La Imma Merino va presentar tots els films que es van projectar de la directora Agnès Varda, dins el Cicle que en va fer el Cinema Truffaut de Girona i la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya. Una de les pel·lícules no la va poder presentar presencialment i es va gravar la seva intervenció. Va ser el 27 de febrer de 2023 presentant Daguerrotipos. Realització i muntatge, Guillem Terribas.
dijous, 30 de març del 2023
Els tres dies que Ava Gardner va fer vida a pagès
La tercera novel·la de Mateu Ciurana enllaça el rodatge de «Pandora» amb la pagesia selvatana.
El periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.
La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 29.032023
Diu Maurici Clapés, l’alter ego del periodista i realitzador Mateu Ciurana, que Caldes de Malavella no és el centre de l’univers, però és en el camí que hi porta. Potser per això la descoberta que Frank Sinatra, en l’atac de banyes més famós del cinema clàssic, va passar pel poble camí de Tossa de Mar, on Ava Gardner rodava Pandora i l’holandès errant i flirtejava amb el torero Mario Cabré, li va encendre l’espurna per a la seva tercera novel·la. Després de La copa de Caldes i Bernadeta, Ciurana publica ara amb Efadós Ava al paradís, una novel·la que enllaça el glamur del Hollywood clàssic amb el món de la pagesia selvatana, barrejant realitat i ficció.
Ciurana repesca el personatge de Clapés, que ja apareixia a Bernadeta, una espècie d’alter ego amb qui comparteix alguns trets, tot i que no és totalment autobiogràfic, i amb el qual ha trobat «una veu literària» en què se sent còmode, perquè li permet exercir de testimoni més que de protagonista.
«Es dedica a la comunicació local, investiga molt, està divorciat i torna a viure a casa dels seus pares, a Caldes, després de 25 anys. Té la teoria que sense sortir del poble es poden explicar grans històries, i no va desencaminat», assegura el col·laborador de Diari de Girona.
Entre la ficció i la realitat 
Repetint l’esquema de la seva novel·la anterior, Ciurana divideix el llibre en una investigació periodística i una segona meitat novel·lada, en què no es deu a la veritat absoluta i es permet jugar a imaginar una estada de l’actriu de Mogambo i La comtessa descalça a Caldes.
Un retall de premsa fals, d’una suposada notícia del Diari de Girona, és el punt de partida d’una història que es capbussa en aquells dies en què Hollywood va ser a la Costa Brava. Clapés s’assabenta per la premsa de la detenció, a Tossa de Mar, d’una dona quan intentava entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estatua de bronze d’Ava Gardner que recorda el seu pas pel poble.
«El periodista necessita saber perquè pel mort era tan important quedar unit per sempre a l’estrella de cinema», explica Ciurana, que s’ha documentat a fons sobre un tema que l’apassiona, el rodatge de Pandora, «pel que representa que la gran indústria cinematogràfica anés a la Tossa dels cinquanta com pel que suposa per l’inici del turisme a la Costa Brava». 
És en aquesta recerca que Mateu Ciurana ha arribat a documentar el pas de Sinatra per Caldes. «Quan la premsa internacional esbomba la relació entre Gardner i Cabré, Sinatra viatja en avió fins a Barcelona i d’allà en tren fins a Caldes, on l’únic que parlava anglès, l’avi de l’actual alcalde, Salvador Balliu, l’ajuda a arribar al rodatge a Tossa», continua l’escriptor, que també ha comptat amb l’ajuda de l’escriptor, periodista i col·leccionista palafrugellenc Lluís Molinas, tota una referència sobre els rodatges al litoral gironí, i que ha acabat sortint a la novel·la com un personatge secundari.
Allà on no arriba la documentació, l’autor d’Ava al paradís hi posa ficció, imaginant que l’actriu desapareix tres dies del rodatge per anar a Caldes, a una casa de pagès i viure intensament la temporada de sega.
«Era filla d’una granja de Carolina, per tant, no hagués sigut una cosa estranya per ella», apunta l’escriptor, que promet que els lectors hi trobaran «una Ava ben documentada, d’uns 28 anys i que encara creu en els homes i l’amor, que no és la mateixa que al cap de deu anys apareix per Madrid en una vida plena d’alcohol, sexe i flamenc».
Mateu Ciurana, que té projectes entre mans «per continuar fent créixer el personatge de Maurici Clapés» té previst presentar el llibre a Girona dimecres 29 de març, a la llibreria 22, amb el llibreter Guillem Terribas. L’1 d’abril a les 12, ho farà a la biblioteca de Caldes.
Alba Carmona, publicat en el Diari de Girona 24.03.2023.
Mateu Ciurana segueix la pista d’Ava Gardner per Tossa.
l periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.
La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.
El periodista i escriptor Mateu Ciurana (Caldes de Malavella, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la, Ava al Paradís ( Efadós ), en què reconstrueix els tres dies que Ava Gardner va desaparèixer del rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar, l’any 1951. Ciurana presentarà avui la novel·la a la Llibreria 22 de Girona (19 h), en una conversa amb Guillem Terribas.
La novel·la apareix quan s’acaba de commemorar el centenari d’Ava Gardner, que va néixer el 24 de desembre del 1922 en una petita comunitat rural de Carolina del Nord. Quan va rodar Pandora... ja era una cotitzada estrella i va començar a freqüentar Madrid buscant un cert anonimat, lluny de Hollywood, però no la van ajudar gens el seu turmentós matrimoni amb Frank Sinatra i altres relacions puntuals amb alguns toreros i actors. La trama de la novel·la barreja ficció i no ficció, a partir de la investigació que el periodista Maurici Clapés –vell conegut de Ciurana– realitza arran de la detenció d’una dona que intenta entaforar les cendres d’un difunt a l’interior de l’estàtua de bronze d’Ava Gardner que hi ha a Tossa, obra de Ció Abellí. Efadós ha publicat la novel·la de Ciurana dins El Fil de la Història, que es presenta com la primera col·lecció de novel·la històrica amb notes a peu de pàgina digitals en format QR o web.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 29.032023
 |
| Retall de Premsa (30.03.2023) del Diari de Girona, de la Presentació a l'Espai 22 / Llibreria 22 de la presentació del llibre. |
dissabte, 11 de març del 2023
L’opera del Metropolitan de Nova York, al Truffaut
 |
| El Metrpolitan N.Y. |
Tot i que l’acord amb el MET i Yelmo Cines és pel que resta de temporada 2022-23, la intenció del Cinema Truffaut és que tingui continuïtat la temporada 2023-24 i que esconsolidi una programació d’òpera estable al cinema municipal. Les òperes del MET es retransmeten en alta definició i amb una cuidadíssima realització d’imatge i so, per convertir les projeccions a les sales de cinema d’arreu del món en una experiència prèmium pels espectadors.
