PETONS MATINALS * I part 2024

 Petons matinals que cada dia penjo en el "Face" per donar el bon dia al personal. Primera part. Primer semestre. Gener / Juny 2024.

Guillem Terribas.

Cinema i autocinema al GEiEG

Foto: G;T;R

El cinema Truffaut és un equipament de l’Ajuntament de Girona que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que presideix Guillem Terribas i que està allotjat a l’equipament cultural el Modern, és a dir a l’antic cinema Modern de Girona. El Truffaut programa pel·lícules en versió original i se’n surt. La gènesi original cal buscar-la l’any 1990 en l’oferta de l’empresari Narcís Agustí, content per un premi que havia rebut a nivell dels crítics del país, que va oferir als crítics de cinema gironins que programessin el que volguessin durant una setmana al desaparegut cinema Catalunya 3. Va ser un èxit que es va repetir l’any següent de tal manera que els crítics, que llavors eren bàsicament els que estaven lligats als dos diaris de la ciutat i a les emissores de ràdio, van proposar fer la programació durant tot l’any. No va ser possible. Però el 1992 va sorgir la oportunitat de programar entre setmana i en hores de vespre-nit a la que fins llavors era la sala X del Modern, i es va fer rebatejada com a cinema Truffaut. I allà, d’acord amb els empresaris, van començar a programar pel·lícules en versió original, de manera que poc després la sala segona ja era només per a ells. Amb les obres del Modern el Truffaut va ser acollit després pels cinemes ABC de la plaça Jordi de Sant Jordi, de l’empresa Regàs, que tenia Josep Maria Pallàs de programador, i allà van estar mentre van durar les obres al Modern, on van tornar i estan instal·lats perquè van guanyar, ja constituïts legalment, el concurs per a la gestió. El cinema Truffaut, que forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas, és també la seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona.

El motiu d’aquest article és que el col·lectiu va col·laborar amb l’Ajuntament en la programació i la presentació del cicle de cinema al carrer Truffaut d’Estiu, que es va celebrar durant anys a la plaça Josep Pla de Girona. Fa temps l’experiència va acabar per diverses raons, entre les quals, les burocràtiques. Però aquest any han tornar les sessions de Cinema a la Fresca. I ho fan en col·laboració amb el GEiEG, a les instal·lacions del Grup de Sant Ponç i de Palau-sacosta. La setmana passada, el dia 2, es va celebrar, amb èxit d’assistència, la primera sessió amb la projecció de Saben aquell, la pel·lícula de David Trueba amb gran interpretacions sobre la vida d’Eugenio. I demà, dia 9, a les deu del vespre, la segona pel·lícula a Sant Ponç. S’hi podrà veure Sis dies corrents, de la directora Neus Ballús, on s’explora, en clau de comèdia, els perjudicis en les relacions humanes, on es barreja ficció i realitat i es retrata la vida de treballadors d’una empresa de lampisteria i electricitat.

I torna també l’autocinema a la fresca, per veure cinema des del cotxe. El GEiEG i el Truffaut repeteixen iniciativa. Serà el dimarts dia 16, també a partir de les deu del vespre, al complex del GEiEG a Palau, al camp de llançaments. Ho podran escoltar per una freqüència per la ràdio del cotxe, però també per uns altaveus per a tots aquells que hi arribin en moto, bicicleta o patinet. Allà s’hi programarà Mad Max: Furia en la carretera. Ah, i totes les

projeccions són gratuïtes i obertes al públic.

JORDI GRAU, "Mirades" publicat en el Punt/Avui el 08.07.2024 

Dos grans escriptors de diaris: Miquel Pairolí / Manuel Cuyàs.

Fa tretze anys, de bon matí d’un 6 de juliol, en Guillem Terribas em trucava per donar-me la trista però esperada notícia de la mort d’en Miquel Pairolí. Demà farà ja tretze anys de la seva desaparició física i encara trobo a faltar el seu article diari on passava revista a l’actualitat però també a tantes altres coses més; llegir-lo s’havia convertit en una necessitat diària. Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955) va morir jove, amb 55 anys, quan li restaven les millors planes per escriure, tot i que el nivell de les que ens va deixar, al diari, a les seves novel·les, als assajos literaris, als dietaris i les biografies que va escriure, és d’un alt valor literari, com li ha reconegut la crítica. Queden els seus llibres, que agafen pes literari amb el pas dels anys i que, com sempre que escric sobre en Miquel, els animo a llegir. Ell, com tants, però més que ningú, va patir allò de la frontera mental de la Tordera i essent un gran escriptor va haver de passar per ser “un gran escriptor gironí”.

Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Foto: R. Esteban 

Pensar en Miquel Pairolí em porta sempre inevitablement a Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020). Va ser també una patacada, la seva mort en plena pandèmia, perquè tots esperàvem que el trasplantament de medul·la aniria bé. No va ser així. També trobo a faltar el seu article diari. Quan en Miquel Pairolí es va trobar malament i només podia escriure tres dies a la setmana, li vaig demanar a en Manuel Cuyàs que ocupés el seu lloc. Després, quan en Miquel va publicar el seu mític Teló, el darrer article, en Cuyàs el va substituir. Era un risc, perquè en Pairolí tenia un públic fidel, era un analista fi de la situació, seriós però irònic i amb una mala llet que no necessitava paraules gruixudes. Però va ser un encert. En Manuel era radicalment diferent: era divertit, irònic, punyent. Podia semblar més superficial, però no ho era. Són dos dels grans escriptors de diaris que ha tingut aquest país, lamentablement morts massa joves.

He dit escriptors de diaris. Els dos van fer de periodistes i eren molt bons, però eren alguna cosa més que periodistes a la recerca de la notícia, tot i que ho feien. Eren escriptors, excel·lents columnistes. En Miquel excel·leix en els seus Dietaris que ha reeditat Editorial Gavarres. En Manuel va triomfar com escriptor de les Memòries de Jordi Pujol, amb el seu llibre biogràfic El nét del pirata, els seus llibres de temàtica mataronina i els seus article ara recollits a El Mataró de Manuel Cuyàs. Un altre cas en que no ser barceloní el va perjudicar massa.

Eren diferents, però molt bons. En Miquel va estudiar Filologia i en Manuel Història. Van donar classes com a mestres de català. El de Quart era reservat i es va tancar a Palol d’Onyar, per fer obra. En Manuel no parava de córrer tertúlies perquè era el tertulià perfecte, sempre irònic, sempre sortia amb un ciri trencat, sempre protagonista, a L’Oracle o amb en Grasset al 3/24. Eren bons en tot, però eren uns columnistes excelsos. Encara ara penso què escriurien sobre la situació del país i m’ho puc imaginar. Segur que es farien llegir i, a la seva manera, ens farien pensar. Els trobo molt a faltar: L’Escaire d’en Miquel. Els Vuits i nous d’en Manuel.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt/Avui 05.07.2024

FUERA DE TEMPORADA, full de sala del Cinema Truffaut.

FUERA DE TEMPORADA
(Hors saison) França, 2023
Direcció: Stéphane Brizé
Guió: Stéphane Brizé, Marie Drucker Intèrprets: Guillaume Canet, Alba Rohrwacher, Sharif Andoura, Lucette Beudin Durada: 115 min
Gènere: drama
Idioma: francès
Data d’estrena: 05/07/2024 

UN HOME I UNA DONA

Amb un començament totalment tranquil, sense presses, predominant el blanc, el protagonista d’aquesta història entra en un hotel/balneari, que està situat en un poble petit de la costa oest del nord de França. No gaire lluny de París, que és on viu el nostre protagonista. La recepcionista de l’hotel, en silenci, només se sent el soroll del teclat de l’ordinador, està omplint la fitxa del nostre protagonista, que en contrast amb el blanc predominant en tot l’entorn, porta un abric fosc, els cabells foscos i la barba curta, també fosca. La recepcionista una vegada omplerta la fitxa i d’explicar-li alguns detalls de l’hotel, li dirà, a escala personal, que és una gran fan d’ell i que ha vist totes les seves pel·lícules. És així que sabrem que el nostre protagonista és un conegut actor de cinema i que es diu Mathieu (interpretat per un convincent Guillaume Canet). 

Enmig de silencis, del color blanc, acompanyat de persones ja de certa edat, sabrem que l’actor ha deixat la companyia de teatre enmig dels assajos d’una obra que s’havia escrit i es representava per a ell, ja que era la primera vegada que actuava en una obra i en un teatre. Desolat, deprimit, amb un senti de culpabilitat... sol, passa les hores, fins que un dia rep una nota.

En aquest poble, gris, humit, amb un mar nerviós i amb molta boira i humitat, hi viu una antiga amiga, que va ser més que una amiga. Ella, que es diu Alice (molt ben interpretada per l’actriu italiana – que en un dels diàlegs fa broma sobre el seu accent- Alba Rohrwacher, que entre altres films va participar en la reconeguda pel·lícula italiana Lazzaro felice, dirigida l’any 2018 per la seva germana Alice Rohrwacher) viu feliç, té una filla, toca i ensenya piano i viu feliçment casada amb un metge que es diu Xavier, i no és català. Ell, actor famós, viu bé, té un fill i està feliçment casat amb una coneguda periodista de televisió. I doncs, per què passa el que passarà?
Stéphane Brizé, cinquanta-set anys i director entre altres del film Un mundo nuevo (2021) agafa aquesta delicada història i ens l’explica sense presses, agafant-se el seu temps, mirant molt de prop les reaccions dels dos protagonistes, utilitzant primers i primeríssims plans. I per fer-ho no s’inventa res, no fa coses estranyes amb la càmera i el muntatge, utilitza les velles i efectives claus per explicar aquesta romàntica història d’amor.
Fuera de Temporada és un film íntim, que sap mantenir l’equilibri d’aquesta història d’amor sense caure en el ridícul. És clar, que aquest fet, tot s’ha de dir, s’aconsegueix amb el bon afer dels dos actors que es compenetren i es creuen la història i la fan creïble, agradable i fins i tot aconsegueixen que no es noti (tant) de què és un pèl lenta.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Cinema Truffaut.

Girona torna a tenir cinema a la fresca gràcies al Truffaut i el GEiEG

Les dues entitats amplien la seva col·laboració programant dues projeccions obertes a tothom i gratuïtes a l’aire lliure, i fent també una sessió d’autocinema, a Palau.

Aquest estiu, Girona tornarà a tenir Cinema a la Fresca. Seran tres sessions, dues a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç i una tercera, d’autocinema, al complex de Palau.

La iniciativa sorgeix de la col·laboració que l’entitat i el Cinema Truffaut mantenen durant els mesos d’estiu, oferint avantatges als socis i sòcies, coincidint amb el cicle de reposicions, i que ara s’amplia amb una programació de projeccions a l’aire lliure, obertes a tothom i amb entrada gratuïta. 

La primera sessió tindrà lloc demà dimarts, 2 de juliol, a les instal·lacions de Sant Ponç, a partir de les 22 h amb la projecció de Saben aquell, pel·lícula dirigida per David Trueba i interpretada per David Verdaguer i Carolina Yuste, que relata els inicis de l’humorista Eugenio.

El cicle seguirà dimarts, 9 de juliol, amb Sis dies corrents, una comèdia romàntica catalano-francesa dirigida per Neus Ballús i protagonitzada pels treballadors d’una petita empresa de lampisteria i electricitat de les afores de Barcelona.

La programació es tancarà dimarts 16 de juliol amb una sessió d’autocinema al camp de llançament de les instal·lacions del GEiEG de Palau, amb la projecció de Mad Max: fúria en la carretera. Tothom i serà benbingut.

El GEiEG de Sant Ponç ja havia acollit dues projeccions de cinema a la fresca l’any 2001 i el cinema Truffaut ja havia impulsat sessions d’autocine fa uns anys.

Per altra banda, més endavant s’anunciaran els títols del cicle de reposicions d’estiu que es projectaran al Truffaut durant el mes d’agost que, en aquest cas, els socis i sòcies del club esportiu gironí disposen de dues entrades gratuïtes.
Jordi Camps, publicat en el Punt Avui 02.07.2024

La novel·la «Aterratge» d’Eva Piquer guanya el premi literari Setè Cel

El guardó, dotat amb 3.000 euros, és l'únic que té en compte lectors i bibliotecaris en la decisió final.

Eva Piquer. Foto: Catorze. 

La novel·la Aterratge, d’Eva Piquer –fundadora i directora de Catorze–, ha guanyat el 18è premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada en català durant l’any 2023. Dotat amb 3.000 euros, aquest guardó està impulsat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Salt en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona. El Setè Cel és l’únic premi literari català que té en compte els lectors i els bibliotecaris en la decisió final. El premi es lliurarà l’11 de juliol a la biblioteca Iu Bohigas de Salt, a quarts de vuit del vespre.

Les tres obres finalistes d’aquesta edició, triades d’entre totes les que es van publicar el 2023 en llengua catalana, eren Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, i la que ha resultat guanyadora: Aterratge, d’Eva Piquer. El jurat del premi Setè Cel el presideix Vicenç Villatoro i en són vocals Guillem Terribas, Miquel Berga, Albert Rossich i Margarida Casacuberta, així com l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, i el regidor de Cultura, Toni Vidal, amb veu però sense vot. Aquest jurat designa les tres novel·les finalistes d’entre les vuit obres més votades per les biblioteques públiques de Catalunya. També participen en la deliberació diversos clubs de lectura.

“Em fa una il·lusió immensa que m’hagin donat el premi Setè Cel de Salt –ha declarat l’autora del llibre guardonat– perquè crec molt en els premis a obra publicada, perquè m’agrada que en la decisió hi participin lectors i bibliotecaris, perquè els membres del jurat són persones amb criteri literari i perquè les altres dues novel·les finalistes són esplèndides, no se m’acut una companyia millor. Aterratge és el millor llibre que he sabut escriure fins ara i vull pensar que aquest reconeixement farà que voli més amunt”. Aterratge narra la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe. Estructurada en tres plans narratius, l’obra explora el tema de la supervivència a partir d’una dona que està transitant cap a la llum i d’un pilot d’avió que va patir un accident a Islàndia mig segle enrere.

Aterratge l’ha publicat el segell Club Editor en la versió original catalana i l’editorial Tránsito en castellà, amb traducció de Celia García Abellán.

Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista cultural. Edita i dirigeix el digital literari i de creació Catorze des del 2014. Imparteix tallers d’escriptura creativa. Ha treballat a la secció de cultural del diari Avui i ha col·laborat a diversos mitjans. Ha estat corresponsal a Nova York i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2006 va rebre el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Va ser directora literària de l’editorial Thassàlia. Com a novel·lista, va debutar en el camp de la literatura infantil i juvenil amb La noia del temps (premi El Vaixell de Vapor 1996). L’any 2002 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Una victòria diferent. També ha escrit llibres de no-ficció com La feina o la vida (2010), Evasions (2018) i Com abans de tot (2021), entre d’altres. L’any 2003, després d’un silenci novel·lesc de dues dècades, va publicar Aterratge.

Publicat a la Revista Digital Catorze  02.07.2024