Demà serà un altre dia.

dimecres, 19 de setembre del 2018

22 Trajectòria a la 22

Foto: Joan Manuel Ramos
Durant la primera meitat dels anys vuitanta, jo començava a la premsa. Treballava a Santa Cristina d’Aro i vivia en la frontera entre Sant Antoni i Palamós. Cada tarda baixava a la platja, però un cop a la setmana em perdia entre les lleixes de la llibreria La Gavina de Palamós –devorava el que trobava dels Handke, Bernhard, Kundera i tota la resta– o agafava la moto i em feia la festa de visitar la Llibreria 22, regentada per Guillem Terribas. A la 22 d’aleshores hi havia de tot: revistes, diaris, llibretes i, sobretot, la secció de llibres. Girona evolucionava lentament de les imatges grises de capellans, militars i el sòrdid barri xino –descrits per Pla–, a la ciutat viva de Nadal. La 22 era l’oasi. Ho era, sobretot, pel seu llibreter. Terribas encomanava l’amor per la lectura i el llibre, però també pel sentit de l’hospitalitat. Des del primer moment, jo era un col·laborador júnior d’El País, et feia partícip de tota la seva galàxia. Per entendre’ns, era com aquells nens que visites durant la infantesa i que posen a la teva disposició totes les seves joguines. Terribas em va presentar Modest Prats, un dels noms fonamentals de la cultura catalana moderna, però també gent que començava, com ara els narradors Maria Mercè Roca i Josep Maria Fonalleras, els poetes Gabriel Planella i Antoni Puigverd o l’assagista Miquel Berga.
No coneixia ningú més a Girona, però era un al·licient retrobar periòdicament Terribas: bonhomiós i un punt sorneguer, divertit i erudit sense presumir, sempre encantador i disposat a ajudar-te. Per aquests motius estic tan content que simbòlicament se li hagi concedit l’edició 22 del premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Ara fa tres anys va dir que es jubilaria, però no és estrany trobar-lo en saraus o rebre els seus correus d’activitats culturals. És dels que no es retiren mai, com ara l’editor Jordi Herralde –present a l’acte– o els escriptors que continuen fins a l’últim dia, com l’enyorada Montserrat Roig. La Setmana del Llibre suma un nou encert amb aquest guardó tan merescut, com a venedor i com a activista que ha modernitzat una ciutat fins a convertir-la en una capital cultural. Alguns dels escriptors esmentats van participar en l’homenatge a Terribas en l’espai cada cop més gran que agafa la Setmana a la plaça Nova. Ple total. Enmig d’una entrevista guiada per la periodista Anna Guitart, van passar per l’escenari els esmentats Fonalleras i Berga, però també el seu admirat Eduardo Mendoza i Imma Merino, representant el cinema, una altra de les passions del llibreter. L’últim cop que l’havia vist va ser a la Filmoteca...
Eduardo Mendoza, Josep M. Fonalleras, Miquel Berga, Guillem Terribas
Cal dir que l’acte va ser ben emotiu. El primer a sortir va ser Berga, que coneix el Guillem des dels 11 anys de Salt. Van intercanviar un munt d’anècdotes: la Lluna durant l’aterratge del 1969 mentre tots dos anaven amb unes noies per la devesa del Ter, la mili al Sàhara, el teatre d’Espriu, les discoteques de la Costa Brava i, sobretot, els “36 anys rere el taulell”. També Fonalleras Fono va recordar els viatges a Roma d’un sol dia amb mossèn Prats després de la diada de Sant Jordi. I Eduardo Mendoza, a qui Terribas havia demanat que presentés la seva nova novel·la, com tantes vegades ho ha fet els últims trenta anys.
40 anys ha fet la Llibreria 22 des del llunyà 1978. L’activitat ha estat intensa com els anys adolescents a Salt, en què convocaven tertúlies i debats nocturns. L’última a participar va ser Imma Merino, que Terribas va definir com “una de les persones més intel·ligents que he conegut”. Van parlar de Truffaut després d’escoltar una cançó de Jeanne Moreau en versió de Núria Pifarré. Felicitats, Guillem. Ets gran!
DAVID CASTILLO, publicat en el PuntAvui 14.09.2018

diumenge, 16 de setembre del 2018

GUILLEM TERRIBAS

Estic convençut que el meu amic Guillem, 40 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, pertany a la gairebé extinta raça dels savis (sic) que saben que l'única destinació útil de la intel·ligència és la bondat.

