: «A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero. Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.»
Aquell dia quan em vares trucar, Tià, no sé si t'ho vaig dir. Per si de cas vull que sàpigues que també t'enyoro.

Article publicat a El Punt 30/05/08.

MÉS PERDUTS
per IMMA MERINO.

Anava a escriure sobre La mort a Venècia, en relació amb l'òpera de Britten de la qual acaben avui les representacions al Liceu, però m'ha trucat la Dolors per dir-me que en Tià Salellas havia mort a l'hospital Clínic. M'ha costat posar-me a escriure. De fet, posar-me a fer qualsevol cosa. Els morts aixafen. Cauen amb un pes que t'estaborneix. I m'estranya que ara pugui escriure i fer-ho sobre en Tià Salellas perquè s'ha mort. Però només puc escriure sobre ell. Això no és retòric, però temo que ho pugui semblar. També em fa por la impudícia amb la qual pugui afegir-me a altres escrits necrològics que diguin: «A aquest home l'he conegut i me l'estimava.» Tanmateix, és cert, però no me l'estimava pel coneixement que n'havia fet o pels moments que, sovint atzarosament, hi he compartit. O no només per això, tot i que se'm fa difícil imaginar que pugui passar un dissabte al migdia per la Llibreria 22 i no hi trobi en Tià Salellas fullejant un llibre, creuant-se amb el seu col·lega Carles Monguilod, discutint amb en Guillem Terribas. Parlant amb en Guillem, devastat perquè van morint els seus amics, he tingut la sensació que Girona se'm va convertint en una ciutat plena d'absències, que cada cop hi ha més espais on sento la presència dels morts. A en Tià Salellas, doncs, l'estimava al marge de la nostra relació: per la seva posició en el món. Potser també, o encara més, per les seves contradiccions, que mai no arribaven a contradir les seves conviccions, sinó que, en tot cas, revelaven la complexitat del que som. Deien que era un advocat de causes perdudes, però ell feia que estiguessin menys perdudes amb la convicció que són les que paga la pena defensar. Pot haver-se dit que ho feia amb l'esperit militant d'una altra època. No era d'una altra època perquè en aquesta continua havent-hi una mateixa realitat d'injustícies i desigualtats. D'aquí el desemparament dels pobres i els socialment exclosos, la fragilitat dels perseguits. Sense ell estaran, estarem, més perduts.

Text de Joan Ferrerós a la presentació de Figueres

Demà serà un altre dia. Guillem Terribas

Quan un comença a llegir un llibre no sap realment amb què es trobarà, tot i que el títol o el que insinuen els textos de les solapes o de la coberta, ens pot donar pistes.

Llegir, en aquest cas, el llibre d’en Guillem Terribas que avui presentem a Figueres, d’entrada em comportava el plus de curiositat que va afegida a la lectura del text d’un amic.

I confesso que vaig encetar el volum amb la vaga idea que hi trobaria el que se’n podria dir ‘vida i miracles de l’amic Guillem’. Fixin-se que dic ‘Guillem’ i prou. I ho faig perquè al bisbat de Girona, entre la gent tocada per l’afició als llibres, en Guillem, per ser reconegut o identificat, no necessita l’adjectiu del cognom; com a molt se li pot afegir el complement “de la 22”, és a dir: ‘en Guillem de la 22’.

Tornant a allò de ‘la vida i miracles’, els haig de dir que no: que m’he trobat amb molt més que una “vida i miracles”. M’he trobat amb un sac de coneixements, d’informació, i sobretot m’he trobat amb un exemple de trajectòria vital edificant, exigent des de la consideració ètica. M’he llegit el llibre –me l’he empassat amb molt de gust- en dues tirades el dijous i el divendres sants proppassats. Ja em permetran que els digui que la seducció que em va produir el llibre em va estalviar d’haver de decidir-me si per la casa rural, molt de moda; la platja, puix que feia bon temps, o l’esquí ja que havia nevat oportunament.

Entretingut amb el llibre d’en Guillem, he pogut discórrer amablement per la vida d’un home ordenat com un col·leccionista, i això de col·leccionista no ho dic per dir: a l’hora que en Guillem s’ha posat a relacionar els fets de la seva vida, com a mínim ha pogut comptar amb la col·lecció de retalls de premsa, de fotos, i d’enregistraments sonors i videogràfics que ha acumulat pacientment des de la llibreria i que li han permès aquella eficàcia i aquell ordre de què parlava.

El llistó ètic, que també apuntàvem, li ha permès sospesar sovint el volum de la bondat de les persones que ha anat tractant, però també el de la mesquinesa quan, a judici seu, s’ha produït. Resulten plenes d’autèntic sentiment les expressions de dol quan s’explica sobre un amic que ha desaparegut, i de sincer agraïment quan considera que l’ha de manifestar. I quan ha de jutjar negativament algunes persones que apunta ho fa sense fer-s’hi mala sang, “sin acritud”, que deia el del ribot.

Seguint l’ordre del llibre, en Guillem ens porta al Salt de la seva infància, municipi llavors depenent de Girona; viatgem a França, a Occitània, on de petit s’està a casa d’uns parents. Sabem de l’escola que freqüenta i que els que som de la mateixa generació (com amb tantes altres coses que ens explicarà) ho trobem tot molt familiar, com si escrivís sobre les nostres pròpies experiències o sensacions.

Coneixem la seva malaltia reumàtica que el fa patir i l’agraïment que dedica als metges que el visiten. Ens fa saber per què entra a l’escoltisme, i no a l’OJE com li aconsellava el seu pare. Ens presenta els amics que ho seran tota la vida, particularment en Mines i en M Berga. El món laboral i la primera feina en un hotel. Coneixem la família amb un pare l’ofici del qual, de jovenet l’incomoda perquè es guàrdia municipal, i coneixem la Marta, la primera novieta. Passem per les reflexions sobre les pràctiques religioses, sobre l’anar a missa...

Una frase que m’ha semblat essencial d’aquells anys que evoca el nostre home és quan afirma: ‘M’agradava el que feia a partir de les 8 del vespre’. És clar que es refereix a les aficions, allò que triava de gust, que no era ni la feina, ni els compromisos de cap classe. I així ens introduïm als móns del cine, del còmic i del dibuix; del disseny i la pintura de tots els quals en Guillem n’és entusiasta i expert. També participem d’aquelles activitats que recullen les pàgines del llibre i que molts havíem practicat semblantment perquè eren vies de sentit únic; la cosa solia anar així: a redós de la parròquia d’un capellà condescendent, organitzar totes aquelles activitats que s’acostumaven a fer: recitals, teatre, conferències, cine-fòrums... En el seu cas i dels seus amics de Salt, aquesta institució parroquial és batejada amb un nom que posteriorment serà molt conegut: La Pastera de Salt

Acompanyem a en Guillem a la colònia espanyola africana d’El Aayoun, naturalment a fer la mili, aquesta activitat que cada any que passa sembla més arcaica. Coneixem el tarannà dels militars en aquell remot racó del Sahara. (Coses de l’atzar: amb uns amics vam fer un llarg i contemplatiu –deliberadament lent- viatge en “600” fins a Tan Tan, sud del Marroc, i després en tot terreny fins als Sahara, llavors espanyol, per visitar un amic que va conèixer Guillem, en Xavier Falgarona)

I, després d’uns quants enamoraments sense port ni nord, acabem tornant a la Marta; ens hi casarem i tindrem un parell de fills. I viurem els problemes de la feina, o de les feines, fins que una carambola de les de la vida facilita, presenta la idea d’obrir una llibreria. I aquí comença allò que els papers en solen dir ‘una nova singladura’.

