Llibres Parlats. Entrevista a TVGI

Entrevista a Televisió de Girona 07.09.12.
Exposició LLIBRES PARLATS. 30 ANYS
DE PRESENTACIONS DE LLIBRES.

L'atípic productor multifunció

Al final de la projecció de Les aventures de Tadeu Jones, dirigida per Enrique Gato, i que és el millor llargmetratge d'animació per a infants fet mai a l'Estat espanyol –més que un afalag és gairebé una constatació, perquè fins ara aquest gènere, pel que fa al cinema, estava força oblidat tret de Planet 51–, hi ha diverses curiositats en els crèdits, alguna de significativa especialment per als gironins. És una bona pel·lícula d'aventures, que entreté d'allò més la mainada, sense oblidar que aquesta va al cinema acompanyada d'adults, de manera que inclou alguna mostra de complicitat.

Expliquem-ho. Dimarts al vespre, el gironí Edmon Roch, fundador de la productora Ikiru Films (Garbo,Bruc o Lope, entre d'altres, en aliança estratègica amb El Toro Pictures, de Jordi Gasull), va tenir el detall de convidar uns quants periodistes a la preestrena del film Les aventures de Tadeu Jones, que es va projectar al multisales Cinesa Diagonal de Barcelona. Era una preestrena per a amics, familiars, convidats
i també oberta al públic, que va acabar d'omplir la sala, d'unes 300 places llargues. La pel·lícula es va estrenar oficialment divendres, però dimarts es va poder veure a Barcelona i dijous es va projectar a Madrid. A Cinesa, es va projectar la versió catalana per decisió expressa de Roch, que també ha tingut molta cura que el doblatge a la nostra llengua, que va supervisar personalment, fos de tanta qualitat com acostuma a ser el castellà, malgrat algun petit problema puntual amb els pronoms. La tria dels dobladors també va anar en funció d'això, ja que tots els actors, menys un, són bilingües. Així, dels protagonistes, van posar les veus a les dues versions els barcelonins Òscar Barberán (Tadeu) –possiblement el menys mediàtic de tots, malgrat que és la veu habitual de Ben Affleck, Keanu Reeves i del xèrif Woody de Toy Story, i que té un historial que fa caure de cul– i Michelle Jenner (Sara) –també és la veu d'Hermione Granger a Harry Potter, i la que fa caure de cul és la seva bellesa–. Hi ha un tercer protagonista destacat, el desvergonyit Freddy. Roch, seguint la mateixa lògica, havia triat José Corbacho per a les dues versions, però la versió castellana la va fer l'humorista José Mota, per allò de la comercialitat, mentre que Corbacho, inconfusible com la camisa que duia dimarts als Cinesa, fa la catalana.

Es tracta d'un projecte que ha ocupat quatre anys de feina, ha costat la mòdica xifra de deu milions d'euros i en el qual han treballat unes dues-centes persones, de manera que la satisfacció entre l'equip tècnic i de producció era generalitzada, i justificadíssima, sense perdre un l'esperit d'autocrítica per allò que cal polir, pensant a afegir més films a la saga. Per entendre'ns, Tadeu Jones és a Indiana Jones el que Super López a Superman. Al final del film, en els crèdits, una perla gironina: surt en els agraïments el llibreter, activista cultural i, darrerament, prolífic actor en curtmetratges Guillem Terribas. “Surt en tots els films que produeixo, des de sempre”, explicava Roch. La durada del projecte ha estat tan dilatada que també surt als crèdits la mainada de l'equip que va néixer mentre es gestava el film, entre ells les dues filles de Roch, un productor tan atípic que, abans de la projecció, era a les escales d'accés a la sala repartint les ulleres per 3D mida hostessa de l'Un, dos, tres. Divendres a la tarda, aquest productor multifunció, que s'estima allò que fa, va assistir, amb la família, a l'estrena de Les aventures de Tadeu Jones als Òscar de Girona.

Una última advertència, si teniu mainada propensa a caçar ràpidament cançons d'aquelles encomanadisses, escoltareu Te voy a esperar, de Juan Magán i Belinda, durant temps.
Dani Chicano, publicat en el Punt-Avui 02.09.10

El poli que li agrada alegrar el dia

EL IRLANDÉSThe guard
Irlanda, 2011.
Direcció i guió: John Michael McDonagh.
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle,
Mark Strong, Liam Cunningham.
Durada: 96 min.
Gènere: Comèdia negra.
Idioma: Anglès. Data d'estrena al Truffaut: 31/08/12.

Ens trobem davant d’una sorprenent i agradable pel·lícula que ha deixat bocabadat al personal, no només a la clientela sinó, també, als professionals. A Irlanda, -és una producció Irlandesa-, ha estat la pel·lícula més taquillera de la història d’aquell país. L’Acadèmia Irlandesa li va atorgar els premis a la millor pel·lícula, millor director, millor guió i millor actor de repartiment. També ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
John Michael McDonagh, el seu director, fina ara només havia fet de guionista, aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. També n’és el guionista i la seva dona i el seu germà, han participat en la producció. O sigui que tot és molt casolà i això és nota en la manera de realitzar-la. Està feta amb tota la professionalitat del món, però sense exageracions de producció. Una pel·lícula controlada amb qualitat i en economia. L’actor americà, Don Cheadle que li dona el toc internacional, li va agradar li idea i el guió i va participar en el projecte amb el 40%, a través de la seva productora Elements Films.
Què té El Irlandés que agradi als Irlandesos i també als altres països on s’ha estrenat?. La història, de fet, explicada així per sobre, no és res de l’altre mon: Un poble petit, un policia passota, que li agrada provocar a el personal i anar de prostitutes i té una mare malalta. Un dia apareix un mort sense saber perquè. L’altre dia un agent del FBI que busca a uns traficants de drogues. El poli americà, es negre, polit i intel·ligent. El poli irlandès, es primari i racista (com tots els irlandesos, segons ell) apart de les altres coses ja esmentades. Els dos polis no s’entenen i es compliquen la vida. Al final s’entenen.
Doncs bé, El irlandés, la gràcia que té és la manera d’explicar aquesta història, combinant molt bé la comèdia, el thriller i el costumisme. Hi ha moments divertits, d’altres tendres i moments agressius, violents i de denuncia. També hi ha unes pinzellades molt subtils sobre els irlandesos i Irlanda. Possiblement aquestes pinzellades, que de tant en tan apareixen, son les que més sorprenen a l’espectador. En acabar la pel·lícula, tens més coneixement i idea de com son els irlandesos, com pensen i com actuen en segons quines circumstàncies, que no pas una història que només volgués explicar això.
Un altre element que la fa una pel·lícula diferent i que t’enganxa a la primera escena, és la interpretació de l’actor Brendan Gleeson, un actor nascut a Dublín i que ha fet molts papers secundaris, però amb caràcter, en pel·lícules com «Gangs of New York», «Braveheart», «Michael Collins», «Troya», «Cold Montain» i diverses pel·lícules de Harry Potter, que interpreta a el sergent Gerry Boyle, autèntic protagonista del film i que broda el personatge. Estan molt ben resoltes les escenes d’acció i les que son més intimes, com la relació de mare i fill o les divertides escenes de la gent del poble.
Un altre element que fa la pel·lícula interessant i que l’espectador agreix, son els diàlegs. Uns diàlegs intel·ligents, directes i de vegades barruers, que fan creïbles els personatges. Sobretot, a recalcar, els diàlegs i pensaments dels dolents de la història, son d’antologia, surrealistes i divertits.

