Imatges, presentacions, passejades per la Llibreria, recomanacions i informacions de llibres i lectures per Sant Jordi 2025 i... per tot l'any. realització Guillem Terribas.
diumenge, 20 d’abril del 2025
dimecres, 16 d’abril del 2025
Full de Sala del Cinema Truffaut del film PARENOSTRE
Direcció: Manuel Huerga
Guió: Toni Soler
Intèrprets: Josep María Pou,
Carme Sansa, Pere Arquillué
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025
Manuel Huerga ( Barcelona 20.10.1957) ens va sorprendre amb un programa de televisió, a TV·3, totalment innovador anomenat Estoc de Pop (19833/1985) un programa cultural que parlava de llibres, musica, teatre, actuacions en directe i moltes més coses amb una originalitat, i més tard va ser el responsable del programa ARSENAL (1985.1987) que va superar en qualitat i innovació a l’anterior programa, al poder disposar de més mitjans, tant econòmics com tècnics. Huerga va portar el seu esperit i bagatge innovador a BTV que en va ser director durant els anys (1997 al 2003). Huerga, ha sabut alternar les seves feines de responsabilitat, fent curts metratges, telefilms, llargmetratges com per exemple l’extraordinària pel·lícula Salvador Puig-Antich (2006). L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de “Jordi Pujol, 80 anys”.
Manuel Hurga, ara estrena, una nova experiència sobre aquest personatge tant important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Solei i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitja audiovisual, que es Toni Soler.
Aquest tàndem, acompanyats per uns actors de primera línia, ens proposem una revisió i reflexió sobre com un personatge tant estimat i admirat pot esdevenir una persona depreciada i arraconada per la mateix societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya.
Parenostre, comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria de Jordi Pujol l’any 1988, a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall !.
D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans el contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com és compromès amb Catalunya, però també com a fill de una família molt ben estant, que coneix a una noia que l’estimarà fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni estarà sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota la aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant tots els anys la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola.
Son curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la majoria de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”.
Josep M. Pou, no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però es convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit.
La resta dels actors com Carme Sansa, en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses... David Selvas, té un petit paper però interessant fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’ actor Alberto San Juan.
La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar es diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra en alguns moments és nota que son imatges “falses”. Parenostre pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.
Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
El blog de Salvador Montal, parla de PARENOSTRE
Conferència: QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT
Agrair a la presidenta Rosa Domingo haver confiat amb la meva persona per obrir els diferents actes que ha organitzat la Confraria del Sant Sepulcre per aquesta Setmana Santa 2025.
La Setmana Santa amb els temps, els anys i els canvis generacionals s’ha anat transformat, però la base continua essent la mateixa: recordar uns fets que van passar ara fa dos mil anys.
La majoria de la gent que avui estem aquí hem viscut unes setmanes santes, grises, serioses i molt controlades per l’església com per la mateixa societat. I no només pasava aquí entre nosaltres on hi governava un general per la “Gracia de Dios” , sinó que era una manera de viure-la, sobretot en països mediterranis, o del Sud d’Europa com França, Itàlia. Portugal, Grècia...
Era una setmana que no hi havia escola, però tampoc música popular, però si musica seriosa. Hi ha l’anècdota que els bons melòmans, els hi encantava la setmana santa perquè era l’única setmana en que les emissores posaven musica clàssica. No hi havia cinema, ni teatre, ni cap tipus de diversió. Silenci total i cares serioses. I no es podien tenir mals pensaments. Les úniques “distraccions” que teníem eren anar a les processions i actes religiosos. El divendres era el dia de més concentració. Reflexió i de silenci. A Girona era “tot un espectacle” viure i veure la processo amb aquella seriositat, aquell silenci, només trencat per algun membre de les confraries que anava arrastrant cadenes amb els peus descalços. Ara s’ha perdut tot el respecta i es un passar i enraonar dels diferents espectadors que la majoria no saben de que va la cosa. I el diumenge, oh el diumenge de resurrecció!, vivies intensament la resurrecció de Crist. Tornava tot a la normalitat: l’alegria, el cinema, la música, ...Allò era una autentica festa.