Malgrat que la distància entre Girona i Barcelona sigui exactament la mateixa en sentit directe que a la inversa, la immensa majoria de vegades que he volgut disfrutar de la companyia del meu amic Guillem Terribas (Salt, no Girona, 1951) m’he hagut d’enfilar a un vehicle de quatre rodes o més que m’hi acostés, per després, ja junts, peregrinar, a peu, cap a un bon restaurant i parlar, parlar, i aprendre.  Aquest dijous, va ser una excepció: Guillem va descendir (o va condescendir) des de la Plaça del Vi fins a Can Fanga. ¿El motiu? La 36a edició de la Setmana del Llibre a Català li havia concedit el premi “Trajectòria” pels seus primers gairebé 40 anys al capdavant de la Llibreria 22, situada en els dos aneguets de la carrer gironí de les Hortes.
Eduardo Mendoza, Josep M. Fonalleras, Miquel Berga,
Guillem Terribas i  Anna Guitart
I allà, al costat de la catedral de ‘l’ou com balla’, caminaven, acompanyant-lo perquè no plorés, bona part de la seva família de sang i tinta –amb especial tendresa i protagonisme de Martina, amb qui l’avi Guillem comparteix pel·lícules i després ho explica als seus llibres. Allà hi havia Miquel Berga –el seu primer còmplice i amic–, Josep Maria Fonalleras (Fono), Imma  Merino, Eduardo Mendoza, Jorge Herralde (a qui Terribas considera el Clint Eastwood del món editorial català cap al món), el conseller Ernest Maragall,  i fins i tot el mateix i ben plantat Roger Torrent, president del Parlament i client de la 22, que va parlamentar –i més que bé– sobre l’imprescindible paper de mediador del llibreter entre l’indefens lector i els monstres ‘best-seller’ i Amazon.
Miquel Berga, Josep M. Fonalleras, Martina Espot, Imma Merino,
Guillem Terribas, Roger Torrent, Joan Sala, Paula Terribas, Anna Guitart.
Seria més que injust reduir Terribas a la simple condició d’expenedor de llibres, així com condecorar-lo amb el lletgíssim títol nobiliari d’‘activista cultural’. Ja posats, prefereixo el d’‘agitador cultural’, ja que el nostre bàrman sempre ha sabut barrejar a la coctelera les exactes dosis de lletra (ell, amb els seus, es van inventar el 1981, any del 23-F, el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, dotat actualment amb 2.200 euros), cine (alma mater, mai sol, del Cinema Truffaut, enamorat d’Ava Gardner i del ‘Romeo y Julieta’ de Franco Zeffirelli), teatre (si Salvador Sunyer, també membre de la ‘colla pessigolla’ de Girona i ‘capo’ de Temporada Alta li oferís un paper, segur que Guillem optaria,  potser dirigit per Isabel Coixet o John Ford, per interpretar un vell llibreter d’Umberto Eco o Le Carré.) 
Autodidacte i amb cara de ximple del poble –com Sunyer–,  amb invisible boina ‘planiana’ i l’últim botó de la camisa cordant-li el coll, estic convençut que el meu amic Guillem pertany a la gairebé extinta raça dels savis (sic) que saben que l’única destinació útil de la intel·ligència és la bondat. Si no, ¿per a què?
JOAN OLLÉ, publicat en El Periódico 16.09.2018

dissabte, 15 de setembre del 2018

Guillem

Miquel Berga, Josep M. Fonalleras, Martina Espot, Imma Merino, Guillem
Terribas, Roger Torrent, Joan Sala, Paula Terribas, Anna Guitart.