En Guillem, parlant de la “22”, ens informa de tot allò que no sabíem del comerç dels llibres i que no havíem sabut a qui demanar-ho. Ens parla, és clar, de la constitució de l’establiment, que, a la vegada, li representa la solució a les angoixes laborals. El per què del nom triat, l’aportació dels socis (que fou de 200.000 pta.), les 12.000 pta de calaix que feren el 1r dia; la ‘22’ que havia de ser també papereria; del mercat dels llibres, correntment amb unes 450.000 obres ‘vives’, de les quals les llibreries prou ben dotades en tenen 50.000, és a dir que quan un client demana un llibre tens 400.000 possibilitats de no tenir-lo en estoc, etc.

El Guillem de llavors era convidat a la ràdio per parlar de llibres sense cobrar, és a dir cobrant en forma de la publicitat implícita que rebia la llibreria; coneixem també el món del gremi de llibreters, assistim a trobades amb autors i editors, i fins i tot amb personatges glamurosos, com ara Inka Martí, però ho fem des d’una altra talaia que l’habitual en aitals casos. També ens encomana (amb això m’hi he fixat tan particularment que em repeteixo) el sentiment que professa a moltes persones, amics, ja morts prematurament

L’estil del llibre és planer, dóna la impressió que li flueix sense esforç i sense artifici. Dic que dóna la impressió, no que no s’hi hagi esforçat. És com una mena d’estil naïf en aparença, però que no se m’entengui malament, quan dic senzill vull dir molt comunicatiu, no només de les coses que va desgranant, sinó –ja ho he dit i repetit- del sentiment que les acompanya. La sensació és que ens permet mirar el món, el seu món, a través d’un vidre net; ens invita a llegir un text verité que es va produint com el fluir de la vida. No ens deixa perdre mai el fil de la comunicació: ara ens porta cap a allò que enyora, i ara ens encamina cap allò que té. Un llibre íntim pel to i perquè és ple d’intimitats de la vida del seu autor, sense baixar mai els esglaons de l’exhibició i encara menys allò que s’anomena obscenitat literària.

En síntesi, de la lectura del llibre diria que:
- permet de capbussar-se en la vida pública gironina, en el “tot Girona” de l’art, la literatura, el cine, la política... Com qui no vol la cosa, i tot parlant d’ell mateix, l’autor ens parla de tothom, de tothom que compta a la ciutat.
- Però sobretot, Guillem Terribas ens proposa un exemple de vida constructiva.

Joan Ferrerós

Presentació a Figueres de "Demà serà..." 10/04/08

Dijous dia 10 d'abril 2004 a les 8 del vespre, a MALLART llibres, carrer Besalú,12 de Figueres, presentació del llibre editat per Ara llibres, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA de Guillem Terribas.

Intervindran:

JOSEP M. FONALLERAS, escriptor

JOAN FERRERÓS, professor i articulista.

"Els Terribas" a Sant Cugat del Vallès 28/03/08

GuillemTerribas i Mònica Terribas a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès.

Fotos: Carles Pineda.

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter. Guillem Terribas
(Barcelona: Ara Llibres, 2008).
Llibreria Paideia, Sant Cugat del Vallès, divendres 28 de març del 2008
(Text de Mònica Terribas)
Bon vespre a tothom.
Espero aquest cop tenir més sort que la darrera presentació de llibre en què vaig participar: era el llibre que havia escrit la meva mare, la Magda Sala. EI llibre es titula: Devoció per uns colors. Jo no participo mai en presentacions de llibres, però com que era família ... i en Puyal ja havia fet la presentació a la 22, la de Lleida em va tocar a mi. I se'm va ocórrer explicar que gràcies al Barça, que havia mantingut la mare tan ocupada durant tants anys de la meva infantesa, adolescència i joventut, jo m'havia convertit en una persona autònoma, independent ... no li va agradar, gens, a la mare, perquè s'ho va prendre com un retret, com si no fós veritat que el Barça sempre l'ha abduït, com em passa ara a casa amb el meu fill, Marc. Això d'escriure sobre la vida d'un mateix, és una aventura d'alt risc .... ella sempre ha sigut com el pare una dona de risc.

I mira, aquí estic, acompanyant un altre membre de la meva família ... no! és broma. En Guillem no és família, és la prova que hi ha ocasions a la vida que els suports no només els trobes dins de casa ... En Guillem i jo tenim antecessors que devien tenir més parentiu, però compartim cognom, i això és molt. Però, mira, som d'aquells emparentats per voluntat, per estima ... el què fa que aquest vespre sigui una estona feliç la que passaré amb ell i amb tots vosaltres.

Deia que escriure sobre la vida d'un mateix és una aventura d'alt risc, i en Guillem sempre ha estat un Jan sense por. Llegint aquest llibre n'he descobert moltes coses que no sabia ... I l'he estimat una mica més, per molts motius, que us intentaré explicar.
Totes les persones són úniques. Tenen un camí, un recorregut que les fa imprescindibles pels altres, un camí ple de relacions, de persones, de projectes, que van teixint un univers molt significatiu. Aquest és el llibre del Guillem: la descripció de l'univers que ha girat entorn d'ell i que ha significat aquest teixit ric i oxigenat que és la 22, que és ell. Però per explicar-lo, per entendre en què s'ha convertit la 22 i el què significa per ell, havia d'explicar-se a ell mateix, la seva arrancada a la vida, la seva inquietud permanent per fer coses, per dinamitzar, i sobretot, per compartir, des de la mili fins als primers anys de bellugar en el teatre i les lectures, els primers anys d'amors i amics. Les grans decisions, les incerteses, les valenties. I sobretot, les intuïcions que el van dur a prendre les rutes que el van dur fins a la seva passió.

EI llibre és el recorregut vital d'un home que necessita compartir amb els altres el què fa, si no, tot té poc sentit, i per això, la vida és literatura, és el Talleret de Salt i les seves aventures als escenaris amb estrena complexa inclosa, és la ràdio i les entrevistes sonades a personatges admirats, és el cinema, és la tertúlia permanent, i la suma de tot això, és ser motor de vivències comunes, divertides, profundes.