El Irlandés és una pel·lícula de visió recomanada, per tot el que ja he dit i més. Una pel·lícula que hi ha moments que el personatge del Sergent Gerry Boyle, et fa recordar amb un altre policia «problemàtic» anomenat Harry Callahan, més conegut com a «Harry el sucio».

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Agost / Setembre 2012

http://www.cinematruffaut.com/

La Penyora dedicarà el 6è Pepe Sales a la poeta cubana Carilda Oliver

L'homenatjada, de 90 anys, no podrà assistir al festival gironí d'art independent, que tindrà lloc durant la segona quinzena del gener vinent

La sisena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora, estarà dedicada a la poeta cubana Carilda Oliver Labra, que acaba de celebrar el 90è aniversari. Per la seva extensa i brillant obra poètica, però també pel seu caràcter indomable i sempre a contracorrent, Carilda Oliver ha esta triada per Consol Ribas i Lluís Llamas, directors del festival gironí, com a epicentre inspirador per a tota una sèrie de creadors que reinterpretaran la seva obra a través de la música, les arts plàstiques, el cinema, etc.
Com sempre, el Festival Pepe Sales tindrà lloc a finals del gener, però ara s'obre un procés en què, després de contactar amb Carilda Oliver –que s'ha mostrat gratament sorpresa per aquesta iniciativa gironina, però no hi podrà assistir personalment–, es posa a disposició dels artistes la seva poesia, poc coneguda a l'Estat espanyol, perquè s'impregnin dels seus versos i comencin a treballar en les creacions que presentaran al festival.
Carilda Oliver (Matanzas, 1922) ha estat també una dona molt avançada al seu temps i apartada dels convencionalismes socials. Aquesta dona bellíssima i seductora no només va estimar lliurement homes de tot tipus i condició –li deien la núvia de Cuba–, sinó que va plasmar també la seva intensa sensualitat en poemes com ara el cèlebre Me desordeno, amor, me desordeno:
“Me desordeno, amor, me desordeno / cuando voy en tu boca, demorada; y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno.
Te toco con la punta de mi seno / y con mi soledad desamparada; / y acaso sin estar enamorada / me desordeno, amor, me desordeno.
Y mi suerte de fruta respetada / arde en tu mano lúbrica y turbada / como una mala promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada, / cuando voy en tu boca, demorada, / me desordeno, amor, me desordeno”.
“És la sensualitat explicada per una dona, un fet gens habitual en la seva època. Per això Carilda Oliver ha estat una alliberadora de dones en un sentit sexual, com santa Teresa ho va ser en un sentit espiritual”, explica Consol Ribas. Santa Teresa va ser la protagonista de la cinquena edició del Festival Pepe Sales, com abans ho havien estat Lluís Vilà, Pedro Casariego, Miquel Bauçà i el mateix Pepe Sales com a bons representants dels tres principis bàsics del festival gironí: cultura, criteri i llibertat.
Recentment, la Villa del Libro de Urueña, la Diputació de Valladolid i la Fundació Jorge Guillén, dirigida per Antonio Piedra, han publicat una antologia poètica de Carilda Oliver, Todos los días, prologada i seleccionada per Luis Enrique Valdés Duarte. Una bona eina, com també ho és el Pepe Sales, per difondre l'obra d'una de les dones més singulars de la literatura hispanoamericana del segle XX.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 25.08.12

El Exótico Hotel Marigold

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD

The best exotic Marigol Hotel

Regne Unit, 2011.

Direcció: John Madden.

Intèrprets: Judi Dench, Bill Nighy,

Tom Wilkinson, Maggie Smith.

Durada: 124 min.

Gènere: Comèdia.

Idioma: Anglès.

Aventures de la tercera edat
Ens trobem amb la típica pel·lícula anglesa, simpàtica, agradable i de molt bon passar. Una comèdia sense pretensions però que et deixa un bon gust i un bon record. Una comèdia anglesa d'aquelles que no et sap greu haver-la vista. La típica comèdia "blanca" amb tocs d'humor i en algun moment de denúncia d'un tipus de gent i una manera de viure. Comèdia com ja ens han ofert altres vegades la indústria anglesa, com per exemple "Las chicas del calendario" (GB 2003), "El jardin de la alegria" (GB 2000), totes dues dirigides per Nigel Cole i que ja vam programar en un cicle de reposicions a l'estiu en el seu moment en el Truffaut; o bé, també, una altre film per l'estil "El inglés que subió una colina y bajo una montaña" (GB 1995) de Christopher Monger. Son comèdies realitzades seriosament, elegants, optimistes i fins hi tot en algun moment reivindicatives.
La gràcia, també, d'aquestes pel·lícules, d'aquestes comèdies, son els actors. La majoria son actors amb una forta tradició teatral, que en el cinema moltes vegades fan de secundaris i que en aquests films fan una interpretació coral, que tots son protagonistes de les diverses situacions que es desenvolupa la història. En aquesta concretament, hi trobem uns actors i actrius de luxe com son Judi Dench, Bill Nighy, Maggie Smith, Tom Wilkinson, Penelope Wilton, Celia Imrie y Ronald Pickup, que interpreten a uns jubilats que decideixen retirar-se, uns per viure una nova experiència i els altres per passar-hi uns dies de reflexió, a un hotel de l’Índia, concretament a Banlgalore, que segons la web de l'hotel, té tot l'exotisme que un es pot imaginar i que els hi va com el dit a l'anell per les seves expectatives de futur. I, a més, a un preu a l'abast de les seves butxaques. El problema és quan hi arriben i es troben el que es troben.
La pel·lícula està dirigida per John Madden que ens va sorprendre gratament l'any 1998 amb la pel·lícula sobre Shakespeare i el seu temps "Shakespeare in Love" i apart dels actors abans esmentat, també hi trobem el jove actor britànic fill d'immigrants indis d'ascendència guayratí, que es va donar conèixer mundialment amb la oscaritzada pel·lícula "Slumdog Millionaire (GB 2008) Dev Patel, que aquesta vegada interpreta el jove que vol tirar endavant un abandonat i destrossat hotel de la família, que ha venut a través d'una web com exòtic i únic i que anomena Hotel Marigold.
La pel·lícula té situacions que deixen bocabadats a els aventurers jubilats, com l'arribada a l’Índia, el caos circulatori, la manera que condueixen... i sobretot l'arribada a l'hotel. Sempre amb una música molt adient per a cada situació.
A través de diferents situacions, anirem coneixen la vida i el perquè del viatge a un lloc tant exòtic, diferent i lluny de la família. Coneixerem les seves penes i alegries, les relacions amb els seus familiars i el seu entorn. Els canvis d'actitud, l'acceptació d'algun punts difícils del que ha estat la seva vida anterior a el viatge i, també, el canvi d'actitud en la manera de comportar-se amb els nous amics.
De les bones actuacions corals de tots els protagonistes, deixeu-me ressaltar la interpretació de Judi Dench, sempre tant el seu lloc i en el seu personatge. No és estrany que el director John Madden, li sàpiga treure tot el profit de la seva manera d'interpretar, doncs aquesta és la tercera pel·lícula que la dirigeix.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Reposició en V.O.E. en el Cinema Truffaut el 17.08.12

