Petons matinals segona part 2024

Segona part (del 01 de juliol al 31 de desembre del 2024) de la recopilació de petons matinals, que cada dia penjo en el Facebook. Guillem Terribas.

Ara que som les acaballes del 2024.

 

ARA QUE SOM A LES ACABALLES Del 2024, ara que la majoria dels mitjans de comunicació: premsa, ràdio i televisió ens oferiran les imatges i comentaris del que ha estat l'any, una vegada més veurem que es el que els interessa mostrar.

Llegirem escrits, escoltarem i sobretot veurem imatges de desastres, d'inundacions, d'accidents, de guerres, de lluites electorals, insults, incendis, emigrants, camps de refugiats, dones violades i assassinades, manifestacions, moltes imatges  de desastres mundials, de futbol, ... en canvi no veurem pràcticament imatges: d'entrega de premis literaris, imatges del festival Grec o Temporada Alta, de Festes Majors a l’estiu, entrega de premis de teatre o de cinema, de mainada sortint d'una escola, Exposicions de pintura, festivals de musica o recitals, mainada d'excursió o a campaments d'estiu o d'hivern...

Perquè els mitjans de comunicació els hi agrada tant les noticies negatives, agressives i violentes?.

Queda clar que la veritat, les ganes de viure, la cultura, l'esbarjo..., no estan de moda, no son notícia. 

Guillem Terribas Roca

Cataluña se rinde ante la maestría de Roca Rey y Albert Serra en su película 'Tardes de soledad'

El documental sobre la rutina de Roca Rey triunfa después de haber conseguido la Concha de Oro en el Festival de San Sebastián. 

                 Presentació / Pre-estrena en el Cinema Truffaut

Han tenido que pasar 14 años para que los toros vuelvan a Cataluña. Claro que no lo han hecho sobre una plaza, sino en una sala de cine. El artífice del logro, el director Albert Serra, que ganó con su película Tardes de soledad la Concha de Oro en la 72º Edición del Festival de San Sebastián y ahora ha conseguido proyectarla con éxito en Gerona. 

Cinema Truffaut. 

El cine Truffaut informó en redes sociales que, dentro del Festival Temporada Alta, se vivió «una gran noche de cine», con «lleno absoluto » en las «dos proyecciones» que se hicieron del filme. El reconocido cineasta banyolí no quiso perderse el encuentro y presentó el documental tras el que se celebró una mesa redonda y una ronda de preguntas junto a Guillem Terribas, librero y activista cultural catalán, Inma Merino, profesora de Historia y Teoría del Cine en la Universidad de Gerona, y Àngel Quintana, del colectivo de críticos de Cine de Gerona.

El documental que ensalza la tauromaquia nació de la mano de Jordi Balló,  director del Máster de Documental de la Universidad Pompeu Fabra, que propuso a Serra rodar una película. Aunque este declinó la oferta por querer rodar ficción, terminó viendo el proyecto como la oportunidad de su carrera y se dispuso a crear lo que se convirtió en Tardes de soledad. 

Esta obra monumental se rodó durante tres años en varias corridas importantes de las plazas más emblemáticas de España como Las Ventas en Madrid o La Maestranza de Sevilla. El hilo conductor de todo es el torero Roca Rey, a quien la cámara sigue como espectadora de su rutina diaria desde que se viste de luces hasta que se quita el traje. 

Fue presentada en el Festival de Cine de San Sebastián, donde se alzó con la Concha de Oro por reflejar «el poder artístico que otorga al espectador para poder juzgar», «el poder del arte para generar movimiento» y «reflexionar sobre los límites de la creación artística, el miedo, la brutalidad, la tradición y la masculinidad». Antes de que fuese galardonada, el partido animalista Pacma pidió censurar la película documental porque, en su opinión, era de «sentido común y de humanidad» no «normalizar el maltrato animal». 

La magnitud de Serra ha cruzado también el charco presentándose hace una semana en el New York Film Festival, donde fue acogida con entusiasmo y elogios por la prensa especializada. En The Hollywood Reporter, por ejemplo, David Rooney califica Tardes de soledad como algo «hipnótico» y «angustioso» hasta conformar «un documental feroz». «Cualquiera con un umbral bajo para la crueldad hacia los animales encontrará que este documental es desgarrador,pero para aquellos con estómago para ello, el documental es un estudio único de disciplina, bravuconería, concentración y espectáculo». 

Algo similar publicó Variety, una eminencia en el terreno cinematográfico, que reconoce que este «notable documental» muestra «la vida del matador en toda su absurda belleza y su obsceno derramamiento de sangre».

Después de triunfar en San Sebastián y Nueva York, además de en Montreal y Francia, Tardes de soledad tiene intención de conquistar en las próximas semanas la Viennale de la capital austriaca, el festival de documentales de Jilava (Rumanía), sin olvidarnos de Colonia, Florencia, Tokio, Montpellier y Los Ángeles. En el caso de España, la faena más épica de Serra se verá también en Sevilla y Gijón.

Publicat per Cristina Blanco Vázquez, a la Revista El Debate de Madrid el 05.12.2024

21 autors a la Llibreria 22 el 22 de desembre 2024

21 autors signen els seus llibres a la 22 el diumenge dia 22 de desembre de 2024 dins la Campanya de Nadal. Realització: Guillem Terribas.

Felicitació de Nadal, Gent de la LLibreria 22

La Pita, en Jordi i la Eva de la Llibreria, feliciten el Nadal 2024, amb les "pificies" de les gravacions publicitàries d'algunes edicions d'Edició Limitada. Realització Joan Roura 2024.

Nadal i cap d'any en e CINEMA TRUFFAUT

Una vídeo felicitació de Nadal i cap d'any del Cinema Truffaut. Realització Guillem Terribas. 22 de desembre de 2024

CONCLAVE, full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol original: Conclave

País: Regne Unit, 2024

Direcció: Edward Berger

Intèrprets: Ralph Fiennes, John Lithgow, Stanely Tucci, Isabelle Rossellini

Guió: Peter Straughan

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 118 min

Idioma: Anglès

Subtítols: Castellà

 

LES MISÈRIES HUMANES DEL VATICÀ

El cinema, de sempre, s’ha interessat en explicar històries de Papes, dels catòlics, del Vaticà, el seus interessos i les situacions perverses que de vegades han protagonitzat l’església del Vaticà. Seria llarg d’enumerar, però hi ha tres pel·lícules que han fet història i que han marcat una època sobre la mirada de la vida religiosa del Vaticà i el seu funcionament i la manera en que es fan les votacions per elegir nous Papes. 

L’any 1963 Otto Preminger va dirigir El cardenal, interpretada per Tom Tryon, John Huston, Romy Schneider. La història va de la delicada situació de l’església i concretament del Vaticà, sobre la seva posició durant la Segona Guerra Mundial. L’altra es de l’any 1968 i la va dirigir Michel Anderson, em refereixo a LAS SANDALIAS DEL PESCADOR, interpretada per Anthony Quin, Laurence Oliver, Oskar Werner, Vittorio de Sica, John Gielgud, entre altres. En aquets cas es tracta de l’elecció d’un nou Papa, després de la mort de Pio XII. Per interessos i altres circumstàncies es elegit Papa un ex presidiari de la URS, un cardenal Ucraïnès, interpretat per Anthony Quin. I finalment Nanni Moretti va dirigir i interpretar l’any 2011 Habemus Papam, interpretada per Michel Piccoli. Aquí assistim a les votacions d’un nou Papa i el que resulta elegit, a l’hora de sortir al balco li ve un atac de pànic. 

