EL LLIBRE

Llibre: Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en que han d’ésser llegits. (Diccionari de la Llengua Catalana).

També defensava els jueus, els drets de la dona i dels infants, àdhuc el dret dels feixistes a discrepar dels idearis republicans! Precisament, tràgica paradoxa, Carles Rahola havia escrit pagines emotives i punyents, inoblidables, contra la pena de mort al seu breu assaig històric La pena de mort a Girona (Girona 1934). // En Quimet em va dir que, si volia sortir a treballar, era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de fer anar endavant la cria de coloms. // La teoria diu que Girona és una ciutat grisa. Grisa i fosca, segons Carner. Negra i grisa, segons Palol. D’un color gris reumàtic, segons Pla. Però la pràctica ensenya que sota la grisor s’hi amaga la riquesa de colors que ja va descobrir Ruyra.

El llibre es cultura. La cultura es civilització.

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharat. // Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el “Déu te gord” amb una esquena atuïdora// // Ja us he de dir, amics meus, que la joventut no s'ha de debatre en convulsions estèrils, ni ha de deixar-se portar per l’instin de destrucció, sinó que ha de fer, allà on es trobi, obra creadora. La joventut ha de comprendre que les seves aspiracions humanes i justes sols podran realitzar-se amb l’exercici de la llibertat dintre de les lleis. Fora d'elles no hi pot haver més que desordre i tenebra. Aquestes lleis, com tota obra de l'home, són perfectibles: però sols podrà perfeccionar-les un poble en el qual l'esperit de ciutadania sigui cada dia més afinat i el sentit de la justícia més viu. // Tecleja l’última frase amb una barreja d’excitació i desconcert. És la primera novel·la seva on hi ha, al final, una mort.

Ens queda la escriptura. Ens queden els llibres.

Bibliografia:
T, X Aniversari IES Carles Rahola. de Girona ; E, Mercè Rodorera, La Plaça del Diamant; L, Narcís-Jordi Aragó, Teoria i pràctica de Girona; D, Salvador Espriu, La pell de Brau; U, Prudenci Bertrana, Josefat; J, Carles Rahola, Breviari de Ciutadania; T, Quim Monzó, Guadalajara.

Guillem Terribas
*Publicat en el llibre "Nou Breviari de Ciutadania. Edició homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva edició. Publicat per CCG edicions, març 2009

EL CRIST D'EASTWOOD . Josep M. Fonalleras. El punt 21.03.09

Parlar de religió i de cinema no és només citar Ben-Hur o Els Deu Manaments, de Cecil B. De Mille. Hi ha, com a mínim, tres maneres d'afrontar la relació, almenys en la societat occidental: ensenyar els orígens de la tradició judeocristiana, amb tota una sèrie d'històries sobre Jesús, el seu entorn i els seus deixebles; mostrar escenes de religiosos en acció, en diversos moments de la història, ja sigui en l'Alemanya nazi o en la Roma del Renaixement; o entendre que el cinema, més enllà dels preceptes ortodoxos de les jerarquies, parla de passions humanes, identificables a vegades amb el desig de transcendència. Em deixo, és clar, els Monty Python, que són, ells tots sols, una altra categoria. Hi ha hagut pel·lícules religioses –deixin-me que en digui obertament així – que han estat capaces de traspassar fronteres a partir de textos canònics: l'Evangeli segons Mateu, de Pasolini, marxista i descregut, segurament n'és l'exemple més evident i el que va triomfar durant molts anys en els cineclubs que volien anar més enllà del pastitx. Hi ha pel·lícules, com El Setè Segell, de Bergman, o Ordet, de Dreyer, en les quals la presència de la religió és essencial per al missatge profund que miren de transmetre. Parlo d'obres d'art, és clar. Com aquest Gran Torino, d'Eastwood. Jo recomanaria a totes les parròquies del país que en compressin una còpia quan sortís en DVD i que l'anessin passant en sessions matinals. Feia molt que no veia una història en la qual el misteri de la redempció i l'expiació del pecat fos tan evident. Una pel·lícula inesperadament catòlica, amb una òbvia iconografia cristològica, que ens parla del sacrifici i de la salvació, de la preparació física i moral abans de la mort, del significat últim de la mort, d'un peculiar hort de Getsemaní, del calze que ha de beure la víctima innocent per poder dur a terme el seu pla. Que es deixin d'apòstols barbuts si volen explicar tot això, i que mirin Eastwood. Fins i tot conté un Evangeli, aquesta pel·lícula: el cotxe del títol, el llegat d'aquest estrany messies, excombatent de Corea.

Presentació del llibre a la llibreria La Llopa. 13.03.09

Benvolgut Guillem:

Sé que presentes d’aquí una estona el teu llibre a Calella i, com que la seva lectura m’agrada’t molt, però molt! volia arribar-me amb un cop de cotxe fins a Calella, però, malauradament, un constipat fortíssim, que ja sembla que minva, m'ho impedeix.

I m’hauria agradat molt, perquè, com ja et vaig mig dir a Girona, he trobat el teu llibre extraordinàriament ben escrit, amè, informatiu de tot una època i de tot un món, evocador del passat i, en canvi, gens nostàlgic, sinó il·lusionat i obert al futur, i on l’anècdota del quotidià l’escrius amb tal saviesa que convides el lector a recrear-ne la categoria, i que té un començament preciós —que ja fa entrar ganes de continuar: fet importantíssim en un llibre— que és la teva operació de glàndules com a primera imatge visual enregistrada a la teva memòria —saps que segurament també és la meva?— i un final, un tancament preciós també, en fer-lo coincidir literàriament amb el tancament melangiós i solitari de la teva llibreria —que has sabut fer de tothom— amb l’apagada del llums, la baixada de les persianes, la pau silenciosa dels carrers, però també amb l’esclat d'un lluminós crit intern d’optimisme: "Demà serà un altre dia ! ".

Magnífic!

Amic, Guillem, gràcies i que aquest dia sigui ben llarg!

Josepmiquel Cervià

La Mort de Clint Eastwood

No puc negar la meva devoció a Clint Eastwood. La meva debilitat ve de lluny, de les seves primeres aparicions en els spaguetti-westerns que Sergio Leone va rodar a Almeria, passant pels personatges que va interpretar a les ordres del seu mestre Don Siegel, especialment la magnífica El seductor (1971). Com a actor i director, el punt culminant de la seva carrera va ser Sense perdó. A partir d'aquesta pel·lícula, poca gent gosa discutir la mestria d'aquest gran professional.

