 |
| Cesc Gay en el Cinema Truffaut. Foto Marc Martí |
Sí, és veritat, avui hi debuto. Coneixia el cinema Truffaut com a espectadors, els estius, tinc relació amb pobles com Pontós o Santa Cristina d’Aro i hi havia estat algunes vegades. Però potser he anat més cops al teatre Municipal, aquí al costat, quan he fet obres aquí, o quan venia l’Àgata (Roca), la meva dona, amb les T de Teatre.
He llegit que estava fart d’escriure sobre els homes i que li venia de gust fer-ho sobre una protagonista femenina.
Així és. He escrit molt sobre nosaltres, sobre els homes, perquè és més fàcil, perquè surt d’un mateix, i he portat una temàtica, la de la nostra relació amb els sentiments, a llocs diferents. Escriure sobre una dona no ho havia fet potser perquè no t’hi sents tant legitimat i dius ‘jo qui soc per fer-ho?’. Ara bé, en els últims anys cada cop pensava més que ho havia de fer. Les últimes pel·lícules que he fet ja tenien més personatges femenins i quan van aparèixer al meu entorn diferents Evas em van despertar molta curiositat
Així la pel·lícula està inspirada en fets (o Evas) reals?
Sí. Pensava que imprudents, que arriscades... què els hi passa? Els que ens dediquem a això a vegades escrivim per intentar entendre’ns. En aquest cas no era entendre’m a mi, sinó a un personatge femení que era capaç de deixar una parella, amb tot el que això suposava, i els conflictes que això genera, a nivell familiar, amb els fills... és un risc, i també n’aprens. I més a una edat com la dels 50.
La seva Eva és una valenta o una inconscient?
Les dues coses. La Nora (Navas) em preguntava precisament això i jo li deia que era les dues coses. Mi amiga Eva també està pensada com una pel·lícula on l’atzar i les casualitats determinen el que acaba passant. No és la història d’una dona que té les coses clares, pren unes decisions i les afronta costi el que costi. Per a això és un personatge que està en la comèdia, que és tan vulnerable, que menteix... hi ha una frase que a mi me la defineix molt. En una escena al teatre amb els amics diu «no hagués esperat mai això de mi», i em sembla molt interessant, que un mateix es transformi en algú a qui no reconeix, jo soc aquesta persona que es comporta així? Però és clar, és una persona que està en fals, que no té arguments per defensar gairebé res.
 |
| Paco Vilallonga i Cesc Gay. Foto: Guillem Terribas |
També té sentiment de culpa?
Segur que sí que també el té. En l’escena del bany amb el seu marit, interpretat per Juan Diego Botto, ell li diu «és que no et reconec». Jo li deia a la Nora que s’agafés a això. El cinema ens explica molts cops personatges que no existeixen, que sempre saben el que volen, que lluiten contra alguna cosa, i nosaltres a la vida som tots uns cagadubtes que vivim fruit d’unes circumstàncies. A mi això era el que m’agradava.
Existeix la crisi dels 50?
Estem permanentment en les crisis, però és veritat que passat una edat, com els 50, i en la dona més, sents que hi ha alguna cosa que estàs perdent en relació a la joventut i que potser has d’anar a conservar el que has construït. Atrevir-te a fer un gran canvi, una mica sense un gran motiu, és molt arriscat. També té a veure amb els temps que estem vivint. La vida es nodreix molt més de canvi, cada dia has de rebre vint coses al mòbil, oi? Crec que la vida sentimental també està una mica aquí.
A la pel·lícula introdueix la cançó de Leonard Cohen «Ain’t No Cure for Love», que actua una mica de leitmotiv. Com hi va arribar a ella, ja la tenia al cap abans de tenir escrit el guió?
No sé com va anar, però quan escric un guió sempre m’obro una llista a Spotify i vaig posant-hi música que sento que pot tenir una relació amb la pel·lícula. Soc molt fan del Cohen. La vaig posar també en un diàleg, hi ha un personatge que en parla, i vam procurar amb la productora intentar obtenir la llicència per usar-la i filmar l’escena ja saben que la tindríem. Són coses molt cares de pagar i les has de tenir ben pressupostades. Per sort ho vam poder fer. A mi em va fer especial il·lusió perquè en certa manera reuneix l’esperit de la pel·lícula, això de que l’amor no té cura i ho cura tot.
Ho creu així?
Sí, estem destinats a viure amb aquesta permanent insatisfacció i a la vegada gaudi de l’amor.
L’atzar té un paper molt destacat a la pel·lícula. A la vida real també ho creu així?
Absolutament. I penso que és una cosa que ens la mirem no malament, però que no ens agrada pensar que no controlem el nostre destí. No ens agrada pensar que no som amos de les nostres decisions. L’atzar, la casualitat, la fatalitat, ens fa sentir fràgils i fa una mica de por. Hotel Room, la meva primera pel·lícula, anava una mica d’això. Tu marques una línia i un camí, però després...
Vostè se sent còmode rodant comèdies sentimentals, s’ha plantejat però canviar de registre de manera radical?
Sí, però potser no ho sé fer. A vegades ens pensem que podem fer de tot. L’altre dia a Netflix em van sortir de cop totes les pel·lis de l’Scorsese i pensava ‘tota la vida ha fet la mateixa, gàngsters, violència, màfia... algun cop he pensat sortir d’aquí i potser ho acabo fent, tard o d’hora. Però aquí m’hi sento molt còmode.
Entre tantes pel·lícules de terror i de superherois, està bé que hi hagi títols per a públics adults?
A mi, com a espectador, m’agrada que hi hagi de tot. M’agrada el western, la ciència ficció, tot tipus de cine. Mentre estigui bé, m’agrada el cine d’autor més radical com el cine més comercial. L’important és gaudir de la pel·lícula. L’última que he vist és Tres amigas, que me la van recomanar perquè em van dir que tenia coses una mica relacionades amb la meva.
Jordi Roura, publicat en el Diari de Girona 02.10.2025