M'ha agradat molt el llibre d'en Guillem, perquè m'hi he sentit molt a prop, en la manera d'afrontar la vida: en Guillem s'ha sentit atrapat i bolcat en cada cosa que ha fet, i hi ha sabut posar la dedicació sense pensar en profits i utilitats, sense pensar en què faré després, què en trauré ... ha anat construint, a poc a poc, allò que l'interessava. Ara un grup de teatre, ara una colla de tertulians, ara una llibreria que s'ha convertit en tot un món cimentat de complicitats, ara les hores passades a la redacció d'EI Punt, ara un premi a un amic perdut, el Just Casero, ara una relació intensa amb aquells qui l'han correspost amb la mateixa senzillesa i sinceritat, des de la Neus de la Paideia fins a la Imma Merino o al Quim Monzó. EI llibre és ple d'amics del Guillem. Relacions apuntades, més que no pas explicades, de tant plena que té la bossa dels amics, en Guillem ...
Aquest no és un llibre per trobar-hi xafarderies i males paraules contra ningú. És el llibre d'una persona que no té mala intenció i que ha tingut l'encert d'escriure en positiu en un moment en què tothom espera a abandonar posicions de poder que ha ocupat per començar a escampar tot el què de capciós i rebregat li ha tocat viure. Vendran molts més llibres que en Guillem, segur. Les maldats són rendibles, a curt termini. De fet, no podia ser de cap altra manera. No n'hauria sortit. L'ha arrossegat el sentiment d’agraïment a la vida per tot el què li ha tocat viure ...

Però en realitat, la història que explica Demà serà un altre dia, és una història que no se l'endurà la tramuntana: la 22 és una pedra sobre la qual s'escriu cada dia la realitat social i cultural d'aquest país. No de Girona, sinó d'aquest país, en la suma de la feina que féu els llibreters, per vertebrar, discutir, crear, animar, vincular. Vosaltres sabeu què sap la gent, què llegeix, què els interessa, per on van les idees dels qui busquen saber. Això no té preu. Vosaltres dirigiu també el pensament perquè s'enriqueixi. Aquest recorregut per la creació de 22 és el recorregut per radiografiar la realitat d'una passió: el llibreter ... aquell personatge inquiet que devora llibres, els olora, intueix si funcionaran, si aporten res, que s'indigna quan li arriben bestieses, quan ven bestieses, que lluitar per construir moments en els actes que organitza .... no sé com deu ser el retrat d'un llibreter en abstracte, però es deu assemblar molt al Guillem Terribas.

Estic orgullosa que de tant en tant em soni el telèfon i sigui ell. Quan podem, xerrem més. Quan podem, xerrem menys. I ja està. La vida ha de ser senzilla. Anar fent. Treballant, treballant en allò que ens agrada ... i un dia, quan surten les forces i la necessitat, explicar-ho. Com ha fet ell. Perquè el món el construïm entre tots, aquestes persones que teixeixen móns significants, que no ocupen grans càrrecs, però que senten la responsabilitat anònima sobre les espatlles ....

"Ara he de capitanejar ... "(pàg. 139).
Sí, és veritat, t'escoltem. A veure què en penses d'això i d'allò. I aquells qui poden fer-ho sovint, entren a la 22 a xerrar, a escoltar els altres, a pensar. "Pensar": aquest és el verb que fa realitat el llibreter .... quina gran responsabilitat, quina gran aventura.

I que demà sigui un altre dia, i un altre, amb persiana amunt i avall i sense cap altre silenci, que el del carrer al vespre, quan t'han omplert ja totes les paraules, les impreses i les que han ressonat a les parets de la 22.

Mònica Terribas, la teva "cosina que t'admira".

Presentació a Sant Cugat del llibre "Demà..."

Divendres dia 28 de març 2008 a les 8 del vespre a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès (carrer Santiago Rusiñol, 14) presentació del llibre editat per Ara Llibres "Demà serà un altre dia" de Guillem Terribas.

Intervindran:
MÒNICA TERRIBAS, periodista
GUILLEM TERRIBAS, autor.

Presentació a la Llibreria Llorens 14/03/08

A la foto: Guillem Terribas, Quim Nadal, Sixte Moral
a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú
Fotos: Neus Chordà.

Sixte Moral i Guillem Terribas

Alguns reflexions a “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes. Per Sixte Moral Reixach

Avui en aquest acte és un d’aquell moments en que un està content de jugar a casa, tenir la hipotètica avantatge que sempre s’atorga al qui juga en camp propi. I la llibreria Llorens per mi i, amb permís de la Rosanna , es jugar camp propi.
I ho és mes encara quan al costat – no necessariament al davant ni competint – hi tens dos pesos pesants i influents de la vida gironina actual. Avui ens aplega aquí la presentació del llibre “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes amb la col·laboració de Xevi Planes , però ens hi podria haver aplegat la presentació d’alguns del llibre de Quim Nadal, ara fa un any i mig apareixia un Dietari sobre l’any 2003, que també segurament tenia molt d’una certa memòria d’un temps i d’un moment molt concret ,apassionant i esperançat des d’un punt de vista política i humà i encara, algun altre llibre de més llunyà en el temps, que seria bo de reivindicar ara que tothom parla de catalanisme.

Hi ha un llibre mític a Girona i que també ho va ser en altres llocs no pel títol sinó pel plantejament crític que es diu “ Girona gris i negra” de Just Casero, Narcís Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment - alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva.
Bé doncs, ens trobem acompanyats de dues de les persones, junt amb moltes altres, que des de punts de vista diversos però coincidents, en l’objectiu de fer una mica més humana la seva ciutat i a la societat, han ajudat a la transformació d’aquella Girona bruta i negre , en una ciutat envejable. En una ciutat acollidora, en una ciutat que combina diverses ciutats, en definitiva ens acompanyen dos persones; personalitats que han construït de manera diferent ( tampoc tant) però paral·lela la nova forma de la seva ciutat, a trencar una bona part de les inèrcies que comportava una manera rància de fer i d’entendre la ciutat amb tota la seva complexitat.
Llegeixo aquets dies un interessant llibre de J.J. López Burniol, en que en el seu pròleg manlleva unes paraules d’ Ortega y Gasset sobre la condició de “llibre”. Diu, que diu Ortega “o se hace rigor, o se hace poesía” , o se calla”.
Al llibre de Guillem Terribes hi ha rigor. Al llibre hi ha poesia.
No cal, doncs callar. Més aviat parlar i el Guillem acostuma a fer-ho, i molt.

