Memòria de Just Manuel Casero

Casero i Nadal, amb la candidatura del PSC a Girona el 1979 A. GIRONA-CRDI.

Tal dia com avui de fa 44 anys, el 1981, moria a Girona Just Manuel Casero Madrid. Tenia 34 anys i la seva mort va impactar la Girona social, cultural i política perquè en pocs anys havia destacat en aquests àmbits amb la seva manera d’actuar. En el moment de la seva mort era regidor de l’Ajuntament de Girona, diputat provincial i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter. Nascut a Rossio au Sul do Tejo (Portugal), el 1946, havia arribat amb quatre anys a Figueres, i, tot i la seva procedència molt humil i les grans dificultats econòmiques de la família, va poder estudiar, i el seu pas pel seminari de Girona li va deixar un gran pòsit cultural, ja que va tenir professors com Modest Prats. Després va ser molt actiu en el món dels mitjans de comunicació figuerencs, entre els quals Ràdio Popular de Figueres, on va conèixer Jaume Guillamet i Jordi Vallmajó, i la que seria la seva dona, Maria Mercè Gumbau, amb qui va tenir dos fills, Bernat i Roger. Ara tindria 78 anys. També tal dia com avui, però de 1948, va néixer Joaquim Nadal i Farreras a Girona, o sigui que el primer alcalde democràtic de la ciutat després de la dictadura fa avui 77 anys. Casero i Nadal, de procedències molts diferents, formen part de la memòria ciutadana perquè els va unir la política i van anar de bracet a la llista que va presentar el PSC a les primers eleccions democràtiques de 1979. Nadal, independent, encapçalava la candidatura. Casero, militant de temps del PSC Congrés, anava de número 3.

Nadal ha fet una gran carrera política. Alcalde fins al 2002, sumant majories absolutes una darrere l’altra, va ser diputat al Parlament des del 1983, candidat a la presidència de la Generalitat i home fort dels governs Maragall i Montilla com a conseller de Territori i Obres Públiques i també ocasionalment de la Presidència i portaveu del govern. I d’octubre del 2022 a agost del 2024, conseller de Recerca i Universitats. Just Manuel Casero va morir jove. Un maleït càncer se’l va emportar, però en poc temps va revolucionar el Santa Caterina i el Psiquiàtric des de la Diputació. Segur que hauria fet molta més feina. Però en va deixar de feta. A la política; escrivint Girona grisa i negra, amb Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet i Pius Pujades; amb les reflexions a Presència, i essent un dels fundadors de Punt Diari. El Punt va tenir molts pares, però en destaquen en Pius i en Just, que va ser el primer gerent fins que pocs mesos després ho va deixar per ser regidor. Però no va deixar el diari. Escrivia el Quiosc, un model per a tots els que després hem tingut columna. En Quim Curbet va publicar una recopilació del seus Quiosc. I el 1999 Jaume Guillamet va deixar constància a Memòria de Just de tota la feina i de la manera com va encarar la vida. La Llibreria 22 va posar el seu nom al premi literari que atorga anualment. I el 2008 es va publicar Una eterna claredat, una selecció dels poemes que havia escrit.

Aquest diari deu molt a Just Manuel Casero i a tots els fundadors d’El Punt i els comptepartíceps de l’Avui, que d’aquí a quinze mesos farà cinquanta anys. I és oportú i necessari que es recordi tanta gent que hi va posar el seu granet de sorra. Per això toca fer memòria de Just.

