Que us vagi bé, amics: Israel i Jordi.

Ahir va ser un matí dolorós per a molta gent de Girona. Ens assabentàvem el mateix temps de la

Israel Aurell. Foto: Jordi S. Carrera

mort d'Israel Aurell, conegut per la seva feina de llibreter a la desapareguda Llibreria Cafè, que regentava la seva mare Marta Latorre; i del periodista i amic Jordi Vilamitjana. L'Israel, tot i la seva falta de mobilitat a causa d'un accident, ja fa anys, era un "paio" divertit, ple de vida i sobretot, molt optimista. Tot i alguns mals moment que va passar, era difícil trobar-lo baix de moral. En Jordi Vilamitjana era un personatge inoblidable per la seva manera de parlar, educada i mai amb to més alt del necessari. Intel·ligent i amb una ironia sempre acompanyada d'un somriure. Gran conversador, no semblava tenir mai presa, com li cal ser a un gran pedagog. I ell ho era.

Jordi Vilamitjana. Foto: Diari de Girona

En Jordi era un gran coneixedor de la nostra ciutat, de la seva gent, de les seves històries, tradicions. També era un reivindicador, positiu. I quan calia no tenia pèls a la llengua, tant amb els seus escrits com en les seves converses. Coneixia molt el món dels llibres, dels llibreters i de les llibreries. Alguna vegada que m'havia vingut a trobar o bé per parlar de llibreries o a fer-me una entrevista, quedava parat en adonar-me com n'estava de preparat i la informació que havia recollit, de vegades més que no pas la que li podia donar jo.

Va ser a ell, en Jordi, que vam escollir perquè fos un dels participants en l'acte de reconeixement que vam fer el Gremi de Llibreters al malaguanyat Pere Rodeja, llibreter de Can Geli. En Jordi durant els darrers 35 anys l'he tingut com a veí, per tant he pogut seguir les diverses etapes de la seva vida i, malauradament, la seva llarga malaltia, que la va portar amb optimisme i amb ganes de tirar endavant, tot i les anades i sortides de l'hospital. Hem seguit a través de les xarxes socials i en els seus escrits en aquest diari tot el procés de la seva malaltia. Hem seguit les seves ganes de viure, les seves ganes de comunicar-se, les seves ganes de treballar per Girona.

En Jordi pot marxar tranquil perquè, sens dubte, a través de la seva manera de viure, de treballar i lluitar per una societat millor, deixa aquest món una mica millor de com el va trobar.

Guillem Terribas. Publicat en el Diari de Girona 10.05.14

Més informació: http://www.diaridegirona.cat/girona/2014/05/10/mor-als-56-anys-el/668843.html

MODEST PRATS, un gran conversador.

Guillem, Fonalleras, Marquès, Modest, Domenech.

En Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. En Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre del 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre Les homilies de Medinyà,a la Residència Bisbe Sivilla, on ha estat, molt ben atès, fins al dia d'avui. Aquell dia, en Modest, que ja tenia la malaltia d'Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, una per una, totes les persones que van assistir a la presentació. Després d'aquell dia, que era molt important i desitjat, és va deixar anar i va començar la llarga agonia.

En Modest serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també com un gran conversador, un culer fins a les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.

Mentre recordo el meu Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, del carrer del Carme, a casa de la família Carbo. De quan va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena. De la Llibreria 22 i els anys que va estar de jurat en el Premi Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare, Enriqueta, i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè, batejat per en Lluís del Bar Neptú com un modesto (amb referència al ristretto), i el meu tallat descafeïnat. I la gent que amb els anys hi va anar passant. Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la, sobretot visitant esglésies. Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i el dia que finalment em va dir que tenia Alzheimer. Les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.

I ara en Modest ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi

Guillem, Fonalleras, Modest.

ha cregut. Que vagi bé.

Guillem Terribas, publicat en El Punt-Avui 31.04.14
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/729108-un-gran-conversador.html?cca=1

Mn. Modest Prats, gràcies

Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.