Clint Eastwood amb els anys ha anat aprenent l'ofici, fins a arribar a ser un director imprescindible i que poques vegades et defrauda. També, amb els anys, ha anat agafant la confiança i el respecte de la majoria dels cinèfils i no tan cinèfils. Clint Eastwood, com a director, explica històries a la manera dels clàssics del cinema americà. Ell és una mica John Ford, Alfred Hitchcock, John Huston...

Ara s'ha estrenat la seva darrera pel·lícula, Gran Torino. Hi tornem a retrobar el nostre director i actor. I una vegada més ens sap explicar una història americana, que també és un poc nostra.

Gran Torino és el particular amarcord de Clint Eastwood. Si Fellini, amb Amarcord (1973) feia un repàs de les seves dèries i de les seves pel·lícules, Eastwood, amb Gran Torino, fa un recorregut per tots els personatges que ha anat interpretant al llarg de la seva carrera. A Gran Torino hi trobem el crepuscular personatge amb un passat violent de Sense perdó (1992), el malcarat i solitari Harry el brut (1971), les llàgrimes d'Els ponts de Madison (1995), l'Amèrica de Mystic River (2003) i la tendresa de Million Dolar Baby (2005).

Gran Torino, i m'agradaria equivocar-me, és la darrera interpretació de Clint Eastwood. És el comiat després de molts anys d'estar primer davant les càmeres i des del 1971, amb Escalofrío en la noche, combinant la interpretació, la direcció i la producció. Clint Eastwood ja té una edat per interpretar segons quins papers i com a actor ja ens ho ha donat tot. Aquesta sospita queda palesa al final del film.

Sortosament, encara el podrem gaudir com a director i com a productor. Justament el dilluns 2 de març va començar a rodar la seva nova pel·lícula, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitges John Carlin El factor humà (editorial La Campana 2009), amb el seu amic i gran actor Morgan Freeman.

GUILLEM TERRIBAS
*Publicat a "El Punt" el dia 12/03/09

Presentació de llibres a Calella, el 13 de març 2009

Us convidem a la presentació dels llibres
HORES PROHIBIDES
de Núria Martí
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
de Guillem Terribas
La presentació tindrà lloc el divendres 13 de març, a les 8 del vespre a la Llibreria La Llopa, c/ Sant Joan 62, de Calella de la Costa.
L'acte anirà a càrrec de Francesc Feliu, professor de la UdG, que presentarà el llibre "Demà serà un altre dia" i Guillem Terribas, presentarà el llibre "Hores prohibides".

El dia que vaig veure Dominique Sanda

imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.

Dominique Sanda, que va néixer a París l'11 de març de 1951, va tenir el seus moments d'esplendor i ens va captivar, entre els anys 70 i 80 del segle passat. Van ser deu inoblidables anys amb Dominique Sanda. L'Imma ja feia referència a films com Il conformista (1970) i Novecento (1977), totes dues de Bernardo Bertolucci. També, a la pel·lícula de Liliana Cavani Más allá del bien y del mal (1977), en la qual interpreta l'enigmàtica i seductora Lou Salomé, un paper que li anava com l'anell al dit. En Miquel Pairolí afegia l'extraordinària El jardí dels Finzi-Contini, que va dirigir Vittorio de Sica l'any 1971, basada en la novel·la de Giorgio Bassini. Hi estic d'acord. Ara, sempre la recordaré en el seu paper de burgesa progre i seductora capritxosa dels anys 20 i que acaba essent la senyora avorrida, alcohòlica i desenganyada del terratinent interpretat per Robert de Niro a Novecento. És en aquesta pel·lícula on es pot veure i apreciar la seducció i la gran bellesa d'aquesta actriu, en els seus millors anys. Quina mirada! I quins llavis!

Corria l'any 1994. Un vespre a Canes fent cua per veure una pel·lícula a l'apartat d'Un certain regard, al costat del Gran Palau, on cada nit hi fan la gran soirée. Anava sol. Em vaig girar i vaig veure una figura femenina agradable, elegant i que no m'era desconeguda que venia en direcció meva. Era ella. Van ser uns segons: la mirada que ens vam fer. Tan ràpid que no m'ho acabava de creure. Els meus ulls la van seguir mentre es perdia enmig de la gent i jo em quedava sol, fent cua. D'aquella nit, no recordo res. Ni el nom de la pel·lícula, ni del que van anar a veure els meus companys. Només aquella mirada, aquella bellesa serena i madura i encara captivadora de Dominique Sanda. Un record, un instant, que ara, tant l'Imma com en Miquel, m'han fet tornar a evocar.

Guillem Terribas (Publicat a "El Punt" el 04/03/09)

Dominique Sanda. "El Punt" 28/02/09

email protegit

Dominique Sanda en un fotograma d'«Une femme douce», de Bresson.

En la seva columna d'ahir en aquest diari, Imma Merino començava evocant una cançó de Radio Futura, dels anys 80, «Paseo con la negra flor», lletra de Santiago Auserón –una d'aquelles cançons que contenen l'aire d'una època–, però dedicava l'article, sobretot, a Dominique Sanda. Lamentava que hagués desaparegut de les parades de dibuixants de carrer que hi ha a la Rambla de Barcelona i que tenen com a reclam retrats d'actors i d'actrius. «Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda –escrivia Imma Merino– me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. (...) Quan va desaparèixer el retrat vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i per compartir-la.»

Doncs bé, la recordem i la compartim. Dominique Sanda va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè, a algunes de les pel·lícules europees més interessants de finals dels seixanta i dels setanta. Les comparacions sempre tenen una cama coixa, però diríem que Sanda era una actriu en la línia d'Ingrid Bergman. Era més meridional i per tant més botticelliana, però tenia aquella mena de bellesa elegant i pàl·lida, tan atractiva, que suscita una mena d'erotisme peculiar i intens. L'Imma esmentava unes quantes de les pel·lícules en què va intervenir Sanda. N'hi afegirem una altra, que potser és la interpretació per la qual més l'hem recordada. Sanda va ser Micòl Finzi-Contini en la versió cinematogràfica que va dirigir Vittorio de Sica d'El jardí dels Finzi-Contini, la novel·la de Bassani. La pel·lícula és del 1971 i Sanda hi interpretava un paper complex, un personatge amb moltes capes interiors, que incloïen la ficció i la mentida, un joc d'aparences en el si d'una rica família jueva de Ferrara, als anys trenta, que tenia un final tràgic. La presència, la interpretació de Sanda en aquella pel·lícula fascinava i segueix fascinant vista ara. El seu retrat ja no és a la Rambla de Barcelona, però continua, esplèndida, en aquells films de fa trenta, quaranta anys.
MIQUEL PAIROLÍ

Dominique Sanda . "El Punt" 27/02/09

email protegit

Cap al final de les Rambles, a més d'imaginar-hi la «negra flor», es pot fer atenció a les parades dels dibuixants a l'espera que algun turista vulgui ser retratat, sigui de manera realista o caricaturesca. Com a mostra de les habilitats dels dibuixants, s'hi exhibeixen retrats de famosos, preferentment d'actors i d'actrius. D'aquí, n'hi ha d'estrelles cinematogràfiques del present, com ara Brad Pitt, Angela Jolie, Penélope Cruz, Javier Bardem, Nicole Kidman. També de Juliette Binoche. I d'alguna estrella en cert declivi, com ara Julia Roberts. No hi falta el rostre dur de Clint Eastwood. Encara s'hi manté el retrat de Robert De Niro, com un actor que no passa. Com una reminiscència, hi ha un retrat d'una Jean Seberg jove i somrient: no seria un bon reclam que la imatge reflectís el dolor i la destrucció de la venedora del New York Herald Tribune a A bout de souffle. Com en el cinema dels cossos gloriosos, no ha passat el temps per a aquests retrats rambleros. Però el pas del temps sí que ha fet desaparèixer el retrat de Dominique Sanda, actriu francesa d'aparença dolça (els cabells rossos, els ulls clars, les celles fines) que apuntava alguna altra cosa amb la seva boca sensual.

Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda, me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. Com a mínim, hi havia un altre (el dibuixant) que recordava l'actriu que, encara adolescent, va ser descoberta per Bresson a Une femme douce, que va interpretar l'esposa de Jean-Louis Trintignant a El conformista, de Bertolucci, amb el qual va tornar a treballar a Novecento. També l'actriu que l'excessiva Liliana Cavani va convertir en la llegendària Lou Andreas Salomé perquè Nietzsche se n'enamorés a Més enllà del bé i del mal. I aquella que, a Une chambre en ville, Jacques Demmy va fer vestir amb un abric de pell que cobria la seva nuesa. Quan va desaparèixer el retrat, vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i compartir-la.
IMMA MERINO

Entrevista a "El Periódico" . Text : Ferran Cosculluela (11.09.02)

EL LLIBRETER
Guillem Terribas: L'àgora literària de Girona

La llibreria 22 de Girona no és una botiga de llibres. És un punt de trobada imprescindible on els gironins parlen i debaten sobre literatura i sobre la ciutat. És un fòrum en què les tertúlies se solapen amb les presentacions d'obres i d'autors. És l'espai cultural que promou i impulsa el premi de novel.la Just Casero des de fa pràcticament 30 anys. La Llibreria 22 és Guillem Terribas, que a més a més de tot això i alguna altra cosa, també ven llibres.
Els seus aparadors són tota una declaració d'intencions. No es tracta de col.locar-hi només les obres més venudes, sinó de suggerir nous camins al lector. "Són molt importants per mostrar la diversitat de llibres que podem oferir. Hi posem tota mena d'obres, amb missatges al possible client. Fem apartats monogrà- fics, temàtics i recomanacions", explica Terribas.
A l'hora de fer una selecció dels volums més comercials, els expositors interiors de la Llibreria 22 no varien gaire dels de la resta de llibreries. "Nosaltres també venem Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson (Destino); La venjança del bandoler, de Martí Gironell (Columna), i Petons de diumenge, de Sílvia Soler (Columna)", afegeix el llibreter. El que no trobaran mai al seu establiment són aquelles enormes piles de best-sellers que delaten les verdaderes paradetes de llibres. Terribas les detesta, perquè, segons explica, "totes les obres es mereixen tenir la mateixa oportunitat".
Terribas sent especial debilitat pel còmic i a més a més li agrada recomanar obres d'escriptors gironins com Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès, Maria Rosa Font, Lluís Muntada, Xavier Pla, Miquel Pairolí, Toni Puigverd i Maria Mercè Roca. Això sí, en presència seva, ni se li acudeixi qualificar-los d'autors locals.
Foto: Ferran Cusculluela

Un activista Cultural. Entrevista en el Suplement del Diari de Girona , diumenge 9/02/09. Text de Jordi Vilamitjana

GUILLEM TERRIBAS, llibreter
Aquest saltenc amb un dels establiments més emblemàtics de la ciutat de Girona, reivindica el seu poble, repassa els trenta anys que fa que és al capdavant de la Llibreria 22, l’activitat cultural gironina i l’estat del llibre, i s’atreveix a fer-ne una previsió de futur.

El llibreter repassa els seus 30 anys al sector i valora el futur del llibre, apostant per l’èxit de l«’e-book»