Conclave, torna a tocar el tema de l’elecció d’un nou Papa. Però en aquets cas viurem intensament els dies que estan tancats a la Capella Sixtina els Cardenals i les diverses votacions per aconseguir la fumata blanca. Veurem allà on dormen, com passen les hores lliures, els dinars comunitaris, els grups que es fan entre ells... i, també el marro i els interessos que hi ha entre les diferents “famílies” de Cardenals. Els intercanvis d’opinions, els interessos personals, les denuncies de diversos comportaments dels cardenals que aspiren a ser papes, les conspiracions i amenaces que hi ha en tots els dies que dura el conclave. ...I el més interessant de la història, la manera en que ha d’anar trampejant tota aquesta moguda el cardenal responsable de dirigir en conclave, magistralment interpretat per Raph Finnes. 

Aquest Cardenal, anomenat Lawrence, es veu atrapat dins la complexa conspiració que hi ha dins aquest conclave i el descobriment d’un secret que podria fer trontollar tots el fonaments de l’Església catòlica. La gràcia i l’interès d’aquesta nova història cinematogràfica sobre els Vaticà i els seus ritus i misteris, es que està explicada amb un bon ritme, creant situacions inesperades i al mateix temps amb tocs de suspens. La interpretació ( memorable la interpretació d’ Isabella Rossellini, fent de monja) de Ralph Fiennes i dels altres actors, fan creïble aquesta història, que en principi sembla increïble, però que hi ha molta veritat. 

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

https://youtu.be/ZJhN_5CYbXE?si=ElbftRgkXciJq6Je

LLEGIR A CALELLA DE PALAFRUGELL

 

Portada de la Revista Es Còdol. 

Calella de Palafrugell és un bon lloc per passejar i civilitzar-se com deia Josep Pla a propòsit de  Roma. És un lloc acollidor, bonic, petit, tranquil, amb unes platges recollides i amb la mar la majoria dels dies és calmada. 

Calella, és sobretot un poble d’estiu, que s’hi viu bé a la primavera i a la tardor. Però repeteixo, Calella és un poble d’estiu, que és quan més s’hi viu. 

És un poble per passar-hi uns dies de descans, fora del brogit de les ciutats i de les grans concentracions, i per tant es un bon lloc per llegir. La lectura, la bona lectura, necessita atenció, silenci i un espai acollidor. És veritat que es pot llegir a qualsevol lloc i de qualsevol manera, però la millor i la més aprofitada es la que he esmentat. I Calella, reuneix totes aquestes condicions. 

Per això els estius i sobretot els darrers anys, molts lectors que estiuegen a Calella tenen la oportunitat de poder accedir, comentar i escoltar el que diuen, pensen i com escriuen molts autors catalans i de fora. A través d’aquesta Associació, l’AVAC, cada estiu organitza trobades amb autors, tant a les terrasses dels Hotels com l’Alga, el Sant Roc, Hotel Mediterrani, Hotel Garbi...com en el local de l’AVAC, espais que han reunit aquets estiu, com els darrers, una diversitat de lectors o curiosos a l’entorn del llibre i els seus autors. És sabut i necessari que per escriure, un bon escriptor ha d’haver llegit molt i d’aquí l’èxit a les convocatòries a el Premi que organitza aquesta entitat des de fa anys, el Premi Es Còdol de conte curt, amb una participació que no baixa dels 140 originals cada any. I en el mateix local de l’AVAC cada any, amb col·laboració de la Biblioteca de Palafrugell, s'organitza un club de lectura amb una bona participació de lectors a l’entorn d’un llibre i amb l’assistència del seu autor o autora. 

Per aquestes accions a l’entorn del llibre i la lectura Calella, ja forma part dels circuits d’autors que volen venir a Presentar els seus llibres a l’estiu. 

Guillem Terribas Roca./ publicat a la Revista Es Còdol, desembre 2024 n. 69. 

Per nadal (2024) ens trobem a la LLIBRERIA 22.

Promo de Nadal de la Llibreria 22 de Girona. Realització Guillem Terribas 20.12.2024.

Llibreria 22: IMATGES DE L'ANY 2024

Una recopilació d'imatges fetes i muntades per Guillem Terribas, de l'arxiu particular, de l'any 2024 de la Llibreria 22 de Girona. 17.12.2024... Per descomptat n'hi han moltes més.

Palafrugellencs de l'any 2024.

Foto de Grup. Foto: Xavier Roger.

Aquest diumenge 15 de desembre a la tarda el Teatre Municipal de Palafrugell ha acollit l’entrega del premi Peix Fregit a Albert Juanola, així com la presentació del l’edició del 2024 de l’anuari Crònica d’un Any de Palafrugell, i els guardons Palafrugellencs de l’Any i Millor iniciativa.

Durant la vetllada, que ha congregat unes 200 persones, també s’ha atorgat el X Premi d’articles periodístics Santi Massaguer. 

Enguany, el Crònica d’un Any 2024 ha estat presentat pel filòleg Fèlix Pérez Diz, director de la Coral Mestre Sirés. Albert Juanola Boera ha rebut el Premi Peix Fregit 2024 a una trajectòria de mans de l’alcaldessa, Laura Millán. Juanola és autor de nombrosos treballs d’investigació sobre el suro i el cooperativisme, va ser secretari de l’Associació d’empresaris surers de Catalunya (Aecork), de la Federació espanyola del suro (Fedacor) i de la Confederació europea del suro (Celiège). També va ser alcalde de Palafrugell entre els anys 1979 a 1983 i diputat a la Diputació de Girona de 1983 a 1987. Ha publicat desenes d’articles de premsa i recerca sobre el suro i el cooperativisme, i diversos llibres, entre ells, el diccionari La parla dels tapers. Des de l’any 2003 és el jutge de pau de Palafrugell i el 2020 va donar el seu fons documental a l’Arxiu Municipal.

L'alcaldessa, Laura Milan, durant el seu parlament
Foto: Xavier Roger 

D’altra banda, els premis del 2024 que s’han lliurat durant l’acte són: 

Premi d’articles periodístics Santi Massaguer 2024: 

Montse Miró i Anna Maria Cuesta. coautores del llibre El carrer de la caritat i la placeta d’en Bou, conjuntament amb el cronista Ramir Lacasa, Premi Santi Massaguer del 2020, que ens va deixar el novembre passat. 

Guardó a la millor iniciativa del 2024: 

Escola Pi Verd, que ha posat en marxa, amb l’alumnat de 4t i els mestres de medi, el projecte Per un barri net, destinat a millorar l’entorn. El projecte consisteix a fer una anàlisi de la brutícia del barri on està l’escola; així, els alumnes s’adonen de la necessitat de conscienciar la comunitat sobre com es troba l’entorn més proper, i es dissenyen uns cartells amb eslògans, amb la col·laboració de les famílies. Després es pengen al voltant de l’escola, als fanals i als arbres. 

