Presentació a Figueres de "Demà serà..." 10/04/08

Dijous dia 10 d'abril 2004 a les 8 del vespre, a MALLART llibres, carrer Besalú,12 de Figueres, presentació del llibre editat per Ara llibres, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA de Guillem Terribas.

Intervindran:

JOSEP M. FONALLERAS, escriptor

JOAN FERRERÓS, professor i articulista.

"Els Terribas" a Sant Cugat del Vallès 28/03/08

GuillemTerribas i Mònica Terribas a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès.

Fotos: Carles Pineda.

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter. Guillem Terribas
(Barcelona: Ara Llibres, 2008).
Llibreria Paideia, Sant Cugat del Vallès, divendres 28 de març del 2008
(Text de Mònica Terribas)
Bon vespre a tothom.
Espero aquest cop tenir més sort que la darrera presentació de llibre en què vaig participar: era el llibre que havia escrit la meva mare, la Magda Sala. EI llibre es titula: Devoció per uns colors. Jo no participo mai en presentacions de llibres, però com que era família ... i en Puyal ja havia fet la presentació a la 22, la de Lleida em va tocar a mi. I se'm va ocórrer explicar que gràcies al Barça, que havia mantingut la mare tan ocupada durant tants anys de la meva infantesa, adolescència i joventut, jo m'havia convertit en una persona autònoma, independent ... no li va agradar, gens, a la mare, perquè s'ho va prendre com un retret, com si no fós veritat que el Barça sempre l'ha abduït, com em passa ara a casa amb el meu fill, Marc. Això d'escriure sobre la vida d'un mateix, és una aventura d'alt risc .... ella sempre ha sigut com el pare una dona de risc.

I mira, aquí estic, acompanyant un altre membre de la meva família ... no! és broma. En Guillem no és família, és la prova que hi ha ocasions a la vida que els suports no només els trobes dins de casa ... En Guillem i jo tenim antecessors que devien tenir més parentiu, però compartim cognom, i això és molt. Però, mira, som d'aquells emparentats per voluntat, per estima ... el què fa que aquest vespre sigui una estona feliç la que passaré amb ell i amb tots vosaltres.

Deia que escriure sobre la vida d'un mateix és una aventura d'alt risc, i en Guillem sempre ha estat un Jan sense por. Llegint aquest llibre n'he descobert moltes coses que no sabia ... I l'he estimat una mica més, per molts motius, que us intentaré explicar.
Totes les persones són úniques. Tenen un camí, un recorregut que les fa imprescindibles pels altres, un camí ple de relacions, de persones, de projectes, que van teixint un univers molt significatiu. Aquest és el llibre del Guillem: la descripció de l'univers que ha girat entorn d'ell i que ha significat aquest teixit ric i oxigenat que és la 22, que és ell. Però per explicar-lo, per entendre en què s'ha convertit la 22 i el què significa per ell, havia d'explicar-se a ell mateix, la seva arrancada a la vida, la seva inquietud permanent per fer coses, per dinamitzar, i sobretot, per compartir, des de la mili fins als primers anys de bellugar en el teatre i les lectures, els primers anys d'amors i amics. Les grans decisions, les incerteses, les valenties. I sobretot, les intuïcions que el van dur a prendre les rutes que el van dur fins a la seva passió.

EI llibre és el recorregut vital d'un home que necessita compartir amb els altres el què fa, si no, tot té poc sentit, i per això, la vida és literatura, és el Talleret de Salt i les seves aventures als escenaris amb estrena complexa inclosa, és la ràdio i les entrevistes sonades a personatges admirats, és el cinema, és la tertúlia permanent, i la suma de tot això, és ser motor de vivències comunes, divertides, profundes.

M'ha agradat molt el llibre d'en Guillem, perquè m'hi he sentit molt a prop, en la manera d'afrontar la vida: en Guillem s'ha sentit atrapat i bolcat en cada cosa que ha fet, i hi ha sabut posar la dedicació sense pensar en profits i utilitats, sense pensar en què faré després, què en trauré ... ha anat construint, a poc a poc, allò que l'interessava. Ara un grup de teatre, ara una colla de tertulians, ara una llibreria que s'ha convertit en tot un món cimentat de complicitats, ara les hores passades a la redacció d'EI Punt, ara un premi a un amic perdut, el Just Casero, ara una relació intensa amb aquells qui l'han correspost amb la mateixa senzillesa i sinceritat, des de la Neus de la Paideia fins a la Imma Merino o al Quim Monzó. EI llibre és ple d'amics del Guillem. Relacions apuntades, més que no pas explicades, de tant plena que té la bossa dels amics, en Guillem ...
Aquest no és un llibre per trobar-hi xafarderies i males paraules contra ningú. És el llibre d'una persona que no té mala intenció i que ha tingut l'encert d'escriure en positiu en un moment en què tothom espera a abandonar posicions de poder que ha ocupat per començar a escampar tot el què de capciós i rebregat li ha tocat viure. Vendran molts més llibres que en Guillem, segur. Les maldats són rendibles, a curt termini. De fet, no podia ser de cap altra manera. No n'hauria sortit. L'ha arrossegat el sentiment d’agraïment a la vida per tot el què li ha tocat viure ...

Però en realitat, la història que explica Demà serà un altre dia, és una història que no se l'endurà la tramuntana: la 22 és una pedra sobre la qual s'escriu cada dia la realitat social i cultural d'aquest país. No de Girona, sinó d'aquest país, en la suma de la feina que féu els llibreters, per vertebrar, discutir, crear, animar, vincular. Vosaltres sabeu què sap la gent, què llegeix, què els interessa, per on van les idees dels qui busquen saber. Això no té preu. Vosaltres dirigiu també el pensament perquè s'enriqueixi. Aquest recorregut per la creació de 22 és el recorregut per radiografiar la realitat d'una passió: el llibreter ... aquell personatge inquiet que devora llibres, els olora, intueix si funcionaran, si aporten res, que s'indigna quan li arriben bestieses, quan ven bestieses, que lluitar per construir moments en els actes que organitza .... no sé com deu ser el retrat d'un llibreter en abstracte, però es deu assemblar molt al Guillem Terribas.

Estic orgullosa que de tant en tant em soni el telèfon i sigui ell. Quan podem, xerrem més. Quan podem, xerrem menys. I ja està. La vida ha de ser senzilla. Anar fent. Treballant, treballant en allò que ens agrada ... i un dia, quan surten les forces i la necessitat, explicar-ho. Com ha fet ell. Perquè el món el construïm entre tots, aquestes persones que teixeixen móns significants, que no ocupen grans càrrecs, però que senten la responsabilitat anònima sobre les espatlles ....

"Ara he de capitanejar ... "(pàg. 139).
Sí, és veritat, t'escoltem. A veure què en penses d'això i d'allò. I aquells qui poden fer-ho sovint, entren a la 22 a xerrar, a escoltar els altres, a pensar. "Pensar": aquest és el verb que fa realitat el llibreter .... quina gran responsabilitat, quina gran aventura.

I que demà sigui un altre dia, i un altre, amb persiana amunt i avall i sense cap altre silenci, que el del carrer al vespre, quan t'han omplert ja totes les paraules, les impreses i les que han ressonat a les parets de la 22.

Mònica Terribas, la teva "cosina que t'admira".

Presentació a Sant Cugat del llibre "Demà..."

Divendres dia 28 de març 2008 a les 8 del vespre a la Llibreria Paideia de Sant Cugat del Vallès (carrer Santiago Rusiñol, 14) presentació del llibre editat per Ara Llibres "Demà serà un altre dia" de Guillem Terribas.

Intervindran:
MÒNICA TERRIBAS, periodista
GUILLEM TERRIBAS, autor.

Presentació a la Llibreria Llorens 14/03/08

A la foto: Guillem Terribas, Quim Nadal, Sixte Moral
a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú
Fotos: Neus Chordà.

Sixte Moral i Guillem Terribas

Alguns reflexions a “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes. Per Sixte Moral Reixach

Avui en aquest acte és un d’aquell moments en que un està content de jugar a casa, tenir la hipotètica avantatge que sempre s’atorga al qui juga en camp propi. I la llibreria Llorens per mi i, amb permís de la Rosanna , es jugar camp propi.
I ho és mes encara quan al costat – no necessariament al davant ni competint – hi tens dos pesos pesants i influents de la vida gironina actual. Avui ens aplega aquí la presentació del llibre “Demà serà un altre dia” de Guillem Terribes amb la col·laboració de Xevi Planes , però ens hi podria haver aplegat la presentació d’alguns del llibre de Quim Nadal, ara fa un any i mig apareixia un Dietari sobre l’any 2003, que també segurament tenia molt d’una certa memòria d’un temps i d’un moment molt concret ,apassionant i esperançat des d’un punt de vista política i humà i encara, algun altre llibre de més llunyà en el temps, que seria bo de reivindicar ara que tothom parla de catalanisme.

