Abans d’Imdb.com / JAUME GENOVER

El Museu del Cinema rep el fons del crític i documentalista Jaume Genover, que consta de llibres i revistes especialitzades, a més de 6.709 dossiers de premsa

Jaume Genover el 22.01.2018.
Foto: Guillem Terribas

Jaume Genover (Girona 1950-S’Agaró 2018) va fer de la seva afició professió. Conegut crític de cinema i documentalista cinematogràfic, la seva tasca de “tota una vida” torna a transcendir després que s’hagi oficialitzat la donació del seu fons documental al Museu del Cinema, amb la presència de l’alcaldessa de Girona i familiars del difunt.

El llegat consta de la biblioteca i l’arxiu del crític gironí. Concretament, està format per 471 llibres de cinema i 317 números de revistes internacionals especialitzades (Film Index, Film Ideal, La revue du cinéma, Sight and Sound, Cinestudio...) i, sobretot, destaca pel fons de pressbooks (dossiers informatius de pel·lícules que les productores editaven i distribuïen entre els crítics i periodistes abans de l’estrena del film), que arriba fins a 6.709 unitats d’entre els anys 1953 i 2003.

Per tenir en compte la magnitud d’aquest tipus de material, com va destacar el director del museu, Jordi Pons, triplica el que ja tenia el museu, passant dels tres mil que tenia a més de nou mil. I com també va remarcar Pons, aquest tipus de documentació i la tasca realitzada per Genover es va fer abans de l’era d’internet i abans que existissin bases de dades com Imdb, a l’abast en tan sols un clic: “Sort que en teníem, aleshores, de gent com Jaume Genover. Ara tota aquesta tasca passa a ser testimoni i patrimoni de l’univers cinematogràfic.”

Membres de la Família de Genoverr, amb l'Alcaldesa Marta Madrenas, el director
de Museu de Cinema, Jordi Pons i Carles Ribas del Cinema Truffaut..
Foto: Manel Llado

La donació engruixirà el fons de la biblioteca del Museu del Cinema, que actualment disposa de 4.090 volums, 421 títols de revistes, 7.184 DVD, 559 CD i LP i 332 fullets i altres formats.

En representació de la família, va parlar Carles Genover, el qual va explicar que, malgrat que el seu germà no va deixar dit de forma expressa què en volia fer, d’aquell fons particular, van fer prevaldre tres motius: en primer lloc, que anés a “la casa del cinema” (el museu); en segon, que d’aquesta manera fos gratuït i estigués a la disposició de tothom qui ho sol·licités, i en tercer, el “factor gironí”.

Quan el Museu del Cinema va obrir les seves portes, ara fa vint anys, el patrimoni que conservava el museu era únicament els objectes de la col·lecció Tomàs Mallol, cap a 15.000 peces. Avui aquesta xifra ha augmentat fins a més de 49.000 unitats, entre les quals hi ha no només aparells de cinema i precinema, sinó també cartells, programes de mà, fotografies, pressbooks, etc. Aquest increment es deu sobretot a les donacions rebudes: 226 de particulars.

Homenatge al Truffaut

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el Cinema Truffaut organitzen una projecció en homenatge a Jaume Genover dijous, a les 20.20 h. Manhattan, de Woody Allen, el seu cineasta preferit.

Jordi Camps linnell / El Punt Avui 26.06.2018

La família Genover dona a Girona el llegat de l'ùltim gran enciclopedista del cinema.

El Museu del Cinema ingressa un fons de 471 llibres i 6.709 «press-books» o llibrets de cinema que el malaguanyat Jaume Genover va atresorar al llarg de la vida · El Truffaut projectarà dijous «Manhattan», de Woody Allen, en memòria del donant.

Foto: D. Bonaventura. 

Una biblioteca de 471 llibres especialitzada en cinema, 317 números de revistes del setè art i 6.709 press-books o llibrets de cinema conformen el llegat de Jaume Genover, mort sobtadament el passat 8 de març a s'Agaró, i considerat per la revista Fotogramas, mitjà per al qual va treballar durant dècades, com «l'últim enciclopedista del cinema».
Aquest petit tresor ha passat a formar part del fons del Museu del Cinema de Girona després que la família Genover n'hagi fet donació de manera gratuïta, fet que va agrair ahir l'alcaldessa, Marta Madrenas, en un acte amb la premsa: «Gràcies a persones que han viscut amb passió el cinema podem tenir un fons bibliogràfic complet com aquest».
Personatge introvertit, Genover va trobar en la història i documentació cinematogràfica un camp per recrear-se, primer de forma amateur, col·laborant a partir de 1968 en la Col·lecció Cinematogràfica Catalana de Miquel Porter i Moix, i després professionalment, treballant per a revistes com Fotogramasi Dirigido, sense oblidar col·laboracions amb mitjans com ABC, de Madrid, o el Festival Internacional de Cinema de Sitges.
Els germans i altres familiars de Jaume Genover van participar ahir a la presentació, en un acte amb el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, que va posar en relleu un fons «seleccionat amb molt de criteri» que inclou números de revistes com Monthly Film Bulletin, Film Index, Film Ideal, La revue du cinéma o Film Guia, que se sumen als 471 llibres esmentats, «en la major part no repetits amb els 4.900 volums que ja té la biblioteca de l'equipament».
Tot aquest fons serà digitalitzat i passarà a disposició del públic i dels investigadors interessats.Si el Museu del Cinema tenia fins ara uns 3.000 press-books, de la nit al dia ha passat a tenir-ne uns 10.000, gràcies a la donació dels 6.709 del llegat Genover.Els press-books o llibres de cinema, que la indústria del cel·luloide va començar a editar a la dècada de 1920, servien per promocionar les pel·lícules entre crítics i periodistes abans de l'estrena del film. El format imprès va desaparèixer amb el canvi de mil·lenni i, amb la digitalització, aquesta informació es distribueix via web.Genover va fer una feina meticulosa que molt sovint consistia a rectificar errors i imprecisions divulgats sobre pel·lícules, actors, directors, estudis de Hollywood i grans productores, fet que li va donar un prestigi.

Tribut a Woody Allen  

Woody Allen, el còmic amb firma entre els gegants de la gran pantalla, va ser la nineta dels ulls de Jaume Genover. Per això, com va explicar Carles Ribas, en representació del Col·lectiu de Crítics de Girona, aquest dijous es projectarà Manhattan en un acte en memòria de Genover.
Carles Genover, germà del col·leccionista, va explicar que la família ha pres la decisió de cedir gratuïtament el fons després de debatre què hauria preferit en Jaume. «Ell ho hauria volgut així. Quin millor destí que el Museu del Cinema i a disposició de tothom?». «El factor de la gratuïtat era vital per a ell. El nostre germà no hauria acceptat que el fons fos objecte de lucre», va concloure.
Genover va viure a Barcelona i a partir del 1992, a s'Agaró.
Daniel Bonaventura / Diari de Girona 26.08.2018

*Full de Sala del Cinema Truffaut, homenatge a Jaume Genover, projecció de la pel·lícula de Woody Allen MANHATTAN, dijous 28 a les 20.20
http://www.cinematruffaut.com/wp-content/uploads/2018/06/manhattangran.pdf

Miquel Fañanàs i Fem Girona

SABRINA, el clàssic del mes en el Cinema Truffaut

SABRINA
Estats Units, 1954
Direcció: Billy Wilder
Intèrprets: Humphrey Bogart, Audrey Hepburn, William Holden, Walter Hampden.
Durada: 112 min
Gènere: Comèdia romàntica Idioma: Anglès Data de projecció: 21/06/2018