Personalment vivia molt intensament els esdeveniments de l’Església, el Nadal, La Setmana Santa, el diumenge de Rams i els actes religiosos de la Festa Major ...
No sé com, fos a l’escola o l’ambient que es vivia, vaig tenir una adolescència que la religió em va marcar i em va ajudar. I es curiós, perquè la meva família no era de “missa”. Un diumenge sense anar a missa el matí i el cinema a la tarda, no era un diumenge complert per a mi.
L’escoltisme que estava molt influenciat i promogut per capellans progres i no gaire addictes al règim, em va ajudar a veure i viure d’una altra manera el cristianisme i aprendre a conviure i a conèixer els meus orígens, compartir experiències. A conèixer el meu país i la meva llengua. Va ser en aquesta època de l’escoltisme que vaig saber que el meu no era “Guillermu” sinó Guillem.
Es a través de formar part de l’escoltisme a Salt, que vaig entrar a fer de monitor en els diferents actes religiosos de la parròquia . Ser monitor consistia en fer de conductor a les diverses misses que es feien els diumenges i festes de guardar. Ens les repartíem entre diversos companys. La nostra feina consistia en estar drets davant del micró, al canto dret de l’altar des de on anàvem indicant a els feligresos quan s’havien d’aixecar i de tornar a seure. Llegíem l’epístola, també les pregaries... A mi em van servir molt per trencar la meva timidesa, llegir i vocalitzar correctament i per saber estar davant d’un micròfon, com estic fent ara.
Un bon dia, al igual que mai he sabut el perquè i d’on venia la meva fe amb la religió catòlica a la meva adolescència, vaig deixar de tenir fe, sense saber perquè, però tampoc amb rancúnia. La fe en va deixar de la mateixa manera que havia vingut, sense fer soroll i sense donar explicacions.
I ara estic aquí davant de tots vostès reivindicant els meus orígens, els nostres orígens cristians.
Uns orígens que ens donen una personalitat, una manera de fer i de pensar. Detalls de la vida quotidiana que tenen a veure amb el nostre passat i present cristià.
I penso que això no s’explica prou, que hi ha una mena de complexa de viure, pensar i actuar amb referents cristians, que no tenen a veure obligatòriament en ser creient i combregar amb la manera de fer o actuar de l’església catòlica.
Per tant si no reivindiquem la nostra procedència cultural, sinó l’expliquem i no l’ensenyem a els nostres fills o a les noves generacions serà molt difícil que entenguin molts dels comportament que la societat que els hi ha tocat viure.
Una part del planeta té uns referents cristians, una altre part tenen musulmans a través de Mahoma i una tercera amb el Budisme. Hi ha moltes més creences i educacions, però aquestes tres son les que tenen més influencia en la cultura i la història de la humanitat. També s’ha de dir que moltes vegades aquestes doctrines, aquestes religions han estar mal interpretades i fins hi tot manipulades per interesses d'alguns i han fet molt de mal i encara en fa, en nom de Deu, de Mahoma o de Buda s’han fet molts de disbarats i s’ha vessat molta sang.
Per tant, respectem totes les creences i procedències però no oblidem les nostres.
Si no expliquem de que va la cosa, les noves generacions els hi serà molt difícil saber perquè toquen les campanades a pobles i a les ciutats. Saber d’on ve i que vol dir allò que diem cada dia moltes vegades “Adéu”, Adeu-siau o Deu vos guard. Quan a l’escola es celebra el sant d’uns dels alumnes, es poden preguntar, que es un sant?, perquè el Sant Jordi, el Sant o la Santa del poble, o de la barriada que celebra la seva festa. Que fan i que es una església, perquè a cada ciutat i pobles hi han esglésies, perquè serveixen i qui les va construir i perquè?.