Palafrugellencs de l’any 2024 

Diari de Girona 14.12.2024

Bàrbara Hallé Boix, directora de l’Hotel Sant Roc, de Calella, i de Can Liret, de Palafrugell. Presideix la Unió d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme de la Costa Brava Centre. Enguany ha estat guardonada amb el premi Caixabank Hotels & Tourism, per la seva trajectòria al sector hoteler. 

Montserrat Jiménez Vila, directora pedagògica del Vedruna-Prats de la Carrera. Ha estat escollida pel Departament d’Educació de la Generalitat per formar part del grup de 18 experts que analitza i intenta capgirar els mals resultats obtinguts a Catalunya en l’informe Pisa, el programa per a l’avaluació internacional d’estudiants. 

Beata Betlej, atleta del Club Atlètic Palafrugell, ha batut per partida doble en un mateix any els rècords estatals de llançament de martell i de martell pesat als campionats femenins per a majors de 55 anys de Catalunya i de l’Estat espanyol màster d’atletisme. 

Quim Rocas Pérez, jugador d’handbol del FC Barcelona, sorgit dels equips del Club Handbol Garbí, que, amb només 18 anys, ja ha guanyat 3 campionats de l’Estat espanyol amb la selecció catalana, 3 campionats de clubs amb el Barça i un European Open amb la selecció espanyola. 

Guillem Rocas Puig és un dels nostres artistes més admirats de l’Empordà. Enguany ha presentat una exposició sobre la seva obra pictòrica entre 1987 i el 2017. 

Lourdes Gaude i Alfred Villagrassa són els gestors de l’Eco Hotel Can Mascort. Aquest establiment, amb només 2 anys de vida, ja ha rebut el prestigiós reconeixement d’una Clau Michelin. 

Mei Castells Bassas ha dedicat gairebé exclusivament la seva vida laboral dels darrers anys a l’obra social i a l’organització de tota classe d’esdeveniments esportius amb el Club Atlètic Palafrugell. També va estar vinculada al grup Festes de Primavera i va ser carrossaire, a més de formar part de la junta de l’Oncotrail. 

Festucs és unajove banda de rock rumbero, ska i mestissatge de reggae, que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, després de deu anys d’èxits. 

Guillem Terribas Roca és llibreter, escriptor i activista cultural. Més de quaranta anys d’activitat cultural continuada avalen la seva trajectòria. 

Albert Aparicio García, físic i tècnic de serveis climàtics del servei meteorològic de Catalunya, ha desenvolupat, amb el seu equip, un algoritme i un programa que escurça el temps de resposta quan els municipis demanen dades i previsions al servei. Aquest projecte ha estat premiat enguany per la Cocietat Meteorològica Europea. Peix Fregit és un grup d’havaneres i cançó de taverna que porta cinquanta anys de trajectòria musical, amb un estil definit, des de bon principi, pel mestre Josep Bastons.

Revista del Baix Empordà 16.12.2024

Crònica d'un any 2024

CONCERT SOLIDARI "DE GIRONA AL PAÍS VALENCIÀ, DE NORD A SUD."

Algunes Imatges del Concert que es va fer en el Pavelló de la Devesa de Girona, en Solidaritat amb el País Valencià, el diumenge 01 de desembre de 2024. Imatges i realització de Guillem Terribas.

Els contes, fil conductor del tercer aniversari de Calonge, Poble de Llibres

Els contes seran el fil conductor de la gran festa del conte que ha organitzat Calonge pel tercer aniversari del projecte Poble de Llibres. Un aniversari de conte és el lema de la celebració que, durant els dos primes caps de setmana de desembre, omplirà Calonge d’exposicions, tallers, espectacles teatrals i musicals, instal·lacions participatives, presentacions de llibres, xerrades, lectures de contes i una jam session d’escriptura en viu per commemorar els tres anys d’un projecte que ha convertit la població en la primera vila del llibre estable de Catalunya. Segons ha informat el consistori, durant el primer cap de setmana (del 6 al 8 de desembre) la programació se centrarà al públic familiar i la literatura infantil i juvenil, mentre que el segon cap de setmana (del 13 al 15 de desembre) està pensat per “posar en valor” els contes per adults. Des del consistori es destaca que, a més de les activitats programades, un altre punt fort de la celebració seran les signatures d’autors coneguts que es repartiran per les sis llibreries del nucli de Calonge. Entre els autors que passaran per Calonge hi ha Roser Capdevila, Artur Laperla, Coaner Codina i Martí Gironell, Marc Artigau, Víctor García Tur, Irene Pujades i Guillem Terribas. 

També se subratlla la consolidació, tres anys després, de Poble de Llibres. Actualment Calonge i Sant Antoni té set llibreries que “han revitalitzat l’activitat comercial de la localitat”. I, més enllà d’això, el projecte s’ha completat amb la programació de cicles culturals, la creació d’una escola d’escriptura i d’un projecte educatiu.

Principals activitats

La celebració d’aniversari s’obrirà el dijous 5 de desembre amb la inauguració de l’exposició 100 anys d’en Massagran i la presentació de la nova edició recopilatòria de Les aventures d’en Massagran, a càrrec del prologuista Oriol Izquierdo, a la Biblioteca Pere Caner.

El divendres 6 de desembre obrirà les portes al castell de Calonge una altra exposició: Un refugi de llibres, un homenatge a la Mostra Internacional de Literatura Infantil i Juvenil que va organitzar Jella Lepman a Alemanya amb l’objectiu de mostrar els millors llibres, els més bells i els més importants per a nens i adults de molts dels països participants a la Segona Guerra Mundial. Aquell mateix matí es podrà veure a la Plaça de la Doma La casa per la finestra, un muntatge de la Cia. Roseland Musical que barreja dansa, música i narració i que reflexiona sobre la diferència i l’amor. I a la tarda, sis personatges de l’imaginari popular dels contes recorreran els carrers del nucli antic amb l’espectacle Sortits dels contes, de la Cia. Eudald Ferré. Més enllà dels espectacles, el dia 6 es faran a la Plaça Major dos tallers relacionats amb dos supervendes de la literatura infantil catalana: El monstre de colors. Doctor d’emocions, d’Anna Llenas, i Una casa de por, de Meritxell Martí i Xavier Salomó. 

Al llarg del dissabte 7 de desembre es podrà visitar als jardins del castell la instal·lació participativa El laberinto del cuco, “una proposta vivencial, fresca i insòlita que reflexiona sobre l’impredictible pas del temps”, segons es destaca. Es tracta d’un còmic de gran format del dibuixant Max. A la Plaça de la Doma es podrà veure també durant tota la jornada Lilliput, juguem a contes? Roser Capdevila protagonitzarà una altra de les cites del dia. A les 12h es representarà al castell Ai!, ai!, els meus cabells, de la Cia. Pampallugues. Capdevila conversarà després amb l’actriu que teatralitza el seu conegut conte. A la tarda serà el torn d’Artur Laperla, autor d’una de les sagues de contes més conegudes pels nens: Superpatata. Laperla dinamitzarà el taller How to make your own superpatata. Al vespre hi haurà un concert de la banda Els Atrapasomnis.