El somni d'una joveneta
En les diverses històries que corren per Hollywood sobre el rodatge d’aquesta pel·lícula, es diu que en Humphrey Bogart (el paper del qual fou ofert inicialment a en Cary Grant, però aquest va declinar la proposta) s’ho va passar molt malament perquè es sentia marginat pel bon rotllo que hi havia entre en William Holden, l’Audrey Hepburn i el director Billy Wilder. William Holden i Wilder, un any abans, ja van treballar plegats a Stalag 17 (Traidor en el infierno, 1953) i encara era recent la seva bona relació durant aquell rodatge, mentre que l’Audrey era una noia que a Wilder li agradava molt com era, per la seva simpatia, bellesa, delicadesa i que quan convenia, també es “desmadrava”.
Recordem que tres anys després, Wilder va tornar a rodar amb ella una romàntica pel·lícula, Ariane (1957), protagonitzada per Gary Cooper, un actor molt més gran que ella i que al final, també, acaben junts. Conta la història que, al vespre, quan acabaven de rodar, Holden, Audrey i Wilder es trobaven i comentaven la jornada mentre prenien unes copes i en Bogart quedava al marge, sol en el seu camerino. Es veu que a mig rodatge, la cosa es va arreglar una mica. Per cert, durant el rodatge, l’Audrey i en Holden van tenir un relat amorós i apassionat que va fer furor en aquella època. També es diu, que per qüestions pressupostaries, una part del rodatge es va fer a la casa del productor -fet del que se’n va penedir el tercer dia davant de l'enrenou que li van muntar.
Explico tot això per aclarir que la pel·lícula es va fer amb pocs diners, en blanc i negre i com una comèdia més, i que mai, sobretot el director, es va pensar que passaria a la història com una de les comèdies romàntiques de tots els temps. I la relació entre els actors, dona molt per entendre una mica també el que després podem veure a la pel·lícula. Per una banda, l’alegria i el optimisme del personatge de William Holden i també la bona disposició del personatge creat per l’Audrey de Sabrina: ingènua, encantadora, divertida, elegant i seductora. En canvi, el personatge de Bogart és avorrit, va a la seva, és egoista i de idees fitxes. A mesura que va passant la pel·lícula/història el personatge es va fent més humà. El relat, basat en un guió de Samuel A. Taylor, Ernest Lehman i el propi Wilder, ens explica la bonica història d’una joveneta, filla del xofer de la acomodada família anomenada Larrabee, que viu en una fabulosa casa de Long Island. La família està integrada per un matrimoni d’un avançada edat i dos fills: un que és el que porta els negocis, anomenat Linus (Bogart) i l’altre que es una bala perduda que es diu David (Holden). La noia, que és la Sabrina (Audrey) està bojament enamorada d’en David,
tot i que aquest ni sap de la seva existència. Sabrina, les nits que els Larrabee fan esplèndides festes, observa des d’un arbre com els distingits invitats s’ho passen allò de més bé. I, també, com el seu “príncep” David sedueix a totes les encantadores noies i se les emporta a ballar en un apartat de la casa, al costat de la piscina. El pare de la Sabrina, davant de la passió que té aquesta envers en David, decideix enviar-la a estudiar hostaleria a Paris. Al cap d’uns anys, quan Sabrina torna de Paris feta tota una senyoreta de bon veure, la història dona un tomb i la cosa es complica. Llavors es la Sabrina qui domina la situació.
La pel·lícula es esplèndida, plena de gras detalls, i Wilder fa el que vol amb la història i amb els actors. Tots estan sensacionals, en Holden es creïble amb el seu paper de seductor, despreocupat, però que, al final, ha de solucionar el conflicte. En Bogart, fa el que pot i se’n surt, sobretot quan ha de fer de germà assenyat, conservador i pràctic. I ella, l’Audrey, és la pel·lícula: és la Sabrina, és la comèdia, és la delicadesa, la seducció, la ingenuïtat i el romanticisme en persona. La pel·lícula té la sort de tenir uns secundaris que reforcen la història i fan que en cap moment decaigui. Tant el pare de la Sabrina, el xofer, Thomas Fairchild ( magnifica interpretació de John Williams) discret però que veu a venir tot el que passarà; també el cap de la família, Oliver Larrabee (interpretat per Walter Hampden), que la seva única preocupació es que els negocis vagin funcionant i en augment i que pugui anar fumant-se puros, encara que sigui d’ amagat de la seva dona. Cada visió d’aquesta pel·lícula es una nova aventura, un trobar-hi coses noves, detalls, diàlegs, situacions.
Tot plegat fa que ara la puguem tornar a veure en tota la seva immensitat, en una còpia nova i amb pantalla gran a dins un cinema, com cal.
Cal esmentar que l’any 1996 se’n va fer una nova versió d’aquesta pel·lícula, que entre nosaltres es va titular Sabrina y sus amores, dirigida per Sidney Pollack, amb molt més pressupost i amb els papers principals protagonitzats per Harrison Ford (Bogart), Julia Ormond (Audrey) i Greg Kinnear (Holden), que no està malament, però li falta el toc Audrey i, sobretot, del mestre Billy Wilder.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full de sala 21/06/2018
http://www.cinematruffaut.com/wp-content/uploads/2018/06/sabrinagran.pdf

CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon a la Llibreria 22

Presentació a la Llibreria 22 de Girona, el 13 de Juny de 2018, del llibre editat per Roca Editorial, CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon. Intervenen: Blanca Rosa, editora, Guillem Terribas, llibreter, Lidia (traductora) i l'autor John Verdon.

UN AIRE ANGLÈS de Miquel Berga

Presentació a la Llibreria 22 de Girona, del llibre editat per Periscopi UN AIRE ANGLÈS de Miquel Berga. Intervenen: August Rafanell, Josep M. Fonalleras i l'autor, Miquel Berga. Espai22/Llibreria 22 12 de juny de 2018.

L’indépendantisme catalan n’a plus peur · L’independentisme català ha pe...

En menys de 10 anys, el sentiment de la meitat dels Catalans del Sud ha canviat: si l’independentisme català arribava a 15% dels habitants als anys 1990, avui arriba o despassa 50%.
Una de les personalitats culturals més importants de Girona és en Guillem Terribas. Aqueix observador de la vida de cada dia ha dirigit la principal llibreria de la vila, de 1978 a 2015.

En Marçal Terrades, de 27 anys, és un altre gironí avesat a l’observació. Aqueix jove diplomat en ciències polítiques i especialista de l’anàlisi de resultats electorals observa com la taca d’oli independentista s’ha eixamplat gràcies a un canvi d’imatge: els catalanistes s’han obert a la resta de la societat.

Hem de confessar que Girona, al contrari de Catalunya en general, i Barcelona en particular, és una terra especial. Aquí, la idea de fundar un Estat català ha estat facilitada per un sentiment identitari màxim.

Un sentiment que canvia, que se bota, que creix… l’independentisme català és un fenomen estudiat a Europa i al món, perquè és únic. Sembla que no és pas un soufflé -que se podria desbotar-, sinó un projecte estructurat i durador.