Hi ha un llibre mític a Girona i que també ho va ser en altres llocs no pel títol sinó pel plantejament crític que es diu “ Girona gris i negra” de Just Casero, Narcís Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades, publicat a l’any 72 , que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment - alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva.
Bé doncs, ens trobem acompanyats de dues de les persones, junt amb moltes altres, que des de punts de vista diversos però coincidents, en l’objectiu de fer una mica més humana la seva ciutat i a la societat, han ajudat a la transformació d’aquella Girona bruta i negre , en una ciutat envejable. En una ciutat acollidora, en una ciutat que combina diverses ciutats, en definitiva ens acompanyen dos persones; personalitats que han construït de manera diferent ( tampoc tant) però paral·lela la nova forma de la seva ciutat, a trencar una bona part de les inèrcies que comportava una manera rància de fer i d’entendre la ciutat amb tota la seva complexitat.
Llegeixo aquets dies un interessant llibre de J.J. López Burniol, en que en el seu pròleg manlleva unes paraules d’ Ortega y Gasset sobre la condició de “llibre”. Diu, que diu Ortega “o se hace rigor, o se hace poesía” , o se calla”.
Al llibre de Guillem Terribes hi ha rigor. Al llibre hi ha poesia.
No cal, doncs callar. Més aviat parlar i el Guillem acostuma a fer-ho, i molt.

Però és evident que per parlar del llibre he de parlar prèviament de l’autor ja que si estic aquí és precisament per la meva coneixença d’ ell i per haver conreat aquest terme tant difús, aquesta sensació d’anades i vingudes que en diuen l’amistat, a vegades des de la distància, a vegades des dels silencis de temps, però sempre deixant un pòsit de proximitat i d’estima.
Podríem usar els biografies que han paregut al llarg d’aquests dies.
Nascut a Salt, que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari e la seva independència de Girona, a l’any 1951. El mitjà de tres germans – amb el que això significa-. Crec que imprimeix caràcter.
Casat i amb dos fills.
Defensor de causes perdudes. Pintor, il·lustrador i dibuixant. Promotor cultural. Més que cinèfil. Apassionat pel món del cinema. Parlador irrefrenable. Artista de teatre i cine. Cofundador del Talleret de Salt. D’oficis varis i escadussers beneficis. Locutor de ràdio. Llibreter. President del gremi de llibreters. I finalment escriptor. O narrador de memòria viscuda i compartida.
En tot cas el “meu” – permeteu-me l’expressió - Guillem té un altre currículum.
Comença a les sorres plàcides, però odiades en ocasions i canviants del desert.
I és un coneixement primer de la persona que no pas del llibreter, del cinèfil o de l’agitador cultural, també és cert que poc després de conèixer-lo ja intueixes per on van els seus interessos vitals, perquè això si, és transparent i per tant poques vegades pot dissimular el que pensa o diu.
Ens coneixem doncs en un barracots pintats de verd en el Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1 de la Playa del Aaiun. Àfrica Occidental espanyola.
Ell escrivent ,de renom “pàl·lid” perquè no li toca el sol, de la quarta companyia i jo caporal instructor de la tercera companyia, diuen que era la pitjor.
Coneixença, connexió. Coincidència en moltes coses i vas aprofundint en elles
Nits de tabac Corones o altre coses, cervesa, nescafés i/o licors forts...
Descobriment de Leonard Cohen comentaris de lectures i confidències que ja et situen a la persona i el marc en que es mou habitualment lluny de l’exèrcit.
No parlaré d ela Mili, perquè l’autor en esmentar aquesta nostra trobada diu que no n’ hem parlat mai massa i és veritat. Però la nostra mili té noms propis. Crec que indiquen el temps, el oment, l’ambient d’aquella generació. Mort de Carrero Blanco. Portugal 25 d’ abril. Gutierrez Mellado i Diez Alegria estaven conxorxats amb els militars portuguesos?. Pepe Beúnza, el primer objector catòlic tancat a Cabrerizas
Múñoz Grandes fill, general sancionat més tard per una certa tendència anti-democràtica
De Pablo Loizaoga primer intendent de l’ Ertzaina. Front Polisàrio. Front popular d’alliberament del Sàguia el Amra i el Rio de Oro” Primeres incursions i primeres nits de patrulla. Assumpció de formar part de l’exèrcit colonial. Rescabalar aquest deute amb la solidaritat. He descansat quan he tingut la possibilitat d’ajudar a la seva causa – un bell obsequi- i tinc ara una bandera de l República Sahrauí a casa que em van oferir uns nens que venien a la ciutat a fer colònies. No en parlo més , per més informació llegiu “Mira si yo te querré” de Luis Leante de l’editorial Alfaguara. Magnífic. D’aquelles nits i jornades plenes i intenses en queda un bon record i una bona amistat que avui perdura.
Retornat a la península ens retrobem ara ja a cara descoberta sense necessitat d’embuts i subterfugis. Casaments , fills i filles. Augmenta la relació. A vegades es temporades de silencis. Però sempre amatents a la notícia dels uns altres.
És impensable i imperdonable anar a Girona i no passar per la vint-i-dos ni que sigui per preguntar pel ell. Encara que sigui només per fer-hi un cafè.
A casa amb la Teresa i l’Aida sempre ha estat un personatge mític.
L’ hem seguit , hem seguit les seves cuites. ( actor a Soldados de Salamina – gran paper per cert- I aquell no massa llunyà episodi que el va catapultar a primera pàgina dels diaris i a les televisions, quan des d’un tren aturat en mig d’un aiguat i abandonat per tothom truca al Conseller demanant auxili i que algú fes alguna cosa ( era abans del desastre de rodalies). Hem llegit els seus articles i les entrevistes que li han et i hem celebrat els seus èxits professionals .
I els èxits professionals en són molts que queden més o menys notariats en l llibre.

I ara toca parlar del llibre.
Abans però crec que seria injust no fer esment que a la ciutat i també queda referenciat adequadament al llibre en Guillem hi té altres bons amics. Paco Escribano, Sergi López , la Rossana i segur que me’n deixo alguns i també hauríem d ‘esmentar a la policia local, - no referenciat en el llibre- bé per multar-lo en més d’una ocasió o bé per atendre una trucada d’algun veí fart de sentir una tertúlia que tenia com a un dels protagonistes al Guillem a altes hores de la nit.

El llibre:
Algú podria dir que és un llibre gironí. Si i no. Ho és però crec que té una projecció i abast més enllà d’un marc físic i fins i tot temporal.
Sí ho és perquè el protagonista és un saltenc amb la doble nacionalitat gironina i, no ho és perquè jo crec que és el llibre guia d’una certa manera d’entendre la vida d’una generació de ciudatans i ciutadanes que al llarg dels setanta fem la nostra via. Som una generació que com diu Javier Pérez Andújar “No hem viscut la guerra però hem perdut la majoria de les batalles”
L’autor no vol que es digui que és un llibre de memòries. Segurament perquè fer un llibre de memòries significa arribar al final d’un camí i el nostre autor està encara començant-lo per molt que ja hagi caminat i després perquè el terme memòries suggereix gairebé de manera implícita un deix de nostàlgia que ens pot fer pensar que tot era millor i ara res no ve bé.
No veig a l’autor un nostàlgic sinó més aviat un activista del records i un transformador actiu d’aquet passat que fonamenta el present i que ens projecta cap al futur.
Memòries doncs no, memòria sí.
I aquí manllevo un fragment d’un article de Quim Nadal escrit a rel de la presentació d’aquet llibre a Girona.

“M’agafo l’índex i busco noves generacions compromeses en la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme de canvi social necessària i detectem noms pont entre un generació i una altra però també grups nous i compromisos nous d’un altre temps i del mateix país, la mateixa ciutat”.
I segueix: “ Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània , lluny del reduccionisme de la política i amb l’afany de conèixer el propi nervi que conforma la personalitat col·lectiva....”

Aquest fragments em sembla que defineixen molt bé el llibre. Per una banda la història d’un compromís, el retrat gairebé generacional d’un moment prou important i que ara comença a tenir una certa presència en el camp de les lletres en poc temps he llegit, a més del llibre del Guillem ,altres quatre llibres que volen conformar una part de la història dels anys setanta, des de posicions ben diverses i segurament molt sectorials però els esmento: “Los setenta a destajo” Pepe Ribas, “Temps indòcils” d’Agustí Pons. “Los Príncipes valientes”de Javier Pérez Andújar i “Adolescencia en Barcelona hacia los 70” Laura Freixa.
Cadascú en la seva faceta i amb la singularitat pròpia fa memòria d’uns anys apassionants que potser comencen a encuriosir a les actuals generacions pel molt que han significat pel país i per les persones.

El llibre del Guillem mostra un altre aventura seguida per molts i moltes ciutadans de Catalunya que després tindran un paper rellevant a la vida pública des de consellers a regidors del poble més petit , d’artistes i escriptors, de gent compromesa amb l’educació i l’oci i la cultura com maneres diverses de transformar el petit món que ens rodeja... Hi ha una trajectòria vital que és gairebé calcada.

