Demà serà un altre dia.

divendres, 21 de febrer del 2025

CINEMA TRUFFAUT: El cinema amb menys butaques buides de Catalunya

El Truffaut de Girona, inaugurat el 1992, és un equipament públic que programa pel·lícules d'autor en versió d'original i des de fa anys acumula unes xifres d'espectadors de rècord.

La projecció solidària de 'Que bonic que és viure', que cada Nadal se celebra al Cinema Truffaut. David Borrat

El Cinema Truffaut de Girona viu un moment dolç. Per les seves dues sales de projeccions, a l'últim pis de l'antic edifici d'El Modern, durant l'any 2024 hi han passat prop de 44.000 espectadors. És la xifra més alta de la seva història i representa un 13% més que l'any anterior, que també havia estat de rècord. En un moment en què les grans sales de cinema passen dificultats, el Truffaut es manté en plena forma: és l'únic que queda al centre de la ciutat i, amb una programació de pel·lícules d'autor, sempre en versió original, ha aconseguit atraure un públic cinèfil cada vegada més nombrós, divers i fidel. Inaugurat el 1992, el Truffaut és un equipament públic, igual que el Teatre Municipal i l'Auditori, però en aquest cas el gestionen, de manera altruista, un col·lectiu de crítics que s'encarreguen de fer la tria de la cartellera amb molta cura i bon criteri.
"Es nota que cada vegada tenim més gent, i els espectadors més veterans, que venen des que vam començar, també ho perceben i ens recorden que a les sessions de les quatre de la tarda érem quatre gats i ara som 50", comenta Carles Ribas, director de l’equip tècnic del Truffaut. Aquestes bones audiències no són flor d'un dia, sinó, tal com explica Francesc Vilallonga, membre del col·lectiu de crítics, el resultat de més de 30 anys picant pedra: "El públic l'has de construir molt progressivament i la manera és tenir una línia clara, no moure't, no desconcertar, tenir una marca reconeixible que t'identifiqui", comenta. I en el cas del Truffaut, aquest signe d'identitat s'explica amb una selecció molt pensada de pel·lícules independents, complementada amb una bona programació familiar, cicles de films clàssics i, responent a la vocació de servei públic, també projeccions especials relacionades amb diferents entitats o associacions de la ciutat.
Els membres del col·lectiu, a més de rondar pels festivals més importants i conèixer de primera mà quines són les pel·lícules més interessants, també tenen bons contactes que permeten organitzar presentacions i col·loquis amb professionals del sector. A més d'autors catalans habituals, com Isaki Lacuesta, Albert Serra i Carla Simón, durant tots aquests anys pel Truffaut també hi han passat artistes internacionals de molt renom com Isabelle Huppert, Theo Angelopoulos, Patrice Chéreau, Jorge Semprún i Edgar Morin, entre molts d'altres.
Pel seu vessant públic, amb una concessió a un grup d'experts voluntaris, el Truffaut representa un cas únic i absolutament pioner a Catalunya. Molts altres equipaments els han demanat consell i han intentat copiar el model, amb diferències subjectes a cada cas, com el CineCiutat de Palma, a Mallorca, i el CineBaix de Sant Feliu de Llobregat. A la capital catalana hi ha el cas paradigmàtic de la Filmoteca de Catalunya, que és una empresa pública, i de fet el Truffaut, des del 2002, n'és una subseu descentralitzada. Gràcies a aquest acord amb la Filmoteca, per exemple, cada dilluns al cinema gironí s'hi organitzen cicles de cineastes clàssics, amb molt bona rebuda, com els de Stanley Kubrick, Alfred Hitchcock o, actualment, Akira Kurosawa. A més, la intenció de les dues institucions és estrènyer el vincle i, per exemple, afavorir que els directors de més renom que visitin la Filmoteca també vinguin a Girona.