Però és evident que per parlar del llibre he de parlar prèviament de l’autor ja que si estic aquí és precisament per la meva coneixença d’ ell i per haver conreat aquest terme tant difús, aquesta sensació d’anades i vingudes que en diuen l’amistat, a vegades des de la distància, a vegades des dels silencis de temps, però sempre deixant un pòsit de proximitat i d’estima.
Podríem usar els biografies que han paregut al llarg d’aquests dies.
Nascut a Salt, que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona, a l’any 1951. El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.
Casat i amb dos fills.
Defensor de causes perdudes. Pintor, il·lustrador i dibuixant. Promotor cultural. Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema. Parlador irrefrenable. Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt. D’oficis varis i escadussers beneficis. Locutor de ràdio. Llibreter. President del gremi de llibreters. I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.
En tot cas el “meu” – permeteu-me l’expressió - Guillem té un altre currículum.
Comença a les sorres plàcides, però odiades en ocasions i canviants del desert.
I és un coneixement primer de la persona que no pas del llibreter, del cinèfil o de l’agitador cultural, també és cert que poc després de conèixer-lo ja intueixes per on van els seus interessos vitals, perquè això si, és transparent i per tant poques vegades pot dissimular el que pensa o diu.
Ens coneixem doncs en un barracots pintats de verd en el Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1 de la Playa del Aaiun. Àfrica Occidental espanyola.
Ell escrivent ,de renom “pàl·lid” perquè no li toca el sol, de la quarta companyia i jo caporal instructor de la tercera companyia, diuen que era la pitjor.
Coneixença, connexió. Coincidència en moltes coses i vas aprofundint en elles
Nits de tabac Corones o altre coses, cervesa, nescafés i/o licors forts...
Descobriment de Leonard Cohen comentaris de lectures i confidències que ja et situen a la persona i el marc en que es mou habitualment lluny de l’exèrcit.
No parlaré d ela Mili, perquè l’autor en esmentar aquesta nostra trobada diu que no n’ hem parlat mai massa i és veritat. Però la nostra mili té noms propis. Crec que indiquen el temps, el oment, l’ambient d’aquella generació. Mort de Carrero Blanco. Portugal 25 d’ abril. Gutierrez Mellado i Diez Alegria estaven conxorxats amb els militars portuguesos?. Pepe Beúnza, el primer objector catòlic tancat a Cabrerizas
Múñoz Grandes fill, general sancionat més tard per una certa tendència anti-democràtica
De Pablo Loizaoga primer intendent de l’ Ertzaina. Front Polisàrio. Front popular d’alliberament del Sàguia el Amra i el Rio de Oro” Primeres incursions i primeres nits de patrulla. Assumpció de formar part de l’exèrcit colonial. Rescabalar aquest deute amb la solidaritat. He descansat quan he tingut la possibilitat d’ajudar a la seva causa – un bell obsequi- i tinc ara una bandera de l República Sahrauí a casa que em van oferir uns nens que venien a la ciutat a fer colònies. No en parlo més , per més informació llegiu “Mira si yo te querré” de Luis Leante de l’editorial Alfaguara. Magnífic. D’aquelles nits i jornades plenes i intenses en queda un bon record i una bona amistat que avui perdura.
Retornat a la península ens retrobem ara ja a cara descoberta sense necessitat d’embuts i subterfugis. Casaments , fills i filles. Augmenta la relació. A vegades es temporades de silencis. Però sempre amatents a la notícia dels uns altres.
És impensable i imperdonable anar a Girona i no passar per la vint-i-dos ni que sigui per preguntar pel ell. Encara que sigui només per fer-hi un cafè.
A casa amb la Teresa i l’Aida sempre ha estat un personatge mític.
L’ hem seguit , hem seguit les seves cuites. ( actor a Soldados de Salamina – gran paper per cert- I aquell no massa llunyà episodi que el va catapultar a primera pàgina dels diaris i a les televisions, quan des d’un tren aturat en mig d’un aiguat i abandonat per tothom truca al Conseller demanant auxili i que algú fes alguna cosa ( era abans del desastre de rodalies). Hem llegit els seus articles i les entrevistes que li han et i hem celebrat els seus èxits professionals .
I els èxits professionals en són molts que queden més o menys notariats en l llibre.

I ara toca parlar del llibre.
Abans però crec que seria injust no fer esment que a la ciutat i també queda referenciat adequadament al llibre en Guillem hi té altres bons amics. Paco Escribano, Sergi López , la Rossana i segur que me’n deixo alguns i també hauríem d ‘esmentar a la policia local, - no referenciat en el llibre- bé per multar-lo en més d’una ocasió o bé per atendre una trucada d’algun veí fart de sentir una tertúlia que tenia com a un dels protagonistes al Guillem a altes hores de la nit.

El llibre:
Algú podria dir que és un llibre gironí. Si i no. Ho és però crec que té una projecció i abast més enllà d’un marc físic i fins i tot temporal.
Sí ho és perquè el protagonista és un saltenc amb la doble nacionalitat gironina i, no ho és perquè jo crec que és el llibre guia d’una certa manera d’entendre la vida d’una generació de ciudatans i ciutadanes que al llarg dels setanta fem la nostra via. Som una generació que com diu Javier Pérez Andújar “No hem viscut la guerra però hem perdut la majoria de les batalles”
L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i ara res no ve bé.
No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.
Memòries doncs no, memòria sí.
I aquí manllevo un fragment d’un article de Quim Nadal escrit a rel de la presentació d’aquet llibre a Girona.

“M’agafo l’índex i busco noves generacions compromeses en la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme de canvi social necessària i detectem noms pont entre un generació i una altra però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, la mateixa ciutat”.
I segueix: “ Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània , lluny del reduccionisme de la política i amb l’afany de conèixer el propi nervi que conforma la personalitat col·lectiva....”

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.
Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

El llibre del Guillem mostra un altre aventura seguida per molts i moltes ciutadans de Catalunya que després tindran un paper rellevant a la vida pública des de consellers a regidors del poble més petit , d’artistes i escriptors, de gent compromesa amb l’educació i l’oci i la cultura com maneres diverses de transformar el petit món que ens rodeja... Hi ha una trajectòria vital que és gairebé calcada.

Escoltisme o esplai- parròquia ( motivacions pures i no tant pures. El tema de la noia del coro em sembla fantasiós i recurrent, gairebé de pel·lícula) .Pastorets, revistes AA de VV i integració en moviments culturals o politiques Assemblea Democràtica- que just naixien i que han florit esplendorosament . A la certa acomodació actual, a la vida gairebé subvencionada, a la reclamació permanent els caldria segurament un bany d’aquells moments, no perquè passessin les obligades penúries d’aquella situació, sinó perquè d’alguna manera les coses que s’havien de fer, es feien amb poca lamentació i molt d’esforç personal i també amb convicció i potser com diu l’autor: "No teníem la sensació de canviar el món , volíem passar-nos –ho bé ( cito de memòria).
El llibre al meu entendre té un seguit de raons per ser comprat primer, i llegit després:
v Aquest és un llibre vital, de recorregut fàcil de lectura però de profunditat i rigor testimonial - recordin a Ortega –
v Aquest és un retrat local d’una generació que globalment segueix el mateix itinerari o alguns de semblants i paral·lels.
v Aquest és un llibre de testimoni d’un combat cultural i vital.
v Aquest és un llibre que il·lumina un temps i unes persones, moltes, un llibre que no cerca la brillantor personal sinó el testimoni col·lectiu, això si sota el punt de vista del coprotagonista de moltes històries.
v Aquest és un llibre d’homenatge sincer als seus amics, la nòmina dels quan és amplíssima i amb molt de llustre.
v Aquest és un llibre on hi tronem esmentat i documentades bona part dels autors literaris contemporanis i sempre amb alguna anècdota i història vinculada al Guillem. Això dóna mostra del saber fer i del saber estar del protagonista . D’això en fa un aprenentatge i mai una impostura.
v Aquest és un llibre en que es dona protagonisme als altres – i ben merescudament, segur- i això demostra la generositat de l’autor que és un més d’ells però defuig el protagonisme fatu i fatxenda per ser un d’aquest secundàries imprescindibles en tota bona pel·lícula. I aquest paper el fa guanyar l’Oscar.
v Aquest és un llibre enormement aventurer . En el sentit de saber les mil i unes aventures consumades positivament o no de l’autor i del seu entorn.
v Aquest és un llibre que descriu el triomf – consolidació i projecció- d’una empresa. Llibreria 22, lluny dels manuals de Harward , Minessota o Esade ens dóna algunes receptes pràctiques per sobreviure amb una certa solvència, sempre amb dignitat, però , en el món del llibre.
v Aquets és un llibre de consell de veterà no de “cebolleta”. S’ha analitzen problemes i s’esbossen possibles solucions des de l’experiència i des de la batalla a la trinxera a la quotidianitat.
v Aquest és un llibre que condensa trenta anys de batalla personal i col·lectiva de posar en el mapa les ciutats mitjanes – perdó, de capitals més enllà de Barcelona- de Catalunya amb projectes importants de caràcter nacional i amb vocació de serveis , sense perdre el prisma del negoci ben entès. Si diuen, algun cop amb una certa sornegueria,que hi ha una manera gironina de fer política, en aquest llibre veiem que hi ha un manera de “fer” i reeixir pròpies dels gironins i gironines. És doncs per mi un llibre que val la pensa llegir-lo.
Ara la diré grossa, però la dic convençut. Paral·lelament ha “Demà serà un altre dia” he llegit “Dietari de 1973” de Josep Maria Castellet, dietari que sembla que s’havia perdut i que és la memòria d’un temps convuls i agitat. Guardant les referències , les distàncies,l’ edat i el “glamour”, tots dos podrien competir en interès. Per mi el matx acabaria en taules. Ho signo públicament.
En fi, que és un llibre abastament recomanable perquè com he dit la batalla personal i privada vol ser diluïda volgudament en una tasca col·lectiva que, en el fons, són aquelles que perduren perquè que són més que la suma de voluntats personals i tenen el valor afegit de compromís de molts i moltes persones.