Reportatge France 3, juin 2017
Esteve Valls
Philippe Sportiche
Joan Lopez

Participen:
Marçal Terrades, politòleg
Guillem Terribas, referent intel·lectual
Miquel Riera, director adjunt del diari El Punt Avui

Evolució i futur de l’esquerra, en el 10è Memorial Salellas

 L’edició d’enguany reflexiona sobre el moviment que va propiciar els fets del Maig del 68 i com s’ha transformat.

Lluc Salellas i Guillem Terribas
Foto: G.P.

“És important que l’esquerra torni a les bases, a recuperar el nord i a identificar-se directament amb el carrer.” La frase, molt lligada al moment actual, és una reflexió feta el març del 1992 per l’advocat, activista i humanista Sebastià Salellas. Nascut el 1948, tenia 20 anys quan es van originar els fets del Maig del 68: una cadena de protestes, vagues i manifestacions a l’Estat francès, on milions de ciutadans van alçar la veu contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals. Tià Salellas es va veure influït per aquell corrent trencador i revolucionari i, precisament, el desè memorial en record de la seva figura girarà enguany entorn de l’evolució de l’esquerra des del Maig del 68 fins a l’actualitat.

A la Llibreria 22 de Girona es va donar a conèixer ahir el programa d’aquesta edició, que un any més evidenciarà la vigència dels pensaments de Tià. La presentació va anar a càrrec del llibreter Guillem Terribas i de Lluc Salellas. Van explicar que, coincidint que fa 50 anys del Maig del 68, s’han preparat un seguit d’actes per parlar de com era llavors l’esquerra, com s’ha transformat, què és avui en dia o què hauria de ser, i el seu futur.

El desè aniversari havia d’arrencar el dijous 24 amb un plat fort: una conferència d’Arnaldo Otegi a Girona. Per motius d’agenda del portaveu de l’esquerra abertzale, però, s’ha hagut de cancel·lar. A causa d’aquest contratemps, començarà el dissabte 26 amb la presentació del llibre La llibertat insubornable, a la vermuteria La Malabarista. L’autora, Bel Zaballa, hi narra la trajectòria vital, literària i política de Manuel de Pedrolo.

El dimarts 29 es projectarà al Cinema Truffaut el documental Catalunya, una nació sense Estat, produït i dirigit per l’antropòleg Alexander Alland i la filòloga Sonia Alland. Dos dies després la filòsofa Marina Garcés pronunciarà la conferència El pensament d’esquerres i transformador, del 68 al 18 al Col·legi d’Advocats de Girona, i l’1 de juny hi ha previst un debat sobre l’evolució de la comunicació i la política amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente. I l’endemà al casal El Forn, el periodista David Fernàndez i l’advocat August Gil Matamala presentaran el llibre Al principi de tot hi ha la guerra.

G. Pladeveya, publicat en el PuntAvui 15.05.2018

El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68

Xerrades, la projecció d'un documental, llibres i debats reivindiquen la vigència de la figura de l'advocat.

La imaginació al poder o contra el poder. El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68 a través de xerrades, llibres, debats i la projecció d'un documental que reivindiquen la vigència de la figura de l'advocat, activista i humanista. "Aprofitem que el memorial compleix deu anys i que el maig del 68 en fa 50", ha explicat Lluc Salellas que subratlla que aleshores l'advocat tenia 20 anys i es va veure "molt influït per aquest moviment". El maig del 68 serveix de punt de partida per articular un discurs sobre què va significar l'esquerra en aquell moment, com ha evolucionat, què és en l'actualitat o "què hauria de ser". Els actes programats des del 24 de maig fins al 2 de juny giren entorn a tres àmbits: política, filosofia i comunicació.

ACN 15.05.2018 

El Memorial Sebastià Salellas se centrarà en el maig del 68Inclourà una conferència de Marina Garcés i un acte amb Mònica Terribas i Arturo Puente.

Foto: Aniol resclosa.

La commemoració dels 50 anys del maig del 68 servirà perquè el Memorial Sebastià Salellas, que enguany arriba a la desena edició, reflexioni sobre com han evolucionat des de llavors els moviments d'esquerres. El regidor gironí Lluc Salellas, fill del desaparegut advocat, i el llibreter Guillem Terribas van presentar ahir la programació, que tindrà com a actes principals una conferència de la filòsofa Marina Garcés i una taula rodona amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente moderada per Sílvia Barroso.