Una collita excel·lent de cinema d'autor i en català
Més enllà de les virtuts del projecte, les bones xifres del Truffaut també s'expliquen, evidentment, per la qualitat de les estrenes de cinema d'autor i, específicament de cinema en català, que ha encadenat uns anys amb molt bona collita. De fet, 7 de les 10 pel·lícules més vistes de la història del Truffaut s'han estrenat els últims tres anys: "Repetir les estrenes que hem vist aquest 2024 és molt complicat, amb pel·lícules que han funcionat moltíssim, com Casa en flames, El 47 o títols d'autor com Perfect days, de Wim Wenders; Pobres criatures, de Lánthimos, i Sempre ens quedarà demà, de Paola Cortellesi", explica Vilallonga.I cal afegir-hi la crisi dels blockbusters de Hollywood, que els últims anys no han aconseguit enganxar l'audiència amb produccions exitoses, provocant que, els multisales, que viuen dels èxits del cinema de masses, perdin espectadors. Com els Albéniz, que van tancar l'estiu del 2022 i segurament han restat competència al Truffaut, si bé és cert que no oferien exactament la mateixa proposta. "Potser hem absorbit part de públic, però en tot cas l'hem atret sense canviar el nostre model, és el nou públic que s'ha adaptat a la nostra oferta", argumenta Vilallonga. Girona beneeix la pel·lícula de toros d'Albert Serra: "M'ha fet caure prejudicis i he vist que els toreros són molt valents" Albert Serra i Àngel Quintana en la presentació de 'Tardes de soledad' al Cinema Truffaut de Girona El mateix 2022 el Truffaut, justament per donar resposta al creixement progressiu de públic, va inaugurar una segona sala, més petita, per a una cinquantena d'espectadors, que permet compaginar més títols i horaris de manera simultània amb la principal, on caben més de 150 persones. Aquesta setmana, a partir de divendres, a les dues sales s'hi podrà veure Encara estic aquí,del director brasiler Walter Salles, una de les sorpreses de l'any, amb dues nominacions als Oscar. I el 7 de març arribarà Tardes de soledad, el documental sobre toros d'Albet Serra, que apunta a ser un dels més vistos de l'any.
Les 10 pel·lícules més vistes de la història del Cinema Truffaut de Girona.
1. Estiu 1993 (2017), de Carla Simón. 2. Casa en flames (2024), de Dani de la Orden. 3. Perfect days (2023), de Wim Wenders. 4. El mestre que va prometre el mar (2023), de Patricia Font. 5. El 47 (2024), de Marcel Barrena. 6. Anatomia d’una caiguda (2023), de Justine Triet. 7. Bicicleta, cullera, poma (2010), de Carles Bosch. 8. Alcarràs (2022), de Carla Simón. 9. Italià per a principiants (2000), de Lone Scherfig. 10. Kandahar (2001), de Mohsen Makhmalbaf.

Aniol Costa-Pau, publicat en el diari ARA 20.02.2025

Infirmació en "Els Matins" de TV·3 20.02.2025




dilluns, 3 de febrer del 2025

Mor Pilar Pellicer, l’estimada mestra de l’Escala que va ser pregonera el 2023

Va publicar un llibre amb totes les 141 cartes que havia enviat a la secció ‘El lector escriu’ d’aquest diari.
La Primavera. Foto: Aniol Costa-Pau

La mestre i activista Pilar Pellicer i Parals, una de les persones més estimades de l’Escala, va morir ahir als 89 anys per culpa d’un ictus, segons ha confirmat la família. El 2023 va fer el pregó de la Festa Major en reconeixement a la seva trajectòria i el 2010 l’Ajuntament va donar el seu nom al concurs literari creat per fomentar l’estudi i la recerca.
Va ser una persona també vinculada a El Punt Avui gràcies a les seves aportacions a la secció El lector escriu. El 2023, de fet, va reunir en un llibre autoeditat les 141 cartes enviades a aquest diari, entre el 1999 i el 2022, en el llibre Una lectora que escriu. El 2010 ja havia publicat una obra autobiogràfica Temps de primavera. Memòries d’una mestra, que li va presentar el catedràtic Salamó Marquès i l’alcalde Estanis Puig.
Va ser una mestre que va deixar petjada sobretot a l’escola pública de l’Escala, on s’hi va estar durant 22 anys, els set darrers com a directora. Va ser una dona compromesa amb el país, la llengua i la cultura. Es va jubilar als seixanta anys, però no va parar mai d’escriure i col·laborar en mitjans com L’Escalenc i l’Hora Nova. Havia acabat Magisteri el 1956 i després va exercir en escoles a Tiana, Montiró, Palafrugell, Rupià i Viladamat.
La Primavera, amb en Guillem i en 
Jordi Grau. Foto de la familia.
La Pilar, que havia estat batejada com a Primavera, era la filla de Jaume Pellicer i Lleonart, escalenc, i de Maria Parals Serra, nascuda a Sobrestany, a Torrella de Montgrí, els dos nascuts el 1914. Durant la Guerra Civil el pare va ser un militant republicà per convicció. Va lluitar en el temut front d’Aragó i amb l’avenç dels feixistes va marxar a l’exili, al camp de concentració d’Agde, on va fer de barber. El 1944 el van traslladar al camp de concentració de Dachau però no hi va arribar perquè va morir d’asfíxia. La mare, una vídua jove, va haver de treballar en un bar, fent dinars en cases particulars i fins i tot de llevadora.
Tot i les dificultats d’aquell temps, La Pilar va insistir en estudiar, tot i que va haver de fer els dos primers cursos per lliure abans d’estudiar a Girona. A l’escola molts alumnes la recorden sempre amb la seva bata blanca, els seus dibuixos a la pissarra i una cal·ligrafia d’artista.
Lluís Simon, publicat en el PuntAvui 03.02.2025 

 * Extraordinària dona, la Primavera / Pilar. Era delicada, intel·ligent, bona parladora, agraïda, amb un català perfecta (coma a bona mestre) li agradava la vida i compartir-la. Tenia una gran debilitat en donar la seva opinió a través de les cartes als diaris, sempre molt respectuosa. I un fet extraordinari, guardar retalls de premsa de gent que apreciava. Em sento molt orgullós de ser un d'aquets privilegiats. Trobaré a faltar aquelles bosses, d'algun supermercat, plenes de retalls de premsa que parlaven de mi recollits en un o dos anys. Adeu estimada Primavera, trobarem a faltar el teu somriure i la teva gràcia i manera de viure.
GTR

La Pilar/Primavera amb en Mon Marquès a la Llibreria 22
durant la presentació del seu llibre "Temps de Primavera"
Foto: Arxiu GTR





Ana Moya pasa Lisboa por el filtro del cine y el musical en ‘El carrer on vius’

La escritora Ana Moya acaba de publicar 'El carrer on vius', la obra ambientada en Lisboa con la que se proclamó finalista de los premios Just M.Casero de Girona en 2022.EFE/ Toni Albir
L
a escritora Ana Moya acaba de publicar ‘El carrer on vius’ (La Magrana), un libro con el que se proclamó finalista de los premios Just M.Casero de Girona en 2022 y que ambienta en una Lisboa que pasa por el filtro del cine y el musical.
Moya explica en una entrevista a EFE que inició aquel libro hace años durante una breve estancia en la capital portuguesa, a la que llegó como trabajadora de Cruz Roja.
La autora dejó aquella ciudad, pero regresó posteriormente y ha pasado allí los seis últimos años, aunque antes de esa segunda etapa quiso perfeccionar la técnica literaria y recurrió al itinerario de la escuela de escritura del Ateneu Barcelonès.
Acabó de profesora de esos estudios, que impartía hasta ahora desde Lisboa de manera virtual, pero ha vuelto a establecerse en Barcelona. Guillem Terribas, la pieza clave para que este libro, finalista del Just M.Casero 2022, haya visto la luz
Esta nueva etapa ha coincidido con la publicación de ‘El carrer on vius’, que ha visto la luz gracias al empeño del activista cultural Guillem Terribas, durante años al frente de la librería La 22 de Girona y cara destacada de la organización de los Just M.Casero.
Ana Moya recuerda que Terribas se comprometió a hacer todo lo que estuviese en su mano para que aquel libro llegase al público, destaca que ha cumplido lo que dijo y espera agradecérselo en persona en marzo cuando lo presente en la capital gerundense.
Moya explica de la obra que su protagonista principal es «un joven que está un poco desorientado, porque no trabaja, no estudia y está un en una relación con una chica que no le acaba de funcionar».
«La idea es que, en estos casos, los adultos de la sociedad acompañan a los jóvenes hacia lo que sería el éxito social y, en este caso, una madre un poco excéntrica, que está obsesionada con las películas y los musicales, le hace creer al personaje, Paulo, que puede actuar como quiera y conseguir sus sueños».
Según la autora, «entre ellos hablan con frases de cine, pero el problema es que la madre es manipuladora, con claroscuros importantes».
 «Le ha hecho ver muchas veces My Fair Lady y él está obsesionado por la actriz de la película, Audrey Hepburn, hasta el punto de que el título del libro es una canción del musical», relata. 
Lisboa, un escenario sin mención que pasa por el filtro del cine
El nombre de Lisboa no aparece en el libro pese a su peso importante, «porque es una Lisboa que pasa por el filtro del cine, como también le sucede a los personajes».
La escritora admite que hay «algo» de ella en Paulo, en esa búsqueda de sueños que la ha llevado a trabajar en el Centro de Estudios Africanos e Interculturales de Barcelona y a formar parte ahora de su junta en calidad de voluntaria.
Tras cursar el itinerario de escritura en el Ateneu Barcelonès, mantuvo contactos con exalumnos, entre ellos los que formaron hace años el grupo Bojador, un club de lectura virtual mensual que invita a autores y cuyos integrantes también escriben conjuntamente poesías y relatos.
Hubo un par de bajas y Ana Moya entró a formar parte del colectivo, con el que recientemente ha publicado ‘Sinfonía Criminal’.
‘Mode avió’, el próximo trabajo de Ana Moya
Actualmente, Moya trabaja en un nuevo proyecto de relatos, ‘Mode avió’, para el que ha obtenido una beca de creación literaria Montserrat Roig dentro del programa ‘Barcelona Ciutat de la Literatura’.
Con una residencia en la Biblioteca de Cataluña, precisa de ese nuevo trabajo que los diferentes textos tiene que ver con esa interculturalidad que tanto ha conocido, especialmente durante una época de su vida que pasó en Namibia de la mano del Centro de Estudios Africanos.
«El libro hablará de qué pasa cuando viajamos y entramos en relación con otras culturas», puntualiza para regresar al finalista de los premios Just M.Casero 2022, ‘El carrer on vius’, que sitúa con poca convicción en el género fantástico.
Los primeros comentarios que ha recibido de amigos y lectores sobre el libro son «positivos» y muchos coinciden en definir la obra como «una fábula, un cuento».
Ana Moya llega a ‘El carrer on vius’, en el que pasa Lisboa por el filtro del cine, después de obtener el premio Ciutat de Badalona en 2012 con ‘Café Zoo’ y de publicar ‘Monstres i rellotges’ dos años más tarde e ‘Immorality Act’ en 2022.
EFE 02 de febrer de 2025

dissabte, 1 de febrer del 2025

Els canvis a la Llibreria 22


V
a ser el 19 de gener, diumenge, quan Guillem Terribas, el llibreter emèrit que és pare, mare, esperit i tot el que vulguin dir de la Llibreria 22 de Girona, inaugurada el 20 d’octubre del 1978, es va adonar que el temps havia passat. Potser va recordar el dia de l’obertura del negoci, fa quaranta-cinc anys, després de gestions menys complicades que les que tindria ara amb la llicència per obrir la llibreria i amb 26 accionistes que hi van invertir els seus diners, un d’ells el mateix Guillem, que encara ho és del negoci. Aquest diumenge 19 de gener el qui en va ser ànima, gestor i president del consell d’administració, va veure llum a l’aparador de la llibreria i va anar a fer el xafarder, com acostuma a fer, i va fer el gest d’entrar. I el van aturar. “No es pot passar, que estem fent uns canvis.” D’acord, eren els operaris que estaven fent la reforma per la qual la llibreria va tancar aquell diumenge i l’endemà dilluns, i ell ho sabia però no ho recordava. Però no va fer ni tan sols el gest d’explicar que ell era part de la Llibreria 22, que encara hi presenta llibres i que, tot i jubilat, sempre està a l’aguait. “Va ser la primera vegada que em vaig adonar que allò ja no era casa meva.” Li he sentit dir sense cap acritud, amb total normalitat, més en el sentit que va ser ell qui, en no ser reconegut, es va adonar que el temps ha passat. I ho publico avui que fa exactament deu anys que en Guillem ja no és la cara visible de la Llibreria 22, perquè es va jubilar el 31 de gener del 2015. Ho va anunciar al Facebook en Salvador Garcia-Arbós i el dia de la presentació del premi Casero (un dels grans encerts de la casa) la gent lluïa uns cartells amb el missatge: “No sóc pas en Guillem... però de gran m’agradaria ser-ho.” Deu anys amb en Jordi Gisbert a la gerència que han passat volant, tot i que han estat moltes les coses que han passat en aquests anys, entre altres la pandèmia, que va obligar a tancar. I també la incorporació de la Llibreria Geli al negoci.
Els canvis de què parlo al titular d’aquestes Mirades es refereixen al parquet i a la il·luminació de la Llibreria 22. Potser la gent no se n’ha adonat, però el canvi del terra i del sostre fa goig i és ben visible. Ara fa uns anys van entrar nous accionistes al negoci, gent d’una altra generació. La Llibreria 22, ara també amb l’afegit Geli, continua fent més presentacions de llibres que mai a l’espai 22, i manté el Quiosc a Emili Grahit i Còmics 22 al mateix carrer Hortes, el lloc on el número del carrer i no el nombre d’accionistes va donar nom a la llibreria.
Però s’albiren canvis importants. M’agrada treure el cap tres o quatre vegades a la setmana per la llibreria, compri o no compri llibres, que ho faig. I sempre pares l’orella i el fet que els darrers dies voltant pels despatxos hi hagi l’Anna Nicolau fa pensar que sí, que alguna cosa d’aquell rumor que la Llibreria 22 volia fer alguna cosa fora de la ciutat amb alguna cooperativa nacional tenia més pes que el del simple rumor. L’Anna ara treballa a l’Abacus i, durant molts anys, va ser ànima de la llibreria Les Voltes. Si hi ha novetats ja les sabrem, però és evident que a la 22 hi ha canvis. Un parquet magnífic i uns llums que ho mostren tot.
Jordi Grau, a "Mirades" publicat en el Punt Diari 01.02.2025.
 https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/2503052-els-canvis-a-la-llibreria-22.html