La temporada d’òpera 2022-23 que oferirà el Cinema Truffaut la composen sis òperes. A més de Lohengrin, es podran veure Falstaff, de Giuseppe Verdi (1 d’abril), amb direcció escènica de Robert Carsen, que també signa la direcció de El cavaller de la rosa, de Richard Strauss (15 d’abril). La programació seguirà amb Champion, una singular òpera contemporània a ritme de jazz de Terence Blanchard (29 d’abril), per acabar amb dues de les grans òperes de Wolfgang A. Mozart: Do0n Giovanni” (20 de maig), que suposa el debut al MET del gran director teatral Ivo Van Hove i La flauta màgica (3 de juny).
La temporada d’òpera 2022-23 que oferirà el Cinema Truffaut la composen sis òperes. A més de Lohengrin, es podran veure Falstaff, de Giuseppe Verdi (1 d’abril), amb direcció escènica de Robert Carsen, que també signa la direcció de El cavaller de la rosa, de Richard Strauss (15 d’abril). La programació seguirà amb Champion, una singular òpera contemporània a ritme de jazz de Terence Blanchard (29 d’abril), per acabar amb dues de les grans òperes de Wolfgang A. Mozart: Do0n Giovanni” (20 de maig), que suposa el debut al MET del gran director teatral Ivo Van Hove i La flauta màgica (3 de juny).
JOAN PUNTI 10.03.2023 Publicat en el Punt Avui
diumenge, 5 de març del 2023
Soc de Salt, i que?
D’aquesta manera vaig assabentar-me que havíem recuperat el nostre poble de Salt.
La tossudesa de la gent de Salt, va fer possible recuperar la independència. La de tornar a ser un poble i prendre les nostres decisions. La del poder equivocar-nos o de fer les coses a la nostra manera.
Van ser uns anys de compartir amb associacions esportives, culturals, socials una mateixa idea. De treballar junts capitanejats per una activa Associació de Veïns, que agrupava gent de diverses tendències i ideologies polítiques.
S’ha de dir, que l’arribada de la democràcia, la de tenir un ajuntament molt més obert i democràtic capitanejat per l’Alcalde Nadal, va ser més fàcil de recuperar la identitat i tornar a ser un poble.
Es possible que hi hagi una pregunta a l’aire de que potser haguéssim anat millor seguir amb Girona, degut al gran canvi que hi va portar el nou ajuntament Gironí durant molts any, amb l’alcalde Nadal. Aquest dubte, aquesta pregunta, queda esvaïda nomes en pensar que ningú t’ha de donar la llibertat, sinó que te l’has de guanyar, que ningú es qui per dir-te com has de portar el teu poble. Sense ser independents, haguéssim continuat essent aquella barriada de Girona, governats des de la Plaça del Vi.
Han passat anys i Salt, amb tots els seus defectes, problemes i crisis, es un poble viu, acollidor, civilitzat i emprenedor.
Salt es un poble que sempre ha acollit la gent de fora, sense manies. Ho va fer-ho a principis del segle passat amb la industrialització del poble amb les dues fabriques tèxtils que van fer venir gent de la província. Més tard, durant els anys seixanta amb el creixement econòmic, vam venir a Salt molta gent de les Espanyes, que va comportar que els camps es convertissin en pisos. I a finals del segle passat i principis d’aquest, Salt ha tornat a acollir gent de fora, de cultures diferent.
Salt no ha fet com a molts altres indrets, que ha creat suburbis, a les afores del poble, per tota aquesta nova gent que ha anat venint, sinó que els ha integrat dins el mateix poble, en el centre.
Salt, no es perfecta, Salt no es bonic (es un dir) però som un poble actiu, orgullós de ser-ho. D’ aquella frase popular dels anys setanta “Salt de Can Tona a Can Pixera” s’ha passat a una altra frase molt representativa que s’ha pogut veure en “enganxatines” i en samarretes: “Soc de Salt, i que?. “
Per molts anys.
Guillem Terribas Roca
 |
Primer acte dels 40 anys, es va portar a terme en el Canal, el tres de març de 2023. Hi van haver-hi parlaments per part de l'Alcalde Jordi Viñas i del Conseller Roger Torrent. Seguidament un espectacle protagonitzat per actors de l'Eram, gent de Salt i gent de fora i també grups musicals de Salt. |
* Aquest escrit forma part del llibre EL MEU SALT I EL DEL FUTUR, editat per l'Ajuntament de Salt, en commemoració als 40 anys de la recuperació de Salt com a poble. El llibre hi han participat gent de Salt i de fora que hi viuen o que hi han viscut o s'hi han realitzat com a persones.
La direcció i el comissariat dels actes es de Miquel Berga.
La direcció i el comissariat dels actes es de Miquel Berga.
dissabte, 4 de març del 2023
Lluís Bosch Martí: Jordi Barris i els artistes de Salt
.jpg) |
| Lluís Bosch Martí / Diari de Girona |
Jordi Barris i Vilagran és el pintor que signava la mostra, que estava formada per obres pictòriques de gran format. A l’exposició s’hi han pogut veure interpretacions molt particulars de grans mestres de la pintura com ara Goya, Sorolla, Rubens i Murillo, però també retrats realitzats per l’autor de diferents personatges, alguns dels quals han tingut un paper rellevant a la vila de Salt.
Nascut el mateix dia que Salvador Dalí, Jordi Barris, a banda d’un bon amic, és un artista multidisciplinari que ha destacat en el vessant de la pintura, pintant quadres i decorats teatrals a Barcelona, però també en el camp del pessebrisme, essent un reconegut constructor de diorames.
 |
| Jordi Barris, autoretrat. |
La nostra relació amb Salt ens ve dels anys 50 quan vàrem conèixer La pastera, el mític laboratori dels escoltes saltencs. Un espai on Salvador Sunyer i Aymerich hi donava classes clandestines de català. En aquell local on es feia teatre, cançó, poesia, política,… hi coneguérem a Míster 22, l’entremaliat Guillem Terribas.
Més endavant, vaig exposar a Les Bernades. Amb aquest centre de cultura contemporània, hi he col·laborat tant en l’època de la Isabel Casals, com ara que el dirigeix en Robert Fàbregas. Conec bé la Coma Cros, un centre multicultural total on hi ha biblioteca, sales de conferències, exposicions..., un espai que malda per incorporar al municipi als nous saltencs vinguts d’arreu, gent que ve de múltiples tradicions, tant culturals com religioses.
 |
| Lluís Bosch Martí en una exposició a l'Espai 22 |
Una altra institució que fa una feina impagable per la integració de tothom a la vila és l’escola d’adults impulsada, entre d’altres, pel recentment desaparegut Sebas Parra. A Salt, també hi ha fet molta feina la PAH, que ha tingut en la Marta Afuera a una de les seves principals animadores.
Tornant a l’amic Barris, que hem de dir que és un deixeble del gran Ramon Maria de Carrera, traspassat en temps de Covid, és un admirador dels clàssics renaixentistes de l’època del barroc i dels impressionistes francesos.
