Viatge a la lluna des del centre de Girona

El productor gironí Edmon Roch va presentar ahir als Albèniz Centre el film d'animació espacial «Atrapa la bandera»

Els cinemes Albèniz Centre de Girona van acollir ahir al vespre la presentació d'Atrapa la bandera, la nova cinta d'animació dels responsables de l'èxit de taquilles Les Aventures de Tadeo Jones, que ha arribat aquest cap de setmana a les sales espanyoles. L'acte, que va congregar un nombrós públic i que va precedir l'estrena del film, va comptar amb la presència del seu productor, el gironí Edmon Roch. Tot i que inicialment estava prevista l'assistència de Jordi?Gasull, guionista del film i membre també de l'equip de producció, finalment i per un problema personal, no es va poder quedar a la ciutat per assistir a l'acte.

Dirigida per Enrique Gato i amb la producció d'Edmon Roch, Nico Matji i Jordi Gasull, a més de Telecinco Cinema, Telefónica Studios i Los Rockets AIE, Atrapa la bandera narra les aventures Mike Goldwing, un nen de 12 anys aficionat al surf que, de cop i volta, es veurà immers en una aventura espacial. El jove s'haurà d'enfrontar, amb l'ajuda dels seus amics Marty i Amy, a Richard Carson, un multimilionari que, per portar a terme un ambiciós negoci, necessita fer creure a tot el món que l'home mai va trepitjar la lluna.

La producció, que l'any vinent arribarà a tot el món, després que el gegant nord-americà Paramount n'hagi adquirit els drets, es pot veure a Catalunya doblada al català.

Indústria consolidada

El que podria ser un dels grans ?èxits de la taquilla de l'any posa de manifest el moment dolç d'un cinema d'animació de producció nacional que ja s'ha consolidat. Es podria dir que si els Estats Units encara són els reis d'aquesta indústria, l'animació espanyola ja ha aconseguit tocar la lluna amb els dits. En paraules d'Edmon Roch, tot i que als «Estats Units juguen a la primera divisió, amb un pressupost que és deu vegades superior al dels films espanyols i un marge d'error superior, sí que es pot dir que en l'àmbit tècnic, de creació d'eines d'animació, de capacitat creativa o innovació tecnològica, demostren la competitivitat de la indústria espanyola». En la seva opinió, «una bona prova de la qualitat» és el fet que, «per primera vegada», un gegant com Paramount «hagi adquirit els drets d'un film espanyol per tal de distribuir-lo a tot el món, incloent-hi els Estats Units i Japó».

Sobre la trama del film, que es desenvolupa principalment als Estats Units, Roch admet que en el moment de fer-la, van pensar que «si els nord-americans roden produccions en altres països sense problemes», per què no fer-ho al revés i trencar murs?

El guanyador d'un Goya per El Niño, va recordar que, al cap i a la fi, «el cinema acostuma a explicar històries universals» i que, tot i que Atrapa la bandera és de producció espanyola, parla d'una fita històrica que va impactar tot el món. El film ha estat el primer no nord-americà que ha comptat amb la col·laboració, en matèria d'assessorament, de la pròpia agència espacial NASA.

Edmon Roch i Guillem Terribas, amb el cartell de la pel·lícula
Foto: Marc Marti.

Una pel·lícula familiar

Malgrat ser catalogada de pel·lícula per a nens, l'actual vicepresident de l'Acadèmia del Cinema

espanyola, va afegir que Atrapa la bandera és, principalment, una cinta familiar. I és que «a més de les aventures i l'acció que enamoren els més petits», el film compta amb diverses lectures possibles que, tal com va reconèixer, també han estat ben rebudes pel públic adult. En la seva opinió, aquesta producció segueix amb el lema «per a nens d'entre 3 i 99 anys», que es va fer famós gràcies a Disney.

Sobre la presentació a la ciutat de Girona, Roch va explicar que sempre s'ha sentit «un ambaixador gironí» i que, tot i passar-hi poc temps per motius professionals, «és una satisfacció» presentar tots els seus treballs a la ciutat on es va «enamorar del cinema».
Albert Cornellà, publicat en el Diari de Girona 29.08.15

Crítica de Pride

Pride

Regne Unit, 2014
Director: Matthew Warchus
Intèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Joseph Gilgun, Sophie Evans, Jessie Cave, Freddie Fox.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Durada: 120 min.
Idioma: Anglès.

Increïble, però veritat

El cinema angles, sempre s'ha distingit per la seva elegància i maneres de fer. Siguin Thrillers, comèdies, drames, clàssics, polítics, adaptacions. Sempre se'n surten i amb aquella dignitat que l'espectador agraeix. Això no vol dir que totes siguin d'una gran qualitat o que passin a la història del cinema (encara que en faríem una bona llista), però que no t'enganyen, que en surts millor de com has entrat. Que tenen un respecta envers l'espectador. I això, ara i sempre, es d'agrair.

Amb Pride, ens trobem amb una d'aquestes pel·lícules, que sense ser res de l'altre mon, no et deixen indiferent, no et sents enganyat.
Combina, com sol fer, també, molt habitualment el cinema angles, la comèdia (discreta i eficaç), la denuncia, el conflicte i tot explicat d'una manera entranyable. I tot embolicat amb uns actors de primera línea, alguns gens coneguts pel gran públic,  molts d'ells provinent del teatre i d'altres, actors secundaris que aixequen i fan creïble qualsevol història.
La història, basada en uns fets reals ocorreguts a l'estiu de 1984, manant el país la  "dona de Ferro" Margaret Thatcher, i la recordada i famosa  vaga dels miners, que van rebre l'ajuda del moviment de gais i lesbianes.

Amb aquesta anècdota, real, el director Matthew Warchus ( un jove director angles, reconegut en el mon del teatre i el musical) ha sabut donar-li el to d'història simpàtica, agradable i al mateix temps amb seus tocs d'agressivitat i denuncia, que fan que l'espectador s'enganxi en aquesta historia sobre la solidaritat entre col·lectius tant diferents.

Entranyable i molt eficaç l'escena de la taverna en la  que una dona comença a cantar la popular cançó Bread and Roses ( que estic escoltant mentre escrit aquest full) i que va pujant de to i s'hi van afegint  tota la gent que omple la taverna. Aquí se li nota, en el director, la seva debilitat pels musicals.

Guillem Terribas. Full crítica Cinema Truffaut. 21.07.15
http://www.cinematruffaut.com/PRIDE/

Un llibreter i Atticus Finch

El meu amic Guillem m'ha trucat per dir-me que Anagrama ha reeditat en castellà ‘Carol', la novel·la “lèsbica” de Patricia Highsmith, avançant-se a l'estrena de la sublim versió cinematogràfica de Todd Haynes, que no tindrà lloc fins a la primeria de l'any vinent. De moment, no hi ha cap reedició en català. També m'explica que, just la nit abans de llegir la meva primera “ombra” sobre Matar un rossinyol, va tornar a veure casualment el film que, adaptant-la, va contribuir encara més a la popularitat tan fulgurant com incandescent de la novel·la de Harper Lee, apareguda el 1960.

Respecte a aquesta popularitat, el meu amic, llibreter per sempre, em comenta que sobretot la té als EUA, on se n'han venut milions d'exemplars i cada any es renoven els seus lectors perquè forma part del seu patrimoni literari i moral. En canvi, ell no recorda haver venut anualment més de dos o tres exemplars de la novel·la des que Edicions 62 va publicar-la en català, amb una traducció de Xavier Pàmies, ara fa uns deu anys.

Per contra, la pel·lícula ha fet present en el nostre imaginari, creant-hi un desig de transmissió, la dignitat moral de l'advocat Atticus Finch i els jocs d'infantesa dels seus fills. El meu amic em diu que espera que la seva néta tingui un parell d'anys més per descobrir-li la pel·lícula. També em comenta que s'hi veu clarament que, per molt que Atticus demostri en el judici que el seu defensat és innocent, el “negre” Tom Robinson serà declarat culpable per un tribunal d'homes blancs: està condemnat d'entrada. Li dic que, pel que tinc entès, a la novel·la amagada d'Harper Lee, Vés i aposta per un sentinella, Finch té un capteniment semblant al dels homes blancs que condemnen Robinson. Em diu que no vol tenir una altra imatge d'Atticus. I també que no llegeixi una novel·la que la seva autora no va publicar i que, un cop ella no “controla” i la seva germana és morta, ha aparegut per iniciativa de la seva advocada.

Em reitera que no la llegeixi, que no en parli i que recomani Matar un rossinyol. Però ja l'estic llegint amb estranyesa i inquietud.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 30.07.15 (Ombres d'estiu)