Perquè Roma es important i hi ha tants edificis emblemàtics i històrics que formen part de la nostra Cultura. Perquè es va fer la Capella Sixtina i que ens explica el fresc de la Creació pintat pel Gran Miquel Angelo i les famoses i extraordinàries escultures de Moisès o el David que es poden veure a Firenze. Tota historia de l’art, de la literatura i del pensament, tenen uns fonaments cristians i les noves generacions no ho acabaran d’entendre la seva educació i el seu pensament si no tenen uns coneixements i cristians.
Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)
Pier Paulo Pasolini, escriptor, cineasta, homosexual i comunista, va fer la millor i més premiada pel·lícula sobre Jesucrist “L’evangeli segons Sant Mateu” 1964. El mateix Passolini en diu que “les imatges mai podran arribar a l’altura poètica dels textos “.
Deixeu-me explicar una anècdota d' Enrique Irazosqui, actor basc, el seu pare havia estat un notari que va viure uns anys a Girona. Enrique, quan tenia 19 anys fou enviat pel il·legal partir comunista espanyol a Itàlia per assistir a una trobada dels comunistes italians. En un descans del final de dia prenen un refresc, va entrar a la sala un personatge que va sorprendre a el personal. Irazosqui va preguntar qui era i li van dir, en veu baixa, que era el director de cinema Pier Paolo Pasolini. Irazosqui, ni idea de qui era. De cop Pasolini s’adreça cap a ell amb la mirada fitxa a la seva persona i sense dir res, comença a donar voltes entorn a la seva persona. Irazosqui acollonit. De cop i volta, Pasolini el senyala i li diu: Tu ets el meu Jesuscrist. Aquesta història, me la va explicar el propi Enrique Izazosqui en les moltes trobades que vam tenir a la Llibreria 22 i altres indrets. Vivia a Cadaquès i ens va deixar físicament l’any 2022. Una llàstima, un gran personatge que ens apreciàvem molt.
El mateix Pasolini, amb rerefons cristià va fer les populars i divertides pel·lícules “Els contes de Canterbury” i el “Decameron”. L’aragonès i extraordinari director de tendències surrealistes i exiliat durant molts anys a Mèxic, Luis Buñuel, un anticlerical convençut, la majoria de pel·lícules que va realitzar sempre hi surten capellans o històries que tenen a veure amb la religió com “Simon del desierto” (1964), un predicador en el desert pujat en una columna ; “Nazarin (1959)” interpretada per Francisco Rabal, la història d’un capellà de poble i les seves temptacions i ve a ser una mena de jesús reencarnat, basada en obra de Perez Galdos i que fou rodada a Mèxic. Tristana, del 1970, rodada ja a Espanya, concretament a Toledo, es una co-producció espanyola-francesa i està interpretada per Catherine Deneuve, Fernando Rey. Basada, també, amb una novel·la de Benito Perez Galdos. El protagonista un anticlerical convençut acaba els darrers anys de la seva vida jugant a cartes amb capellans.
Per entendre aquestes pel·lícules i moltes altres, has de tenir una base i coneixement del cristianisme.
