Presentació a Sant Cugat del llibre "Demà..."

Divendres dia 28 de març 2008 a les 8 del vespre a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès (carrer Santiago Rusiñol, 14) presentació del llibre editat per Ara Llibres "Demà serà un altre dia" de Guillem Terribas.

Intervindran:
MÒNICA TERRIBAS, periodista
GUILLEM TERRIBAS, autor.

Presentació a la Llibreria Llorens 14/03/08

A la foto: Guillem Terribas, Quim Nadal, Sixte Moral
a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú
Fotos: Neus Chordà.

Sixte Moral i Guillem Terribas

Alguns reflexions a “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes. Per Sixte Moral Reixach

Avui en aquest acte és un d’aquell moments en que un està content de jugar a casa, tenir la hipotètica avantatge que sempre s’atorga al qui juga en camp propi. I la llibreria Llorens per mi i, amb permís de la Rosanna , es jugar camp propi.
I ho és mes encara quan al costat – no necessariament al davant ni competint – hi tens dos pesos pesants i influents de la vida gironina actual. Avui ens aplega aquí la presentació del llibre “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes amb la col·laboració de Xevi Planes , però ens hi podria haver aplegat la presentació d’alguns del llibre de Quim Nadal, ara fa un any i mig apareixia un Dietari sobre l’any 2003, que també segurament tenia molt d’una certa memòria d’un temps i d’un moment molt concret ,apassionant i esperançat des d’un punt de vista política i humà i encara, algun altre llibre de més llunyà en el temps, que seria bo de reivindicar ara que tothom parla de catalanisme.

Hi ha un llibre mític a Girona i que també ho va ser en altres llocs no pel títol sinó pel plantejament crític que es diu “ Girona gris i negra” de Just Casero, Narcís Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment - alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva.
Bé doncs, ens trobem acompanyats de dues de les persones, junt amb moltes altres, que des de punts de vista diversos però coincidents, en l’objectiu de fer una mica més humana la seva ciutat i a la societat, han ajudat a la transformació d’aquella Girona bruta i negre , en una ciutat envejable. En una ciutat acollidora, en una ciutat que combina diverses ciutats, en definitiva ens acompanyen dos persones; personalitats que han construït de manera diferent ( tampoc tant) però paral·lela la nova forma de la seva ciutat, a trencar una bona part de les inèrcies que comportava una manera rància de fer i d’entendre la ciutat amb tota la seva complexitat.
Llegeixo aquets dies un interessant llibre de J.J. López Burniol, en que en el seu pròleg manlleva unes paraules d’ Ortega y Gasset sobre la condició de “llibre”. Diu, que diu Ortega “o se hace rigor, o se hace poesía” , o se calla”.
Al llibre de Guillem Terribes hi ha rigor. Al llibre hi ha poesia.
No cal, doncs callar. Més aviat parlar i el Guillem acostuma a fer-ho, i molt.

