Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants, per a retrobar el passat...»

Presentació a la Llibreria 22. Guillem Terribas, Maria Lluïsa Amorós i Glòria Mas. 

Maria Lluïsa Amorós presenta aquest dimecres a Girona (19 h, Llibreria 22) Quan el passat ets tu, on explica el recorregut de la protagonista, malalta d’Alzheimer, per l’univers de la literatura, en quedar atrapada en una llibreria. En la presentació intervindrà Guillem Terribas i  Glòria Mas, neuropsicologia i terapeuta de la Fundació Pasqual Maragall.

Com més grans ens fem, més passat som, i menys futur?  

Les persones grans tendim a recordar més la infantesa i altres moments passats. El meu pare [el poeta i escriptor Xavier Amorós] va viure fins als 99 anys, amb el cap ben clar i recordant el passat. De tota manera, el títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres.

Li ha costat posar-se en la pell de la Mia, aquesta dona amb Alzheimer?

M’agrada mot introduir-me dins dels meus personatges. I des de ben petita m’ha agradat escoltar i observar les persones. És a dir, conèixer-les. Vaig tenir una tieta, germana del meu pare, que tenia Alzheimer. Havia estudiat Filosofia i Lletres, va conèixer Espriu, Comas, Molas... I va anar perdent la memòria. Jo em preguntava què hi podia haver en un racó de la ment que li despertés una mica la memòria, perquè la seva mirada buida m’entristia. A vegades la música permet recuperar fragments de memòria, i jo en la novel·la -malgrat que els que tenen la malaltia avançada no poden llegir- faig que el títol d’un llibre que hagi significat alguna cosa per a la Mia, li desperti records.

"El títol és un homenatge a aquests malalts que perden la memòria, una cosa que no voldria cap de nosaltres"

Deixant l’Alzheimer a banda: vostè es perd, a vegades, a les llibreries?

Per a les persones que ens agrada llegir, les llibreries són un temple. Hi pots buscar, retrobar, endinsar-te... Els tres temes de la meva novel·la són la dona, l’amor als llibres i l’Alzheimer. El primer llibre que troba la Mia a la llibreria on ha quedat tancada és L’amant de Lady Chatterley, i de sobre li ve el record d’un amor de joventut. A partir d’aquí, tots els llibres que anirà retrobant, l’estimulen. I així el lector coneixerà la història de la sevavida. És una novel·la de pèrdues. Però també de retrobament.

A vostè quin llibre l’ha marcat?

Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen. Per això la meva tasca ha sigut treballar els llibres amb els alumnes, no allò de «llegiu aquest llibre i feu-me’n un comentari per escrit».

I més enllà dels infantils?

Són molts, els llibres que m’han marcat. En alguna presentació han vingut alumnes que havia tingut -ara ja són pares de família- i m’han fet notar que alguns dels llibres que li serveixen a la Mia per a recordar, els havíem treballat a classe. Per exemple, Els fruits saborosos, de Josep Carner, o Mirall trencat de Mercè Rodoreda. També em va marcar El zoo de vidre, de Tennessee Williams, per a mi importantíssim. O un de quan jo era més petita, Vacances a Suècia, d’Edith Unnerstad, els autors suecs m’agraden molt. També Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. I La cantant calba, de Ionesco.

"Els llibres d’infantesa em van marcar en el sentit que la meva actual manera de ser, fins i tot tota la meva vida i la meva vocació d’ensenyar literatura, en provenen"

Els llibres infantils la van marcar tant com per a esperar un príncep blau? 

Ui, jo era mot imaginativa, suposo que a causa de la meva gran afició a la lectura. M’inventava jocs i els practicava amb els meus cosins i els meus germans, o amb les amigues de l’escola. En una meva novel·la juvenil, la protagonista és així, i al final la faig tocar de peus a terra, perquè no es pot viure, esperant sempre el príncep blau. De tota manera, jo el vaig trobar. I encara és el mateix. Perquè per estar casats cinquanta anys més el temps de festeig, crec que puc dir que l’he trobat.

Sol llençar llibres, com fan en el seu llibre a causa d’una mudança?

Quan he estat sepultada en llibres, potser em desfaig d’alguns que em van interessar en un moment passat de la meva vida, però que en la maduresa no m’interessen. Els regalo o els dono a alguna llibreria de vell. Però molt pocs, en conservo la majoria.

Compra llibres per Amazon?

No he comprat mai llibres per Amazon, m’agrada anar a les llibreries i remenar, llegir-ne algunes pàgines... M’agrada tenir a les mans el llibre de paper. M’agrada el paper. I les olors. Les olors són també molt importants, per a retrobar la memòria. Un llibre nou fa olor de paper i de tinta, però també els llibres vells, que en tinc unes quantes col·leccions que eren del meu sogre. El meu pare els va donar a la biblioteca, però en conservo la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda. La tinc en un lloc preferent, amb la coberta ben gastada, de tantes lectures del meu pare, que era jovenet quan la va llegir per primer cop. Una primera versió, força diferent de la que vaig llegir jo el 1969, ja actualitzada.

Hi ha l’olor del seu pare, entre les pàgines?

Gairebé. Les olors són tan importants, per a retrobar el teu passat...

En la seva novel·la apareix sovint l’expressió «t’estimo». Ho diem poc avui?

«T’estimo» s’ha de dir de veritat, no gratuïtament. Hi ha persones que ho diuen quasi com una frase feta, i jo crec que dit així, perd valor. La frase «t’estimo» és molt important. Per això, en la novel·la es pronuncia en un moment crucial.

Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 07.05.2025