A Salt hi ha talent, és un poble on sempre hi ha hagut bons artistes. Ara mateix, a banda d’en Barris, hi ha la nissaga Mateu, des de l’aquarel·lista Alfons, fins a Joan Mateu i Bagaria, un artista multidisciplinari especialitzat en pintura figurativa i espais urbans. Tot això sense oblidar-nos del farmacèutic Lluís Mateu, pintor i autor de les famoses escultures de les llúdrigues de la plaça de la vila.
Un altre que no pot faltar a la llista és el nostre exalumne Jordi Gispert, un dels millors pintors informalistes abstractes de les contrades, juntament amb el sarrianenc Quim Corominas. Molt vinculats amb Salt, hi ha l’escultor Pep Admetlla i el pintor neoromàntic-renaixentista Joan Pujol Carandell.
Menció a part mereixen les pintores Montserrat Berga i Marta Font i Soler-Matas, professora de dibuix de molts saltencs.
Abans parlàvem d’en Guillem Terribas de qui hem de dir que, a banda de tot el que fa i és conegut, també dibuixa, pinta i crea collages.
En un altre vessant de l’art, hem de parlar de la importància dels fotògrafs Josep Maria Oliveras i Eddy Kelele. Aquest darrer comentava en una entrevista concedida al programa Edició limitada, que ell i la seva mare varen ser els primers negres que es varen instal·lar a Salt.
 |
| Mn. Sebastià Puig, rector de Salt pintat per Jordi Barris |
Cal dir que, al disposar de més temps, un cop jubilat en Jordi Barris i el seu fill ens han convidat diverses vegades a casa seva, on hem gaudit de l’excel·lent cuina que elabora la seva dona. A banda d’assaborir bones menges, també hem pogut anar seguint l’evolució artística d’un autor a qui el poble de Salt deu sens dubte una antològica.
Aprofitant l’avinentesa i la presència de l’alcalde de Salt en la inauguració de l’exposició del Museu de l’Aigua, vaig fer avinent aquesta proposta al consistori d’una forma pregona. En Jordi Barris i Vilagran es mereix veure tota la seva obra pictòrica i pessebrística exposada en vida, si pot ser, abans que faci els 90 anys.
Salt ha fet la feina i té uns bons espais culturals perquè això sigui possible i perquè es mostri públicament l’obra de tots els artistes locals, molts dels quals varen voler acomboiar en Jordi el dia de la inauguració de la mostra, en la qual Barris Vilagran interpretava l’obra de grans mestres de la pintura.
Lluís Bosch Martí, publicat en el Diari de Girona, 28.02.2023
Edició Limitada: LLUÍS MATEU
Conversa entre Guillem Terribas i Lluis Mateu, gravada a la Llibreria 22 el 09/09/2022 amb realització i muntatge de Joan Roure. Emesa a Televisió de Girona a finals del mes de febrer de 2023.
Macho Man - Teaser / Àlex Rigola.
El propòsit de la instal·lació és el de sensibilitzar i posar en coneixement de tothom la situació en què es viu i es troba la violència masclista a Espanya. MACHO MAN és un viatge escènic i experimental en forma d’instal·lació on el públic passa a ser el protagonista de l’espectacle desplaçant-se per diferents espais com si fos un laberint. Als espectadors-participants se’ls facilita un sistema específic d’auriculars inalàmbrics que farà de guia, de documentalista o simplement ajudarà a completar la composició espaial mitjançant un ambient sonor. Cadascun dels onze espais té un caràcter independent i autònom, amb un mecanisme d'interacció també propi, que obliga al públic a estar sempre receptiu, sumant imatges, sensacions, vivències que van composant un tot amb la finalitat de que el públic prengui consciència de la violència de gènere en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Què està succeint? Quines són les víctimes? Com els costa reconèixer i acceptar que són víctimes? Quina petjada deixa l’ésser humà a través dels segles mitjançant l’educació? Quines són les nostres pròpies accions o no accions? Què fem i què no fem? Per què avui en dia un dona, pel sol fet de ser-ho, continua sent una víctima potencial? Com reaccionen els poders davant d’aquests fets?
En un recorregut aproximat d’uns 60 minuts el públic entrarà en grups de 6 persones que s’aniran separant i retrobant per diverses sales. Cada 8 minuts entra un grup nou per reviure aquesta experiència. En aquest viatge el públic llegirà, passejarà, escoltarà, escollirà i interactuarà amb els espais i amb altres participants.
Imatges: Temporada Alta (2021)
diumenge, 26 de febrer del 2023
Els 14ens Premis Carles Rahola distingeixen treballs de La República, TV Girona i Ràdio Platja d’Aro
 |
| Foto: Miquel Millan. |
Enguany, el premi al millor treball informatiu o divulgatiu en premsa s’ha atorgat a Carme Vinyoles Cases per Puteros, aquells homes tan normals, un treball publicat al setmanari La República, del qual el jurat ressalta que “aporta un punt de vista diferent sobre un tema socialment conflictiu”.
En la categoria de televisió el guardó se l’ha endut Joan Roura i Fernández pel programa Llibreria Geli, epíleg, emès a Televisió de Girona, del qual es destaca que, “alhora que mostra el tancament d’una llibreria, reflexiona sobre la pèrdua de comerços amb tradició i sobre el canvi de model de consum”.
Per la seva part, el Premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio ha estat per al Col·lectiu Cultural Ràdio Platja d’Aro per Desperts, qualificat pel jurat com “un molt bon retrat de la pandèmia, molt ric en testimonis i un exemple de vocació de servei d’una institució”.
En la modalitat de millor informació digital, en aquesta edició s’ha guardonat ex aequo: per una banda a Albert Isern, Àlex Luna, Andrea López, Arnau Madrià, Jordi Mariscot i Sergi Garcia pel programa Canvi de joc, per “la innovació en els nous formats a l’hora de comunicar”; i per l’altra a Gemma Alegrí, Laia Coronado i Maria Vidal per l’Especial Fires i Festes 2022 de Som Rambla, per “l’adaptació de continguts en funció de cada plataforma”.
Quant al premi a la millor fotografia de premsa, enguany s’ha distingit Pau de la Calle Argelès per Les cures de la Patri, una foto no publicada realitzada al santuari d’animals Gaia, a Camprodon, en què destaca “l’excel·lent composició d’elements i la il·luminació”.
El guardó a la millor iniciativa de comunicació institucional s’ha concedit a Tino Soriano per Quaranta aniversari de l’escola Palau de Girona, del Centre d’Educació Especial Palau, “una proposta que combina un molt bon treball escrit amb imatges, i que té el valor afegit de visualitzar el col·lectiu de les persones amb trastorn neuromotor”.
Finalment, enguany el premi al millor projecte de comunicació periodística ha quedat desert, ja que no s’hi ha presentat cap proposta.