El pastisser i músic gironí Fredi Faure mor als 61 anys

Va ser una peça clau en la recuperació de la música gironina dels anys seixanta.

Després d'una llarga i dura lluita contra la malaltia, el pastisser i músic gironí Frederic Faure i Garriga, en Fredi per als molts amics que tenia, va morir ahir als 61 anys. El funeral tindrà lloc avui, a dos quarts de quatre de la tarda, al tanatori de Girona.
Fredri Faure va ser un creador polifacètic, conegut sobretot per la seva tasca com a artista de la xocolata i creador de simpàtics caganers inspirats en tot tipus de personatges mediàtics, però també com a bateria de la banda de rock'n'roll Bit-Shadow. Faure va ser també un gran col·leccionista i el principal historiador del rock gironí dels anys seixanta, del qual també va ser protagonista com a membre de diversos grups, com ara IV Dinastia. Sense ell, probablement tot el moviment musical que va tenir lloc a les comarques gironines durant l'anomenada dècada prodigiosa hauria caigut en un oblit inevitable. El seu llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, escrit juntament amb Xavier Juanhuix i publicat per la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, és un document de valor incalculable per a qualsevol persona interessada en aquell fenomen. Entre els seus molts somnis realitzats, Fredi Faure va compartir escenari amb membres de l'històric grup britànic The Shadows en la Fira del Disc de Col·leccionista de Girona.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.12. Foto: X. Castillón

Un món millor?

La pel·lícula que dóna inici al ja tradicional cicle de reposicions de l’estiu, al Cinema Truffaut, és la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2012.

«Nader y Simin, una separación», és una pel·lícula iraniana que ens situa la història en l’època actual. Tot i la modernitat del paisatge, cotxes, carrers amb molta moguda, autobusos plens de gent, construccions massives, caos total d’una gran ciutat i que els personatges són moderns, d’un estatus social de classe mitjana lliberal, s’hi nota, en l’ambient, el pes de la religió i de la repressió a l’alliberament de la dona, encara que no és el més important de la història. Més ben dit, el director el que ens vol explicar en aquesta pel·lícula és una situació que ben be podria passar entre nosaltres. Aquesta, la història, comença en un jutjat, on la dona demana el divorci, per poder marxar del país amb la filla. El marit no vol deixar la seva terra ni el seu pare que està malalt d’Alzheimer i, al mateix temps, no vol perdre la filla que tenen. El comportament de la parella es normal i civilitzat. Només hi ha un problema, si el pare no autoritza que la seva filla, que no es major d’edat, pugui marxar amb la mare, aquesta no té clar el que farà. Ella, la dona, estima el marit i a la filla, el que no vol és viure més en la situació complicada familiar i del país.
A la història hi entra un tercer element, una dona que si que sofreix la repressió de la cultura islàmica i masclista. Aquesta dona, que sempre ha d’anar acompanyada de la seva filla, es contractada per tenir cura del pare malalt, degut a que la mare i esposa ha anat a viure a casa de la seva mare, mentre espera que es pugui solucionar el problema del divorci. I, aquí entre el tercer problema: la filla. La filla que s’ha quedat a viure amb el pare, ha de decidir si vol anar amb la mare, a fora a una terra entranya i més «civilitzada» o quedar-se el seu país, amb el seu pare, amb totes les conseqüències. I, la filla el que vol es que els seus pares continuïn vivint junts.
Per tant, com espectadors, viurem al mateix temps que els seus protagonistes, els tres problemes (n’hi ha d’altres) i, al igual que ells, intentarem trobar una solució que sigui beneficiosa per tots. Cosa que tot plegat és complicat.
És una història magníficament explicada pel seu director Asghar Farhadi i molt ben interpretada pels seus actors. Una història que no et deixa indiferent i que contínuament et fa estar pendent del que passarà, com si d’un thriller és tractes. Tot hi ésser una pel·lícula iraniana, està explicada amb un llenguatge molt occidental i pensada per arribar al gran públic, però sense rebaixar continguts.

Guillem Terribas

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ juliol 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓNJodaeiye Nader az Simin
Iran, 2011.
Direcció: Asghar Farhadi.
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami,
Sareh Bayat, Shahab Hosseini.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Persa.

OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA

GLOBUS D'OR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
DE PARLA NO ANGLESA

FESTIVAL DE BERLIN: MILLOR PEL·LÍCULA,
MILLOR ACTOR I MILLOR ACTRIU

Ens en sortirem

Hi ha una antiga frase dins el mon del comerç, que diu "Val més mil clients d'una pesseta que un client de mil pessetes". Doncs experts, entesos i gent que ha volgut administrar les nostres vides, prometent-nos el "oro y el moro" o allò tant conegut i popular de "duros a quatre pessetes", ens han portat a la situació actual. Gent, que suposadament era preparada per guiar-nos cap a un món millor, fantàstic i ple de futur. Al final hem pogut comprovar que molts d'ells son uns irresponsables i sense escrúpols que han estirat més la ma que màniga. I que han cap moment s'han sentit culpables ni tenen cap mena de vergonya del que han fet i la situació que ens han portat, ans el contrari, la culpa sempre son dels altres i de nosaltres, els que els hem elegit. Mai recorden, ni els agrada que se'ls hi recordin, les famoses promeses fetes durant les campanyes ( de tota mena) i fins hi tot de quan ens governen. I sempre amb aquell orgull i autoritat de que estan per sobre de nosaltres i que els hi hem de riure les seves tonteries i donar les gràcies perquè es dignen a rebre'ns o parlar amb nosaltres; quan en realitat estan al servei de la gent, del poble, ciutat o país. Aquesta insuportable prepotència, fa que cada vegada més, els hi perdem el respecte i la credibilitat.

Ha arribat el moment en que hem de prescindir d'aquest personal que ens diuen el que hem de fer i que administren els nostres diners. Hem de tornar a organitzar-nos i fer rutllar el país sense esperar gaire res d'ells. Hem estat massa temps, anys, vivim dels seus "donatius" i dels seus interessos.

