ESTEVE RIAMBAU DIRECTOR DE LA FILMOTECA DE CATALUNYA

“El que m’ha mogut sempre ha estat la curiositat per descobrir”.
Amb més de quaranta llibres publicats, el director de la Filmoteca ens cita per parlar de ‘Laia Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil’ (L’Avenç), una aventura insospitada.

Esteve Riambau, a la Filmoteca davant d'un poster del director David lean.. Foto: Arxiu Filmoteca.

El llibre sobre Laya Films és com un integral de la feina d’historiador del cinema i crític. Què el va impulsar?

Des de sempre m’interessava el cinema de la Guerra Civil. També per proximitat perquè des de la Filmoteca, un dels nost

res valors patrimonials és Laya Films, una empresa envoltada d’una aura mítica i misteriosa. Era el moment d’entrar a fons en el tema de Laya i les persones que la integraven...

En el context dels tres anys de guerra on passen moltes coses.

Efectivament. Laya Film no s’entén sense contextualitzar-lades dels anys de la República previs a la guerra. Pretenia explicar d’on venia cadascú i com s’estaven coent els elements per comprendre el paper de Laya en el cinema de propaganda i en el que va significar.

Què era Laya?

Laya era l’estratègia cinematogràfica del Comissariat de Propaganda de la Generalitat per fer una pinça amb els comunistes per contrarestar el monopoli cinematogràfic que tenia la CNT des dels primers mesos de la guerra.

El llibre s’acaba convertint en una novel·la gairebé picaresca.

Hi ha personatges ben singulars. Em vaig enamorar de Joan Castanyer, extraordinari heroi injustament desconegut. Era un pintor de Blanes, que se’n va a París durant la dictadura de Primo de Rivera i va contactar amb Buñuel. A partir d’aquí el seu triangle seran Picasso, Buñuel i Jean Renoir. Acaba pintant sota la mecenatge de la vescomtessa de Noailles a la Costa Blava. La vescomtessa havia pagat L’age d’or de Buñuel i Dalí. Vaig trobar una correspondència formidable amb Picasso durant els primers mesos d’exili. I com tu dius hi ha personatges de la picaresca. Per exemple, Rosario Pi, la primera cineasta del sonor és un personatge de vodevil i té una vida tràgica. Paco Elias, fundador dels estudis Orphea, era un manipulador que va passar de quintacolumnista a dirigir les pel·lícules anarquistes que s’havien de fer. Després se’n va en un fals exili a veure la seva mare que està a Mèxic i allà s’embrancà en pel·lícules contrarevolucionàries per tornar a l’Espanya franquista on acaba en la misèria. Un altre és Antonio Cánovas, que, com diu Joan Mariné, era un home que va començar la guerra amb la granota cenetista; quan la Generalitat es fa amb el control, treballava de muntador a Laya, i, quan entren els franquistes, reparteix els carnets de sindicat vertical entre els afins...

Qui era l’home clau?

Portada del llibre 

A qui l’interessa realment el cinema és a Jaume Miravitlles. Té uns perspectiva de modernitat extraordinària i en el seu disseny del comissariat de propaganda, on el que intenta fer és el mateix que els nazis alemanys i els feixistes italians, però des d’una òptica d’esquerres. Mentre la Guerra Civil espanyola és el banc de proves de la Guerra Mundial, el cinema d’aquí recull el primer conflicte sonor. Hi ha un cinema de propaganda, de noticiaris relacionats amb la Revolució russa o amb la Primera Guerra Mundial, però encara des del cinema mut. Aquí és on experimenten totes les faccions per assolir els seus objectius propagandístics. El cinema d’aquella època a Catalunya és la metàfora perfecta per il·lustrar les guerres civils dins la Guerra Civil.

Extrapolable a l’actualitat?

Crec que hauríem de fer una reflexió profunda respecte a la unitat de les esquerres davant un enemic comú tan fort com era el feixisme. Comença a ser hora de fer explícit que una de les causes de la derrota de la República va ser deguda a les guerres internes entre bàndols irreconciliables. Els interessos particulars van afeblir moltíssim el bé comú. És una lliçó que cal assumir sense sectarismes.

Com situa el llibre sobre Laya dins la seva trajectòria com a historiador, crític, realitzador...

És difícil autodefinir-se, però el que m’ha mogut sempre ha estat la curiositat per aprendre, per descobrir... Això m’ha portat a una vida heterodoxa. No oblidem que vinc de la medicina. Durant deu anys exercia de metge i escrivia sobre cinema fins que els termes es van invertir: la professió va passar a ser el cinema i l’afició la medicina.

On s’ha sentit més còmode?

Sens dubte com a historiador, més que amb la crítica. El de Laya és meu llibre número quaranta. Les dues pel·lícules com a realitzador amb l’Elisabet Cabeza van ser experiències extraordinàries, tant la primera sobre una història familiar, com dirigint Josep Maria Pou fent d’Orson Welles, a la segona.

Fins a la Filmoteca, on va arribar l’any 2010.

Sí, la Filmoteca ha estat com arribar al mar. Vull subratllar que el llibre sobre Laya Films no és un llibre institucional sinó que volia fer un llibre personal i des d’una perspectiva ideològica molt concreta. És la meva opinió i en cap cas volia que es barregessin les carpetes.

David Castillo, publicat en el PuntAvui 30.11.2018