Guillem Terribas i Roca va néixer a Salt el 14 de desembre de 1951.El seu pare,
José Terribas,era de Granada i va treballar de Guàrdia Municipal a l’Ajuntament de Girona. La seva mare, Estrella Roca, era filla d’Amer, va viure a Montfullà i sobretot a Salt, on era coneguda com l’Estrella de can Nic. Són quatre germans:la Maria Àngela,la Virgínia, en Guillem i en Carles. Està casat amb Marta Junquera, saltenca, treballadora de la banca.Tenen dos fills: la Paula, antropòloga,i en Daniel, biòleg.
Terribas va arribar al món dels llibreters amb vint-i-set anys després d’un llarg recorregut per feines diverses: repartidor de premsa de Comvar,oficinista a l’Hotel Pensinsular i al Murlà Park de Sant Feliu, viatjant de Toro, publicista a Presència, viatjant d’aïllaments, venedor d’assegurances...
El 20 d’octubre de 1978, amb altres socis, va fundar la Llibreria 22. Aquesta tardor passada,ha fet trenta anys. L’any 1981, la llibreria 22 va convocar els premis de narrativa curta Just M. Casero per a escriptors joves, en homenatge a aquest polític i periodista gironí. Enguany s’arriba a la vint-i-novena edició, amb bon prestigi, interessant dotació, reconeguts jurats i escriptors participants de primera fila.
De la mateixa manera que el moviment es demostra caminant, l’activisme cultural d’en Guillem Terribas es fa palès veient el seu impressionant currículum d’activitats fins avui. És una feina de formiga, diària, de tossuderia personal i constància exemplar. Ningú no discuteix a hores d’ara que la Llibreria 22 ha vertebrat des dels seus orígens fa trenta anys un entramat cultural d’enorme vàlua per a la ciutat que mereix un capítol a la història de Girona. La llibreria ha atret escriptors de renom d’arreu i n’ha potenciat de propers fins a Hollywood; ha fet presentacions públiques
de tota mena de llibres i de tota classe de autors, ha amplificat i fet conèixer al gran públic autors i obres; ha col·laborat en iniciatives culturals ciutadanes de tota mena (moltes de cinèfiles); rep desenes de visitants i clients cada dia a
les diferents botigues, i un centenar de visites virtuals al lloc web www.llibreria22.net). La 22 és punt de tertúlia i confidència; és un local amable i una finestra al món; és l’obrador des d’on oficia cada dia l’activista cultural Guillem Terribas.
LA LLIBRERIA 22
La llibreria 22 acaba de fer 30 anys. Guillem Terribas, soci fundador i «alma mater» de l’empresa, mai no havia treballat abans de llibreter.
Què el va dur a muntar una llibreria?
En coneixia ben poques coses. Les meves experiències amateurs de remenar alguna cosa relacionada amb els llibres són d’abans d’anar a fer la mili, als anys 70, a la llibreria Les Voltes. Hi tenia molta relació i hi havia fet algunes exposicions de pintura i de dibuix. A part d’això, la meva experiència de lector. La 22 ve arran d’un moment en què jo em quedo sense feina. Tenia molta relació amb en Manel Cassú –justament amb la seva dona, la Leli Camps, havíem treballat junts a Les Voltes–i fent volar coloms jo vaig suggerir fer una llibreria que fos l’aparador de tota una sèrie d’activitats culturals, que fos el que era abans Les Voltes, però potenciant modernitat, llibre no només català, sinó que també castellà i novetats, una llibreria dinàmica... Això era a mitjans de juliol. Fou una cosa miraculosa que al cap de quatre mesos es muntés la 22.
En només quatre mesos van muntar una llibreria que fa 30 anys que és al peu del canó...
Tot fou així com miraculós: que al juliol i a l’agost,que són uns mesos dolentíssims, trobis vinti-cinc persones, que els venguis el projecte, que
trobis un local, que contractis paletes, pintors, serrallers...i que el vint d’octubre, en només quatre mesos, tinguis muntada una llibreria... La 22
va començar amb una sèrie d’utopies, algunes s’han realitzat, d’altres no. Tots els projectes han de ser utòpics però, en aquell moment, no podíem pensar que al cap de trenta anys encara hi seríem i que, a més, continuaríem creant un ambient.
Molta gent es va pensar que seríem una flor d’estiu.
EL FUTUR DELS LLIBRES
Parlem de llibres. Trenta anys de dirigir la 22, trenta anys de llibreter, són tot un currículum...Fa deu anys al número 195 de la «Revista de Girona» (en una entrevista de Xevi Planas), Guillem Terribas afirmava que «el llibre té futur» i «que no et cansarà mai». Continua pensant el mateix?
I encara en algun altre lloc vaig afegir que «no necessita endoll». No puc anar contra el futur del llibre. No sé quin serà el futur, però continuo dient el de fa deu anys: el format aquest té cinc-cents anys d’història i és un format fantàstic perquè te’l pots endur on vols.
Quan va sortir el disc compacte es va dir que es menjaria el llibre, i curiosament han desaparegut els CD. En aquest tema els diaris són molt bèsties. Cada vegada que surt una novetat tecnològica anuncien la fi dels llibres. Es va dir que amb Internet la gent llegiria a través dels ordinadors, però de moment no ha passat. Fa deu anys deia que el llibre no desapareixeria, amb naturals matisos.El llibre de consulta, l’enciclopèdia amb volums han quedat superats pel poder del Google.És un gran invent que a mi em soluciona molts problemes. Abans necessitava deu llibres per saber les pel·lícules que havia fet en Frank Capra.És un gran invent.
El llibre, com a objecte, desapareixerà?
Ara ja dic que potser sí. Es reconvertirà. Del 1999 ençà m’he adonat que els nanos adquireixen una gran agilitat en els dits i estan acostumats a llegir pantalles petites. Vull dir que de la mateixa manera que no compren diaris i els llegeixen per Internet,arribarà un moment que a part dels llibres de consulta o d’algun llibre que els facin llegir, els llibres se’ls baixaran de la xarxa. Si aquest invent de l’e-book funciona, d’aquí poc els joves es baixaran els llibres d’Internet. De totes maneres, la diferència respecte de baixar-se música o pel·lícules (que demanen ben poc esforç) és que els llibres continuaran requerint l’esforç de la lectura i de la comprensió. La pirateria i el consumisme no hi seran tant com en la música.
Falta un format de lectura nou... Quan vaig veure fa un mes els e-books vaig pensar que l’havien trobat: té format de llibre, la lletra no és lluminosa sinó que és tinta electrònica mat, té l’agilitat de canviar de pàgines, es pot fer la lletra més grossa... i a més permet emmagatzemar cinccents títols. Penso que això anirà molt bé per a gent que viu en pisos petits, que volen tenir una biblioteca i no els hi cap, gent que es trasllada fàcilment...
Es pot tenir en un espai mínim la biblioteca més grossa del món.
Així doncs, es tracta simplement d’esperar
que els «e-books» arribin a tothom...
Tardarà molt, perquè hi ha llibres que són part de la teva vida i els vols veure sempre físicament posats a la prestatgeria. Recordes quan el vas llegir i el vols
veure allà... Què durarà? Deu, quinze anys. Els nanos joves no tindran això, perquè no llegeixen.
Quant val un «e-book»?
L’aparell val ara 280 euros, però d’aquí cinc anys en valdrà 100. Però, atenció, jo no ofereixo a la llibreria l’e-book per dir que renego dels llibres, com tampoc no vaig en contra d’aquest invent. No renego dels llibres ni del futur. Amb els e-books, el llibreter continuarà fent de llibreter i aconsellant quins llibres
cal baixar-se, quins són novetat, etc.
I les llibreries?
Ens haurem de reconvertir. No necessitarem tant d’espai. És possible que el llibre de butxaca desaparegui. Ara les editorials treuen primer el llibre en format normal i al cap de cinc anys en format butxaca, més barat. És possible que l’e-book substitueixi aquest llibre de butxaca a les editorials.El llibre clàssic també es transformarà. Els llibres apareixeran enquadernats d’una manera curosa, amb il·lustracions... Ara mateix, als editors, els llibres els costen baratíssim perquè tecnològicament no han de fer pràcticament res. Abans els motlles es picaven en plom. La inversió l’hauran de fer perquè els llibres siguin més objectes. El que no podrà anar mai a l’e-book és el llibre de regal, el llibre gros...
És ben segur que un i altre format conviuran. Els formats que tenen història no desapareixen. El llibre té 500 anys d’història.
Guillem Terribas ha publicat un llibre de memòries
a l’editorial ARA Llibres: Demà serà un altre
dia. Aventures d’un llibreter. (2007)