Abans d’acabar deixeu-me però fer cincs darreres cons¡deracions breus:
- Tinc enveja del Xevi Planes, el periodista que ha ajudat a confegir el discurs. Només pensar les hores divertides i d’apassionada conversa amb el Guillem en fan delir.
- Confessar que vull agrair-li al Guillem tres coses , primera haver-me fet conèixer a Leonard Cohen i la seva mítica Susanna en alguns cops havia assoldat llargament. Dos, haver pogut estar a menys de cinc metres del meu mite cinematogràfic més preuat. L’Ariadna Gil en una imatge carregada de Màgia al claustre de la Universitat de Girona rodant Soldados de Salamina. Me la volia presentar , no vaig voler trencar l’encant el moment. I tercer aquest llibre que des d’una perspectiva pública i publicada em reconcilia amb la meva pròpia generació i crec que col·lectivament ens hem divertit i modestament hem canviat una mica més el món.
- “La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisi estereotipades i buides de contingut”. L’afirmació, que manllevo altre vegada, és de Quin Nadal però la faig meva i la deixo aquí com a millor qualificatiu del llibre. Contribuir a la memòria històrica.
- Tornant a Ortega . I la poesia? Ras i curt. Llegiu atentament el capítol setè. Llegiu el que està explícit però , per mi la gran lectura és allò d’implícit, allò que hi ha de personal i íntim darrera de la reflexió sense que s’expressi obertament.
- I la darrera, Ara la locomotora ja va a tota marxa, és doncs el moment de dir: Guillem no l’aturis i cridar “ más madera!!!”. Demà serà un altra dia , segurament i desitjada amb millors expectatives fonamentades sobre velles i immutables certeses.

Vilanova i la Geltrú
Llibreria Llorens
14 de març del 2008

Diari de Girona 04/03/08

Salt crida per la independència.

Guillem Terribas i la Comissió de Reis reben els Premis Tres de Març en una gala marcada pels25 anys de la segregació. L'Ajuntament homenatja els veïns que van lluitar contra l'annexió

Text i foto:J. Badenas

L'entrega dels Premis Tres de Març es va convertir ahir en una nova crida per mantenir el carácter de poble, la identitat i la independència de Salt, 25 anys després d'haver-la recuperada. El Teatre de Salt es va omplir per reconèixer Guillem Terribas i la Comissió de Reis, els dos guardonats escollit per un jurat i també es va lloar la tasca de la Comissió de la Independència.
El periodista Albert Requena, presentador de l'acte, va rememorar que la independència de Salt va coincidir amb l'arribada de la democràcia. Després de la lectura del veredicte del jurat, que va fer el regidor de Cultura, Carles Borrell, el premi a les persones va se entregat per l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.
El llibreter i activista cultural, Guillem Terribas, va rebre el premi amb emoció i orgullós de ser de Salt. Va recordar la seva infantesa al carre Llarg i va insistir que Salt és el poble on va nèixer i viure mentre que a Girona és el lloc on ha desenvolupat la seva vida. Terribas va afirmar que és "part del que és gràcies a tot el que ha après de les persones de Salt". L'agitador cultural va recordar quan va rebre la notícia que Salt sería indepent: en una nit de Santa Llúcia a Tortosa i per boca del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Terribas va tancar la seva intervenció reclamant als nouvinguts que no perdin les seves arrels però que s'estimin el poble i lluitin per Salt.
Josep Pericot i Màrius Pericot van rebre el guardó Tres de Març a les entitats com a representants de la Comissió de Reis. Van recordar els treballs d'anteriors entitats i van remarcar la improtància de la gent que maquilla, de la gent que desfila i de les persones que ajuden en l'organització.
Després de la lectura musicada de la llegenda de la ninfa i el Gegant del Rec -a càrrec de Quim Lecina i Pau Ferrer-, es va homenatjar la Comissió de la Independència. Miquel Casellas va actuar de portaveu i va remarcar que la importància de tots els ciutadans en la lluita per trencar amb l'annexió. Tot el grup va acabar cantant l'himne oficiós de la indepedència, que es cantava als carrers fa 25 anys.
Va tancar l'acte l'alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), que va reclamar el protagonsime per a Salt dins de l'àrea urbana i va demanar als veïns buscar dins seu "l'orgull de ser de Salt" i els va instar a "fer crèixer el nom" del poble.

Presentació del llibre a Vilanova i la Geltrú

Divendres dia 14 de març de 2008 a les 8 del vespre
PRESENTACIÓ del llibre editat per Ara Llibres
"DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA" de Guillem Terribas.
Intervindran;
JOAQUIM NADAL I FARRERAS per la part gironina
SIXTE MORAL REIXACH per la part de Vilanova i la Geltrú.
La presentació es farà a la Llibreria LLORENS llibres.

Revista SOL IXENT de Cadaquès / Desembre 2007

"Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter" de Guillem Terribas. Ara Llibres. Barcelona, Novembre de 2007.

Són les memòries d'un gran llibreter, l'ànima de la llibreria 22 de Girona, que ha estat i és el gran focus d'activitat cultural d'aquesta ciutat des que en Guillem i els seus socis i col·laboradors la van fundar al nº22 del carrer Hortes de Girona ara fa gairebé trenta anys.És una crònica de la cultura del nostre país d'aquests trenta anys, amb tots els seus personatges i la relació que l'autor ha tingut amb ells, i també un document interessant sobre el que és dirigir una llibreria, amb les vicissituts de cada dia.El curiós és que inicialment estava previst que el llibre l'escrivís en Xevi Planas a partir del relat d'en Guillem, però aquest s'hi va entusiasmar tant, que (amb l'assessorament i ajuda d'en Xevi) al final ha estat ell el que l'ha escrit. I està molt ben escrit !! . Molt interessant.
Martí Romani

Diari de Girona 08/02/08

Salt lliurarà el premi Tres de Març al llibreter Guillem Terribas.
La Comissió de Reis serà recompensada per 30 anys d'activitat.