Ahir (13.09.2018) el llibreter Guillem Terribas també va ser homenatjat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana en lliurar-li el premi Trajectòria dins de la Setmana del Llibre en Català. He dit “també” perquè fa uns quants anys que se li fan homenatges, al que va ser gerent de la Llibreria 22 fins que va jubilar-se i va rellevar-lo l’amatent Jordi Gispert. Jo diria que des que va complir 50 anys, i d’això en fa un cert temps, s’han aprofitat diversos fets o motius per retre-li homenatges: la publicació dels seus llibres, la jubilació, la concessió d’altres premis, com ara el Sant Jordi, i el que sigui. Amb tants d’homenatges, fins i tot hi ha qui, amb una certa ironia negra i considerant que aquest és un país poc agraït, li ha preguntat, a en Guillem, si està bé de salut. Està bé, afortunadament, i és així que m’atreviré a suggerir un dels perquès de tants de reconeixements i homenatges que, per un cop, s’avenen amb aquella idea que es recull allò que es sembra.
A mi em sembla que vinculades al món literari català hi ha moltíssimes persones (autors, editors, distribuïdors, comunicadors i periodistes culturals) que se senten agraïts a Guillem Terribas. És així sense que potser hagi fet res especial en el cas d’un llibreter: posar a disposició una llibreria per presentar-hi llibres, entrevistar-hi escriptors, convertir-la en un lloc de trobada. De fet, podria considerar-se que aquesta és una manera de promoure la pròpia llibreria i de vendre llibres. 


La cosa important, però, és l’esperit generosament democràtic amb què s’ha fet i que continua viu a la 22. En Guillem i els seus hereus, laborals i morals, no han tingut un no per a ningú. I encara més i millor: tracten tan bé un escriptor com un novell; un autor que ven molts de llibres com un altre que en ven pocs; un conegut que omple la llibreria com un desconegut amb una o dues persones de públic. En Guillem ha acollit tothom amb la mateixa amabilitat i bona cara. Ha posat les cadires. Ha presentat els participants dels actes. Ha enregistrat l’acte amb les seves càmeres successives. I, al final, ha tret galetes i beguda, que durant molt anys va ser un xampany que jo estava convençuda que en Guillem fabricava a la banyera de la 22, és a dir, tal com James Cagney feia ginebra en un film de gàngsters ambientat als anys de la Llei Seca. És per això que en Guillem és com el James Stewart d’It’s a Wonderful Life: el més ric de la ciutat perquè és qui té més amics.

IMMA MERINO, publicat en el PuntAvui 14.09.2018

divendres, 14 de setembre del 2018

Agraïment Premi Trajectòria Guillem Terribas. SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2018

Premi Trajectòria

Carme Ferrer, Patrici Txits, ?, Ernest Maragall, Guillem Terribas, Roger Torrent

Rebre el Premi Trajectòria en la seva 22 edició, dins la 36 Setmana del Llibre en Català, ha suposat per a mi un orgull i un honor, pel fet que els diferents gremis que formen part del món del llibre i també els periodistes culturals, hagin pensat en la meva persona i els meus anys dedicats a fer de Llibreter.
He viscut les diferents etapes de la Setmana. Des de els seus inicis a l’Estació de Sans fins a la seva actual ubicació a la Avinguda de la Catedral. Durant uns anys a través del Gremi de Llibreters, vaig formar part de la comissió organitzadora. Durant aquella època, a través d’una proposta meva, La Setmana va obrir noves seus a Tarragona, Lleida i Girona. Fins hi tot vaig formar part de la delegació que la va portar a Nova York. Per tant conec i crec amb la feina que s’hi fa i la seva necessitat de que es porti a terme.
Cada vegada, i aquesta vegada també, quan rebo un reconeixement pel meu treball com a Llibreter, mentalment miro enrere i repasso la feina que he fet i el perquè del reconeixement. I és en aquets moments, en aquestes imatges, que em passen com a una pel·lícula, que veig que han passat moltes coses bones i algunes de no tant, durant aquests anys que he estat a primera línia com a llibreter.
I recordo que, ara farà 40 anys, concretament el 20 d’octubre de 1978, és va inaugurar la Llibreria 22 i va començar aquesta història. Una història que vam crear una colla de gent que creiem que havíem de portar aire nou en aquella Girona gris i negra. Una gent que teníem ganes de fer coses, després de 40 anys de foscor. Aleshores vam idear les bases del que havia de ser la 22: Un espai de venda de llibres, obert, participatiu, creatiu, que organitzes actes i presentacions; tertúlies i trobades. Que organitzes un premi literari. Al mateix temps teníem molt clar que no havíem d’oblidar, que per portar a terme totes aquestes “utopies”, havíem de crear una empresa que fos rentable i una llibreria que fos creïble per poder fer possible el projecte.
Amb aquestes bases, vaig tenir la sort de capitanejar el projecte, amb gent que m’ha fet costat i la que hi ha treballat, i ho hem fet amb molta imaginació, empenta, ajudes, hores i hores..., i amb aquets anys la 22 s’ha fet un lloc en el món de les llibreries.