Ser de Salt
En Guillem Terribas és saltenc de naixement i de vocació. Exerceix d’apòstol
del seu poble sempre que pot.
Què passa a Salt?
Fa anys, «anar a Salt» era locució sinònima d’anar a la presó
i, després, d’anar al manicomi; durant la Guerra Civil, els anarquistes de Salt
es feren tristament famosos; als anys 50, va rebre grans onades migratòries i es va urbanitzar horriblement; al tombant de segle,s’ha repetit el procés migratori amb homes i dones procedents de l’Àfrica, amb uns índex tan espectaculars que pràcticament desdibuixen l’essència del poble en alguns indrets; l’autopista es desdoblarà pel municipi...
Què ha fet Salt per acumular tants handicaps?
Salt és un poble que ha estat molt «putejat» per la vida i les circumstàncies. Els
saltencs ens hem sentit saltencs, però la nostra aspiració ha estat sempre anar a Girona.
Anaves al cinema a Salt (al Núria), però el cinema bo era a Girona. I el mercat. I les Fires. Girona era la capital, però la capital ens matava. Hem vist Girona com aquell que ens vol fotre i això ens ha fet reivindicar sempre Salt. Salt era un poble que tenia la seva força i la seva vida, però que ha quedat tapat per Girona.
Salt té una força pròpia davant Girona?
Salt és com una mena d’au Fènix. Li estan passant coses, però sempre s’està reestructurant i renovant. En qüestió de teatre va sortir el Patronat, l’agrupació Estil, la Pastera i, després, el Talleret. Si volies veure bon teatre havies d’anar a Salt. Vull dir que Salt ha estat sempre una màquina d’anar sobrevivint
a l’opressió de Girona. Salt ve de passar moments molt baixos però, ara mateix,
de música tens La Mirona que talla el bacallà; Bitó, que produeix gran teatre (Sunyer-Domènech-Masó); Temporada Alta,que neix a Salt; hi ha una biblioteca fantàstica...Vull dir que, d’una manera o una altra,els saltencs vells i els nous s’han anat acoblant i generant noves tendències, noves coses. El fet de tenir aquesta pressió contínua fa que no abandoni mai la lluita.
Segons sembla a Salt, de tot l’enrenou del tren d’alta velocitat, hi anirà a parar la via dels trens de mercaderies... No és Salt, de fet, la rebotiga de Girona?
No exactament. Tot el que «ens envien» ho reconvertim.Salt, com a poble és molt lleig,però, mira, en Paulí, quan era regidor, va fer una cosa que a Girona encara no s’ha fet del tot: posar escultures a tots els carrers.
Ens reinventem. El primer lloc anarco-revolucionari de debò a la demarcació
de Girona va ser la Maret.Dintre la història dels okupes, la Maret fou un capítol espectacular de gestió i d’activitats. L’Escola d’Adults de Salt (dels mestres Parra, Berga, Carreras...i els diners que va aconseguir el «gironí » Francesc Ferrer) ha estat pionera i model de moltes coses a les comarques gironines.Ràdio Salt (que es va muntar a Girona,amb l’alcalde Sunyer, en Mesquita i d’altres,en un dinar a ca la Marieta) ha estat model de ràdio pública i de nivell. Ara mateix,a Ràdio Salt es fa un programa extraordinari que es diu Ens patina l’embrague (cada dijous de 5 a 6 de la tarda, al 97,7)amb gent que reconeix que els patina l’embrague.
És un magazín pensat i elaborat per a persones amb malalties mentals. Permet que persones amb trastorns mentals expressin la seva opinió, alhora que sensibilitzen
la societat sobre aquesta problemàtica... Salt es reinventa contínuament.

Un troç de conversa amb GUILLEM TERRIBAS, llibreter. Per ADA CASTELLS

A la Llibreria 22 de Girona no només hi ha literatura.
Hi venen autoajuda i, fins i tot, ‘e-books’,però fan la picada d’ullet als lectors exigents amb recomanacions, taula de suggeriments i una activitat cultural que ja els ha desbordat.
Terribas (Salt,1951) no vol dir que no a ningú. Va impulsar el
premi Llibreter, dóna el premi Casero i no para de fer presentacions.
¿Deu ser que és un malalt de literatura?.
En aquest tros de conversa se li detecten tots els símptomes.