Ens hem acostumat a que qualsevol cosa que volem organitzar, necessiten el suport i el patrocini de l'ajuntament, diputació o govern de torn, a que ens doni alguna subvenció. I quan la donen, fent-nos el gran favor, encara ho fan amb la condició de que vingui el polític de torn a fer el discurs i a posar-se medalles. Els ajuntaments s'han convertit amb els "promotors" més importants del país. Podríem dir els únics. Ells han administrat les nostres festes, han contractat els comediants i els musics. Han fet pavellons, camps esportius, piscines, pavellons, cinemes, teatres, cases de cultura, centre cívics. Ens hem venut i perdut la imaginació a canvi de la subvenció i la protecció dels polítics de torn. Vam deixar perdre els mil clients d'una pesseta i ens vam quedar amb el més fàcil, en mans d'un únic client de mil pessetes, que ara no té ni per pagar la llum dels locals que han anat creant amb els nostres diners.

L'Ajuntament d'Anglès encara deu les despeses de la Festa Major de fa dos anys. L'any passat ja van tenir problemes per poder organitzar una mena de Festa Major i aquets any, la cosa encara pinta més malament. Comento aquets exemple, però la situació dels ajuntaments de les nostres contrades no varia gaire.

Encara no sé, el moment d'escriure aquestes ratlles, com aniran les coses de la Festa Major en el nostre poble de Salt, però tal com està la situació i amb l'excusa de les retallades, feina hi haurà en poder celebrar una festa com cal si és que estem per festes.

Ens hem d'organitzar, en èpoques en que els ajuntaments no tenien diners per a res, i no perquè estiressin més la mà que màniga, l'empenta i la imaginació d'una sèrie de gent feia que en els pobles hi haguessin inquietuds cíviques i culturals. Les Festes Majors eren organitzades per una comissió de veïns que anaven casa per casa a vendre abonaments i a demanar col•laboració dels vilatans per poder tenir una Festa Major digne. I la gent de fora, si no tenia abonament, pagava una entrada, que no era excessiva i així podia compartir la festa amb la gent del poble. I ens en sortíem i ens la fèiem nostra i no calia que vingués cap autoritat a inaugurar cap dels actes, si de cas a l'Ofici religiós.

Vist com estan les coses, ens ho hem de fer nosaltres. No esperem que les administracions tinguin una visió col•lectiva. Ens han demostrat que van a la seva i que l'únic que els interessa es controlar a la competència, o sigui a la oposició. Col•lectivament i amb imaginació podem tornar a organitzar les nostres festes i el que calgui. No serà la primera ni la última vegada en que la força del poble guanya. Si lluitem podem guanyar, sinó ja hem perdut.
Guillem Terribas, publicat en el Programa de la festa major de Salt 2012

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres: Un cap vespre de la 22 a can Xifra  Tarda d’amics i llibres. 20/03/2010 Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el pro...

Fent de jurat a Canes

Quan fa dos mesos el Cinema Truffaut va rebre una carta d'Europa Cinemas convidant-nos a formar part del jurat que atorgaria el premi al millor film europeu de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, la primera reacció va ser una barreja de satisfacció i sorpresa. Per què el Truffaut, un cinema d'una sola pantalla d'una ciutat mitjana de Catalunya havia estat un dels quatre escollits entre una àmplia xarxa de 1.100 cinemes, ubicats en 629 ciutats de 68 països diferents?

Amb aquest dubte vaig arribar a Canes, amb una sensació diferent a les altres divuit vegades que hi havia anat per seguir el festival. Per primera vegada deixaria de tenir només la perspectiva dels que habitualment seguim el certamen com a periodistes, per sumar-hi el punt de vista d'un jurat, amb tota la responsabilitat que comporta atorgar un premi en una secció tan prestigiosa, lliure i independent com la Quinzena de Realitzadors, justament la secció que va sorgir després del maig del 68 com a contrapès a la secció oficial del festival.

En la primera reunió del jurat, vaig entendre perfectament quina era la nostra responsabilitat: el premi que decidiríem, el Label Europa Cinemas, és un guardó pensat especialment per ajudar la promoció, difusió i exhibició de la pel·lícula guanyadora dins la pròpia xarxa de cinemes de què formem part. I això, per a molts films que tenen serioses dificultats per obrir-se camí en la majoria de països europeus significa senzillament un plus de visibilitat que pot fer canviar decisivament les seves possibilitats comercials o d'arribar a un volum de públic significatiu. I en aquesta primera reunió també vaig entendre per què el Truffaut havia estat escollit per formar part del jurat. En primer lloc, per una qüestió de repartiment geogràfic: Europa Cinemas procura que tots els països tinguin presència alternativament en els quatre jurats anuals que atorguen el guardó al millor film europeu (els altres tres són Berlín, Locarno i Venècia). Però sobretot ho vaig entendre en conèixer les persones que m'acompanyaven al jurat: tant Sarah Beaufol, dels cinemes Le Meliès de Pau (França), com Erik Hamre, del Gentofte Kino (Dinamarca), representen un model molt semblant al del Truffaut: cinemes singulars de ciutats mitjanes que tenen un concepte dinàmic de l'exhibició cinematogràfica, associant-ho permanentment a la vida cultural i ciutadana, i fent una programació equilibrada que no es basa en criteris estrictament comercials sinó en un plus que té en compte la qualitat dels films o l'actualitat de les temàtiques que tracten. I completant el jurat, la mexicana Paula Astorga, directora de la Cinemateca de Mèxic DF, una de les més reconegudes d'Amèrica Llatina.

A partir d'aquest moment, dies intensos de projeccions de la Quinzena –en el cas del nostre jurat havíem de visionar obligatòriament onze films, que eren els que competien pel Label Europa Cinemas– que molts compaginàvem també amb la secció oficial per convertir el festival en una autèntica marató que ens ha portat a veure globalment una quarantena de pel·lícules en deu dies. En la selecció de la Quinzena s'ha posat de manifest l'excel·lent moment creatiu que està vivint el continent sud-americà i com França continua sent el gran motor productor d'Europa (però també del nord d'Africa i de l'Àsia per la via de la coproducció).

Poques hores abans de la cerimònia de clausura, la reunió definitiva del jurat per decidir el film premiat va resultar apassionant, no només per l'argumentari vehement amb què els diferents membres del jurat defensàvem les nostres pel·lícules preferides, sinó sobretot perquè vam tocar el moll de l'ós de la pròpia idiosincràsia del nostre jurat: com a jurat d'exhibidors havíem de fer una valoració pura de les pel·lícules o hi havíem d'introduir altres aspectes associats a la comercialitat, possibilitats de difusió o potencial receptivitat dels films per part del públic que acudeix als nostres cinemes?