Però és evident que per parlar del llibre he de parlar prèviament de l’autor ja que si estic aquí és precisament per la meva coneixença d’ ell i per haver conreat aquest terme tant difús, aquesta sensació d’anades i vingudes que en diuen l’amistat, a vegades des de la distància, a vegades des dels silencis de temps, però sempre deixant un pòsit de proximitat i d’estima.
Podríem usar els biografies que han paregut al llarg d’aquests dies.
Nascut a Salt, que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona, a l’any 1951. El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.
Casat i amb dos fills.
Defensor de causes perdudes. Pintor, il·lustrador i dibuixant. Promotor cultural. Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema. Parlador irrefrenable. Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt. D’oficis varis i escadussers beneficis. Locutor de ràdio. Llibreter. President del gremi de llibreters. I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.
En tot cas el “meu” – permeteu-me l’expressió - Guillem té un altre currículum.
Comença a les sorres plàcides, però odiades en ocasions i canviants del desert.
I és un coneixement primer de la persona que no pas del llibreter, del cinèfil o de l’agitador cultural, també és cert que poc després de conèixer-lo ja intueixes per on van els seus interessos vitals, perquè això si, és transparent i per tant poques vegades pot dissimular el que pensa o diu.
Ens coneixem doncs en un barracots pintats de verd en el Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1 de la Playa del Aaiun. Àfrica Occidental espanyola.
Ell escrivent ,de renom “pàl·lid” perquè no li toca el sol, de la quarta companyia i jo caporal instructor de la tercera companyia, diuen que era la pitjor.
Coneixença, connexió. Coincidència en moltes coses i vas aprofundint en elles
Nits de tabac Corones o altre coses, cervesa, nescafés i/o licors forts...
Descobriment de Leonard Cohen comentaris de lectures i confidències que ja et situen a la persona i el marc en que es mou habitualment lluny de l’exèrcit.
No parlaré d ela Mili, perquè l’autor en esmentar aquesta nostra trobada diu que no n’ hem parlat mai massa i és veritat. Però la nostra mili té noms propis. Crec que indiquen el temps, el oment, l’ambient d’aquella generació. Mort de Carrero Blanco. Portugal 25 d’ abril. Gutierrez Mellado i Diez Alegria estaven conxorxats amb els militars portuguesos?. Pepe Beúnza, el primer objector catòlic tancat a Cabrerizas
Múñoz Grandes fill, general sancionat més tard per una certa tendència anti-democràtica
De Pablo Loizaoga primer intendent de l’ Ertzaina. Front Polisàrio. Front popular d’alliberament del Sàguia el Amra i el Rio de Oro” Primeres incursions i primeres nits de patrulla. Assumpció de formar part de l’exèrcit colonial. Rescabalar aquest deute amb la solidaritat. He descansat quan he tingut la possibilitat d’ajudar a la seva causa – un bell obsequi- i tinc ara una bandera de l República Sahrauí a casa que em van oferir uns nens que venien a la ciutat a fer colònies. No en parlo més , per més informació llegiu “Mira si yo te querré” de Luis Leante de l’editorial Alfaguara. Magnífic. D’aquelles nits i jornades plenes i intenses en queda un bon record i una bona amistat que avui perdura.
Retornat a la península ens retrobem ara ja a cara descoberta sense necessitat d’embuts i subterfugis. Casaments , fills i filles. Augmenta la relació. A vegades es temporades de silencis. Però sempre amatents a la notícia dels uns altres.
És impensable i imperdonable anar a Girona i no passar per la vint-i-dos ni que sigui per preguntar pel ell. Encara que sigui només per fer-hi un cafè.
A casa amb la Teresa i l’Aida sempre ha estat un personatge mític.
L’ hem seguit , hem seguit les seves cuites. ( actor a Soldados de Salamina – gran paper per cert- I aquell no massa llunyà episodi que el va catapultar a primera pàgina dels diaris i a les televisions, quan des d’un tren aturat en mig d’un aiguat i abandonat per tothom truca al Conseller demanant auxili i que algú fes alguna cosa ( era abans del desastre de rodalies). Hem llegit els seus articles i les entrevistes que li han et i hem celebrat els seus èxits professionals .
I els èxits professionals en són molts que queden més o menys notariats en l llibre.

I ara toca parlar del llibre.
Abans però crec que seria injust no fer esment que a la ciutat i també queda referenciat adequadament al llibre en Guillem hi té altres bons amics. Paco Escribano, Sergi López , la Rossana i segur que me’n deixo alguns i també hauríem d ‘esmentar a la policia local, - no referenciat en el llibre- bé per multar-lo en més d’una ocasió o bé per atendre una trucada d’algun veí fart de sentir una tertúlia que tenia com a un dels protagonistes al Guillem a altes hores de la nit.

El llibre:
Algú podria dir que és un llibre gironí. Si i no. Ho és però crec que té una projecció i abast més enllà d’un marc físic i fins i tot temporal.
Sí ho és perquè el protagonista és un saltenc amb la doble nacionalitat gironina i, no ho és perquè jo crec que és el llibre guia d’una certa manera d’entendre la vida d’una generació de ciudatans i ciutadanes que al llarg dels setanta fem la nostra via. Som una generació que com diu Javier Pérez Andújar “No hem viscut la guerra però hem perdut la majoria de les batalles”
L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i ara res no ve bé.
No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.
Memòries doncs no, memòria sí.
I aquí manllevo un fragment d’un article de Quim Nadal escrit a rel de la presentació d’aquet llibre a Girona.