Durant tots aquets anys he aprés, viscut, gaudit, patit, compartit i estimat aquets ofici i finalment, puc dir ben alt que sóc llibreter.

Guillem Terribas Roca

diumenge, 9 de setembre del 2018

A LA FRONTERA

Aquest any, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català ha estat concedit a un llibreter. En anteriors edicions, l’havien obtingut escriptors, traductors, periodistes, dibuixants, i cal anar fins al 1998 per trobar-ne un altre. Potser a vegades exagerem i tenim tendència a omplir d’adjectius laudatoris aquesta feina de frontera – la que hi ha entre l’autor que escriu i el lector que llegeix – però ho fem segurament perquè quedi constància de l’abismal diferència que hi ha entre qui despatxa plàtans i qui ven novel•les. Amb tots els respectes per als fruiters, el plàtan, si està en condicions, es ven sol, vull dir que no necessita un pla d’atac del venedor per convèncer el comprador de la necessitat de comprar un plàtan i, molt menys, de comprar un determinat plàtan. En canvi, els llibres neden en un mar esvalotat, immensa magnitud de l’oceà, on són peixos que reclamen la presència del pescador, que en sap els noms i les virtuts.
Tot això ho dic perquè el premi Trajectòria que es donarà dijous que ve ha anat a parar a Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un personatge singular que, amb la constància de qui ven plàtans ha sabut personificar la singularitat de qui ven llibres, és a dir, de qui penetra en la inquietud lectora del ciutadà i aconsella, parla i convenç. Un home fet a si mateix que ha estat també, amb el seu aire de cansat i de bon jan, un incansable agitador de  la cultura.
Josep M. Fonalleras, publicat a la seva columna "Dues Mirares" en el Periódico 10.09.2018

22 PREMI TRAJECTÒRIA a Guillem Terribas dins la 36 setmana del Llibre en Català / 2018




Un gran librero en el postre (y el café) de la vida

Premi Trajectòria Guillem Terribas ha convertido la Llibreria 22 de Girona, creada en 1978, en una referencia cultural. Impulsor del premio Just Casero, vinculado a los cines Truffaut y autor de un par de libros sobre la experiencia de librero y la pasión por el cine. 