Les noves generacions han de saber el perquè de la Setmana Santa, de la processons, dels cants, de la història i dels fets. Se’ls hi ha d’explicar, de la mateixa manera que se’ls explica la història de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. D’una manera neutra. Llavors podran entendre tota aquesta moguda i, també, les representacions com la Passió d’Esparreguera i de molts altres representacions de setmana santa a diferents pobles i ciutats. I el mateix temps entendran millor l’argument de pel·lícules tant emblemàtiques com Els Deu Manaments, Ben-Hur, Rey de Reyes, El Judas... i expressions com “acabaràs mentint tantes vegades com ho va fer Sant Pere” . Per cert, l’altre dia en un programa de ràdio de màxima audiència en una entrevista a un conegut cuiner, aquest va dir “si va mentir tres vegades com aquell que no recordo com es deia...” el conductor i entrevistador, va callar i al cap d’una estona va dir “Sant Pere”, segur que l'hi havia dit el tècnic des del control. El mateix passa amb el Nadal, el naixement de Crist i tot el que hi ha en seu entorn. Les representacions tant populars com “Els Pastorets”. Tota aquella mainada que hi assisteix, la majoria no saben de que va i que hi fan els àngels, els dimonis, els romans i els pastors i aquell nen que neix en una cova. I els Reis... Hi ha grans discussions i divagacions en alguns ajuntament per com com s’han d’il·luminar els carrers per aquestes festes de Nadal i Reis. Encara hi ha aquella mentalitat de no mostrar elements decoratius nadalencs, no fos cas que ataquéssim les sensibilitat dels no creients i dels que confessen una altra religió. No siguem hipòcrites, que estem Celebrant?: El Nadal i el naixement del nen Jesús. Doncs no amaguen els elements que acompanyen a aquest sentiment, aquetes festes. Estem en una societat que té un orígens i una manera de celebrar les seves festes i no es pretén molestar ni ofendre a ningú. Hem de respectar les creences de tothom, però no per això hem d’oblidar d’on venim i les nostres costums.
Per tant gent de bé, aquestes son unes reflexions que fa temps que em faig i avui m’heu donat la oportunitat de compartir-les amb tots vosaltres, amb tota la bona fe i el respecta del que cada u creu i viu. Només que mai hem d’oblidar que si perdem o oblidem els nostres orígens, perdrem la nostra identitat.
Que tingueu una molt bona setmana santa.
Guillem Terribas Roca
Casa de Cultura, 04 d'abril de 2025
Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)
dijous, 3 d’abril del 2025
La primera trama del ‘Tapís' / Narradors a Girona.
*Fa 25 anys, un llibre va donar carta de naturalesa a la nova fornada de narradors gironins, entre ells uns joves Fonalleras, Pagès, Pairolí, Cercas o Fañanàs.
*Tots negaven la identitat generacional, però compartien el fet de constituir un fenomen sense precedents.
 |
| D'esquerra a dreta: Lluís Muntada, Josep M. Fonalleras, Josep Pujol, Miquel Pairolí, Vicenç Pagès Sílvia Manzana, Josep Valls, M. Mercè Roca, Antoni Puigverd, J.N. santaeulàlia, Javier Cercas, Lourdes Güell, Jordi Arbonès (Nif), Miquel Pairolí i Xavier Cortadellas. Foto: Lluís Serrats. |
El 1990, l'any que a tot Catalunya arrasava el Mossèn Tronxo de Josep Maria Ballarín, a les parades de Sant Jordi de Girona un dels llibres més venuts va ser un volumet de color de menta que reunia, a manera d'antologia, contes de setze autors gironins que s'havien donat a conèixer en l'última dècada, des de Josep Valls, Assumpció Cantalozella i Miquel Fañanàs –els més veterans–, fins a Javier Cercas, Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada o Josep Pujol i Coll –uns jovenets que encara no arribaven a la trentena–, sota el títol suggestiu de Tapís i amb una descripció, “Narradors a Girona”, que aparentment no pretenia més que ser informatiu i que, en la pràctica, anunciava una grandiosa novetat.