La nostra relació ve d'anys, de quan va ser rector a Vista Alegre. Ell va celebrar la cerimònia del nostre casament i amb ell he tingut molt bones històries i vivències relacionades amb la Llibreria 22, el Premi Just Casero.

En els darrers anys, quan el van nomenar rector del Mercadal, vivíem de costat, al carrer Cristòfol Grober i cada matí, després d'oficiar la missa de 9, em pesava a buscar per la Llibreria i anàvem a prendre un cafè ell, i un tallat descafeïnat jo. Amb els temps va ser un punt de trobada i de tertúlia amb una diversitat de gent tant de Girona com de fora.

En aquets anys he conegut un Modest molt humà, de vegades indefens; d'altres d'una seguretat admirable. També he viscut com s'ha anat apagant la seva veu, clara, forta i segura.

La seva mort, era en els darrers anys una mort anunciada i de vegades, fins hi tot desitjada, pel fet que ell se'n va anar fa temps, allà on viu el pare.

Descansa en pau Modest, t'ho mereixes. Nosaltres fa temps que et trobem a faltar.

Guillem Terribas, publicat en El Diari de Girona 31.04.14

L'adéu a un home savi

El món de la cultura, de l'Església i la societat civil acomiada avui Modest Prats capellà, filòleg i teòleg que deixa un llegat i un mestratge enormes

31/03/14 02:00 -

Modest Prats, durant l'entrevista que Salvador García-Arbós li va fer per Presència l'abril del 2009. Foto: JORDI SOLER.

1

Res no li era aliè, a aquest gran humanista de veu de tro, que embadalia els seus alumnes

“En el silenci, ell que havia estat el més xerraire del món, deia coses... ensenyava”

Modest Prats i Domingo (Castelló d'Empúries, 5-9-1936 – Girona, 29-3-2014) descansa finalment en pau. El qui va ser una de les ments més clares del país feia més de dos anys que estava prostrat al llit i sis anys afectat per la malaltia d'Alzheimer. Capellà i teòleg, filòleg i historiador de la llengua, gran lector i apassionat culer, entès en cuina i en la cultura italiana... res no li era aliè, a aquest gran humanista de veu de tro, que embadalia els alumnes, era un gran conversador i una de les persones més intel·ligents que ha parit mare.

De fet, la seva infància a Castelló d'Empúries li va marcar la vida. Tenia tres mesos quan el 1936 el seu pare va ser afusellat a Montcada, juntament amb un seu oncle. La seva mare, Enriqueta Domingo, originària d'Arànser, a la Cerdanya, el va encaminar cap al perdó. Amb deu anys acabats de fer va ingressar al seminari. Amb 23 anys va ser ordenat capellà. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar en teologia a la Pontifícia Universitat Lateranense de Roma. Va ser rector de les parròquies de Vista Alegre de Girona, de Medinyà i Vilafreser, on va romandre uns 25 anys, i finalment de Santa Susanna del Mercadal de Girona on avui, dilluns, a les 11 del matí, es farà la missa exequial en memòria seva.

Guillem,Comadira,Modest,Folch,Quim Nadal,
Pep Nadal, Castellet.

Modest Prats no va deixar mai de banda la seva feina pastoral, però des de bon començament va impartir classes al Col·legi Universitari de Girona, i va continuar fins a la seva jubilació, el 2001. Entremig, havia estat primer delegat de Cultura de la Generalitat a Girona, en temps del conseller Max Cahner. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i des del 2005, era membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i membre del Patronat Francesc Eiximenis. El 2009 l'Ajuntament de Girona li va atorgar el premi Athenea Persones.

Durant mig segle, Modest Prats va conciliar de manera exemplar les seves dues grans passions: la teologia i la filologia. Però sempre tenia temps per parlar de futbol i del Barça, o de participar en tertúlies radiofòniques de Catalunya Ràdio, on no li costava deixar petjada amb la seva capacitat d'explicar coses des d'un punt de vista molt diferent i singular.