Guillem Terribas. El llibreter rebrà el guardó per la tasca cultural.


J.B.M. Salt.
El llibreter Guillem Terribas serà la persona guardonada aquest any amb el Tres de Març de Salt. A més, el consistori també aprovarà la proposta de donar el premi en l'aparat d'entitats a la Comissió de Reis, que s'encarrega d'organitzar la cavalcada.
La comissió dels premis Tres de Març ha valorat el seu paper d'activista cultural i el fet que sempre s'hagi mantingut fidel a Salt encara que és més conegut per la seva activitat com a propietari de la Llibreria 22 de Girona. Terribas també ha estat un dels grans impulsor al teatre de Salt, on va desenvolupar una important tasca dins de col·lectius aficionats.
La Comissió de Reis és un dels col·lectius més dinàmics de Salt i els jurat ha volgut reconèixer la seva llarga trajectòria durant gairebé 30 anys. Per aquesta entitat, independentment de la situació política, han passat desenes de persones de Salt que ha treballat perquè sempre hi hagués una cavalcada a Salt.
Els premis Tres de Març es van crear l'any 1988, quan es van aprovar les bases de la convocatòria. A partir de 1989, es concedeixen cada any a les persones i entitats que han treballat més per Salt, per la seva gent i pel seu entorn. El 2004 es van modificar les bases del premi amb la creació d'un jurat que substituirà la comissió que fins ara era l'encarregada de concedir els premis.
Des de'aquell any els premiats han estat Sor Clara Villoslada -per la seva tasca humanitària-, Ferran Màrquez i Morgade -per la seva col·laboració en diferents entitats i associacions-, Josep Ventura i Josep Paulí -pel seu treball cívic, social i cultural- Jordi Gispert -per ser un referent en el panorama artístic saltenc- va ser l'any passat l'últim reconeixement lliurat en l'apratat de persones.
En els darrers quatre anys, les entitats premiades han estat: l'Agrupació Fotogràfica de Salt -per la seva tasca cultura-, la Coral Rossinyol i Alimara -per la seva tasca de foment de la música coral en nens i joves-, Els infants valents, associació per a la mainada amb minusvalidesa i en el 2007 va ser preimada la Xarxa de Salt -per la seva dedicació als espectacles infantils-.

Crítica de "La Soledad" Pel Cinema Truffaut

LA SOLEDAD
Direcció: Jaime Rosales
Espanta 2007
Duració 130 m.
Guió: Jaime Rosales – Enric Rufas
Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa

FRAGMENTS DE LA VIDA QUAOTIDIANA
Jaime Rosales ja ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge “Las horas del dia” (2003) que ell mateix i el seu protagonista (esplèndid) Álex Brendemühl , van venir a presentar-la, en el seu moment, al Cinema Truffaut. Amb aquesta pel•lícula Rosales va obtenir a Cannes el Premi de la Crítica. Aquest any ha tornat al prestigiós Festival a la Secció de la Quinzena dels realitzadors, amb “La Soledad”.
A “Las horas del dia” ens proposava una reflexió sobre l’assassinat des de una perspectiva diferent: sense intriga policial ni morbo sexual. Sense música i trencant esquemes amb el to narratiu. I deixant a l’espectador que tregui les seves pròpies conclusions.

Ara, a “La soledad” sense canviar el to, però d’una manera pausada i intimista i més treballada, ens explica la història d’Adela (Sonia Almarcha), una jove separada amb una criatura, que deixa el poble, la tranquil•litat del poble, per anar a viure l’aventura de la ciutat, Madrid, amb el seu soroll, tràfic i l’atabalament de la vida quotidiana. A Madrid, ens hi trobarem amb una dona, Antonia (Petra Martínez) viuda, que té un petit supermercat i viu amb un home, Manolo (Jesús Cracio) senzill i agradable. L'Antonia té tres filles, Inés (Miriam Correa), Nuria Mencía (Nieves) i Helena (María Bazan). Una d’elles, Inés, comparteix pis amb Adela, juntament amb un noi anomenat Carlos (Lluís Villanueva). A mitja història, quan ja pràcticament coneixem a tots els personatges i ens els hem nostres, un fet esgarrifós i terrible canviarà la vida d’Adela. També, per altres circumstàncies, la relació entre mare i filles, es complicarà fins a un fatal desenllaç que les tornarà a ajuntar.

Rosales, s’agafa el seu temps per explicar-nos i fer-nos entrar en aquesta història o històries intimistes. Normals. Fragments de la vida dels protagonistes, amb les seves alegries, tristeses, mal entesos, soledats, desesperacions, atraccions i moments íntims, molt íntims.
Tots aquets moments, tots aquests fragments, estan molt ben portats, amb una fotografia, en format panoràmic, que sempre està allà on ha d’estar; utilitzant de vegades el recurs (gens gratuït) de partir la pantalla i mostrar dos moments al mateix temps. Uns diàlegs adients, normals, perfectes. Quin guió més ben treballat!.
Si l’espectador té la sort d’entrar a la història que ens explica Rosales, cosa que no ens gens difícil, ens implicarem a la vida dels personatges. Discretament viurem les seves soledats i els seus moments de felicitat. Entendrem les seves pors, les seves preocupacions. Serem un més de la vida quotidiana dels personatges.

“La Soledad” es una pel•lícula imprescindible per a la gent amb un mínim de sensibilitat, que té ganes de veure i viure una història explicada d’una altre manera. Que té ganes de participar amb el que ens vol explicar el director. Que vol sortir de la sala amb la sensació que ha viscut un fragment de la vida dels protagonistes. Que també s’ha sentit sol i acompanyat.

Per acabar, una reflexió: Des de fa uns anys, sembla que els Oscars han canviat la orientació de premiar o de nominar les millors pel•lícules americanes. Premien pel•lícules més intimistes, arriscades i que impliquen més a l’espectador. La prova la tenim amb “Million dollar baby” (2004)de Clint Eastwood o la nominació a l’any 2005 de “Brokeback Mountain” de d’Ang Lee o la que va guanyar “Crash” Paul Huggis. L’any 2005 entre les nominades hi havia “Babel” d’Alejandro González Iñárritu, per posar alguns exemples. Sembla ser, que sortosament aquest canvi, també ha arribat entre nosaltres, com ha quedat demostrat aquest any amb els Premis Goya, en donar a “La Soledad” el Goya a la millor pel•lícula espanyola, encara que sigui catalana.

Guillem Terribas

Retalls de Premsa * El Mundo 02/12/07

ELS VELLS LLIBRETERS
NO MOREN MAI
Rafael Vallbona


Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.