Narradors gironins? Doncs sí, perquè a banda dels esmentats també hi eren Antoni Puigverd, Miquel Pairolí, Josep Navarro Santaeulàlia, Jordi Arbonès Nif, Xavier Cortadellas, Dolors Garcia i Cornellà, Sílvia Manzana, Maria Mercè Roca i Josep M. Fonalleras. Calia recular molt per poder fer servir el plural amb tanta propietat, potser fins al temps dels Bertrana, Ruyra i companyia, o anar a la caça de llops solitaris com Josep Pla, Jaume Ministral o fins i tot José María Gironella, per poder donar a la narrativa autòctona una il·lusió de continuïtat. Des d'aquesta perspectiva, Tapís va ser, més que un treball de recopilació, una autèntica descoberta: la constatació que en aquesta lírica terra nostra havien madurat insospitadament una bona colla de prosistes. Ho afirmava en el pròleg la mateixa curadora de l'edició, la filòloga banyolina Lourdes Güell, i ho havia avançat dos anys abans, en un article al Punt Diari, Miquel Pairolí, el més enyorat dels escriptors antologats en el llibre “per raons que tothom pot entendre”, com diu commogut Cortadellas. Pairolí ja parlava en aquella peça del sorgiment d'una generació de narradors gironins –entesa en un sentit cronològic i no estètic, puntualitzava– “com no n'havia existit a la ciutat, m'atreviria a dir, des dels anys del modernisme”. Els altres dos grans moments literaris de Girona, els anys trenta i els seixanta, no havien tingut la narrativa com a gènere prioritari, raonava Pairolí, sinó la història i la poesia.
El fenomen no era ni tan espontani ni tan excepcional. Un encadenament de factors va contribuir a anar ordint la trama del Tapís, entre els quals convindria assenyalar la llei de normalització lingüística de 1983, que incentivaria l'aspiració a assolir una “normalitat” en la creació literària en la llengua pròpia per mitjà de la captació de nous lectors, i en especial dels més joves. La fundació del Punt Diari, el 1979, que va assumir el paper d'aglutinador de les veus de la nova narrativa de Girona, en particular les que s'anirien donant a conèixer a través del premi Just M. Casero, creat el 1981 per la Llibreria 22, va oferir a molts d'aquests escriptors l'oportunitat d'iniciar-se en una certa professionalització, que al seu torn motivaria l'aparició de revistes més o menys efímeres però de qualitat encomiable (L'Estruç i Senhal a Girona, Qüern o Gra de Fajol a Olot) i de noves editorials, com ara Edicions El Pèl de Salt o El Pont de Pedra. El Punt va arribar a promoure, el 1986, una col·lecció de literatura de gènere, “La Novel·la al Punt”, coordinada pel col·lectiu Lletrasset i en què van publicar contes d'intriga o novel·leta rosa autors com ara Assumpció Cantalozella, Jordi Arbonès, Miquel Fañanàs o Josep M. Fonalleras, tots ells inclosos més tard a Tapís.******
Feia quatre dies que havia caigut el mur de Berlín i el Thriller trepidant de Michael Jackson competia a les emissores amb la sinuosa melodia del Calling you de Bagdad Cafe i amb l'eufòria pels escalfadors que havien despertat Flashdance i la nostra ballarina gimnasta Katy Bravo. Vivíem a la Catalunya del “Som sis milions”, al·lucinats encara de sentir J.R. parlar català a TV3 i una mica farts ja dels dos adjectius talismà de l'època: eclèctic i postmodern. L'ambient era propici a la joventut, l'individualisme i la devaluació de les grans ideologies. Els escriptors ja no estaven obligats a citar Proust o Joyce; podien, perfectament, com faria Fonalleras, assenyalar entre les seves influències una sèrie televisiva com El detectiu cantant. Compartien els escenaris urbans, un llenguatge desinhibit, un interès renovat per la narrativa nord-americana i per Quim Monzó... En canvi, van insistir una vegada i una altra, com fan encara avui, que no tenien cap consciència de grup ni de ser l'avançada d'una nova generació. A tot estirar, se sentien units per la joventut, i encara relativa –el marge d'edat oscil·lava entre els 25 i els 47 anys– i per “la il·lusió compartida d'inventar històries”, com diu Fañanàs, o “l'ànsia d'explicar-se el món”, com s'hi refereix Arbonès. Alguns, com Cantalozella, tot i apreciar l'experiència, se'n sentien al marge: “Jo pertanyo a la generació dels setanta, la del col·lectiu Ofèlia Dracs, amb els quals vaig col·laborar. Aquests són els escriptors amb qui m'entenc, encara.” La mateixa curadora subratllava la varietat d'estils i propòsits per negar que l'objectiu del llibre hagués estat etiquetar els autors ni tan sols sobre la dèbil base de la seva procedència. Avui, ells mateixos confirmen aquella sensació d'aiguabarreig, a pesar que tots agraeixen l'oportunitat d'haver format part del llibre en un moment inicial de les seves trajectòries.
