CON EL VIENTO
Direcció: Meritxell ColellIntèrprets: Mónica García, Concha Canal,Ana Fernández, Elena Martin, Xavier Martín,Paquita Pérez, Rakhal Herrero, Florencio Ortega,José Mari Martín,Jose Mari Crespo
Gènere: drama
Durada: 100 minuts
Idioma: castellà
EL PARADIS
PERDUT
“M'interessava parlar de la tornada als orígens: la terra, la
casa, la mare; i parlar d'una realitat i una manera de vida que desapareixeran
quan ho facin la gent gran "
Meritxell Collell.
Meritxell Collell.
No es la primera vegada que una jove realitzadora vagi
a la recerca d’un mon, d’una gent i un paisatge que s’està perdent. Un viatge a
l’interior del nostre passat. Meritxell Collell, també fa aquest recorregut a Con el Viento d’una manera planera, directa, sensible i sense presa. Amb tot el
temps del mon. Aportant una nova visió a aquesta realitat, d’una manera
extraordinària.
Meritxell Collell de 35 anys, es va llicenciar en
comunicació visual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. A Buenos Aires
va estudiar cinema a la Universitat del Cine (FUC) i des del 2007 ha fet documentals, sobretot per a la Fundació
Miró. Aquest és el seu primer llargmetratge.
Sobre apunts de la seva pròpia experiència, els pares de Meritxell son de Burgos, ens explica
la història de Mònica ( impecable l’actuació de Monica Garcia) una dona de
mitjana edat, nascuda en un petit poble de Burgos i des de fa anys que viu a
Buenos Aires on es una coreògrafa ballarina que està intentant crear una nova
obra, sense gaire èxit. Una trucada de la seva germana ( interpretada per la sempre
eficient Ana Fernández) li comunica que el seu pare s’està morint i li demana que torni al petit poble de Burgos. Quan arriba
el seu pare ja es mort, però retrobarà a la seva mare i a les seves dues germanes i
començarà a fer un viatge interior al seu passat i a conèixer-se millor.
La mare li demana que es quedi uns dies i que els hi ajudi a vendre la
casa. Una gran casa, plena d’història, que ara ja no té sentit.
 |
| Presentació en el Cinema Truffaut, 25.11.2018 Guillem Terribas, Mónica García, Meritxell Collell i Àngel Quintana. Foto: C. Truffaut. |
Es a partir d’aquests apunts, d’aquestes situacions que
tenen molt de real, que Meritxell ens relata la tornada de Mònica, amb
una fotografia molt intimista de primers plans, sense presa, amb molta
delicadesa i en petits detalls, com per exemple, jugar a cartes amb la seva mare. Una escena
impecable en que ella, la Mònica, està més per mirar i observar la felicitat de
la seva mare que li encanta jugar la brisca i a més guanyar-la...; passejar i
mirar els paisatges, grans esplanades nevades i solitàries a l’hivern i plenes
de llum i solitud a la primavera. Son els únics moments en que la fotografia
obra el seu camp d’observació i deixa el primer pla. També sentirem la fred de
l’Hivern a fora i a dins de les cases i viurem la història d’alguns pobles que s’estan
despoblant i que ja no tenen sentit la seva existència.
Meritxell Colell, ens mostra la vida que se’n va i
les coses que ja no valen la pena guardar. Ens mostra que un mon s’acaba i
que no ens convenç el que vivim. Que estem perdent els orígens.
Guillem Terribas Roca. Full de sala del Cinema Truffaut de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada