GUILLEM TERRIBAS, llibreterAquest saltenc amb un dels establiments més emblemàtics de la ciutat de Girona, reivindica el seu poble, repassa els trenta anys que fa que és al capdavant de la Llibreria 22, l’activitat cultural gironina i l’estat del llibre, i s’atreveix a fer-ne una previsió de futur.
El llibreter repassa els seus 30 anys al sector i valora el futur del llibre, apostant per l’èxit de l«’e-book»
Guillem Terribas i Roca va néixer a Salt el 14 de desembre de 1951.El seu pare,
José Terribas,era de Granada i va treballar de Guàrdia Municipal a l’Ajuntament de Girona. La seva mare, Estrella Roca, era filla d’Amer, va viure a Montfullà i sobretot a Salt, on era coneguda com l’Estrella de can Nic. Són quatre germans:la Maria Àngela,la Virgínia, en Guillem i en Carles. Està casat amb Marta Junquera, saltenca, treballadora de la banca.Tenen dos fills: la Paula, antropòloga,i en Daniel, biòleg.
Terribas va arribar al món dels llibreters amb vint-i-set anys després d’un llarg recorregut per feines diverses: repartidor de premsa de Comvar,oficinista a l’Hotel Pensinsular i al Murlà Park de Sant Feliu, viatjant de Toro, publicista a Presència, viatjant d’aïllaments, venedor d’assegurances...
El 20 d’octubre de 1978, amb altres socis, va fundar la Llibreria 22. Aquesta tardor passada,ha fet trenta anys. L’any 1981, la llibreria 22 va convocar els premis de narrativa curta Just M. Casero per a escriptors joves, en homenatge a aquest polític i periodista gironí. Enguany s’arriba a la vint-i-novena edició, amb bon prestigi, interessant dotació, reconeguts jurats i escriptors participants de primera fila.
De la mateixa manera que el moviment es demostra caminant, l’activisme cultural d’en Guillem Terribas es fa palès veient el seu impressionant currículum d’activitats fins avui. És una feina de formiga, diària, de tossuderia personal i constància exemplar. Ningú no discuteix a hores d’ara que la Llibreria 22 ha vertebrat des dels seus orígens fa trenta anys un entramat cultural d’enorme vàlua per a la ciutat que mereix un capítol a la història de Girona. La llibreria ha atret escriptors de renom d’arreu i n’ha potenciat de propers fins a Hollywood; ha fet presentacions públiques
de tota mena de llibres i de tota classe de autors, ha amplificat i fet conèixer al gran públic autors i obres; ha col·laborat en iniciatives culturals ciutadanes de tota mena (moltes de cinèfiles); rep desenes de visitants i clients cada dia a
les diferents botigues, i un centenar de visites virtuals al lloc web www.llibreria22.net). La 22 és punt de tertúlia i confidència; és un local amable i una finestra al món; és l’obrador des d’on oficia cada dia l’activista cultural Guillem Terribas.
LA LLIBRERIA 22La llibreria 22 acaba de fer 30 anys. Guillem Terribas, soci fundador i «alma mater» de l’empresa, mai no havia treballat abans de llibreter.
Què el va dur a muntar una llibreria? En coneixia ben poques coses. Les meves experiències amateurs de remenar alguna cosa relacionada amb els llibres són d’abans d’anar a fer la mili, als anys 70, a la llibreria Les Voltes. Hi tenia molta relació i hi havia fet algunes exposicions de pintura i de dibuix. A part d’això, la meva experiència de lector. La 22 ve arran d’un moment en què jo em quedo sense feina. Tenia molta relació amb en Manel Cassú –justament amb la seva dona, la Leli Camps, havíem treballat junts a Les Voltes–i fent volar coloms jo vaig suggerir fer una llibreria que fos l’aparador de tota una sèrie d’activitats culturals, que fos el que era abans Les Voltes, però potenciant modernitat, llibre no només català, sinó que també castellà i novetats, una llibreria dinàmica... Això era a mitjans de juliol. Fou una cosa miraculosa que al cap de quatre mesos es muntés la 22.