Pel que fa al segon cap de setmana, el dissabte 14 de desembre Calonge acollirà la presentació de Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal, VI Premi Proa de Novel·la. Aquell mateix matí hi haurà una conversa entre els autors Sandra Hernández i Linhart sobre el procés d’adaptació d’obres literàries a còmic, a més d’un concert de swing. A la tarda, els editors de contes Rosa Rey (Angle Editorial), Ricard Planas (Editorial Males Herbes) i Miquel Adam (La Segona Periferia) conversaran sobre Per què editar contes podent ser normal?. A més, hi haurà una lectura de contes per a adults amb Irene Pujades, Víctor García Tur, Roser Cabré-Verdiell i Albert Pijuan. I al castell de Calonge hi haurà una jam session d’escriptura en viu que fusionarà l’art de crear històries en directe de Jordi Campoy, Albert Pijuan, Irene Pujades i Víctor García Tur amb la música de Defensa Lenta, el nou projecte de Pau Rodríguez (Za!). Una cercavila dels gegants i un concert de la banda The Best Of completaran la jornada.

L. Artigas publicat en el Punt Avui 18.11.2024

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2479922-els-contes-fil-conductor-del-tercer-aniversari-de-calonge-poble-de-llibres.html

David Trueba a la plaça del Vi

Imma Merino, uns amics i David Trueba a la Plaça del Vi a Girona. Foto: Jordi Grau. 

Era divendres i feia fresca. Amb en Nisso i en Vador sortíem del VII de la plaça del Vi i una jaqueta blau cel ens va cridar l’atenció. Era l’Imma Merino, periodista i escriptora, i estava xerrant amb el llibreter emèrit Guillem Terribas i, oh!, amb David Trueba, escriptor i cineasta de gran renom. I la vam fer petar una llarga estona. L’admirat David Trueba havia presentat una pel·lícula seva, Madrid, 1987, als cinemes Truffaut. Aquesta pel·lícula, del 2011, la protagonitzen José Sacristán i María Valverde, amb una intervenció de Ramon Fontserè, i passa en un lavabo on queden tancats els protagonistes, de dues generacions diverses. La Transició, l’entrada a l’OTAN i la Unió Europea, la pèrdua de llibertats, el desencant, són l’argument que va parir aquest “gran explicador d’històries”, com l’ha batejat en Terribas. 

Van ser minuts intensos amb un pim-pam-pum en què va rebre tothom. Trueba anava a Salt a veure Anna Alarcón, l’actriu que protagonitzava amb Nao Albet Sis hectàrees d’oliveres i que és també l’actriu del debut de Trueba com a director de teatre. De fet el diumenge 17 portaven dins Temporada Alta Los guapos, que van estrenar al María Guerrero i que portaran a la Sala Beckett. S’havia d’aprofitar trobar junts el director de Soldados de Salamina i la periodista que d’alguna manera va inspirar el paper de Lola Cercas a la pel·lícula. Al llibre era Javier Cercas i tots hi vam guanyar amb el gir de guió i la participació d’Ariadna Gil, que diu la llegenda que es va inspirar en l’Imma per compondre un personatge tan llest com dispers, que fuma com ho feia l’Imma i que davant de la butxaca d’un abric esparracat utilitza la grapadora per sortir del pas. Llegenda o no, passarà així a la història. I s’hi afegia el llibreter que a la pel·lícula venia un llibre i repassava amb l’Ariadna les cuixes de María Botto. Trueba va dir que volia un llibreter de veritat, però que Terribas –el nostre Omar Sharif d’abans i Marcello Mastroianni d’ara– li va preguntar si volia una interpretació tipus Daniel Auteuil o Clint Eastwood. Trueba va optar per Eastwood. I és clar, parlant de Soldados, va sortir Javier Cercas, que diumenge es va fer seva la butaca R de la Real Academia. Espanyola, és clar. Va ser escollit al juny i tenia dos anys per fer el seu discurs. Cercas (Ibahernando, 1962) és un gran novel·lista. Va arribar a Girona i l’hem sentit gironí. S’ha distanciat de la ciutat i de la seva gent, crec. A la cerimònia hi estaven convidats Guillem Terribas, que no hi va anar, Carles Monguilod i Isabel Llauger, i, és clar, David Trueba. “Algun amic hi ha d’anar entremig de tants enemics”, va collonar Trueba. L’escriptor de la immigració, com algun diari madrileny l’ha qualificat, té grans èxits de vendes, ha guanyat el Cavia i el Planeta, és acadèmic i ja està a la llista del Cervantes. Un dels que l’han proposat per a acadèmic, a la cadira que va ser de Javier Marías, va ser Vargas Llosa, l’article del qual a El País va fer disparar Soldados de Salamina. Els que ja el coneixíem per la magnífica El vientre de la ballena ens en vam alegrar. Anys després ens costa reconèixer aquell paio divertit que vam conèixer i apreciar i amb qui fèiem copes al Nummulit.

JORDI GRAU, "La mirada" publicat a el PuntAvui 26.11.2024

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2479489-david-trueba-a-la-placa-del-vi.html

Guillem Terribas, Daniel Perez i David Trueba en el Cinema Truffaut.

Teatre, Cinema i dos dies amb Isabelle Hupert: Temporada Alta/ CinemaTruffaut

Crònica d'una retrobada

Guillem Terribas, Isabelle Hupert, Àngel Quintana, Imma Merino, Lorenzo.

La història comença el dissabte 23 de novembre de 2024,  en el Truffaut amb la projecció de l'opera Tosca, en directa des de el Metropolitan Opera House de N.Y,  la sessió que més gent hi ha anat, unes 120 persones. Un èxit total i amb la gent molt contenta, millor que el Liceu, deien alguns! Mentre l'Àngel i la Imma, estaven en el Teatre Municipal veient l'actuació de la petita GRAN actriu Isabelle Hupert i en acabar van anar a sopar, invitats per l'Albert Serra que a través de la Imma va ser qui es va posar en contacte amb la Isabelle perquè vingués al Truffaut. Acompanyava a la Isabelle el seu fill Lorenzo, que té dues sales de Cinema a París que han estat visitades diverses vegades per l'Àngel quan va a Paris. En Lorenzo estava molt content perquè havia vist a jugar el Girona a Paris i a la tarda se'n va anar a veure a l'estadi de Montilivi el Girona fent 4 gols a l'Espanyol. Entusiasmat.

Quan vaig sortir del Truffaut de veure l'Opera, vaig entrar al restaurant VII de vi,  Estaven entaulats la Imma, l'Àngel, en Serra, l'Hupert i el fill Lorenzo. Vaig saludar i felicitar a en Serra, molt content i simpàtic i l'Àngel i la Imma em van presentar com el "jefe" del Truffaut. Ella simpàtica em va saludar amb la mirada i vaig aprofitar per dir-li que feia 22 anys ja l'havia convençut que vingués al Truffaut a Presentar La Pianista. No se'n recordava. La Imma va aprofitar per dir-li que tenia fotos que ho demostraven en la que estava amb ella presentant la pel·lícula. Vaig deixar-los allà parlant i sopant d'una manera més que civilitzada i agradable.