“M’agafo l’índex i busco noves generacions compromeses en la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme de canvi social necessària i detectem noms pont entre un generació i una altra però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, la mateixa ciutat”.
I segueix: “ Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània , lluny del reduccionisme de la política i amb l’afany de conèixer el propi nervi que conforma la personalitat col·lectiva....”

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.
Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

El llibre del Guillem mostra un altre aventura seguida per molts i moltes ciutadans de Catalunya que després tindran un paper rellevant a la vida pública des de consellers a regidors del poble més petit , d’artistes i escriptors, de gent compromesa amb l’educació i l’oci i la cultura com maneres diverses de transformar el petit món que ens rodeja... Hi ha una trajectòria vital que és gairebé calcada.

Escoltisme o esplai- parròquia ( motivacions pures i no tant pures. El tema de la noia del coro em sembla fantasiós i recurrent, gairebé de pel·lícula) .Pastorets, revistes AA de VV i integració en moviments culturals o politiques Assemblea Democràtica- que just naixien i que han florit esplendorosament . A la certa acomodació actual, a la vida gairebé subvencionada, a la reclamació permanent els caldria segurament un bany d’aquells moments, no perquè passessin les obligades penúries d’aquella situació, sinó perquè d’alguna manera les coses que s’havien de fer, es feien amb poca lamentació i molt d’esforç personal i també amb convicció i potser com diu l’autor: "No teníem la sensació de canviar el món , volíem passar-nos –ho bé ( cito de memòria).
El llibre al meu entendre té un seguit de raons per ser comprat primer, i llegit després:
v Aquest és un llibre vital, de recorregut fàcil de lectura però de profunditat i rigor testimonial - recordin a Ortega –
v Aquest és un retrat local d’una generació que globalment segueix el mateix itinerari o alguns de semblants i paral·lels.
v Aquest és un llibre de testimoni d’un combat cultural i vital.
v Aquest és un llibre que il·lumina un temps i unes persones, moltes, un llibre que no cerca la brillantor personal sinó el testimoni col·lectiu, això si sota el punt de vista del coprotagonista de moltes històries.
v Aquest és un llibre d’homenatge sincer als seus amics, la nòmina dels quan és amplíssima i amb molt de llustre.
v Aquest és un llibre on hi tronem esmentat i documentades bona part dels autors literaris contemporanis i sempre amb alguna anècdota i història vinculada al Guillem. Això dóna mostra del saber fer i del saber estar del protagonista . D’això en fa un aprenentatge i mai una impostura.
v Aquest és un llibre en que es dona protagonisme als altres – i ben merescudament, segur- i això demostra la generositat de l’autor que és un més d’ells però defuig el protagonisme fatu i fatxenda per ser un d’aquest secundàries imprescindibles en tota bona pel·lícula. I aquest paper el fa guanyar l’Oscar.
v Aquest és un llibre enormement aventurer . En el sentit de saber les mil i unes aventures consumades positivament o no de l’autor i del seu entorn.
v Aquest és un llibre que descriu el triomf – consolidació i projecció- d’una empresa. Llibreria 22, lluny dels manuals de Harward , Minessota o Esade ens dóna algunes receptes pràctiques per sobreviure amb una certa solvència, sempre amb dignitat, però , en el món del llibre.
v Aquets és un llibre de consell de veterà no de “cebolleta”. S’ha analitzen problemes i s’esbossen possibles solucions des de l’experiència i des de la batalla a la trinxera a la quotidianitat.
v Aquest és un llibre que condensa trenta anys de batalla personal i col·lectiva de posar en el mapa les ciutats mitjanes – perdó, de capitals més enllà de Barcelona- de Catalunya amb projectes importants de caràcter nacional i amb vocació de serveis , sense perdre el prisma del negoci ben entès. Si diuen, algun cop amb una certa sornegueria,que hi ha una manera gironina de fer política, en aquest llibre veiem que hi ha un manera de “fer” i reeixir pròpies dels gironins i gironines. És doncs per mi un llibre que val la pensa llegir-lo.
Ara la diré grossa, però la dic convençut. Paral·lelament ha “Demà serà un altre dia” he llegit “Dietari de 1973” de Josep Maria Castellet, dietari que sembla que s’havia perdut i que és la memòria d’un temps convuls i agitat. Guardant les referències , les distàncies,l’ edat i el “glamour”, tots dos podrien competir en interès. Per mi el matx acabaria en taules. Ho signo públicament.
En fi, que és un llibre abastament recomanable perquè com he dit la batalla personal i privada vol ser diluïda volgudament en una tasca col·lectiva que, en el fons, són aquelles que perduren perquè que són més que la suma de voluntats personals i tenen el valor afegit de compromís de molts i moltes persones.