El que havia de ser l'acte central del cartell, una conferència d'Arnaldo Otegui, s'ha hagut de cancel·lar a última hora per problemes d'agenda del polític basc. Per això, el primer acte tindrà lloc el 26 de maig al migdia a La Malabarista, i consistirà en la presentació del llibre de Bel Zaballa La llibertat insubornable, que tracta de la fgura de Manuel de Pedrolo. El dia 29, al Truffaut, es projectarà el documentalCatalunya, una nació sense estat, d'Alexander Alland i Sonia Alland. El dia 31 tindrà lloc la conferència de Garcés i l'1 de juny el debat sobre periodisme, ambdós al Col·legi d'Advocats. Finalment, el 2 de juny, al casal El Forn, es presentarà el llibre Al principi de tot hi ha la guerra, que repassa la figura de l'advocat August Gil Matamala.
Laura Fanals / Diari de Girona 15.05.2018

Lucky (USA 2017) full / crítica Cinema Truffau.

LUCKY

Estats Units, 2017

Director: John Carrol Lynch

Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr.,

 Beth Grant, James Darren,Barry Shabaka Henley,

 Yvonne Huff, Bertila Damas,Ron Livingston, 

Ana Mercedes, Sarah Cook

Gènere: drama

Durada: 88 minuts

Idioma: anglès

“El que tu veus no és el que jo veig”

Ens trobem davant d’una pel·lícula excepcional. Més ben dit, d’una petita gran meravella que t’atrapa des de la primera imatge i et sorprèn.
Lucky (2017) és la història d’un home que ha viscut la vida, molta vida, i ara es troba en aquell moment en què no sap què fer-ne i es permet passar de tot. Pensa, diu i fa el que vol.
Lucky és un personatge que viu sol, en una casa al mig del no-res de l’Amèrica més profunda, que es desperta cada dia a la mateixa hora, es lleva, agafa una cigarreta i fa una mica d’exercici. Sempre va a peu al poble. I li agrada fumar i el molesta la prohibició tan agressiva que hi ha contra els fumadors i que hi hagi locals públics que no deixin fer-ho. I li agrada la gent de Mèxic i les seves cançons.
Lucky és un viatge espiritual, una història sobre res en particular, però que et parla de molts sentiments, actituds, gestos, mirades, trobades, que suggereix, de personatges de poques paraules i un munt de reflexions.

«—Tens fills, Lucky?
—No, que jo sàpiga.»

Lucky és la primera pel·lícula que dirigeix John Carroll Lynch, un actor de 54 anys que té una llarga carrera com a secundari, i la darrera de l’esplèndid HARRY DEAN STANTON (West Irvine, 1926-Los Angeles, 2017), només ell podia fer possible el personatge de Lucky.
John Carroll Lynch, que com a actor ha interpretat papers com ara el marit de Frances McDormand a Fargo (1996), dels germans Coen, o un dels personatges que acompanyen Clint Eastwood a Gran Torino (2008), ha sabut transmetre aquesta senzilla i extraordinària història d’una manera eficaç, entranyable i emotiva; creant una atmosfera relaxada, ha realitzat una pel·lícula que diverteix i emociona alhora. Tot plegat, no cal dir-ho, gràcies a Harry Dean Stanton en un paper que curiosament s’assembla al de Travis de París Texas (1984), la pel·lícula de Wim Wenders en què Stanton ens va sorprendre gratament com a protagonista.
Cal esmentar, també, la col·laboració de David Lynch, que hi fa dues intervencions memorables i surrealistes al bar on, de vegades, al vespre, en Lucky va a prendre una cervesa, o les que calgui.
A Lucky Harry Dean Stanton ens deixa bocabadats un cop més, admirats de la seva interpretació. Et fa riure, et fa pena, et sorprèn amb les seves sortides i les seves preguntes, i després de sentir com canta Volver a cappella ja no l’oblides mai més. Hi ha un munt de raons per anar a veure i gaudir d’aquesta història, molt americana, humana, realista i al mateix temps surrealista; una: fer un homenatge a la carrera d’aquest gran actor, com a mostra d’agraïment.

Guillem Terribas

Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Publicat en el Cinema Truffaut 04.05.2018
http://www.cinematruffaut.com/lucky/

Imatges del Sant Jordi 2018

Imatges de tres dies, 19·21·23 d'abril 2018 a la Llibreria 22 de Girona. Sant Jordi 2018.

Campanya de Sant Jordi 2018. llibreria 22

Promoció dels actes, propostes, signatures, suggeriments, llibres, autors, festa a la Llibreria 22 de Girona. escalfant motors SANT JORDI 2018

ELS VOLEM A CASA Barcelona 15 d'abril 2018

Manifestació a Barcelona sota el Lema: ELS VOLEM A CASA, els presos polítics i els exiliats. Unes 700.000 persones s'ha manifestat pacíficament.

MARTÍ GIRONELL ESCRIPTOR I PERIODISTA, PREMI RAMON LLULL 2018

MARTÍ GIRONELL “Un homenatge als que arrisquen, fan el salt i tiren endavant els seus somnis”

L’any 2007, Martí Gironell va escriure El pont dels jueus, una novel·la que va ser un èxit de vendes espectacular, fins al punt de convertir-se en un best-seller. Des d’aleshores, Gironell viu el somni desitjat i impossible de molts escriptors: poder dedicar-se gairebé en exclusiva a fer el més li agrada: escriure. Les seves novel·les històriques entusiasmen milers de lectors, que s’enganxen a les trames que es basen en fets i personatges reals però que també inclouen molts passatges i situacions de ficció. Ara arriba amb un nou llibre que ja encapçala les llistes de vendes La força d’un destí (Columna), que es pot convertir en el gran èxit de Sant Jordi. En parlem avui a les 21.30 h a El Punt Avui TV.