Garcia i Cornellà, que aviat es va decantar, i amb un èxit sostingut, cap a la narrativa infantil i juvenil, el té en una certa estima perquè conté “un dels únics relats meus ‘per a adults' que tinc publicats”. Javier Cercas, que el 1990 havia escrit ja dues novel·les, El móvil i El inquilino, i va signar l'únic conte en castellà del Tapís, comenta: “En aquella època no em llegien més que la meva mare i alguns amics, de manera que em va fer molta il·lusió.” En canvi, no tenia cap consciència generacional: “No crec que ens unís res especial, i potser precisament això és el que ens unia: que cadascú feia el que volia.” Xavier Cortadellas, que el 1989 havia guanyat el Recull amb Primer senyal, constata: “Tots érem molt joves i a tots ens faltava molt de rodatge. Teníem naturalment més ingenuïtat i més inseguretat i, per tant, més arrogància que avui. Espero que cap d'ells no hagi perdut l'entusiasme.” Lluís Muntada, que tenia llavors 26 anys i acabava de guanyar el Casero amb Espirals, detecta, però, alguns elements comuns: “La majoria ens situem en l'encreuament d'un triple joc de tensions molt ric: la pulsió creativa del modernisme, la funció ordenadora del noucentisme i les sinergies resultants dels temes i el tractament de la llengua d'autors com Rodoreda, Pla, Sagarra, Ruyra, Espriu i Monzó.” Compartien, a més, el fet de constituir una de les primeres promocions d'un projecte universitari en què “la filologia senyorejava per damunt de la creativitat literària”. És una opinió coincident amb la de Josep Pujol, que recorda: “Espriu havia mort el 1985, de manera que allò de ser marmessors de la llengua molts encara ens ho crèiem, i això no deixava d'implicar una certa actitud política. Diria que ens preocupava molt a tots quin model de llengua seguir en un context ple de riscos i reptes nous”.
Vicenç Pagès, que publicaria aquell mateix 1990 el seu primer llibre, Cercles d'infinites combinacions, ho matisa: “Teníem en comú la voluntat d'escriure en una llengua que no ens havia estat ensenyada, o en tot cas de manera molt deficient. En aquest sentit, no érem una nova generació, al contrari: érem els últims educats sota el franquisme”. De fet, afegeix, l'única característica que podria unir-los com a grup era “un desig confús de ser normals”. Sílvia Manzana, descoberta pel Casero amb Tendra és la nit i que, després de guanyar també el Vayreda amb Oasi va interrompre una carrera brillant, apunta també la dificultat de superar el marc local: “Els companys de viatge eren una bona carta de presentació! Però ni aquesta estació ni cap altra de semblant van dur-me gaire més lluny d'on em trobava.” No va ser el cas de Fonalleras o M. Mercè Roca, els més estimats per la premsa general, encara que mai s'oblidava de referir-s'hi com “els gironins”. “Tapís va servir perquè els editors de Barcelona es fixessin en un grapat d'escriptors dits de comarques”, opina Arbonès, però a Fonalleras l'etiqueta va arribar a incomodar-lo tant, que avui ho compara amb una denominació d'origen tipus “vedella de Girona”: “Molts no volíem que se'ns adjectivés, que se'ns reduís a la imatge del perifèric.”
EL LLIBRE
TAPÍS.
Coordinat per Lourdes Güell per a Llibres del Tint, recopilava contes de setze autors, molts dels quals tot just començaven a publicar.
