Demà serà un altre dia.

dissabte, 3 de gener del 2009

Noms de Nadal i Cap d'Any



JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n'havia vist cap, m'ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.
He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d'Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l'Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l'article de la setmana passada d'en Narcís Comadira a El País, recordant el primer "Nadal" i l'impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d'uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d'en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer "Nadal" d'en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.
Després, dimecres d'aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d'Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l'any 1952. La fulla d'alzina i el gla es retallen en un cel d'estels anunciadors i orientadors, i ?obren un món poètic al voltant d'aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l'any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.
Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l'any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: "He obert de bat a bat la gran finestra / del meu jardí més íntim, amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormitsÉ".
Vaig esmorzar a l'Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l'Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l'Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l'horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l'arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l'Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d'en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d'artista, d'activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l'expressió més genuïna a Girona d'una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.
Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, ?l'Isidre Vicens, l'Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l'Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l'Albert Casellas, la Roser Balló, l'Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d'en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.
Després d'esmorzar vaig passar d'esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l'home dels nassos i com que no el vaig saber veure me'n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l'hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d'una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.
Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els Tres Reis d'Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:
"Salut, bon any i bon dia, / que l'amor porta alegria! / I d'amor ben rics i plens, / a l'Infant de l'Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra i encens."
(Publicat en el Diari de Girona el 02/01/09)
Foto: Neus Chordà.


NO APAGUEU ELS LLUMS



Fa anys, molts anys, em van explicar una mena de paràbola sobre la crisis. La història passava a Estats Units, on pràcticament sempre s’inicien les crisis modernes.
La cosa anava sobre una restaurant de carretera, portat per un matrimoni amb un fill. El restaurant era senzill i la família treballant moltes hores, anava fent. El fill amb els anys, el van enviar lluny a estudiar. No volien que fos com ells. Volien que tingués una bona carrera, com la d’economista.
Amb els temps i amb esforç, el restaurant va anar prosperant. Aquell petit parador a peu de carretera va anar agafant fama, sobretot pels camioners que hi feien parada per dinar i sopar. La feina era tant, que el matrimoni sol ja no donava l’abast. Per aquest motiu van haver de contractar personal, fer ampliacions. Arreglar un ampli aparcament per la gran quantitat de cotxes que s’hi paraven. Van posar un gran rètol lluminós que anunciava el restaurant. El negoci els hi anava molt bé.
El fill, es va anar fent gran i quan va obtenir el títol d’economista, va visitar a els pares i ho van celebrar. El fill, els hi va comentar que a la gran ciutat, nord enllà, hi havia molta crisis, que moltes fàbriques havien de tancar. Molta gent anava a l’atur i la cosa estava molt malament. Els va aconsellar que havien de començar a retallar despeses. Que el rètol era innecessari. Que el personal era molt costos i que s’havia de reduir, que les coses no estaven per llançar els diners. Els pares davant dels savis consells del seu fill, van anar fent el que ell els hi havia dit: Van treure el rètol, van començar a acomiadar personal, el menjar que compraven ja no era de tanta qualitat. Van deixar de posar estovalles de roba i les van substituir per les de paper...
Amb tots aquets canvis, en poc temps van notar que la feina anava baixant. Que ja no s’hi parava tanta gent, que l’aparcament era mig buit. Una nit, sols en el restaurant, sense personal i clients, el matrimoni es van mirar i el marit va dir: ho veus que ens ha anat bé enviar el nostra fill a estudiar economia, gràcies a els seus coneixements ens hem assabentat de que hi ha una forta crisis en el país.
Un consell pel 2009: per gota que es pugui, no apagueu els llums, no elimineu rètols i conserveu el personal. I guieu-vos per la vostra intuïció i experiència.
Guillem Terribas Roca.
Foto: Maria Otero
(Publicat en El Punt el dia 31 de desembre de 2008)

divendres, 12 de desembre del 2008

Dia 22 d'abril : Dema serà un altre dia...