El diumenge, 24 de novembre 2024, a les 6 de la tarda vaig anar al Teatre a veure L' ACTRIU, amb l'obra Bérénice, que hi ha massa estètica, fum i llums i contrallums, foscors i efectes estranys que no deixaven veure gaire bé els moviments de la Isabelle. Tot era borrós. El text era difícil de seguir. Sort que els darrers últims minuts la vam poder veure una mica millor i vam poder apreciar com es una gran actriu, com sedueix el públic només amb el seu cos (que es petit però a l'escenari es fa gran) i la seva mirada. Fabulosa, seductora, atractiva, sensual. Cap a dos quarts de nou va sortir del teatre i em va dir a on hem d'anar i li vaig senyalar i dir "aquí al davant", va quedar més que contenta i sorpresa. Hi havia una quinzena de persones que la volien veure. Una noia d'uns 18 anys l'esperava amb fotos perquè els hi signes. la Isabelle va passar pel seu davant i la noia va quedar immòbil i muda. Llavors li vaig dir a la Isabelle que aquella noia li volia demanar un autògraf. Em va mirar, es va aturar i em diu: ah, molt bé, que me'l demani. Vaig cridar a la noia que vingués ràpid. .  La Isabelle li va signar tot el que duia i li vaig mostrar l'ascensor i em va dir NO, l'ascensor no. Vam pujar escales. Hi està acostumada, quina agilitat.

El departament de comunicació del Festival Temporada Alta em van demanar, el dia abans, si podien entrevistar-la un moment per un espot que faran de Temporada Alta. Cap problema, la Isabelle s'hi va prestar molt amablement, i les noies del departament de comunicació, van poder fer la seva feina. Entre la gent que esperava per entrar hi havia aquell fenomen de noia que es passeja estiu i hivern nua, només amb calcetes i sostenidors. Diumenge ni sostenidors portava. Es una assídua espectadora del Truffaut dels darrers temps. L'entrevista li van fer a dalt, i per tant vaig avisar que hi havia una habitual del cinema que anava només en calces, que no es penses que era una provocadora o coses per l'estil. La productora i el seu fill la van veure i res. A l'hora de sopar li vaig preguntar a la Isabelle si l'havia vist i, em diu que no, que havia estat tota l'estona de la presentació buscant-la. Li vaig dir que estava a la quarta fila enmig de dos homes, molt atenta. Una de les moltes coses que li va interessar a la Isabelle... La Isabelle quan no sabia o sap una cosa, ràpidament ho consulta al Google.

La presentació va anar molt bé. L'Àngel i la Imma li van preguntar per en Chabrol, pels seus personatge i altres coses, ella contestava perfectament la pregunta, sense preses i explicant anècdotes... No tenia ganes de marxar, però l'Àngel i la Imma no la volien atabalar i la cosa va acabar més ràpid del que ella, potser, hagués volgut. Quan ja marxàvem el fill va dir que ell també volia parlar, vam tornat tots una altra vegada a la primera fila. Ella s'hi va seure i el seu fill Lorenzo va parlar sobre la importància del cinema i de les sales de projecció i que podíem estar molt contents perquè teníem un gran equipament, molt millor que no pas el seu de Paris. Llavors li vaig preguntar si alguna vegada havia invitat en el seu cinema a l'actriu francesa Isabelle Hupert. Entre bromes ella es va aixecar i va voler tornar a parlar i així vam fer que la gent s'ho passés més que bé.

Va signar per segona vegada en el llibre de signatures després de veure el que va signar la primera vegada. Ens vam fer fotos i tranquil·lament vam anar a sopar. La productora, el seu fill, l'Àngel, la Imma i jo. Un sopar de com si ens coneixéssim tota la vida. Vam parlar de tot (sobretot de tot). El sopar deliciós, ella més que satisfeta i agraïda i el seu fill encantat i dient que ens havíem de agermanar amb el seu cinema. En un moment, abans del sopar, vam proposar-li que demà el matí, dilluns 25,  que encara eren per Girona, anessin a veure el Museu del Cinema, tot i que era tancat que no es preocupes que li obririen. L'Àngel va trucar a en Jordi Pons, el director del Museu, i ell encantat. Llavors la Imma els hi va parlar del Museu dels Jueus (el pare de la Isabelle era Jueu) i també, la Imma va trucar a la que porta el museu, apart de la directora la Silvia, la Neus i també vam quedar. Per això a l'hora de deixar-los a l'Hotel Carlemany a les 12 de la nit, vam quedar que els aniria a buscar l'endemà a l'hotel a es 11 del matí per anar primer a el Museu dels Jueus i llavors a el del Cinema.

Dilluns a les 11 era a l'Hotel Carlemany. El director em va saludar i li vaig comentar que havia quedat amb la Isabelle. Molt amablement em va dir que jo mateix que era a casa meva. A dos quarts de dotze al veure que no baixaven li vaig dir, al director, si la podien trucar. Em sembla que encara dormia. Em va dir que baixaria en una estona. A les 12 baixaven per les escales corrents ella i el seu fill, demanant perdó i amb preses. Els hi vaig preguntar si havien esmorzat. No. Els hi vaig suggerir que anéssim a prendre com a mínim cafè. No, no ja ho farem després anem. I aquí vaig comprovar que a la Isabelle li agrada caminar. Anava vestida amb texans negres, un jersei negra, una bufanda blava i americana texana. Cabell recollit amb una cua i ulleres de sol. Sense maquillar, només els llavis pintats, suaument de vermell i una mica de rímel en els ulls. Portava unes  bambes grosses i horroroses. Ell, samarreta màniga curta negra, anorac, texans i bambes blanques normals. La passejada va ser ràpida agradable i comentant alguns detalls i dels llocs que anàvem veien. Ella es molt curiosa i interessada amb tot el que li dius.

 Neus, Isabelle, Lorenzo, Silvia, Guillem,
 en el Museu dels Jueus

La Neus ens va ensenyar el Museu dels Jueus d'una manera magnifica, tot i que jo li recordava que teníem pressa, però tant ella com jo veiem que ells no en tenien i s'ho miraven i escoltaven molt atentament. La Isabelle de tant en tant mirava el mòbil (tenien problemes amb l'avió que havien d'agafar a les 6 de la tarda) i al mateix temps alguna foto anava fent. Vam anar al pati, allà on hi fan les actuacions i jo estava sobre el petit escenari i ella em va fer una broma com si fos un actor. Llavors me la vaig mirar i vaig començar a dir-li "No me regarde pas!, no me regarde pas ... que es el que ella diu el final de l'obra. la Silvia, la directora estava molt contenta, a la Isabelle li vaig que estava casada amb un Ucraïnès i llavors la Silvia li va explicar la situació en que viuen i ella, la Isabelle, la mirava amb tota l'atenció. Ens vam fer una foto de grup, va signar en el llibre d'honor i tant ella com jo vam anar al lavabo.

Jordi, Lorenzo Isabelle, Guillem, Montse en el Museu del Cinema.