Jordi Grau, a Mirades, publicat en el PuntAvui 31.01.2025

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2501358-memoria-de-just-manuel-casero.html

La modernitat del Ruyra “oblidat” i “folkloritzat”

Joan Magramé, Marina Porras, Juliana Canet a l'Espai 22. Foto: Gemma Busquets,

Bla­nes o Girona? Des del pont de Pedra sobre l’Onyar, des d’aquest mira­dor pri­vi­le­giat on els turis­tes dei­xen constància del seu jo escènic davant la postal, Joa­quim Ruyra (1858-1939), nas­cut gironí però d’ànima i vida bla­nenca, va escriure en el conte La fi del món a Girona (1903): “Des d’allí un hom veu les cases de Girona esten­dre’s a banda i banda de riu, tot mal­gir­ba­des, desi­guals i tos­ques, for­mant un con­junt viro­lat com una munió de cap­tai­res ves­tits amb robes apedaçades amb tota mena de par­racs. Cap arqui­tecte ha ideat una sola de llurs línies; han cres­cut sense art ni regla, seguint les sinu­o­si­tats del riu i adop­tant amb fran­quesa, a la vista de tot­hom, l’acti­tud més con­ve­ni­ent per a llençar a l’aigua llurs immundícies.” Ruyra, que va estu­diar a la ciu­tat “solem­nial”, la qual encara no havia pin­ze­llat, i civi­lit­zat, aquell “barri car­nes­to­lenc” amb els colors ama­bles del deco­rat, con­si­de­rava Girona una ciu­tat d’hivern, men­tre que Bla­nes, que sig­ni­fi­cava la seva història per­so­nal, “la pàtria”, “la prin­ci­pal afecció”, per a ell repre­sen­tava l’estiu.

Marina Porras Martí i Juliana Canet van optar per l’hivern gironí i per l’acollidora Llibreria 22 per convocar les lectores –majoria absoluta indiscutible– en el segon Club Tàndem , el pòdcast del 3Cat, presencial, dedicat a un escriptor “injustament oblidat”, etiquetat de “folkloritzat” i que la tradició ha deixat en el bagul de l’antigor, en comptes d’obrir-lo i deslliurar-lo d’una naftalina falsa, i reivindicar-lo com a precursor d’una modernitat, especialment en la concepció del paisatge mític, que encapçalen, entre d’altres, escriptores com Irene Solà. Reivindicat també des d’aquesta mirada germànica, la dels romàntics alemanys o de la importància d’un nord des d’un Mediterrani que s’ha emmirallat, potser en excés, cap a Itàlia, al sud idealitzat. Ho va defensar, així com també l’ús d’una llengua d’una “musicalitat natural”, el compositor i lector devot de Ruyra, el reusenc Joan Magrané. Va acompanyar Marina Porras i Juliana Canet en la segona part, ampliant la conversa del club de lectura, d’una vetllada literàriament desacomplexada; sense bigotis modernistes que pontifiquen amb classes magistrals sinó amb la fluïdesa i coneixement de causa dels excel·lents comunicadors i prescriptors de la generació Z. Un tàndem, un duet, una bicicleta que pedala a quatre peus amb sincronia i amb una passió encomanadissa que atrau, ja sigui per la descoberta de l’autor o per la relectura, lectors als quals les propostes del Club Tàndem –Mirall trencat, de Mercè Rodoreda; El quadern gris, de Josep Pla; L’hora violeta, de Montserrat Roig; Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Solitud, de Víctor Català; Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater, o Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga– els remeten als temaris obligatoris dels anys de batxillerat.

La crítica literària i professora, especialista en Ruyra, Lluïsa Julià Capdevila, mencionada diversos cops des de la taula, ho va destacar en un article al número 156 de la Revista de Girona (1993) : “Qualsevol escriptor té una certa enveja per aquesta depuració a la qual Ruyra sotmet la seva obra. L’autor de Pinya de rosa encarna el perfeccionisme d’un narrador.” Josep Pla era un dels seus admiradors, va assenyalar Marina Porras, tot recordant, amb certa sornegueria, que d’en Pla “no te’n pots desempallegar”. L’especialista planià i autor de la biografia Un cor furtiu, Xavier Pla, recordava en un article a El Temps el 2022, en què reivindicava la modernitat de Ruyra, que l’any 1958 Josep Maria de Sagarra i Josep Pla es van barallar públicament amb motiu de Ruyra, arran de la celebració a Blanes del centenari del seu naixement. Tant Sagarra com Pla, des dels anys vint, se’n “disputaven l’herència literària”. Pla va publicar-ne el retrat biogràfic en la sèrie dels Homenots, un escrit en què se’n reclamava deixeble.

L’escriptura de Ruyra no és, doncs, amb un “català antic” sinó amb una llengua rica, ara en risc i en desprestigi: aquell adjectiu propi, que no queda forçat en el text sinó que hi flueix, gens artificiós dins la narració. La llengua va ser un dels reptes, assenyalava Juliana Canet, però al mateix temps esdevé, com a lectora, una entrada triomfal al món, a l’imaginari, que és sobretot l’obsessió de Ruyra. Fruit de l’observació, no només descriu el paisatge, sinó que l’explica, més enllà de la capa superficial de les marines. Ruyra posa el focus en el paisatge per amplificar-ne la realitat. El llibre escollit per reivindicar Ruyra va ser Pinya de rosa, un conjunt de relats amb una primera part, Marines i boscatges, que és, per Joan Magrané, “el gran títol”. Per aquesta admiració, en va escriure una composició musical el 2016, Marines i boscatges (cinquè dia de la creació ).

Amb Joaquim Ruyra, es va concloure des de la taula, pren importància el paisatge i el lloc com a ADN original per la seva influència en la creació artística: “No hi ha consciència artística sense consciència del lloc.” El títol d’aquest segon Club Tàndem dedicat a Joaquim Ruyra era La força d’un lloc. A l’hora de compartir les seves impressions, una de les lectores va fer notar els canvis que mantenim amb el paisatge i el pas de l’idíl·lic al feréstec. “El que m’agrada de Ruyra és que «alguna cosa passarà», perquè el paisatge empordanès és això: és el més dòcil del món amb una collita extraordinària i l’any següent pot ser catastròfic.” Marina Porras va afegir-hi, a propòsit d’aquesta reflexió, el conte Avís misteriós. Una lectora menorquina va defensar i reivindicar l’escrit salat de Joaquim Ruyra davant “el literari que els manaven a escola” i definia el que havia llegit fins ara com a “lectures contemplatives”, que requereixen un ritme pausat, tan necessari en els temps actuals. La importància del lloc, ciutat, país o paisatge va propiciar recomanacions de novel·les... “Sempre que penso en un lloc, penso en casa. Idealitzem la bellesa de l’entorn, però el paisatge que m’ha fet entendre el meu entorn exterior ha estat l’interior”, va dir, en l’última intervenció, una altra de les lectores a propòsit de Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson. Casa és sempre el lloc.

Gemma Busquets, publicat en el PunAvui23.01.2025

Públic, durant la presentació a la 22. Foto: Guillem Terribas 

AMICS DE FACEBOOK

He hagut de fer càlculs per a adonar-me que fa disset anys que la recordada escriptora i gestora cultural Natàlia Molero em va recomanar que obrís un compte a Facebook. La Natàlia em va dir que entrar-hi era com passejar per la Rambla un dissabte al matí. Era una bona descripció, però em fa l’efecte que la Rambla els dissabtes al matí ja no és el que havia estat. Certament ho és com una gran avinguda on ens trobem amb amics, coneguts i saludats (així separava les seves coneixences en Josep Pla) i on també fem noves relacions. Jo rebutjo la idea que el món digital no és real. N’hi ha que són amics d’abans de Facebook als que m’agrada seguir, com la foto d’un petó diferent cada dia que penja en Guillem Terribas, les cròniques de cine o teatre d’en Pere Garcia, o les fotos de l’Escala d’en Lluís Roura.