Informació de llibres a càrrec de Toni Punti pel programa Telenoticíes Migdia de TV3, el dia 22 d'abril de 2008.


divendres, 21 de novembre del 2008

Tràiler. SCALETTI: Girona Conettion


Tràiler dirigit per David Ruiz, d’una possible pel·lí parodiant (amb tota l’admiració) els “Harris” d’en Clint. O, només serà això, un tràiler realitzat el mes de setembre de 2008. Això el temps i les ganes d’en David ho diràn...
Ah!, per cert avui fa un any que va sortir a la llum pública el llibre “Demà serà un altre dia”, i que es va presentar amb una roda de Premsa al matí a la Llibreria Laie de Barcelona i el vespre a la Sala La Planeta de Girona.

divendres, 7 de novembre del 2008

FARENHEIT 8 i ½ Cassà de la Selva


Divendres dia 7 de novembre 2008, a les 8 del vespre
A l’auditori “Sala Galà” de Cassà de la Selva
PROJECCIÓ
D’UN DOCUMENTAL I PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
Demà serà un altre dia
a càrrec del seu autor Guillem Terribas
A més, es farà una projecció d’unes imatges filmades per l’autor el 1982 sobre les fires de Girona i altres esdeveniments d’aquelles dies (victòria socialista i l’arribada del Papa a les Espanyes).
Filmació: Josep Ferrer.


dimarts, 28 d’octubre del 2008

Tota una vida


Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

*
Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.


dilluns, 20 d’octubre del 2008

Recull de Poemes de Just M. Casero


Un volum recupera la poesia de J.M. Casero

LAURA PORTAL. (el Punt 19.10.08)) Girona

Els poemes del periodista i polític Just Manuel Casero escrits entre 1960 i 1970 han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (Abrantes, 1946 - Girona, 1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador.

Costa-Pau va explicar durant la presentació del volum aquesta setmana que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre.

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic» –suggereix l'antòleg–, pel qual l'edició ha estat un treball intens, de relació gairebé personal. A banda dels dos capítols principals, s'hi ha afegit un tercer titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.


dilluns, 6 d’octubre del 2008

Paul Newman... adeu (27.09.08).





L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.


divendres, 5 de setembre del 2008

MUNTANYA, 27 * per Carles Arbó (a la foto)


Guillem Terribas, fundador de la Llibreria 22, cita en l'autobiografia "Demà serà un altre dia" la casa del carrer Muntanya 27 de Girona. Aquesta adreça pot haver despertat un munt de records a aquells que, a principis del anys setanta, coneixien el peculiar domicili d'estudiants. Estadants i passavolants van convertir l'habitatge en una mena de nina russa o matriushka formada per un conjunt de figures de mida decreixent. En aquell lloc s'hi podien trobar cristians de base, activistes culturals, hippies camuflats i també un ínfim grup de joves revolucionaris. No eren ni mitja dotzena d'universitaris disposats al compromís militant els que van protagonitzar un minúscul episodi d'una llarga marxa de lluita contra la dictadura. Potser uns estaran avergonyits d'aquell pecat de joventut mentre que altres estaran orgullosos d'haver posat un gra de sorra, arriscant el seu futur, per desgastar un règim que es resistia amb dents i ungles a desaparèixer. Si no em falla la memòria, pels voltants d'octubre de 1971 es reunien en una sala de la planta baixa els simpatitzants de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), organització trotskista vinculada a la Ligue Communiste francesa dels Alain Krivine i DanielBensaïd, secció de la IV Internacional liderava per Ernest Mandel. Els assistents, dos nois i dues noies, rebien formació de qui escriu per passar d'estagiaris (nom afrancesat que equivalia al període de pràctiques) a militants. A part d'inculcar-los el programa polític se'ls preparava per convocar i manejar assemblees, confeccionar pancartes, llançar octavetes i captar nous adeptes. Confesso que a cada viatge de Barcelona a Girona deixava el cotxe lluny del carrer Muntanya, em citava en un bar de la Rambla i quan l'enllaç apareixia donàvem unes quantes voltes per assegurar-nos que a la casa no hi trobarien la policia esperant-nos. Sabíem que la bòfia mantenia una aleatòria vigilància i devia anar una mica despistada en veure entrar i sortir ara nois ben posadets, ara noies de bon veure, ara grenyuts amb la guitarra sota el braç. Tot i considerar aquell indret un niu de subversius se'n devien fer creus de la pintoresca gentada que hi circulava. A cada reunió se'ls lliurava exemplars de la revista Combate, que s'havia de distribuir, i es resumien els avenços realitzats: les ?reunions als locals del Col·legi Universitari de Girona, l'augment dels simpatitzants i els contactes amb joves obrers de les fàbriques Torres Hostech i Grober, que no acabaven de reeixir. Un tema sempre debatut eren les mesures de seguretat per impedir que la brigada politicosocial descobrís l'existència d'un nucli organitzat. El llibre de Victor SergeEl que tot revolucionari ha de saber de la repressió servia per il·lustrar la conducta a seguir: compte amb els seguiments, les cartes, els apunts, les xerrades telefòniques i les converses amb companys. També s'havia d'evitar la mania persecutòria, els aires misteriosos, la dramatització de les situacions més simples i les actituds de conspirador. Però la impaciència i la inconsciència, en suma l'infantilisme, aviat va fer que els esforços per consolidar una mínima estructura se n'anessin en orris. Malgrat les recomanacions de no muntar manifestacions llampec com les de Barcelona, mesos després, al capvespre, un grup d'estudiants es van llançar a l'aventura en tallar el trànsit d'un carrer de Girona, repartir pamflets, fer pintades a les parets i corejar consignes contra el règim. L'endemà diversos participants, incloent-hi els domiciliats al carrer Muntanya 27, van ser detinguts, interrogats i alguns s'enfrontarien a processos judicials. Així es va posar fi, a Girona, a la breu existència d'aquest grupet d'aspirants a revolucionaris.