En la literatura catalana, com a tot el món, hi ha gent molt bona que, de cop, desapareixen
Assumpció Cantalozella
(Santa Coloma de Farners, 1943)
Estem formats en un projecte universitari en què la filologia senyoreja per damunt la creativitat literària
Lluís Muntada
(Riudellots de la selva, 1964)
Va servir perquè els editors de Barcelona es fixessin en un grapat d'escriptors de ‘comarques'
Jordi Arbonès, Nif
(Calella de Palafrugell, 1956)
Si avui es fes un nou ‘Tapís', hi serien la majoria de noms, perquè han seguit trajectòries sòlides:
Sílvia Manzana
(Girona, 1957) / Miquel Pairolí
(Quart, 1955-2011)
Maria Mercè Roca
(Portbou, 1958) /Antoni Puigverd
(La Bisbal d'Empordà, 1954) / Josep Valls
(Sant Feliu de Pallerols, 1944) / "No crec que hi hagués trets homogenis, sinó una il·lusió compartida d'inventar històries" Miquel Fañanàs
(Girona, 1948) / ‘Tapís' semblava un graó més d'una escala que fa molt de temps que he descobert que no existeix
Xavier Cortadellas
(La Bisbal d'Empordà, 1956) / Diria que la llengua ens preocupava molt a tots: quin model seguir en un context ple de riscos i reptes
Josep Pujol i Coll
(Vilobí d'Onyar, 1964) / Lourdes Güell va fer una bona tria. Quant a les noves veus, em temo que no n'estic gaire al corrent
Josep N. Santaeulàlia
(Banyoles, 1955) / Posar-te tu mateix l'adjectiu de ‘gironí' s'acostava (i s'acosta) al concepte de ‘vedella de Girona'
Josep Maria Fonalleras
(Girona, 1959) / Només em llegien la meva mare i alguns amics, de manera que ser al ‘Tapís' em va fer molta il·lusió
Javier Cercas
(Ibahernando, 1962) / No érem una nova generació, al contrari: érem els últims que vam ser educats sota el franquisme
Vicenç Pagès Jordà
(Figueres, 1963) / La majoria ens havíem iniciat amb el premi Casero, però jo no tenia consciència de formar un grup
Dolors Garcia i Cornellà
(Girona, 1956).
Profecies, suspicàcies i bombolles de sabó Desaparicions, continuïtat i un bon relleu
L'interès per patrocinar els joves talents i atraure nous públics era notori a tot Catalunya, on les editorials ja consolidades van crear línies específiques per donar sortida a autors incipients (com la Maria Jaén d'Amorrada al piló, el fenomen editorial de l'època) que en altres circumstàncies potser haurien continuat inèdits uns quants anys més, amb les suspicàcies que una tal promoció van despertar entre els escriptors i crítics de les sofertes generacions precedents. A Girona, però, Tapís no va provocar cap trasbals, probablement perquè els nous valors no tenien cap oponent a qui rebatre, com no fos la desolació. La bassa d'oli gironina, on la iniciativa de Llibres del Tint fins i tot va caure en l'oblit massa d'hora, contrasta amb la bel·ligerància amb què van ser rebudes un parell d'antologies de nous narradors publicades poc abans a Barcelona (n'hi va haver també d'autors lleidatans i tarragonins). La primera va ser La profecia, editada el 1988 per Carles Geli i Jaume Subirana i que reunia contes de Fonalleras, Manzana, Pep Bras, Alfred Bosch, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas, Màrius Serra o Maria Jaén. La va seguir, el 1989, Fahrenheit 212, una aproximació a la literatura catalana recent proposada pel col·lectiu de crítics Joan Orja (Subirana, Oriol Izquierdo i Josep Anton Fernández), els quals reivindicaven una vintena de nous valors, entre ells de nou Fonalleras i Manzana, a més de Roca. La crítica, en especial Àlex Broch, considerat el portaveu oficiós de la generació dels setanta, va reaccionar amb fúria desqualificant l'auge d'una narrativa que considerava lluny de la maduresa i que s'aprofitava d'una política editorial interessada a vendre bombolles de sabó.