Guilem Terribas. Això d’escriure és molt difícil. No acabaries maii suposo que hi ha un moment en què hasdedir prou.
Ada Castells. Sí, però un cop tens l’estructura de la novel·la, el procés d’anar revisant el to, el ritme, la sintaxi, la llengua...és molt gratificant, i sí, esclar, hi ha un moment en què has de dir prou.
G.T. És que, sino, t’estaries tot el dia rectificant.Pintant,per exemple,dius Pintaré el que jo veig”, però no et surt exactamentcomhovolies. Suposo que això també us passa molt sovint.
A.C. Sí, però tot això que estem parlant sembla que sigui el que preocupa menys.
La gran preocupació de molta gent que comença és publicar.
G.T. Això és un dels problemes que em trobo a la llibreria,potser perquè fem el premi Casero,potser perquè hi passen molts escriptors, hi ha molta gent que es pensa que tinc contactes o que sóc un lector que els pot dir alguna cosa... Em ve gent que vol publicar i em diuen que, si ningú els ho vol, s’ho publicaran ells mateixos.
A.C. Com si fos una amenaça?
G.T. Sí, i això és el més trist que hi ha: si al final als editors no els agrada,
autoeditar-s’ho. I per què? ¿És realment necessari amb els llibres
que arriba a haver-hi? Si t’agrada escriure, escriu,però no pensis mai a
editar. Si realment ets bo, ja t’arribarà el moment.No és fàcil: al García Márquez ningú li volia publicar Cien años de soledad, i el Cercas, abans de Soldados de Salamina, ja havia tret quatre o cinc novel·les. És la tossuderia de l’anar escrivint.Mira la Rodoreda: no li van donar el Sant Jordi per La plaça del Diamant.
A.C. ¿T’has pogut llegir les cartes que es van enviar amb el Joan Sales?
G.T. Sí,me l’estic mirant. Fantàstic! A mi m’agrada molt el Sales escriptor d’Incerta glòria: crec que és millor que La plaça del Diamant.
A.C. Són molt diferents.
G.T. Per a mi la gràcia de La plaça...és que està explicada amb una delicadesa
femenina que els homes no hem sabut explicar mai amb aquests detalls...
A.C. Bé,amb aquestes novel·les podríem tenir un exemple clar del que és la literatura femenina i masculina. És la mateixa època explicada per una dona i un home...
G.T. Els homes no en sabem.Som sensibles, però no sabem descriure situacions concretes d’una manera tan real i sense enrotllar-nos. La diferència dela Rodoreda són aquests detalls, fins i tot durs. Bé, el que estava dient és que al món editorial hi falta aquesta gent que et faci d’editor, i en Sales, fins i tot, era massa prepotent.
A.C. Amb la Rodoreda, gens.
G.T. Perquè ella tenia un caràcter...
A.C. I perquè l’admirava i la respectava com a escriptora.
G.T. Li deia “Això no ho has de fer, això sí”, i aquesta figura ara no hi és:
és elmalde la literatura. Joan Sales editava cinc, deu llibres a l’any, que és una mica el que estan fent petites editorials, per exemple 1984,que es
treballen el material i agafenuns traductors adequats,o LaCampana,
també. La Isabel Martí no edita res si a ella o a l’Espinàs no els agrada.
Tant en Porta com en Terricabras ho expliquen. T’ho fan reescriure, si cal.
Per a mi això és un editor.En Vallcorba també ho fa bastant. Ostres com m’enrotllo!
A.C. No, no ja està bé, però això que dius demana temps. Potser una de les coses positives d’aquesta crisi serà que les coses s’aclariran.
G.T. Sí, és curiós.Aquest any, com a llibreter, el veig molt bé,perquè els editors estan tan acollonits que frenaran i es miraran més bé què publiquen, i nosaltres ens ho podrem mirar més bé.És una mica el que tu deies. Jo penso el mateix. Tots en sortirem més beneficiats.
A.C. Per això hauríem de tenir un lector més exigent.
G.T. Perdona que em faci autoreferència, però en aquell llibret que vaig publicar [Demà serà un altre dia (Ara Llibres)] ja parlava del fet que tots hem abaixat una mica la guàrdia. Els editors ni es llegeixen tots els originals, els llibreters cada cop posem més en primera línia el que es ven segur i el lector, davant d’això, cada cop és menys exigent, i la prova és que llegeixenen Martí Gironell o l’Ildefons Falcones. S’agafen a històries escrites d’una manera molt llegidora per dir:“No m’ha estat difícil i, a més, sé història”, cosa que és mentida.
* Publicat en el Suplement de Cultura, del diari Avui del dia 19/01/09
A la Foto: Ada Castells.

Les 10 millors pel·lícules del 2008, segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escull “L’heure d’été” d’Olivier Assayas com la millor pel·lícula del 2008.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’ha reunit per decidir, en una sèrie de votacions entre els seus membres, quines han estat les millors pel·lícules projectades a les pantalles gironines al llarg del 2008.

El resultats de les votacions, en què cada membre atorga d’un a deu punts per a cada pel·lícula, el resultat ha estat aquest:

- 1) L’heure d’été / Las horas del verano, d’Olivier Assayas.(48 punts) -7 vots-

- 2)El cant dels ocells, d’ Albert Serra. (46 punts) -6 vots-

- 3)El somni, de Christophe Farnarier. (34 punts) -5 vots-

- 4)The dark knight / El caballero oscuro, de Christopher Nolan. (34punts) -7 vots-

- 5)No country for old man / No es país para viejos, de Joel i Ethan Coen(32 punts) -6 vots-

- 6)4 luni, 3 septimini si 2 zile / 4 meses, 3 semanas, 2 dias, de Cristian Mungiu (31 punts) -5 vots-

- 7)The happening / El incidente, de M. Night Shyamalan (25 punts) -5 vots-

- 8)There will be blood / Pozos de ambición, de Paul Thomas Anderson (23 punts) -3 vots-

- 9)Coeurs / Asuntos privados en lugares públicos, d’Alain Resnais (21 punts) -4 vots-

-10)We own de night / La noche es nuestra, de James Gray (19 punts) -3 vots-

Aquest any han votat: Jordi Camps Linnell, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.

D’aquesta manera, la darrera obra del director francès Olivier Assayas, L’heure de l’été, s’ha erigit com a la millor pel·lícula projectada el 2008 a les comarques gironines.
En segon lloc, trobem El cant dels ocells, tercera pel·lícula del banyolí Albert Serra, en que retrata el viatge dels tres reis orients cercant el messies esperat.
I en tercer lloc tenim un empat, per una banda el documental revelació de la temporada, El somni, de Christophe Farnarier, amb l’últim passeig transhumant d’un pastor per terres gironines; i per l’altra banda el film d’acció The dark knight, de Chirstophe Nolan, la seva segona part de Batman.
* Nota de Premsa del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ( Cinema Truffaut)

L'any 9 i els llibres...