Abans d’acabar deixeu-me però fer cincs darreres cons¡deracions breus:
- Tinc enveja del Xevi Planes, el periodista que ha ajudat a confegir el discurs. Només pensar les hores divertides i d’apassionada conversa amb el Guillem en fan delir.
- Confessar que vull agrair-li al Guillem tres coses , primera haver-me fet conèixer a Leonard Cohen i la seva mítica Susanna en alguns cops havia assoldat llargament. Dos, haver pogut estar a menys de cinc metres del meu mite cinematogràfic més preuat. L’Ariadna Gil en una imatge carregada de Màgia al claustre de la Universitat de Girona rodant Soldados de Salamina. Me la volia presentar , no vaig voler trencar l’encant el moment. I tercer aquest llibre que des d’una perspectiva pública i publicada em reconcilia amb la meva pròpia generació i crec que col·lectivament ens hem divertit i modestament hem canviat una mica més el món.
- “La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisi estereotipades i buides de contingut”. L’afirmació, que manllevo altre vegada, és de Quin Nadal però la faig meva i la deixo aquí com a millor qualificatiu del llibre. Contribuir a la memòria històrica.
- Tornant a Ortega . I la poesia? Ras i curt. Llegiu atentament el capítol setè. Llegiu el que està explícit però , per mi la gran lectura és allò d’implícit, allò que hi ha de personal i íntim darrera de la reflexió sense que s’expressi obertament.
- I la darrera, Ara la locomotora ja va a tota marxa, és doncs el moment de dir: Guillem no l’aturis i cridar “ más madera!!!”. Demà serà un altra dia , segurament i desitjada amb millors expectatives fonamentades sobre velles i immutables certeses.

Vilanova i la Geltrú
Llibreria Llorens
14 de març del 2008

Diari de Girona 04/03/08

Salt crida per la independència.

Guillem Terribas i la Comissió de Reis reben els Premis Tres de Març en una gala marcada pels25 anys de la segregació. L'Ajuntament homenatja els veïns que van lluitar contra l'annexió

Text i foto:J. Badenas

L'entrega dels Premis Tres de Març es va convertir ahir en una nova crida per mantenir el carácter de poble, la identitat i la independència de Salt, 25 anys després d'haver-la recuperada. El Teatre de Salt es va omplir per reconèixer Guillem Terribas i la Comissió de Reis, els dos guardonats escollit per un jurat i també es va lloar la tasca de la Comissió de la Independència.
El periodista Albert Requena, presentador de l'acte, va rememorar que la independència de Salt va coincidir amb l'arribada de la democràcia. Després de la lectura del veredicte del jurat, que va fer el regidor de Cultura, Carles Borrell, el premi a les persones va se entregat per l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.
El llibreter i activista cultural, Guillem Terribas, va rebre el premi amb emoció i orgullós de ser de Salt. Va recordar la seva infantesa al carre Llarg i va insistir que Salt és el poble on va nèixer i viure mentre que a Girona és el lloc on ha desenvolupat la seva vida. Terribas va afirmar que és "part del que és gràcies a tot el que ha après de les persones de Salt". L'agitador cultural va recordar quan va rebre la notícia que Salt sería indepent: en una nit de Santa Llúcia a Tortosa i per boca del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Terribas va tancar la seva intervenció reclamant als nouvinguts que no perdin les seves arrels però que s'estimin el poble i lluitin per Salt.
Josep Pericot i Màrius Pericot van rebre el guardó Tres de Març a les entitats com a representants de la Comissió de Reis. Van recordar els treballs d'anteriors entitats i van remarcar la improtància de la gent que maquilla, de la gent que desfila i de les persones que ajuden en l'organització.
Després de la lectura musicada de la llegenda de la ninfa i el Gegant del Rec -a càrrec de Quim Lecina i Pau Ferrer-, es va homenatjar la Comissió de la Independència. Miquel Casellas va actuar de portaveu i va remarcar que la importància de tots els ciutadans en la lluita per trencar amb l'annexió. Tot el grup va acabar cantant l'himne oficiós de la indepedència, que es cantava als carrers fa 25 anys.
Va tancar l'acte l'alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), que va reclamar el protagonsime per a Salt dins de l'àrea urbana i va demanar als veïns buscar dins seu "l'orgull de ser de Salt" i els va instar a "fer crèixer el nom" del poble.