Cadascuna de les categories està dotada amb 1.000 euros, a excepció del premi al projecte de comunicació periodística, amb 2.000 euros.
El jurat dels 14ens Premis Carles Rahola de Comunicació Local estava integrat pel llibreter i comunicador Guillem Terribas (president); Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya; Jordi Grau, president de la Demarcació de Girona del CPC; Ramon Girona, vicedegà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona; els periodistes Pep Prieto i Magda Gregori; l’editor gràfic i fotoperioista Xavier Jubierre, i Oriol Torrellas, tècnic de l’Oficina de Difusió de la Diputació de Girona.
Beca Carles Rahola
La novena edició de la Beca dels Premis Carles Rahola s’ha atorgat a Santiago Tejedor Calvo per La intel·ligència artificial al periodisme de Girona. 20 mirades d’experts sobre els riscos, les oportunitats i els desafiaments de la comunicació robotitzada a les comarques gironines.
El jurat destaca que la proposta planteja “una nova línia de recerca en l’àmbit de la comunicació local i comarcal de les comarques gironines, que pot obrir noves perspectives d’estudis i assajos al voltant de la comunicació al territori”. A més, considera que el resultat de l’estudi “pot esdevenir un document de referència per a treballs posteriors i això pot significar un salt de qualitat en la Beca dels Premis Carles Rahola”.
La beca es dirigeix a projectes de recerca sobre la història del periodisme a les comarques gironines, està dotada amb 3.000 euros, i convocada per l’Ajuntament de Girona amb la col·laboració del Col·legi i la Diputació.
COMUNICACIÓ 21 (22.02.2023)
COMUNICACIÓ 21 (22.02.2023)
dissabte, 25 de febrer del 2023
JORDI PUNTI: "Llibres únics, moltes veus"
 |
Soc un mal col·leccionista: les primeres edicions, els volums titllats de “rars” o els exemplars numerats no em fan perdre el son ni el senderi, i només l’atzar d’una troballa o una engruna de devoció, molt escadusserament, m’han empès a comprar un llibre signat per un autor que havia llegit amb entusiasme (sempre, però, sense gastar-m’hi caler llarg). Hi ha, tanmateix, un tipus de llibre que m’atreu pel seu caràcter únic: són les edicions commemoratives, els llibres extemporanis, els volums col·lectius que responen a una idea particular —i sovint forassenyada—. Són llibres cars d’editar, gairebé furtius, i passen pel món com estels fugaços: tenen el seu moment de festa i brillantor, se’n parla quatre dies i després desapareixen per sempre. A vegades ni tan sols estan en venda, només t’arriben si coneixes algú de l’editorial, o algú que coneix algú que coneix algú, i potser per això quan els tens a les mans agafen de sobte una personalitat especial, que els fa sobreviure fins i tot a mudances rigoroses. Passen els anys i cauen en l’oblit, per això avui vull parlar de tres d’aquests lloms descolorits. Que consti, però, que remenant una mica tots tres es poden trobar en llibreries de vell i biblioteques del país.
 |
| Quim Momzó © Josep M. Oliveras |
Deu anys
L’any 2019, Quaderns Crema va celebrar quatre dècades de vida com a editorial independent, publicant en català (i vint en castellà a Acantilado). Quan només en feia deu, el 1989, Jaume Vallcorba —que va morir el 2017— va commemorar aquella primera dècada amb un volum miscel·lani, gratuït, que es repartia entre els amics i col·laboradors de l’editorial que van assistir a una festa celebrada al Palau Güell de Barcelona, i també de sotamà en algunes llibreries entre els clients fidels al segell de l’atzavara. Amb només una dècada Vallcorba havia creat un catàleg eclèctic que semblava inspirar-se en un vers de J.V. Foix, un dels autors que publicava: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Així, Quaderns Crema editava textos i estudis dels clàssics medievals i apostava per la poesia actual, descobria nous narradors, que alhora ressonaven en obres d’un autor com Francesc Trabal. Hi havia lloc per a la poesia xinesa i per les cròniques burlesques de la modernor barcelonesa a càrrec de Montesol.
En pocs anys, doncs, Vallcorba havia aconseguit un catàleg coherent, que obeïa a les seves inquietuds intel·lectuals i a més amb un aire de família reconeixible, que li donava el disseny de les cobertes per part dels germans Albert i Jordi Romero. Amb un títol que no enganyava —Deu anys—, el volum de celebració era una mostra de la versatilitat i la mirada ampla del segell a l’hora de triar els autors de la casa. Entre d’altres que haureu de descobrir vosaltres, la selecció incloïa traduccions poètiques de Jordi Cornudella, Xavier Dilla, Joan Ferraté, Jordi Larios. Assajos de Martí de Riquer o Josep Murgades. Poemes de Salvador Oliva, Josep M. Fulquet o Josep N. Santaeulàlia. Narracions de Quim Monzó, Albert Ullibarri, Sergi Pàmies o Ramon Solsona. Potser el que més sorprèn, amb ulls del segle XXI, és que en tota la tria només hi hagi una dona: un assaig de Lola Badia.
Tot i la dispersió en els temes i les intencions, hi domina un caràcter festiu i amable, també foteta, que és alhora un reflex de la disbauxa que combinava aquella Barcelona preolímpica. Entre les pàgines també hi havia una imatge de J.V. Foix, fotografiat a la festa dels cinc anys de l’editorial, que va tenir lloc el 1984 al bar Universal. L’autor de KRTU hi va pronunciar un brindis de celebració, que va cloure amb aquesta proclama: “Visca el brogit i el ball!”.
 |
| El número de la Llibreria 22 |
Un any abans de la festa de Quaderns Crema, la tardor de 1988, qui celebrava deu anys de vida era la Llibreria 22 de Girona. Per poder-ho recordar temps després, en Guillem Terribas & Co. van idear un volum únic, “híbrid de revista i llibre”, que va titular també sense grans escarafalls com El Número. Rere una coberta que reproduïa un quadre de Narcís Comadira, el lector hi trobava vint-i-dos autors (esclar) que escrivien un text recomanant un llibre, “el que més els agradés o el que els fes més ràbia. El que més els hagués influït o el que menys”. A més, pensant en “el lector voyeur”, cada text s’acompanyava d’un retrat de l’autor fet per a l’ocasió pel fotògraf Josep M. Oliveras. La tria de noms obeïa a una paritat lingüística, català-castellà, que aleshores semblava molt natural i avui dia, postprocés, potser costaria més d’obtenir: onze autors escrivien en català i onze en castellà. En canvi, la paritat de sexe quedava molt lluny: divuit homes per quatre dones.