Eren les dues de la tarda. Mentre anàvem cap el Museu (una estona abans havia trucat amb en Jordi que aniríem en retard i que fes una visita ràpida) els hi vaig tornar a recordar que no havien menjat res, però ells que no passa res, anem cap el Museu, caminat sense presa i mirant atentament el recorregut que era per la rambla. En el Pont de l'Effiel em va demanar que els hi fes una foto. Al passar per davant de la Llibreria 22 els hi vaig explicar una mica la història, ella sempre atenta i escoltant i llavors a la Plaça va veure els cinemes ABC i li vaig dir eren tancats. Oh! eren teus?, no no, li vaig dir.  I llavors cap al Museu. Nosaltres amb preses i ells no. Vam quedar més que admirats de la passejada i fent moltes fotos i després de signar en el llibre van voler fer-se una foto de grup. Faltaven cinc minuts per les tres. Un cotxe els esperava a l'hotel i encara no havien fet les maletes. Vaig tornar a parlar de menjar i em van dir que ja ho farien a l'aeroport, que ja havien menjat molt bé a la nit. I aquí vaig veure i comprovar que la Isabelle és una caminadora de fons... No la podia seguir. Em va dir que anava molt sovint a passejar per Paris. A l'hotel ja l'esperava el xofer. Em va abraçar i fer els petons de rigor i que ho sentia molt que ens haguéssim d'acomiadar d'aquella manera tant ràpida, que tornaria a Girona, que comptéssim amb ella per l'aniversari, que moltes gràcies i de cop s'atura agafa el mòbil i li demana al xofer que ens faci una darrera foto a tots tres, agafats, ella al mig. I moltes gràcies.

Vaig arribar a casa dos quarts de quatre esgotat i amb gana... i content.

 The End. 

Guillem Terribas Roca 

Crònica d'una retrobada, segona versió.

 Acabo de veure Un affaire des femmes de Claude Chabrol i commogut davant la Huppert en camí de la guillotina, he llegit l'excel·lent crònica d'en Guillem sobre la jornada, de la que puc donar fe de tot el que ell diu. Perquè tingueu un millor calidoscopi, us explicaré el primer dia -dissabte- i la crònica del primer sopar. La Imma pot fer també la seva crònica i tindrem un Rashomon perfecte. A diferència d'en Guillem -i també una mica de la Imma - jo vaig sortir trastocat de la representació de Bérénice que em va semblar increïble, fora de sèrie. Convençut d'haver vist un cop més la millor actriu del món estava molt nerviós, ja que me la trobaria una estona abans de l'espectacle. Havia quedat amb l'Albert Serra a La Maquinista on ell feia una cervesa amb en Narcís de Temporada Alta esperant que la mànager els digués que podien anar-la a buscar.  Vam fer un vi amb l'Imma i al cap de deu minuts va arribar l'Albert Serra amb la Huppert i en Lorenzo Chammah, el fill. Ens va presentar com els seus amics. A la Imma com a especialista de la Varda i co-autora de l'exposició i a mi com a crític que havia publicat diversos llibres a França, entre altres coses. Jo li vaig dir que era la sisena vegada que la veia actuar al teatre i que estava commogut, una vegada més. Li vaig explicar on l'havia vist i ella em va dir que ho havia vist tot. Va estar molt interessada per les fotos de la Varda que l'Imma va trobar als anys cinquanta amb Dalí i a Girona. Vam parlar de diverses coses, sobretot del seu començament. I ella ens feia preguntes a veure si havíem vist totes les seves pel·lis -cosa veritablement impossible- em va preguntar si havia vist Storia di Piera, li vaig dir que sí que era de Marco Ferreri i després li vam dir que com s'ho va fer per treballar tant jove a Rosebud, una peli d'Otto Preminger dels anys setanta on feia un petit paper. Ella va fer conya i va dir que tenia dotze anys. L'Albert va treure el tema Heaven's Gate dient que havia llegit una biografia d'en Cimino. Ella li va preguntar que deien d'ella. I l'Albert li va fer conya dient que explicaven que havia tingut una relació amb el director. No ho va afirmar, ni negar, però va dir que al final de la seva vida en Cimino no havia tingut cap operació de canvi de sexe, sinó una transformació apareixent vestit de dona. Ens va explicar que en Cimino l'havia agafada perquè havia vist Violette Nozière de Chabrol i que durant el rodatge, que va durar set mesos, la gran preocupació d'en Cimino era batre a n'en Coppola al seu terreny i quan van veure que havien rodat més preses que Appocalipse Now van fer una gran festa. L'Albert els hi va dir que havia rodat 500 hores per Pacifiction i ella no s'ho creia. Amb l'Albert tenen una gran complicitat i es nota que han sopat moltes vegades junts. Vam parlar de mil pelis i de xafarderies vàries. L'Imma al final del sopar va treure el tema de la Cate Blanchet, amb qui juntes havien fet Les criades de Jean Genet a Austràlia i va parlar de l'experiència, però es va notar que més enllà de si s'entenien o no, hi havia una guerra de dives. No va entrar en massa detalls. Li vam dir que volia fer l'endemà i si volia tornar a sopar amb nosaltres i ens va dir que encantada que després del Truffaut i tornaríem.  

Vam sortir del local cap a les 12 de la nit. La mànager ens havia dit que truquéssim al seu xofer particular que la portaria al Carlemany, però ella no en fa fer cas. A la sortida ens vam trobar tots els de la companyia, Van passar per davant del Restaurant Si no fos i la Imma va reservar per l'endemà els sopar. A l'arribar al Carlemany, ens vam acomiadar d'ella i del fill. Abans amb el fill vam parlar del Girona. Havia descobert el Girona quan jugava amb el Paris Saint Germain i va quedar enamorat de l'equip, deia que aquell dia havia jugat millor que els seus. Estava content del 4 a 1 del Girona i sobretot li havia agradat molt com jugava en Brian Gil. Un cop acomiadats vam anar a fer una copa amb l'Albert al bar de l'hotel. Ells ens van veure i la Huppert va dir que tornaria. Al cap d'un quart d'hora la teníem un altre cop allà amb nosaltres. Vam continuar parlant de pel·lícules. Ens va dir que anava a actuar a Pequin la setmana vinent a fer The Glass Menagerie de Tenesse Williams i després anava a Nova York a fer L'hort dels cirers. Està voltant pel món amb quatre obres de repertori, a més comença a rodar una pel·lícula amb la Ulriche Ottinger -la gran dona cineasta del nou cinema alemany dels setanta- i estava molt contenta perquè era la gran desconeguda radical d'aquella època. Vam parlar de Werner Shroeter i de Malena,. Després ens va explicar algunes coses sobre les pel·lícules que havia vist com a Presidenta del jurat de Venècia. Li agradava molt la d'Almodóvar, però no li agrada la Tilda Sweton com a actriu, diu que és un bluf, cosa que va deixar molt contenta a l'Imma. Va dir que The Brutalist estava bé, però era desigual, va dir que li agradava molt més en Paul Thomas Anderson. L'endemà em va confessar que va ser l'única del jurat que havia defensat Joker 2 que li agradava molt i que trobava en Joaquim Phoenix com un gran actor. Vam parlar de Xile, de Costa Gavras, Missing, la Carmen Castillo i la Imma li va proposar que hauria de venir convidada a la Cátedra Ferrater Mora perquè no hi havia anat cap actriu. Ella va dir que no era cap filòsofa i que l'únic que feia era actuar, fer el que li deien els directors i les directores. Li vam dir si es cansava fent teatre i ens va dir que no, i que podia recordar molt de temps els textos. En el cas de Bérénice deia que s'ho passava molt bé fent variacions en la forma de dir el text en cada versió i que en la que haviem vist dissabte havia portat la declamació de Racine cap a la comèdia de Goldoni. Ens va preguntar pel Veronal ja que l'endemà al matí volia anar a veure el seu darrer espectacle Vam quedar que l'aniríem a buscar pel Truffaut i ens va dir que La ceremonia era una de les millors pel·lícules de la seva carrera.

L'endemà ja us ho ha explicat en Guillem.... En el segon sopar vam parlar de pel·lícules, del pa amb tomàquet, en Guillem va demanar al cambrer que li portés els ingredients per fer un pa amb tomata i allà mateix li va fer a la Isabelle i a en Lorenzo, una demostració de com es  preparava un pa amb tomata, deixant meravellats mare i fill-,... de restaurants de París i ens va dir que li havia agradat molt Alcarràs de Carla Simon, però, en canvi, no coneixia l'Isaki, ni la peli del Bataclan.

Quan parles amb ella a part de veure que ha conegut a moltíssima gent, veus que té curiositat per tot i que no para de veure pel·liculars i està al dia. També vam parlar de Hong Sang Soo, Patricia Mazuy -que el fill no la suportava- i de Godard, que va anar al rodatge de Heaven's Gate per llogar-la, però en Cimino no volia que ningú de fora entrés al rodatge. Quan va saber que qui volia entrar era en Godard, en Cimino va dir que el deixessin entrar però llavors en Godard ja havia marxat. El fill em va donar el seu numero de mòbil i el divendres 6 de desembre quan torni a París l'haig de trucar per què m'ensenyarà els cinemes Action, on hi vaig veure de jove moltes d'Hitchcock, Lubitsh, John Ford i fins i tot Cleopatra. Ara li  tocaria a l'Imma explicar la tercera part.  

Àngel Quintana Morraja.

POLVO SERAN, full de sala del Cinema Truffaut

Títol original: Polvo serán

País: Espanya, 2024

Direcció: Carlos Marques-Marcet

Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz

Intèrprets: Ángela Molina, Alfredo Castro, Mònica Almirall

Gènere: Drama romàntic i musical

Durada: 106 min

Idioma: castellà

QUE VIVAN LOS NOVIOS 

Carles Marqués-Marcet, s’ha creat un lloc entre els joves directors catalans i una molt bona acceptació a la resta de la Península. Les seves pel·lícules han estat premiades i reconegudes tant en els Premis Gaudis com els Goyas. En la filmografia de Marqués-Marcet hi trobem històries intimes, històries d’amor i de desamor. Història de parelles que viuen moments feliços i altres no tant. Històries colpidores que no deixen indiferent a l’espectador. 

Només cal fer un repàs a la seva filmografia: a l’any 2014 vam poder veure 10.000 Km. la història d’una parella interpretada per l’actriu anglesa Natalia Tena i l’actor català David Verdaguer, que relata la història d’una parella que viu a Barcelona i ella se’n va estudiar a Los Angeles durant un any. Viurem com viuen aquesta relació separada en 10.000 km. El 2017, Marqués-Marcet, es trasllada a Londres per rodar Terra Ferma, una altra història d’amor protagonitzada per dues dones lesbianes interpretades per Natalia Tena, Oona Chaplin, David Verdaguer i una curta aparició de Geraldine Chaplin. Les dues dones volen completar la seva relació en tenir una criatura i per aquest motiu demanen l’ajuda de l’amic d’una d’elles, amic que interpreta David Verdaguer. Els dies que vindran (2017) Marqués-Marcet torna a demanar a Verdaguer una nova experiència i aquesta molt personal: mostrar la relació entre una parella que han de ser pares per primera vegada. Verdaguer està acompanyat, en aquesta aventura, per l’actriu Maria Rodriguez Soto, companya sentimental a la vida real, en aquell moment, de Verdaguer i que estava esperant un fill d’ell. He fet tota aquesta introducció perquè la darrera pel·lícula de Marquès-Marcé, torna a explicar una entranyable història d’amor. La llarga relació d’una parella que s’han estimat sempre i que han creat una família. Una història d’amor que ha d’arribar el final, abans d’hora, per culpa d’una malaltia de la dona. En aquest cas la parella està formada pels veterans actors Angela Molina i Alfredo Castro, que estan molt convincents en els seus respectius papers, tant que han obtingut el Premi Especial d’interpretació en el passat Festival de Cinema de Valladolid i, per descomptat, destacar la magnifica interpretació de Mònica Almirall, que interpreta a la filla que viu amb ells. Els dos actors fan creïble aquesta història escrita pel propi Marqués-Marcet amb la col·laboració de l’habitual companya de guió Clara Roquet i, també, de Coral Cruz. La pel·lícula està narrada a la manera com un musical. Hi ha diversos fragments en que els actors canten, ballen i expliquen la història, els sentiments o el que hi ha el seu entorn, com si fos un musical. En aquest cas cal felicitar les extraordinàries coreografies de La Veronal i Maria Arnal. Aquest fet sorprèn en un principi, però està tan ben fet i estan tant ben col·locats aquest moments musicals que l’espectador de seguida se’ls fa seus i els accepta com a part de la història i la manera d’explicar-la.

En aquesta història d’amor i de mort, hi ha moments delirants, sorprenents i altres amb sentit de l’humor negra, extraordinaris. Memorable el dinar familiar per celebrar un segon casament de la parella protagonista. 

Una vegada més, Carles Marqués-Marcet ens ha sabut explicar una història molt actual, una història de moments complicats de la vida, però sobretot, sobretot una gran història d’amor.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=4823&titol=Polvo-seran&mode=1 

Presentació en el Pre-estrena que es va fer el dia 8 de novembre en el Cinema Truffaut. 
Guillem Terribas i Carlos Maqués-Marcé. Foto: Arxiu Cinema Truffaut. 

MADRID 1987, full de Sala * Cinema Truffaut.

MADRID 1987 (Espanya 2011)

Direcció i guió: David Trueba

Intèrprets: José Sacristan,
Maria Valverde, Ramon Fontseré.

Idioma. Castellà

Durada: 100 m.

Data: 15.11.2024

UNA MIRADA MOLT PERSONAL

David Trueba és un escriptor, guionista, cinèfil, director de cinema i recentment, autor i director teatral.

David Trueba és un gran explicador d'històries. Algunes personals que vol compartir amb els seus lectors i d'altres amb els cinèfils. També ha sabut explicar i compartir històries no tan personals, però que formen part de la seva actitud o posició davant la societat i del lloc que li ha tocat viure.