Quan a la cerimònia de clausura em va correspondre llegir el veredicte del jurat, ho vaig fer amb la convicció que el premi a Le repenti, la coproducció francoalgeriana de Merzak Allouache, sintetitza molt bé alguns dels valors que havia de recollir el nostre premi: ser un film rigorós i cinematogràficament interessant, fer un plantejament compromès d'un tema delicat i punyent com la reinserció dels terroristes islàmics i potenciar que el film tingui més oportunitats d'arribar a un públic ampli i divers que les que hauria tingut sense haver obtingut el premi. I també vaig pensar que tots aquests valors són alguns dels que han guiat la trajectòria de gairebé dotze* anys del Truffaut a la ciutat de Girona.

Paco Vilallonga és professor de cinema de la URL i membre del col·lectiu de crítics que gestiona el Cinema Truffaut / publicat en el Pun-Avui 03.06.12
Més informació

* De fet, son 22 els anys que és va crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema i 20 que van  crear i fundar la "marca" Cinema Truffaut. (Guillem Terribas

Carpenter beneeix l'Acocollona't

Snake Plissken, el protagonista de ‘1997, rescat a Nova York',
que es projecta avui Foto: ARXIU.

Avui arrenca al Truffaut el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona amb “La nit Carpenter'.
Després de l'èxit de la primera edició, el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona, l'Acocollona't, arrenca avui amb un preludi en forma de sessió doble especial que serveix com a original pretext per explicar les bases del concurs de curtmetratges. Les dates del festival en qüestió es mantenen i l'Acocollona't arribarà el cap de setmana de les Fires i Festes de Sant Narcís, 26, 27 i 28 d'octubre.

Pel que fa a l'acte d'avui, La nit Carpenter, consisteix en la projecció d'una sessió doble al més pur estil Phenomena –que es fa a Barcelona amb gran èxit de públic–, en la qual aquí es projectaran les mítiques Christine i 1997, rescat a Nova York, dirigides pel mestre John Carpenter, un dels directors de gènere més importants i un dels pares de la filosofia de cinema fantàstic que promulga sens dubte l'Acocollona't. La nit Carpenter, que serà presentada pel crític de cinema Pep Prieto, començarà a les deu del vespre a un preu únic de 4 euros i amb un obsequi per a tots els assistents.

A la roda de premsa que es va fer ahir al bar La Cocollona –un dels patrocinadors del festival d'enguany– Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va destacar “el gran èxit de públic de la primera edició i la necessitat de continuar treballant en la mateixa direcció”, a més de demanar més implicació a la ciutat i sobretot al Barri Vell. “Hem d'aconseguir portar l'Acocollona't al carrer i fer que en participi tot el Barri Vell”, va dir.

Per la seva banda, David Ruiz, un dels organitzadors del festival, va destacar la importància de disposar d'un lloc com el Cinema Truffaut per poder encabir l'Acocollona't, i va afirmar que “ el Truffaut, per espai, per disponibilitat, per bona entesa amb els seus gestors, és el lloc ideal per fer l'Acocollona't”.
Jordi Camps Linnell publicat en el Punt-Avui 01.06.12

Elogi de Miquel Plana

Em va ensenyar paraules com tòrcul o burí, la premsa manual que es fa servir per imprimir làmines o per treure'n proves i l'eina d'acer per fer gravats. Però no em va ensenyar només això, sinó que vaig poder treballar amb ell mentre observava com feina anar tòrcul i burí per confeccionar els seus tresors amagats, els llibres enquadernats amb cura, amor, dedicació i amb una deu inesgotable de sensibilitat. I més encara: vaig aprendre, com diu el seu amic Domènec Moli, que la producció de Miquel Plana s'anava fent “en silenci, amb humilitat, sense cap tipus de fressa, però amb una constància indescriptible”. En dono fe. La persistència de Plana, que ha mort aquesta mateixa setmana després d'una llarga malaltia, tenia a veure amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa. Moli, que n'ha fet una glossa molt sentida, parla de “l'escalfor de les seves mans”, i afegeix que “ell concebia el llibre com una religió, com a protagonista artístic”. Hi estic plenament d'acord. El llibre, el treball artesanal, la fixació per aconseguir una delicada obra mestra, començava quan Plana ideava el motiu que l'havia d'empènyer, el motor que havia d'iniciar el recorregut de tota la maquinària. Les mans, és clar, però també l'escalfor de les persones amb qui tractava. Plana construïa bibliofília (és a dir, estimació pel llibre) a partir de la seva pròpia experiència i gràcies al fet que era capaç de tenir un respecte reverencial per tots aquells que, com ell, participaven en la cerimònia, en la litúrgia laica de l'objecte. L'he sentit parlar d'escriptors, d'artistes, de poetes, de tots aquells que van col·laborar en la seva obra, amb una cordialitat extrema, amb respecte, amb admiració. La mateixa que li demostraven ells, després, quan veien que la seva aportació es convertia, en les mans de Miquel Plana, en una joia d'orfebre. Delicada i sense artificis.

Hi ha un llibre, En defensa de la lletra, que és una de les peces fonamentals de l'obra del gravador d'Olot. Conté un text esplèndid de Modest Prats i un elogi, que és delitós i humil, de totes i cadascuna de les lletres de l'alfabet. Ja no se'n deuen trobar. Si mai el poden tocar, s'hi agenollin i el besin, com si fos una relíquia. És el llegat d'un mestre.

Josep M. Fonalleras, a la columna setmana Un sofà a la riba, publicat en el Punt-Avui 25.05.12.

 

Corroboro el que diu en Fonalleras i el mestre impressor Domènec Moli.

Vaig conèixer a Miquel Plana e1 dia 1 de novembre de 1969, a la segona Fira del dibuix de Girona. Teníem taula de costat. Sempre més i fins a la seva mort vaig mantenir amb en Miquel una relació permanent. Una amistat de respecta i admiració entre la seva feina, i la meva. Primer va ser la pintura, llavors els llibres. Amb la seva mort es perd una manera d'entendre l'amistat, la vida i el treball. Ens ha deixat un amic i un gran artesà. Un home bo.

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

Salmon fishing in the Yemen

Regne Unit, 2011.

Direcció: Lasse Hallström.

Intèrprets: Ewan McGregor, Emily Blunt,

Kristin Scott Thomas, Amr Waked.

Durada: 107 min.

Gènere: Comèdia romàntica.

Idioma: Anglès.