Prats va assumir diverses responsabilitats en l'àmbit eclesiàstic, sense oblidar mai el seu compromís amb Catalunya i amb la llengua catalana, a través d'una intensa activitat intel·lectual. “Res no és innocent, en el món de les llengües. La paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant” va dir en la seva última lliçó a la UdG.

Només fent un breu repàs, des del 1960 fins al 1990 va ser professor de teologia del Seminari Diocesà. Del 1973 al 1976 va ser consiliari del servei universitari cristià del Col·legi Universitari de Girona. Del 1975 al 1981 va ser delegat del Secretariat Diocesà de Justícia i Pau. El 1995 va assistir al Concili Provincial Tarraconense per designació del bisbe de Girona.

Obra imprescindible

Era un gran conversador, però li costava posar-se a escriure. Si ho hagués fet, més probablement parlaríem d'un dels grans autors de la nostra llengua.

De la seva obra, en destaquen els dos volums imprescindibles de la Història de la llengua catalana (1982 (I) i 1996 (II)), que va escriure en col·laboració amb Josep Maria Nadal, amb qui va obtenir el Premi Lletra d'Or, el 1983. De fet, Nadal el tenia emplaçat a escriure el tercer volum però ja no s'hi van tornar a posar. Era una època en què ells dos i uns quants estudiosos més van convertir la Universitat de Girona en un centre de primer nivell dins l'àmbit de la filologia catalana.

El 1990 també va escriure, amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana en què, com era habitual en ell, es va mostrar clar i implacable, sense cap por al a veritat. També Política lingüística de l'Església catalana. Segles XVI i XVII (1995). El que es pot considerar el seu últim treball són les Homilies de Medinyà, un recull d'homilies, pensaments, exercicis i sermons publicat l'any 2011, coordinat pel pedagog Salomó Marquès i que es va presentar a la residència Bisbe Sivilla, envoltat d'amics, quan la malaltia ja li començava a fer estralls.

Abans, el 2009, va publicar Engrunes i retalls, unes 700 pàgines de textos dispersos sobre la llengua i la cultura catalana escrits al llarg de 40 anys, i que va recopilar el filòleg Francesc Feliu. També havia fet estudis sobre Baldiri Reixach i Jacint Verdaguer i treballs sobre l'Església Catalana.

Modest, Comadira, Guillem, Sunyer.

Elogis unànimes

“És l'home més intel·ligent que he conegut –comenta l'editor Xavier Folch– un mestre i un punt de referència sobretot amb qüestions relacionades amb la llengua i el país.” Folch va conèixer Prats a principi dels anys vuitanta. “Era un orador com n'hi ha pocs i parlava amb precisió, riquesa i contundència.” Pel que fa al seu llegat, destaca que quedaran els seus escrits “alguns, excel·lents sobre la història de la llengua” però lamenta que l'altra llegat, el de la conversa, “s'anirà esvaint a mesura que desapareguem els que el vam conèixer”.

Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, és un dels bons amics gironins que l'anaven a veure sovint, com el pedagog Món Marquès, o el llibreter Guillem Terribas i tants d'altres. Sunyer afirma que és de les persones que ha ensenyat més coses i més diferents –i a més gent. “Sempre ha fet la sensació que no feia cap esforç. Des del món de la cultura a Girona, d'una manera o altra la majoria hem estat marcats per la influència d'en Modest, sense fer aparentment cap mena d'esforç.” D'aquests darrers anys d'un silenci absolut, diu que “fins i tot en aquest situació ensenyava. Somreia, en funció del que deies. En el silenci, ell que havia estat el més xerraire del món, deia coses...”

Per l'historiador i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, és l'hora de fer balanç de tota una vida dedicada, per vocació, a l'església i, per vocació, a Catalunya, a la llengua i a l'estudi. “Tenia una personalitat cultíssima. Capaç de seduir amb la paraula i la intel·ligència ha marcat la vida de Girona, amb l'època de la revista Presència, amb els sermons, amb la feina pastoral, amb la seva participació en els grups. ”

Per Nadal, la seva gran personalitat va fer que la seva figura es perllongués més enllà de Girona, amb les seves amistats amb gent com els editors Xavier Folch i Josep M. Castellet, la seva relació amb els premis Bertrana, amb l'Església, amb el Concili Tarraconense... “Tot plegat confirma una personalitat brutal, indispensable per entendre la Girona dels darrers 30 anys. ”

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, recorda el compromís que Modest Prats va mantenir al llarg de la vida: “Des dels moments més complicats per la nostra cultura fins als darrers dies; va ser present en totes les batalles a favor de la nostra llengua. El seu rigor, la seva saviesa inabastable, la cerca constant que en l'excel·lència en totes les tasques va emprendre el van convertir en un dels intel·lectuals més destacats del país.”

(Informació elaboradora també per Xavier Castillón, Valèria Gaillard i Montse Frisach. El Punt-Avui 31.04.14)

Indrets de Girona

Girona és una gran ciutat. Hi arribem amb la intenció de conèixer-la ‘una mica millor’: descobrir històries de ordi Pons, director del Museu del Cinema; Narcís Reixach, president Manaies de Girona, i Guillem Terribas, llibreter i llibreter de la Llibreria 22.
cliqueu damunt Girona

El ‘bayón' del Núria. El meu cinema Paradís

L'antic cinema de Salt serveix de model per resseguir la prosperitat i la decadència de les primeres sales d'exhibició als pobles gironins.
Obert als anys vint al local de la CNT La Floreal i vinculat a la fàbrica Coma Cros, va viure els anys d'esplendor als seixanta, quan el van adquirir els germans Gubau.

El projeccionista Benet Ramió, a la cabina del Cine Núria,
als anys cinquanta. Foto: FAMÍLIA RAMIÓ PUIG.

Als anys cinquanta no hi havia cap cinema d'aquest país que no tingués alguna anècdota picant relacionada amb el bayón de Silvana Mangano. Era el moment fogós d'una pel·lícula més aviat insípida d'Alberto Lattuada, Ana (1951), que a l'Estat espanyol no arribaria fins al 1953 per fer la seva contribució a la millora dels ànims de la postguerra. Un dels primers projeccionistes del Cine Núria de Salt també explicava la seva: quan acabava l'escena en què l'actriu cantava allò de “Ya viene el negro zumbón bailando alegre el bayón”, escampant per la pantalla un exuberant remenament de pits i malucs, per aclamació popular havia d'aturar la cinta i passar una altra vegada aquell tall ja més que trossejat davant la platea embadalida. Benet Ramió, l'electricista de la Coma Cros que es desdoblava els diumenges en pacient projeccionista, és un bon exemple dels orígens de les sales d'exhibició de poble, sostingudes per operaris anònims com ell, o com el seu ajudant i després successor, Enric Padrés, que per un jornal de 150 pessetes al mes portaven a un poble que el 1950 no arribava als 6.000 habitants la fascinació per les mars del sud, els capitans intrèpids o el famós “bayón de Ana”.

Al mateix local del Núria al carrer Major o en algun d'adjacent (els canvis de nom i numeració del carrer sembren confusió), ja hi havia hagut en temps del cinema mut –més o menys a l'època que Ricard Gubau Cos, un dels pioners de l'exhibició a Girona, comprava una fabulosa pianola a Alemanya fart que el pianista li arribés sempre tard– alguna temptativa d'obrir-hi un cinema, però del cert només se sap que el saló havia estat fins al 1936 la seu del centre cultural obrer de la CNT, La Floreal, on a més de mítings, balls i representacions teatrals, des del 13 de gener de 1932 s'hi feia també cinema, segons el padró de contribució industrial facilitat per l'arxiver de Salt, Frederic Mayol. Al cap d'un any, ja s'havia proveït d'un dels equips més moderns del moment: un projector sonor de la marca italiana Pionifilm, que distribuïa en exclusiva a tota la península Ràdio Magaldi de Girona. El trasllat dels anarquistes a unes noves dependències al Veïnat, al començament de la guerra, va alliberar l'edifici del carrer Major, fins que el 1939 va ser adquirit per la Coma Cros per continuar-hi projectant cinema per a l'esbarjo dels treballadors. Molts encara s'hi referien com “el cine de La Floreal”, identificació incòmoda que els patrons de la fàbrica, Lluís i Joan Coma-Cros Cazes, esquivarien el 1945 batejant-lo com Cine Núria, en honor de la dona del segon, Núria Raventós.

Tot i que als seixanta es va reformar i ampliar, aquell 1945 tenia 324 localitats, la meitat de general i l'altra, de butaca, i l'entrada costava 2 pessetes. Ja llavors, de la programació se n'ocupaven els germans Esteve i Lluís Gubau Massana, fills d'aquell Ricard de la pianola que havia sobreviscut a la primera gran crisi de la indústria amb el pas del mut al sonor a finals dels anys vint. Molts exhibidors van haver d'hipotecar-se per renovar la maquinària, que en tot cas continuava presentant greus problemes de sincronització entre el so i la imatge. Els Gubau, fidels a la marca OSSA, de fabricació espanyola, tenien en propietat els cinemes d'Anglès i Breda però eren els proveïdors de la major part de les sales gironines. El fill d'Esteve Gubau, Ricard, que va entrar de ben jove al negoci fent també de porter i acomodador al Núria, recorda els viatges a Barcelona amb el pare per negociar amb les grans productores el lloguer de les pel·lícules: “Eren totes al carrer València. Ens fèiem un fart de regatejar el preu i els percentatges, i en acabat anàvem a fer un mos en una fonda que es deia Marcelino Pan y Vino.”

Era el temps del detergent Blancol, la xocolata Batanga, les motos Narcla, els aparells de ràdio Zenith i els inacabables programes dobles del diumenge a la tarda, amb l'inevitable No-do entremig. Però com quasi totes les sales d'exhibició de poble, el Núria continuava fent funcions de centre cívic: el quadre escènic del Patronat Artístic Recreatiu hi estrenava obres de teatre, Salvador Sunyer hi recitava els seus primers poemes, Acció Catòlica hi celebrava les seves assemblees, s'hi presentava la coral Flor de Maig, i el juliol de 1958 s'hi homenatjava els jugadors d'hoquei de la Coma Cros, que acabaven d'ascendir a la divisió d'honor. El cinema, però, s'hi anava fent lloc com l'activitat principal. El 1961, l'any abans que els Gubau es decidissin a comprar el negoci a Lluís Coma-Cros, que en conservava la titularitat a nom de la societat immobiliària Perseo, la pel·lícula més vista, amb 19.000 espectadors en només tres dies, va ser La violetera. Amb el descobriment, als anys setanta, del públic juvenil, que faria llargues cues cada diumenge a la tarda per veure les arts marcials de Bruce Lee o èxits grotescos com ara El escarabajo más loco del mundo, al voltant de les aventures d'un Volkswagen, el Núria va tocar el cel per última vegada. Des de 1969, va ser també el recer de les sessions de cineclub de l'Afic, que dedicarien fins i tot un cicle als països socialistes, i per la festa major encara s'hi programaven balls. El 1985, però, la decadència era tan evident, que va abaixar la persiana. Durant un temps, els Gubau van llogar el local a una empresa recreativa que hi va obrir fugaçment una sala de bitlles. Des del 2003 és la seu de la biblioteca infantil i juvenil Massagran.

Rere la pantalla.

Benet Ramió, Enric i Joan Padrés, Joan Masferrer, Josep Gelada o Assumpció Bover són alguns dels treballadors que van fer possible l'èxit del Núria, a més d'Esteve Gubau, portant els rotllos d'un poble a l' altre amb el Quatre Llaunes.