D’altres són amistats directament fetes a la xarxa que han fructificat en una relació i després hi ha els que solament ens coneixem online i, finalment, els voyeurs que miren i no diuen ni cliquen res.
És natural que hi hagi molta gent que no vol ser a aquesta mena de xarxes, com Instagram, però per a molts és una legítima finestra a moltes relacions, que són ben interessants. Facebook és ideal per a qui vol dir coses i Instagram per a qui vol mostrar-les. Sé que és certa la cantarella que diu que l’invent gratuït de Mark Zuckerberg (abans demòcrata i ara sembla que donaldtrumpià) viu d’explotar el coneixement de la molta informació que hi donem. Jo mateix, quan vaig voler canviar el cotxe, rebia anuncis no demanats, això cert, però us asseguro que hi ha moltes coses de mi que no les sap el senyor Face, entre altres motius perquè hi tinc com a amics al meu fill i al meu pare. Els crítics diuen que és malaltís buscar l’aprovació a base de likes, però tampoc no veig que sigui cap mal saber que altres simpatitzen amb el que publiques. Capítol a part són els comentaris i els comentaris als comentaris i els comentaris dels comentaris a comentaris.
Molts de cops exaspera veure com de malament anem de comprensió lectora, de fer el riu fora de test o d’agafar el text com a pretext. I també és cert que aquesta xarxa, amb els anys, esdevé també un cementiri virtual amb comptes aturats dels que ha marxat del món digital i analògic, com el de la meva primera amiga de Facebook a la que vaig demanar amistat, la Natàlia, que va marxar tan jove.

Mateu Ciurana, publicat en el Diari de Girona 25.01.2025

 

CINEMA TRUFFAT: Cicle dedicat a Akira Kurosawa.

Del 20 de gener i fins el 14 d'abril de 2025, la Filmoteca de Catalunya, en seu a Girona en el Cinema Truffaut, cada dilluns projectarà un cicle de pel·lícules del Director Japonès AKIRA KURASAWA. Més informació a la web del Cinema Truffaut https://cinematruffaut.girona.cat/cat... Realització i muntatge Guillem Terribas.

DAVID LYNCH en el record

El singular, renovador i creador director de cinema americà ens ha deixat físicament (20 de gener de 1946 - 15 de gener de 2025.) Una mostra de la seva creació en un minut. Guillem Terribas / Cinema Truffaut. https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Lynch

Un Cinema Truffaut de rècord dobla els espectadors en només dos anys

El cinema municipal de Girona, l’únic al centre de la ciutat, tanca el 2024 fregant els 44.000 espectadors i amb «Casa en flames» com la pel·lícula més vista.

Imatge de la Sala 2 del truffaut.

Prop de mig centenar de persones, xifra gens menyspreable en dia feiner, es dividien avui a primera hora de la tarda (16h) en les dues sales del Truffaut. A la 1 s’hi projectava Cónclave, un dels èxits de Nadal, s’afanyin si no l’han vista perquè avui és l’últim dia; a la sala 2 hi feien Parthenope, un altre dels títols del moment en el circuit d’allò que abans se’n deia «art i assaig». Des d’una estona abans, la taquilla és un formigueig d’espectadors adquirint la seva localitat. «Aquestes festes ha sigut una bogeria, hem treballat moltíssim», assegura Carles Ribas, el coordinador d’un equipament municipal que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

El Truffaut està d’enhorabona. L’únic cinema que queda al centre de Girona, després del tancament dels Albèniz, Plaça i Centre, que continuen morts de fàstic i acumulant pols des de fa dos anys, no para de guanyar espectadors. Avui s'ha sabut que respecte el 2023, la millora de 2024 ha sigut d’un 13%. En total van passar pel Truffaut 43.901 espectadors, cosa que representa doblar en només dos anys les xifres d’assistència (el 2022 havien sigut 20.028). L’any passat, per tant, va ser el millor en assistència de públic de tota la història del cinema de titularitat municipal i s’ha aconseguit tot i que ha funcionat a mig gas durant tres mesos i mig a causa de les obres que es feien a la sala 2 per millorar la visibilitat del públic. Des del cinema atribueixen les bones dades d’assistència al cicle de pel·lícules d’Alfred Hitchcock de la Filmoteca de Catalunya i la bona rebuda a taquilla de les pel·lícules en català com ara Casa en flames i El 47. Hi ha més factors, com disposar d’un públic fidel que acudeix al cinema sense dependre de la pel·lícula, segur de trobar-hi quelcom interessant.

Imatge de la Sala 1 del Truffaut.

Guillem Terribas és el president del Col·lectiu de Crítics de Girona. «Estem molt contents», assegura, convençut que «l’hem encertat a l’hora de fer la programació perquè la gent ha anat venint, i cada vegada més». Segons Terribas «el fet de disposar de dues sales ens permet fer més combinacions de pel·lícules i fer partícep a la gent amb propostes com el festival Acocollona’t o El documental del mes, i d’altres activitats i presentacions com ara durant Temporada Alta». Al desembre, per exemple, van fer la preestrena de Tardes de Soledad, l’últim treball d’Albert Serra. L’objectiu és fer de Girona una ciutat diferencial amb l’aportació d’aquest cinema a l’oferta cultural de la ciutat, i més ara, que durant el 2025, celebrarà el seu 25è aniversari. El 17 de novembre del 2000 es va inaugurar el Cinema Truffaut tal i com el coneixem avui, a la sala B de l’antic Modern, el seu emplaçament actual, i ja de titularitat municipal. Només ha estat interromput en aquest emplaçament per un parèntesi de dos anys (del 2019 al 2021), quan la programació es va traslladar temporalment a una sala dels Albèniz Plaça durant les obres de remodelació del Modern. La iniciativa venia, però, de temps enrere, la Setmana de la Crítica que havia nascut als cinemes Catalunya, de la família Agustí, i que el 1992 va acabar donant pas a una programació estable ja a la sala B del Modern, aleshores de propietat privada.

Pel que fa a les pel·lícules més vistes de l’any a la sala municipal, la llista l’encapçala Casa en flames, de Dani de la Orden, que es va quedar molt a prop de superar Estiu 1993 de Carla Simón com la pel·lícula històrica més vista. El podi es completa amb Perfect days de Wim Wenders, un dels fenòmens del cinema independent del 2024, i El 47 de Marcel Barrena. La resta de títols més vistos, fins a completar el rànquing dels deu primers, està format per Pobres criaturas de Yorgos Lanthimos, Fallen leaves, d’Aki Kaurismaki, Anatomía de una caída, de Justine Triet, Siempre nos quedará mañana, de Paola Cortellesi, Marco, de Jon Garaño i Aitor Arregi, Volveréis, de Jonás Trueba i Puan, de María Alchet i Benjamín Naishtat.

Aquest 2025, el Cinema Truffaut farà 25 anys i el Col·lectiu de Crítics ja treballa per celebrar-ho com cal amb el punt àlgid en una sèrie d’actes al voltant del 17 de novembre que és quan es va inaugurar el cinema. Però la celebració es vol fer durar tot l’any i ja hi ha confirmat que el cicle de tardor de la Filmoteca es dedicarà precisament a François Truffaut, el cineasta francès que dóna nom a l’equipament.
Aquestes festes de Nadal films com Cónclave o Emilia Pérez han funcionat molt bé i avui es projectaran per darrer dia. A partir de demà es renova la cartellera amb l’arribada de títols com Oh Canada. el nou film de Paul Schrader, amb Richard Gere i Uma Thurman de protagonistes, i seguiran en cartell les exitoses Parthenope i La llum que imaginem. La iraniana La semilla de la higuera sagrada, de Mohammed Rassoulof, una de les favorites a l’Oscar a millor pel·lícula internacional, o Maria Callas, de Pablo Larraín, el biopic de la diva de l’òpera que li podria donar a Angelina Jolie el seu segon Oscar, són alguns dels títols que arribaran properament. També Vermiglio, de Maura Delpero, i Aún estoy aquí. Un altre dels plats forts serà el cicle de la Filmoteca de Catalunya (13 pel·lícules) que es dedicarà al mestre japonès Akira Kurosawa. El cicle començarà el dilluns 20 de gener amb Rashomon i s’estendrà fins Setmana Santa. Està previst que la inauguració compti amb la presència del nou director de la Filmoteca, Pablo La Parra.

Portada del diari de Girona

El Truffaut va veure reduït el número d’espectadors pel Covid els anys 2020 i 2021, però el 2022 va remuntar amb més de 20.000 persones. El novembre d’aquell any es va inaugurar la sala 2, que es va reformar l’any passat per millorar-ne la visió. El 2023 pel Truffaut hi van passar 38.802 cinèfils, mentre que el 2024 la xifra es va disparar: 43.901.

Jordi Roura, en el Diari de Girona 10.01.2025. Fotografies d'Eniol Resclosa. 

Noticia en el Punt Avui (10.01.2025) 

 

Adeu a Àngela Mollera, gran referent de l’activisme social a Salt

Va ser una de les impulsores de l’escola d’adults i secretària

de la comissió Salt-Quilalí.

La coneguda activista i mestra de Salt Àngela Mollera i Casellas, una de les impulsores de l’escola d’adults del municipi, va morir ahir als 67 anys. Tot i que va treballar sovint des de l’ombra, el llegat que ha deixat a la vila ha arribat fins avui dia, sobretot en l’àmbit social, on va mostrar la seva faceta més combativa.
A banda de ser una de les dones que més força va fer als anys setanta per fer realitat l’escola d’adults va tenir un paper molt rellevant en la Comissió d’Agermanament Salt-Quilalí, en què hi van participar activament personatges ben coneguts del municipi, com l’enyorat Sebas Parra.
Durant una vintena d’anys va formar part de la comissió i en va ser secretària. Va viatjar sovint al municipi de Nicaragua per coordinar alguns dels projectes de la comissió, com la casa materna que es va aixecar per atendre a les dones que havien de tenir fills en les zones més despoblades.
A l’escola d’adults va ser mestre fins als anys vuitanta. També va col·laborar en les colònies parroquials i va ser una de les impulsores del primer camp de treball que es va fer a les comarques gironines, el 1982, a Crespià, on va fer ella mateixa de cuinera, una de les seves grans aficions. Va ser, al mateix temps, una de les membres més actives de l’associació de veïns.
“Era una persona generosa i treballadora i que tenia cura de tot”, recorda Pietat Pérez, una de les seves amigues i companyes en moltes de les lluites socials viscudes a Salt des dels anys setanta. “Eren temps molt diferents. Vam arribar a fer una vaga de fam de tres dies en la lluita per l’escola d’adults”, recorda Pérez.
Va ser mestre a Tossa de Mar i Vilobí d’Onyar, on va ser directora del 1993 al 1996, abans de treballar a l’escola Mas Masó i posteriorment a la Farga, també a Salt, fins a la seva jubilació, un centre on va continuar mostrant el seu lligam irrompible amb el municipi.
També va liderar al costat de Fina Ramió la comissió d’Ensenyament del Fòrum per a lla Integració i Convivència, va ser membre del consell de redacció de La Farga i amiga del projecte Valentes i Acompanyades.
Va tenir un pas fugaç per la política. El 1980 va ser suplent en les llistes al Parlament de Catalunya de Nacionalistes d’Esquerra i, com a independent, va ser regidora del PSC del 2003 al 2007 quan governava la ciutat Jaume Torramadé (CiU).
En aquests últims anys, un cop jubilada, va ser una assídua col·laboradora de Cáritas. La cerimònia de comiat tindrà lloc demà a les 12 del migdia al tanatori de l’oratori de Salt.
Lluís Simon, publicat en el Punt Avui 11.01.2025

Guillem Terribas, Vicenç Huedo i l'Àngela.

* L'Àngela era una dona segura i decidida. Deia i llavors feia. Aparentment era dura, però era molt entranyable. Ens vam trobar diverses vegadaes fent "coses" a l'Associació de Veïns de Salt, a la revista la Farga, a l'Escola d'adults de Salt... i en altres aventures socials. La Darrera vegada, fa uns mesos, més tranquil·lament a la sortida del teatre de Salt. Adeu Àngela.

G.T.R. 

OLIVIA / JULIETA. Imma Merino.

Quan fa alguns dies va morir Olivia Hussey vaig donar el meu condol a l’estimat Guillem, que, quan era jove, va quedar tan meravellat per l’adaptació de Romeu i Julieta (1968) realitzada per Franco Zeffirelli que va “perseguir-la” als llocs on s’anava projectant: a finals dels seixanta, encara hi havia molts cinemes de poble i les còpies dels films hi anaven arribant. M’agrada imaginar que un dia vam coincidir en el cinema Amèrica del meu poble veient Olivia Hussey i Leonard Whiting enamorant-se com Julieta i Romeu. Recordo que van passar-la dues vegades i que a la segona encara esperava que fra Llorenç trobés Romeu per informar-lo de la falsa mort de Julieta. De fet, crec que sempre m’ha passat veient l’obra al teatre o en altres versions cinematogràfiques.
No he vist mai més el film de Zeffirelli. Com que no és un director que apreciï, potser no he volgut espatllar un bell record d’infantesa, semblant a l’explicat pel meu admirat Todd Haynes: “Hi havia alguna cosa de romàntica i d’eròtica que va colpejar la meva imaginació infantil. I era difícil no sentir-se atret per Leonard Whiting i Olivia Hussey.”. Tanmateix, el 2022 els dos actors van denunciar que el director, mort tres anys abans, va enganyar-los en rodar una escena en què, un cop muntada, es mostren fugaçment les natges d’ell (tenia disset anys) i els pits d’ella, que n’havia fet setze. Van dir que no van saber que la rodarien nus fins poc abans de fer-ho i que Zeffirelli, assegurant-los que no se’n veuria cap part íntima, ho va exigir sense que ells, tan joves, fossin capaços de negar-s’hi. No sé si pot semblar estrany (o potser ingenu) que em desassosseguin les ombres que van sortint en pel·lícules que d’alguna manera estimo, estimem. 
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 08.01.2025

Estimada Imma, el teu estimat Guillem està agraït per l'escrit que has fet recordant a la Olivia/Julieta i la manera que ens va "colpejar la nostra imaginació juvenil". Aquesta parella, Romeo/Leonard i Julieta/Olivia, que ens va mostrar Zafirelli ( com tu, només m'agrada d'ell aquesta pel·lícula) tant atractiva i viva, que suposo que és tal com se la va imaginar el gran Shakespeare. Com tu, totes les vegades que la vaig veure i he anat veien (una vegada amb la Martina) sempre espero que el frare arribi més d'hora. Per això m'agrada (molt) Shakespeare in Love, perquè en acabada la representació s'aixequen i es fan un peto. Sempre m'ha desesperat que la Olivia va estar amb en Karl Malden, Raff Vallone i Cris Mitchum, rodant una pel·lícula en terres gironines dirigida per Antonio Isasi Isamendi "UN Verano para matar i saber que la vaig tenir tant a prop. 

Sobre la denuncia, em sembla que va ser una "pifiada" assessorada per un advocat que en volia treure algun diner. Uns anys abans de la denuncia, en una entrevista, la Olivia deia que Zafirelli es va portar molt bé i que va ser molt atent i que en cap moment es van sentir manipulats i que les escenes que van fer, no eren gent difícils, tots dos eren actors que havien estudiar en una escola de teatre i sabien molt bé el que es feien. Ella va tornar a treballar amb en Zafirelli, anys més tard, fent de mare de Jesús en la versió que  va fer sobre Jesucrist. Tothom, per desgràcia, té un mal moment.
Gràcies i abraçades.

Guillem

La zona de interés», millor pel·lícula del 2024 per la crítica gironina

La cinta de Jonathan Glazer s’imposa de manera contundent, amb 68 punts sobre 90 a «La quimera» (39) i «Perfect days» (38) en la tradicional votació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Imatge de la pel·lícula més votada LA ZONA DE INTERÉS. 

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha escollit La zona de interés de Jonathan Glazer com la millor pel·lícula estrenada a Girona al llarg de 2024. L’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Martin Amis ha aconseguit 68 punts (sobre 90 possibles) i s’ha imposat de manera contundent a La quimera d’Alice Rohrwacher -39 punts- i Perfect days de Wim Wenders, que completa el podi amb 38.

La zona de interés, que ja va guanyar els Oscars a la millor pel·lícula internacional i al millor so, és la quarta pel·lícula del director britànic Jonathan Glazer, i ofereix una perspectiva totalment original sobre l’holocaust jueu de la Segona Guerra Mundial, situant l’acció a la casa que el comandant d’Auschwitz Rudolf Hess tenia al costat del camp de concentració. 

Al top 10 de les pel·lícules més votades pels crítics gironins hi ha només dues produccions espanyoles. Cal destacar el cinquè lloc de Segundo premio -33 punts-, el film del gironí Isaki Lacuesta sobre la banda de música indie Los Planetas, que ha estat la candidata espanyola als Oscars i que és una de les grans favorites als premis Goya. A la novena posició s’hi troba Volveréis, l’anticomèdia romàntica del madrileny Jonás Trueba, que va guanyar el premi a la millor pel·lícula europea a la Quinzena de Cineastes de Cannes i que ha obtingut 18 punts. A més de les pel·lícules ja esmentades, completen el Top 10 en quarta posició La bestia de Bertrand Bonello (34 punts), en sisè lloc Emilia Pérez de Jacques Audiard (29 punts), gran favorita als Globus d’Or que es lliuren demà a la matinada a Los Angeles, setena posició per Joker: fólie a deux de Todd Philips (28 punts), un dels grans fracassos de taquilla del 2024, però que ha estat molt ben valorada artísticament per la crítica gironina i vuitè lloc per La sustancia de Coralie Fargeat (23 punts). Pobres criaturas de Yorgos Lanthimos (16 punts) tanca la llista. Aquest rànquing reflecteix, segons el col·lectiu, «una gran diversitat tant pel que fa als gèneres», amb drames, musicals, comèdies i terror, «com a les

nacionalitats», amb quatre produccions o coproduccions nord-americanes, tres de franceses i dues d’espanyoles. Els crítics gironins també destaquen que dues de les deu pel·lícules més votades del 2024 han estat dirigides per dones: La quimera d’Alice Rohrwacher i La sustancia de Coralie Fargeat. Han participat en la votació de les millors pel·lícules de 2024 Àngel Quintana, Guillem Terribas, Ingrid Guardiola, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino, Paco Vilallonga i Salvador Montalt.

Diari de Girona 04.01.2025

Jordi Camps El Punt-Avui 05.01.2025

  LA MEVA LLISTA (de menys a més)

- Joker: fólie a deux de Todd Philips 

- La Casa en flames  de Dani de la Orden

-  La zona de interés de Jonathan Glazer

-  Cuando cae el otoño  de François Ozon

-  Pobres criaturas de Yorgos Lanthimos 

-  Conclave d' Edward Berger 

-  Segundo premio d'Isaki Lacuesta

-  Jurado Nº 2 de Clint Eastwood 

-  Volveréis de Jonas Trueba 

-   Perfect days de Wim Wenders

Nadales 2025

Actuació del grup Metropolitan Union, en el carrer Nou/ Cristòfol Grober de Girona el dissabte 4 de gener 2025. Es una iniciativa de l'Ajuntament de Girona que ha contractat aquest grup perquè canti Nadales a diferents espais de la ciutat durant les festes de Nadal i Reis. S'ha gravat un fragment de quan assajaven i el final del concret. Guillem Terribas Roca

Petons matinals segona part 2024

Segona part (del 01 de juliol al 31 de desembre del 2024) de la recopilació de petons matinals, que cada dia penjo en el Facebook. Guillem Terribas.