ESTIU 2025 *Grup 22

Suggeriments i recomanacions d'estiu 2025 a la Llibreria 22, Còmics 22, Llibreria&quiosc22

LA CRÒNICA Presentació de ‘Sirat’ al Cinema Truffaut de Girona

Jordi Camps fent una foto, a l'escenari Guillem Terribas,
Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Sergi López. Foto: Cinema Truffaut. 

“Bones, em dic Sergi, Sergi López, com et dius tu?”

No tots els actors del món poden dir que han rebutjat participar en una pel·lícula de James Bond. Sergi López, sí. I ho reconeix amb tota la calma. No per fardar, com en diem a les comarques gironines, sinó perquè ell és així: només escull el que li agrada, sense cap estratègia marcada. Instint? Pel cineasta que hi ha rere el projecte? Ni això: “Normalment, no en tinc ni fava, de qui és el director, si no hi he treballat anteriorment.” Simplement, escull els projectes –que no són pocs els que li ofereixen– si el guió l’atrau d’alguna forma. Com dèiem: “Fer de militar malvat en una pel·lícula sobre un espia feixista reclutat per l’imperi britànic, que mata impunement per després prendre’s un martini tan tranquil ell... Ho vaig pensar fredament, imaginant-me que fos el contrari, un agent secret amb gel·laba, i no podia dir res més que no, que passo.” Així és com va rebutjar encarnar el paper d’un dels enemics de l’agent 007 que li van proposar enviant-li un guió titulat B 22. La pel·lícula es va estrenar com Quantum of Solace.

Aquesta anècdota, com tantes d’altres que té l’actor de Vilanova i la Geltrú, les explicava l’altre dia mentre sopava amb els seus bons amics del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestionen el Cinema Truffaut (que aquest any compleix 25 anys, i en Sergi n’és, de fa temps, un habitual als actes), durant un descans entre la presentació i el col·loqui que va fer de Sirat, aquesta pel·lícula que s’està convertint en un autèntic fenomen cinematogràfic que ni ell mateix s’avé a entendre. No per res, sinó perquè tampoc diu d’entendre de cinema, ni com ha arribat aquell actor “que només volia ser i fer el pallasso (professional)” i s’ha convertit en l’actor català més internacional. També –compte amb la dada!– en l’intèrpret que ha participat en més pel·lícules seleccionades a la secció oficial del prestigiós Festival de Canes. En total, 10 vegades, una més que Juliette Binoche, l’actriu que aquest any ha presidit el jurat que va acabar atorgant un premi a la pel·lícula en qüestió, Sirat. Aquesta que fins i tot els amics del seu poble –d’en Sergi, s’entén– volen anar a veure. “Mira que s’han estrenat totes les meves pel·lícules a Vilanova i no hi havien vingut mai, o poca gent!”, se’n fot, ressaltant com de sorprenent és l’èxit “espaterrant” que està tenint aquest film trencador i colpidor, per molt místic que sigui.

Terribas, Sergi, Albert i l'ajudant de direcció.

A la pregunta de quin és el secret del seu èxit professional, de tenir una carrera tan variada i prolífica des que el 1997 va estrenar aquell Western de Manuel Poirier, ell mateix no hi troba explicació, però assegura que és plenament conscient que tingut una “sort immensa” de poder pujar-se a aquesta “muntanya russa” que és la seva professió. “He superat no dos, sinó quatre pobles els meus somnis”, confessa. I això que diu que fa el que li diuen quan el contracten per fer una pel·lícula. Continuant amb Sirat, per exemple, explica que va implicar-se molt en un film que és col·lectiu i que van saber inspirar-se mútuament amb la resta de components del repartiment, tots actors no professionals que enfrontaven la manera d’actuar d’una manera més innocent. “Em vaig inspirar en ells, i si ells estaven acollonits, jo també.” Una modèstia que el director de direcció del film, Albert Auladell, matisa tot afegint-hi que Sergi López té unes taules i una tècnica que no tenien els altres, però que la seva generositat, empatia i saber fer les compartia amb la resta. La sensació de família que projecten a la pel·lícula certament traspua.

També hi ajuda, encara que sembli contradictori, com bé va explicar Sergi López, que durant el rodatge va haver-hi molta comunió, fins al punt que va gaudir molt de l’experiència, d’aquest viatge físic, metafísic i emocional que projecta la pel·lícula de Laxe. I és que, malgrat el patiment del personatge per aquest trajecte existencial pel desert del Marroc a la recerca del rastre fantasmagòric d’una filla perduda que el conduirà a patir un dolor encara més extrem, ell s’ho va passar teta participant en aquesta aventura.

Una actitud, com sempre, positiva amb tot el que fa i mantenint-se proper a tot aquell que l’envolta. En podem donar constància amb dues anècdotes més, una narrada per ell i l’altra que vam testimoniar durant el sopar. Explicava que, durant aquesta estada a Canes, a l’ascensor de l’hotel Majestic es va trobar amb Catherine Deneuve i no es va estar de saludar-la pel respecte que li té, tot excusant-se per la molèstia i pensant-se que ella no sabria qui era aquell pesat. “Home, Sergi, com vols que no et recordi?”, li va reblar, tot fent-li dos petons. L’única vegada que van coincidir junts va ser en el rodatge de Potiche de François Ozon (2010), en què en Sergi tan sols intervenia en una escena curta fent de camioner espanyol. Això venia a propòsit que, just abans, Guillem Terribas el presentava a la cambrera com “l’actor més famós de Catalunya”. Després de dubtar, la noia va preguntar si era l’actor que sortia a Sirat. En Sergi, a qui la fama li rebufa, per no dir que l’incomoda, però no la simpatia ni la proximitat, va respondre: “Bones, em dic Sergi, com et dius tu?” La Jordina, com nosaltres fa temps, va descobrir que en Sergi, Sergi López, no deixa de ser un dels nostres.

 Jordi Camps Linnell  publict en el PuntAvui el 16.06.2025

Josep Coll entrevista a Sergi López pel Diari de de Girona 15.06.2025 https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/15/sergi-lopez-amb-sirat-l-118598114.html

Foto: Aniol Rasclosa.

El fenomen «Sirat» omple els cinemes Truffaut de Girona

L’actor Sergi López presenta la guanyadora del Premi del Jurat a Cannes.

Les tres projeccions de Sirat han omplert aquesta tarda els Cinemes Truffaut de Girona. Hi havia doble al·licient. Per una banda, la presentació i posterior col·loqui amb l’actor principal de la pel·lícula, Sergi López, i, per altra banda, veure la guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Canes que es va celebrar fa unes setmanes. 
(La informació del diari de Girona del dia 10 de juny 2025 de Josep Coll, segueix https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/10/fenomen-sirat-omple-els-cinemes-118468969.html ) Foto: Aniol Resclosa. 

Presentació del llibre HISTÒRIES DE SEMINARI (Girona 1955-1962) de Josep...

Imatges de la presentació (pràcticament integra) de la presentació del llibre de Josep Valls HISTÒRIES DE SEMINARI, amb la participació de l'editor Àngel Magrià, Jordi Grau, Guillem Terribas i l'autor Josep Valls. Imatges de Pere Rodeja i Guillem Terribas. Realització i muntatge de Guillem Terribas.

Un buen Padre (Paternel) full de sala del Cinema Truffaut

Títol original: 
Paternel

  País:
 França, 2024
Direcció: 
Ronan Tronchot
Guió:
 Ronan Tronchot, Ludovic du Clary

Intèrprets:
 Gregory Gadebois,
Géraldine Nakache i Lyès Salem

Gènere: Drama

Durada: 93 min

Idioma: Francès

Subtítols: castellà

Full de sala: 
Guillem Terribas Roca

TOT ANIRÀ BÉ.  

Ens trobem davant d’una pel·lícula, que podria ser una molt bona crònica sobre la vida d’un rector d’un poble francès, que és apreciat pels seus feligresos. Que és un home honest, que està convençut de la seva feina, la de predicar la paraula de Déu, la de donar exemple de vida. El rector, que es diu Simó, sap escoltar i estar al costat de la gent, gent senzilla com ell, que conviuen civilitzadament, en un espai natural agradable i sense complicacions, fins que apareix una antiga amiga de Simó, de quan ell era seminarista. 

El personatge de Simó està magistralment interpretat per l’actor francès Grégory Gadebois, que casualment el vam poder veure fa unes setmanes en el film francès dirigit per Daniel Auteuil, Presumpció d’innocència, on interpretava el personatge de Nicolas Milik, el pare de família acusat d’assassinar a la seva dona.

Aquest film dirigit pel jove director francès Ronant Tronchot, que també n’és el guionista, el presenta en un moment en què els films com Conclave i la recent mort del papa Francesc, ha posat en l’actualitat tota una sèrie de preguntes i situacions de l’església i també qüestions com l’avortament, el celibat i el comportament i la manera d’actuar del vaticà, són temes que surten en els diferents plantejaments que se li presenten al rector Simó, a partir que sap que és pare biològic d’un vailet d’onze anys.

Una de les moltes reflexions, preguntes i angoixes del capellà sobre el perquè del celibat dins l’Església catòlica, és quan li comenta a la mare de la criatura la relació que tenia amb una feligresa ja gran, i que feia dies que havia mort. Deia en Simó, que aquella senyora es posava molt contenta quan ell l’anava a visitar, perquè estava amb ella i per ella. Que no pensava amb ningú més, perquè no tenia a ningú i tampoc tenia pressa, perquè ningú l’esperava. En canvi, quan la visitava algú de la família, estaven més pendents de la família que havien deixat. Tenien pressa per marxar perquè aquests sí que tenien algú que els esperava, en canvi, el rector, en Simó, quan estava amb ella, només estava amb ella. Per això el celibat és important entre els capellans catòlics, perquè no tenen ningú, ni un lligam íntim, sinó que es deuen al poble, als seus feligresos.

Aquesta història d’un capellà que tota la gent del poble li diu Pare, menys el seu fill, que no li pot dir, està molt ben explicada i d’una manera molt senzilla, sense apujar mai el to de la història però el deixant al descobert i mostrant les contradiccions d’una església que li costa renovar-se i acceptar que el món, el pensament i la manera de viure van canviant contínuament.

Una història, una pel·lícula recomanada per a gent que té fe i creu amb l’església i, també, per la gent que no és creient. La manera en què està explicada li dona un interès general.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.girona.cat/adminwebs/docs/u/n/unbuenpadre.fullgran.pdf

Tràiler. https://youtu.be/Ot67AX38MDQ?si=n6z28ZEadO49D-t0 

Full de sala del film JANE AUSTEN ARRUINÓ MI VIDA * Cinema Truffaut

Títol original:
Jane Austen a gâché ma vie

País: França, 2024

Direcció: Laura Piani

Guió: Laura Piani

Intérprets: Camille Rutherford, Pablo Pauly,Charlie Anson, Annabelle Lengronne

Gènere: Comedia Dramàtica

Durada: 94 min

Idioma: francès i anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas Roca

A qualsevol llibreria hi ha una història que t’està esperant.

Amb les primeres imatges de Jane Austen arruinó mi vida, ja es veu que serà una pel·lícula delicada, preciosista i amb un toc de combinació entre el que és modern i l’antic. La protagonista Agathe (magníficament interpretada per la jove actriu Camille Rutherford, francesa de trenta-cinc anys i que recentment la vam poder veure amb Anatomia de una caida (2023), també a Milady, Los tres mosqueteros (2023) i la interessant La vida de Adele (2013)), es passeja pels carrers de París en bicicleta i treballa en una llibreria, concretament a la mítica Llibreria Shakespeare & CO, al costat del Sena. Precisament la mateixa directora Laura Piani, que debuta en aquesta pel·lícula com a directora i guionista, per pagar-se els estudis va treballar durant un temps en aquesta coneguda i històrica llibreria. Per tant, és coneixedora de l’encant i el poder dels llibres.

La història precisament va de llibres, del seu poder i la seva atracció. Agathe, a part de ser una bona llibretera, és una gran lectora i coneixedora de Jane Austen i a la que pot recomana una de les seves novel·les a qualsevol client o clienta, que va perduda en la immensitat de possibilitats que hi ha dins una llibreria per triar el llibre. Agathe també vol ser escriptora, i pateix la solitud de l’escriptura, en trobar les paraules adients per explicar una història que atrapi al lector.

Agathe té un problema amb els cotxes, que es desvela molt al principi de la història. A més a més, té molt bon rotllo i s’entén molt bé amb un company de feina que creu que l’Agathe és una bona escriptora. Es diverteixen junts, parlen de llibres... L’Agathe fa dos anys que no té contacte físic amb cap home.

Un dia, Agathe rep una carta on l’inviten a passar uns dies a la Residència d’Escriptors Jane Austen a Anglaterra, per un esborrany de novel·la que ha escrit i que sense saber-ho ella el seu company els hi ha enviat. Ella en principi no hi vol anar, però el seu company la convenç. A partir de l’arribada a Anglaterra, el panorama, l’ambient, el paisatge i els personatges canvien totalment. La història francesa, de cop i volta, es converteix en una història anglesa, idioma inclòs amb una casa que està habitada per uns descendents de la Jane Austen, i que tenen aquell refinament i manera de comportar-se dels “senyors” anglesos, d’una manera tradicional i clàssica. S’ha de dir que té un molt bon començament la nova vida a Anglaterra, amb situacions divertides, plena d’entrebancs i situacions ridícules... tot plegat molt anglès.

Tot i que pel·lícula té una durada de les que no es fan avui dia, de 94 minuts, no té pressa per explicar-nos aquesta història romàntica envoltada de frases de llibres: “La solitud d’escriure, els gestos, fragments d’imaginació”; “Els petits gestos, anònims i oblidats, plens de bondat i amor, són els millors d’aquesta vida”; “La literatura és l’únic remei pel fenomenal desordre del pensament emocional”...

La música és molt important en aquesta història, entra en el moment precís per acompanyar una escena de reflexió, de silenci, una passejada... i se’n va quan ja ha fet la seva feina, potenciar la seqüència.

Ens trobem amb una petita gran obra encantadora, romàntica, divertida, reflexiva i creïble, sobretot per explicar-nos una delicada història d’amor als llibres i a la vida.

Guillem Terribas i Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona  

trailer

https://youtu.be/9mGdziEubJs?si=zyHZT7eLadhRq2h8

Cicle KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut.

Cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a la directora KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut de Girona, del 12 de maig al 9 de juny de 2025. POINT BREAK (1991) STRANGE DAYS (1995) THE HURT LOCKER (2008) ZERO DARK THIRTY (2012) DETROIT (2017). Muntatge, Guillem Terribas.

Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants, per a retrobar el passat...»

Presentació a la Llibreria 22. Guillem Terribas, Maria Lluïsa Amorós i Glòria Mas. 

Maria Lluïsa Amorós presenta aquest dimecres a Girona (19 h, Llibreria 22) Quan el passat ets tu, on explica el recorregut de la protagonista, malalta d’Alzheimer, per l’univers de la literatura, en quedar atrapada en una llibreria. En la presentació intervindrà Guillem Terribas i  Glòria Mas, neuropsicologia i terapeuta de la Fundació Pasqual Maragall.

Com més grans ens fem, més passat som, i menys futur?  

Les persones grans tendim a recordar més la infantesa i altres moments passats. El meu pare [el poeta i escriptor Xavier Amorós] va viure fins als 99 anys, amb el cap ben clar i recordant el passat. De tota manera, el títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres.

Li ha costat posar-se en la pell de la Mia, aquesta dona amb Alzheimer?

M’agrada mot introduir-me dins dels meus personatges. I des de ben petita m’ha agradat escoltar i observar les persones. És a dir, conèixer-les. Vaig tenir una tieta, germana del meu pare, que tenia Alzheimer. Havia estudiat Filosofia i Lletres, va conèixer Espriu, Comas, Molas... I va anar perdent la memòria. Jo em preguntava què hi podia haver en un racó de la ment que li despertés una mica la memòria, perquè la seva mirada buida m’entristia. A vegades la música permet recuperar fragments de memòria, i jo en la novel·la -malgrat que els que tenen la malaltia avançada no poden llegir- faig que el títol d’un llibre que hagi significat alguna cosa per a la Mia, li desperti records.

"El títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres"

Deixant l’Alzheimer a banda: vostè es perd, a vegades, a les llibreries?

Per a les persones que ens agrada llegir, les llibreries són un temple. Hi pots buscar, retrobar, endinsar-te... Els tres temes de la meva novel·la són la dona, l’amor als llibres i l’Alzheimer. El primer llibre que troba la Mia a la llibreria on ha quedat tancada és L’amant de Lady Chatterley, i de sobre li ve el record d’un amor de joventut. A partir d’aquí, tots els llibres que anirà retrobant, l’estimulen. I així el lector coneixerà la història de la sevavida. És una novel·la de pèrdues. Però també de retrobament.

A vostè quin llibre l’ha marcat?

Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen. Per això la meva tasca ha sigut treballar els llibres amb els alumnes, no allò de «llegiu aquest llibre i feu-me’n un comentari per escrit».

I més enllà dels infantils?

Són molts, els llibres que m’han marcat. En alguna presentació han vingut alumnes que havia tingut -ara ja són pares de família- i m’han fet notar que alguns dels llibres que li serveixen a la Mia per a recordar, els havíem treballat a classe. Per exemple, Els fruits saborosos, de Josep Carner, o Mirall trencat de Mercè Rodoreda. També em va marcar El zoo de vidre, de Tennessee Williams, per a mi importantíssim. O un de quan jo era més petita, Vacances a Suècia, d’Edith Unnerstad, els autors suecs m’agraden molt. També Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. I La cantant calba, de Ionesco.

"Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen"

Els llibres infantils la van marcar tant com per a esperar un príncep blau? 

Ui, jo era mot imaginativa, suposo que a causa de la meva gran afició a la lectura. M’inventava jocs i els practicava amb els meus cosins i els meus germans, o amb les amigues de l’escola. En una meva novel·la juvenil, la protagonista és així, i al final la faig tocar de peus a terra, perquè no es pot viure, esperant sempre el príncep blau. De tota manera, jo el vaig trobar. I encara és el mateix. Perquè per estar casats cinquanta anys més el temps de festeig, crec que puc dir que l’he trobat.

Sol llençar llibres, com fan en el seu llibre a causa d’una mudança?

Quan he estat sepultada en llibres, potser em desfaig d’alguns que em van interessar en un moment passat de la meva vida, però que en la maduresa no m’interessen. Els regalo o els dono a alguna llibreria de vell. Però molt pocs, en conservo la majoria.

Compra llibres per Amazon?

No he comprat mai llibres per Amazon, m’agrada anar a les llibreries i remenar, llegir-ne algunes pàgines... M’agrada tenir a les mans el llibre de paper. M’agrada el paper. I les olors. Les olors són també molt importants, per a retrobar la memòria. Un llibre nou fa olor de paper i de tinta, però també els llibres vells, que en tinc unes quantes col·leccions que eren del meu sogre. El meu pare els va donar a la biblioteca, però en conservo la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda. La tinc en un lloc preferent, amb la coberta ben gastada, de tantes lectures del meu pare, que era jovenet quan la va llegir per primer cop. Una primera versió, força diferent de la que vaig llegir jo el 1969, ja actualitzada.

Hi ha l’olor del seu pare, entre les pàgines?

Gairebé. Les olors són tan importants, per a retrobar el teu passat...

En la seva novel·la apareix sovint l’expressió «t’estimo». Ho diem poc avui?

«T’estimo» s’ha de dir de veritat, no gratuïtament. Hi ha persones que ho diuen quasi com una frase feta, i jo crec que dit així, perd valor. La frase «t’estimo» és molt important. Per això, en la novel·la es pronuncia en un moment crucial.

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 07.05.2025

MARCELLO MASTROIANNI, nascut per seduir.

Marcello Mastroianni, actor italià que ha estat i es admirat per qualsevol cinèfil del planeta, va néixer a Fantana Liri l’any 1924 i ens va deixar físicament a Paris, l’any 1996. Relativament jove i molt per dir i fer.

El carisma de Marcello ha esdevingut que d’una manera o altra tots voldríem ser Mastroianni, fins hi tot el propi Marcello. 

Fill d’una família de classe mitjana, d’aquelles que els rics no volen i el pobres ho voldrien ser. L’any 1945 quan estudiava en el Centro Universitario Teatrale va conèixer a Luchino Visconti, que li va proposar un paper en l’obra de teatre Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams. Així començà la seva carrera com actor i es a través del teatre que coneixerà a l’actriu Julieta Messina i de rebot al seu marit Federico Fellini. 

L’any 1955, vagant, observant, aprenent i treballant amb directors que comencen a tenir un nom en el mon de cinema italià com Mario Comincini, Giosseppe de Sentis, retrobant-se amb Visconti i, sobretot, a Vittorio de Sica que el dirigida en una sèrie de pel·lícules, moltes d’elles amb la Sofia Loren, començarà a ser conegut pel gran públic i també per la industria i el mon de l’espectacle .Té una forma d’actuar que s’adapta a les exigències i manera de treballar de qualsevol director i país. Es un actor que serveix per tot, que té una capacitat extraordinària, de crear personatges totalment convincents, siguin del gènere que siguin. 

L’any 1960 Fellini, li proposa l’ “escandalosa” ( en aquells temps era fàcil escandalitzar a el personal, sobretot a grups i entitats conservadores) “La Dolce Vita” amb la voluminosa i exuberant actriu sueca Anita Ekberg, acompanyats per una meravellosa i fràgil actriu francesa: Anouk Aimée. 

Full de sala Cine Club Garbí de Malgrat.

Amb “la Dolce Vita” Marcello, aconsegueix un reconeixement popular, però també per part de la critica més exigent. 

A partir d’ara serà un nou “Latin Lover” títol que el conservarà fins el final de la seva carrera i que ell sabrà utilitzar molt bé per seduir a companyes de repartiment com la francesa Catherinne Deneve, que tindrà una filla amb ella, la Chiara Mastroianni; la gran Claudia Cardinale o l’extraordinària Anouk Aimée, a l’actriu americana Fay Dunoway i l’Ursala Andrews... i les que em deixo. 

Va saber combinar les comèdies italianes com “Divorci a l’Italiana” de Prieto Germi o “Matrimoni a la italiana” de Vittoria de Sica; l’esplèndida comèdia d’humor negra “Rufufu” de Mario Manicelli... a pel·lícules més minoritàries d’aquelles que en podríem dir “d’art i assaig” com La Notte de Michelangelo Antonioni a “L’estranger “ de Visconti i moltes altres a les ordres de directors com Ettore Scola, Dino Rissi, Marco Ferreri. 

Tot i no ser un expert en idiomes, Marcello Mastroianni, va saber infiltrar-se en produccions franceses, treballant amb directors com Louis Malle, Jacques Demy, Nadine Trintignat, Jules Dassin, Agnés Varda, o en produccions americanes amb directors com Robert Altman, Roman Polansky, John Borman o Terence Young. 

Marcello, com he dit va ser un actor admirat, reconegut per la gent de la professió i per el gran públic. Marcello va saber estar sempre a punt per treballar amb directors que volien explicar històries, que volien fer un cinema diferent i així ho va demostrar, sobretot, el final de la seva truncada carrera, desgraciadament, va morir d’un càncer de pàncrees. Directors de la talla de Theo Angelopolus, Nikita Mikhalkov, Raúl Ruiz o Manoel d’Oliveira, al qual Marcello admirava per la seva vitalitat i capacitat de treball i l’enveja per l’edat que tenia Don Manoel, vuitanta vuit anys. El director portuguès encara va viure molts més anys, va morir a l’edat de 108 anys. 

Tot i la seva agitada vida amorosa, com a bon italià, només es va casar una vegada. Va ser l’any 1948 amb Flora Carabella. De la qual no es va divorciar mai i van tenir una filla, la Barbara . 

Es difícil trobar un actor tant versàtil, divertit, intel·ligent, seductor, creïble, generós i que sempre se n’ha sortir, amb dignitat, de tots els personatges que ha interpretat amb més de dues centes pel·lícules que va participar. 

Com he dit el principi, tots voldríem ser una mica (o molt) com en Marcello, fins hi tot el propi Marcello. Sortosament, sempre ens quedaran les seves pel·lícules. 

Guillem Terribas Roca. Full de Sala del Cicle de dedicat a Marcello Mastronianni, el cine Club Garbí de Malgrat. 

Nota: Molt recomanable el visionat del programa de Televisió Espanyola A FONDO, dedicat a Marcello Mastronianni, presentat i dirigit per Joaquin Soler Serrano, emès 19.03.1978.

 https://www.rtve.es/play/videos/a-fondo/fondo-marcello-mastroianni/3706383/

Presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu

Imatges de la presentació del llibre INSÒLITS de Lluís Mateu el 22 d'abril de 2025 l'auditori de la factoria de la Coma Cros de Salt. Imatges i realització de Guillem Terribas Roca.

CAMPANYA DE SANT JORDI 2025 * Llibreria 22

Imatges i recomanacions de la Campanya de sant Jordi a la Llibreria 22. Dissabte dia 19, més de 40 autors signant a la Llibreria 22: Maria Barbal, Xavier Bosch, Marta Romagós, Martí Gironell, Xavier Sala Martin, Núria Cadenas, Nina, Ramon Solsona, Elisabet Jané, Estel Solé, Priscilla Morris, Montse Albés, Najat El Hachmi, Miriam Tirado... El dimecres dia 23 a les parades de la Llibreria Geli i la 22 de la rambla i a la Llibreria 22, també més de 40 autors de "proximitat" signant els seus llibres: Josep Pastells, Pere Parramon, Carles Ribas, Josep M. Fonalleras, Tura Soler/Jordi Grau, Pierre D. La, Josep Lagares, Pep Valsalobre, Gemma Santaló, Salvador García, Quim Nadal, Rosa Font, Carles Sala, Quim Vilar, Mar Camps, Luís Lucero, Maria Lluïsa Latorre... Molta i molta gent amb ganes de llibres i de passejar. Un Sant Jordi Històric. Realització Guillem Terribas.

HISTÒRIES DE LA LLIBRERIA 22: "Gener / Abril 2025

Imatges, presentacions, passejades per la Llibreria, recomanacions i informacions de llibres i lectures per Sant Jordi 2025 i... per tot l'any. realització Guillem Terribas.

Full de Sala del Cinema Truffaut del film PARENOSTRE

PARENOSTRE Espanya, 2025

Direcció: Manuel Huerga

Guió: Toni Soler

Intèrprets: Josep María Pou,

Carme Sansa, Pere Arquillué
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025

La Caiguda del Mite

Manuel Huerga ( Barcelona 20.10.1957) ens va sorprendre amb un programa de televisió, a TV·3, totalment innovador anomenat Estoc de Pop (19833/1985) un programa cultural que parlava de llibres, musica, teatre, actuacions en directe i moltes més coses amb una originalitat, i més tard va ser el responsable del programa ARSENAL (1985.1987) que va superar en qualitat i innovació a l’anterior programa, al poder disposar de més mitjans, tant econòmics com tècnics. Huerga va portar el seu esperit i bagatge innovador a BTV que en va ser director durant els anys (1997 al 2003). Huerga, ha sabut alternar les seves feines de responsabilitat, fent curts metratges, telefilms, llargmetratges com per exemple l’extraordinària pel·lícula Salvador Puig-Antich (2006). L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de “Jordi Pujol, 80 anys”.

Manuel Hurga, ara estrena, una nova experiència sobre aquest personatge tant important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Solei i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitja audiovisual, que es Toni Soler.

Aquest tàndem, acompanyats per uns actors de primera línia, ens proposem una revisió i reflexió sobre com un personatge tant estimat i admirat pot esdevenir una persona depreciada i arraconada per la mateix societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya. Parenostre, comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria de Jordi Pujol l’any 1988, a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall !. D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans el contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com és compromès amb Catalunya, però també com a fill de una família molt ben estant, que coneix a una noia que l’estimarà fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni estarà sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota la aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant tots els anys la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola. 

Son curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la majoria de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”.

Josep M. Pou, no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però es convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit. La resta dels actors com Carme Sansa, en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses... David Selvas, té un petit paper però interessant fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’ actor Alberto San Juan.

La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar es diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra en alguns moments és nota que son imatges “falses”.  Parenostre pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

 https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=5065&titol=Parenostre&mode=1

El blog de Salvador Montal, parla de  PARENOSTRE 

https://blocs.mesvilaweb.cat/vador/altres-veus-parenostre-de-manuel-huerga/

Les Tres Martines

 

Conferència: QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

Bona tarda bona gent, amb les moltes ofertes que hi ha avui a la mateixa hora, es d’agrair la vostra presencia en aquest acte que vindrà a ser una mena de pròleg/reflexió de la Setmana Santa i els seus orígens cristians. 

Agrair a la presidenta Rosa Domingo haver confiat amb la meva persona per obrir els diferents actes que ha organitzat la Confraria del Sant Sepulcre per aquesta Setmana Santa 2025.

La Setmana Santa amb els temps, els anys i els canvis generacionals s’ha anat transformat, però la base continua essent la mateixa: recordar uns fets que van passar ara fa dos mil anys. La majoria de la gent que avui estem aquí hem viscut unes setmanes santes, grises, serioses i molt controlades per l’església com per la mateixa societat. I no només pasava aquí entre nosaltres on hi governava un general per la “Gracia de Dios” , sinó que era una manera de viure-la, sobretot en països mediterranis, o del Sud d’Europa com França, Itàlia. Portugal, Grècia...

Era una setmana que no hi havia escola, però tampoc música popular, però si musica seriosa. Hi ha l’anècdota que els bons melòmans, els hi encantava la setmana santa perquè era l’única setmana en que les emissores posaven musica clàssica. No hi havia cinema, ni teatre, ni cap tipus de diversió. Silenci total i cares serioses. I no es podien tenir mals pensaments. Les úniques “distraccions” que teníem eren anar a les processions i actes religiosos. El divendres era el dia de més concentració. Reflexió i de silenci. A Girona era “tot un espectacle” viure i veure la processo amb aquella seriositat, aquell silenci, només trencat per algun membre de les confraries que anava arrastrant cadenes amb els peus descalços. Ara s’ha perdut tot el respecta i es un passar i enraonar dels diferents espectadors que la majoria no saben de que va la cosa. I el diumenge, oh el diumenge de resurrecció!, vivies intensament la resurrecció de Crist. Tornava tot a la normalitat: l’alegria, el cinema, la música, ...Allò era una autentica festa.

Personalment vivia molt intensament els esdeveniments de l’Església, el Nadal, La Setmana Santa, el diumenge de Rams i els actes religiosos de la Festa Major ...

No sé com, fos a l’escola o l’ambient que es vivia, vaig tenir una adolescència que la religió em va marcar i em va ajudar. I es curiós, perquè la meva família no era de “missa”. Un diumenge sense anar a missa el matí i el cinema a la tarda, no era un diumenge complert per a mi.

L’escoltisme que estava molt influenciat i promogut per capellans progres i no gaire addictes al règim, em va ajudar a veure i viure d’una altra manera el cristianisme i aprendre a conviure i a conèixer els meus orígens, compartir experiències. A conèixer el meu país i la meva llengua. Va ser en aquesta època de l’escoltisme que vaig saber que el meu no era “Guillermu” sinó Guillem.

Es a través de formar part de l’escoltisme a Salt, que vaig entrar a fer de monitor en els diferents actes religiosos de la parròquia . Ser monitor consistia en fer de conductor a les diverses misses que es feien els diumenges i festes de guardar. Ens les repartíem entre diversos companys. La nostra feina consistia en estar drets davant del micró, al canto dret de l’altar des de on anàvem indicant a els feligresos quan s’havien d’aixecar i de tornar a seure. Llegíem l’epístola, també les pregaries... A mi em van servir molt per trencar la meva timidesa, llegir i vocalitzar correctament i per saber estar davant d’un micròfon, com estic fent ara. 

Un bon dia, al igual que mai he sabut el perquè i d’on venia la meva fe amb la religió catòlica a la meva adolescència, vaig deixar de tenir fe, sense saber perquè, però tampoc amb rancúnia. La fe en va deixar de la mateixa manera que havia vingut, sense fer soroll i sense donar explicacions.

I ara estic aquí davant de tots vostès reivindicant els meus orígens, els nostres orígens cristians.

Uns orígens que ens donen una personalitat, una manera de fer i de pensar. Detalls de la vida quotidiana que tenen a veure amb el nostre passat i present cristià.

I penso que això no s’explica prou, que hi ha una mena de complexa de viure, pensar i actuar amb referents cristians, que no tenen a veure obligatòriament en ser creient i combregar amb la manera de fer o actuar de l’església catòlica. 

Per tant si no reivindiquem la nostra procedència cultural, sinó l’expliquem i no l’ensenyem a els nostres fills o a les noves generacions serà molt difícil que entenguin molts dels comportament que la societat que els hi ha tocat viure.

Una part del planeta té uns referents cristians, una altre part tenen musulmans a través de Mahoma i una tercera amb el Budisme. Hi ha moltes més creences i educacions, però aquestes tres son les que tenen més influencia en la cultura i la història de la humanitat. També s’ha de dir que moltes vegades aquestes doctrines, aquestes religions han estar mal interpretades i fins hi tot manipulades per interesses d'alguns i han fet molt de mal i encara en fa, en nom de Deu, de Mahoma o de Buda  s’han fet molts de disbarats i s’ha vessat molta sang. 

Per tant, respectem totes les creences i procedències però no oblidem les nostres.

Si no expliquem de que va la cosa, les noves generacions els hi serà molt difícil saber perquè toquen les campanades a pobles i a les ciutats. Saber d’on ve i que vol dir allò que diem cada dia moltes vegades “Adéu”, Adeu-siau o Deu vos guard. Quan a l’escola es celebra el sant d’uns dels alumnes, es poden preguntar, que es un sant?, perquè el Sant Jordi, el Sant o la Santa del poble, o de la barriada que celebra la seva festa. Que fan i que es una església, perquè a cada ciutat i pobles hi han esglésies, perquè serveixen i qui les va construir i perquè?.

Perquè Roma es important i hi ha tants edificis emblemàtics i històrics que formen part de la nostra Cultura. Perquè es va fer la Capella Sixtina i que ens explica el fresc de la Creació pintat pel Gran Miquel Angelo i les famoses i extraordinàries escultures de Moisès o el David que es poden veure a Firenze. Tota historia de l’art, de la literatura i del pensament, tenen uns fonaments cristians i les noves generacions no ho acabaran d’entendre la seva educació i el seu pensament si no tenen uns coneixements i cristians.

Pier Paulo Pasolini, escriptor, cineasta, homosexual i comunista, va fer la millor i més premiada pel·lícula sobre Jesucrist “L’evangeli segons Sant Mateu” 1964. El mateix Passolini en diu que “les imatges mai podran arribar a l’altura poètica dels textos “. 

Deixeu-me explicar una anècdota d' Enrique Irazosqui, actor basc, el seu pare havia estat un notari que va viure uns anys a Girona. Enrique, quan tenia 19 anys fou enviat pel il·legal partir comunista espanyol a Itàlia per assistir a una trobada dels comunistes italians. En un descans del final de dia prenen un refresc, va entrar a la sala un personatge que va sorprendre a el personal. Irazosqui va preguntar qui era i li van dir, en veu baixa, que era el director de cinema Pier Paolo Pasolini. Irazosqui, ni idea de qui era. De cop Pasolini s’adreça cap a ell amb la mirada fitxa a la seva persona i sense dir res, comença a donar voltes entorn a la seva persona. Irazosqui acollonit. De cop i volta, Pasolini el senyala i li diu: Tu ets el meu Jesuscrist. Aquesta història, me la va explicar el propi Enrique Izazosqui en les moltes trobades que vam tenir a la Llibreria 22 i altres indrets. Vivia a Cadaquès i ens va deixar físicament l’any 2022. Una llàstima, un gran personatge que ens apreciàvem molt. 

El mateix Pasolini, amb rerefons cristià va fer les populars i divertides pel·lícules “Els contes de Canterbury” i el “Decameron”. L’aragonès i extraordinari director de tendències surrealistes i exiliat durant molts anys a Mèxic, Luis Buñuel, un anticlerical convençut, la majoria de pel·lícules que va realitzar sempre hi surten capellans o històries que tenen a veure amb la religió com “Simon del desierto” (1964), un predicador en el desert pujat en una columna ; “Nazarin (1959)” interpretada per Francisco Rabal, la història d’un capellà de poble i les seves temptacions i ve a ser una mena de jesús reencarnat, basada en obra de Perez Galdos i que fou rodada a Mèxic. Tristana, del 1970, rodada ja a Espanya, concretament a Toledo, es una co-producció espanyola-francesa i està interpretada per Catherine Deneuve, Fernando Rey. Basada, també, amb una novel·la de Benito Perez Galdos. El protagonista un anticlerical convençut acaba els darrers anys de la seva vida jugant a cartes amb capellans. 

Per entendre aquestes pel·lícules i moltes altres, has de tenir una base i coneixement del cristianisme.

Les noves generacions han de saber el perquè de la Setmana Santa, de la processons, dels cants, de la història i dels fets. Se’ls hi  ha d’explicar, de la mateixa manera que se’ls explica la història de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. D’una manera neutra. Llavors podran entendre tota aquesta moguda i, també, les representacions com la Passió d’Esparreguera i de molts altres representacions de setmana santa a diferents pobles i ciutats. I el mateix temps entendran millor l’argument de pel·lícules tant emblemàtiques com Els Deu Manaments, Ben-Hur, Rey de Reyes, El Judas... i expressions com “acabaràs mentint tantes vegades com ho va fer Sant Pere” . Per cert, l’altre dia en un programa de ràdio de màxima audiència en una entrevista a un conegut cuiner, aquest va dir “si va mentir tres vegades com aquell que no recordo com es deia...” el conductor i entrevistador, va callar i al cap d’una estona va dir “Sant Pere”, segur que l'hi havia dit el tècnic des del control. El mateix passa amb el Nadal, el naixement de Crist i tot el que hi ha en seu entorn. Les representacions tant populars com “Els Pastorets”. Tota aquella mainada que hi assisteix, la majoria no saben de que va i que hi fan els àngels, els dimonis, els romans i els pastors i aquell nen que neix en una cova. I els Reis... Hi ha grans discussions i divagacions en alguns ajuntament per com com s’han d’il·luminar els carrers per aquestes festes de Nadal i Reis. Encara hi ha aquella mentalitat de no mostrar elements decoratius nadalencs, no fos cas que ataquéssim les sensibilitat dels no creients i dels que confessen una altra religió. No siguem hipòcrites, que estem Celebrant?: El Nadal i el naixement del nen Jesús. Doncs no amaguen els elements que acompanyen a aquest sentiment, aquetes festes. Estem en una societat que té un orígens i una manera de celebrar les seves festes i no es pretén molestar ni ofendre a ningú. Hem de respectar les creences de tothom, però no per això hem d’oblidar d’on venim i les nostres costums.

Per tant gent de bé, aquestes son unes reflexions que fa temps que em faig i avui m’heu donat la oportunitat de compartir-les amb tots vosaltres, amb tota la bona fe i el respecta del que cada u creu i viu. Només que mai hem d’oblidar que si perdem o oblidem els nostres orígens, perdrem la nostra identitat. 

Que tingueu una molt bona setmana santa. 

Guillem Terribas Roca

Casa de Cultura, 04 d'abril de 2025

Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)

 https://www.agenciaflama.cat/guillem-terribas-si-oblidem-els-origens-no-sabrem-don-venim-ni-cap-a-on-anem/

La primera trama del ‘Tapís' / Narradors a Girona.

*Fa 25 anys, un llibre va donar carta de naturalesa a la nova fornada de narradors gironins, entre ells uns joves Fonalleras, Pagès, Pairolí, Cercas o Fañanàs.

*Tots negaven la identitat generacional, però compartien el fet de constituir un fenomen sense precedents.

D'esquerra a dreta: Lluís Muntada, Josep M. Fonalleras, Josep Pujol, Miquel Pairolí, Vicenç Pagès
Sílvia Manzana, Josep Valls, M. Mercè Roca, Antoni Puigverd, J.N. santaeulàlia, Javier Cercas,
Lourdes Güell, Jordi Arbonès (Nif), Miquel Pairolí i Xavier Cortadellas. Foto: Lluís Serrats.  

El 1990, l'any que a tot Catalunya arrasava el Mossèn Tronxo de Josep Maria Ballarín, a les parades de Sant Jordi de Girona un dels llibres més venuts va ser un volumet de color de menta que reunia, a manera d'antologia, contes de setze autors gironins que s'havien donat a conèixer en l'última dècada, des de Josep Valls, Assumpció Cantalozella i Miquel Fañanàs –els més veterans–, fins a Javier Cercas, Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada o Josep Pujol i Coll –uns jovenets que encara no arribaven a la trentena–, sota el títol suggestiu de Tapís i amb una descripció, “Narradors a Girona”, que aparentment no pretenia més que ser informatiu i que, en la pràctica, anunciava una grandiosa novetat.

Narradors gironins? Doncs sí, perquè a banda dels esmentats també hi eren Antoni Puigverd, Miquel Pairolí, Josep Navarro Santaeulàlia, Jordi Arbonès Nif, Xavier Cortadellas, Dolors Garcia i Cornellà, Sílvia Manzana, Maria Mercè Roca i Josep M. Fonalleras. Calia recular molt per poder fer servir el plural amb tanta propietat, potser fins al temps dels Bertrana, Ruyra i companyia, o anar a la caça de llops solitaris com Josep Pla, Jaume Ministral o fins i tot José María Gironella, per poder donar a la narrativa autòctona una il·lusió de continuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Tapís va ser, més que un treball de recopilació, una autèntica descoberta: la constatació que en aquesta lírica terra nostra havien madurat insospitadament una bona colla de prosistes. Ho afirmava en el pròleg la mateixa curadora de l'edició, la filòloga banyolina Lourdes Güell, i ho havia avançat dos anys abans, en un article al Punt Diari, Miquel Pairolí, el més enyorat dels escriptors antologats en el llibre “per raons que tothom pot entendre”, com diu commogut Cortadellas. Pairolí ja parlava en aquella peça del sorgiment d'una generació de narradors gironins –entesa en un sentit cronològic i no estètic, puntualitzava– “com no n'havia existit a la ciutat, m'atreviria a dir, des dels anys del modernisme”. Els altres dos grans moments literaris de Girona, els anys trenta i els seixanta, no havien tingut la narrativa com a gènere prioritari, raonava Pairolí, sinó la història i la poesia. 

El fenomen no era ni tan espontani ni tan excepcional. Un encadenament de factors va contribuir a anar ordint la trama del Tapís, entre els quals convindria assenyalar la llei de normalització lingüística de 1983, que incentivaria l'aspiració a assolir una “normalitat” en la creació literària en la llengua pròpia per mitjà de la captació de nous lectors, i en especial dels més joves. La fundació del Punt Diari, el 1979, que va assumir el paper d'aglutinador de les veus de la nova narrativa de Girona, en particular les que s'anirien donant a conèixer a través del premi Just M. Casero, creat el 1981 per la Llibreria 22, va oferir a molts d'aquests escriptors l'oportunitat d'iniciar-se en una certa professionalització, que al seu torn motivaria l'aparició de revistes més o menys efímeres però de qualitat encomiable (L'Estruç i Senhal a Girona, Qüern o Gra de Fajol a Olot) i de noves editorials, com ara Edicions El Pèl de Salt o El Pont de Pedra. El Punt va arribar a promoure, el 1986, una col·lecció de literatura de gènere, “La Novel·la al Punt”, coordinada pel col·lectiu Lletrasset i en què van publicar contes d'intriga o novel·leta rosa autors com ara Assumpció Cantalozella, Jordi Arbonès, Miquel Fañanàs o Josep M. Fonalleras, tots ells inclosos més tard a Tapís.****** Feia quatre dies que havia caigut el mur de Berlín i el Thriller trepidant de Michael Jackson competia a les emissores amb la sinuosa melodia del Calling you de Bagdad Cafe i amb l'eufòria pels escalfadors que havien despertat Flashdance i la nostra ballarina gimnasta Katy Bravo. Vivíem a la Catalunya del “Som sis milions”, al·lucinats encara de sentir J.R. parlar català a TV3 i una mica farts ja dels dos adjectius talismà de l'època: eclèctic i postmodern. L'ambient era propici a la joventut, l'individualisme i la devaluació de les grans ideologies. Els escriptors ja no estaven obligats a citar Proust o Joyce; podien, perfectament, com faria Fonalleras, assenyalar entre les seves influències una sèrie televisiva com El detectiu cantant. Compartien els escenaris urbans, un llenguatge desinhibit, un interès renovat per la narrativa nord-americana i per Quim Monzó... En canvi, van insistir una vegada i una altra, com fan encara avui, que no tenien cap consciència de grup ni de ser l'avançada d'una nova generació. A tot estirar, se sentien units per la joventut, i encara relativa –el marge d'edat oscil·lava entre els 25 i els 47 anys– i per “la il·lusió compartida d'inventar històries”, com diu Fañanàs, o “l'ànsia d'explicar-se el món”, com s'hi refereix Arbonès. Alguns, com Cantalozella, tot i apreciar l'experiència, se'n sentien al marge: “Jo pertanyo a la generació dels setanta, la del col·lectiu Ofèlia Dracs, amb els quals vaig col·laborar. Aquests són els escriptors amb qui m'entenc, encara.” La mateixa curadora subratllava la varietat d'estils i propòsits per negar que l'objectiu del llibre hagués estat etiquetar els autors ni tan sols sobre la dèbil base de la seva procedència. Avui, ells mateixos confirmen aquella sensació d'aiguabarreig, a pesar que tots agraeixen l'oportunitat d'haver format part del llibre en un moment inicial de les seves trajectòries. Garcia i Cornellà, que aviat es va decantar, i amb un èxit sostingut, cap a la narrativa infantil i juvenil, el té en una certa estima perquè conté “un dels únics relats meus ‘per a adults' que tinc publicats”. Javier Cercas, que el 1990 havia escrit ja dues novel·les, El móvil i El inquilino, i va signar l'únic conte en castellà del Tapís, comenta: “En aquella època no em llegien més que la meva mare i alguns amics, de manera que em va fer molta il·lusió.” En canvi, no tenia cap consciència generacional: “No crec que ens unís res especial, i potser precisament això és el que ens unia: que cadascú feia el que volia.” Xavier Cortadellas, que el 1989 havia guanyat el Recull amb Primer senyal, constata: “Tots érem molt joves i a tots ens faltava molt de rodatge. Teníem naturalment més ingenuïtat i més inseguretat i, per tant, més arrogància que avui. Espero que cap d'ells no hagi perdut l'entusiasme.” Lluís Muntada, que tenia llavors 26 anys i acabava de guanyar el Casero amb Espirals, detecta, però, alguns elements comuns: “La majoria ens situem en l'encreuament d'un triple joc de tensions molt ric: la pulsió creativa del modernisme, la funció ordenadora del noucentisme i les sinergies resultants dels temes i el tractament de la llengua d'autors com Rodoreda, Pla, Sagarra, Ruyra, Espriu i Monzó.” Compartien, a més, el fet de constituir una de les primeres promocions d'un projecte universitari en què “la filologia senyorejava per damunt de la creativitat literària”. És una opinió coincident amb la de Josep Pujol, que recorda: “Espriu havia mort el 1985, de manera que allò de ser marmessors de la llengua molts encara ens ho crèiem, i això no deixava d'implicar una certa actitud política. Diria que ens preocupava molt a tots quin model de llengua seguir en un context ple de riscos i reptes nous”. Vicenç Pagès, que publicaria aquell mateix 1990 el seu primer llibre, Cercles d'infinites combinacions, ho matisa: “Teníem en comú la voluntat d'escriure en una llengua que no ens havia estat ensenyada, o en tot cas de manera molt deficient. En aquest sentit, no érem una nova generació, al contrari: érem els últims educats sota el franquisme”. De fet, afegeix, l'única característica que podria unir-los com a grup era “un desig confús de ser normals”. Sílvia Manzana, descoberta pel Casero amb Tendra és la nit i que, després de guanyar també el Vayreda amb Oasi va interrompre una carrera brillant, apunta també la dificultat de superar el marc local: “Els companys de viatge eren una bona carta de presentació! Però ni aquesta estació ni cap altra de semblant van dur-me gaire més lluny d'on em trobava.” No va ser el cas de Fonalleras o M. Mercè Roca, els més estimats per la premsa general, encara que mai s'oblidava de referir-s'hi com “els gironins”. “Tapís va servir perquè els editors de Barcelona es fixessin en un grapat d'escriptors dits de comarques”, opina Arbonès, però a Fonalleras l'etiqueta va arribar a incomodar-lo tant, que avui ho compara amb una denominació d'origen tipus “vedella de Girona”: “Molts no volíem que se'ns adjectivés, que se'ns reduís a la imatge del perifèric.”

EL LLIBRE TAPÍS.

Coordinat per Lourdes Güell per a Llibres del Tint, recopilava contes de setze autors, molts dels quals tot just començaven a publicar. En la literatura catalana, com a tot el món, hi ha gent molt bona que, de cop, desapareixen Assumpció Cantalozella (Santa Coloma de Farners, 1943) Estem formats en un projecte universitari en què la filologia senyoreja per damunt la creativitat literària Lluís Muntada (Riudellots de la selva, 1964) Va servir perquè els editors de Barcelona es fixessin en un grapat d'escriptors de ‘comarques' Jordi Arbonès, Nif (Calella de Palafrugell, 1956) Si avui es fes un nou ‘Tapís', hi serien la majoria de noms, perquè han seguit trajectòries sòlides:

Sílvia Manzana (Girona, 1957) / Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) Maria Mercè Roca (Portbou, 1958)  /Antoni Puigverd (La Bisbal d'Empordà, 1954) /  Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) / "No crec que hi hagués trets homogenis, sinó una il·lusió compartida d'inventar històries" Miquel Fañanàs (Girona, 1948)  / ‘Tapís' semblava un graó més d'una escala que fa molt de temps que he descobert que no existeix Xavier Cortadellas (La Bisbal d'Empordà, 1956) /  Diria que la llengua ens preocupava molt a tots: quin model seguir en un context ple de riscos i reptes Josep Pujol i Coll (Vilobí d'Onyar, 1964) /  Lourdes Güell va fer una bona tria. Quant a les noves veus, em temo que no n'estic gaire al corrent Josep N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955)  / Posar-te tu mateix l'adjectiu de ‘gironí' s'acostava (i s'acosta) al concepte de ‘vedella de Girona' Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) / Només em llegien la meva mare i alguns amics, de manera que ser al ‘Tapís' em va fer molta il·lusió Javier Cercas (Ibahernando, 1962) / No érem una nova generació, al contrari: érem els últims que vam ser educats sota el franquisme Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963)  / La majoria ens havíem iniciat amb el premi Casero, però jo no tenia consciència de formar un grup Dolors Garcia i Cornellà (Girona, 1956).

Profecies, suspicàcies i bombolles de sabó Desaparicions, continuïtat i un bon relleu L'interès per patrocinar els joves talents i atraure nous públics era notori a tot Catalunya, on les editorials ja consolidades van crear línies específiques per donar sortida a autors incipients (com la Maria Jaén d'Amorrada al piló, el fenomen editorial de l'època) que en altres circumstàncies potser haurien continuat inèdits uns quants anys més, amb les suspicàcies que una tal promoció van despertar entre els escriptors i crítics de les sofertes generacions precedents. A Girona, però, Tapís no va provocar cap trasbals, probablement perquè els nous valors no tenien cap oponent a qui rebatre, com no fos la desolació. La bassa d'oli gironina, on la iniciativa de Llibres del Tint fins i tot va caure en l'oblit massa d'hora, contrasta amb la bel·ligerància amb què van ser rebudes un parell d'antologies de nous narradors publicades poc abans a Barcelona (n'hi va haver també d'autors lleidatans i tarragonins). La primera va ser La profecia, editada el 1988 per Carles Geli i Jaume Subirana i que reunia contes de Fonalleras, Manzana, Pep Bras, Alfred Bosch, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas, Màrius Serra o Maria Jaén. La va seguir, el 1989, Fahrenheit 212, una aproximació a la literatura catalana recent proposada pel col·lectiu de crítics Joan Orja (Subirana, Oriol Izquierdo i Josep Anton Fernández), els quals reivindicaven una vintena de nous valors, entre ells de nou Fonalleras i Manzana, a més de Roca. La crítica, en especial Àlex Broch, considerat el portaveu oficiós de la generació dels setanta, va reaccionar amb fúria desqualificant l'auge d'una narrativa que considerava lluny de la maduresa i que s'aprofitava d'una política editorial interessada a vendre bombolles de sabó.

“Si avui es volgués repetir la iniciativa del Tapís, segurament hi tornarien a ser la majoria d'aquells noms, que han demostrat una trajectòria sòlida. Les noves veus potser haurien de fer un Tapís diferent, adaptat als nous temps, però alguns noms del primer tampoc no desentonarien en el nou.” Ho diu Sílvia Manzana, conscient de representar una d'aquelles excepcions que “han quedat esborrades del mapa”, per remarcar “el bon ull” de Lourdes Güell en la seva selecció. Si el llibre s'hagués publicat poc després, hi hauria entrat Ponç Puigdevall, que va guanyar el Documenta per Un silenci sec a finals d'aquell 1990, però potser també d'altres que prometien molt i, lamentablement, es van aturar en el seu primer i solitari llibre (Marc Aguilar, Àstrid Magrans, Bel Bosck, Anna Sitjes, Caterina Pasqual). Avui el panorama és molt més ampli i assegura un relleu que abraça tots els gèneres, des de la narrativa a l'assaig, la poesia i la traducció. Els autors de Tapís són reticents a aventurar cap nom per temor dels oblits, però els pocs que s'atreveixen a ressaltar són bastant unànimes: Toni Sala, Miquel Martín, Adrià Pujol, Sebastià Roig, Anna Carreras, Mar Bosch, Oriol Ponsatí-Murlà... Afegim-hi Martí Gironell, Àngel Burgas, Mercè Saurina, Núria Martí Constants, Xevi Sala, Mercè Cuartiella, Núria Esponellà, Josep Pastells, Miquel Aguirre, Miquel Duran o Cristina Garcia i podrem dir, com afirmava Muntada dels vuitanta, que aquesta és també “una generació esperançada”.

Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 23.04.2015

El pic de la presentacionitis

Aquesta setmana La 22 organitza deu presentacions de llibres. Només divendres, en seran quatre, a diferents hores i en diferents llocs de Girona. I evidentment, no és que els responsables de la llibreria s’hagin trastocat omplint l’agenda com aquell que és boig, aquests dies la cosa va així arreu del país.

Imatges de la Llibreria 22. Foto: Aleix Freixas /ACN

La presentacionitis que patim tot l’any -i que fa que en alguns actes l’assistència es redueixi a la mare de l’autor, un cunyat de l’editora i un senyor que hi va a passar la tarda- arriba al pic. Com una febrada, amb l’arrencada de la primavera tothom corre a presentar, com si això fos garantia de res.

Sobre el paper, Sant Jordi és la millor festa del món. Unim amor i literatura, ens aboquem als carrers a fruir dels llibres i ens els regalem com a metàfora de l’estima que ens professem, expliquem ben cofois als neòfits. Que bona part del país només s’acosta a la llibreria un dia a l’any, que fins i tot regalen roses al supermercat, que la majoria d’escriptors no toquen pilota i que, en acabat, difonem un rànquing d’autors més venuts que, en realitat, no és gens representatiu... això ens ho estalviem.

El paper ho aguanta tot. La realitat, ja no. Hem arribat al punt que és més important treure el llibre per Sant Jordi que els mèrits del llibre en si, com si el 24 d’abril caduquessin.

Els llibreters, que es juguen bona part de la facturació de l’any en unes poques setmanes i que pateixen l’allau de novetats com ningú, fa anys que prediquen en el desert. «Sant Jordi és cada dia, els llibres es poden comprar tot l’any», mussiten a qui els vulgui escoltar, mentre mouen cadires i fan lloc, entre caixes i prestatges, a la presentació de torn.

ALBA CARMONA , publicat en el Diari de Girona 02.04.2025