Amb les xifres a sobre la taula sembla que es compleixen les prediccions que vaticinaven el llibre com un regal econòmic, una bona alternativa d’oci que surt bé de preu, sobre els 20-25 euros, i que té una percepció de valor molt més alta que la d’un altre objecte més banal. Les vendes s’enfilen fins a un 7% sobretot en infantil amb grans èxits com els de Gerónimo Stilton.
Però la campanya de Nadal ja s’ha acabat i ara caldrà veure què passarà al gener i febrer, considerats tradicionalment mesos durs. Els llibreters tornaran ràpidament llibres per finançar unes novetats en uns mesos especialment fluixos que es veuran agreujats més que mai per la crisi. I és que aquest any, els editors haurem de publicar menys i millor, caldrà ser innovadors i imaginatius amb les campanyes de promoció i ens haurem de pensar dues vegades si reeditem un títol o no. La revolució en els hàbits de consum que suposa aquesta crisi, a diferència de la del 92, farà que les empreses es replantegin les seves polítiques de preus i que en el sector del llibre es traduirà en un augment espectacular de les vendes en butxaca on es fa més evident la relació qualitat-preu.
L’altre dia parlava amb un amic llibreter que em deia que aquest any seria molt bo per a ells. La raó és que quan els editors estem espantats anem amb molta més cura i, per tant, ja no reben un allau de novetats. La moderació els permet gestionar amb calma, pensar, actuar, en definitiva vendre millor.
Sigui com sigui, ens espera un any ple d’incerteses però alhora estimulant pel nostre sector i això sempre està bé.
Glòria Gasch, editora d'Ara Llibres
(Publicat el 12/01/09 en el blog de Jordi Cervera.)

09, ANY ELECTRÒNIC

Aquest serà l’any del llibre electrònic. Per Nadal Happy books i la Llibreria 22 han posat a la venda els primers aparells lectors, e-reader per anar-vos familiaritzant amb l’argot, a la vegada que s’han llençat els primers títols en castellà. D’aquí a tres setmanes ja estaran disponibles els primers llibres en català. Seran Angle editorial, Bromera i Cossetània, tots tres agrupats a la plataforma Edi.Cat els que tindran el mèrit de ser pioners en l’e-book català. Cada editorial posarà 15 títols a la plataforma CyBook en una clara aposta de futur. Quan a l’abril El Corte Inglés inundi el mercat amb el lector de Sony,a uns 350 euros, ells ja volen tenir un peu a cada maquineta. L’operació no és senzilla, els canvis constants de l’electrònica faran que, d’entrada, fer negoci sigui complicat, però l’e-book és una eina que fomentarà la lectura i, per tant, la difusió dels llibres en paper que seguiran dominant el mercat.
Qui ha de millorar per mantenir l’hegemonia a les noves plataformes és Google. A hores d’ara la seva famosa biblioteca digital no rutlla. Els llibres estan escanejats en PDF, la descàrrega es fa lenta i feixuga i no hi ha manera de tocar la lletra ni la mida. Així de poc serveix la virtualitat.
I parlant de mitjans electrònics, TV3 està preparant el programa cultural tant reclamat des d’aquestes pàgines. Antoni Tortajada (Històries de Catalunya) i Jordi Punti en seran els responsables. Per la seva banda, Catalunya Ràdio havia d’editar un llibre commemoratiu dels 25 anys. El llibre està escrit i lliurat als responsables de l’emissora, però les celebracions ja han acabat i no hi ha noticies del llibre. Estarà a la xarxa? Que deia inconveniències?
RAFAEL VALLBONA (Tendències, El Mundo *9 de gener 2009)

Que bonic és viure

Noms de Nadal i Cap d'Any

JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n'havia vist cap, m'ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.
He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d'Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l'Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l'article de la setmana passada d'en Narcís Comadira a El País, recordant el primer "Nadal" i l'impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d'uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d'en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer "Nadal" d'en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.
Després, dimecres d'aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d'Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l'any 1952. La fulla d'alzina i el gla es retallen en un cel d'estels anunciadors i orientadors, i ?obren un món poètic al voltant d'aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l'any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.
Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l'any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: "He obert de bat a bat la gran finestra / del meu jardí més íntim, amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormitsÉ".
Vaig esmorzar a l'Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l'Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l'Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l'horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l'arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l'Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d'en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d'artista, d'activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l'expressió més genuïna a Girona d'una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.
Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, ?l'Isidre Vicens, l'Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l'Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l'Albert Casellas, la Roser Balló, l'Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d'en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.
Després d'esmorzar vaig passar d'esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l'home dels nassos i com que no el vaig saber veure me'n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l'hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d'una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.
Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els Tres Reis d'Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:
"Salut, bon any i bon dia, / que l'amor porta alegria! / I d'amor ben rics i plens, / a l'Infant de l'Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra i encens."
(Publicat en el Diari de Girona el 02/01/09)
Foto: Neus Chordà.

NO APAGUEU ELS LLUMS

Fa anys, molts anys, em van explicar una mena de paràbola sobre la crisis. La història passava a Estats Units, on pràcticament sempre s’inicien les crisis modernes.
La cosa anava sobre una restaurant de carretera, portat per un matrimoni amb un fill. El restaurant era senzill i la família treballant moltes hores, anava fent. El fill amb els anys, el van enviar lluny a estudiar. No volien que fos com ells. Volien que tingués una bona carrera, com la d’economista.
Amb els temps i amb esforç, el restaurant va anar prosperant. Aquell petit parador a peu de carretera va anar agafant fama, sobretot pels camioners que hi feien parada per dinar i sopar. La feina era tant, que el matrimoni sol ja no donava l’abast. Per aquest motiu van haver de contractar personal, fer ampliacions. Arreglar un ampli aparcament per la gran quantitat de cotxes que s’hi paraven. Van posar un gran rètol lluminós que anunciava el restaurant. El negoci els hi anava molt bé.
El fill, es va anar fent gran i quan va obtenir el títol d’economista, va visitar a els pares i ho van celebrar. El fill, els hi va comentar que a la gran ciutat, nord enllà, hi havia molta crisis, que moltes fàbriques havien de tancar. Molta gent anava a l’atur i la cosa estava molt malament. Els va aconsellar que havien de començar a retallar despeses. Que el rètol era innecessari. Que el personal era molt costos i que s’havia de reduir, que les coses no estaven per llançar els diners. Els pares davant dels savis consells del seu fill, van anar fent el que ell els hi havia dit: Van treure el rètol, van començar a acomiadar personal, el menjar que compraven ja no era de tanta qualitat. Van deixar de posar estovalles de roba i les van substituir per les de paper...
Amb tots aquets canvis, en poc temps van notar que la feina anava baixant. Que ja no s’hi parava tanta gent, que l’aparcament era mig buit. Una nit, sols en el restaurant, sense personal i clients, el matrimoni es van mirar i el marit va dir: ho veus que ens ha anat bé enviar el nostra fill a estudiar economia, gràcies a els seus coneixements ens hem assabentat de que hi ha una forta crisis en el país.
Un consell pel 2009: per gota que es pugui, no apagueu els llums, no elimineu rètols i conserveu el personal. I guieu-vos per la vostra intuïció i experiència.
Guillem Terribas Roca.
Foto: Maria Otero
(Publicat en El Punt el dia 31 de desembre de 2008)

Dia 22 d'abril : Dema serà un altre dia...

