dissabte, 3 de juliol de 2021

MULHOLLAND DRIVE / Tornem al Modern, Tornem a Casa. Cinema Truffaut

MULHOLLAND DRIVE
Estats Units, 2001
Direcció: David Lynch
Intèrprets: Naomi Watts,
Laura Elena Harring,
Justin Theroux, Ann Miller,  
Durada: 147 min
Gènere: intriga
Idioma: anglès

Les possibilitats del “no hem entès res”:
De vegades passen coses meravelloses a la vida i al cinema. Per mi una de les més meravelloses és poder parlar de David Lynch dins i fora de les aules. Sempre passen coses excepcionals quan comencem diàlegs amb les meves alumnes sobre les obres del director americà. És indiferent la pel·lícula que comentis amb elles, totes acaben igual: un “no hem entès res”, edificat enmig de la perplexitat. Després els explico que no entendre les coses també és una manera d’entendre el món. I així, enmig del dubte, sempre volen tornar a veure la pel·lícula, convertint la visió en una espècie de repte per intentar desxifrar què ha passat durant aquells segons que han estat desconnectades del món real. Busquen pistes, creen teories, cerquen explicacions. Les converteixen en disputes, diàlegs i reflexions. Així construeixen possibilitats. No entendre significa tornar a començar, per fixar-nos en tot allò que sembla haver-nos escapat. No entendre significa la possibilitat de construir noves perspectives del món, eliminar límits i edificar possibilitats a través de l’experiència i dels somnis. Trobar la curiositat que ens impulsa a continuar conduint per una carretera que ens porta cap a Mulholland Drive.
Anna Bayó.

Somni i malson:
Una noia rossa, una morena, una clau blava, una rodamón que espanta... han passat vint anys i encara em revenen imatges d’aquell somni/ malson hollywoodià que David Lynch va voler compartir amb nosaltres. Mulholland Drive és un fascinant trencaclosques cinèfil plegat d’enigmes, missatges críptics i codis ocults que, projectats, són un reflex distorsionat dels anhels més profunds de l’ésser humà. Juntament amb Inland Empire” conformen una reflexió sobre la indústria cinematogràfica, l’èxit i el fracàs. Un díptic per emmarcar.
Jordi Camps Linell. 

No hay banda:
El meu Lynch és el Lynch de Blue Velvet. El que em va impactar des de les primeres imatges, aquell cel blau, lluminós, net, sense núvols i les flors vermelles i la tanca de Tom Sawyer, blanca, i la gespa verda, i la veu de Roy Orbison...i, tot just després, la mànega que es desajustava i aquell món perfecte n’amagava un altre, el decorat s’esquinçava i ens permetia veure els monstres, tot just darrere. Però el meu Lynch també és el de Mulholland Drive, on tot això hi és. Mulholland Drive es podria titular Naomi Watts al País de les Meravelles. El que m’agrada de Lynch és que l’estranyesa, en els seu films, neix dels objectes més quotidians, que una habitació d’hotel, una catifa o una cortina poden esdevenir inquietants, terrorífics amb el moviment de la càmera i l’acompanyament musical de Badalamenti. Tot és físic i al mateix temps, il·lusori. NO HAY BANDA i malgrat tot, escoltem una banda.
Ramon Girona

A l’altre costat del mirall:
El cinema de David Lynch potser no fa més que mostrar una cosa fosca amagada sota una superfície brillant o a l’altre costat d’un mirall enlluernador. Una exploració en el malson originat en la idea del somni americà. D’aquí, no és estrany que " "MULHOLLAND DRIVE", vista pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona ho hagi fet en relació amb Hollywood, on, al principi de Mulholland Drive, una jove hi arriba amb una rialla als ulls. Poc desprès, coneix una dona ferida i amnèsica que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. És la clau que, després d’una nit d’amor, obre una capseta que du a un altre lloc, que potser és el de la tremenda realitat de la “fabrica dels somnis” com un malson ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.
Imma Merino.

Intriga i seducció:
T
inc un record molt espès i al mateix temps agradable d’aquest film de David Lynch. El vaig veure fa vint anys i no l’he revisat. Em venen a la memòria imatges deslligades, sense (aparent) sentit però que em sedueixen. Les dues protagonistes, Laura Elena Harring i sobretot Naomi Watts, em van deixar bocabadat per la seva bellesa i el seu erotisme. Tinc moltes ganes de veure la “restauració” d’aquest intrigant, seductor i encantador film, a l’igual que tornar al Cinema Truffaut, que també ha estat “restaurat” vint anys després, i que em continua intrigant i seduint.
Guillem Terribas.


Entre el somni i la vigília:
Els meus records de Mulholland Drive són borrosos però fascinants. Vaig veure la pel·lícula en la seva estrena mundial a Cannes el maig de 2001 i des de llavors no l'he tornat a revisar. És com si hagués volgut mantenir impol·lut l'impacte vivíssim que em va causar. El film de Lynch t'atrapa, t'embolcalla, et fascina. I et condueix per camins imprevisibles, entre la realitat i la imaginació, entre el somni i la vigília, com si les nostres percepcions fossin etèries i els desitjos es fusionessin de sobte amb les nostres pors. Un viatge hipnòtic a les profunditats del subconscient, del que som i del que voldríem ser.
Paco Vilallonga


* Full col·lectiu per celebrar la tornada al Modern, la tornada al truffaut, a casa nostra. 02.07.2021