Escoltisme o esplai- parròquia ( motivacions pures i no tant pures. El tema de la noia del coro em sembla fantasiós i recurrent, gairebé de pel·lícula) .Pastorets, revistes AA de VV i integració en moviments culturals o politiques Assemblea Democràtica- que just naixien i que han florit esplendorosament . A la certa acomodació actual, a la vida gairebé subvencionada, a la reclamació permanent els caldria segurament un bany d’aquells moments, no perquè passessin les obligades penúries d’aquella situació, sinó perquè d’alguna manera les coses que s’havien de fer, es feien amb poca lamentació i molt d’esforç personal i també amb convicció i potser com diu l’autor: "No teníem la sensació de canviar el món , volíem passar-nos –ho bé ( cito de memòria).
El llibre al meu entendre té un seguit de raons per ser comprat primer, i llegit després:
v Aquest és un llibre vital, de recorregut fàcil de lectura però de profunditat i rigor testimonial - recordin a Ortega –
v Aquest és un retrat local d’una generació que globalment segueix el mateix itinerari o alguns de semblants i paral·lels.
v Aquest és un llibre de testimoni d’un combat cultural i vital.
v Aquest és un llibre que il·lumina un temps i unes persones, moltes, un llibre que no cerca la brillantor personal sinó el testimoni col·lectiu, això si sota el punt de vista del coprotagonista de moltes històries.
v Aquest és un llibre d’homenatge sincer als seus amics, la nòmina dels quan és amplíssima i amb molt de llustre.
v Aquest és un llibre on hi tronem esmentat i documentades bona part dels autors literaris contemporanis i sempre amb alguna anècdota i història vinculada al Guillem. Això dóna mostra del saber fer i del saber estar del protagonista . D’això en fa un aprenentatge i mai una impostura.
v Aquest és un llibre en que es dona protagonisme als altres – i ben merescudament, segur- i això demostra la generositat de l’autor que és un més d’ells però defuig el protagonisme fatu i fatxenda per ser un d’aquest secundàries imprescindibles en tota bona pel·lícula. I aquest paper el fa guanyar l’Oscar.
v Aquest és un llibre enormement aventurer . En el sentit de saber les mil i unes aventures consumades positivament o no de l’autor i del seu entorn.
v Aquest és un llibre que descriu el triomf – consolidació i projecció- d’una empresa. Llibreria 22, lluny dels manuals de Harward , Minessota o Esade ens dóna algunes receptes pràctiques per sobreviure amb una certa solvència, sempre amb dignitat, però , en el món del llibre.
v Aquets és un llibre de consell de veterà no de “cebolleta”. S’ha analitzen problemes i s’esbossen possibles solucions des de l’experiència i des de la batalla a la trinxera a la quotidianitat.
v Aquest és un llibre que condensa trenta anys de batalla personal i col·lectiva de posar en el mapa les ciutats mitjanes – perdó, de capitals més enllà de Barcelona- de Catalunya amb projectes importants de caràcter nacional i amb vocació de serveis , sense perdre el prisma del negoci ben entès. Si diuen, algun cop amb una certa sornegueria,que hi ha una manera gironina de fer política, en aquest llibre veiem que hi ha un manera de “fer” i reeixir pròpies dels gironins i gironines. És doncs per mi un llibre que val la pensa llegir-lo.
Ara la diré grossa, però la dic convençut. Paral·lelament ha “Demà serà un altre dia” he llegit “Dietari de 1973” de Josep Maria Castellet, dietari que sembla que s’havia perdut i que és la memòria d’un temps convuls i agitat. Guardant les referències , les distàncies,l’ edat i el “glamour”, tots dos podrien competir en interès. Per mi el matx acabaria en taules. Ho signo públicament.
En fi, que és un llibre abastament recomanable perquè com he dit la batalla personal i privada vol ser diluïda volgudament en una tasca col·lectiva que, en el fons, són aquelles que perduren perquè que són més que la suma de voluntats personals i tenen el valor afegit de compromís de molts i moltes persones.

Abans d’acabar deixeu-me però fer cincs darreres cons¡deracions breus:
- Tinc enveja del Xevi Planes, el periodista que ha ajudat a confegir el discurs. Només pensar les hores divertides i d’apassionada conversa amb el Guillem en fan delir.
- Confessar que vull agrair-li al Guillem tres coses , primera haver-me fet conèixer a Leonard Cohen i la seva mítica Susanna en alguns cops havia assoldat llargament. Dos, haver pogut estar a menys de cinc metres del meu mite cinematogràfic més preuat. L’Ariadna Gil en una imatge carregada de Màgia al claustre de la Universitat de Girona rodant Soldados de Salamina. Me la volia presentar , no vaig voler trencar l’encant el moment. I tercer aquest llibre que des d’una perspectiva pública i publicada em reconcilia amb la meva pròpia generació i crec que col·lectivament ens hem divertit i modestament hem canviat una mica més el món.
- “La memòria és efímera i l’oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisi estereotipades i buides de contingut”. L’afirmació, que manllevo altre vegada, és de Quin Nadal però la faig meva i la deixo aquí com a millor qualificatiu del llibre. Contribuir a la memòria històrica.
- Tornant a Ortega . I la poesia? Ras i curt. Llegiu atentament el capítol setè. Llegiu el que està explícit però , per mi la gran lectura és allò d’implícit, allò que hi ha de personal i íntim darrera de la reflexió sense que s’expressi obertament.
- I la darrera, Ara la locomotora ja va a tota marxa, és doncs el moment de dir: Guillem no l’aturis i cridar “ más madera!!!”. Demà serà un altra dia , segurament i desitjada amb millors expectatives fonamentades sobre velles i immutables certeses.

Vilanova i la Geltrú
Llibreria Llorens
14 de març del 2008

Diari de Girona 04/03/08

Salt crida per la independència.

Guillem Terribas i la Comissió de Reis reben els Premis Tres de Març en una gala marcada pels25 anys de la segregació. L'Ajuntament homenatja els veïns que van lluitar contra l'annexió

Text i foto:J. Badenas

L'entrega dels Premis Tres de Març es va convertir ahir en una nova crida per mantenir el carácter de poble, la identitat i la independència de Salt, 25 anys després d'haver-la recuperada. El Teatre de Salt es va omplir per reconèixer Guillem Terribas i la Comissió de Reis, els dos guardonats escollit per un jurat i també es va lloar la tasca de la Comissió de la Independència.
El periodista Albert Requena, presentador de l'acte, va rememorar que la independència de Salt va coincidir amb l'arribada de la democràcia. Després de la lectura del veredicte del jurat, que va fer el regidor de Cultura, Carles Borrell, el premi a les persones va se entregat per l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.
El llibreter i activista cultural, Guillem Terribas, va rebre el premi amb emoció i orgullós de ser de Salt. Va recordar la seva infantesa al carre Llarg i va insistir que Salt és el poble on va nèixer i viure mentre que a Girona és el lloc on ha desenvolupat la seva vida. Terribas va afirmar que és "part del que és gràcies a tot el que ha après de les persones de Salt". L'agitador cultural va recordar quan va rebre la notícia que Salt sería indepent: en una nit de Santa Llúcia a Tortosa i per boca del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Terribas va tancar la seva intervenció reclamant als nouvinguts que no perdin les seves arrels però que s'estimin el poble i lluitin per Salt.
Josep Pericot i Màrius Pericot van rebre el guardó Tres de Març a les entitats com a representants de la Comissió de Reis. Van recordar els treballs d'anteriors entitats i van remarcar la improtància de la gent que maquilla, de la gent que desfila i de les persones que ajuden en l'organització.
Després de la lectura musicada de la llegenda de la ninfa i el Gegant del Rec -a càrrec de Quim Lecina i Pau Ferrer-, es va homenatjar la Comissió de la Independència. Miquel Casellas va actuar de portaveu i va remarcar que la importància de tots els ciutadans en la lluita per trencar amb l'annexió. Tot el grup va acabar cantant l'himne oficiós de la indepedència, que es cantava als carrers fa 25 anys.
Va tancar l'acte l'alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), que va reclamar el protagonsime per a Salt dins de l'àrea urbana i va demanar als veïns buscar dins seu "l'orgull de ser de Salt" i els va instar a "fer crèixer el nom" del poble.

Presentació del llibre a Vilanova i la Geltrú

Divendres dia 14 de març de 2008 a les 8 del vespre
PRESENTACIÓ del llibre editat per Ara Llibres
"DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA" de Guillem Terribas.
Intervindran;
JOAQUIM NADAL I FARRERAS per la part gironina
SIXTE MORAL REIXACH per la part de Vilanova i la Geltrú.
La presentació es farà a la Llibreria LLORENS llibres.

Revista SOL IXENT de Cadaquès / Desembre 2007

"Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter" de Guillem Terribas. Ara Llibres. Barcelona, Novembre de 2007.

Són les memòries d'un gran llibreter, l'ànima de la llibreria 22 de Girona, que ha estat i és el gran focus d'activitat cultural d'aquesta ciutat des que en Guillem i els seus socis i col·laboradors la van fundar al nº22 del carrer Hortes de Girona ara fa gairebé trenta anys.És una crònica de la cultura del nostre país d'aquests trenta anys, amb tots els seus personatges i la relació que l'autor ha tingut amb ells, i també un document interessant sobre el que és dirigir una llibreria, amb les vicissituts de cada dia.El curiós és que inicialment estava previst que el llibre l'escrivís en Xevi Planas a partir del relat d'en Guillem, però aquest s'hi va entusiasmar tant, que (amb l'assessorament i ajuda d'en Xevi) al final ha estat ell el que l'ha escrit. I està molt ben escrit !! . Molt interessant.
Martí Romani

Diari de Girona 08/02/08

Salt lliurarà el premi Tres de Març al llibreter Guillem Terribas.
La Comissió de Reis serà recompensada per 30 anys d'activitat.



Guillem Terribas. El llibreter rebrà el guardó per la tasca cultural.


J.B.M. Salt.
El llibreter Guillem Terribas serà la persona guardonada aquest any amb el Tres de Març de Salt. A més, el consistori també aprovarà la proposta de donar el premi en l'aparat d'entitats a la Comissió de Reis, que s'encarrega d'organitzar la cavalcada.
La comissió dels premis Tres de Març ha valorat el seu paper d'activista cultural i el fet que sempre s'hagi mantingut fidel a Salt encara que és més conegut per la seva activitat com a propietari de la Llibreria 22 de Girona. Terribas també ha estat un dels grans impulsor al teatre de Salt, on va desenvolupar una important tasca dins de col·lectius aficionats.
La Comissió de Reis és un dels col·lectius més dinàmics de Salt i els jurat ha volgut reconèixer la seva llarga trajectòria durant gairebé 30 anys. Per aquesta entitat, independentment de la situació política, han passat desenes de persones de Salt que ha treballat perquè sempre hi hagués una cavalcada a Salt.
Els premis Tres de Març es van crear l'any 1988, quan es van aprovar les bases de la convocatòria. A partir de 1989, es concedeixen cada any a les persones i entitats que han treballat més per Salt, per la seva gent i pel seu entorn. El 2004 es van modificar les bases del premi amb la creació d'un jurat que substituirà la comissió que fins ara era l'encarregada de concedir els premis.
Des de'aquell any els premiats han estat Sor Clara Villoslada -per la seva tasca humanitària-, Ferran Màrquez i Morgade -per la seva col·laboració en diferents entitats i associacions-, Josep Ventura i Josep Paulí -pel seu treball cívic, social i cultural- Jordi Gispert -per ser un referent en el panorama artístic saltenc- va ser l'any passat l'últim reconeixement lliurat en l'apratat de persones.
En els darrers quatre anys, les entitats premiades han estat: l'Agrupació Fotogràfica de Salt -per la seva tasca cultura-, la Coral Rossinyol i Alimara -per la seva tasca de foment de la música coral en nens i joves-, Els infants valents, associació per a la mainada amb minusvalidesa i en el 2007 va ser preimada la Xarxa de Salt -per la seva dedicació als espectacles infantils-.

Crítica de "La Soledad" Pel Cinema Truffaut

LA SOLEDAD
Direcció: Jaime Rosales
Espanta 2007
Duració 130 m.
Guió: Jaime Rosales – Enric Rufas
Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa

FRAGMENTS DE LA VIDA QUAOTIDIANA
Jaime Rosales ja ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge “Las horas del dia” (2003) que ell mateix i el seu protagonista (esplèndid) Álex Brendemühl , van venir a presentar-la, en el seu moment, al Cinema Truffaut. Amb aquesta pel•lícula Rosales va obtenir a Cannes el Premi de la Crítica. Aquest any ha tornat al prestigiós Festival a la Secció de la Quinzena dels realitzadors, amb “La Soledad”.
A “Las horas del dia” ens proposava una reflexió sobre l’assassinat des de una perspectiva diferent: sense intriga policial ni morbo sexual. Sense música i trencant esquemes amb el to narratiu. I deixant a l’espectador que tregui les seves pròpies conclusions.

Ara, a “La soledad” sense canviar el to, però d’una manera pausada i intimista i més treballada, ens explica la història d’Adela (Sonia Almarcha), una jove separada amb una criatura, que deixa el poble, la tranquil•litat del poble, per anar a viure l’aventura de la ciutat, Madrid, amb el seu soroll, tràfic i l’atabalament de la vida quotidiana. A Madrid, ens hi trobarem amb una dona, Antonia (Petra Martínez) viuda, que té un petit supermercat i viu amb un home, Manolo (Jesús Cracio) senzill i agradable. L'Antonia té tres filles, Inés (Miriam Correa), Nuria Mencía (Nieves) i Helena (María Bazan). Una d’elles, Inés, comparteix pis amb Adela, juntament amb un noi anomenat Carlos (Lluís Villanueva). A mitja història, quan ja pràcticament coneixem a tots els personatges i ens els hem nostres, un fet esgarrifós i terrible canviarà la vida d’Adela. També, per altres circumstàncies, la relació entre mare i filles, es complicarà fins a un fatal desenllaç que les tornarà a ajuntar.

Rosales, s’agafa el seu temps per explicar-nos i fer-nos entrar en aquesta història o històries intimistes. Normals. Fragments de la vida dels protagonistes, amb les seves alegries, tristeses, mal entesos, soledats, desesperacions, atraccions i moments íntims, molt íntims.
Tots aquets moments, tots aquests fragments, estan molt ben portats, amb una fotografia, en format panoràmic, que sempre està allà on ha d’estar; utilitzant de vegades el recurs (gens gratuït) de partir la pantalla i mostrar dos moments al mateix temps. Uns diàlegs adients, normals, perfectes. Quin guió més ben treballat!.
Si l’espectador té la sort d’entrar a la història que ens explica Rosales, cosa que no ens gens difícil, ens implicarem a la vida dels personatges. Discretament viurem les seves soledats i els seus moments de felicitat. Entendrem les seves pors, les seves preocupacions. Serem un més de la vida quotidiana dels personatges.

“La Soledad” es una pel•lícula imprescindible per a la gent amb un mínim de sensibilitat, que té ganes de veure i viure una història explicada d’una altre manera. Que té ganes de participar amb el que ens vol explicar el director. Que vol sortir de la sala amb la sensació que ha viscut un fragment de la vida dels protagonistes. Que també s’ha sentit sol i acompanyat.

Per acabar, una reflexió: Des de fa uns anys, sembla que els Oscars han canviat la orientació de premiar o de nominar les millors pel•lícules americanes. Premien pel•lícules més intimistes, arriscades i que impliquen més a l’espectador. La prova la tenim amb “Million dollar baby” (2004)de Clint Eastwood o la nominació a l’any 2005 de “Brokeback Mountain” de d’Ang Lee o la que va guanyar “Crash” Paul Huggis. L’any 2005 entre les nominades hi havia “Babel” d’Alejandro González Iñárritu, per posar alguns exemples. Sembla ser, que sortosament aquest canvi, també ha arribat entre nosaltres, com ha quedat demostrat aquest any amb els Premis Goya, en donar a “La Soledad” el Goya a la millor pel•lícula espanyola, encara que sigui catalana.

Guillem Terribas

Retalls de Premsa * El Mundo 02/12/07

ELS VELLS LLIBRETERS
NO MOREN MAI
Rafael Vallbona


Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.

Retalls de Premsa * Biblioteques de Girona 23/11/07

Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22



El llibreter gironí Guillem Terribas vaa presentar, el passat dimecres dia 21 el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".
En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.
Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".
Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART
La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".
Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".
(Extret de Vilaweb)

Retalls de Premsa * El Punt 22/11/07

Una presentació una mica de tots

la crònica

XAVIER CASTILLÓN.
Guillem Terribas, en primer terme, ben envoltat d'amics. Foto: LLUÍS SERRAT
Va ser una presentació peculiar, col·lectiva a sobre de l'escenari, massiva pel que fa a audiència i, tot i així, molt familiar. Com una gran família, els amics, coneguts i saludats de Guillem Terribas el van acompanyar ahir en la presentació del seu llibre, Demà serà un altre dia (Aventures d'un llibreter), que va posar a prova l'aforament de la sala cafè teatre de La Planeta, un terreny més neutral que el de la Llibreria 22, on, com algú va recordar ahir, Terribas es proposa assolir algun dia el rècord mundial de presentacions de llibres. També va ser una presentació peculiar perquè era una presentació de llibre amb Terribas no oficiada per ell, sinó per l'escriptor i amic Josep Maria Fonalleras, que va deixar pas a 22 presentadors. En realitat, hi havia trampa, perquè alguns dels presentadors eren dobles: van sortir junts a escena Àngel Quintana i Imma Merino, en representació dels amics de les sales fosques cinematogràfiques; els editors Xavier i Ernest Folch, pare i fill, aquest últim responsable d'Ara Llibres i de la publicació del llibre de Terribas, al qual va proposar una nit qualsevol en un bar del Raval barceloní que fes un llibre amb el seu inabastable anecdotari (i Terribas li va dir, com era previsible: «Quan vulguis!»), i Joan Miró i Roger Casero, com a portaveus de l'organització del premi Just Manuel Casero i de la família Casero, tan vinculats a la Llibreria 22 i a Terribas, que segons va recordar Roger, va saber aprofitar la circumstància tràgica de la mort del seu pare per «donar vida a un premi».

Des de la intervenció inaugural, amb un inspirat Francesc Francisco en representació de tots els amics que no surten en un llibre on apareix «la meitat de Girona», l'acte va tenir en general un to festiu, amb alguns moments molt divertits, com ara la coincidència entre dos dels participants que van triar la mateixa anècdota per exemplificar el caràcter intrèpid del protagonista: Salvador Garcia-Arbós i Modest Prats –per aquest ordre–, companys d'excursions a cafeteries romanes, van recordar com Terribas va escandalitzar el mossèn de la capella del Sancta Sanctorum quan, tot decidit, va començar a pujar per l'escala santa que, segons la tradició, Crist va tocar amb els peus en el palau de Ponç Pilat i que els creients només pugen de genolls. Prats encara recorda la mirada ingènua de Terribas, com a resposta als crits del capellà romà. «No perdis mai aquesta mirada», li va dir al llibreter feliç, assegut a primera fila entre Joaquim Nadal i Anna Pagans, i no gaire lluny de l'actor Sergi López, que va destacar el «do» de Terribas per «provocar trobades entre la gent». I va ser espectacular l'aparició dels treballadors de la 22, amb una gran pancarta per felicitar el seu «crack».

Un dels moments més emotius va ser el protagonitzat per Consol Ribugent, mare de deu fills, entre els quals hi ha diversos amics de joventut de Terribas. Demanant primer permís a la mare d'en Guillem, morta recentment, la Consol li va dir: «Guillem, fill meu, estic orgullosa de tu». Després tots dos es van abraçar. I al final de l'acte, aquest llibreter amb ànima de cowboy no va poder contenir les llàgrimes i, després de donar les gràcies a Narcís-Jordi Aragó, va posar fi a aquesta presentació «una mica de tots».

Retalls de Premsa * El Punt 16/12/07

Guillem Terribas presenta el seu llibre a Salt. Foto: MANEL LLADÓ
El llibreter saltenc Guillem Terribas va presentar ahir al migdia el seu llibre Demà serà un altre dia a la biblioteca pública de Salt, acompanyat de molts amics, entre els quals hi havia Lluís Mateu, Xavier Corominas, Xevi Planas i l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda.

Retalls de Premsa * El Mundo 21/12/07

22 ratlles per al llibre del llibreter de la 22

JORDI LLAVINA

Demà serà un altre dia. Aventures d'un llibreter

Autor: Guillem Terribas. Editorial: Ara Llibres. Pàgines: 162. Preu: 20 euros

Guillem Terribas, l'amo de la llibreria 22 de Girona i dinamitzador cultural en un sentit ampli, explica que el número 22 se li apareix sovint. 22 és el número del carrer Hortes en què, des del 20 d'octubre de 1978, hi ha la seva llibreria: el número fa el nom.I la 22 -no pas can 22- ha esdevingut, amb els anys, una de les llibreries de referència del país.

La sobrecoberta mostra un Terribas amb una certa actitud de galant de cine (una de les seves passions, juntament amb els llibres), de perfil, fumant. Aquest és un llibre de records, que fixa, justament, un perfil d'aquest personatge inquiet, curiós.

Des dels orígens a començaments dels anys cinquanta (una infantesa repartida entre Salt, el seu poble natal, i Montalban, a França) fins fa quatre dies. Terribas comença el relat com Canetti arrenca les seves esplèndides memòries: amb el primer record. Més ben dit, amb la primera imatge (i, tot seguit, el primer pensament).A partir d'aquí, el llibreter més famós de Catalunya es refereix a la seva passió pel teatre i pel cinema, a l'espondilitis (la malaltia que té des de fa molts anys, que no li impedeix ser un argent viu), als seus anys com a escolta, a la tribu d'amics...L'estil és periodístic.

Els personatges que hi van apareixent tenen com una mena de proximitat familiar: i ja no parlo d'Antoni Puigverd, «molt assenyat i atractiu»; d'Anna Birulés, que va ser ministra del PP havent començat la seva activitat política a les files del comunisme, «ningú no és perfecte», o de la ubiqua Anna Pagans (actual alcaldessa de la ciutat); sinó també de figures de tant de renom com Pérez Galdós, que Terribas cita així: en Pérez Galdós.

Retalls de Premsa * Diari de Girona 04/01/08

El nervi de la ciutat
JOAQUIN NADAL I FARRERAS
La vida dels pobles i de les ciutats s'identifica per coordenades molt diverses. Sovint ens entretenim només en la imatge física i material, resseguim el sentit de la forma urbana. Identifiquem el ritme dels canvis i de les permanències, assenyalem les singularitats del paisatge urbà, les emergències, el relleu de la ciutat. Hi ha, però, una dimensió menys formal, més profunda i impenetrable, més decisiva per tal de conèixer l'ànima de la ciutat. Es tracta del seu cos social. Del conjunt de les persones que hi viuen, de les seves vides, dels seus neguits, de les seves aspiracions. Es tracta d'aquesta dimensió humana, social, entesa en un sentit individual i col·lectiu. El sentit comunitari esdevé una dimensió necessària per tal de disseccionar i analitzar el conjunt de la ciutat i conèixer els mecanismes de la convivència i de la vida comunitària.
Un cop coneguts els plecs del paisatge fins al mínim detall ens hem d'interrogar per aquesta altra dimensió més humana i social. Quin teixit social conforma una ciutat, quins grups hi viuen, com s'agrupen, com s'organitzen, amb quines aficions i afinitats s'associen, quines complicitats es generen i quines tensions s'alimenten. Els habitants de la ciutat són els que interpreten, una generació darrere l'altra, totes les grandeses i també les misèries, els grans cims assolits i les mesquineses més elementals.
Ens convé també conèixer aquesta dimensió, menys perceptible però més important; potser intangible però real: l'ànima de la ciutat, el nervi, la base humana de les decisions més rellevants. És una qüestió col·lectiva, és clar, però que es pot individualitzar, que permet una singularització. Qui són els que interpreten a cada generació l'ànima de la ciutat, on són les persones i els grups decisius a cada etapa per marcar una personalitat diferenciada Fins on podem parlar de classes socials amb papers diversos i també confrontats
Fins ara em moc en reflexions de caràcter genèric que podríem aplicar a qualsevol poble, ciutat o país. Però la reflexió neix d'un exercici concret aplicat a Girona. M'ho va suggerir el dinar que la Fundació Prudenci Bertrana va oferir a mig novembre al conjunt de les persones que en el moment decisiu van decidir contribuir de forma individual a la convocatòria del premi Bertrana. Seixanta-cinc persones, com s'explica en el catàleg de l'exposició. Però seixanta-cinc persones d'extraccions molt diverses, d'ideologies diferents, de compromisos i d'històries discrepants. Potser una certa fotografia de la ciutat No del tot, és clar. Però sí un moment històric, una circumstància excepcional, un moment de canvi. La nòmina dels seixanta-cinc ben estudiada ens aportaria moltes claus interpretatives i ens despertaria molts interrogants sobre els moments històrics i el paper de determinades generacions. Ens portaria a preguntar-nos també si ara hi hauria una generació equivalent. Jo crec que sí, però crec també que d'una generació a altra, potser baixant els esglaons de l'edat, ens costa més d'identificar nous perfils de lideratge i de compromís. Sigui com sigui, i portat només per un afany exemplificador, m'adono que només amb la nòmina dels que ja no hi són tenim prou elements per definir un panorama i dibuixar un entramat social determinat. Deixeu-me compartir d'una manera no exhaustiva l'exercici. Si penso en els més directament compromesos, penso en Santiago Sobrequés, Francesc Ferrer i Joan Saqués. Si penso en figures històriques de la vida de Catalunya o de la ciutat puc parlar de Narcís de Carreras, Josep Ensesa o de Pompeu Pascual; si entrem en el món de l'empresa cal recordar Manel XifraLluís Bachs, també compromès en tasques de direcció del món associatiu esportiu i cultural. No em puc estar de continuar un repàs per ordre estrictament alfabètic i esmentar Manuel Batallé, Manuel Bonmatí, Ignasi Bosch, Joaquim Castanyer, Santiago Coquard, Josep Fraga, Juli Lara, Josep M. Nolla, Xavier Pagans, Joaquim Pla i Cargol, Josep M. i Joaquim Pla Dalmau, Lluís Sibils, Francesc Solà... i alguns més que em deixo en aquest repàs apressat. Però només amb aquests noms ja es dibuixa la presència de sensibilitats molt diverses unides aquí per la literatura i el compromís amb la llengua catalana. Botiguers, empresaris, professionals liberals, docents, banquers, hotelers, vells conservadors, republicans històrics. Gent diversa que conforma una de les lectures socials possibles de la vida de la ciutat dels anys seixanta.
No cal dir que a la llista completa hi trobem encara una varietat més àmplia i més il·lustrativa amb persones de molt pes, fins i tot polític, en aquell moment històric dels anys seixanta i d'altres persones que estaven liderant la represa democràtica, i encara d'altres que havien patit exili i tornat sovint amb discreció i silenci, d'altres amb compromís i lluita. El premi i els premis posteriors amb els noms de Rahola i Palol completarien el pont necessari entre la història de la ciutat i la necessària renovació dels horitzons del moment i la reivindicació de les figures més il·lustres de la vida de la ciutat amb tot el dramatisme incorporat de les seves vides i de la seva mort injusta en el cas de Rahola o dels seus exilis interiors en el cas de Palol.
Voldria afegir, és clar, que per a un dibuix més complet de la societat civil ens caldria afegir-hi els dirigents obrers i sindicals, els directius de les associacions de veïns, el ric i intermitent entramat de les entitats i associacions culturals, esportives i de molt diversa índole.
Uns dies més tard vaig assistir a la presentació, a la Planeta, del llibre de Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. M'agafo a l'índex i busco noves generacions compromeses amb la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme del canvi social necessari i detectem noms pont entre una generació i una altra, però també grups nous i compromisos nous d'un altre temps i del mateix país, a la mateixa ciutat. Els vint-i-dos socis de la 22 podrien ser el contrapunt a l'exercici que de forma incipient volia fer per rastrejar la capacitat de la ciutat de generar persones amb capacitat de compromís i de lideratge. Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània, lluny del reduccionisme de la política i amb afany de conèixer de prop el nervi que conforma la personalitat col·lectiva. Portat pel mateix mètode trobo a l'índex d'aquest llibre d'altres noms de rellevància per a una història col·lectiva i compartida, també traspassats per no canviar de referència comparativa. Anna Breva, Just Casero, Ramon Picamal, Jaume Faixó, Quim Masó, Enric Marquès, Ernest Lluch. Me'n deixo també. Constato que trobo noms repetits en un moment i l'altre, i m'adono que sovint simplifiquem en excés i mantenim una lectura superficial de les ciutats que no s'adiu amb la realitat més evident.
Si traspasséssim la barrera que m'he imposat atendríem amb més precisió al que intento explicar. El gruix dels noms que, més enllà de l'estricta quotidianitat adquireix notorietat, varia i evoluciona, però en tots dos casos es confirma que en els moments claus i per circumstàncies específiques apareixen referents que ens permeten rescatar de l'anonimat el teixit social i articular un discurs que adquireix uns perfils més nítids tot just esbossats. Posar nom i noms als moments històrics, a les circumstàncies concretes, als moments decisius,és humanitzar la història i és un deure per no perdre el fil conductor que alimenta l'ànima de les ciutats darrere de la façana impertorbable dels segles.
I, encara, en el nucli dur, en la colla d'amics, que començaria aquella primera acció de gran dimensió ciutadana, barrejant, ara sí, vius i morts, el repàs dels noms ens interpel·la sobre el paper de tots, en el passat i en el present, i el necessari reconeixement encara que alguns hagin triat transitar per l'anonimat d'una jubilació anticipada. Francesc Ferrer, Ricard Masó, Francesc Pluma, Carles Vivó, Joan Boladeras, Antoni Domènech, Josep Cristófol, Lluís Bachs, Enric Gilabert, Joaquim Jubert, en el pròleg d'una llista que, ben repassada, es comenta sola.
La memòria és efímera i l'oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i més generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisis estereotipades i buides de contingut.
En el desordre de l'evocació vull que hi veieu només de forma incipient la reclamació d'un exercici que intueixo factible, però que no hem començat a fer. Constato, finalment, que potser només en la dimensió històrica, en la visió retrospectiva és possible de copsar la força generacional de cada moment. Però també em sembla que saber identificar les noves generacions ens és imprescindible per donar vida a la permanent construcció de la ciutat i la seva constant renovació des del fruit immarcescible de la seva històrica permanència.
Foto Carles Pinedea

Retalls de Premsa * ABC 27/11/07

Memoria de un librero
ENTRE los libros más codiciados destacan los que describen la memoria de un oficio. Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22 de Girona, acaba de publicar «Demà serà un altre dia», libro autobiográfico que subtitula «Aventures d´un llibreter». El cambio de la palabra que parecía lógica -«memorias»- por «aventuras» no es baladí. En estos momentos, el circuito del libro es una aventura repleta de desfiladeros de complicado tránsito. Terribas confesaba que cuando en Ara Llibres le propusieron escribir ese libro sobre sus experiencias vitales y profesionales, le entró desazón, al ver cada día en su establecimiento la caducidad de los títulos y sus tristes desenlaces mercantiles.

Terribas presentaba su libro la misma semana en que se celebraba el Saló del Llibre en Montjuïc, se fallaba el premio El Andén de novela, el escritor hindú Vikram Chandra comentaba en Casa Asia sobre su novelón «Juegos sagrados», Jordi Coca publicaba «La noia del ball» (Premio Carlomagno), Tzvetan Todorov hacía una visita relámpago al Círculo de Lectores para presentar dos ensayos y se fallaba el premio Llibreter... Y eso es sólo la porción más relevante entre los eventos de una semana de periodismo cultural.

Una librería como la 22, explica Terribas, congrega cada mes unos mil cien títulos de los más de setenta mil que las imprentas arrojan cada año sobre un país con bajos índices de lectura. Para situarlos en el escaparate, el librero debe sacarlos de las cajas, seleccionarlos, adjudicarles referencia y precio, situarlos y devolverlos. «Una librería aceptable acostumbra a tener entre cuarenta y cinco mil títulos en stock de su propiedad. Cada vez que entra un cliente existen trescientas cincuenta mil posibilidades de que no encuentre el libro que busca. Esto desmoraliza al más optimista.» Para cobrar, se factura a treinta, sesenta o noventa días y los pagos de los libros que el librero ha devuelto no se satisfacen dinerariamente, sino descontando la cantidad de la factura siguiente.

Terribas describe la rueda demoniaca que propulsa el desbocado mercado editorial y las limitaciones del criterio selectivo del librero: «Has de continuar comprando, si quieres que te acepten las devoluciones». Las editoriales siguen imparables con sus factorías de papel encuadernado y no se arredran ante las devoluciones: «Se va haciendo una pelota inmensa y entonces pasa lo que pasa: editoriales que cierran, distribuidoras que han de cesar y librerías que aguantamos la pelota... Siempre he pensado que si vamos tirando es porque no sabemos mucho de números», ironiza Terribas. Sabiduría de treinta años al frente de «la 22» de Girona donde uno se puede encontrar al poeta Juan Luis Panero repasando los títulos disponibles del gran Vinyoli. Los libros de la experiencia vienen a anudar, casi siempre, el desencanto del conocimiento.

Sergi Doria

SPECTATOR IN BARCINO

Retalls de Premsa *El Periodico / 22.11.07

Y EL LIBRERO SE HIZO ESCRITOR.
DEBUT LITERARIO DEL RESPONSABLE DE UN ESTABLECIMIENTO CULTURAL EMBLEMÁTICO
Multitud Decenas de personas asisten al homenaje sorpresa a Guillem Terribas en la Llibreria 22, ayer.

Guillem Terribas, el omnipresente librero de Girona, el tipo capaz de dirigir la emblemática Llibreria 22 con una mano mientras con la otra asiste a tertulias literarias, colabora con diarios y acude a presentaciones culturales de todo tipo, también ha tenido tiempo para escribir un libro. Su libro: Demà serà un altre dia (Ara Llibres), en el que narra su vida a trozos y explica la creación de una de las librerías más activas de Catalunya. Dos presentaciones, una en Barcelona al mediodía y otra en Girona por la noche. No podía ser de otro modo en el caso de este hiperactivo que de jovencito pintaba, hacía teatro, estaba en el mundo del escultismo y en un asociación de vecinos.En Girona, en su casa, una cuarentena de amigos le dieron una sorpresa. Repartidos en 22 grupos que aparecen citados en la obra, salieron al escenario para dedicarle unas palabras. Ahí estaban el filólogo Modest Prats, el actor Sergi López, los editores Xavier y Ernest Folch, el poeta Narcís Comadira, el político Joaquim Nadal, la amiga y alcaldesa de la ciudad, Anna Pagans...Horas antes, Terribas habló de su autobiografía. "Es un libro de editor porque jamás se me ocurrió escribirlo. Pero la insistencia de Ernest Folch acabó de convencerme. Se editan tantos miles al cabo del año que no ya viene de uno más. Y ninguno explica la vida de un librero", se justificó. Lo que iba a ser una obra escrita por un periodista sobre el nacimiento y evolución de la 22 se convirtió finalmente en una autobiografía que tendrá segunda parte a finales del año que viene. "Quería un relato real, con toques fantasiosos incluso, que huyera de las batallitas. No es una biografía al uso".Tuvo una ventaja a su favor: no necesitó inventar los personajes ni los escenarios. "He descubierto un personaje que estaba en mí, y me ha gustado mucho, la verdad", confesó el librero, que se felicitó irónicamente por el hallazgo literario por una cuestión de salud: "Me ha ido muy bien como terapia, no he necesitado un psiquiatra".Carne de psiquiatra será su papel de librero y escritor a la hora de vender la obra. Pero Terribas lo tiene claro: "Es una más de las 50 que salen cada día, por eso luchará con el resto por un sitio en mi escaparate. Eso es algo que muchos escritores no entienden y sufren por ello. Pero yo lo tengo claro. Algo tengo ganado por ser librero".
Text Ferran Imedio. Foto: Joan Castro

Retalls de Premsa * Diari de Girona 23/11/07

joaquim Nadal i Farreras *
Guillem, Pere, Joan, Josep, Jordi


Dimecres passat vaig arribar a Girona amb l´esperança de menjar de pressa una verdura a l´Antiga, recordar vells temps i anar ràpidament a la Delegació del Govern per a una tarda llarga de visites. Però a l´Antiga ja no fan dinars. I ens en vam anar a dinar a un nou restaurant del carrer Mercaders, l´Anna Pagans, en Pere Solà i jo. Teníem poc temps i vam fer un dinar ràpid. Tota la tarda, a la Delegació, amb en Ramon Ceide vam anar rebent alcaldes i alcaldessses, empresaris, associacions de veïns, advocats... fins a gairebé dos quarts de vuit.
Davant del König, a la Gran-Via, vaig trobar en Francesc Francisco i la Mita (la Margarida Riuró) que anaven, com jo, a la Planeta a l´acte de presentació del llibre d´en Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. Aventures d´un llibreter. Sota l´atenta mirada eternament juvenil, riallera i ingènua de l´editor, l´Ernest Folch, en Josep M. Fonalleras conduïa un acte ple de gent, amb una sala atapeïda, cridant un rere l´altre amics, coneguts i saludats d´en Guillem fins a vint-i-dos, per quadrar amb el nom de la llibreria. En Guillem estava emocionat de veure la quantitat de gent que reconeixia la seva simpatia, la seva dedicació, el seu caràcter obert i polifacètic, la seva vocació de llibreter multidisciplinari, la condició, anava a dir, d´agitador cultural, però potser seria més exacte dir-ne alcavot de relacions culturals. Un intermediari imparable, a qui mai no li caurà la casa al damunt, per dir-ho amb paraules planeres del seu germà Charlie. El conglomerat d´amics, socis i col·laboradors de la 22, el conjunt de complicitats generades per la presència constant d´en Guillem a peu de carrer i darrere el mostrador era molt espectacular. La Consol Ribugent va fer una sòlida intervenció de connotacions maternals i sàvies manifestacions sobre la trajectòria i la capacitat de sobreposar-se d´en Guillem. Vam intervenir-hi fins a 22. Des de l´Anna Pagans a en Modest Prats, d´en Francesc Francisco a la presència epistolar d´en Miquel Berga, de l´Imma Merino i l´Àngel Quintana a en Joan Miró i en Roger Casero, d´en Narcís Comadira a en Sergi López, d´en Carles Monguilod a en Joan Carbó. Me´n deixo molts, i ens en vam deixar. En Guillem va fer esment d´en Narcís-Jordi Aragó i el seu mestratge des de Presència, i a la sala planejava tota l´estona l´ànima de la Planeta, en Joan Ribas, assessor i soci de l´aventura «vintidosenca». Amb el rerefons de «la tribu» van desfilar èpoques i personatges, presents i absents. Fent memòria d´una nòmina llarga de persones vinculadíssimes al projecte i irremeiablement absents, com en el cas d´en Quim Masó o en Jaume Faixó, amics de sempre i actors principals del món del teatre i l´art. Un dia haurem de fer un repàs del paper dels socis de la 22 en l´activitat cultural gironina i una certa clau de relleu generacional respecte als 200 notables que uns dies abans havíem homenatjat com a impulsors privats i individuals del premi Prudenci Bertrana. Pura sociologia urbana que no hem fet i hauríem de fer per entendre´ns millor.
Vaig sortir d´estampida perquè havíem quedat amb la Calaia per anar a sopar al Celler de Can Roca, el nou Celler. Només d´arribar, en Josep Roca ens diu que estaria bé una trucada a en Pere Massana, a qui acaben de donar una estrella Michelín pel Restaurant Massana del carrer Bonastruc de Porta. La professionalitat, la qualitat, el servei, la millora constant li han valgut un reconeixement no buscat, però trobat amb ple mereixement. Des de la seva terra originària de Sant Pau d´Ordal, en Pere Massana i la seva dona han anat forjant un establiment còmode i eficaç, al centre de la ciutat, amb una carta amb productes de primera qualitat i una cuina de tradició pròpia i de casa, però portada a un punt d´elaboració que s´explica bé per ell mateix. Vam parlar i estava feliç, amb una felicitat que vam compartir amb els amics del Celler.
Glossàvem plegats amb en Joan, en Josep i en Jordi la importància de la nova estrella d´en Pere i el paper de la gastronomia gironina, ara ja tan diversificada i fa més de vint anys tan desoladora i desèrtica. Els germans Roca, seguint les petjades i l´empremta dels pares, Josep Roca i Montserrat Fontané, han acabat de fer el salt i han obert el nou Celler a l´antiga Torre. Els pares veuen feliços que els fills ja volen sols, i molt, però que cada dia tornen a casa, al niu, a esmorzar, dinar o sopar. Els pares a vegades no se´n deuen ni saber avenir que al costat de can Roca de la carretera de Taialà ja no hi tenen el restaurant dels fills, i que ja no hi ha un tràfic imparable de cuiners d´una cuina a l´altra. Els fills, feliços del nou local, lluminosíssim de dia i de nit, obert, transparent, vegetal, d´espais confortables i d´un pati arbrat, treballen, ara, sense la pressió de sentir-se comprimits per l´espai i ofereixen espais al celler per a les demostracions d´en Josep i la conservació d´un excel·lent celler, el racó d´en Jordi per a l´elaboració de les postres i la cuina ordenada i eficient, a disposició de l´enginy creatiu d´en Joan. La discreció i professionalitat de l´Encarna a la recepció i uns excel·lents equips de sala i de cuina completen un panorama nou i engrescador.
En poques hores he fet un intensiu d´emocions gironines, un concentrat de felicitat de veure la prosperitat de l´oferta de la ciutat i la seva internacionalització.
L´emoció d´en Guillem, la íntima satisfacció d´en Pere Massana i la felicitat i engrescament d´en Joan, en Josep i en Jordi han sigut per a mi també un concentrat de felicitat. He comprovat, feliç, un cop més, que hi ha un canvi d´escala i que per la 22 desfilen els personatges de la cultura i que a la nostra ciutat ja hi viatja gent de tot el món, gràcies a l´impuls de l´aeroport, i ens han posat en el mapa de les rutes gastronòmiques de llarg recorregut. Certifico amb entusiasme que hem viscut i consolidat un camí molt positiu fet i treballat amb vocació de qualitat i excel·lència.

Retalls de Premsa * Diari Avui 26/11/07

Guillem Terribas, fundador de la 22 de Girona, recrea tres dècades de vida cultural en un volum autobiogràfic
Llibreter fet llibre Eva Piquer

"Sóc un pel·liculero", admet el llibreter Guillem Terribas. En dóna fe en un volum de memòries farcit de referències cinematogràfiques, començant pel títol. Demà serà un altre dia (Ara Llibres) recrea la història del fundador de la Llibreria 22 de Girona, des que va néixer a Salt el 1951 fins poc després del naixement de la llibreria, que va obrir les portes al número 22 del carrer Hortes l'octubre del 1978. Per la idiosincràsia del narrador, aquest aplec de records personals és també la crònica de tres dècades mogudetes de la vida cultural gironina.

El llibre va sortir a la venda el 22 de novembre passat. "El 22 apareix moltes vegades a l'entorn de la 22", constata l'autor. Ell és més conscient que ningú que es publiquen massa títols, però ara que ha fet el salt a l'altra banda (esperonat per l'editor Ernest Folch) pensa que, ben mirat, ja no ve d'un més. "Tinc molt clar que el meu llibre haurà de lluitar amb els 150 que surten cada setmana, i que alguns llibreters el rebran i el retornaran directament". A la 22 serà un bestseller, això segur.

Enmig d'aventures íntimes i col·lectives, el llibreter s'ho fa venir bé per defensar el preu fix del llibre ("el preu fix és solidari") i per lamentar la incomunicació actual entre editors i llibreters: "Poques vegades els editors ens consulten quines preferències tenim o té el client. Tampoc no ens acostumen a informar, tret d'excepcions, dels llançaments previstos de col·leccions o títols".

Terribas, que ja prepara una segona part de les memòries, emet un diagnòstic sobre els mals del món editorial: "S'ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d'aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Ha baixat molt la qualitat de l'edició. Pocs editors editen el que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen".

A la llibreria Laie de Barcelona, Guillem Terribas va fer una crida a recuperar la qualitat perduda: "Els editors no arrisquen, els llibreters posem a primera línia el que es ven, i el lector només vol lletra grossa. O recuperem l'exigència literària o això se'n va a can Pistraus".

Nadal 2007

BONES FESTES i
BONES LECTURES

Presentació del llibre
"DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA"
a la Biblioteca Pública de Salt
Dissabte dia 15 de desembre 2007 a 2/4 d'una del migdia
INTERVINDRAN
Lluís Mateu / Xavier Corominas / Xevi Planas /
Guillem Terribas

Fragments del llibre (I)

"...El que ja en aquell moment donava sentit a la meva vida és el cinema. El meu cinema paradís era el cinema Núria de Salt, on m’empassava els famosos programes dobles del diumenge a la tarda, amb el No-Do al mig. Un diumenge sense anar a missa al matí i al cinema a la tarda no tenia cap sentit per a mi. Es curiós: això d’anar a missa era voluntari, ja que no hi anaven ni la meva mare ni el meu pare. "

Fragments del llibre (II)

"...També vaig fer vida familiar. El meu germà Xarli s’havia fet gran, però encara estava molt emmarat. Sortia poc. A diferència de mi, li agradava l’esport. Jugava molt bé a futbol. Era, és i serà sempre un gran seguidor del Barça. La seva manera de jugar era molt semblant a la d’en Carles Rexach, en Xarli. La tocava bé, però a l’hora de córrer s’ho pensava dues vegades. D’aquí li ve el nom de Xarli. Un dia el vaig agafar i me’l vaig endur a Barcelona al Palau de la Música Catalana, al primer recital d’en Leonard Cohen a l’Estat espanyol. Hi vam anar amb en Joan Carbó. Era la primera vegada que entràvem al Palau de la Música i que vèiem un concert d’aquella magnitud. Si jo vaig al·lucinar llavors, el meu germà encara al·lucina a hores d’ara. Va ser una vetllada fantàstica. En Cohen va cantar més de dues hores sense parar, sense fer comentaris. Va anar desgranant les seves cançons intimistes, que m’havien acompanyat durant molts anys. «Estic molt content d’actuar a Barcelona. Dedico aquest recital a en Federico García Lorca», va dir en acabar. I se’n va anar. El que més va fascinar el meu germà va ser l’ambient que hi havia aquella nit a les Rambles. Eren les dues de la matinada i semblava que fossin les dotze del migdia. Gent amb cabells llargs i vestimenta estrafolària cantant amunt i avall. Una moguda increïble de llibertat en ple franquisme. En Xarli no havia vist mai un espectacle com aquell i jo tampoc."

Fragments del llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA (III)

Fragment del públic durant la Presentació del llibre a la Sala La Planeta
el 21 de novembre 2007

"...Em sento molt afortunat pel que m’ha donat la gent que he conegut en aquest món del llibre. Quan començava, aprenia dels que m’envoltaven i anava darrere d’ells. Sempre havia estat un més d’aquella aventura. Ara, a la 22, he de capitanejar l’aventura i hi ha molta gent pendent del que diré o faré. De vegades això comporta moments de tensa solitud, perquè no saps mai si vas per bon camí. Però tothom, a la vida, ha d’anar assumint responsabilitats. De fa temps que em toca fer-ho. Sortosament, la gent del meu entorn m’ajuda molt a no espifiar-la. Durant tots aquests anys he après que no t’has de desviar mai del teu projecte ni de la teva manera de portar-lo. No es pot dubtar, ni anar canviant segons què fan els altres o si hi ha noves obertures de llibreries. Si la gent veu que ho tens clar, se sentirà més segura. Una de les coses que també he après és que mai no arribes al lloc on volies arribar. No pots aturar-te pensant que ja has aconseguit el que volies i que ara ja no et cal fer tantes coses. Costa molt més mantenir la credibilitat que no pas pujar i fer-te un lloc. A la que et despistes, ja no ets ningú. Penso que aquest ha estat un dels mals del món editorial: s’ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Per exemple, si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d’aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Per aquesta raó ha baixat molt la qualitat de l’edició. Pocs editors editen allò que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen. Moltes editorials firmen contractes fabulosos amb autors que han triomfat amb un llibre, per tal que en publiquin un altre, sense assegurar-se si serà bo o necessari. També ha baixat molt, en concret, el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants que encara no fa deus anys tenien el seu lloc a les llibreries, sobretot en les de fons. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

Terribas reconeix a les seves memòries que és «un home afortunat»

El llibreter Guillem Terribas, al capdavant des del 1978 de l'emblemàtica Llibreria 22 de Girona, es considera al seu llibre de memòries Demà serà un altre dia, que va presentar ahir, «un dels homes més afortunats del món» per haver pogut viure el que ha viscut.
Terribas va explicar que va començar a bussejar en la seva vida i a descobrir el personatge «Guillem Terribas», «que m'agrada molt i trobo molt interessant, després d'adonar-me que ha estat al lloc precís i en el moment precís, tant com a espectador com a col·laborador, de diferents fets».
Més d´un centenar de persones omplia ahir el Cafè-Teatre de La Planeta. Personalitats del món polític, social i cultural gironins i catalans com Anna Pagans, Joaquim Nadal, Francesc Francisco-Busquets, Joan Mateu, Sergi López, Narcís Comadira, Carles Monguilod, Pep Admetlla, Joan Ribas, Salvador Sunyer, Narcís-Jordi Aragó o Maria Mercè Roca eren presents en aquesta presentació «molt estranya i col·lectiva», tal com la va descriure l´escriptor Joasep M. Fonalleras, que era qui presentava l´acte.
Ana Rodriguez, publicat en El Diari de Girona, 22.11.07

Retall de premsa

Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22 de Girona

BARCELONA, 21 de novembre (EUROPA PRESS) Foto: Neus Chordà

El llibreter gironí Guillem Terribas ha presentat avui el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".

En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.

Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".

Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART.

La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".

Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".

Presentació

Dimecres dia 21 de novembre de 2007
PRESENTACIÓ del llibre editat per Ara Llibres

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
(Aventures d'un llibreter)
de Guillem Terribas
La presentació anirà a càrrec d'amics, coneguts i saludats de Guillem Terribas.

*L'acte es farà a la Sala La Planeta, Passeig Canalejas,3 de Girona

Guillem Terribas * per Xevi Planas, publicat a Presència el 04/11/07

Hortes 22 és un bloc de pisos familiar pels escriptors i editors catalans. Als baixos d'aquest edifici de Girona hi va obrir les portes la Lliibreria 22 el 1978. Segurament no hi ha al món cap llibreria on s'hagin presentat tants llibres en els últims vint-i-nou anys com a la 22. Guillem Terribas (Salt,1951), tot un personatge, és l'ànima d'aquesta Meca cultural cap on tot lletraferit peregrina almenys un cop a la vida. Empès per la insistència d'alguns amics, Terribas s'ha decidit a explicar algunes aventures (li han quedat moltes a les butxaques) de la seva vida de pel·lícula a Demà serà un altre dia, el llibre que aquest mes li publica Ara Llibres.

Ara Terribas és un llibreter de referència, el pare del col·lectiu de crítics de cinema més dinàmic d'aquest racó d'Europa i el presentador del presentadors més conegut de l'activisme cultural del país. Abans de ser tot això, però, va ser especialista a pasturar vaques occitanes i acompanyar turistes borratxos a les habitacions dels hotels, fundador de comunitats de base de joves catòlics (algun dia s'haurà d'escriure la història de Muntanya 27, la casa de Girona on van despertar al món a còpia de misses progressistes des de ministres a alcaldes, passant per escriptors i directors de diaris), taxista ocasional de bisbes en 2CV, redactor d'informes militars de mala conducta de qui firma l'informe i actor aficionat. Fumant des dels set anys, aprenent a ratllar fulls blancs amb els dibuixos de Boixcar, descobrint el país a través de l'escoltisme, fabricant de pel·lícules amb paper de seda de les rajoles de la xocolata Torras i caminant a la John Wayne, Terribas s'ha forjat una seductora personalitat de romàntic educat a l'escola del cinema paradís. Com tots els grans personatges, aprofita les oportunitats, com quan va veure la dona de la seva vida en un cotxe davant un semàfor i aprofitant que era vermell va pujar al vehicle, d'on no n'ha baixat mai més. Si algun estrany cop no tiomfa, com un personatge d'Allò que el vent s'endugué, conclou: "Demà serà un altre dia".