* Publicat en el Diari de Girona el 02/09/08. Foto: Diari de Girona.

dijous, 28 d’agost del 2008

REVISTA DE SARRIÀ DE TER


DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
Per Àngel Garcia

En Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22, a qui vaig conèixer fa ja més de vint-i-cinc anys a través d’en Jordi Nadal i d’en Joan Carbó en una dura jornada “cosetxant” ordi a Can Sopa, ha publicat un llibre de memòries “Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter.” Al llarg de més de tres anys va col·laborar a Parlem de Sarrià oferint-nos la ressenya d’algunes de les moltes novetats de la 22. Només que per això i també per l’amistat que encara tenim, és d’agraïts fer-ne aquí una breu ressenya del seu llibre.

Amb un estil planer i amè, intimista i alhora distès, en Guillem fa un recorregut al llarg de la seva vida. Des del seu primer record d’infància fins els inicis de l’aventura de la llibreria 22, la seva és la petita –i potser no tan petita—història de Girona.

Farcit d’anècdotes i referències cinèfiles (ja el títol n’és una) pel llibre hi desfilen sense solució de continuïtat, personatges públics de l’àmbit cultural o polític com N. J. Aragó, A. Pagans, A. Puigverd, Bosch Martí, Just M. Casero, M. Berga, S. Suñer, i un llarguíssim etcètera que configuren la història d’un temps i una generació, el motor de la qual va ser l’activisme en els diferents fronts culturals, nacionals, ètics i/o polítics.

Les feines més diverses, el seu paper “d’espia” a l’Àfrica fent la mili just abans d’esclatar la crisi del Sàhara i la Marxa Verda, la seva vinculació a grups de teatre com Proscènium o el Talleret de Salt, el seu pas per Presència, l’organització de cinefòrums al desaparegut cine Núria de Salt, la implicació en el procés d’independència de Salt (d’on n’és fill), el llarguíssim episodi radiofònic passant per gaire bé totes les emissores de Girona amb peripècies delirants com l’entrevista a Jordi Pujol, i tota una colla d’activitats impossibles d’enumerar, donen fe del seu caràcter emprenedor i belluguet fugint sempre del protagonisme. “Constato que mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i per passar-m’ho bé. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveixen a mi.” Lluny del protagonisme i rematadament modest!

L’apassionant aventura d’engegar la Llibreria 22, atapeïda d’anècdotes divertides unes, entranyables d’altres, ocupa prop d’un terç del llibre, i ens fa reviure, als qui tenim una edat, un període ple de projectes, ambicions, somnis i esperances. La 22 és avui, gràcies a en Guillem i a tot un equip a qui ell va saber transmetre la seva empenta, no només un referent en l’àmbit de Girona sinó també a nivell de tot Catalunya.

Sento una gran admiració per la seva personalitat emprenedora i, per què no dir-ho, una mica de sana enveja: potser perquè la meva ambició mai confessada era fer de llibreter.

Us aconsello aquest llibre amè i divertit, altament recomanable per als gironins de soca-rel i pels que ho som d’adopció, com jo mateix.

*L'article sortirà publicat el setembre 2008