Demà serà un altre dia.

dijous, 31 de juliol del 2025

La gran comèdia francesa de l’estiu que ningú es vol perdre al Truffaut: TRES AMIGAS

«Tres amigues», una història al pur estil Woody Allen sobre aprendre a estimar i deixar de fer-ho del director Emmanuel Mouret, apunta a ser un dels grans èxits del cinema independent i ja cala fort entre el públic de la sala gironina.
Cada estiu les grans sales de cinema acullen les estrenes de macroproduccions esperadíssimes pel gran públic. Enguany mateix és fàcil fascinar-se amb els dinosaures de Jurassic World o la història de Superman. No cada estiu, però, alguna pel·lícula de cinema independent aconsegueix cridar l’atenció del públic com per competir amb les superestrenes i colar-se a la llista de les deu pel·lícules més vistes a l’Estat. Això últim és justament el que va aconseguir dimarts Tres amigues en el reconegut rànquing de Comscore. El mèrit és extra per haver-ho fet només des de trenta-vuit sales. Una d’elles, el Cinema Truffaut, on ja se sap que tenen bon ull.
Tres amigues és a Girona des de la seva estrena divendres passat i a partir d’aquest divendres es programa tres vegades al dia. És una comèdia francesa d’aquelles divertides però punyents que tant agraden al públic català. El director Emmanuel Mouret proposa una història sobre l’amor i desamor en què Joan aprèn a deixar d’estimar el seu marit Victor mentre la seva amiga Alice la conforta explicant que mai ha tingut passió per Eric, la seva parella. Alice no sap, però, que l’amiga que tanca el trio, Rebecca, és l’amant d’Eric. «Per a mi, és de les millors pel·lícules d’aquest any», assegura Carles Ribas, coordinador del Truffaut, «és fresca i recorda les grans pel·lícules de Woody Allen com Hannah y sus hermanas». «És obvi que és una gran pel·lícula», insisteix, i entre els assistents, ningú ha pogut dur-li la contrària.

Poca gent al públic de la sessió de les 16.00h sabia que estava davant una de les sorpreses de l’estiu. Concepció Montgó i Xavi Juscafresa, habituals de la sala, tenien pensat anar a veure Diamanti aprofitant el dia de l’espectador, però van sortir ben satisfets de la seva tria. Al matí, tot llegint crítiques, la van trobar «interessant», i no van saber esperar-se.
Acabades les dues hores del film, s'han creuat amb qui entrava a la sessió de les 18.30h. Entre aquests assistents tampoc hi havia massa gent al cas de la «sorpresa encantadora» que Ribas afirma que s’estan enduent al Truffaut i a totes les sales que han programat el film, però de nou la bona crítica era el motiu de la tria. Així ho afirmava Raquel Solà, que també admetia que el cinema va molt bé «passar la tarda amb aquesta calor!». El seu marit, Josep Maria Flores, es va deixar recomanar («he de ser sincer»), però fent un cop d’ull al tràiler va veure que «pintava bé». 
Totes dues parelles són amants de les comèdies franceses, un cinema que funciona molt bé a Girona i a Catalunya, com ratifica el coordinador del Truffaut: «Sempre saps que tindrà públic, però en aquest cas ha sigut des del primer dia que es va estrenar», diu Ribas, i això que era un divendres d’estiu, que sol ser un dia fluix. «Ja vèiem que passava alguna cosa», afegeix. Encara no sap dir, és clar, si la bona rebuda es mantindrà els propers dies i setmanes, «però presagiem que bé». 
El torn del «boca-orella» 
Ribas creu que és una pel·lícula «de boca-orella» i el públic amb qui va parlar Diari de Girona admetia que tenia pensat recomanar el film a amics i familiars. El director Emmanuel Mouret proposa pel·lícules «amb el fil conductor de la comèdia i el drama romàntic i sap barrejar molt bé els gèneres, amb una gran capacitat de dirigir actors (aquí, India Hair, Sara Forestier, Camille Cottin, Grégoire Ludig, Damien Bonnard o Vincent Macaigne) i sobretot de filmar», explica Ribas. Després de veure Tres amigues tan sols caldria afegir-hi l’aplaudiment per la música que constantment acompanya el ritme de l’escena.
Lluc Peric Pérez, Diari de Girona 16.07.2025

JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas



El Dilema
Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...
En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.
Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.
Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.
Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dilluns, 14 de juliol del 2025

PETONS MATINALS. Primera part 2025


Imatges de petons, la majoria cinematogràfics, que cada dia de cada son penjats en el Facebook d'en Guillem Terribas. Del primer de gener al 30 de juny de 2025