Retalls de Premsa * Biblioteques de Girona 23/11/07

Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22



El llibreter gironí Guillem Terribas vaa presentar, el passat dimecres dia 21 el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".
En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.
Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".
Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART
La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".
Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".
(Extret de Vilaweb)

Retalls de Premsa * El Punt 22/11/07

Una presentació una mica de tots

la crònica

XAVIER CASTILLÓN.
Guillem Terribas, en primer terme, ben envoltat d'amics. Foto: LLUÍS SERRAT
Va ser una presentació peculiar, col·lectiva a sobre de l'escenari, massiva pel que fa a audiència i, tot i així, molt familiar. Com una gran família, els amics, coneguts i saludats de Guillem Terribas el van acompanyar ahir en la presentació del seu llibre, Demà serà un altre dia (Aventures d'un llibreter), que va posar a prova l'aforament de la sala cafè teatre de La Planeta, un terreny més neutral que el de la Llibreria 22, on, com algú va recordar ahir, Terribas es proposa assolir algun dia el rècord mundial de presentacions de llibres. També va ser una presentació peculiar perquè era una presentació de llibre amb Terribas no oficiada per ell, sinó per l'escriptor i amic Josep Maria Fonalleras, que va deixar pas a 22 presentadors. En realitat, hi havia trampa, perquè alguns dels presentadors eren dobles: van sortir junts a escena Àngel Quintana i Imma Merino, en representació dels amics de les sales fosques cinematogràfiques; els editors Xavier i Ernest Folch, pare i fill, aquest últim responsable d'Ara Llibres i de la publicació del llibre de Terribas, al qual va proposar una nit qualsevol en un bar del Raval barceloní que fes un llibre amb el seu inabastable anecdotari (i Terribas li va dir, com era previsible: «Quan vulguis!»), i Joan Miró i Roger Casero, com a portaveus de l'organització del premi Just Manuel Casero i de la família Casero, tan vinculats a la Llibreria 22 i a Terribas, que segons va recordar Roger, va saber aprofitar la circumstància tràgica de la mort del seu pare per «donar vida a un premi».

Des de la intervenció inaugural, amb un inspirat Francesc Francisco en representació de tots els amics que no surten en un llibre on apareix «la meitat de Girona», l'acte va tenir en general un to festiu, amb alguns moments molt divertits, com ara la coincidència entre dos dels participants que van triar la mateixa anècdota per exemplificar el caràcter intrèpid del protagonista: Salvador Garcia-Arbós i Modest Prats –per aquest ordre–, companys d'excursions a cafeteries romanes, van recordar com Terribas va escandalitzar el mossèn de la capella del Sancta Sanctorum quan, tot decidit, va començar a pujar per l'escala santa que, segons la tradició, Crist va tocar amb els peus en el palau de Ponç Pilat i que els creients només pugen de genolls. Prats encara recorda la mirada ingènua de Terribas, com a resposta als crits del capellà romà. «No perdis mai aquesta mirada», li va dir al llibreter feliç, assegut a primera fila entre Joaquim Nadal i Anna Pagans, i no gaire lluny de l'actor Sergi López, que va destacar el «do» de Terribas per «provocar trobades entre la gent». I va ser espectacular l'aparició dels treballadors de la 22, amb una gran pancarta per felicitar el seu «crack».

Un dels moments més emotius va ser el protagonitzat per Consol Ribugent, mare de deu fills, entre els quals hi ha diversos amics de joventut de Terribas. Demanant primer permís a la mare d'en Guillem, morta recentment, la Consol li va dir: «Guillem, fill meu, estic orgullosa de tu». Després tots dos es van abraçar. I al final de l'acte, aquest llibreter amb ànima de cowboy no va poder contenir les llàgrimes i, després de donar les gràcies a Narcís-Jordi Aragó, va posar fi a aquesta presentació «una mica de tots».

Retalls de Premsa * El Punt 16/12/07

Guillem Terribas presenta el seu llibre a Salt. Foto: MANEL LLADÓ
El llibreter saltenc Guillem Terribas va presentar ahir al migdia el seu llibre Demà serà un altre dia a la biblioteca pública de Salt, acompanyat de molts amics, entre els quals hi havia Lluís Mateu, Xavier Corominas, Xevi Planas i l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.

Retalls de Premsa * El Mundo 21/12/07

22 ratlles per al llibre del llibreter de la 22

JORDI LLAVINA

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter

Autor: Guillem Terribas. Editorial: Ara Llibres. Pàgines: 162. Preu: 20 euros

Guillem Terribas, l'amo de la llibreria 22 de Girona i dinamitzador cultural en un sentit ampli, explica que el número 22 se li apareix sovint. 22 és el número del carrer Hortes en què, des del 20 d'octubre de 1978, hi ha la seva llibreria: el número fa el nom.I la 22 -no pas can 22- ha esdevingut, amb els anys, una de les llibreries de referència del país.

La sobrecoberta mostra un Terribas amb una certa actitud de galant de cine (una de les seves passions, juntament amb els llibres), de perfil, fumant. Aquest és un llibre de records, que fixa, justament, un perfil d'aquest personatge inquiet, curiós.

Des dels orígens a començaments dels anys cinquanta (una infantesa repartida entre Salt, el seu poble natal, i Montalban, a França) fins fa quatre dies. Terribas comença el relat com Canetti arrenca les seves esplèndides memòries: amb el primer record. Més ben dit, amb la primera imatge (i, tot seguit, el primer pensament).A partir d'aquí, el llibreter més famós de Catalunya es refereix a la seva passió pel teatre i pel cinema, a l'espondilitis (la malaltia que té des de fa molts anys, que no li impedeix ser un argent viu), als seus anys com a escolta, a la tribu d'amics...L'estil és periodístic.

Els personatges que hi van apareixent tenen com una mena de proximitat familiar: i ja no parlo d'Antoni Puigverd, «molt assenyat i atractiu»; d'Anna Birulés, que va ser ministra del PP havent començat la seva activitat política a les files del comunisme, «ningú no és perfecte», o de la ubiqua Anna Pagans (actual alcaldessa de la ciutat); sinó també de figures de tant de renom com Pérez Galdós, que Terribas cita així: en Pérez Galdós.