“La nostra història és plena de personatges il·lustres i de moments que fan trempar. Per què no podem aprofitar per posar-hi unes trames de ficció?” Traiem poc profit de la nostra història?

No ens creiem prou la nostra història, els nostres personatges històrics i els nostres moments cabdals per després, a través de la ficció donar-los la rellevància que es mereixen. Umberto Eco diu que la ficció és una gran eina per entendre i interpretar la realitat, i això ho han beneït historiadors que han dit que la facilitat o el permís que tenim els que fem novel·la històrica és poder posar més pa que formatge, per fer més passadora una història de veritat.

Això és el que ha fet amb ‘La força d’un destí’, premi Ramon Llull 2018. Com se sent?

És un premi que em fa molta il·lusió, molt respecte, haver-lo rebut, per tots els que l’han aconseguit anys abans. Però evidentment també perquè és el premi més important que tenim a casa nostra, de les lletres catalanes. Me l’agafo com un reconeixement a la feina que he anat fent durant tots aquests anys, d’anar picant pedra, portant aquestes històries arreu del territori i més enllà també, i per continuar fent-ho.

Un dia decideix que vol ser escriptor i deixa la feina de periodista a TV3. Ha valgut la pena el risc?

Al cent per cent. Era una idea que portava al cap des de feia molts anys. Pensava que si donava temps a la vessant literària i la cuidava podia donar molt de si. El 2016 vaig demanar un permís de dos anys per explorar el terreny i ara tinc una excedència de cinc anys. De moment tens aquesta seguretat i tranquil·litat d’haver apostat per tu i la teva empresa, que és viure de la literatura. No és només escriure novel·les, també és no deixar el periodisme, que m’ha donat eines per tenir un domini del llenguatge més adequat, i que permet, quan has de recrear certes escenes o diàlegs, tenir capacitat de fer-ho. Estic molt content d’haver fet el pas.

Com va descobrir Jean Leon?

Fa tres anys, un diari ens va convidar a dinar cinc escriptors de cara a Sant Jordi. Abans de començar ens van posar una ampolla de Jean Leon sobre la taula i ens van dir que darrere d’aquell nom, marca i imatge hi havia una història. Ens van donar quatre detalls de la vida d’aquest home, em va fer venir salivera i vaig dir als companys de taula que si ningú volia la història me la quedava jo.

Qui era aquest emprenedor i com arriba a relacionar-se amb grans actors de Hollywood?

Neix el 1928 a Santander però el 1941 la família es trasllada a Barcelona. Al morir el pare i el germà, no pot superar la pressió personal, ni de l’Espanya grisa i franquista del 1949 i marxa a França. Arriba als EUA com a polissó, i a Nova York, Ceferino Carrión passa a ser Justo Ramón León, un porto-riqueny que li procura aquesta nacionalitat americana. Les autoritats franquistes el descobreixen, i se’n va a la costa oest, on es converteix en Jean Leon. Treballarà de cambrer al restaurant de Frank Sinatra, que li obre les portes del Hollywood dels cinquanta. Al costat del restaurant hi ha una escola d’interpretació, on van James Dean, Paul Newman –va reconèixer públicament que sense Leon no hauria estat mai l’actor que coneixem–, Natalie Wood o Warren Beatty. Es fa amic de tots ells i d’Elisabeth Taylor, Marilyn Monroe, JF Kennedy, Rita Hayworth o Ronald Reagan. Per cert, que el vi amb què es va brindar quan va arribar a la presidència dels EUA era de Jean Leon, una promesa que li va fer quan Reagan era president del sindicat d’actors.

Jean Leon creia molt en ell mateix i tenia uns valors molt clars. Alguns d’ells coincideixen amb els seus?

Salvant totes les distàncies, alguns punts en comú sí que tenim les persones que decideixen fer el salt i tirar endavant. El fet de creure en tu mateix, tenir prou energia i encomanar-la a les persones del teu voltant perquè t’ajudin a fer realitat aquest projecte o somni. A mesura que m’anava documentant sobre ell, ho veia clar: es va envoltar de gent que el va ajudar a tenir prou força de voluntat per canviar el seu destí. D’aquí el títol del llibre, que crec que es pot aplicar a qualsevol persona. Si creus en tu mateix i en els teus somnis, per què no? En aquest sentit la novel·la pot ser inspiradora.

Què hi diu la seva família?

