Dia 22 d'abril : Dema serà un altre dia...

Informació de llibres a càrrec de Toni Punti pel programa Telenoticíes Migdia de TV3, el dia 22 d'abril de 2008.

Tràiler. SCALETTI: Girona Conettion

Tràiler dirigit per David Ruiz, d’una possible pel·lí parodiant (amb tota l’admiració) els “Harris” d’en Clint. O, només serà això, un tràiler realitzat el mes de setembre de 2008. Això el temps i les ganes d’en David ho diràn...

Ah!, per cert avui fa un any que va sortir a la llum pública el llibre “Demà serà un altre dia”, i que es va presentar amb una roda de Premsa al matí a la Llibreria Laie de Barcelona i el vespre a la Sala La Planeta de Girona.

FARENHEIT 8 i ½ Cassà de la Selva

Divendres dia 7 de novembre 2008, a les 8 del vespre
A l’auditori “Sala Galà” de Cassà de la Selva
PROJECCIÓ D’UN DOCUMENTAL I PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
Demà serà un altre dia
a càrrec del seu autor Guillem Terribas
A més, es farà una projecció d’unes imatges filmades per l’autor el 1982 sobre les fires de Girona i altres esdeveniments d’aquelles dies (victòria socialista i l’arribada del Papa a les Espanyes).
Filmació: Josep Ferrer.

Tota una vida

Vaig néixer a Salt. Un poble de pagès amb dues fabriqués tèxtils, amb uns 10.000 habitants allà pels vols dels anys cinquanta. Les ribes del riu Ter que separen Salt de Sant Gregori i una mica més amunt les gorges de Canet d’Adri, van ser uns espais de llibertat i, també, per aprendre a nedar. Amb els anys, el poble de Salt ha deixat de ser de pagès i les seves hortes s’han convertit en carrers amb pisos i, han tancat les fàbriques. Actualment hi viuen uns 27.000 habitants, de totes les ètnies conegudes i per conèixer. Ha esdevingut el poble més intercultural del país. Salt es resisteix a ser una “barriada” de Girona, creant alternatives culturals i socials. Es una màquina de anar-se renovant.

Des de fa uns anys visc a Girona. Ciutat, que de ser gris i negra, ha esdevingut un referent. S’hi viu bé a Girona. Tot ho tens a mà. Però, això també comporta algun problema: quan es vol fer algun retoc, tota la ciutat trontolla, com ho farà ara amb la moguda de l’arribada del TAV.

Fa uns anys, dir que eres de Girona, feia “pagès”. Ara, fins hi tot amb un cert punt d’exageració, ho proclamen arreu. Hem guanyat amb autoestima.
Es un luxe les possibilitats que tenim els que vivim al Gironès: amb unes distàncies mínimes, tenim la plana, el mar i la muntanya. Fins i tot algun volcà. Tenim un aeroport, el de Vilobí d’Onyar, amb un trànsit impensable fa anys, que et permet anar a fer un cafè a Roma amb un anar i tornar.
La Vall del Llémena, llocs molt arrelats a els meus records: les primeres coves que vaig visitar foren a Llorà i el restaurant de Fontsabeu, al mateix Llorà, amb sopars-tertúlies d’anys y panys i que encara durent. I a Sant Martí de Llemana, Mn. Modest Prats, ens va unir en matrimoni amb la meva dona.

La descoberta d’uns paisatges i unes poblacions a través de la carretera, ara molt més presentable, que va de Girona a Olot, passant per Bescanó, Bonmati... o la d’anar a la costa passant per Quart, Cassà de la Selva (curiosament del Gironès i no de la Selva) o Llagostera.
Hi estic bé al Gironès. Amb tot, l’expressió de “Girona, rai” no m’agrada, perquè no tot son flors i violes, també tenim els nostres maldecaps. Però aquesta es una altra història.

Guillem Terribas

* Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" Octubre 2008. Presentació especial dedicat al Gironès.