A la nota d’introducció al volum, els mateixos editors analitzaven la selecció de títols dels convidats, i era ben curiosa, per no dir simptomàtica: “Dels 22 escriptors, cap parla d’un llibre català. Només 2 parlen d’un llibre escrit en llengua castellana i tots 2 són escriptors en llengua catalana. Només 3 parlen estrictament de poesia. Alguns parlen de més d’un llibre. Només 1 no parla de cap. Nomes 1, també, parla d’un llibre que no té lletra. I només 1, també, parla d’un llibre que no ha llegit. I només 1 parla d’un llibre de filosofia. La majoria parla de novel·les”.
Anem ara per la tria. Entre els que es referien a més d’un llibre hi havia José M. Valverde, que es fixava en els llibres publicats el 1922 per parlar de l’Ulisses de Joyce i The Waste Land, de T.S. Eliot. Jamie Gil de Biedma es recorda de Carmen, la novel·la de Merimée, i Pere Gimferrer escrivia un sonet per lloar Les mil i una nits: “La lluna de la nit profana, / la lluna que, al blanc de la plana, / s’inventa els carrers de Bagdad”. Montserrat Roig parlava d’Els Buddenbrook de Thomas Mann, però també d’un llibre que no havia llegit: La piel, de Curzio Malaparte: “El guardava la meva mare dins l’armari dels llençols. Ella sí, que el va llegir, i es va esgarrifar. Em va dir: ‘Aquest llibre no l’has de llegir, et faria mal”. Josep M. Fonalleras feia un elogi d’El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, i Quim Monzó triava Tres tristes tigres, de Guillermo Cabrera Infante. Ana María Moix posava en contacte dues lectures complementàries: Jane Eyre, de Charlotte Brönte, i L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys.
Han passat trenta-cinc anys des d’aquella edició. La mort també ha aconseguit gairebé la seva paritat i deu dels vint-i-dos noms ja no hi són, però els textos conserven intacte aquell atractiu de l’elogi impensat. És la versió de carn i ossos del famós algoritme d’Amazon: si t’agrada aquest autor, prova de llegir aquest llibre. A part d’això, si alguna hora us acosteu a la llibreria 22 de Girona, pregunteu: pot ser que en algun racó del magatzem encara els quedin exemplars d’aquell volum únic.
Vint-i-quatre hores
Hi ha llibres que són irrepetibles per raons logístiques. La idea sorgeix amb molta facilitat, potser en una sobretaula animada entre un autor i un editor, però després la producció d’aquelles pàgines demana l’esforç de moltes persones. Si és una sort que algú s’ho plantegi, és un miracle que el llibre acabi sortint. És el cas de 24 escriptors. 24 hores a la Rambla, que va publicar La Campana el 1993. Un dia de maig, del 1992, l’editorial va llogar una habitació d’hotel a la Rambla, davant del Pla de l’Ós, i cada hora durant 24 hores, 24 escriptors van passar-hi per fer una crònica del que veien i vivien, abocats al balcó o passejant per aquell tros de la Rambla. Com a cronista general de tot el dia, Joan Barril, i Josep M. Espinàs actuava com a suplent, per si algun dels 24 convocats acabava fallant. El fotògraf Agustí Carbonell deixava constància de tota la jornada.
 |
| Patricia Gabancho a la Rambla © Agustí Carbonell |
La roda va començar a les set del matí amb Ignasi Riera i va acabar l’endemà a la mateixa hora amb Marta Pessarrodona. Entremig, una alineació molt variada que incloïa a Néstor Luján (de 09 a 10h), Patrícia Gabancho (de 11 a 12h), Maria Barbal (de 13 a 14h), Joan F. Mira (de 17 a 18h), Màrius Serra (de 02 a 03h) o Avel·lí Artís-Gener (de 04 a 05h.). Cinc dones i dinou homes per un experiment que d’alguna manera s’assemblava a la Temptativa d’esgotar un lloc parisenc que va publicar Georges Perec, en el seu intent de descriure tot el que passava en una plaça de París durant tres dies.
Com que el temps no s’està quiet, ni tan sols durant una hora, i la ciutat sempre és canviant, la majoria de cròniques descrivien el que havien vist, però també el que recordaven, una barreja bigarrada, desigual, divertida i contradictòria com la mateixa Rambla. O com l’estil de cadascú. A les 10 de la nit, Baltasar Porcel deia: “Comença la nit, jo no he sopat i plou una mica. Bec un whisky amb gel i m’assec al balcó d’aquest hotel de les Rambles. No passa massa gent. La llum és confusa. (…) La gent que transita és incerta, segurament bruta”. A les 5 de la matinada, Joaquim Soler i Ferret escriu: “Són les cinc en pluja d’una tancadíssima matinada de dissabte, a la Rambla. Sota la balconada de l’Hotel Internacional s’atura un camió blanc amb el rètol LAVAPLANCH, per la qual cosa, i gràcies al bilingüisme fàctic, dedueixo que no transporta llet. En la perpendicular del semàfor, la dona de la loteria, que ha estat absolutament fidel a la nit, aguanta impassible un estol d’infectes bastaixos que, aturats en roig dins d’un cotxàs de casa bona, li demanen entre ullals i capellans que a quin dia pertanyen els dècims que té entre mans, senyora!”.
La lectura d’aquest relat és avui un testimoni fabulós d’un temps i desprèn més autenticitat de Rambla que el mateix Oriol Bohigas, que durant aquell dia va passar dos o tres cops per davant de l’hotel —i el van veure i fotografiar—. Han passat trenta anys des d’aquella primera edició. Suposo que l’hotel Internacional continua al mateix lloc, i el Pla de l’Os segur que també, però si avui dia es repetís l’aventura en sortiria el retrat de la Rambla per força diferent. Per la fauna que hi pul·lula durant el dia, però també per la que ja no hi ha a la nit, començant per l’absència de quioscos oberts.
JORDI PUNTI El Núvol 24.02.2023
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/llibres-unics-moltes-veus-306805
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/llibres-unics-moltes-veus-306805
dimarts, 21 de febrer del 2023
Miquel Ruiz: Fins al darrer alè
 |
| La darrera sobretaula. Agost 2022. Foto: Vador Garcia. |
Va ser només fa algunes setmanes, quan jo preparava la presentació de la meva darrera novel·la a la Llibreria 22. Et volia convidar personalment, perquè, tot i els problemes de salut i mobilitat que tenies, no havies faltat mai a cap. Però no em contestaves al telèfon. Et vaig veure pel carrer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arrencant a córrer et vaig poder atrapar. A còpia d’anys t’havies convertit en tot un expert en això d’esquivar ciclistes a les voreres i de fer dreceres entre les cantonades i passos de vianants. Sense haver-ho previst, aquella cursa inútil va escenificar la metàfora del teu caràcter: tot i les limitacions físiques, a l’hora de fer coses corries més que tots nosaltres. En els viatges infinits i en les exposicions immortals, en l’enquadrament de la penúltima foto o en el confort d’una simple conversa enmig del carrer. Per fi vam poder parlar per WhatsApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Resposta: un Bon Dia ben gros envoltat d’imatges florals a l’entorn d’una furgoneta hippy amb el signe de la pau pintat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recuperació. Doncs a recuperar-se del tot, Miquel. La setmana passada et vaig veure pel carrer i vaig travessar per saludar-te però anaves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desistir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sempre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem quedem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la presentació et vaig recordar en el parlament i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entrevista que temps enrere en Guillem Terribas et va fer en el seu programa Edició limitada, i que es pot trobar fàcilment a YouTube . Hi deixaves ben clara la teva filosofia de viure, que era fer coses fins al darrer alè, ja fossis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobretot m’agrada formar part de la vida, perquè viure veient-la passar no serveix de res. I, si t’acompanyen amics i amigues que també formen part de la vida, aleshores és quan tot té algun sentit.” Gràcies, Miquel, per formar part de les nostres. El brindis, fort i estimulant, com la teva amistat, jo ja l’he fet. I hi pots comptar: viurem formant part de la vida... fins al darrer alè.
XEVI SALA, publicat en el Punt Avui 06.03.2023.
* Amb en Miquel hi havia una relació d'anys. De la 22, de la Vanguardia (edició de Girona) en el Punt... De viatges (a Sarajevo) de dinars, sopars, berenars, esmorzars,... Sempre en llargues sobretaules. Sempre amb amics. Sempre amb gent.
A en Miquel li agradava la vida. Com més el castigava, la vida, més l'estimava. I no era una relació masoquista, era la relació que li va tocar viure i la va viure amb l'alegria i intensitat.
S'emprenyava i es des emprenyava molt sovint. Era generós, solidari. Anava a totes. Sempre apunt per organitzar una acció solidària.
A en Miquel li agradava la vida. Com més el castigava, la vida, més l'estimava. I no era una relació masoquista, era la relació que li va tocar viure i la va viure amb l'alegria i intensitat.
S'emprenyava i es des emprenyava molt sovint. Era generós, solidari. Anava a totes. Sempre apunt per organitzar una acció solidària.
Va tenir la mort sempre al costat, però sempre la guanyava, El final, penso que la mort li va agafar por.
Només la mort el va guanyar, quan ell va voler. Quan va dir, prou de "collonades i de jocs" aquí em tens, de moment has (et deixo) guanyat.
En Miquel no ens ha deixat. Ell sempre hi serà.
En Miquel no ens ha deixat. Ell sempre hi serà.
Guillem.
 |
| Foto: Quim Curbet. |
.
Plaqueta EL MEU MODEST
"Aquest text de Guillem Terribas, en remembrança de Modest Prats, va ser llegit per ell mateix al Motel Empordà, just després de menjar en Niu cuinat per Jaume Subirós.
Figueres, 18 de febrer de 2003.
El meu Modest.
Un matí que preníem cafè a la terrassa de La Taverna, davant del Mercadal, en Modest em va comentar que perdia la memòria, que devia ser cosa dels anys, però que havia ideat un mètode per no oblidar els noms. Per exemple, em deia, si no em ve el nom de Vittorio de Sica, penso en Vittorio Gassman i, automàticament, em surt el nom d’en De Sica. I ho deia content i convençut que era una bona manera d’anar per la vida.
Ara, he hagut de recórrer també a la meva memòria, que cada vegada està més gastada, per recordar la primera vegada que vaig conèixer en Modest. I me’n vaig a mitjans dels anys seixanta, quan jo tenia setze o disset anys. Va ser un vespre en una de les aules del Col·legi de les Monges Dominiques de Salt. Mossèn Joan Riu, rector en aquella època de la parròquia de Salt, va convidar un capellà de Girona, que en sabia molt de tot, anomenat Mn. Modest Prats, perquè expliqués l’estructura de la missa i el seu contingut a una colla de joves que els diumenges fèiem de “monitors”, o sigui de lectors durant la celebració de la Santa Missa. Allà vaig sentir per primera vegada la seva veu, tot i que no recordo el contingut de la xerrada.
Les altres trobades ja van ser al cap d’un temps, a casa de la família Carbó Ribugent, que vivien al carrer Vista Alegre. Els de Salt, en Miquel Berga i jo, i algunes vegades en Xavier Corominas, ens hi passàvem llargues estones, amb sopars de truita de farina. I allà moltes nits hi feia també estada en Modest, rector aleshores de la Parròquia de Vista Alegre. Aquella relació tan ben avinguda i civilitzada era curiosa pel fet que en Modest era un culé de soca-rel mentre que el pare Carbó era un periquito convençut. I no discutien de futbol: la rivalitat era tan evident i distant que ja ni en parlaven, ni comentaven les aventures, els fracassos o les victòries dels dos equips.
En aquelles llargues sobretaules nocturnes, vaig aprendre a jugar al canari. En Modest va ser el meu mestre, juntament amb el pare Carbó. “Si al canari vols guanyar, moltes vegades has de passar”, era el consell preferit d’en Modest. Aquelles nits van ser l’inici d’una relació que amb els anys es va anar fent més intensa fins al final dels seus dies.
En Modest ha format part de molts moments de la meva vida. De grans esdeveniments. A la tribu, una mena de comunitat que vam crear a finals dels anys seixanta una colla de gent capitanejats per en Mon Marquès, sota l’atenta mirada i consell d’en Modest, vam viure una època de coneixement, de noves amistats i d’agafar consciència de país i de solidaritat.
Ens va casar. Més ben dit, i com ell mateix advertia: “Us vau casar vosaltres, tu i la Marta; jo només vaig ser el celebrant”. I més episodis, com el de la lectura, que ell va incentivar (penso en Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Terenci Moix...). O d’altres moments que en Modest ha estat vital en el meu dia a dia: Les tertúlies a la 22, al Jocker, al Bar de les Interboutiques i, finalment, al Neptú. O els anys memorables com a membre del Jurat del Premi Casero, les presentacions a la Llibreria, de llibres seus o d’altres o com a espectador, amb aquella mirada, aquell somriure i amb el Ducados sempre a punt.
Els anys que va estar al Mercadal, vivia al costat de casa i cada matí, després de la missa de nou, o sigui a quarts de deu (era ràpid, oficiant) passava per la 22 i em deia: “Apa, Guillamet, anem a fer un cafè”. I així cada dia de cada dia i cada vegada amb més gent que hi assistia o que hi passava. Els viatges a Roma per comprovar quin cafè era més bo, el de la Tazza d’Oro o el de Sant’ Eustachio, una excusa com una altra per poder passejar-nos per la ciutat i fer-hi un bon dinar.
Moltes vegades la gent em comentava: “Quina sort que tens d’estar en aquelles tertúlies, les coses tan interessants que deveu parlar, amb en Modest i tota aquella gent tan sàvia”. I parlàvem, la majoria de les vegades, de coses banals i normals i... de futbol, molt de futbol. “Calla, que tu no hi entens res, de futbol”, em deia alguna de les poques vegades que hi volia intervenir. Perquè, esclar, amb els anys i després de tantes converses sobre l’esport, alguna cosa em pensava que se m’havia enganxat.
Amb en Modest parlàvem sovint de cinema. En Modest havia vist molt de cinema “prohibit” durant la seva estada a Roma. A en Modest li agradava el cinema. Els darrers anys, però, no hi anava. Veia pel·lícules a la televisió. Amb tot, alguna vegada vaig aconseguir portar-lo en una sala de cinema. Gran Torino, de Clint Eatswood, va ser una d’aquestes. Li va agradar i li va interessar molt. Em va demanar si podria aconseguir una còpia per passar-la en vídeo als seus companys de la Residència Sivilla. Els vaig muntar una sessió, conduïda per en Modest. Va ser un èxit.
Me l’estimava, en Modest. I ell, diria que també m’apreciava. La nostra relació va ser molt “familiar”. 
Els darrers anys van canviar una mica els papers. Jo era la persona adulta que de vegades l’havia de renyar i ell, d’una manera que encara em sorprèn, em creia. Li vaig fer de xofer, d’acompanyant i moltes vegades de portador de persones que el volien anar a visitar a la Residència Bisbe Sivilla, on va passar els darrers anys de la seva vida. En Castellet i en Folch, la Rosa Novell, en Rafel Nadal,.. entre d’altres.
Quan va saber (oficialment) que tenia la “malaltia” em va cridar i, de manera confidencial, m’ho va confirmar. Jo, com ell, ja ho intuïa. Llavors li vaig dir: “Ara comprenc moltes coses que feies i que no entenia”, i ell em va contestar: “Sí, jo ara també ho entenc”. I tot seguit em va demanar que truqués a en Xavier Folch, perquè ens arreglés una visita amb en Pasqual Maragall, que li volia comentar la malaltia i com s’havia de comportar. En Xavier va ser ràpid i tres dies després ja teníem hora amb el Molt Honorable, en el seu despatx d’expresident a Barcelona.
Hi vam anar amb el meu cotxe, acompanyats per la seva cuidadora i encarregada de la residència, la Rosa. L’entrada al despatx va ser sorprenent. Hi havia el director de cinema Carles Bosch, que estava amb un equip reduït de gent filmant un documental. Jo el coneixia del Cinema Truffaut, li havia presentat documentals fets per ell. Em va preguntar què hi feia jo allà. Em va explicar que estava rodant un documental sobre la malaltia de Pasqual Maragall amb el títol de “Bicicleta, cullera, poma”, que al cap d’un any va tenir un gran èxit de públic i critica. Em va demanar si ens podia filmar i li vaig dir que cap problema. En el darrer muntatge del documental, tot el que va filmar no va sortir. Aquell dia va ser extraordinari veure com en Maragall li explicava situacions i anècdotes. Quan recordaven les seves estades a Roma, recitant Petrarca i cantant cançons en italià. Em vaig sentir un privilegiat. A la tornada, en Modest Prats em va dir: “A en Maragall, el veig molt més fotut que jo”.
Un temps després que em digues la seva tàctica per recuperar noms oblidats, a la mateixa terrassa de La Taverna, i amb la malaltia cada vegada més incontrolable, em va comentar: “Arribarà un dia en què ja no podrem fer això que fem ara, de parlar i prendre cafè... jo ja no sabré qui ets i el que diré...”.
No vaig saber què dir-li, només que intentaria acompanyar-lo amb tot el respecte, allà on anés la seva ment.
Guillem Terribas Roca.
EL MEU RECORD DE MAUD
 |
| Jordi Llavina. |
.jpg)
La càmera s’entreté en la gira del llençol o en la mandíbula d’un personatge, però el que de debò té importància, el que pesa de veritat, és la frase que algú acaba de dir, o el silenci avaluador que segueix aquesta frase. Es diu sovint que en les pel•lícules d’aquest director els actors hi xerren pels descosits. No és del tot veritat. Sí que, en efecte, durant els àpats, posem per cas, hi ha converses animades, i sovint són converses que tracten el tema sempre espinós de les relacions humanes: les més íntimes, les més distants (distants potser perquè, abans, han sigut íntimes, espurnejants de foc). Però hi ha molts moments en què l’ull de la càmera no ens deixa veure sinó silenci —ens obliga que considerem aquest silenci—, el respir quiet de la vida, el sorollet de la noia que puja una escala de mà i deixa al descobert uns panxells incitants i un genoll rotund i pletòric; el so que fa la fornera en distribuir les barres en les paneres de l’expositor...
Jean-Louis és un bon noi, home d’ordre i de missa setmanal, que ha tornat al país convençut que, finalment, la seva carrera professional s’estabilitzarà i que ell està destinat a fer un bon casament. Té molt clar com ha de ser la noia amb qui es vol casar: rossa. Un amic seu, marxista i propens a la tabola, el convida a conèixer la bella Maud, que s’ha separat fa poc del marit. Es troben tots tres al pis d’ella, sopen. Allarguen la sobretaula, perquè estan bé i no estan disposats, encara, a donar per extingida la conversa. A fora, neva. Hi ha un moment en què Vidal, l’amic, s’acosta a la finestra i constata que, a fora, hi neva abundantment (és un abocar-se a la finestra que no té res a veure amb el d’Anjelika Huston a The Dead: el d’aquesta és una mirada al passat; el d’Antoine Vitez, l’actor que encarna Vidal, és una mirada al present i al futur immediat). En realitat, Vidal ha dut el seu amic a casa de Maud per una aposta: pretén que la bella bruna faci trontollar les fermes conviccions del catòlic estricte Jean-Louis, el jove enginyer que vol casar-se, peti el que peti, amb una noia rossa.
Maud no se’n sortirà. I això que, amb l’amic ja fora, tots dos van xerrant al llit d’ella. De tot: de filosofia, d’amants, de la vida en general, del destí. Suposo que molts espectadors ho deuen trobar insuportable. A mi, aquelles converses de tots dos al llit, aquelles mirades obliqües, em van semblar el súmmum de la sofisticació i del bon gust.
El cas és que, just l’endemà de la seva trobada amb Maud, Jean-Louis va a missa i hi coneix la rossa que ha estat esperant des de fa temps, hélas! La coneix, sí, personalment i bíblicament, i hi arribarà a tenir un parell de criatures. Nens que hereten de la mare el color rossenc dels cabells.
Rohmer encara complica una mica més el relat: la rossa ha tingut una delicada relació amb la morena que el càndid Jean-Louis no descobreix de seguida. Hi ha corrent de fons, en definitiva. Al cap d’uns anys (anys en què Jean-Louis i Maud no han mantingut el contacte), els dos protagonistes es troben atzarosament en una platja, un bell dia d’estiu. Maud va sola, magnífica com sempre. Jean-Louis i la seva dolça esposa carreguen estris de platja, i les dues criatures els estalonen. Les dones es miren, es reconeixen. Mon Dieu! Aquí Jean-Louis encara no ha caigut del cavall. No remenem el passat —deu pensar la seva dona rossa—, que encara prendrem mal.