Presentació del llibre a Vilanova i la Geltrú

Divendres dia 14 de març de 2008 a les 8 del vespre
PRESENTACIÓ del llibre editat per Ara Llibres
"DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA" de Guillem Terribas.
Intervindran;
JOAQUIM NADAL I FARRERAS per la part gironina
SIXTE MORAL REIXACH per la part de Vilanova i la Geltrú.
La presentació es farà a la Llibreria LLORENS llibres.

Revista SOL IXENT de Cadaquès / Desembre 2007

"Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter" de Guillem Terribas. Ara Llibres. Barcelona, Novembre de 2007.

Són les memòries d'un gran llibreter, l'ànima de la llibreria 22 de Girona, que ha estat i és el gran focus d'activitat cultural d'aquesta ciutat des que en Guillem i els seus socis i col·laboradors la van fundar al nº22 del carrer Hortes de Girona ara fa gairebé trenta anys.És una crònica de la cultura del nostre país d'aquests trenta anys, amb tots els seus personatges i la relació que l'autor ha tingut amb ells, i també un document interessant sobre el que és dirigir una llibreria, amb les vicissituts de cada dia.El curiós és que inicialment estava previst que el llibre l'escrivís en Xevi Planas a partir del relat d'en Guillem, però aquest s'hi va entusiasmar tant, que (amb l'assessorament i ajuda d'en Xevi) al final ha estat ell el que l'ha escrit. I està molt ben escrit !! . Molt interessant.
Martí Romani

Diari de Girona 08/02/08

Salt lliurarà el premi Tres de Març al llibreter Guillem Terribas.
La Comissió de Reis serà recompensada per 30 anys d'activitat.



Guillem Terribas. El llibreter rebrà el guardó per la tasca cultural.


J.B.M. Salt.
El llibreter Guillem Terribas serà la persona guardonada aquest any amb el Tres de Març de Salt. A més, el consistori també aprovarà la proposta de donar el premi en l'aparat d'entitats a la Comissió de Reis, que s'encarrega d'organitzar la cavalcada.
La comissió dels premis Tres de Març ha valorat el seu paper d'activista cultural i el fet que sempre s'hagi mantingut fidel a Salt encara que és més conegut per la seva activitat com a propietari de la Llibreria 22 de Girona. Terribas també ha estat un dels grans impulsor al teatre de Salt, on va desenvolupar una important tasca dins de col·lectius aficionats.
La Comissió de Reis és un dels col·lectius més dinàmics de Salt i els jurat ha volgut reconèixer la seva llarga trajectòria durant gairebé 30 anys. Per aquesta entitat, independentment de la situació política, han passat desenes de persones de Salt que ha treballat perquè sempre hi hagués una cavalcada a Salt.
Els premis Tres de Març es van crear l'any 1988, quan es van aprovar les bases de la convocatòria. A partir de 1989, es concedeixen cada any a les persones i entitats que han treballat més per Salt, per la seva gent i pel seu entorn. El 2004 es van modificar les bases del premi amb la creació d'un jurat que substituirà la comissió que fins ara era l'encarregada de concedir els premis.
Des de'aquell any els premiats han estat Sor Clara Villoslada -per la seva tasca humanitària-, Ferran Màrquez i Morgade -per la seva col·laboració en diferents entitats i associacions-, Josep Ventura i Josep Paulí -pel seu treball cívic, social i cultural- Jordi Gispert -per ser un referent en el panorama artístic saltenc- va ser l'any passat l'últim reconeixement lliurat en l'apratat de persones.
En els darrers quatre anys, les entitats premiades han estat: l'Agrupació Fotogràfica de Salt -per la seva tasca cultura-, la Coral Rossinyol i Alimara -per la seva tasca de foment de la música coral en nens i joves-, Els infants valents, associació per a la mainada amb minusvalidesa i en el 2007 va ser preimada la Xarxa de Salt -per la seva dedicació als espectacles infantils-.

Crítica de "La Soledad" Pel Cinema Truffaut

LA SOLEDAD
Direcció: Jaime Rosales
Espanta 2007
Duració 130 m.
Guió: Jaime Rosales – Enric Rufas
Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa

FRAGMENTS DE LA VIDA QUAOTIDIANA
Jaime Rosales ja ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge “Las horas del dia” (2003) que ell mateix i el seu protagonista (esplèndid) Álex Brendemühl , van venir a presentar-la, en el seu moment, al Cinema Truffaut. Amb aquesta pel•lícula Rosales va obtenir a Cannes el Premi de la Crítica. Aquest any ha tornat al prestigiós Festival a la Secció de la Quinzena dels realitzadors, amb “La Soledad”.
A “Las horas del dia” ens proposava una reflexió sobre l’assassinat des de una perspectiva diferent: sense intriga policial ni morbo sexual. Sense música i trencant esquemes amb el to narratiu. I deixant a l’espectador que tregui les seves pròpies conclusions.

Ara, a “La soledad” sense canviar el to, però d’una manera pausada i intimista i més treballada, ens explica la història d’Adela (Sonia Almarcha), una jove separada amb una criatura, que deixa el poble, la tranquil•litat del poble, per anar a viure l’aventura de la ciutat, Madrid, amb el seu soroll, tràfic i l’atabalament de la vida quotidiana. A Madrid, ens hi trobarem amb una dona, Antonia (Petra Martínez) viuda, que té un petit supermercat i viu amb un home, Manolo (Jesús Cracio) senzill i agradable. L'Antonia té tres filles, Inés (Miriam Correa), Nuria Mencía (Nieves) i Helena (María Bazan). Una d’elles, Inés, comparteix pis amb Adela, juntament amb un noi anomenat Carlos (Lluís Villanueva). A mitja història, quan ja pràcticament coneixem a tots els personatges i ens els hem nostres, un fet esgarrifós i terrible canviarà la vida d’Adela. També, per altres circumstàncies, la relació entre mare i filles, es complicarà fins a un fatal desenllaç que les tornarà a ajuntar.

Rosales, s’agafa el seu temps per explicar-nos i fer-nos entrar en aquesta història o històries intimistes. Normals. Fragments de la vida dels protagonistes, amb les seves alegries, tristeses, mal entesos, soledats, desesperacions, atraccions i moments íntims, molt íntims.
Tots aquets moments, tots aquests fragments, estan molt ben portats, amb una fotografia, en format panoràmic, que sempre està allà on ha d’estar; utilitzant de vegades el recurs (gens gratuït) de partir la pantalla i mostrar dos moments al mateix temps. Uns diàlegs adients, normals, perfectes. Quin guió més ben treballat!.
Si l’espectador té la sort d’entrar a la història que ens explica Rosales, cosa que no ens gens difícil, ens implicarem a la vida dels personatges. Discretament viurem les seves soledats i els seus moments de felicitat. Entendrem les seves pors, les seves preocupacions. Serem un més de la vida quotidiana dels personatges.

“La Soledad” es una pel•lícula imprescindible per a la gent amb un mínim de sensibilitat, que té ganes de veure i viure una història explicada d’una altre manera. Que té ganes de participar amb el que ens vol explicar el director. Que vol sortir de la sala amb la sensació que ha viscut un fragment de la vida dels protagonistes. Que també s’ha sentit sol i acompanyat.

Per acabar, una reflexió: Des de fa uns anys, sembla que els Oscars han canviat la orientació de premiar o de nominar les millors pel•lícules americanes. Premien pel•lícules més intimistes, arriscades i que impliquen més a l’espectador. La prova la tenim amb “Million dollar baby” (2004)de Clint Eastwood o la nominació a l’any 2005 de “Brokeback Mountain” de d’Ang Lee o la que va guanyar “Crash” Paul Huggis. L’any 2005 entre les nominades hi havia “Babel” d’Alejandro González Iñárritu, per posar alguns exemples. Sembla ser, que sortosament aquest canvi, també ha arribat entre nosaltres, com ha quedat demostrat aquest any amb els Premis Goya, en donar a “La Soledad” el Goya a la millor pel•lícula espanyola, encara que sigui catalana.