Recull de Poemes de Just M. Casero

Un volum recupera la poesia de J.M. Casero

LAURA PORTAL. (el Punt 19.10.08)) Girona

Els poemes del periodista i polític Just Manuel Casero escrits entre 1960 i 1970 han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (Abrantes, 1946 - Girona, 1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador.

Costa-Pau va explicar durant la presentació del volum aquesta setmana que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre.

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic» –suggereix l'antòleg–, pel qual l'edició ha estat un treball intens, de relació gairebé personal. A banda dels dos capítols principals, s'hi ha afegit un tercer titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.

Paul Newman... adeu (27.09.08).

L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.

MUNTANYA, 27 * per Carles Arbó (a la foto)

Guillem Terribas, fundador de la Llibreria 22, cita en l'autobiografia "Demà serà un altre dia" la casa del carrer Muntanya 27 de Girona. Aquesta adreça pot haver despertat un munt de records a aquells que, a principis del anys setanta, coneixien el peculiar domicili d'estudiants. Estadants i passavolants van convertir l'habitatge en una mena de nina russa o matriushka formada per un conjunt de figures de mida decreixent. En aquell lloc s'hi podien trobar cristians de base, activistes culturals, hippies camuflats i també un ínfim grup de joves revolucionaris. No eren ni mitja dotzena d'universitaris disposats al compromís militant els que van protagonitzar un minúscul episodi d'una llarga marxa de lluita contra la dictadura. Potser uns estaran avergonyits d'aquell pecat de joventut mentre que altres estaran orgullosos d'haver posat un gra de sorra, arriscant el seu futur, per desgastar un règim que es resistia amb dents i ungles a desaparèixer. Si no em falla la memòria, pels voltants d'octubre de 1971 es reunien en una sala de la planta baixa els simpatitzants de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), organització trotskista vinculada a la Ligue Communiste francesa dels Alain Krivine i DanielBensaïd, secció de la IV Internacional liderava per Ernest Mandel. Els assistents, dos nois i dues noies, rebien formació de qui escriu per passar d'estagiaris (nom afrancesat que equivalia al període de pràctiques) a militants. A part d'inculcar-los el programa polític se'ls preparava per convocar i manejar assemblees, confeccionar pancartes, llançar octavetes i captar nous adeptes. Confesso que a cada viatge de Barcelona a Girona deixava el cotxe lluny del carrer Muntanya, em citava en un bar de la Rambla i quan l'enllaç apareixia donàvem unes quantes voltes per assegurar-nos que a la casa no hi trobarien la policia esperant-nos. Sabíem que la bòfia mantenia una aleatòria vigilància i devia anar una mica despistada en veure entrar i sortir ara nois ben posadets, ara noies de bon veure, ara grenyuts amb la guitarra sota el braç. Tot i considerar aquell indret un niu de subversius se'n devien fer creus de la pintoresca gentada que hi circulava. A cada reunió se'ls lliurava exemplars de la revista Combate, que s'havia de distribuir, i es resumien els avenços realitzats: les ?reunions als locals del Col·legi Universitari de Girona, l'augment dels simpatitzants i els contactes amb joves obrers de les fàbriques Torres Hostech i Grober, que no acabaven de reeixir. Un tema sempre debatut eren les mesures de seguretat per impedir que la brigada politicosocial descobrís l'existència d'un nucli organitzat. El llibre de Victor SergeEl que tot revolucionari ha de saber de la repressió servia per il·lustrar la conducta a seguir: compte amb els seguiments, les cartes, els apunts, les xerrades telefòniques i les converses amb companys. També s'havia d'evitar la mania persecutòria, els aires misteriosos, la dramatització de les situacions més simples i les actituds de conspirador. Però la impaciència i la inconsciència, en suma l'infantilisme, aviat va fer que els esforços per consolidar una mínima estructura se n'anessin en orris. Malgrat les recomanacions de no muntar manifestacions llampec com les de Barcelona, mesos després, al capvespre, un grup d'estudiants es van llançar a l'aventura en tallar el trànsit d'un carrer de Girona, repartir pamflets, fer pintades a les parets i corejar consignes contra el règim. L'endemà diversos participants, incloent-hi els domiciliats al carrer Muntanya 27, van ser detinguts, interrogats i alguns s'enfrontarien a processos judicials. Així es va posar fi, a Girona, a la breu existència d'aquest grupet d'aspirants a revolucionaris.

* Publicat en el Diari de Girona el 02/09/08. Foto: Diari de Girona.

REVISTA DE SARRIÀ DE TER

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
Per Àngel Garcia

En Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22, a qui vaig conèixer fa ja més de vint-i-cinc anys a través d’en Jordi Nadal i d’en Joan Carbó en una dura jornada “cosetxant” ordi a Can Sopa, ha publicat un llibre de memòries “Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter.” Al llarg de més de tres anys va col·laborar a Parlem de Sarrià oferint-nos la ressenya d’algunes de les moltes novetats de la 22. Només que per això i també per l’amistat que encara tenim, és d’agraïts fer-ne aquí una breu ressenya del seu llibre.

Amb un estil planer i amè, intimista i alhora distès, en Guillem fa un recorregut al llarg de la seva vida. Des del seu primer record d’infància fins els inicis de l’aventura de la llibreria 22, la seva és la petita –i potser no tan petita—història de Girona.

Farcit d’anècdotes i referències cinèfiles (ja el títol n’és una) pel llibre hi desfilen sense solució de continuïtat, personatges públics de l’àmbit cultural o polític com N. J. Aragó, A. Pagans, A. Puigverd, Bosch Martí, Just M. Casero, M. Berga, S. Suñer, i un llarguíssim etcètera que configuren la història d’un temps i una generació, el motor de la qual va ser l’activisme en els diferents fronts culturals, nacionals, ètics i/o polítics.

Les feines més diverses, el seu paper “d’espia” a l’Àfrica fent la mili just abans d’esclatar la crisi del Sàhara i la Marxa Verda, la seva vinculació a grups de teatre com Proscènium o el Talleret de Salt, el seu pas per Presència, l’organització de cinefòrums al desaparegut cine Núria de Salt, la implicació en el procés d’independència de Salt (d’on n’és fill), el llarguíssim episodi radiofònic passant per gaire bé totes les emissores de Girona amb peripècies delirants com l’entrevista a Jordi Pujol, i tota una colla d’activitats impossibles d’enumerar, donen fe del seu caràcter emprenedor i belluguet fugint sempre del protagonisme. “Constato que mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i per passar-m’ho bé. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveixen a mi.” Lluny del protagonisme i rematadament modest!

L’apassionant aventura d’engegar la Llibreria 22, atapeïda d’anècdotes divertides unes, entranyables d’altres, ocupa prop d’un terç del llibre, i ens fa reviure, als qui tenim una edat, un període ple de projectes, ambicions, somnis i esperances. La 22 és avui, gràcies a en Guillem i a tot un equip a qui ell va saber transmetre la seva empenta, no només un referent en l’àmbit de Girona sinó també a nivell de tot Catalunya.

Sento una gran admiració per la seva personalitat emprenedora i, per què no dir-ho, una mica de sana enveja: potser perquè la meva ambició mai confessada era fer de llibreter.

Us aconsello aquest llibre amè i divertit, altament recomanable per als gironins de soca-rel i pels que ho som d’adopció, com jo mateix.

*L'article sortirà publicat el setembre 2008

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (v.o.s.e.):

UNA FAMÍLIA PERILLOSA
El director Sidney Lumet ( Philadelphia 25.06.1924), ha rodat la majoria de les seves pel·lícules a Nova York. També, Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you´re dead). I ens mostra un Nova York poc vist. Un Nova York que no és de pel·lícula. També a l’espectador jove i coneixedor de pel·lícules realitzades per Abel Ferrara o per Quentin Tarantino, poden pensar que Sidney Lumet està influenciat per la seva manera d’explicar històries fosques i de perdedors. I no, el veterà director que ha tingut 5 nominacions a l’Oscar, que ha rodat 43 llargmetratges ( 30 a Nova York), és un expert en trhillers i en explicar històries fosques, de corrupció i d’ambició. I d’embolics i de personatges que volen triomfar i acaben perdent.
Sidney Lumet és un gran narrador, un bon exemple de saber explicar històries amb rere fons social, així ho demostren alguns dels seus films, com: “Doce hombres sin piedad” (1957), “Serpico” (1973), “Network, un mundo impecable” (1976), “Veredicto final” (1982) o “Gloria” (1998).
La història familiar que es narra Lumet es complicada: Dos germans, l’un (Philip Seymour) aparentment en bona situació econòmica, casat amb una dona de bon veure (Marisa Tomei), acostumada a la bona vida, aburrida del monotonia del matrimoni i que s’entén amb el germà del seu marit (Ethan Hawke), que és un perdedor, que li dona a la beguda i està separat, amb una filla que li vol donar tots els seus capricis, però que no té ni per passar la manutenció a la dona. Els pares dels dos nois tenen una joieria. Els dos germans no tenen diners i es complicaran la vida.
Durant quasi les dues hores que dura la pel·lícula l’espectador viurà amb tota la seva intensitat les peripècies, intrigues i situacions límits que han de viure els personatges de la història. I Lumet, amb una seguretat que li ha donat els anys i l’experiència, sap conduir aquesta història a la perfecció, sense baixar en cap moment el “tempo” de la narració. Potser, el final ( d’un “creixendo” magistral) algun espectador el pot trobar previsible, però és el que hi ha.
Lumet ha sabut explicar la història, però també s’ha de dir, que ha trobat uns actors que li han fet cas. Que s’hi han entregat i han donat credibilitat a els personatges que configuren aquesta tragèdia moderna. Philip Seymour, com la majoria de les vegades, està impressionant en el paper de germà gran, així com Ethan Hawke, fent de germà insegur i acorralat. Marisa Tomei, compleix amb el seu paper, que és discret, però eficient i, Albert Finney, en la seva esplendorosa maduresa, està impecable fent de pare, protagonitzant una de les millors escenes del film: la conversa que manté amb el fill gran, després de l’enterrament de la mare.
Una vegada més, queda demostrat que els grans directors no baixen mai la guàrdia.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

*Publicat en el full informatiu (postiorment en el llibre anual) del Cinema Truffaut de Girona.

Bones lectures d'estiu

Bones vacances (el que en faci) i bon retorn pels que ja els han acabat.
Us proposo unes lectures de sempre, per (re)llegir i fer el vostre propi viatge..., durant aquest mes d’agost 2008.
LES FLORS DEL MAL de Charles Baudelaire, a cura de Jordi Llovet
LA EDUCACIÓN SENTIMENTAL de Gustave Flaubert
INCERTA GLÒRIA de Joan Sales
MOBY DICK d’ Herman Melville
LORD JIM de Joseph Conrad
ELS MISERABLES de Victor Hugo
CUENTOS d’Antoni P. Chejov
EL GRAN GASTBY de Francis Scoot Fitzgerald
ELS BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes
LA ILIDIADA d’Homer
ELS SONETS DE W. SHAKESPEARE a cura de Salvador Oliva
CADAQUÈS de Josep Pla
LAS MIL Y UNA NOCHES edició de René R. Khawman
CRÒNIQUES ITALIANES de Stendhal
KIM de Rudyard Kipling
DAVID COPPERFIELD de Charles Dickens
VIDA I OPINIONS DE TRISTAN SHANDY de Laurence Stern
SEXUS d’Henry Miller
LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda
QUARTET D’ALEXANDRIA de Lawrence Durrell
EL ARTE DE CONVERSAR d’ Oscar Wilde
EL HOMBRE SIN ATRIBUTOS de Robert Musil