Increïble, però mentida
L’escriptor Paul Today, autor de la novel·la que porta el mateix títol que la pel·lícula i que en castellà està editada per Salamandra i en català per La Magrana, va treballar en la industria d’enginyeria marina, és coneixedor del Orient Mitjà i, un gran amant de la pesca del salmó. Per tant té tots els coneixements per inventar-se una història entre la comèdia i la política ficció.
El guionista de la aplaudida, sobretot pel gran públic, i oscaritzada pel·lícula Slumdog Millonaire (EEUU 2008) Simon Beaufoy, ha estat l’encarregat d’adaptar el llibre per portar-la al cinema. De fet el guió és una idea de la novel·la, una mena d’apunt, ja que Beaufoy li ha donat un to més romàntic a la història i possiblement més fantàstic. El responsable de dur terme aquesta història ha estat el director suec, Lasse Hallström, amb una bona i reconeguda trajectòria, com ho demostren pel·lícules Qui estima a Gilbert Grape? (EEUU 1993), Les normes de la casa de la sidra (EEUU 1999) o Chocolat (GB 2000).
Davant de l’experiència i el fruit que han donat tant el guionista com el director un, com a espectador, s’hi posa bé i n’espera més del que en un principi hi troba una vegada ha vist la pel·lícula.
La pel·lícula té la seva gràcia, sobretot la primera part, que és una bona sàtira envers les fundacions i les especulacions polítiques, sobretot en el gabinet de premsa i comunicació d’algun ministeri i el seu ministre, en aquest cas concret de la Gran Bretanya. Aquest inici anima a l’espectador que pensa que serà una mena de Cortina de fum (EEUU 1996) amb tocs de la famosa sèrie anglesa Sí ministre. Sobretot per la divertida i sorprenent actuació de la sempre agradable Kristin Scott Thomas, amb un paper secundari fent de la cap de gabinet. A mitja pel·lícula la cosa canvia i perd aquell to de d’humor satíric i se’n va una cosa més pausada, relaxada, encaminada a fer una mena de reportatge turístic i agradable del Iemen, amb tocs de denuncia, així molt per sobre. I a la part final la cosa és desborda (tant simbòlicament com efectivament), per part de la cap del gabinet i el seu ministre i la parella protagonista, que tot plegat queda tot molt confós i amb un final feliç de pel·lícula.
Suposo, que si un hi va sense les expectatives que indicava l’inici d’aquesta fulla, troba la pel·lícula distreta, amena, curiosa i divertida, que també ho és. I, per descomptat en Ewan McGregor, com sempre està bé, se’n surt i aguanta la història.
De ben segur que una vegada vista la pel·lícula us interessareu pel llibre, degut a que un intueix que allà hi ha moltes més coses, que tant el guionista i el director ho han obviat, per poder fer una agradable comèdia romàntica.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut Maig 2012

Wilaya

WILAYA

Espanya, 2012.

Direcció: Pedro Pérez Rosado.

Intèrpets: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed,

Aziza Brahim, Ainina Sidagmet.

Durada: 97 min.

Gènere: Drama.

Idiomes: Castellà, àrab.

Un camí sense tornada

Si mirem la filmografia del director Valencià Pedro Pérez Rosado, veurem que el seu cinema es decanta per parlar de la gent marginada i geogràficament situada en el continent africà. L'any 2003 ja va dirigir Cuentos de la guerra saharaui, el mateix indret i el mateix conflicte que ens explica a des d'un altre punt de vista a Wilaya. L'any 2005 va dirigir Agua con sol, on ens explica la història de dues dones que han perdut el seu estatus dins la societat del benestar.
Wilaya, està situada en Sahara, en un gran campament de refugiats sahrauís, molt a prop de Smara. A Wilaya, també hi trobarem la història i la relació de dues dones. En aquest cas el retrobament de dues germanes, després de la mort de la mare. Una d'elles, Fàtima, criada a València i per tant, amb una educació i manera de viure i de vestir totalment diferent a la germana i a la gent del campament.
La pel•lícula transcorre amb lentitud. En el desert les hores no es noten. El temps passa en càmera lenta. El paisatge es sempre d'un mateix color. El color de la sorra i de la terra seca i sempre acompanyada del vent, del "siroco", que fa moure les dunes que canvien dia a dia el paisatge repetit.
No passen gaires coses, la gent s'ha acostumat a la vida del campament, a viure amb poques coses. El més important és tenir una nevera, encara que no tinguin res per posar-hi a dins. També la televisió.
La Fàtima, la germana que s'ha educat a València i que parla castellà, idioma que tots coneixent, no troba el camí de tornada i si val la pena tornar. I així, arribem al final d'aqueta història, de cultures diferents, d'amistat. De sobreviure en una terra de ningú, perquè la seva els hi van mal vendre a el Marroc, els espanyols l'any 1975.
En definitiva, una crònica d'una gent, d'un territori que el govern espanyol va abandonar de la mà de Déu o d'Alà.
Guillem Terribas. Full crítica pel Cinema Truffaut de Girona. Maig 2012

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.
El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.

Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.

Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.

Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.

Guillem Terribas, publicat a Bastards  http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/05/14/el-fum-de-la-vida/ Maig 2012

CULTURA RIMA AMB LITERATURA I AMB LECTURA.

La cultura, la paraula cultura, el fet cultural, la cultura en general, es ambigua i de vegades menyspreada. Què és cultura ?. Qui fa cultura? La cultura és només per uns privilegiats?. I així podria anar qüestionant la paraula Cultura.

La cultura és una manera de viure, de pensar, de raonar i de veure les coses. La cultura és civilització, tolerància i solidaritat. La cultura és memòria. La cultura la vivim cada dia de cada dia amb molts dels nostres actes que fem quotidianament: llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió, participar en una tertúlia, … escoltar música, anar a passejar i veure la ciutat; observar, xafardejar, tenir curiositat per on passes, pel que passa i a on vas. Fer-te preguntes i donar respostes. Anar al teatre, el cinema, concerts de música,…el menjar, el saber menjar, també es cultura. Visitar museus, veure exposicions. Llegir.

Un país, una ciutat, un poble que cuida la seva cultura, és més civilitzat, obert i ric. Un poble que no perd els orígens i mira amb tolerància el demà, té futur.

La cultura no és rentable en el sentit especulatiu de negoci. Però la Cultura dona negoci, benestar i prosperitat, a la llarga; i a la curta, si està ben planificada, participada i promocionada. Nova York es coneguda pels seus museus, pels seus musicals i els seus edificis, al igual que Roma ho és, per la seva historia i els seus monuments,...

Escriure, saber escriure, es cultura i, també, literatura. Sabem del nostre passat més llunyà, perquè algú ho va deixar escrit. Les històries s’escriuen i llavors s’editen en llibres. Les cançons ens parlen d’ històries que abans han estat creades i recordades a través de l’escriptura. El teatre, el cinema, moltes de les arts, abans han estat escrites i moltes vegades publicades, i llavors, llegides, discutides i, per tant, ha creat i provocat un fet cultural.

La cultura es un bé de tots, que tots d’una manera o altre contribuïm a la seva difusió i coneixement. Com més preguntes ens fem i més curiositat tenim, ampliem les nostres possibilitats culturals i per tant, ampliem les nostres relacions.

Qui oblida i abandona la seva cultura no té futur.