AGUSTÍ ENCESA
Guillem Terribas frente a la Llibreria 22, en Girona

“¿Tu tienes hijos? Te han hecho caso alguna vez? Yo iba grabando películas y pensaba que un día las veríamos juntos, pero no tenía tiempo ni paciencia. Con mi nieta Martina he hecho lo que no hice con ellos. ¡Ser abuelo es el postre de la vida!” Guillem Terribas (Salt, 1951), me ha traído su último libro una guía de veintidós películas que se pueden ver con niños, con unas memorias cinematográficas. Le acaban de otorgar el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre Català. Y en este momento, cuando acaba de saberse la noticia, está moreno y veraniego: pasa la mitad de la semana en Calella de Palafrugell. Nos sentamos en la terraza del restaurante Neptú, donde años atrás entrevisté a Modest Prats. Terribas estaba allí. Terribas está siempre.Hasidounafiguraclavedelavida de Girona, al frente de la Llibreria 22, que cumple 40 años. Charlamos durante más de una hora y es impresionante la cantidad de gente que se para a saludarle. “La gracia es que no es una niña repipí: le agrada
Antes de empezar a hablar de libros ya ha aparecido el librero: “Un buen librero es el que sabe retornar”.
Una de las cosas que me sorprende de la Llibreria 22 es el protagonismo que se otorga al cine o la música, que en otros establecimientos ocupan un espacio residual. “Siempre hemos dedicado un escaparate al cine, la fotografía y el arte. A su lado, un escaparate monográfico temporal. Otro monográfico de ensayo. Otro, temático, que un día puede ser de viajes y otro día de flores... Los escaparates han de tener vida. ¡Si hay vida en el escaparate, también la habrá en el interior! Todavía me ocupo de organizarlos”. En 2015, en plena crisis, se prejubiló para liberar un sueldo. Ahora la librería la lleva Jordi Gispert, que trabaja en ella desde hace catorce o quince años. “Estoy y no estoy: no ha sido una interrupción traumática”.
El filólogo Modest Prats es una figura capital de la Girona contemporánea, uno de aquellos curas eruditos que aparecen en los libros de Joan Fuster. “Cuando estaba de rector en Medinyà, llegaba y en cinco minutos se encontraba con todo el mundo. Cuando pasó a la parroquia del Mercadal (la iglesia que está a veinte metros de la librería), éramos vecinos. A las 9 de la mañana oficiaba la misa y a las nueve y media me venía a buscar:
Se fue sabiendo y empezó a venir gente. De Xavier Folch a Josep M. Castellet, Mònica Terribas un día que vino a verme, Sergi López... Viví todo el proceso del alzheimer de Modest:
Yo no había sido alumno suyo y le había perdido bastante el respeto. Le conocí a los diecisiete años, jugando al canari (un juego de naipes) ”.
Entonces me explica la gran aventura de los amigos de la 22. “Un día discutíamos sobre la Tazza d’Oro, en Roma, que tiene un cartel que dice: El mejor café del mundo. Modest dijo: no, el mejor café es el del San Eustacchio. ¿Vamos? Era cuando Ryanair tenía el viaje a Roma ida y vuelta desde el aeropuerto de Girona. ¡Ganó el de calle el San Eustacchio! Íbamos a ver algunas iglesias que Modest conocía de cuando estudió allí, íbamos a comer y regresábamos en el avión de las siete y media. Lo hicimos cuatro años: después de Sant Jordi, que yo estuviera recuperado”.
¿Por qué acabaste de librero?, le pregunto. “No tenía una profesión concreta. Trabajé en el hotel Peninsular, vendí fibra de vidrio, ladrillos... Desde los catorce años iba trabajando para sobrevivir. Estaba metido en el excursionismo, en grupos de teatro, de pintores... Cuando acababa el trabajo, vivía. Empezaba a hacer lo que me gustaba a partir de las ocho de la noche hasta las doce o la una. En 1978, con unos amigos, tuvimos la idea de montar una librería. Nos fuimos animando, sacamos cuentas... Veinticinco socios a doscientas mil pesetas... Empezamos a hablar del tema en julio y en octubre abríamos. Empecé virgen total. En los orígenes era una utopía: un lugar de encuentro, de presentaciones,con un premio literario... La gente tenía la idea de que éramos cuatro intelectuales del PSC y que sería flor de un día. No tenía nada que ver con el PSC: ha estado abierta a todos. Arrancar es bestia, pero cada día hay que volver a empezar. La Llibreria 22 es un lugar abierto a todo el mundo y sobretodo a la gente nueva. Empar Moliner dice que es la catedral de las presentaciones”. Y remata la faena: “Es la historia de una obsesión”.Y por muchos años.

Entrevista a l'Ara.cat 08.09.2018
https://llegim.ara.cat/entrevistes/Proces-allunyat-Molta-gent-llibres_0_2084791535.html?_ga=2.140281779.1628497753.1536511154-237467385.1526902680



ENTREVISTA a TV· 3 els Matins Lidia Heredia / Anna Guitart.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/els-llibres-del-divendres-la-seleccio-danna-guitart-i-guillem-terribas/video/5784680/#.W5KKgFwvJQQ.twitter




divendres, 31 d’agost del 2018

LA TORNADA (La rentrée) 2018 a la LLIBRERIA 22



Imatges de la Llibreria, de recomanacions i recordatoris. Dels 40 anys de la 22 i del 22 Premi Trajectòria a Guillem Terribas, dins els actes de la 36 Setmana del llibre en Català 2018. També algunes de les novetats que sortiran durant el setembre i octubre 2018.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Pregó Festa Major de Salt 2018 / Guillem Terribas



Dimarts 24 de Juliol de 2018, Guillem Terribas, feia el Pregó des del balco de l'ajuntament de Salt, per donar inici a la Festa Major 2018.