La història em va atreure, com dic, des d’això que ara en diuen el primer visionat. M’agrada que sigui en blanc i negre, una pel•lícula tan francesa, tan o més francesa que les de Truffaut... (Si Rohmer l’hagués filmat en color, estic convençut que jo també l’evocaria en blanc i negre.) Segurament és el títol que més destacaria de l’autor, per bé que sóc un fan declarat de gairebé tot el que va firmar. Pretensiós o no, m’encanta Rohmer! Je l’adore!
Trintignant, un gran actor, me’l vaig trobar molts anys després en la tercera pel•lícula de la trilogia de Kieslowski, Tres colors. A Vermell, hi interpretava un jutge vell, retirat, que, amb un potent aparell de radioaficionat, escolta les converses dels seus veïns, els espia. Irène Jacob, la protagonista femenina, li ha atropellat el gos, que ara coixeja, i és per això que, també atzarosament, es coneixen aquests dos.
Hi ha una pel•lícula estrictament personal que va més enllà de la de Rohmer i la de Kieslowski: entre la primera, de l’any 1969, i la segona, del 1994, s’han escolat vint-i-cinc anys. Trintignant, l’home, ha envellit. Amb el llibreter Guillem Terribas parlem sovint de Rohmer i d’aquest magnífic actor, a qui l’assassí del seu gendre va matar, fa onze anys, la filla.
JORDI LLAVINA (El meu article sobre Éric Rohmer i la més immortal de les seves històries, Ma nuit chez Maud, per a la revista Eines, de la Fundació Irla:) 21.02.2014
Trailer de Ma nuit Chez Maud.
https://youtu.be/AKzDv3UAGI8
divendres, 17 de febrer del 2023
Las paredes hablan de Carlos Saura. Full de Sala Cinema Truffau
Títol original: Las paredes hablan
País: Espanya, 2023
Direcció: Carlos Saura
Guió: José Morillas, Carlos Saura
Gènere: Documental
Durada: 75 minuts
Idioma: castellà
Carlos Saura ja forma part de la història del cinema europeu.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Carlos Saura va néixer a Osca el 4 de gener de 1932. Els
seus pares estaven ben aposentats: La mare una reconeguda
pianista i el seu pare un prestigiós advocat. Tenia tres germans,
el més petit Antonio Saura, un reconegut pintor, que va influir
molt a Carlos Saura en la seva estimació, influència i curiositat
cap a l'art en general.
Carlos Saura, va començar en el món de la imatge a través de la fotografia i més endavant es va passar a la realització de documentals. Curiosament, el final de la seva vida artística, l'ha acabat de la mateixa manera. La fotografia l'ha obsessionat i l'ha tingut ocupat en els darrers anys, fent exposicions i alguna publicació i, cinematogràficament, els seus darrers films tenen molt de documentals i, per descomptat el darrer, que us oferim en el Truffaut, com homenatge i recordatòria d'aquest gran cineasta.
Carlos Saura, va començar en el món de la imatge a través de la fotografia i més endavant es va passar a la realització de documentals. Curiosament, el final de la seva vida artística, l'ha acabat de la mateixa manera. La fotografia l'ha obsessionat i l'ha tingut ocupat en els darrers anys, fent exposicions i alguna publicació i, cinematogràficament, els seus darrers films tenen molt de documentals i, per descomptat el darrer, que us oferim en el Truffaut, com homenatge i recordatòria d'aquest gran cineasta.
Carlos Saura, va començar a explicar històries, de la mà del
gran Elias Querejeta, amb un film de denúncia Los Golfos
(1960) que va obrir una manera diferent de fer cinema i va
seguir amb Llanto por un bandido (1963, amb Paco Rabal i
l'actriu italiana Lea Massari). Li va seguir La Caza (1965) que li
va donar el reconeixement del gran públic i l'entrada al cinema
internacional, pel fet que va rebre el premi al millor director
en el festival de Berlín. A partir d'aquest moment el treball
conjunt d'Elias Querejeta, com a productor i ell, és imparable.
També és el moment en què té com a parella sentimental
l'actriu Geraldine Chaplin, que a part de tenir una relació
tempestuosa, cinematogràficament va ser molt fructífera:
Pippermint Frappé (1967) amb un José Luís López Vázquez
totalment desconegut; El Jardín de las delicias (1970); Ana
y los Lobos (1972); La prima Angélica (1973); Cria Cuervos
(1975) amb una increïble Ana Torrent; Elisa, vida mía (1977)
amb un Fernando Rey esplèndid; Mamá cumple cien años
(1979). Aquesta va ser l'època més celebrada, premiada de
la filmografia de Saura, totes sota la mirada i la manera de
fer del productor Elias Querejeta i amb la Chaplin. Va ser una
època que Carlos Saura, d'una manera "entre línies" explicava
la realitat d'aquest país. Eren realitzades a la manera del
cinema francès, de Godard, Resnais o Truffaut. D'aquelles,
que popularment se'n deien complicades. Per altra banda,
en aquella mateixa època J.L. Berlanga, feia les mateixes
denúncies, però utilitzant la comèdia i l'humor negre. Saura/
Querejeta, eren els "intel·lectuals" i Berlanga, el "popular".
Amb el trencament amb Querejeta i amb la seva companya Geraldine, el cinema de Saura canvia i ja no té aquella força i aquella originalitat. Deprisa, deprisa (1980); Bodas de Sangre (1981); Carmen (1983)... i amb El Dorado (1988) un film molt ambiciós, que va costar molts diners i va ser un fracàs comercial. Amb Ay Carmela (1990) es va refer.
Amb el trencament amb Querejeta i amb la seva companya Geraldine, el cinema de Saura canvia i ja no té aquella força i aquella originalitat. Deprisa, deprisa (1980); Bodas de Sangre (1981); Carmen (1983)... i amb El Dorado (1988) un film molt ambiciós, que va costar molts diners i va ser un fracàs comercial. Amb Ay Carmela (1990) es va refer.
Las paredes hablan, la darrera aportació de Carlos Saura, es
va estrenar a Cáceres en una sola projecció el set de febrer
d'aquest any dins el cicle "Arte". El passat 14 de febrer es va
fer un altre passi.
Com he dit el començament, Saura acaba la seva història
cinematogràfica com la començà: amb un documental. En
aquest cas sobre pintura. Un recorregut per les diverses
expressions i maneres de pintar dels humans des de les coves
de la prehistòria fins ara. Sempre utilitzant les parets. El mateix
Saura condueix el documental, mostrant i parlant amb diversos
artistes com Barceló, Musa 71, Arsuaga, Dimitrova...
Carlos Saura, ja és història. I ens ha deixat bones històries.
Gràcies.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)