Guillem Terribas

Retalls de Premsa * El Mundo 02/12/07

ELS VELLS LLIBRETERS
NO MOREN MAI
Rafael Vallbona


Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.

Retalls de Premsa * Biblioteques de Girona 23/11/07

Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22



El llibreter gironí Guillem Terribas vaa presentar, el passat dimecres dia 21 el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".
En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.
Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".
Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART
La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".
Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".
(Extret de Vilaweb)

Retalls de Premsa * El Punt 22/11/07

Una presentació una mica de tots

la crònica

XAVIER CASTILLÓN.
Guillem Terribas, en primer terme, ben envoltat d'amics. Foto: LLUÍS SERRAT
Va ser una presentació peculiar, col·lectiva a sobre de l'escenari, massiva pel que fa a audiència i, tot i així, molt familiar. Com una gran família, els amics, coneguts i saludats de Guillem Terribas el van acompanyar ahir en la presentació del seu llibre, Demà serà un altre dia (Aventures d'un llibreter), que va posar a prova l'aforament de la sala cafè teatre de La Planeta, un terreny més neutral que el de la Llibreria 22, on, com algú va recordar ahir, Terribas es proposa assolir algun dia el rècord mundial de presentacions de llibres. També va ser una presentació peculiar perquè era una presentació de llibre amb Terribas no oficiada per ell, sinó per l'escriptor i amic Josep Maria Fonalleras, que va deixar pas a 22 presentadors. En realitat, hi havia trampa, perquè alguns dels presentadors eren dobles: van sortir junts a escena Àngel Quintana i Imma Merino, en representació dels amics de les sales fosques cinematogràfiques; els editors Xavier i Ernest Folch, pare i fill, aquest últim responsable d'Ara Llibres i de la publicació del llibre de Terribas, al qual va proposar una nit qualsevol en un bar del Raval barceloní que fes un llibre amb el seu inabastable anecdotari (i Terribas li va dir, com era previsible: «Quan vulguis!»), i Joan Miró i Roger Casero, com a portaveus de l'organització del premi Just Manuel Casero i de la família Casero, tan vinculats a la Llibreria 22 i a Terribas, que segons va recordar Roger, va saber aprofitar la circumstància tràgica de la mort del seu pare per «donar vida a un premi».

Des de la intervenció inaugural, amb un inspirat Francesc Francisco en representació de tots els amics que no surten en un llibre on apareix «la meitat de Girona», l'acte va tenir en general un to festiu, amb alguns moments molt divertits, com ara la coincidència entre dos dels participants que van triar la mateixa anècdota per exemplificar el caràcter intrèpid del protagonista: Salvador Garcia-Arbós i Modest Prats –per aquest ordre–, companys d'excursions a cafeteries romanes, van recordar com Terribas va escandalitzar el mossèn de la capella del Sancta Sanctorum quan, tot decidit, va començar a pujar per l'escala santa que, segons la tradició, Crist va tocar amb els peus en el palau de Ponç Pilat i que els creients només pugen de genolls. Prats encara recorda la mirada ingènua de Terribas, com a resposta als crits del capellà romà. «No perdis mai aquesta mirada», li va dir al llibreter feliç, assegut a primera fila entre Joaquim Nadal i Anna Pagans, i no gaire lluny de l'actor Sergi López, que va destacar el «do» de Terribas per «provocar trobades entre la gent». I va ser espectacular l'aparició dels treballadors de la 22, amb una gran pancarta per felicitar el seu «crack».

Un dels moments més emotius va ser el protagonitzat per Consol Ribugent, mare de deu fills, entre els quals hi ha diversos amics de joventut de Terribas. Demanant primer permís a la mare d'en Guillem, morta recentment, la Consol li va dir: «Guillem, fill meu, estic orgullosa de tu». Després tots dos es van abraçar. I al final de l'acte, aquest llibreter amb ànima de cowboy no va poder contenir les llàgrimes i, després de donar les gràcies a Narcís-Jordi Aragó, va posar fi a aquesta presentació «una mica de tots».