En només quatre mesos van muntar una llibreria que fa 30 anys que és al peu del canó...Tot fou així com miraculós: que al juliol i a l’agost,que són uns mesos dolentíssims, trobis vinti-cinc persones, que els venguis el projecte, que
trobis un local, que contractis paletes, pintors, serrallers...i que el vint d’octubre, en només quatre mesos, tinguis muntada una llibreria... La 22
va començar amb una sèrie d’utopies, algunes s’han realitzat, d’altres no. Tots els projectes han de ser utòpics però, en aquell moment, no podíem pensar que al cap de trenta anys encara hi seríem i que, a més, continuaríem creant un ambient.
Molta gent es va pensar que seríem una flor d’estiu.
EL FUTUR DELS LLIBRESParlem de llibres. Trenta anys de dirigir la 22, trenta anys de llibreter, són tot un currículum...Fa deu anys al número 195 de la «Revista de Girona» (en una entrevista de Xevi Planas), Guillem Terribas afirmava que «el llibre té futur» i «que no et cansarà mai». Continua pensant el mateix? I encara en algun altre lloc vaig afegir que «no necessita endoll». No puc anar contra el futur del llibre. No sé quin serà el futur, però continuo dient el de fa deu anys: el format aquest té cinc-cents anys d’història i és un format fantàstic perquè te’l pots endur on vols.
Quan va sortir el disc compacte es va dir que es menjaria el llibre, i curiosament han desaparegut els CD. En aquest tema els diaris són molt bèsties. Cada vegada que surt una novetat tecnològica anuncien la fi dels llibres. Es va dir que amb Internet la gent llegiria a través dels ordinadors, però de moment no ha passat. Fa deu anys deia que el llibre no desapareixeria, amb naturals matisos.El llibre de consulta, l’enciclopèdia amb volums han quedat superats pel poder del Google.És un gran invent que a mi em soluciona molts problemes. Abans necessitava deu llibres per saber les pel·lícules que havia fet en Frank Capra.És un gran invent.
El llibre, com a objecte, desapareixerà? Ara ja dic que potser sí. Es reconvertirà. Del 1999 ençà m’he adonat que els nanos adquireixen una gran agilitat en els dits i estan acostumats a llegir pantalles petites. Vull dir que de la mateixa manera que no compren diaris i els llegeixen per Internet,arribarà un moment que a part dels llibres de consulta o d’algun llibre que els facin llegir, els llibres se’ls baixaran de la xarxa. Si aquest invent de l’e-book funciona, d’aquí poc els joves es baixaran els llibres d’Internet. De totes maneres, la diferència respecte de baixar-se música o pel·lícules (que demanen ben poc esforç) és que els llibres continuaran requerint l’esforç de la lectura i de la comprensió. La pirateria i el consumisme no hi seran tant com en la música.
Falta un format de lectura nou... Quan vaig veure fa un mes els e-books vaig pensar que l’havien trobat: té format de llibre, la lletra no és lluminosa sinó que és tinta electrònica mat, té l’agilitat de canviar de pàgines, es pot fer la lletra més grossa... i a més permet emmagatzemar cinccents títols. Penso que això anirà molt bé per a gent que viu en pisos petits, que volen tenir una biblioteca i no els hi cap, gent que es trasllada fàcilment...
Es pot tenir en un espai mínim la biblioteca més grossa del món.
Així doncs, es tracta simplement d’esperar
que els «e-books» arribin a tothom...Tardarà molt, perquè hi ha llibres que són part de la teva vida i els vols veure sempre físicament posats a la prestatgeria. Recordes quan el vas llegir i el vols
veure allà... Què durarà? Deu, quinze anys. Els nanos joves no tindran això, perquè no llegeixen.
Quant val un «e-book»?L’aparell val ara 280 euros, però d’aquí cinc anys en valdrà 100. Però, atenció, jo no ofereixo a la llibreria l’e-book per dir que renego dels llibres, com tampoc no vaig en contra d’aquest invent. No renego dels llibres ni del futur. Amb els e-books, el llibreter continuarà fent de llibreter i aconsellant quins llibres
cal baixar-se, quins són novetat, etc.
I les llibreries? Ens haurem de reconvertir. No necessitarem tant d’espai. És possible que el llibre de butxaca desaparegui. Ara les editorials treuen primer el llibre en format normal i al cap de cinc anys en format butxaca, més barat. És possible que l’e-book substitueixi aquest llibre de butxaca a les editorials.El llibre clàssic també es transformarà. Els llibres apareixeran enquadernats d’una manera curosa, amb il·lustracions... Ara mateix, als editors, els llibres els costen baratíssim perquè tecnològicament no han de fer pràcticament res. Abans els motlles es picaven en plom. La inversió l’hauran de fer perquè els llibres siguin més objectes. El que no podrà anar mai a l’e-book és el llibre de regal, el llibre gros...