Guillem Terribas, publicat a la Revista TOTDONA, abril 2012.

Girona recorda amb retalls emotius el seixantè aniversari de Jaume Curbet

Amics i familiars recorden l'exregidor de Girona i expert en seguretat, mort el mes de maig, en un acte multidisciplinari al casal bisbe Cartañà.

Un acte emotiu i distès al mateix temps va servir ahir al vespre per "felicitar" els seixanta anys a l'exregidor de Girona i expert en seguretat Jaume Curbet i Hereu, que va morir el 16 de maig de l'any passat. Amics, familiars, coneguts i també admiradors van apropar-se fins al casal Bisbe Cartañà, on diferents testimonis van narrar retalls i records de la vida compartida amb Jaume Curbet. Es van llegir documents, cartes, poemes i es van veure diferents vídeos.

Mon Marquès i Manel Serra participant a
l´"Espai Obert Jaume Curbet" ahir al vespre al
casal bisbe Cartañà.. Foto:. Marc Martí

Un a un, van anar pujant sobre l'escenari diferents amics de Curbet. Mon Marquès i Manel Serra van ser els primers. Marquès va llegir un document escrit l'any 1971 que ja duia el segell de Curbet i que reflexionava sobre la vida i les persones. Serra va esmentar com jugaven a bèlit en diferents places de Sant Narcís, el casament amb Victoria Eugenia oficiat per Modest Prats o com va arribar a la regidoria de Seguretat de l'Ajuntament de Girona.
Després d'un curtmetratge de Jordi Curbet i Adrià Mercader on es veia Jaume Curbet jugant a futbol a l'estadi de la joventut o en una cursa de sacs, van pujar a l'escenari, altres participants en l'acte. Paco Pérez va llegir una carta d'uns amics colombians de Curbet, on repetien una de les seves màximes: "Sempre millor la raó que les bales". També llegiria un poema de Machado. Salvi Jacomet va recitar "Elogi de viure" de Maragall. Tatus també va llegir una missiva colombiana on els escriptors informaven que per ells Curbet "és un far per als que seguim navegant". Miquel Berga va rememorar un Nadal que van passar junts i una xerrada a la Fura dels Baus. Guillem Terribas va fer un vídeo. I va seguir pujant i pujant gent.
Publicat en el Diari de Girona, 31.03.12

La bona vida a Girona. Part 1

Rafel Vallbona, conductor del programa de televisió CARRETERES SEGUNDÀRIES, 21.02.11.

Ens hem quedat a Girona. Ens hi sentim bé: un àpat al Celler de can Roca, un llibre a la 22 i, de postres, un xuxet de can Castelló. I seguim pedalant-hi.
Si a Girona m’hi trobo bé, a la Llibreria 22 m’hi sento com a casa. De llibreria progre dels setanta a icona del talent i la creativitat que empeny la ciutat, en Guillem Terribas ha convertit una botiga en un centre d’agitació cultural. I això val molt.
http://carreteressecundaries.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/553

Guillem Terribas és el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó

El llibreter Guillem Terribas serà el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó de Girona que se celebra avui al matí a la plaça Salvador Espriu i que compta amb la col·laboració dels comerciants de la plaça. El Mercat s'ha decodat a l'estil de l'oest i es faran actuacions. El pregó es farà a les dotze i abans hi haurà una rua amb percussions des de la plaça Independència. Avui també hi ha carnavals a Sant Narcís, Sant Pau, Montilivi i Vista Alegre. En aquest darrer, sortiran per primera vegada els capgrossos de l'Agrupament Escolta i Guia Sta. Maria de Vista Alegre.
Diari de Girona, 17.02.12

EL TEXT
Molt bon dia GENT DE GIRONA, de RODALIES i de més enllà.
Estic molt conten d'estar avui aquí per pregonar la bona nova del carnestoltes 2012, de la gent que fa possible que cada dia de cada dia, aquest mercat, el Mercat del Lleó, s'ompli de gironins i de queviures. Al mateix temps, també cal dir-ho, estic sorprès d'estar avui aquí .
La meva relació amb la moguda-festa del carnestoltes és molt ambigua i fins i tot diria que gairebé nul•la. Encara més, hi tinc una mena de relació d'amor i d'indiferència. Mai m'ha acabat d'interessar.
Doncs que hi faig jo aquí i perquè he acceptat. El perquè m'han encomanat a mi aquest honor, es cosa de la junta del Mercat i el perquè ho he acceptat, ara mateix us ho explico..
L'any 1978, dos anys i poc més de la mort del Caudillo por lo gracia de Dios, a Girona és va tornar a recuperar la poca tradició que hi havia hagut del Carnestoltes. I la seva recuperació va ser de la mà de l'Assemblea d'Artistes de Girona, de la qual en formava part. Va ser poca cosa, una exposició bastant "destralera" i políticament (totalment) incorrecta. Vam muntar una festa al carrer, molt improvisada, però bastant concorreguda, a la rambla de Girona. Tot plegat, una nova revindicació de l'Assemblea d'Artistes de la festa, fins a les hores prohibida i bastant oblidada.
L'any després, el 1979, la gent del grup de teatre El Talleret de Salt, per fer diners, van organitzar una festa-ball de carnestoltes en el Pavelló de la Devesa. Em van demanar si la 22 podia fer-se càrrec de la producció. O sigui fer l'avançament de diners per organitzar la vetllada. Inconscientment vaig dir que si. Es va contractar la Orquestra Plateria i La Salseta del Poble Sec, lo millor del moment.. A la 22 veníem entrades anticipades. Tres dies abans havíem venut 6 entrades. Els costos de la festa pujaven a 400.000 ptes. El mateix dia, en Fonalleras i jo ens vam posar uns vestits negres, que ens donaven un posat serio i de "goriles" de discoteca i ens vam posar a la única entrada que vam habilitar perquè entrés el personal que anava de "farra" i a pesar-s'ho bé. A la una de la matinada, tocades, ja estàvem cansats de tant tallar entrades i veure entrar gent i més gent. Vam anar a taquilla a preguntar com estava la cosa. Ens van dir que ja havien contat més de 400.000 ptes., moment que en Fono i jo vam aprofitar per deixar la porta lliure i intentar de recuperar el que ens havíem perdut de la festa.
Fins el dia d'avui no havia tingut cap més contacte amb el Carnestoltes. I aquí em teniu obrint una nova etapa del Mercat del Lleó, en aquestes participatives i engrescadores festes d'hivern i que aquests any, sembla fet expressament, la decoració està ambientada i en un homenatge a una debilitat meva, que és el cinema i molt concretament a les pel•lís de l'oest. Fantàstic. Espero que aquesta moguda que munteu, que ja és una tradició, tingui llarga vida, pels segles dels segles. Espero que el dia d'avui sigui l'inicií d'una bona relació.
La meva relació amb el mercat, podríem dir que es nul•la. Sí que sóc un gran consumidor de productes comprats en aquest Mercat del Lleó , però per part de la meva dona. Això sí, un cop l'any no fallo i des de fa anys. I és el dia d'avui. M'encanta i m'encanto en les parades, amb les botigueres i els botiguers, amb la seva imaginació, la seva gresca i alegria. No paro de passejar, donar voltes, saludar a amics i coneguts, però sobretot, a mirar bocabadat la vostra imaginació. Encara, que aquest any hi trobo a faltar els dos carnissers que eren l'alegria del mercat. Llàstima!.
Penso que la festa del Carnestoltes s'ha de re inventar. En els seus inicis era un parèntesis de llibertat en que durant uns dies es podia fer tot allò i més perquè llavors vindrien dies, llargs dies d'abstinències de paraula, pensament i obra. Ara, pràcticament és carnaval tot l'any. És a dir, un campi qui pugui i fes el que vulguis. No estem reprimits de pensament, paraula i obres. O si?... per altra banda els polítics si posen tant bé, que ja estan avesats a sentir cada dia crítiques contra ells. Encara diria més, som nosaltres que ja els hem avorrit. La moral i la religió "oficials", no estant pas en el seu millor moment i no crec que estiguin en bona situació per donar exemple per tirar la primera pedra i de donar-nos classes de com ens hem de comportar.
Per tant, durant aquets dies no parlem de polítics de dretes, ni d'esquerra o d'allà on siguin. Ni parlar de capellans siguin de la religió que siguin; ni de xoriços, ni d'institucions que ens fan la punyeta. Oblidem per uns dies que tota aquesta mena de gent existeix. Ballem, mengem, juguem, ... rebolquem-nos i divertim-nos fins a morir. Que son quatre dies.