“Si avui es volgués repetir la iniciativa del Tapís, segurament hi tornarien a ser la majoria d'aquells noms, que han demostrat una trajectòria sòlida. Les noves veus potser haurien de fer un Tapís diferent, adaptat als nous temps, però alguns noms del primer tampoc no desentonarien en el nou.” Ho diu Sílvia Manzana, conscient de representar una d'aquelles excepcions que “han quedat esborrades del mapa”, per remarcar “el bon ull” de Lourdes Güell en la seva selecció. Si el llibre s'hagués publicat poc després, hi hauria entrat Ponç Puigdevall, que va guanyar el Documenta per Un silenci sec a finals d'aquell 1990, però potser també d'altres que prometien molt i, lamentablement, es van aturar en el seu primer i solitari llibre (Marc Aguilar, Àstrid Magrans, Bel Bosck, Anna Sitjes, Caterina Pasqual). Avui el panorama és molt més ampli i assegura un relleu que abraça tots els gèneres, des de la narrativa a l'assaig, la poesia i la traducció. Els autors de Tapís són reticents a aventurar cap nom per temor dels oblits, però els pocs que s'atreveixen a ressaltar són bastant unànimes: Toni Sala, Miquel Martín, Adrià Pujol, Sebastià Roig, Anna Carreras, Mar Bosch, Oriol Ponsatí-Murlà... Afegim-hi Martí Gironell, Àngel Burgas, Mercè Saurina, Núria Martí Constants, Xevi Sala, Mercè Cuartiella, Núria Esponellà, Josep Pastells, Miquel Aguirre, Miquel Duran o Cristina Garcia i podrem dir, com afirmava Muntada dels vuitanta, que aquesta és també “una generació esperançada”.
Eva Vázquez, publicat en el Punt Avui 23.04.2015
dimecres, 2 d’abril del 2025
El pic de la presentacionitis
Aquesta setmana La 22 organitza deu presentacions de llibres. Només divendres, en seran quatre, a diferents hores i en diferents llocs de Girona. I evidentment, no és que els responsables de la llibreria s’hagin trastocat omplint l’agenda com aquell que és boig, aquests dies la cosa va així arreu del país.
 |
| Imatges de la Llibreria 22. Foto: Aleix Freixas /ACN |
La presentacionitis que patim tot l’any -i que fa que en alguns actes l’assistència es redueixi a la mare de l’autor, un cunyat de l’editora i un senyor que hi va a passar la tarda- arriba al pic. Com una febrada, amb l’arrencada de la primavera tothom corre a presentar, com si això fos garantia de res.
Sobre el paper, Sant Jordi és la millor festa del món. Unim amor i literatura, ens aboquem als carrers a fruir dels llibres i ens els regalem com a metàfora de l’estima que ens professem, expliquem ben cofois als neòfits. Que bona part del país només s’acosta a la llibreria un dia a l’any, que fins i tot regalen roses al supermercat, que la majoria d’escriptors no toquen pilota i que, en acabat, difonem un rànquing d’autors més venuts que, en realitat, no és gens representatiu... això ens ho estalviem.
El paper ho aguanta tot. La realitat, ja no. Hem arribat al punt que és més important treure el llibre per Sant Jordi que els mèrits del llibre en si, com si el 24 d’abril caduquessin.
Els llibreters, que es juguen bona part de la facturació de l’any en unes poques setmanes i que pateixen l’allau de novetats com ningú, fa anys que prediquen en el desert. «Sant Jordi és cada dia, els llibres es poden comprar tot l’any», mussiten a qui els vulgui escoltar, mentre mouen cadires i fan lloc, entre caixes i prestatges, a la presentació de torn.
ALBA CARMONA , publicat en el Diari de Girona 02.04.2025
Subscriure's a:
Missatges (Atom)