És ben segur que un i altre format conviuran. Els formats que tenen història no desapareixen. El llibre té 500 anys d’història.
Guillem Terribas ha publicat un llibre de memòries
a l’editorial ARA Llibres:
Demà serà un altre
dia. Aventures d’un llibreter. (2007)
Ser de SaltEn Guillem Terribas és saltenc de naixement i de vocació. Exerceix d’apòstol
del seu poble sempre que pot.
Què passa a Salt?Fa anys, «anar a Salt» era locució sinònima d’anar a la presó
i, després, d’anar al manicomi; durant la Guerra Civil, els anarquistes de Salt
es feren tristament famosos; als anys 50, va rebre grans onades migratòries i es va urbanitzar horriblement; al tombant de segle,s’ha repetit el procés migratori amb homes i dones procedents de l’Àfrica, amb uns índex tan espectaculars que pràcticament desdibuixen l’essència del poble en alguns indrets; l’autopista es desdoblarà pel municipi...
Què ha fet Salt per acumular tants handicaps?Salt és un poble que ha estat molt «putejat» per la vida i les circumstàncies. Els
saltencs ens hem sentit saltencs, però la nostra aspiració ha estat sempre anar a Girona.
Anaves al cinema a Salt (al Núria), però el cinema bo era a Girona. I el mercat. I les Fires. Girona era la capital, però la capital ens matava. Hem vist Girona com aquell que ens vol fotre i això ens ha fet reivindicar sempre Salt. Salt era un poble que tenia la seva força i la seva vida, però que ha quedat tapat per Girona.
Salt té una força pròpia davant Girona?Salt és com una mena d’au Fènix. Li estan passant coses, però sempre s’està reestructurant i renovant. En qüestió de teatre va sortir el Patronat, l’agrupació Estil, la Pastera i, després, el Talleret. Si volies veure bon teatre havies d’anar a Salt. Vull dir que Salt ha estat sempre una màquina d’anar sobrevivint
a l’opressió de Girona. Salt ve de passar moments molt baixos però, ara mateix,
de música tens La Mirona que talla el bacallà; Bitó, que produeix gran teatre (Sunyer-Domènech-Masó); Temporada Alta,que neix a Salt; hi ha una biblioteca fantàstica...Vull dir que, d’una manera o una altra,els saltencs vells i els nous s’han anat acoblant i generant noves tendències, noves coses. El fet de tenir aquesta pressió contínua fa que no abandoni mai la lluita.
Segons sembla a Salt, de tot l’enrenou del tren d’alta velocitat, hi anirà a parar la via dels trens de mercaderies... No és Salt, de fet, la rebotiga de Girona?No exactament. Tot el que «ens envien» ho reconvertim.Salt, com a poble és molt lleig,però, mira, en Paulí, quan era regidor, va fer una cosa que a Girona encara no s’ha fet del tot: posar escultures a tots els carrers.
Ens reinventem. El primer lloc anarco-revolucionari de debò a la demarcació
de Girona va ser la Maret.Dintre la història dels okupes, la Maret fou un capítol espectacular de gestió i d’activitats. L’Escola d’Adults de Salt (dels mestres Parra, Berga, Carreras...i els diners que va aconseguir el «gironí » Francesc Ferrer) ha estat pionera i model de moltes coses a les comarques gironines.Ràdio Salt (que es va muntar a Girona,amb l’alcalde Sunyer, en Mesquita i d’altres,en un dinar a ca la Marieta) ha estat model de ràdio pública i de nivell. Ara mateix,a Ràdio Salt es fa un programa extraordinari que es diu Ens patina l’embrague (cada dijous de 5 a 6 de la tarda, al 97,7)amb gent que reconeix que els patina l’embrague.
És un magazín pensat i elaborat per a persones amb malalties mentals. Permet que persones amb trastorns mentals expressin la seva opinió, alhora que sensibilitzen
la societat sobre aquesta problemàtica... Salt es reinventa contínuament.
imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.