El 15 de novembre de 2011 David T r u e b a v a estrenar Madrid 1987 a Girona, en els Ocine. En el Cinema Truffaut en aquell moment encara no teníem projector per passar el film en format DCP, que és en el que ara es passen les pel·lícules, i per això ara la recuperem amb la presència, també, de David Trueba.

Segons el mateix Trueba aquest film té molt d'ell mateix, de quan estudiava periodisme, la protagonista del film també és una jove estudiant de periodisme, interpretada per una esplèndida Maria Valverde, que es volia menjar el món i que tenia com a referència a grans figures de la premsa internacional i que en el film els representa, magistralment, un extraordinari José Sacristán en el seu millor moment. Hi ha una petita intervenció de l'actor Ramon Fontseré, que ja és habitual de les pel·lícules de Trueba, que li dona un toc d'humor.

Trueba realitza una senzilla posada en escena, ja que pràcticament tota l'estona els dos protagonistes estan tancats en un reduït lavabo; i amb un equip molt reduït, sap explicar molt bé aquesta interessant història on queda reflectida, a través de les relacions d'un home madur amb una jove, la Transició espanyola, l'entrada al mercat comú i a l'OTAN. La pèrdua de llibertats i el desencant d'uns moments que podien haver estat bons pel país, per portar a terme el canvi tan necessari dins la societat espanyola i, que al final va acabar essent un no res.

Trueba sap trobar els moments, les situacions i els diàlegs adients en aquest relat tant personal fet en pocs recursos però amb molta imaginació.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Un lloc per viure, full de sala del Cinema Truffaut.

Salt, com excusa.

Aquest documental dirigit pel jove Adrià Expòsit, sobre una idea/guió del professor Miquel Berga, comissari dels actes dels 40 Anys de la Independència del poble de Salt, agafa aquest poble i la seva experiència i referència sobre els nous emigrants (Salt sempre ha estat un poble que ha acollit tot tipus d’emigrants) per explicar aquesta història universal, de trobar un lloc en el mon, un poble ver viure i conviure.

Adrià Expòsito que es va donar a conèixer en un curtmetratge anomenat Mater Inerta (2022) ha sabut captar molt bé amb una magnifica posta en escena, tant els paisatges, com els interiors, els personatges i tot l’entorn de la vida quotidiana del poble: el mercat, les trobades, els bars, les botigues... el despertat d’un poble. Però sobretot, ha sabut explicar i trobar el to, el que vol dir trobar un lloc per viure i tota la travessia fins a trobar-lo.

El documental, te tres apartats molt ben definides: L’escola. Comença el relat dins d’una escola de pàrvuls a Salt, on es parla del poble de Salt i perquè es un lloc per viure “perquè hi passa un riu”. Durant els 52 minuts que dura el documental, de tant en tant es tornarà a l’escola, així com l’apartat que més estona li dedica el documental es a la història de Mossa un Gambià que després d’un llarg i penós recorregut arriba a Salt i treballa pel jove pagès del poble, en Joan Berga. Aquesta es la història més humana i positiva a on veurem a Mossa fent totes les feines de la terra, explicant amb un català quasi perfecta els seus dies cuidant i traslladant de Borreda (Bergarà) a les deveses de Salt, unes 200 vaques. També el veurem cuidant ovelles, parlant, per telèfon, amb la seva dona sobre els problemes per arreglar els papers perquè pugin venir a viure a Salt i també la bona relació amb en Joan, el pagès que li ha donat la feina. La tercera història ens mostra a unes dones cosidores que pertanyen a l’Associació de cosidores de Salt, on es trobem per fer treballs manuals i, sobretot per parlar, relacionar-se, explicar i compartir experiències.

Hi ha més coses en aquest interessant documental, que està obert i pensat per mostrar que hi ha un lloc per viure, que malgrat les dificultats, amb persistència, esforç i convicció, es pot trobar aquest lloc. La experiència de Salt, serveix d’excusa per explicar aquesta i moltes altres maneres de conviure i acceptar els emigrants, la gent d’ altres llocs del món. Que aquesta gent no perdin el nord, l’esperança, perquè com li ha passat a en Mossa, hi ha un poble, una ciutat, un país que hi trobarà un lloc per viure-hi.

Guillem Terribas Roca.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=4824&titol=Un-lloc-per-viure&mode=1

LA COCINA, full de sala del Cinema Truffaut.

La cocina Mèxic, 2024
Direcció: Alonso Ruizpalacios

Guió: Alonso Ruizpalacios
Intèrprets: Rooney Mara,
Raúl Briones
Durada: 139 min
Gènere: drama
Idioma: anglès i castellà
Subtítols: Català
Data d’estrena: 08/11/2024

TEMPS MODERNS II

Alfonso Ruizpalacios, és un jove director (quaranta-sis anys) que va néixer a Mèxic, on va estudiar direcció escènica i més tard es va traslladar a Londres per perfeccionar els seus estudis i formar-se com a actor a la Royal Academy of Dramatic Art. Actualment, tant actua, com dirigeix i escriu teatre o cinema. Al cap i a la fi, és el que ha fet amb aquest film La Cocina, tot adaptant i traspassant al cinema una famosa obra de teatre escrita per Arnold Wesker.

La cocina, filmada en un blanc i negre digital, fet que li permet en algun moment utilitzar el color per poder ressaltar una imatge, relata el que passa en una cuina d’un gran centre de menjar de consum, d’aquell ràpid en un Grill/restaurant modern del centre de Nova York, regentat per un personatge dèspota que explota el personal, la majoria emigrants i sense papers. Durant 139 minuts viurem la intensa pressió, repressió, que es viu en una cuina de menjars ràpids. Situacions delicades i d’altres de reflexió sobre la situació en què treballen i viuen aquelles persones enclotades en els baixos d’un elegant restaurant, que poques vegades veiem i on es pot visionar la diferència amb el que passa a baix a la cuina, els nervis, els crits, les preses; amb la tranquil·litat i l’ordre que hi ha a dalt en el restaurant, on la majoria dels clients són joves.

Ruizpalacios, és reticent i incideix constantment amb aquesta diferència i amb els desastres i pressions que hi ha a la cuina, un malestar que fa que l’espectador arribi a passar-ho malament i visqui amb intensitat tot aquell caos que acaba d’una manera esperpèntica i una mica exagerada.

Els actors, tant els mexicans com els actors i actrius americanes estan convincents en els seus respectius personatges (destacant els seus dos protagonistes, el mexicà Raúl Briones i l’estatunidenca Rooney Mara) i per descomptat és una pel·lícula que s’ha de veure en versió original perquè constantment estan canviant d’idioma, entre el castellà de Mèxic i l’anglès americà.

La Cocina és una pel·lícula que no et deixa indiferent i que et toca la part sensible en el sentit de com la societat de consum és agressiva i no està per punyetes. La manera en què el director ha plantejat i explicat la història, pot semblar una mica barroera, repetitiva i complicada, aquest fet fa que hi hagi dues opinions molt oposades: o t’agrada o no. No hi ha entremig.

Ara a veure de quin grup sou, després de veure aquesta nova versió del que ens va explicar fa molts anys Charles Chaplin i la seva famosa pel·lícula Temps moderns.

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona