LA BICICLETA

Entre els anys seixanta i setanta anava quatre vegades a Girona en bicicleta. El mati, el migdia, a mitja tarda i el vespre. Era la meva manera de desplaçar-me cada dia per anar a Girona a l’Institut Vell, el del carrer de la Força, l’únic que hi havia a Girona. De Fet només n’hi havia a Olot, Figueres i a Girona.

Portada de la Revista La Farga. Especial Estiu.
Original de Fonso Mateu.

La carretera era molt més estreta i precària. Amb molts de trams sense cap edifici, amb camps, hortes o solars abandonats. Sense voreres. Estava plena de clots, fet que et complicava la vida fent continues tentines per anar-los desviant i si alguna vegada fallaves el desviament del clot, de segur que la roda se’n sentia o un fet encara molt més empipador, podies tenir una roda rebentada.
La utilització de la bicicleta era un hàbit molt normal de desplaçament en aquella època. A la carretera hi havia més ciclistes que cotxes. Eren bicicletes “normals” sense marxes, amb únic plat i la majoria bastant utilitzades i atrotinades. Sense gaires proteccions ni llums. Duien el famós dinamo que funcionava amb la roda del davant i et frenava molt la marxa i la llum que oferia, era mínima. Anàvem amb la vestimenta del carrer i a l’hivern passàvem una fred espantosa i les mans tot hi portar guants de roba, arribaven a lloc congelades. Per descomptat que no ho fèiem per esport, ni ecologisme ni res de totes aquestes modernitats. Utilitzàvem la bicicleta perquè era l’únic mitja que teníem i no tothom. La meva il·lusió i pensament, al igual que molta altra gent, era poder deixar la bicicleta els 16 anys i comprar-me una “motoreta”, encara que fos de segona ma i poder deixar la bicicleta. Era una manera de pujar de categoria. I el màxim ja era que els divuit anys, treure’t el carnet de conduir i comprar una moto més potent i el màxim dels màxim, un cotxe, encara que fos de tercera ma. Llavors havies aconseguit la glòria, el poder i el que fos. Llavors els amics i la gent ja et miràvem d’una altra manera, com un triomfador.
El temps va anar passant. La bicicleta va quedar arraconada i només es veient bicicletes de tres rodes per la mainada. Els pocs mecànics de bicicletes que hi havia, a Salt n’hi havia un a Salt i l’altre el veïnat, van anar tancant per la poca feina, pel poc interès del personal per a la bicicleta, que era una cosa per a pobres, desvalguts i emigrants.
Els anys han anat passat i allò que era de pobres, desgraciats i emigrants en pocs anys ha esdevingut una eina imprescindible per a qualsevol persona que es consideri persona, progre i saludable . La bicicleta s’està imposant a les carreteres, en els carrils bicis i a les aceres. El personal té més d’una bicicleta i, també, la elèctrica. Les botigues i mecànics de bicicletes han aparegut com bolets i a cada cantonada veus locals que venen, reparen o lloguen bicicletes. Botigues que et venen tot un material abundant i espectacular, que has de comprar si vols estar l’alçada de les circumstàncies. Tota mena d’artefactes ara son necessaris per anar en bicicleta. No hi ha prou espai en aquesta revista per anomenar tots els utensilis que ha de tenir un bon ciclista per anar a ocupar els diferents espais del territori.

Foto: Xavier Corominas.

Quedo bocabadat de veure tota la preparació que ha de tenir un ciclista per anar en bicicleta. També quedo admirat de la quantitat de bicis de lloguer, allò que a Girona anomenen “Girocleta”, que hi han escampades pels diferents barris de la ciutat.
El que son les coses i els canvis que dona la vida i els hàbits humans . De vegades m’emociono quan per la carretera veig un home i poques vegades una dona, anant amb una bici atrotinada, de vegades en poca llum i que es desplaça de Girona cap a Salt o al revés. Penso que per aquella gent, la bici es el seu únic sistema de desplaçament i penso, que potser la seva il·lusió es amb el temps, tenir una moto i el màxim dels màxims un cotxe de quarta mà.

Guillem Terribas Roca.Publicat a La Revista LA FARGA de Salt. Especial Estiu / Festa Major. Juliol·Agost 2019