Eva Vázquez , publicat en El Punt-Avui 16.03.14

* El Cinema Núria va ser el meu cinema Paradís. Tot el que explica la Eva, ho vaig viure uns anys abans que ho compressin el germans Gubau i alguns anys després. El Sr. Benet Ramió, en "Benitu" vivia al costat de casa, el carrer Hernán Cortes de Salt i apart de lampista, un gran lampista, tenia una petita botiga on hi anava a comprar les bombetes "Osram" de 15 wats. Tot un mon de fantasia i d'esperança ens portava el nostre cinema Núria, el dels programes dobles (la bona i la dolenta) amb els NO-Do al mig. Els germans Pedrés, la Senyora Assumpció i el Sr. Bota, tot l'equip que setmana darrera setmana i diumenge rere  diumenge ens feien més agradable aquells anys en  blanc i negra,. Sort de les pel·lís en color.

Guillem

THE LAST PINTURE SHOW. En record d'Innocenci Bañuls

The Last Picture Show. Aquest és el títol original de la pel·lícula de Peter Bogdanovich que entre nosaltres es va titular La última película (USA, 1971), protagonitzada per Jeff Bridges, Ben Johnson, Cybill Shepherd i Timothy Bottoms.

La pel·lícula ens explica la història crepuscular d'un petit poble fictici de Texas, als anys cinquanta, on aparentment no hi passa res però on s'entrecreuen diverses històries de l'Amèrica profunda. Una de les històries és la del jove Sonny, en plena vida i amb un futur insegur però amb ganes de participar-hi; i la del propietari del bar, del restaurant i de l'únic cinema del poble, anomenat Sam el Lleó, que ja és al final de la seva vida, com el seu cinema, que ha de tancar per l'arribada de la televisió. Precisament, aquesta pel·lícula va ser l'última que es va projectar al Cinema Orient, que era al carrer de la Rutlla i que, de fet, era l'últim cinema de barri que quedava a Girona, després que anys enrere havia tancat el Cinema Familiar, del barri del Carme.

Fa uns dies, escrivia sobre la desaparició de dos personatges molt lligats a la vida cinematogràfica gironina, l'Esteve Gubau i en Ramon Regàs. Ara, amb tota l'admiració i el record, escric sobre la desaparició d'un altre personatge molt lligat a la història del cinema a Girona, la de l'operador i més tard encarregat del cinema Albèniz Innocenci Bañuls, que va morir diumenge passat amb 91 anys.

En Cenci, o el Sr. Bañuls, com era més conegut, va estar entre pel·lícules tota la seva vida. Només uns dies d'agost ho deixava per anar a “jugar” al mar de Llançà, amb la seva dona, la Nuri. En Cenci i la Nuri eren com “els vells amants” de la cançó de Serrat. El Sr. Bañuls va començar a treballar al desaparegut Teatre Cinema Ultonia, per anar, pocs anys després, al Cinema Albèniz, d'on va acabar sent l'encarregat i, també, als desapareguts cinemes Gran-Via i Coliseu. El Sr. Bañuls va viure, pràcticament, tota la història del cinema a Girona. De la precarietat de projectar pel·lícules inflamables, amb carbons, a la majestuositat del 70 mm i de l'estereofonia. Els darrers anys estava internat en una residència i no ha conegut el revolucionari digital. Moltes vegades mostrava orgullós el seu carnet, facilitat pel sindicat franquista, d'operador.

Li agradaven les “bones” pel·lícules, les d'abans, tot i que algunes d'ara també li interessaven. Ara bé, a part de les seves preferències particulars, ell sempre deia que les pel·lícules bones eren aquelles que tenien èxit de públic.

Recordo que quan van tancar el cinema Albèniz per fer-hi el multisala, li vaig consultar què li semblava aquella renovació i destrucció del teatre cinema més gran de Girona. Em va dir que era millor fer-hi les noves sales que no pas veure'l buit i decadent, que li feia més pena aquella solitud que el futur amb les nou sales noves. Ell mateix em va ensenyar il·lusionat hores abans de la inauguració totes les sales. I estava content. També era el seu cinema.

Amb la desaparició del Sr. Bañuls, igual que en la pel·lícula de Peter Bogdanovich, s'acaba una manera de fer cinema, de projectar el cinema de cada dia a Girona i a molts indrets de les nostres comarques. Els operadors com ell desapareixeran i amb el digital els projeccionistes seran més uns entesos en informàtica que no pas uns operadors. Ja no s'hauran d'empalmar les bobines ni caldrà estar a l'aguait per si la cinta està ben col·locada, ni tota l'artesania de projectar cinema, ni les cabines plenes de retalls de cel·luloide.

De totes maneres, el cinema és viu. El Sr. Bañuls només ha passat la seva darrera pel·lícula.

Guillem Terribas Roca Publicat en el Punt-Avui 25.02.14

(*) President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Salt es rendeix al compromís humanista i alegre de Sunyer

L'acte inaugural de la celebració instituïda en honor de l'exalcalde reuneix centenars d'amics, veïns i personalitats.
L'homenatjat fa una crida a defensar la llengua i a exercir el dret a decidir.

Feia quasi dues hores que escoltava com parlaven d'ell, però quan Robert Fàbregas, comissari de l'Any Sunyer, finalment el va cridar a l'escenari amb un “Som-hi, Salvador?”, va reaccionar amb la mateixa placidesa amb què els saltencs s'han acostumat a veure'l sortir de casa seva en direcció a les Deveses o el Reremús, amb la diferència que ahir va haver de fer el curt passeig des de la seva butaca fins a l'escenari davant tot un teatre dempeus aplaudint fervorosament el seu exalcalde, el seu vell mestre, el seu poeta, el seu veí, el seu amic. L'home de família, també, com van recordar als presents Nina Sunyer i Carmina Daban, les seves nétes, quan van interpretant una cançó de Nadal “encara que no toqui, però és que a l'avi li agrada molt”.

 Salvador Sunyer acompanya a l'escenari la seva esposa,
Maria Carme Bover, en un dels moments més aplaudits
de l'acte d'homenatge d'ahir al Teatre de Salt
 Foto: JOAN SABATER.

“Un home de fidelitats fondes”, l'havia definit en la seva intervenció l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que recordava que l'any 1963, refugiat a Girona, quan havia demanat “qui és que guarda aquí la casa?”, li havien respost que en Sunyer, és clar. Al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no havia tingut ocasió de tractar tan sovint l'homenatjat, el va sorprendre descobrir que “l'humanisme que impregna el conjunt de la seva acció” es distingís, a més, per una insòlita alegria. Aquest element joiós, aquesta felicitat que irradia tota l'obra política, social, cultural, literària i humana de Salvador Sunyer i Aimeric, és un dels trets distintius que més van subratllar les personalitats convidades a glossar la seva trajectòria en l'acte inaugural de l'Any Sunyer, instituït per homenatjar un dels saltencs més estimats de la història del municipi amb motiu del seu norantè aniversari. “Ets un privilegiat”, va fer-li notar l'exdelegat de Cultura a Girona, Joan Domènech: “No tots els pobles saben reconèixer els seus homes de bé.” També l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal, que no va poder assistir a l'acte però va voler fer-s'hi present enviant-hi un escrit d'adhesió, s'havia referit a “la bondat que Sunyer propaga”, a aquest seu “somriure amable”. Ben mirat, l'amic Miquel Berga, que va compartir-hi vuit anys de política municipal, ja havia assegurat que “si a Girona tenen una Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer”. La comparació no pretenia ser graciosa, sinó subratllar sobretot “la dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria”, en què s'ha hagut de debatre sempre la gent de Salt, i posar de manifest que, “enfront del poderós, el petit ha de recórrer a la imaginació”, lliçó que, va afegir Berga, “potser serviria per parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya”. El mateix Sunyer no podia estar-hi més d'acord, perquè quan van donar-li la paraula, i després d'invocar el seu passat de mestre de català per continuar inculcant que “nosaltres som i fem la llengua“, va voler satisfer “el caprici” de llegir el poema Sobirania, en què parla d'un “ocellet que vol ser lliure”, d'un poble que vol ser “senyor i sobirà del seu estat”, i que va fer que una part del públic s'alcés cridant “Independència”.

Fàbregas, al principi de tot, en un discurs ple de referències cultes a Homer, Schlegel, Hofmannsthal o Novalis, havia comparat Sunyer amb Orfeu, “el poeta que obté de les profunditats els coneixements secrets que el fan únic i indispensable”. L'escriptor Antoni Puigverd va situar aquest saber ancestral en el profund coneixement de la tradició popular, que “s'expressa amb claredat i lleugeresa, amb gràcia i musicalitat”, i que remet a un dels elogis més repetits al llarg de la nit: Sunyer representa aquell que “ha sabut guardar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa”. Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau, va recordar els anys que van coincidir al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que l'alcalde saltenc va acceptar de presidir i al qual “va donar una empenta extraordinària”. Mossèn Joan Riu, al seu torn, va evocar l'experiència compartida a La Pastera, i Josep M. Oliveras, el primer cap de Protocol de l'Ajuntament de Salt sota l'alcaldia de Sunyer, va aprofitar per presentar l'espai que la pàgina digital Lletra, de la UOC, dedica des d'ara al polític i poeta saltenc, des d'on es pot visionar una conversa entre Sunyer i Josep M. Fonalleras que s'afegeix al documental presentat ahir per Manel Bayo i Joan Cortés.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.02.14  

* En el meu llibre  "Demà serà un altre dia" (Ara Llibres 2007) vaig escriure sobre Salvador Sunyer i Aimeric:

"També en aquella època vaig assistir a les primeres classes de català d’una manera clandestina i d’estar per casa, al local de la parròquia. N’era el professor en Salvador Sunyer i Aimeric, pare d’en Salvador Sunyer i Bover, ara home clau del teatre a Catalunya, director del Festival Temporada Alta i amic meu d’una generació més jove que la meva. En Sunyer pare, que és un home senzill i savi, ha estat un dels grans ensenyants del català a la zona de Girona, on moltíssimes persones han après a escriure la nostra llengua gràcies a ell. Recordo que en aquella època sempre tenia algun llibre a les mans i anava a treballar a peu a Girona, a una farmàcia de la plaça del Marquès de Camps on també treballava en Lluís Mateu. No anava mai sobrat de diners, perquè tenia molts fills per alimentar i educar. Ens feia classe un cop a la setmana i ens cobrava un duro al mes. Érem una desena d’alumnes i seguíem el llibre Signe. Anys més tard, es va dedicar a la política. Va ser senador per l’Entesa, diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Salt, sempre pel PSC, però conservant la seva independència. Li tinc un gran respecte i una gran admiració. Va ser a ell a qui vaig demanar que corregís la invitació a la inauguració de la Llibreria 22." 

I més endavant i afegia:

"Durant un temps, hi va funcionar el grup de teatre La Pastera, que va muntar obres que no els havien deixat representar al patronat parroquial. Amb aquest grup vam estrenar un espectacle clandestí sobre poemes de La pell de brau. D’aquesta manera vaig sentir parlar per primera vegada d’en Salvador Espriu. En Salvador Sunyer ens va instruir i ens va fer entrar en el món del poeta de Sinera. El primer cop que vaig anar a veure una obra de teatre a Barcelona va ser amb els companys d’aquest grup. Vam anar al teatre Romea a veure el primer muntatge que va preparar en Ricard Salvat de Ronda de mort a Sinera. Tot una experiència.". 

Salvador Sunyer ha estat, és i serà un refernt per a molta gent de Salt. També de Girona. També de Catalunya. Els que tenim la sort de tractar-lo, mai li podrem agraïr els conexements compartits, el catalanisme, la bondat, la solidaritat i les ganes de viure que desprent.
Visca l'any Sunyer.

Guillem Terribas 02.02.14.