Informació de llibres a càrrec de Toni Punti pel programa Telenoticíes Migdia de TV3, el dia 22 d'abril de 2008.

Tràiler. SCALETTI: Girona Conettion

Tràiler dirigit per David Ruiz, d’una possible pel·lí parodiant (amb tota l’admiració) els “Harris” d’en Clint. O, només serà això, un tràiler realitzat el mes de setembre de 2008. Això el temps i les ganes d’en David ho diràn...

Ah!, per cert avui fa un any que va sortir a la llum pública el llibre “Demà serà un altre dia”, i que es va presentar amb una roda de Premsa al matí a la Llibreria Laie de Barcelona i el vespre a la Sala La Planeta de Girona.

FARENHEIT 8 i ½ Cassà de la Selva

Divendres dia 7 de novembre 2008, a les 8 del vespre
A l’auditori “Sala Galà” de Cassà de la Selva
PROJECCIÓ D’UN DOCUMENTAL I PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
Demà serà un altre dia
a càrrec del seu autor Guillem Terribas
A més, es farà una projecció d’unes imatges filmades per l’autor el 1982 sobre les fires de Girona i altres esdeveniments d’aquelles dies (victòria socialista i l’arribada del Papa a les Espanyes).
Filmació: Josep Ferrer.

Tota una vida

Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

* Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.

Recull de Poemes de Just M. Casero

Un volum recupera la poesia de J.M. Casero

LAURA PORTAL. (el Punt 19.10.08)) Girona

Els poemes del periodista i polític Just Manuel Casero escrits entre 1960 i 1970 han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (Abrantes, 1946 - Girona, 1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador.

Costa-Pau va explicar durant la presentació del volum aquesta setmana que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre.

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic» –suggereix l'antòleg–, pel qual l'edició ha estat un treball intens, de relació gairebé personal. A banda dels dos capítols principals, s'hi ha afegit un tercer titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.

Paul Newman... adeu (27.09.08).

L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.

MUNTANYA, 27 * per Carles Arbó (a la foto)

Guillem Terribas, fundador de la Llibreria 22, cita en l'autobiografia "Demà serà un altre dia" la casa del carrer Muntanya 27 de Girona. Aquesta adreça pot haver despertat un munt de records a aquells que, a principis del anys setanta, coneixien el peculiar domicili d'estudiants. Estadants i passavolants van convertir l'habitatge en una mena de nina russa o matriushka formada per un conjunt de figures de mida decreixent. En aquell lloc s'hi podien trobar cristians de base, activistes culturals, hippies camuflats i també un ínfim grup de joves revolucionaris. No eren ni mitja dotzena d'universitaris disposats al compromís militant els que van protagonitzar un minúscul episodi d'una llarga marxa de lluita contra la dictadura. Potser uns estaran avergonyits d'aquell pecat de joventut mentre que altres estaran orgullosos d'haver posat un gra de sorra, arriscant el seu futur, per desgastar un règim que es resistia amb dents i ungles a desaparèixer. Si no em falla la memòria, pels voltants d'octubre de 1971 es reunien en una sala de la planta baixa els simpatitzants de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), organització trotskista vinculada a la Ligue Communiste francesa dels Alain Krivine i DanielBensaïd, secció de la IV Internacional liderava per Ernest Mandel. Els assistents, dos nois i dues noies, rebien formació de qui escriu per passar d'estagiaris (nom afrancesat que equivalia al període de pràctiques) a militants. A part d'inculcar-los el programa polític se'ls preparava per convocar i manejar assemblees, confeccionar pancartes, llançar octavetes i captar nous adeptes. Confesso que a cada viatge de Barcelona a Girona deixava el cotxe lluny del carrer Muntanya, em citava en un bar de la Rambla i quan l'enllaç apareixia donàvem unes quantes voltes per assegurar-nos que a la casa no hi trobarien la policia esperant-nos. Sabíem que la bòfia mantenia una aleatòria vigilància i devia anar una mica despistada en veure entrar i sortir ara nois ben posadets, ara noies de bon veure, ara grenyuts amb la guitarra sota el braç. Tot i considerar aquell indret un niu de subversius se'n devien fer creus de la pintoresca gentada que hi circulava. A cada reunió se'ls lliurava exemplars de la revista Combate, que s'havia de distribuir, i es resumien els avenços realitzats: les ?reunions als locals del Col·legi Universitari de Girona, l'augment dels simpatitzants i els contactes amb joves obrers de les fàbriques Torres Hostech i Grober, que no acabaven de reeixir. Un tema sempre debatut eren les mesures de seguretat per impedir que la brigada politicosocial descobrís l'existència d'un nucli organitzat. El llibre de Victor SergeEl que tot revolucionari ha de saber de la repressió servia per il·lustrar la conducta a seguir: compte amb els seguiments, les cartes, els apunts, les xerrades telefòniques i les converses amb companys. També s'havia d'evitar la mania persecutòria, els aires misteriosos, la dramatització de les situacions més simples i les actituds de conspirador. Però la impaciència i la inconsciència, en suma l'infantilisme, aviat va fer que els esforços per consolidar una mínima estructura se n'anessin en orris. Malgrat les recomanacions de no muntar manifestacions llampec com les de Barcelona, mesos després, al capvespre, un grup d'estudiants es van llançar a l'aventura en tallar el trànsit d'un carrer de Girona, repartir pamflets, fer pintades a les parets i corejar consignes contra el règim. L'endemà diversos participants, incloent-hi els domiciliats al carrer Muntanya 27, van ser detinguts, interrogats i alguns s'enfrontarien a processos judicials. Així es va posar fi, a Girona, a la breu existència d'aquest grupet d'aspirants a revolucionaris.

* Publicat en el Diari de Girona el 02/09/08. Foto: Diari de Girona.