Retalls de Premsa * Diari de Girona 04/01/08

El nervi de la ciutat
JOAQUIN NADAL I FARRERAS
La vida dels pobles i de les ciutats s'identifica per coordenades molt diverses. Sovint ens entretenim només en la imatge física i material, resseguim el sentit de la forma urbana. Identifiquem el ritme dels canvis i de les permanències, assenyalem les singularitats del paisatge urbà, les emergències, el relleu de la ciutat. Hi ha, però, una dimensió menys formal, més profunda i impenetrable, més decisiva per tal de conèixer l'ànima de la ciutat. Es tracta del seu cos social. Del conjunt de les persones que hi viuen, de les seves vides, dels seus neguits, de les seves aspiracions. Es tracta d'aquesta dimensió humana, social, entesa en un sentit individual i col·lectiu. El sentit comunitari esdevé una dimensió necessària per tal de disseccionar i analitzar el conjunt de la ciutat i conèixer els mecanismes de la convivència i de la vida comunitària.
Un cop coneguts els plecs del paisatge fins al mínim detall ens hem d'interrogar per aquesta altra dimensió més humana i social. Quin teixit social conforma una ciutat, quins grups hi viuen, com s'agrupen, com s'organitzen, amb quines aficions i afinitats s'associen, quines complicitats es generen i quines tensions s'alimenten. Els habitants de la ciutat són els que interpreten, una generació darrere l'altra, totes les grandeses i també les misèries, els grans cims assolits i les mesquineses més elementals.
Ens convé també conèixer aquesta dimensió, menys perceptible però més important; potser intangible però real: l'ànima de la ciutat, el nervi, la base humana de les decisions més rellevants. És una qüestió col·lectiva, és clar, però que es pot individualitzar, que permet una singularització. Qui són els que interpreten a cada generació l'ànima de la ciutat, on són les persones i els grups decisius a cada etapa per marcar una personalitat diferenciada Fins on podem parlar de classes socials amb papers diversos i també confrontats
Fins ara em moc en reflexions de caràcter genèric que podríem aplicar a qualsevol poble, ciutat o país. Però la reflexió neix d'un exercici concret aplicat a Girona. M'ho va suggerir el dinar que la Fundació Prudenci Bertrana va oferir a mig novembre al conjunt de les persones que en el moment decisiu van decidir contribuir de forma individual a la convocatòria del premi Bertrana. Seixanta-cinc persones, com s'explica en el catàleg de l'exposició. Però seixanta-cinc persones d'extraccions molt diverses, d'ideologies diferents, de compromisos i d'històries discrepants. Potser una certa fotografia de la ciutat No del tot, és clar. Però sí un moment històric, una circumstància excepcional, un moment de canvi. La nòmina dels seixanta-cinc ben estudiada ens aportaria moltes claus interpretatives i ens despertaria molts interrogants sobre els moments històrics i el paper de determinades generacions. Ens portaria a preguntar-nos també si ara hi hauria una generació equivalent. Jo crec que sí, però crec també que d'una generació a altra, potser baixant els esglaons de l'edat, ens costa més d'identificar nous perfils de lideratge i de compromís. Sigui com sigui, i portat només per un afany exemplificador, m'adono que només amb la nòmina dels que ja no hi són tenim prou elements per definir un panorama i dibuixar un entramat social determinat. Deixeu-me compartir d'una manera no exhaustiva l'exercici. Si penso en els més directament compromesos, penso en Santiago Sobrequés, Francesc Ferrer i Joan Saqués. Si penso en figures històriques de la vida de Catalunya o de la ciutat puc parlar de Narcís de Carreras, Josep Ensesa o de Pompeu Pascual; si entrem en el món de l'empresa cal recordar Manel XifraLluís Bachs, també compromès en tasques de direcció del món associatiu esportiu i cultural. No em puc estar de continuar un repàs per ordre estrictament alfabètic i esmentar Manuel Batallé, Manuel Bonmatí, Ignasi Bosch, Joaquim Castanyer, Santiago Coquard, Josep Fraga, Juli Lara, Josep M. Nolla, Xavier Pagans, Joaquim Pla i Cargol, Josep M. i Joaquim Pla Dalmau, Lluís Sibils, Francesc Solà... i alguns més que em deixo en aquest repàs apressat. Però només amb aquests noms ja es dibuixa la presència de sensibilitats molt diverses unides aquí per la literatura i el compromís amb la llengua catalana. Botiguers, empresaris, professionals liberals, docents, banquers, hotelers, vells conservadors, republicans històrics. Gent diversa que conforma una de les lectures socials possibles de la vida de la ciutat dels anys seixanta.
No cal dir que a la llista completa hi trobem encara una varietat més àmplia i més il·lustrativa amb persones de molt pes, fins i tot polític, en aquell moment històric dels anys seixanta i d'altres persones que estaven liderant la represa democràtica, i encara d'altres que havien patit exili i tornat sovint amb discreció i silenci, d'altres amb compromís i lluita. El premi i els premis posteriors amb els noms de Rahola i Palol completarien el pont necessari entre la història de la ciutat i la necessària renovació dels horitzons del moment i la reivindicació de les figures més il·lustres de la vida de la ciutat amb tot el dramatisme incorporat de les seves vides i de la seva mort injusta en el cas de Rahola o dels seus exilis interiors en el cas de Palol.
Voldria afegir, és clar, que per a un dibuix més complet de la societat civil ens caldria afegir-hi els dirigents obrers i sindicals, els directius de les associacions de veïns, el ric i intermitent entramat de les entitats i associacions culturals, esportives i de molt diversa índole.
Uns dies més tard vaig assistir a la presentació, a la Planeta, del llibre de Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. M'agafo a l'índex i busco noves generacions compromeses amb la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme del canvi social necessari i detectem noms pont entre una generació i una altra, però també grups nous i compromisos nous d'un altre temps i del mateix país, a la mateixa ciutat. Els vint-i-dos socis de la 22 podrien ser el contrapunt a l'exercici que de forma incipient volia fer per rastrejar la capacitat de la ciutat de generar persones amb capacitat de compromís i de lideratge. Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània, lluny del reduccionisme de la política i amb afany de conèixer de prop el nervi que conforma la personalitat col·lectiva. Portat pel mateix mètode trobo a l'índex d'aquest llibre d'altres noms de rellevància per a una història col·lectiva i compartida, també traspassats per no canviar de referència comparativa. Anna Breva, Just Casero, Ramon Picamal, Jaume Faixó, Quim Masó, Enric Marquès, Ernest Lluch. Me'n deixo també. Constato que trobo noms repetits en un moment i l'altre, i m'adono que sovint simplifiquem en excés i mantenim una lectura superficial de les ciutats que no s'adiu amb la realitat més evident.
Si traspasséssim la barrera que m'he imposat atendríem amb més precisió al que intento explicar. El gruix dels noms que, més enllà de l'estricta quotidianitat adquireix notorietat, varia i evoluciona, però en tots dos casos es confirma que en els moments claus i per circumstàncies específiques apareixen referents que ens permeten rescatar de l'anonimat el teixit social i articular un discurs que adquireix uns perfils més nítids tot just esbossats. Posar nom i noms als moments històrics, a les circumstàncies concretes, als moments decisius,és humanitzar la història i és un deure per no perdre el fil conductor que alimenta l'ànima de les ciutats darrere de la façana impertorbable dels segles.
I, encara, en el nucli dur, en la colla d'amics, que començaria aquella primera acció de gran dimensió ciutadana, barrejant, ara sí, vius i morts, el repàs dels noms ens interpel·la sobre el paper de tots, en el passat i en el present, i el necessari reconeixement encara que alguns hagin triat transitar per l'anonimat d'una jubilació anticipada. Francesc Ferrer, Ricard Masó, Francesc Pluma, Carles Vivó, Joan Boladeras, Antoni Domènech, Josep Cristófol, Lluís Bachs, Enric Gilabert, Joaquim Jubert, en el pròleg d'una llista que, ben repassada, es comenta sola.
La memòria és efímera i l'oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i més generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisis estereotipades i buides de contingut.
En el desordre de l'evocació vull que hi veieu només de forma incipient la reclamació d'un exercici que intueixo factible, però que no hem començat a fer. Constato, finalment, que potser només en la dimensió històrica, en la visió retrospectiva és possible de copsar la força generacional de cada moment. Però també em sembla que saber identificar les noves generacions ens és imprescindible per donar vida a la permanent construcció de la ciutat i la seva constant renovació des del fruit immarcescible de la seva històrica permanència.
Foto Carles Pinedea