Això sí, no deixa-ho de venir i passar una bona estona pel Mercat del Lleó. Aquí hi ha pau, menjar i bona convivència. I sobretot, moltes ganes de gresca i d'imaginació.
Salut i força al canut.
Guillem Terribas.
informació gràfica: http://www.pedresdegirona.cat/mercatlleo/carnestoltes_index.htm

POETES

El 30 de novembre de 1984 va morir Joan Vinyoli. Tot i no conèixer gaire la seva poesia ni la seva persona, havia sentit parlar molt bé d'ell i, a més, feia poc que l'editor Xavier Folch l'hi havia publicat un llibre de poemes que va tenir unes molt bones crítiques i que els bons lectors de poesia van agrair, la publicació d'aquell llibre de poesia anomenat "Domini màgic"; aquell mateix dia li vaig dedicar una part de l'aparador de la llibreria a la seva obra.
Un mes després, de haver fet l'aparador, el vaig treure i vaig endreçar els llibres de Joan Vinyoli a la secció de poesia. Una vegada enllestida la feina, va entrar a la Llibreria el Poeta Juan Luis Panero. Era la primera vegada que el veia en persona. El vaig reconèixer per la seva participació en la coneguda pel·lícula de Jaime Chavarri "El desencanto", una pel·lícula que em va marcar molt i em va sorprendre gratament la seva visió no només pel seu contingut, sinó també per la manera d'explicar la història de la familia Panero, entre cinema i documental amb un blanc i negre que no era normal en aquella època. Doncs, això, que em va sorprendre l'entrada "triomfal" i silenciosa de Panero. No va dir res, va donar unes quantes voltes per la llibreria mirant i fullejant algun llibre exposats sobre les taules. Jo l'observava discretament. No hi havia ningú més a la Llibreria que ell i jo. Era mig matí d'un dia entre setmana. Al cap d'una estona, per a mi va ser llarga, suposo que devien ésser uns quants minuts, al passar pel meu costat, Panero em diu: Es curioso que en una libreria com esta, no haya ningún rincon dedicado al recuerdo del gran poeta catalan Juan Vinyoli que hace un mes que nos dejó. Vaig quedar blanc i indignat (interiorment) sense saber que dir-li, encara que li vaig explicar que feia un moment que acabava de desmuntar l'aparador dedicat a Vinyoli, sonava més a excusa que a veritat.
D'aquesta primera trobada i conversa amb en Panero, amb en Vinyoli de rere fons, és va iniciar una amistat amb el poeta castellà que viu a Torroella de Montgri, que encara dura.
Una anys més tard, en els actes paral·lels que la Llibreria 22 organitza amb la Sala la Planeta, les Propostes de poesia, dins el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, vam convidar a l'actor Lluís Soler, a que representés el seu espectacle en solitari sobre poemes de Joan Vinyoli. Per tal esdeveniment vaig convidar a Juan Luis Panero a veure la representació. El vaig col·locar a primera fila. En acabar l'espectacle, en Lluís Soler va estar com sempre perfecta, vaig acompanyar a Panero a saludar a l'actor. Panero va estar correcte li va fer algun comentari sobre alguns del poemes que havia interpretat i es van acomiadar. Vaig acompanyar, com he fet moltes vegades, amb el meu cotxe a Panero cap a Torroella. Durant el trajecte, en Panero em va comentar que no li havia agradat l’l'escenografia que havia triat Lluís Soler, per acompanyar l'espectacle, que consistia en tot de botelles buides de diverses marques de vins i licors. Que en Vinyoli bevia era sabut, em va dir Juan Luis Pamero, però que tampoc n'hi per tant, no cal posar a primera línea una debilitat que tenim molts mortals; el més important de Vinyoli no era el que bevia sinó el que escrivia.
Ara fa cosa d'un any, després de diverses cites aplaçades i no per culpa meva ni de Panero, que sempre és a Torroella esperant a ningú, vaig acompanyar a en Pep Solà Bohigas a veure a Juan Luis Panero a Torroella. Amb en Pep havíem parlat molt sobre el llibre que estava fent sobre Joan Vinyoli i la relació amistat de Vinyoli amb en Panero. Aquell dia, després de diverses cites aplaçades, en Pep li va poder entregar el seu llibre "la bastida dels somnis, l'obra de Joan Vinyoli 1914 · 1984", editat per Curbet edicions dins la col·lecció Fundació Valvi; un llibre molt ben treballat i amb estudi seriós i profund sobre la vida i l'obra de Joan Vinyoli, que en Pep el va treballar durant molts any i que amb en Panero li va encantar i agrair. Aquella tarda, a Torroella a casa d'en Panero vaig poder assistir, com altres vegades amb altre gent, a una mena de classe de literatura. En aquesta ocasió, entre dues persones coneixedores de la vida i la obra de Joan Vinyoli.
Guillem Terribas, publicat a la Revista EL PROCÉS/Revista contracultural a l'abast de ben pocs. Nº 1, febrer 2012 .

* La lectura completa de la revista a través de http://revistaelproces.wordpress.com

Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´

La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.

Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

> Més informació en EL PUNT-AVUI Foto: Joan Sabater http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/503069-reconeixement-local.html

BILINGÜISME

(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12