Quan havia escrit unes 180 pàgines de la novel·la, vaig passar el text a la seva germana Anna. Em va trucar al cap d’uns dies plorant, emocionada, i dient-me que l’havia sentit com si el tornes a tenir aquí. I quan els que han conegut el personatge et diuen que el tornen a reviure, et revesteix a tu de seguretat per trepitjar fort i seguir per aquest camí. Els seus fills també m’ho van dir, i Jaume Rovira, l’enòleg amb qui va aixecar les vinyes al Penedès.

Serà un dels més venuts per Sant Jordi?

Tant de bo! Com que soc de treballar el llibre abans, durant i després de Sant Jordi, si aquell dia resulta que és el més venut, benvingut sigui perquè marques una fita, però treballaré per continuar sent llegit, venut i acceptat per com més lectors millor.

‘El pont dels jueus’, ‘La venjança del bandoler’, ‘L’arqueòleg’ i ara ‘La força del destí’. Què ha de tenir una novel·la històrica per atrapar el lector?

Enamorar-te de la història d’un personatge, documentar-la, agafar de bracet el lector i emportar-te’l a viure aquella època on va succeir. És despertar la curiositat que tenim per saber què ha passat quan no hi érem i trobar un personatge que et permeti vehicular-la bé, en una època potent com les que hem tingut. En l’època actual no hi ha prou distància per fer una novel·la històrica del que estem vivint, tot i que estem fent història.

Es veu parlant, d’aquí uns anys, del moment polític actual?

Crec que sí. És bo que en qualsevol període històric com aquest, i més amb tanta intensitat com l’estem vivint, agafis prou distància perquè això també farà que et puguis posicionar des d’una atalaia més objectiva. De fet amb persones que hi estan molt a prop hem tingut converses sobre quantes novel·les podrem escriure des dels fets d’octubre cap aquí i a partir de la visió d’algun personatge que estigui entre bambolines. A mi és això el que m’interessa: veure a través dels ulls d’algú que no és conegut, que potser després ho acaba sent, i t’ho fa entendre molt millor. Sempre he cregut que la història amb minúscules et fa entendre la història amb majúscules.

És disciplinat?

Molt. Però no soc d’escriure cada dia. De vegades, quan t’hi porta la història, pots estar més dies escrivint i si necessites fer-ho a totes hores, ho fas. Tinc un despatx a la part de dalt de casa on m’envolto de llibres i m’assec quan tinc unes hores, temps del bo, que en dic, però el compagino amb la mainada, la dona i altres activitats al voltant dels llibres i la literatura.

Qui és la primera persona que llegeix l’original del llibre?

Marti Gironell i Guillem Terribas a la 22
el 16.11.12 presentant "El últim Abat"
Foto: Marc Martí.

Una de les primeres és la meva dona. Després algun llibreter com Guillem Terribas, que de tota la vida l’hi he enviat quan la cosa ja té un cos. Potser algú de l’editorial, l’agència, però pocs més. Un cop acabada sí, ho discuteixes amb l’editor i et deixes aconsellar perquè sempre és bo tenir visions de fora.

Ja està pensant en la propera novel·la?

Tinc dues o tres històries començades que s’aturen quan n’hi ha una que s’acaba publicant. Un cop baixa la febrada tens moltes estones per veure quina de les altres que tens fent xup-xup val més la pena de començar a posar-hi ingredients i que el foc vagi escalfant, perquè acabi al carrer.

Jean Leon va aconseguir els seus somnis. A vostè li’n queda algun per complir?

Molts! He aconseguit que es faci realitat poder viure d’allò que escrius i de moltes de les coses que hi ha al voltant, però el somni és continuar fent-lo viu i créixer cada dia, i treballar perquè aquest somni no s’acabi mai!

Xantal Llavina, el Punt-Avui 08.04.2018

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1370246-marti-gironell-un-homenatge-als-que-arrisquen-fan-el-salt-i-tiren-endavant-els-seus-somnis.html

EVA VÁZQUEZ: Genis i mainaderes

Vivian Maier

Entre les dones que van fotografiar Salvador Dalí, hi va haver també la misteriosa Vivian Maier, la mainadera que, de manera inadvertida per tothom, va fer milers de fotografies de Nova York i Chicago entre els anys cinquanta i vuitanta, amb les quals ha adquirit, pòstumament, una notorietat internacional sense precedents. El seu retrat de l’artista no s’ha pogut incloure a l’exposició Elles fotografien Dalí, amb què el castell de Púbol ha inaugurat la temporada, però sí que apareix generosament reproduït en el catàleg, il·lustrant el text que la crítica de cinema Imma Merino dedica a reflexionar sobre la mirada que aporten a la construcció del personatge dalinià les catorze fotògrafes seleccionades. Certament és un retrat bastant atípic de Dalí, gairebé el que avui en diríem una foto robada. Era l’any 1952, i el pintor sortia del MOMA de Nova York, pel que sembla després de sotmetre’s a una sessió fotogràfica. Quan baixava les escales del museu, empolainat com de rigor, amb el bigoti hirsut, un clavell al trau i la punta d’un mocadoret blanc sobresortint de la butxaca de l’abric, una dona que no havia vist mai li va tallar el pas: era alta, molt alta i prima, i vestia d’una manera estrambòtica, amb sabates grosses, una camisa d’home, un barret de l’any de la picor i, sobretot, una càmera penjada al coll. No se sap si va demanar-li

permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018

LLUÍS FOIX: El que la terra m’ha donat.

El periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries novel·lades, La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria (2016) i ara amb  El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.

Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.

La Vanguardia 01.04.2018

 Al llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges, les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques, acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg. 119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195). Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).

El que la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat, sense preses. Si cal, espaiadament.  S’ha de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol, dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.

Guillem Terribas

Els 40 de La 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.

Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.

Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)

La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del Diamant, A sang freda, Cims borrascosos, Matar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018

Fons local de Salt: Terribas i Roca, Guillem

Publicat el 15 de setembre de 2017 - 16:27 | Categoria: Literatura | Comentaris: 0 (Nou comentari) | Paraules clau:Escriptor , Llibreria 22 , Cinema

Guillem Terribas i Roca (Salt, 1951)

Biografia

Autodidacta, cinèfil, pintor-dibuixant, llibreter, comediant, comunicador, conservador i observador. Ha col·laborat i col·labora en mitjans de comunicació de tota  mena. Ha rebut alguns premis i reconeixements.

L'any 1978, juntament amb altres persones, funda la Llibreria 22 a Girona i durant trenta-sis anys n'és l'ànima i el gerent.

El 1990 constitueix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i n'és el president fins a l'actualitat. L'entitat, formada per un grup de persones que exercien la crítica de cinema en mitjans de comunicació de les comarques gironines, tenia i té la missió de ser un elements dinamitzasor del fet cinematogràfic entès com a un element cultural que ultrapassa el simple vessant comercial. Des del 2001 el Col·lectiu és el responsable del funcionament del Cinema Truffaut de Girona.

El 2007 va publicar Demà serà un altre dia on hi ha un munt de records del llibreter : des de la seva mili al Sàhara, al viatge a Paris fent autoestop, i la participació en tota mena d’activitats cíviques i culturals a Salt i Girona; fins la fundació de la llibreria 22, entre moltes altres anècdotes. El llibre també conté anècdotes dels pesos pesants de la nostra cultura com Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma.

L'any 2008, l'Ajuntament de Salt li va concedir el premi "3 de març" per la seva tasca com a activista cultural. ha mantingut
un contacte constant amb el municipi. Terribas ha estat vinculat a diverses entitats i associacions de Salt com l’escoltisme a l’Agrupament Sant Cugat, La Pastera, els Pastorets, el Talleret de Salt i els cinefòrums de l’escola d’adults o a Ràdio Salt.

El 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya concedeix a en Guillem Terribas la Creu de Sant Jordi entre les 29 personalitats i 23 entitats que s´han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. En el seu cas es destaca "el seu incansable activisme cultural, que l´ha dut a participar en un ampli repertori d´iniciatives en aquest àmbit. Va ser fundador de la Llibreria 22, de Girona, que dirigí entre el 1978 i el 2015, convertint-la en un establiment de referència, obert a tota mena de tendències i amb una decidida voluntat de promoció i difusió de la cultura catalana. Així mateix, també ha destacat com a crític cinematogràfic i com a col·laborador en distints mitjans de comunicació."

Més informació:

• Guillerm Terribas i Roca. Wikipedia [Consulta 15/09/2017]
• Terribas, Guillem. Demà serà un altre dia. [Consulta 15/09/2017]
• El llibreter Guillem Terribas i l'artista Lluís Roura, premiats amb la Creu de Sant Jordi. Diari de Girona, 11 d'abril de 2017.[Consulta 15/09/2017]
• Articles de revista. Dialnet [Consulta 15/09/2017]
• Els protagonistes: entrevista. Revenda, del 16 al 22 d'abril de 2008. p. 4
• Conferència inici de curs a l'Institut Salvador Espriu de Salt. Institut Salvador Espriu, 20 de setembre de 2007. [Consulta 15/09/2017]
• Vázquez, Eva. Guillem Terribas escriu la crònica íntima dels últims trenta anys de cultura a Girona. El Punt digital, 6 de setembre de 2007
• Planas i Casamitjana, Xevi. Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22. Revista de Girona , 1999, número 195. [Consulta 15/09/2017]
• Cortadellas, Xavier. Guillem Terribas. A: La Presència. Girona: El Punt, 2007. Núm 1860, p 15-18.
• Guillem Terribas presenta el seu llibre a Salt. El Punt Digital, 16 de desembre de 2007.
• Els protagonistes: entrevista. Revenda, del 16 al 22 d'abril de 2008. p. 4

http://www.bibgirona.cat/blogs/saltfonslocal/posts/2017/9/15/terribas-i-roca-guillem